Història geològica de Catalunya

Catalunya té un terreny accidentat, ple de serralades, muntanyes i inclús volcans, a més d'un subsol molt peculiar.

Les roques més antigues que es troben a la Terra tenen més de 4.000 milions d'anys,[1] però a Catalunya la història geològica tal com es pot seguir al registre de les roques que s'hi troben, remunta a fa uns 550 milions d'anys, a l'era primària.[2]

La formació geològica de Catalunya es pot explicar principalment per dos fenòmens geològics: el cicle hercinià i el plegament alpí.[cal citació]

A la primera meitat de l'era primària, les terres de Catalunya es trobaven submergides sota l'oceà de Tetis[3] i la línia de costa es trobava molt allunyada cap al centre i nord d'Europa.[4] Al fons d'aquest oceà s'hi van dipositar durant el període Silurià els sediments més antics que es troben actualment, en forma de pissarres.[3] Al final del Silurià i durant el Devonià la sedimentació passa a ser de calcàries, més pròpia de condicions de plataforma continental.[4] El xoc de les plaques de Lauràsia i Bàltica (al nord) amb Gondwana (al sud) per formar el supercontinent Pangea donarà lloc a l'orogènesi herciniana[2] que plegarà i aixecarà tots aquests materials i formaran el Massís de l'Ebre (a l'actual Depressió Central) i el Massís Catalanobalear que estaven units[4] separant la Fossa de l'Empordà de la Fossa Mediterrània (al lloc de l'actual Sistema Mediterrani). Es forma així una configuració del relleu que es mantindrà bona part de l'era secundària i que és gairebé invertida respecte a l'actual, amb massissos a la Depressió Central i la zona més propera de la Mediterrània, mentre que resten submergides la zona pirinenca i la que ocuparà els sistema mediterrani.[cal citació]

Fa 40 milions d'anys a la zona per on ara es situaria Catalunya hi arribava l'oceà Atlàntic. Aquesta entrada de l'oceà a Catalunya es va començar a tancar creant així un llac interior salat. A causa de les altes temperatures d'aquell temps l'aigua del llac s'evaporava començant així un procés de concentració salina al fons d'aquest llac. Hi havien diversos tipus de sals (clorur sòdic, clorur potàssic, etc.). Aquest llac no es va separar de l'oceà Atlàntic d'un cop sinó que s'anava connectant i desconnectant de l'oceà provocant que hi haguessin cicles de concentracions d'aquestes sals. Finalment, aquest llac es va acabar de desconnectar de l'oceà definitivament i es va assecar. Els Pirineus, que estaven en ple creixement, van començar a tapar totes les capes salines que va deixar el llac i aquestes van quedar totalment enterrades excepte per un punt. La muntanya de sal de Cardona, un diapir de dimensions úniques al món.[cal citació]

Durant el plegament alpí, iniciat al Cenozoic, es van alçar els Pirineus, al mateix temps que el massís de l'Ebre i el massís Catalanobalear es van tornar a enfonsar.[cal citació]

Posteriorment es va donar certa activitat volcànica a la zona de la Garrotxa.[cal citació]

ReferènciesModifica

  1. Vergano, Dan. «Earth's Oldest Crust Dates to 4.4 Billion Years Ago» (en anglès). National Gepgraphic, 24-02-2014. [Consulta: 28 juliol 2022].
  2. 2,0 2,1 «Història geològica de Catalunya». Atles geològic de Catalunya. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Arxivat de l'original el 2015-11-01. [Consulta: 3 novembre 2015].
  3. 3,0 3,1 «Génesi del relleu». A: Geografia de Catalunya. Aedos, 1958, p. Vol. I, p. 34-55. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Solé Sabarís, Lluís. Ciclo de geología práctica sobre los alrededores de Barcelona. Madrid: Dirección General de Enseñanza Media, 1964, p. 24-47. 

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica