Joe Biden
Joe Biden (anglès: Joseph Robinette Biden Jr.) (Scranton, 20 de novembre de 1942), de nom complet Joseph Robinette Biden Jr., és un polític nord-americà, el 46è i actual president dels Estats Units des del 20 de gener de 2021. Membre del Partit Demòcrata, fou el 47è vicepresident dels Estats Units del 2009 al 2017 i senador per Delaware del 1973 al 2009. Biden fou el candidat del Partit Demòcrata a les eleccions presidencials dels Estats Units de 2020, en què va vèncer contra el president titular Donald Trump. Anteriorment, Biden havia buscat sense èxit la nominació demòcrata a les eleccions presidencials de 1988 i 2008.
Biden es va criar a Scranton (Pennsilvània) i al comtat de New Castle (Delaware). Va estudiar a la Universitat de Delaware abans d'estudiar dret a la Universitat de Syracuse. Va esdevenir advocat el 1969 i va ser elegit regidor al Consell del Comtat de New Castle el 1970. Va ser elegit senador per Delaware el 1972. Biden va ser membre durant molts anys del Comitè de Relacions Exteriors del Senat i n'acabà esdevenint president. Es va oposar a la Guerra del Golf el 1991 però va donar suport a la intervenció dels EUA i l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) a la Guerra de Bòsnia el 1994 i 1995, a expandir l'OTAN a la dècada de 1990 i a bombardejar Sèrbia durant la Guerra de Kosovo el 1999. Va donar suport a la resolució que autoritzava la Guerra d'Iraq el 2002 però s'oposà a incrementar-hi la presència dels EUA el 2007. També va ser president del Comitè de Justícia del Senat dels Estats Units del 1987 al 1995 i va tractar la política de drogues, la prevenció del crim i les llibertats civils. Biden va liderar els esforços per aprovar lleis per controlar els crims violents i contra la violència de gènere, i va supervisar les nominacions contencions de Robert Bork i Clarence Thomas al Tribunal Suprem dels Estats Units.
Biden va ser reelegit senador sis vegades però va dimitir-ne quan va guanyar la vicepresidència a les eleccions presidencials de 2008 amb la candidatura encapçalada per Barack Obama. Foren reelegits a les eleccions presidencials dels Estats Units de 2012. Com a vicepresident, va supervisar la despesa en infraestructures del 2009 i va negociar amb els republicans legislació econòmica per solucionar la Crisi del sostre de deute dels Estats Units del 2011. En política exterior, Biden va liderar els esforços per aprovar el tractat New START amb Rússia, va donar suport a la intervenció militar a Líbia i va ajudar a articular la política de retirada de tropes de l'Iraq el 2011. Va dirigir el grup de treball sobre la violència de les armes després del tiroteig de Sandy Hook.
L'octubre de 2015, Biden va anunciar que no es presentaria a les eleccions presidencials de 2016. El gener de 2017 Obama li atorgà la Medalla Presidencial de la Llibertat amb distinció. Biden va anunciar la seva candidatura a la presidència el 25 d'abril de 2019 i el juny de 2020 va aconseguir els delegats necessaris per assegurar la nominació demòcrata. L'11 d'agost de 2020 Biden va anunciar que la senadora per Califòrnia Kamala Harris seria la candidata demòcrata a la vicepresidència. El 18 d'agost va rebre la nominació demòcrata a la presidència. El 7 de novembre se'l declarà guanyador de les Eleccions presidencials dels Estats Units de 2020, celebrades el 3 de novembre, contra Donald Trump.[1]
Infantesa i educació (1942–1965)
modificaVa néixer el 20 de novembre de 1942 a Scranton (Pennsilvània, Estats Units),[2] fill de Joseph Robinette Biden Sr. i de Catherine Eugenia "Jean" Biden (de soltera, Finnegan).[3] Era el primer de quatre germans (tres nens i una nena). Fou criat com a catòlic romà per la procedència irlandesa de la seva mare.[2] El pare de Biden era benestant però havia tingut una mala època financera quan Biden va néixer. Durant molts anys, la família va haver de viure amb els avis materns de Biden.[4] Quan la zona de Scranton va entrar en declivi econòmic durant la dècada de 1950, el pare de Biden no podia trobar feina.[5] El 1953, els Biden es van traslladar a un apartament a Claymont (Delaware), on viurien fins que anessin a Wilmington (Delaware).[4] Joe Biden Sr. acabaria sent un venedor de cotxes de segona mà reeixit i així pogué mantenir l'estil de vida de classe mitjana de la família.[4]
Biden va anar a l'Acadèmia Archmere a Claymont,[2] on era un mal estudiant però se'l considerava un líder natural entre els estudiants i fou elegit president de classe els dos últims cursos (corresponent al batxillerat).[2] S'hi graduà el 1961.[2] Va rebre un títol universitari de la Universitat de Delaware el 1965 en història i ciències polítiques.[6] Va ser en aquesta universitat on coneixeria Neilia Hunter el 1964, amb qui s'acabaria casant.[7] Biden es va graduar en dret el 1968 a la Universitat de Syracuse.[8] Durant el seu primer curs a Siracusa, Biden va ser acusat de plagiar cinc de les quinze pàgines d'un article.[9] Digué que no se n'havia adonat i que no coneixia les normes de citació.[10] Del 1969 ençà, pot exercir dret a Delaware.[11]
Va rebre prórrogues de reclutament durant aquests anys i després d'acabar els estudis se'l va considerar no apte per asma.[12] Biden té quequeig, encara que era més prominent durant la infantesa i joventut.[13] Va dir que l'havia reduït recitant poemes durant hores davant del mirall,[6] encara que de vegades li retorna quan està cansat.[14] Biden és abstemi a causa de les impressions negatives de beure alcohol tant de part de la família paterna com materna com del barri.[15]
Inicis polítics i vida familiar (1966–1972)
modifica
El 1966, quan estudiava dret, va contraure matrimoni amb Neilia Hunter,[16] amb qui va tenir tres fills, Joseph Robinette "Beau" Biden III (1969), Robert Hunter Biden (1970) i Naomi Christina "Amy" (1971).[16] Li va dir que volia ser senador als 30 anys i després president.[17]
El 1968, Biden va treballar durant sis mesos a un bufet d'advocats de Wilmignton per William Prickett, un republicà local prominent. Biden es considerava un republicà a si mateix.[18] Els republicans locals van intentar reclutar-lo però Biden s'hi resistí ja que no li agrava el candidat presidencial Richard Nixon i es va registrar com a independent.[17]
El 1969, Biden va tornar a practicar dret a Wilmington, primer com independentment i després en un bufet dirigit per Sid Balick, un demòcrata local actiu.[8] Balick el va nomenar al Fòrum Demòcrata, un grup que intentava reformar i revitalitzar el partit estatal,[2] i Biden es va registrar com a demòcrata.[17] Biden va fundar el seu propi bufet, Biden i Walsh,[8] però el dret de societats no l'entusiasmava i el dret penal no era ben pagat.[4] Administrava propietats com a suplement dels seus ingressos.[19]
A finals de 1969, Biden es va presentar per representar el 4t districte del Consell del Comtat de New Castle amb un programa liberal que incloïa el suport a l'habitatge públic als suburbis.[20] Va guanyar per 2.000 vots en un districte republicà i en un any dolent pels demòcrates de Delaware.[2] Abans de prendre possessió ja parlava de presentar-se al Senat en un parell d'anys.[2] Va treballar al Consell del Comtat del 1970 al 1972,[11] on es va oposar als projectes de grans autopistes que podia afectar els barris de Wilmington,[2] compaginant-ho amb l'exercici del dret al seu bufet.[21]
Campanya del Senat de 1972
modificaEl president Richard Nixon va convèncer el senador republicà titular J. Caleb Boggs, que estava considerant retirar-se, de tornar-se a presentar al Senat amb tot el suport del partit. Cap demòcrata s'hi volia enfrontar i la campanya de Biden, gairebé sense diners, no tenia gaire probabilitats de vèncer.[4] La campanya es va centrar en la retirada del Vietnam, el medi ambient, els drets civils, el trànsit, impostos més equitatius, sanitat, la desafecció amb la política de sempre i el «canvi».[22]
Durant l'estiu, Biden estava trenta punts per sota,[8] però la seva energia, la seva família jove atractiva i la seva habilitat de connectar amb les emocions dels electors li van donar un avantatge respecte Boggs, a punt de jubilar-se.[23] Biden va guanyar les eleccions el 7 de novembre per 3.162 vots de diferència.[22]
Morts de la família
modificaEl 18 de desembre de 1972, unes setmanes després de les eleccions, la muller de Biden Neilia i llur filla d'un any Naomi van morir en una accident de cotxe mentre feien compres nadalenques a Hockessin (Delaware).[16] El cotxe familiar de Neilia Biden va rebre l'impacte d'un camió articulat que transportava blat de moro quan Neilia es retirava d'una cruïlla. Els fills Beau i Hunter van sobreviure l'accident i van ser duts a l'hospital en una condició estable; Beau amb una cama trencada i altres ferides i Hunter amb una fractura cranial aguda i altres ferides cranials.[2] Els metges van dir aviat que ambdós es recuperarien completament.[2] Biden va considerar dimitir per tenir-ne cura però el líder de la majoria del Senat Mike Mansfield l'en va dissuadir.[24]
Senat dels Estats Units (1973–2009)
modificaRecuperació i casament en segones núpcies
modifica
Biden va prendre possessió del càrrec el 5 de gener de 1973 en una capella del Centre Mèdic de Wilmington. Hi assistiren membres de la seva família, incloent-hi els seus fills Beau i Hunter. Hi va haver testimonis i càmeres de televisió que van fer que l'acte rebés atenció nacional.[25]
Amb 30 anys, l'edat mínima per ser senador, Biden va ser el sisè senador més jove de la història dels EUA.[26] Per a ser a casa cada dia amb els fills, Biden feia el viatge d'hora i mitja en tren d'Amtrak, cada dia, per anar de casa seva als suburbis de Wilmington a Washington DC, la qual cosa continuà fent durant tota la seva carrera al Senat.[23] Com a pare vidu, durant cinc anys, Biden va donar ordres de ser interromput al Senat cada vegada que els fills li truquessin.[24] En record de la seva dona i filla, Biden no treballa el dia 18 de desembre, el dia en què tingueren l'accident.[27]
El 1975, Biden va conèixer Jill Tracy Jacobs, que s'havia criat a Willow Growe (Pennsilvània) i seria professora a Delaware, en una cita a cegues organitzada pel germà de Biden.[28] Biden li atribueix el mèrit de renovar-li l'interès en la política i en la vida.[29] El 17 de juny de 1977, Biden i Jacobs es van casar a Nova York.[30] El 1981 va néixer la seva filla Ashley Blazer,[16] que és treballadora social i treballa al Departament de Serveis als Nens, Joves i Famílies de Delaware.[31] Biden i la seva muller són catòlics romans i van regularment a missa a Greenville (Delaware).[32]
Primers anys al Senat
modifica
Durant els seus primers anys al Senat dels Estats Units, Biden es va centrar en la protecció del consumidor i en assumptes mediambientals i va demanar que els governs retessin més compte dels seus actes.[33] En una entrevista el 1974, Biden es va definir com a liberal en drets i llibertats civils, preocupacions de la gent gran i sanitat però conservador en altres temes com ara l'avortament o el reclutament militar.[34]
Biden va esdevenir membtre del Comitè de Justícia del Senat dels Estats Units el 1981. El 1984 va liderar l'aprovació d'una llei contra el crim, que amb els anys esdevindria controvertida a l'esquerra i entre favorables a la reforma de la justícia penal i que Biden titllaria de «gran error».[35][36] Va ser un dels seus grans assoliments legislatius de l'època i els seus seguidors el van lloar per modificar les pitjors provisions de la llei.[8]
El 1993, Biden va votar a favor de considerar l'homosexualitat incompatible amb la vida militar i de prohibir que els homosexuals servissin a les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica sense excepció.[37][38] El 1996, Biden va votar a favor d'una llei que prohibia que el Govern federal dels Estats Units recongués cap mena de matrimoni homosexual, que els individus d'aquests matrimonis tinguessin protecció igualitària davant la llei i permetia que els estats fessin el mateix.[39]
En política exterior, Biden es va centrar en el Control d'armaments durant la seva primera dècada al Senat.[40] Biden es va reunir amb el Ministre d'Afers Exteriors de la Unió Soviètica Andrei Gromiko després que el Congrés dels Estats Units es negués a ratificar el tractat SALT II signat el 1979 pel Cap d'estat de la Unió Soviètica Leonid Bréjnev i el president Jimmy Carter, per explicar-li les preocupacions i interessos dels EUA i assegurar diversos canvis per tal de respondre a les objeccions del Comitè de Relacions Exteriors del Senat.[41] Biden es va enfrontar a l'administració Reagan el 1986 sobre les sancions econòmiques contra Sud-àfrica, que continuava practicant apartheid.[17]
Oposició a integrar el transport escolar
modificaA mitjan de la dècada del 1970, Biden era un dels defensors al Senat de desegregar el transport escolar. Els constituents blancs de Delaware s'hi oposaven fermament i l'oposició a nivell nacional va fer que el demòcrates abandonessin les polítiques de desegregació.[42]
En la seva primera campanya al Senat, Biden va donar suport a una decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de 1971 que donava suport a programes de transport escolar per tal d'integrar districtes escolar amb segregació de iure (com al Sud) però no amb segregació de facto (com a Delaware). Va dir que els republicans feien servir el transport escolar com a tàctica de la por per guanyar votants blancs del Sud i es va oposar a una esmena constitucional per a prohibir desegregar el transport escolar.[43]
La reacció dels constituents i la possibilitat d'un pla d'integració a Wilmington van fer que Biden s'aliés amb l'oponent dels drets civils el senador Jesse Helms per oposar-se al transport escolar per promoure la desegregació.[44] Biden i altres senadors volien limitar el títol sis de la llei de drets civils de 1964 pel que feia al poder del govern federal de forçar la integració escolar.[42] Després del 1975, Biden va adoptar accions legislatives més fortes per limitar-la.[8] Biden va donar suport a una esmena que prohibia el govern federal de recollir dades sobre la raça dels estudiants i professors, la qual cosa evitaria que retiressin fons als districtes no integrats.[45]
Biden va donar suport a la mesura proposada pel senador Robert Byrd que prohibia l'ús de fons federal per transportar alumnes més enllà de la seva escola més propera. El 1977, una esmena patrocinada per Biden (i signada pel president Carter el 1978)[46] va ser considerada com a violació de la Llei de Drets Civils en un informe de la Comissió de Drets Civils del govern federal.[47] Biden va demanar i obtenir el suport repetidament del senador James Eastland en mesures contra la desegregació.[48]
Candidatura presidencial de 1988
modifica
El 9 de juny de 1987 anuncià la seva candidatura a la presidència dels Estats Units.[49] Pretenia esdevenir el president més jove des de John F. Kennedy.[17] Quan va començar la campanya, se'l considerava un candidat fort a causa de la seva imatge moderada, la seva habilitat de parlar en públic sense necessitar guió, el seu suport entre baby boomers, la seva postura com a president del Comitè de Justícia del Senat dels Estats Units d'oposició a la nominació de Robert Heron Bork al Tribunal Suprem i la seva habilitat de recaptar fons.[6][50]
Va ser acusat de plagiar un discurs de Neil Kinnock, aleshores líder del Partit Laborista del Regne Unit.[51] Encara que Biden havia citat Kinnock en prèvies ocasions no ho feu el debat demòcrata del 23 d'agost ni en una entrevista el 26 d'agost.[52][53][54] Es va descobrir que Biden havia canviat aspectes dels seus orígens familiars per tal de coincidir amb els de Kinnock.[10] També es va descobrir que Biden també havia plagiat d'un discurs de Robert F. Kennedy de 1967 aquell mateix any, una frase del discurs inaugural de John F. Kennedy de 1961 i d'un discurs de Hubert H. Humphrey de 1976 dos anys abans.[55]
Al cap d'uns dies es va fer públic l'incident de plagi de Biden a l'escola de dret.[10] Es va emetre un vídeo en què un resident de Nou Hampshire li preguntava sobre les notes de dret i Biden deia que s'havia graduat entre el 50% millor, que hi havia anat amb una beca i que havia obtingut tres carreres a la universitat, afirmacions falses o exagerades totes.[56] També es va remarcar que Biden havia mentit quan afirmava que s'havia manifestat amb el moviment dels drets civils.[57]
Va retirar la candidatura el 23 de setembre de 1987 dient que la campanya s'havia vist superada per «l'ombra exagerada» d'errors del passat.[58]
Cirurgia cerebral
modificaEl 1988, Biden va patir dos aneurismes cerebrals, a la banda dreta i esquerra del cervell. Un va requerir operar-lo ja que tenia un risc elevat d'afectar el funcionament del cervell a llarg termini. El febrer de 1988, després de diversos episodis de dolors forts al coll, una ambulància va dur Biden a l'hospital, on li van fer una operació ja que tenia un vessament en un aneurisma intracranial.[59] Mentre es recuperava va patir una embòlia pulmonar.[60]
El maig de 1988 li van fer una segona operació per arreglar el segon aneurisme, que no li provocava cap símptoma però que tenia risc d'explotar-li.[61] L'hospitalització i recuperació el van mantenir apartat de les seves obligacions de senador durant set mesos.[27]
Comitè Judicial del Senat
modificaBiden va ser membre durant molts anys del Comitè de Justícia del Senat dels Estats Units. El va presidir del 1987 al 1995 i en va ser membre ras del 1981 al 1987 i del 1995 al 1997.
Mentre n'era president, Biden va presidir dos de les audiències de confirmació més contensioses pel Tribunal Suprem dels EUA, la de Robert Bork el 1987 i la de Clarence Thomas el 1991.[23] Biden es va oposar a la nominació de Bork ja que Biden creia que la Constitució proveïa drets de llibertat i privadesa més enllà dels explicitats al text i que l'originalisme de Bork no era compatible amb la seva opinió.[62] Biden va presidir els procediments de manera justa i amb bon sentit de l'humor i coratge, malgrat el fracàs de la seva campanya presidencial durant l'audiència.[62] La nominació de Bork va ser rebutjada pel comitè per 9 a 5 vots i pel Senat per 58 a 42 vots.[62][63]
A les audiències de Thomas, Biden va fer preguntes llargues sobre assumptes constitucionals, fins al punt que Thomas s'oblidava de la pregunta alguns cops.[64] La nominació va sortir del comitè sense cap recomanació, amb l'oposició de Biden.[23] Biden va compartir amb el comitè, però no amb el públic, les acusacions d'assetjament sexual d'Anita Hill argumentant que no estava disposada a testificar.[23] Després que hi estigués disposada, Biden no va permetre que testifiquessin altres testimonis com ara Angela Wright o experts en assetjament.[65] Biden va argumentar que intentava preservar el dret a la privadesa de Thomas i la decència de les audiències.[65] El Senat va confimar Thomas per 52 a 48 vots, amb el vot negatiu de Biden.[23] Grups legals liberals i de dones han criticat Biden per gestionar malament les audiències i no per no fer prou per donar suport a Hill.[65] L'abril de 2019, Biden va demanar perdó a Hill en una trucada telefònic per com l'havia tractada; després de la conversa, Hill va dir que seguia profundament insatisfeta.[66]
Biden es va involucrar en la redacció de moltes lleis federals de crim. Va propugnar lleis per reduir els crims violents, per prohibir armes d'assalt i per combatre la violència domèstica.[67][68] Biden va ser crític amb els actes de Kenneth Starr durant la controvèrsia Whitewater de la dècada de 1990 i durant les investigacions de l'escàndol Lewinsky.[69] Va votar a favor d'absoldre el president Bill Clinton durant l'impeachment.[70] Biden va redactar lleis que crearen un càrrec per supervisar i coordinar les polítiques nacionals de control de drogues i va treballar per aturar l'expansió de drogues com ara el flunitrazepam (droga de violació), l'èxtasi i la ketamina (drogues de festa) i l'androstendiona (esteroide).[23]
Comitè de Relacions Exteriors del Senat
modifica
Biden va ser membre durant molts anys del Comitè de Relacions Exteriors del Senat. El 1997 n'esdevingué membre i el va presidir el gener de 2001 i del juny de 2001 al 2003. Quan els demòcrates van recuperar la majoria al Senat després de les eleccions del 2006, Biden en tornà a ser president.[23] En general té una posició internacionalista liberal en política exterior.[71]
Biden va votar en contra de l'autorització de la Guerra del Golf de 1991,[71] juntament amb 45 dels 55 senadors demòcrates; va dir que els EUA duien gairebé tot el pes de la coalició anti-Iraq.[72]
Biden es va interessar per les Guerres de Iugoslàvia després d'assabentar-se dels abusos serbis durant la Guerra de la independència croata de 1991.[40] Una vegada esclatà la Guerra de Bòsnia, Biden va ser dels primers a demanar una política d'aixecament de l'embargament d'armes, entrenar musulmans bosnis, donar suport als bombardejos aeris de l'OTAN i a investigar els crims de guerra.[23] L'abril de 1993, Biden va anar una setmana als Balcans i va tenir una reunió tensa de tres hores amb el líder serbi Slobodan Milošević, on Biden li digué que creia que era «un maleït criminal de guerra i que hauria de ser jutjat com a tal».[73] Biden s'ha referit al seu paper en la política del Balcans de mitjan 1990 com al seu «moment més orgullós de la seva vida pública» pel que fa a política exterior.[71]
El 1999, durant la Guerra de Kosovo, Biden va donar suport als bombardejos de l'OTAN de 1999 a la República Federal de Iugoslàvia i va patrocinar amb John McCain una resolució que demanava que el president Bill Clinton fes servir tota la força necessària, incloses tropes sobre el terreny, per enfrontar-se a les accions a Kosovo de Slobodan Milošević.[74]
Biden va donar suport a la Guerra de l'Afganistan de 2001 i va dir: «Costi el que costi, ho hem de fer».[75]
Com a president del comitè, Biden va dir el 2002 que Saddam Hussein era una amenaça per la seguretat nacional i que l'única opció era «eliminar-la».[76] L'octubre de 2002 va votar a favor de la invasió de l'Iraq.[71] Com a president del comitè, va convidar testimonis per testificar a favor de l'autorització, que donaren testimonis malinterpretant les intencions, història i estàtus de Saddam i el seu govern sunnita, que era un enemic d'al-Qaida i afirmant que Iraq posseïa armes de destrucció massiva.[77]
Encara que acabaria sent-ne crític i va dir que el seu paper havia sigut un «error», no va impulsar-ne la retirada dels EUA.[71] Va donar suport a finançar-ne l'ocupació però va defensar que la guerra hauria d'incloure més actors internacionals, que es necessitaven més soldats i que l'administració de George Walker Bush hauria de ser sincera amb el poble americà sobre el cost i durada del conflicte.[23][74] A finals de 2006, la postura de Biden havia canviat considerablement i s'oposava a un increment de tropes el 2007.[71][73] Biden defensava que Iraq s'havia de dividir en una federació de tres estats ètnics.[78] El novembre de 2006, Biden i Leslie H. Gelb, president emèrit del Council on Foreign Relations, van publicar una estratègia exhaustiva per a acabar amb la violència sectària a l'Iraq.[79] El pla no defensava el rumb pres ni la retirada sinó una tercera via: federalitzar l'Iraq i donar als kurds, xiïtes i sunnites espais per respirar a les seves regions.[2] El setembre de 2007, una resolució no vinculant donant-hi suport va ser aprovada però la poca familiaritat amb la idea i la manca de constituència política van fer que no guanyés tracció.[80] El lideratge polític iraquià la va denunciar per voler fraccionar de facto el país i l'ambaixada dels EUA a Bagdad va publicar un comunicat distanciant-se'n.[79]
El març de 2004, després d'una reunió amb Primer Ministre de Líbia Moammar al-Gaddafi, va aconseguir l'alliberament breu de l'activista demòcrata libi i pres polític Fathi Eljahmi.[81]
Reputació i pífies
modificaDesprés la seva elecció el 1972, Biden va ser reelegit per sis mandats més al Senat el 1978, 1984, 1990, 1996, 2002 i 2008, normalment obtenint un 60% dels vots.[23] No va tenir cap rival potent; l'aleshores governador Pete du Pont va decidir no presentar-s'hi el 1984.[8] Biden va ser senador junior durant 28 anys ja que l'altre senador, el republicà William Roth, va ser elegit dos anys abans que ell, el 1971. Després que Roth perdés contra Tom Carper el 2000, Biden esdevingué el senador senior. Va esdevenir el senador per Delaware que més anys havia estat al càrrec.[82]
Amb un patrimoni net d'entre 59.000 $ i 366.000 $ i amb gairebé cap fons externa d'ingressos o inversions, Biden era un dels senadors menys rics.[83][84] Biden va guanyar 15,6 milions de dòlars el 2017-2018.[85] El juliol de 2019, els Biden van dir que els seus actius havien incrementat en entre 2,2 i 8 milions de dòlars gràcies als discursos i a la venda de llibres.[85]
Durant la seva etapa al Senat, Biden va guanyar una reputació per la seva loquacitat i per «ficar la pota».[86][87][88][89][90] Ha sigut un orador i tertulià fort i un invitat freqüent i efectiu a programes de televisió del diumenge al matí.[90] En les aparicions públiques, se'l coneix per desviar-se del guió preparat.[91] The New York Times va dir que «els filtres febles [de Biden] el feien capaç de deixar anar gairebé qualsevol cosa».[88]
Candidatura presidencial de 2008
modifica
Biden va declarar la seva candidatura a la presidència el 31 de gener de 2007, després de discussions durant mesos.[92] Durant la campanya, Biden es va centrar en la Guerra de l'Iraq i el seu suport a la implementació del pla Biden-Gelb. Va vantar-se de la seva experiència al Senat com a cap de comitès congressionals d'alt nivell i de la seva experiència en política exterior.
Biden va fer comentaris controvertits, com ara el dia del seu discurs de llançament de campanya, on digué referint-se al senador i rival Barack Obama: «Vull dir, tens el primer afroamericà convencional que és eloqüent i brillant i net i atractiu—Vull dir, és un llibre de contes, home».[93]
Biden va compartir avions de campanya amb un dels seus rivals, el senador per Connecticut Chris Dodd, de qui era amic i amb qui buscava estalviar fons pels seus esforços per obtenir la nominació.[94]
En general, Biden va tenir dificultats per recaptar fons, perquè la gent anés als seus mítins i no va guanyar tracció contra les candidatures d'alt perfil d'Obama i la senadora Hillary Clinton;[95] mai va aconseguir superar el 10% d'intenció de vot nacional entre els candidats demòcrates.
En la primera votació el 3 de gener de 2008, Biden va quedar cinquè als caucus d'Iowa, amb menys d'un 1% dels delegats estatals. Es va retirar de la cursa aquella mateixa nit.[96]
La campanya de 2008 va canviar la seva relació amb Obama, que també havia estat al Comitè de Relacions Exteriors del Senat encara que no havien estat íntims. Biden envejava l'ascens ràpid d'Obama a celebritat política mentre que Obama el veia com un xerraire i condescendent.[80][97][98] Després de conèixer-se durant el 2007, Obama va valorar l'estil de campanya de Biden i el seu suport entre votants de classe treballadora i Biden va dir que Obama era «una altra història».[97][98]
Candidatura vicepresidencial de 2008
modifica
Poc després de la retirada de Biden de la cursa presidencial, Barack Obama li va dir en privat que volia trobar-li un lloc important en la seva administració.[99] Biden va rebutjar la primera petició d'Obama de revisar-lo per la posició vicepresidencial, tement que la vicepresidència seria una pèrdua en estatus i influència comparat amb el Senat dels Estats Units, però va canviar d'opinió.[80] En una entrevista el 22 de juny de 2008, Biden va confirmar que encara que no buscava activament la posició, l'acceptaria si li proposessin.[100] A principis d'agost, Obama i Biden es va reunir en secret per discutir-ne la possibilitat i van desenvolupar una relació de respecte i confiança mútua.[98][99]
El 22 d'agost de 2008, Obama va anunciar que Biden seria el candidat a la vicepresidència.[101] Segons The New York Times, Obama pretenia afegir experiència en política exterior i seguretat nacional a la candidatura—i no ajuda per guanyar un estat clau o emfatitzar el missatge de «canvi».[102] Altres van destacar que Biden tenia suport entre la classe mitjana i els treballadors de coll blau, així com la disposició d'atacar el nominat republicà John McCain, que Obama no se sentia còmode atacant.[98][103] Quan va acceptar l'oferta d'Obama, Biden va descartar presentar-se a la presidència el 2016.[99]
.jpg)
Biden va rebre la nominació demòcrata com a candidat vicepresidencial el 27 d'agost, durant la tercera nit de la Convenció Nacional Demòcrata de 2008 a Denver (Colorado).[104]
La campanya vicepresidencial de Biden va rebre poca atenció dels mitjans ja que estaven més centrats en la seva rival republicana, la governadora d'Alaska Sarah Palin.[88][105] Biden va centrar-se en fer campanya en zones en mala situació econòmica dels estats clau i va intentar convèncer els demòcrates de coll blau, en especial aquells que havien donat suport a Hillary Clinton.[80] Biden va atacar McCain encara que tenien una relació d'anys ha i va dir que «aquell home que jo coneixia, ja no hi és. M'entristeix profundament».[88]
El 2 d'octubre de 2008, Biden va participar en el debat vicepresidencial amb Palin a la Universitat Washington a Saint Louis. Les enquestes posteriors indicaren que Palin havia excedit les expectatives de molts votants però que Biden havia guanyat el debat.[2] El 5 d'octubre, Biden va suspendre els actes de campanya per uns quants dies a causa de la mort de la seva sogra.[106] Durant els últims dies de la campanya, es va centrar en zones menys poblades, amb població d'edat avançada i en situació econòmica dolenta d'estats claus com ara Florida, Ohio i Pennsilvània, on les enquestes indicaven que era popular i on Obama no havia fet campanya o no havia tingut bons resultats a les primàries.[107][108][109] També va fer campanya en estats típicament republicans, així com en zones amb una població catòlica nombrosa.[109]
Biden va mantenir els discursos concisos i va evitar cap comentari fora de to, seguint les instruccions de la campanya d'Obama.[107] En privat, els comentaris de Biden frustraven Obama i un cop va preguntar: «Quants cops ha de dir alguna cosa estúpida?».[97] Les relacions entre les dues campanyes es van tensar durant un mes fins que Biden es disculpà en una trucada amb Obama.[97] En públic, l'estratega d'Obama David Axelrod va dir que l'alta popularitat de Biden (60% favorable comparada amb el 44% de la seva rival republicana Sarah Palin segons Pew Research Center)[107] compensava els comentaris desafortunats de Biden.[110]
El 4 de novembre de 2008, Obama va ser elegit President dels Estats Units i Biden, vicepresident.[111] La seva candidatura va guanyar 365 vots del col·legi electoral (la candidatura de John McCain i Sarah Palin en va guanyar 173) i el 53% del vot popular.[112][113]
Biden també va guanyar les eleccions a senador per Delaware, a les quals s'hi havia presentat.[114] Biden va prendre possessió com a senador per 7è mandat consecutiu el 6 de gener de 2009 i el 15 de gener va emetre el seu últim vot al Senat.[115][116] Aquell mateix dia va dimitir per tal de poder esdevenir vicepresident i en el seu discurs de comiat al Senat, on hi havia passat la major part de la vida adulta va dir que «cada cosa bona que he vist passar aquí, cada pas coratjós fet durant els més de 36 anys que hi he sigut, no han vingut de la pressió dels grups d'interès, sinó de la maduració de relacions personals».[117]
Vicepresidència dels Estats Units (2009–2017)
modificaTransició post-electoral
modifica
Després de les Eleccions presidencials dels Estats Units de 2008, Biden va ser nomenat president de l'equip de transició del president electe Barack Obama. Durant el període de transició de l'administració Obama, Biden va dir que assistia a reunions diàries amb Obama i que John McCain encara era amic seu.[118] El Servei Secret dels Estats Units s'hi referia com a "Celta", en refèrencia a les seves arrels irlandeses.[119]
Va intentar eliminar algun dels papers assumits pel seu predecessor Dick Cheney,[120] que s'havia establert com a centre autònom de poder.[80] Així mateix, Biden va dir que no emularia cap altre vicepresidència, sinó que buscaria aconsellar Obama en les decisions més crítiques.[121] Va estar involucrat de prop en els nomenaments del Gabinet dels Estats Units durant la transició.[121]
En l'últim acte com a president del Comitè de Relacions Exteriors, Biden va anar de viatge a l'Iraq, l'Afganistan i el Pakistan durant la segona setmana del gener de 2009, on es reuní amb els líders d'aquests països.[122]
Primer mandat (2009–2013)
modifica
El migdia del 20 de gener de 2009, Biden esdevingué el 47è vicepresident dels Estats Units, prenent possessió del càrrec davant del jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units John Paul Stevens.[123] És el primer vicepresident de Delaware i el primer catòlic romà en ocupar el càrrec.[124][125]
Biden va tenir un paper clau en guanyar el suport del Senat a diverses propostes legislatives importants i va ser un dels factors principals en el canvi de partit del senador Arlen Specter.[126] Biden es va oposar a enviar 21.000 tropes addicionals a la guerra de l'Afganistan però va perdre el debat intern contra la secretària d'estat Hillary Clinton.[127] El seu escepticisme va ser considerat valuós a l'administració i el 2009 les seves opinions van guanya influència mentre Obama reconsiderava la seva estratègia a l'Afganistan.[128]
Biden visitava l'Iraq cada dos mesos i va ser l'encarregat de transmetre missatges de l'administració Obama al lideratge iraquià sobre el progrés que s'hi esperava.[80][128] Biden va rebre l'encàrrec de supervisar la política sobre l'Iraq i va dir que l'Iraq «podria ser un dels èxit d'aquesta administració».[129] El 2012, Biden ja hi havia anat vuit vegades però la seva supervisió de l'Iraq va disminuir amb la sortida de les tropes estatunidenques el 2011.[130]
Biden també va ser l'encarregat de supervisar la despesa en infraestructures del paquet d'estímul d'Obama que pretenia ajudar a contrarestar la recessió i va insistir que només els projectes mereixedors de finançament n'havien de rebre.[131]
Membres de l'administració Obama van dir que el paper de Biden a la Casa Blanca era el de discrepar i forçar els altres a defensar les seves postures.[132]
Biden va fer campanya intensament a les eleccions de mig mandat de 2010 i va mantenir una actitud d'optimisme malgrat les prediccions de pèrdues importants pel partit.[133] Les bones relacions de Biden amb congressistes republicans van esdevenir més importants i van ajudar en l'aprovació d'un paquet de mesures que incloïa l'extensió temporal de la baixada d'impostos de George Walker Bush.[134][135][136]
En política exterior, Biden va donar suport a la intervenció militar encapçalada per l'OTAN a Líbia el 2011.[137] Ha donat suport a establir relacions econòmiques més estretes amb Rússia.[138]
Biden va dirigir les negociacions entre el Congrés i la Casa Blanca sobre els límits de despesa federals, per delegació d'Obama, i la seva bona relació amb el líder republicà Mitch McConnell va permetre arribar a un acord.[139][140][141][142]
Alguns mitjans han suggerit que Biden es va oposar a tirar endavant la missió per matar Ossama bin Laden el maig de 2011 per evitar que si fallava no afectés negatives les possibilitats de reelecció de Barack Obama.[143][144]
Reelecció
modifica
L'octubre de 2010, Biden va dir que Obama li havia demanat que es presentés amb ell a les eleccions presidencials de 2012.[133] Amb una popularitat en declivi, l'equip d'Obama va fer enquestes secretes a finals de 2011 sobre la possibilitat de substituir Biden per Hillary Clinton com a candidata.[145] Aquesta idea es va abandonar quan els resultats no van mostrar cap millora per Obama i els treballadors de la Casa Blanca van dir que Obama mai l'havia considerada.[146]
El maig de 2012, Biden va anunciar que estava completament còmode amb el matrimoni homosexual,[147] la qual cosa va fer que Obama hi anunciés el seu suport abans del que la seva campanya havia previst.[148] L'incident va mostrar que Biden tenia dificultats en seguir la disciplina de missatge.[149]
La campanya d'Obama considerava Biden com un polític proper que podia connectar amb els electors desafectes, els treballadors de coll blau i els habitants de zones rurals i va tenir una agenda d'actes extensa en estats claus quan la campanya de reelecció d'Obama va començar la primavera de 2012.[150] Segons Los Angeles Times, «La majoria de candidats repeteixen el mateix discurs als actes de campanya, fent que els periodistes i fins i tot el públic s'adormi. Però durant els discurs de Biden, hi pot haver una dotzena de moments en què els responsables de premsa s'encongeixen i fan que els periodistes es mirin entre ells amb diversió i confusió».[151]
Biden va ser nominat oficialment per un segon mandat com a vicepresident el 6 de setembre a la Convenció Nacional Demòcrata a Charlotte (Carolina del Nord).[152] Es va enfrontar al congressista Paul Ryan, el seu homòleg del Partit Republicà dels Estats Units, al debat vicepresidencial de l'11 d'octubre a Danville (Kentucky). Hi va defensar l'obra de govern d'Obama de manera emocional i va atacar enèrgicament la candidatura republicana, tot intentant recuperar l'impuls que havien perdut després del primer debat de feia una setmana entre Obama i Mitt Romney, el candidat republicà.[153][154]
El 6 de novembre de 2012, Obama i Biden van ser reelegits per un segon mandat. La seva candidatura va guanyar 332 vots del col·legi electoral (la de Mitt Romney i Paul Ryan, 206) i un 51% del vot popular.[155]
El desembre de 2012, Biden es va encarregar del grup de treball per abordar les causes de la violència amb armes als Estats Units arran del tiroteig de l'Escola Primària de Sandy Hook.[156] La seva relació amb el líder republicà al Senat, Mitch McConnell va ser important mentre es negociava ampliar el sostre de despesa.[157] L'acord va fer permanents les rebaixes fiscals de George Walker Bush però va incrementar els impostos a les rendes altes.[157]
Segon mandat (2013–2017)
modifica
Biden va prendre possessió per un segon mandat el 20 de gener de 2013 en una cerimònia a la seva residència oficial presidida per la jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Sonia Sotomayor (la cerimònia pública tingué lloc l'endemà).[158]
Va continuar al capdavant, com després del tiroteig de l'Escola Primària de Sandy Hook, mentre l'administració Obama signava ordres executives i proposava noves mesures de control d'armes,[159] que no van ser aprovades.[160] El líder de la majoria demòcrata al Senat Harry Reid i altres líders demòcrates el van deixar fora de les negociacions per incrementar el sostre del deute el 2013 ja que creien que havia cedit massa en les negociacions d'anys anteriors.[161]
Des del gener de 2014, Biden va copresidir un grup de treball per protegir els estudiants de l'assetjament sexual.[162] En un discurs a la Universitat de Nou Hampshire, Biden va dir: «No vol dir no, tant si estàs ebri com sobri. No vol dir no tant si estàs al llit, en una residència d'estudiants o al carrer. No vol dir no encara que hagis dit que sí d'un principi i ara t'ho hagis repensat. No vol dir no.»[163] Biden va estar a favor d'armar els lluitadors rebels de Síria.[164] Mentre l'Iraq s'enfonsava el 2014, es va prestar atenció al pla de federalització Biden-Gelb de 2006, i alguns experts van dir que Biden havia tingut tota la raó.[165] Biden va dir que els EUA seguirien l'Estat Islàmic «fins a les portes de l'infern».[166] L'octubre de 2014 va dir que Turquia, l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units havien «entregat centenars de milions de dòlars i desenes de milers de tones d'armament a qualsevol que lluités contra Baixar al-Àssad; tret que els subministraven a Jabhat Fateh al-Sham, al-Qaida i altres elements gihadistes vinguts d'arreu del món».[167]
El 2015, una sèrie de juraments i altres actes on Biden havia col·locat les mans sobre dones i nenes i els parlà de prop va atraure l'atenció tant dels mitjans com de les xarxes socials.[168]
El 8 de desembre de 2015 va parlar davant el parlament d'Ucraïna a Kíev en una de les seves moltes visites per establir les ajudes i la política dels EUA a Ucraïna.[169]
El 2015, el president de la Cambra de Representants John Boehner i el líder de la majoria del Senat Mitch McConell van convidar el primer ministre israelià Binyamín Netanyahu a dirigir-se a una sessió conjunta del Congrés sense notificar-ho a l'administració Obama. Aquesta falta protocol·lària va fer que Biden i 50 congressistes demòcrates no assistissin al discurs de Netanyahu.[170] El març del 2016, Biden va parlar a la conferència de polítiques de l'American Israel Public Affairs Committee (AIPAC) a Washington DC i va dir que «estem tots units en el vostre compromís tenaç—i vull dir literalment tenaç—per la supervivència, la seguretat i l'èxit de l'Estat Jueu d'Israel».[171]
Mort de Beau Biden
modificaEl 30 de maig de 2015, Beau Biden va morir als 46 anys a causa d'un tumor cerebral que feia anys que tenia. En un comunicat, l'oficina del vicepresident va dir que «tota la família Biden està tan trista que no té paraules». La gravetat de la malaltia no s'havia fet pública i Biden havia reduït la seva activitat pública per tal de passar més temps amb Beau. Abans de morir, Beau havia estat considerat el capdavanter en la cursa per la nominació demòcrata per governador de Delaware de 2016.[172]
Paper en la campanya presidencial de 2016
modificaEl 21 d'octubre de 2015, Biden va anunciar que no es presentaria a les eleccions presidencials des del Roserar de la Casa Blanca al costat de la seva muller i el president Barack Obama.[173]
Després que Obama donés suport a Hillary Clinton el 9 de juny de 2016, Biden li donà suport aquell mateix dia.[174]
Post vicepresidència (2017–2020)
modifica.jpg)
El 2017 Biden va esdevenir professor Benjamin Franklin de Pràctica Presidencial a la Universitat de Pennsilvània, on se centraria en política exterior, diplomàcia i seguretat nacional. Ho compaginà amb la presidència del Centre Penn Biden per a la Diplomàcia i la Implicació Global. També volia dedicar-se a la lluita contra el càncer i l'anomenà «l'única cosa bipartidista que queda a Amèrica» el març de 2017.
El 2017, en un article a la revista Foreign Policy,[175] Biden va afirmar que el President de Rússia Vladímir Putin va interferir en diversos processos electorals d'Occident com ara en el Referèndum sobre la independència de Catalunya de 2017.[176]
Biden havia estat amic íntim del senador John McCain durant més de 30 anys. El 2018, McCain va morir amb 81 anys a causa d'un tumor cerebral, com Beau Biden. Biden va pronunciar un elogi al servei funerari de McCain a Phoenix (Arizona), que obrí amb les paraules «El meu nom és Joe Biden. Sóc un demòcrata. I estimava en John McCain» i on s'hi referí com a «germà». Biden també va portar el fèretre de McCain al servei memorial a la Catedral Nacional de Washington juntament amb Warren Beatty i Michael Bloomberg.
Candidatura presidencial de 2020
modificaEspeculacions i anunci
modificaEntre el 2016 i el 2019, els mitjans de comunicació mencionaven Biden com a candidat presidencial probable el 2020.[177] Quan li preguntaren si s'hi presentaria, donava respostes variades i ambivalents, i digué «mai diguis mai».[178] En un punt va suggerir que no veia una situació en què es tornaria a presentar però al cap d'uns dies va dir «em presentaré si puc caminar».[179] Es va formar un comitè d'acció política anomenat Time for Biden el gener de 2018 amb l'objectiu que Biden entrés a la cursa.[180]
Biden va dir que decidiria si es presentava o no abans del gener de 2019,[181] però no va fer cap anunci. Els amics deien que estava «molt a punt de dir que sí» però el preocupava l'efecte que una altra candidatura presidencial podria tenir en la seva família i reputació així com problemes de recaptació de fons i percepcions sobre la seva edat i centrisme.[182] Per altra banda, el seu «sentit del deure», l'ofensa de la presidència de Trump, la manca d'experiència en política exterior dels altres candidats i el seu desig de promoure un «progressisme constructor de ponts» el van esperonar a presentar-s'hi.[182] El 25 d'abril de 2019 va anunciar la seva candidatura a la presidència dels Estats Units.[183] Va escollir Filadèlfia (Pennsilvània) com a seu de campanya.[184]
Al·legacions de contacte físic inapropiat
modificaBiden ha estat acusat de contactes físics inapropiats amb dones en actes públics com ara fent abraçades, petons, subjectant i col·locant la mà a les espatlles.[185] S'ha descrit a ell mateix com a «polític tàctil» i va admetre que aquest comportament li havia ocasionat problemes.[186]
El març de 2020, Tara Reade va acusar Biden d'agressió sexual;[187] tant Biden com la campanya van negar les acusacions.[188]
Campanya
modificaEl 15 de juliol de 2019, la Biden Cancer Initiative anuncià que deixaria de funcionar en el futur més proper. Biden i la seva muller n'havien abandonat la junta el mes d'abril com a precaució ètica abans de l'inici de la campanya presidencial.[189]
El setembre de 2019, es va fer públic que el president Donald Trump havia pressionat el president ucraïnès Volodímir Zelenski perquè investigués la suposada mala conducta de Joe Biden i el seu fill Hunter Biden.[190] Malgrat les acusacions, a data de setembre de 2019, no hi havia proves de mala conducta dels Biden.[191] La premsa en general va interpretar la pressió perquè se'ls investigués com a maniobra per tal de perjudicar les possibilitats de Biden de guanyar la presidència, la qual cosa va desembocar en un escàndol polític i en l'impeachment de Trump per la Cambra de Representants dels Estats Units.[192]
Del 2019 ençà, el president Trump i aliats van acusar Biden falsament de fer despatxar el fiscal general ucraïnès Víktor Xokin perquè estava investigant Burisma Holdings, empresa en la qual treballava Hunter Biden.[192] Biden va ser acusat de congelar mil milions de dòlars en ajudes a Ucraïna.[192] El 2015, l'aleshores vicepresident Biden va pressionar el Parlament d'Ucraïna perquè cessés Xokin ja que els Estats Units, la Unió Europea i altres organitzacions internacionals el consideraven corrupte i inefectiu i no estava investigant assertivament Burisma.[190] La retenció dels mil milions de dòlars en ajudes formava part d'aquesta política oficial.
.jpg)
Durant el 2019, Biden liderava els seus rivals demòcrates en les enquestes nacionals i se'l considerava el capdavanter en les primàries demòcrates.[193] No obstant, va acabar quart als caucus d'Iowa i,[194] al cap de vuit dies, cinquè a les primàries de Nou Hampshire.[195] Va obtenir un resultat millor als caucus de Nevada, assolint el 15% necessari per obtenir delegats, però va quedar 21,6 punts per darrere de Bernie Sanders.[196] Després d'apel·lar als votants negres durant la campanya i al debat de Carolina del Sud, Biden va guanyar-ne les primàries per més de 28 punts.[197] Després de la retirada dels candidats de centre-esquerra Pete Buttigieg i Amy Klobuchar i que aquests li donessin suport, va rebre grans victòries al superdimarts del 3 de març.[198] Biden va guanyar 10 de les 15 primàries que s'hi celebraren, incloent-hi les d'Alabama, Arkansas, Maine, Massachusetts, Minnesota, Carolina del Nord, Oklahoma, Tennessee, Texas i Virgínia, la qual cosa el posà al capdavant.[199] Elizabeth Warren[200] i Michael Bloomberg[201] es van retirar al cap de poc, i Biden va ampliar el seu marge amb victòries contra Sanders en quatre estats (Idaho, Michigan, Mississippi i Missouri) el 10 de març.[202]
Arran de la suspensió de la campanya de Sanders el 8 d'abril de 2020, Biden va esdevenir el presumpte nominat del Partit Demòcrata per les eleccions presidencials.[203] El 13 d'abril, Sanders va donar suport a Biden en un debat en línia des de llurs cases.[204] L'expresident Barack Obama li va donar suport l'endemà.[205] Biden va superar el llindar de 1.991 delegats necessaris per assegurar-se la nominació del partit el juny de 2020.[206] L'11 d'agost de 2020, Biden va anunciar que la senadora per Califòrnia Kamala Harris era la seva tria per la nominació demòcrata per a la vicepresidència.[207]
El 18 d'agost va rebre oficialment la nominació demòcrata a la presidència dels Estats Units.[208][209] Les eleccions se celebraren el 3 de novembre
Presidència dels Estats Units
modificaVictòria electoral
modifica.png)
El 7 de novembre, 4 dies després de les eleccions, Biden va ser declarat guanyador de les eleccions i, en conseqüència, president electe dels Estats Units.[210] Trump, el principal competidor de Biden a les eleccions, va negar-se a acceptar els resultats i va declarar repetidament que hi havia hagut frau i que en realitat ell havia estat el vencedor dels comicis.[211]
Investidura com a President dels Estats Units
modificaEl 20 de gener de 2021 es va celebrar l'acte d'investidura a l'exterior del Capitoli. A partir del migdia (hora de Washington DC) i després de jurar el càrrec pocs minuts després que ho fes Kamala Harris com a vicepresidenta, Joe Biden va convertir-se oficialment en 46è president dels Estats Units.[212]
Trump, que continuava sense reconèixer com a vàlid el resultat, no va assistir a l'acte. El fins llavors vicepresident Mike Pence, en canvi, sí que ho va fer.[213] Biden es va convertir en el president de més edat de la història dels Estats Units, batent el rècord establert per Ronald Reagan. Biden va entrar al càrrec enmig de la pandèmia de COVID-19, una crisi econòmica i una polarització política creixent.[214]
Presidència
modificaEl primer dia de la seva presidència, Biden va voler deixar clara la reversió de la política energètica del president Trump restaurant la participació dels Estats Units a l'Acord de París[215] i revocant el permís per al oleoducte Keystone XL. També va aturar el finançament del mur de Trump, una expansió del mur fronterer EUA-Mèxic.[216] En el seu segon dia, va emetre una sèrie d'ordres executives per reduir l'impacte de la COVID-19 i va establir l'objectiu d'aconseguir cent milions de vacunes contra la COVID-19 als Estats Units en el seus primers 100 dies.
En resposta a la pressió econòmica causada per la pandèmia de COVID-19 va aprovar un estímul d'1,9 bilions de dòlars establint temporalment una assegurança d'atur ampliada i va enviar xecs d'estímul de 1.400 dòlars a la majoria dels nord-americans. Va aprovar un pla de deu anys negociat amb demòcrates i republicans per invertir en carreteres, ponts, transport públic, ports i accés de banda ampla nord-americans. Biden va fer de Juneteenth una festa federal als Estats Units. Va nomenar Ketanji Brown Jackson al Tribunal Suprem dels Estats Units, la primera dona negra en exercir al Tribunal Suprem.[217] Després que el Tribunal Suprem va anul·lar Roe contra Wade,[218] Biden va prendre accions executives per preservar i protegir els drets de salut de les dones a tot el país contra la prohibició de l'avortament als estats dirigits pels republicans. Biden va proposar una ampliació significativa de la xarxa de seguretat social però juntament amb la legislació sobre els drets de vot, va fracassar al Congrés.
L'agost de 2022 Biden va signar un projecte de llei de crèdits domèstics que incloïa una inversió federal significativa en la producció d'energia neta i climàtica domèstica, bonificacions fiscals per a plaques solars, cotxes elèctrics i altres programes d'energia domèstica, així com una pròrroga de tres anys de les subvencions de la Llei d'atenció a l'economia. Biden va reforçar la indústria de semiconductors i fabricació, l'ampliació de l'atenció sanitària per als veterans dels EUA i la Llei de reforma del recompte electoral i millora de la transició presidencial. A finals de 2022, Biden va signar la Llei de respecte al matrimoni que derogava la Llei de defensa del matrimoni i va codificar els matrimonis interracials i del mateix sexe als Estats Units. En resposta a la crisi del sostre del deute del 2023, Biden va limitar la despesa federal per als exercicis fiscals 2024 i 2025 i va permetre recuperar finançament i diners no gastats per a la COVID-19 i suspèn el sostre del deute fins a l'1 de gener de 2025. Biden va crear la primera Oficina de Prevenció de la Violència d'Armes de la Casa Blanca. El 26 de setembre de 2023, Joe Biden va visitar una línia de piquets de United Auto Workers durant la vaga de United Auto Workers de 2023, convertint-se en el primer president dels Estats Units a visitar-ne un.
Candidatura presidencial de 2024
modificaPostulat a la reelecció
modificaEl 25 d'abril de 2023, el president Biden va anunciar la seva precandidatura a la reelecció en 2024 pel Partit Demòcrata,[219] mantenint la vicepresidenta Kamala Harris com a companya de fórmula.[220] Fins al superdimarts del 5 de març només Biden, Jason Palmer i Marianne Williamson van ser candidats importants per a la nominació presidencial demòcrata i el 12 de març de 2024, Biden es va convertir oficialment en el candidat demòcrata a la presidència.[221]
Renúncia a la reelecció
modificaL'actuació de Biden al primer debat el juny contra Donald Trump i els seus lapsus a cimera de l'OTAN de juliol van causar molt neguit als demòcrates, i es van qüestionar la viabilitat de Biden com a candidat, i alguns dels majors donants van congelar les donacions, per estudiar la viabilitat de Kamala Harris com alternativa,[222] amb la temença que una possible onada republicana no només suposaria l'elecció de Trump, sinó que escombraria els demòcrates del poder al Congrés.[223] i finalment la pressió del seu partit el va fer renunciar a la candidatura a la reelecció el 21 de juliol donant suport a Kamala Harris,[224] que va ser l'escollida per la convenció demòcrata el 23 d'agost.[225]
Honors
modifica.svg){kind=small}
Historial electoral
modifica| Resultats electorals | |||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Any | Càrrec | Partit | Vots per Biden | % | Oponent | Partit | Vots | % | |||
| 1970 | Conseller de comtat |  Demòcrata
|
10.573 | 55% | Lawrence T. Messick | Republicà | 8.192 | 43% | |||
| 1972 | Senador | Demòcrata
|
116.006 | 50% | J. Caleb Boggs | Republicà | 112.844 | 49% | |||
| 1978 | Demòcrata
|
93.930 | 58% | James H. Baxter Jr. | Republicà | 66.479 | 41% | ||||
| 1984 | Demòcrata
|
147.831 | 60% | John M. Burris | Republicà | 98.101 | 40% | ||||
| 1990 | Demòcrata
|
112.918 | 63% | M. Jane Brady | Republicà | 64.554 | 36% | ||||
| 1996 | Demòcrata
|
165.465 | 60% | Raymond J. Clatworthy | Republicà | 105.088 | 38% | ||||
| 2002 | Demòcrata
|
135.253 | 58% | Raymond J. Clatworthy | Republicà | 94.793 | 41% | ||||
| 2008 | Demòcrata
|
257.484 | 65% | Christine O'Donnell | Republicà | 140.584 | 35% | ||||
| 2008 | Vicepresident | Demòcrata
|
69.498.516
365 vots electorals (270 necessaris) |
53% | Sarah Palin | Republicà | 59.948.323
173 vots electorals |
46% | |||
| 2012 | Demòcrata
|
65.915.795
332 vots electorals (270 necessaris) |
51% | Paul Ryan | Republicà | 60.933.504
206 vots electorals |
47% | ||||
| 2020 | President | Demòcrata
|
74.857.880
290 vots electorals (270 necessaris) |
50% | Donald Trump | Republicà | 70.598.535
214 vots electorals |
47% | |||
Referències
modifica- ↑ Meg Wagner, Fernando Alfonso III, Melissa Macaya, Melissa Mahtani, Veronica Rocha, Amanda Wills. «Joe Biden elected president». CNN, 07-11-2020. [Consulta: 7 novembre 2020].
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Witcover, Jules.. Joe Biden : a life of trial and redemption. 1st ed. Nova York: William Morrow/HarperCollins, 2010. ISBN 978-0-06-179198-7.
- ↑ Chase, Randall. «Vice President Biden's mother, Jean, dies at 92» (en anglès). WITN, 09-01-2010. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Broder, John M. «Father’s Tough Life an Inspiration for Biden» (en anglès). The New York Times, 23-10-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ «Biden's Scranton childhood left lasting impression» (en anglès). Fox News, 27-08-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Taylor, Paul, 1949-. See how they run : electing the president in an age of mediaocracy. 1st ed. Nova York: Knopf, 1990. ISBN 0-394-57059-6.
- ↑ Bumiller, Elisabeth «Biden Campaigning With Ease After Hardships» (en anglès). The New York Times, 14-12-2007. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Moritz, Charles. Current biography yearbook, 1987 (en anglès). Nova York: H.W. Wilson, 1988.
- ↑ Greenberg, David. «Why Biden's plagiarims shouldn't be forgotten.» (en anglès). Slate, 25-08-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Dionne Jr, E. J. «Biden Admits Plagiarism in School But Says It Was Not 'Malevolent'» (en anglès). The New York Times, 18-09-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 11,0 11,1 «BIDEN, Joseph Robinette, Jr. (Joe) (1942-)» (en anglès). Biographical Directory of the United States Congress. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Camille, Caldera. «Biden got 5 draft deferments during Nam, as did Cheney» (en anglès). USA Today, 16-09-2020. [Consulta: 7 agost 2024].
- ↑ Biden, Joseph R. Jr. «Letter to National Stuttering Association Chairman» (PDF) (en anglès), 09-07-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Joe Biden's childhood struggle with a stutter: How he overcame it and how it shaped him» (en anglès). Los Angeles Times, 16-09-2019. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Leibovich, Mark. «Riding the Rails With Amtrak Joe» (en anglès). The New York Times, 16-09-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 «Timeline of Biden's life and career» (en anglès). San Francisco Chronicle, 23-08-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Leubsdorf, Carl. «Lifelong ambition led Joe Biden to Senate, White House aspirations» (en anglès). Dallas Morning News, 19-09-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Barrett, Laurence I. «Campaign Portrait, Joe Biden: Orator for the Next Generation» (en anglès). Time, 22-06-1987. ISSN: 0040-781X.
- ↑ Doyle, Nancy Palmer. «Joe Biden: “Everyone Calls Me Joe”» (en anglès). Washingtonian (DC), 01-02-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Harriman, Jane. «Joe Biden: Hope for Democratic Party in '72?» (en anglès). The News Journal, 31-12-1969. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Joe Biden» (en anglès). The Washington Post, 22-10-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 22,0 22,1 Naylor, Brian. «Biden's Road to Senate Took Tragic Turn» (en anglès). NPR, 08-10-2007. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 23,00 23,01 23,02 23,03 23,04 23,05 23,06 23,07 23,08 23,09 23,10 Barone, Michael. The almanac of american politics 2008 : the senators, the representatives and the governors: their records and election results, their states and districts. Washington, D.C.: National Journal Group, 2007. ISBN 0-89234-117-3.
- ↑ 24,0 24,1 Levey, Noam M. «Biden's regular Joe side» (en anglès). Los Angeles Times, 24-08-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Oath Solemn» (en anglès). Spokane Daily Chronicle, 06-01-1973. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Byrd, Robert C.; Wolff, Wendy. Senate, 1789-1989, V. 4: Historical Statistics, 1789-1992 (en anglès). Government Printing Office, octubre 1993, p. 285. ISBN 978-0-16-063256-3.
- ↑ 27,0 27,1 Woodward, Calvin. «V.P. candidate profile: Sen. Joe Biden» (en anglès). The Seattle Times, 23-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Seelye, Katharine Q. «Jill Biden Heads Toward Life in the Spotlight» (en anglès). The New York Times, 24-08-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Biden, Joseph R. Promises to keep: on life and politics (en anglès). Nova York: Random House, 2007, p. 113. ISBN 978-1-4000-6536-3.
- ↑ Dart, Bob. «Bidens met, forged life together after tragedy» (en anglès). Orlando Sentinel, 24-10-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Ashley Biden and Howard Krein» (en anglès). The New York Times, 03-06-2012. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Gibson, Ginger. «Parishioners not surprised to see Biden at usual Mass» (en anglès) p. A12. The News Journal, 25-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «200 Faces for the Future» (en anglès). Time, 15-07-1974. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Kelley, Kitty. «/ Death and the All-American Boy» (en anglès). The Washingtonian, 01-06-1974. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Herndon, Astead W.; Martin, Jonathan «On King Holiday, Democrats Convey Hope, Remorse and Invective Against Trump» (en anglès). The New York Times, 21-01-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Martin, Jonathan; Burns, Alexander «Biden in 2020? Allies Say He Sees Himself as Democrats' Best Hope» (en anglès). The New York Times, 06-01-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Epstein, Reid J.; Lerer, Lisa «Joe Biden Has Tense Exchange Over L.G.B.T.Q. Record» (en anglès). The New York Times, 20-09-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Del, Jose A.. «Sanders attacks Biden's record on gay rights and women's issues» (en anglès). The Washington Post. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «U.S. Senate Roll Call Votes 104th Congress - 2nd Session» (en anglès). Senat dels Estats Units. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 40,0 40,1 Gordon, Michael R. «In Biden, Obama chooses a foreign policy adherent of diplomacy before force» (en anglès). The New York Times, 24-08-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Salacuse, Jeswald W. Leading leaders : how to manage smart, talented, rich, and powerful people (en anglès). Nova York: American Management Association, 2005, p. 144. ISBN 978-0-8144-2900-6.
- ↑ 42,0 42,1 Gadsden, Brett. «Here’s How Deep Biden's Busing Problem Runs» (en anglès). Politico, 05-05-2019. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Gadsden, Brett V. A northern state with southern exposure : Delaware school desegregation and the myth of American sectionalism (en anglès). Filadèlfia: University of Pennsylvania Press, 2012, p. 214. ISBN 978-0-8122-0797-2.
- ↑ Gadsden, Brett V. A northern state with southern exposure : Delaware school desegregation and the myth of American sectionalism (en anglès). Filadèlfia: University of Pennsylvania Press, 2012, p. 2-3. ISBN 978-0-8122-0797-2.
- ↑ Gadsden, Brett V. A northern state with southern exposure : Delaware school desegregation and the myth of American sectionalism (en anglès). Filadèlfia: University of Pennsylvania Press, 2012, p. 220-221. ISBN 978-0-8122-0797-2.
- ↑ Raffel, Jeffrey A. Historical dictionary of school segregation and desegregation : the American experience (en anglès). Westport, Conn.: Greenwood Press, 1998, p. 90. ISBN 0-313-00773-X.
- ↑ Bartning, Delores de la Torre. «Desegregation of the Nation's Public Schools: A Status Report» (PDF) (en anglès). Comissió de Drets Civils, febrer 1979.
- ↑ Zeleny, Jeff. «Letters from Joe Biden reveal how he sought support of segregationists in fight against busing» (en anglès). CNN, 28-06-2019. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «El vicepresident Joe Biden anuncia que no concorrerà a les primàries del Partit Demòcrata». CCMA, 21-10-2015. [Consulta: 6 desembre 2015].
- ↑ Toner, Robin «Biden, Once the Field's Hot Democrat, Is Being Overtaken by Cooler Rivals» (en anglès). The New York Times, 31-08-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Dowd, Maureen «Biden's Debate Finale: An Echo From Abroad» (en anglès). The New York Times, 12-09-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Randolph, Eleanor «Plagiarism Suggestion Angers Biden's Aides» (en anglès). Washington Post, 13-09-1987, pàg. A6. ISSN: 0190-8286.
- ↑ Risen, James; Shogan, Robert. «Differing Versions Cited on Source of Passages : Biden Facing New Flap Over Speeches» (en anglès). Los Angeles Times, 16-09-1987. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Germond, Jack W. (Jack Worthen), 1928-2013.. Whose broad stripes and bright stars? : the trivial pursuit of the presidency, 1988. Nova York, NY: Warner Books, 1989. ISBN 0-446-51424-1.
- ↑ Dowd, Maureen «Biden Is Facing Growing Debate On His Speeches» (en anglès). The New York Times, 16-09-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Dionne Jr, E. J. «Biden Admits Errors and Criticizes Latest Report» (en anglès). The New York Times, 22-09-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Flegenheimer, Matt «Biden's First Run for President Was a Calamity. Some Missteps Still Resonate.» (en anglès). The New York Times, 03-06-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Dionne Jr, E. J. «From 1987: Biden Withdraws Bid for President in Wake of Furor» (en anglès). The New York Times, 24-09-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Altman, Lawrence K.; M.d «THE DOCTORS WORLD; Subtle Clues Are Often The Only Warnings Of Perilous Aneurysms» (en anglès). The New York Times, 23-02-1988. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Altman, Lawrence K .; M.D «Many Holes in Disclosure of Nominees' Health» (en anglès). The New York Times, 19-10-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Ap «Biden Resting After Surgery For Second Brain Aneurysm» (en anglès). The New York Times, 04-05-1988. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 62,0 62,1 62,2 Greenhouse, Linda; Times, Special To the New York «Washington Talk: The Bork Hearings; For Biden: Epoch of Belief, Epoch of Incredulity» (en anglès). The New York Times, 08-10-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ «Senate's Roll-Call On the Bork Vote» (en anglès). The New York Times, 24-10-1987. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Mayer, Jane. Strange justice: the selling of Clarence Thomas (en anglès). Boston: Houghton Mifflin, 1994, p. 213, 218, 336. ISBN 0-395-63318-4.
- ↑ 65,0 65,1 65,2 Phillips, Kate. «Biden and Anita Hill, Revisited» (en anglès). The New York Times, 23-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Stolberg, Sheryl Gay; Hulse, Carl «Joe Biden Expresses Regret to Anita Hill, but She Says ‘I’m Sorry’ Is Not Enough» (en anglès). The New York Times, 25-04-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Fifield, Anna. «Biden faces key role in second term» (en anglès). Financial Times, 04-01-2013. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Biden: Men who don't stop violence against women are “cowards”» (en anglès). The Denver Post, 19-09-2014. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Barone, Michael. The almanac of American politics, 2000 : the senators, the representatives, and the governors : their records and election results, their states and districts. Washington, D.C.: National Journal, 1999. ISBN 0-8129-3193-9.
- ↑ «How the senators voted on impeachment» (en anglès). CNN, 12-02-1999. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 71,0 71,1 71,2 71,3 71,4 71,5 Richter, Paul; Levey, Noam M. «On foreign policy, he's willing to go his own way» (en anglès). Los Angeles Times, 24-08-2008. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Clymer, Adam; Times, Special To the New York «Confrontation in the Gulf; Congress Acts to Authorize War in Gulf; Margins Are 5 Votes in Senate, 67 in House» (en anglès). The New York Times, 13-01-1991. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 73,0 73,1 Kessler, Glenn «Biden Played Less Than Key Role in Bosnia Legislation» (en anglès). The Washington Post, 07-10-2008. ISSN: 0190-8286.
- ↑ 74,0 74,1 Holmes, Elizabeth «Biden, McCain Have a Friendship and More in Common» (en anglès). Wall Street Journal, 26-08-2008. ISSN: 0099-9660 [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Crowley, Michael «Hawk Down». The New Republic, 24-09-2009. ISSN: 0028-6583.
- ↑ Russert, Tim. «MTP Transcript for abril 29, 2007» (en anglès). Meet the Press, 29-04-2007. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Weisbrot, Mark. «Joe Biden championed the Iraq war. Will that come back to haunt him now?» (en anglès). The Guardian, 18-02-2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Shanker, Thom «Divided They Stand, but on Graves» (en anglès). The New York Times, 19-08-2007. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 79,0 79,1 Parker, Ned; Salman, Raheem. «U.S. vote unites Iraqis in anger» (en anglès americà). Los Angeles Times, 01-10-2007. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ 80,0 80,1 80,2 80,3 80,4 80,5 Traub, James «After Cheney» (en anglès). The New York Times, 24-11-2009. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Smith, Craig S. «For a Critic, Libya's Nascent Openness Doesn't Apply» (en anglès). The New York Times, 27-12-2004. ISSN: 0362-4331.
- ↑ «Obama introduces Biden as running mate» (en anglès). CNN, 23-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Wallsten, Peter. «Demographics part of calculation» (en anglès). Los Angeles Times, 24-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Broder, John M. «Biden Releases Tax Returns, in Part to Pressure Rivals» (en anglès). The New York Times, 13-09-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 85,0 85,1 Eder, Steve; Glueck, Katie «Joe Biden's Tax Returns Show More Than $15 Million in Income After 2016» (en anglès). The New York Times, 09-07-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ «Transcripts» (en anglès). The Situation Room. CNN, 12-01-2006. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Tapper, Jake. «A Biden Problem: Foot in Mouth» (en anglès). ABC News, 31-01-2007. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 88,0 88,1 88,2 88,3 Leibovich, Mark «Meanwhile, the Other No. 2 Keeps On Punching» (en anglès). The New York Times, 19-09-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Seelye, Katharine Q. «Senate Struggles to Pay Attention to the Remapping of NATO» (en anglès). The New York Times, 19-03-1998. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 90,0 90,1 Halperin, Mark «Breaking News, Analysis, Politics, Blogs, News Photos, Video, Tech Reviews» (en anglès). Time, 23-08-2008. ISSN: 0040-781X.
- ↑ Smith, Ben. «Biden, enemy of the prepared remarks» (en anglès). Politico, 02-12-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Balz, Dan «Biden Stumbles at the Starting Gate» (en anglès). The Washington Post, 01-01-2007. ISSN: 0190-8286.
- ↑ Horowitz, Jason. «Biden Unbound: Lays Into Clinton, Obama, Edwards» (en anglès). The New York Observer, 05-02-2007. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Thrush, Glenn «Obama and Biden's Relationship Looks Rosy. It Wasn't Always That Simple.» (en anglès). The New York Times, 16-08-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ «National Journal Online - Sen. Joseph Biden (D)» (en anglès). National Journal, 06-09-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Murray, Shailagh «Biden, Dodd Withdraw From Race» (en anglès). The Washington Post, 04-01-2008. ISSN: 0190-8286.
- ↑ 97,0 97,1 97,2 97,3 Heilemann, John; Halperin, Mark. Game change : Obama and the Clintons, McCain and Palin, and the race of a lifetime. Nova York: Harper Collins. ISBN 978-0-06-173363-5.
- ↑ 98,0 98,1 98,2 98,3 Wolffe, Richard. Renegade : the making of a president (en anglès). 1st ed. Nova York: Crown Publishers, 2009. ISBN 0-307-46312-5.
- ↑ 99,0 99,1 99,2 Lizza, Ryan. «Biden's Brief» (en anglès). The New Yorker, 20-10-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Mooney, Alexander. «Biden: I'd say yes to being VP» (en anglès). CNN, 23-06-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Vargas, Jose Antonio «Overload Slows Texts Announcing the No. 2» (en anglès). The Washington Post, 24-08-2008. ISSN: 0190-8286.
- ↑ Nagourney, Adam; Zeleny, Jeff «Obama Chooses Biden as Running Mate» (en anglès). The New York Times, 23-08-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Dionne, E. J. «Tramps Like Us». The New Republic, 25-08-2008. ISSN: 0028-6583.
- ↑ Gray, Alan. «Democrats Formally Nominate Barack Obama for US Presidency» (en anglès). NewsBlaze, 29-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Tapper, Jake. «Joe Who?» (en anglès). ABC News, 15-09-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Marquardt, Alexander. «Biden's mother-in-law dies» (en anglès). CNN, 05-10-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 107,0 107,1 107,2 Broder, John M. «Hitting the Backroads, and Having Less to Say» (en anglès). The New York Times, 30-10-2008. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Tumulty, Karen «Hidin' Biden: Reining In a Voluble No. 2» (en anglès). Time, 29-10-2008. ISSN: 0040-781X.
- ↑ 109,0 109,1 Mcgrane, Victoria. «Where have you gone, Joe Biden?» (en anglès). Politico, 03-11-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Asbury Park Press from Asbury Park, New Jersey on octubre 26, 2008 · Page 18» (en anglès). [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Obama: 'This is your victory'» (en anglès). CNN, 04-11-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Franke-Ruta, Garance. «McCain Takes Missouri» (en anglès). The Washington Post, 19-11-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «President - Election Center 2008» (en anglès). CNN. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Chase, Randall. «Biden wages 2 campaigns at once» (en anglès). Fox News, 24-08-2008. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Gaudiano, Nicole. «A bittersweet oath for Biden» (en anglès). The News Journal, 12-02-2009. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Turner, Trish. «Senate Releases $350 Billion in Bailout Funds to Obama» (en anglès). Fox News, 15-01-2009. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Becker, Bernie. «Biden and Clinton Say Goodbye to Senate» (en anglès). The New York Times, 15-01-2009. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Marquardt, Alexander. «Biden talks transition, says McCain's 'still my friend'» (en anglès). CNN, 06-11-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «'Secret' Obama code name revealed» (en anglès). BBC, 13-11-2008.
- ↑ Lee, Carol E. «Biden to shrink VP role — big time» (en anglès). Politico, 14-12-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 121,0 121,1 «Biden says he'll be different vice president» (en anglès). CNN. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Lee, Carol E. «'Senator' Biden's trip raises concerns» (en anglès). Politico, 06-01-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Vidal, Macarena. «Obama entra en la història aclamat per la multitud». El Periódico de Catalunya, 20-01-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Think you know your election trivia?» (en anglès). CNN, 03-11-2008. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «The First Catholic Vice President?» (en anglès). NPR, 09-01-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Lee, Carol E. «Biden worked on Specter '100 days'» (en anglès). Politico, 29-04-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Smith, Ben. «Clinton toils in the shadows» (en anglès). Politico, 23-06-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 128,0 128,1 Cummings, Jeanne. «'The skunk at the family picnic'» (en anglès). Politico, 16-09-2009. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Hussein, Ahmed. «Iraq could be Obama’s great achievement – Biden» (en anglès). Iraqi News, 12-02-2010. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Crowley, Michael. «At war over Obama's new war in Iraq» (en anglès). Politico, 09-11-2014. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Scherer, Michael «What Happened to the Stimulus?» (en anglès). Time, 01-07-2009. ISSN: 0040-781X.
- ↑ Baker, Peter «Biden and Obama’s ‘Odd Couple’ Relationship Aged Into Family Ties» (en anglès). The New York Times, 28-04-2019. ISSN: 0362-4331.
- ↑ 133,0 133,1 Stolberg, Sheryl Gay «Vice President Tries to Energize Democrats» (en anglès). The New York Times, 12-10-2010. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Cooper, Helene «As the Ground Shifts, Biden Plays a Bigger Role» (en anglès). The New York Times, 11-12-2010. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Hulse, Carl; Calmes, Jackie «Biden and G.O.P. Leader Helped Hammer Out Bipartisan Tax Accord» (en anglès). The New York Times, 07-12-2010. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Herszenhorn, David M.; Stolberg, Sheryl Gay «Obama Defends Tax Deal, but His Party Stays Hostile» (en anglès). The New York Times, 07-12-2010. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Memoli, Michael A. «Kadafi death: Joe Biden says 'NATO got it right' in Libya» (en anglès). Los Angeles Times, 20-10-2011. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Biden backs Russia WTO bid, praises Medvedev» (en anglès). Reuters, 09-03-2011.
- ↑ «Congressional Budget Deal: Obama Welcomes Budget Deal; Biden to Lead Talks» (en anglès). CNBC, 02-03-2011. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Thrush, Glenn; Raju, Manu; Bresnahan, John. «Biden, McConnell and the making of a deal» (en anglès). Politico, 02-08-2011. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «The real drama was in private as debt deal hatched» (en anglès). Fox News, 17-11-2014. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Special report: How Washington took the U.S. to the brink» (en anglès). Reuters, 03-08-2011.
- ↑ Weigel, David. «"Hillary Told the President That Her Opposition to the Surge in Iraq Had Been Political"» (en anglès). Slate, 11-01-2014. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Perks, Ashley. «Hillary Clinton's 'ass-covering' on bin Laden raid 'rattled' Biden» (en anglès). The Hill, 01-06-2018. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Martin, Jonathan «Book Details Obama Aides' Talks About Replacing Biden on 2012 Ticket» (en anglès). The New York Times, 31-10-2013. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Allen, Jonathan. «W.H.: Obama never considered dropping Joe Biden» (en anglès). Politico, 01-11-2013. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Parsons, Christi. «Biden 'comfortable' with equal rights for gays who wed» (en anglès). Los Angeles Times, 06-05-2012. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Calmes, Jackie; Baker, Peter «Obama Says Same-Sex Marriage Should Be Legal» (en anglès). The New York Times, 09-05-2012. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Leibovich, Mark «For a Blunt Biden, an Uneasy Supporting Role» (en anglès). The New York Times, 07-05-2012. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Drehle, David Von «Let There Be Joe» (en anglès). Time, 10-09-2012. ISSN: 0040-781X.
- ↑ Memoli, Michael A. «Biden's unscripted moments keep campaign on its toes» (en anglès). Los Angeles Times, 17-08-2012. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Siegel, Elyse. «Read Beau Biden's Democratic National Convention Remarks» (en anglès). Huffington Post, 06-09-2012. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ O'Brien, Michael. «Biden plays aggressor in debate as Ryan argues GOP case» (en anglès). NBC News, 11-10-2012. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Sparks fly as Biden, Ryan face off in feisty vice presidential debate» (en anglès). Fox News, 26-03-2015. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Obama insta als partits a negociar un acord per evitar pujar els impostos a tothom». 3/24, 09-11-2012. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Caldwell, Leigh Ann. «Obama sets up gun violence task force» (en anglès). CBS News, 19-12-2012. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 157,0 157,1 Fram, Alan. «Congress' OK of fiscal cliff deal gives Obama a win, prevents GOP blame for tax boosts» (en anglès). Star Tribune, 03-01-2013. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Rampton, Roberta «Vice President Biden sworn in to office for second term» (en anglès). Reuters, 20-01-2013.
- ↑ Scherer, Michael «America’s New Gunfight: Inside the Campaign to Avert Mass Shootings» (en anglès). Time, 16-01-2013. ISSN: 0040-781X.
- ↑ Weisman, Jonathan «Senate Blocks Drive for Gun Control» (en anglès). The New York Times, 17-04-2013. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Raju, Manu; Bresnahan, John; Sherman, Jake. «Anatomy of a shutdown» (en anglès). Politico, 18-10-2013. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Establishing a White House Task Force to Protect Students from Sexual Assault» (en anglès). Obama White House, 22-01-2014. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Grant, Elaine. «Federal Effort Targets Sexual Assaults At Colleges» (en anglès). NPR, 05-04-2011. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Friedersdorf, Conor. «Who to Blame If Arming the Syrian Rebels Goes Wrong» (en anglès). The Atlantic, 18-09-2014. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Gerstein, Josh. «Was Biden right?» (en anglès). Politico, 13-06-2014. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Grier, Peter «Joe Biden vows to chase Islamic State to 'gates of hell.' Does he mean it?». Christian Science Monitor, 03-09-2014. ISSN: 0882-7729.
- ↑ Ratnam, Gopal. «Joe Biden Is the Only Honest Man in Washington» (en anglès). Foreign Policy, 07-10-2014. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Peralta, Eyder. «Joe Biden Gets A Bit Too Close To New Secretary Of Defense's Wife» (en anglès). NPR, 17-02-2015. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «U.S. Vice President Joe Biden's Dec. 8 speech to Ukraine's parliament (VIDEO, TRANSCRIPT)» (en anglès). Kyiv Post, 09-12-2015. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Jaffe, Alexandra. «The list of Democrats skipping Netanyahu's speech - CNNPolitics» (en anglès). CNN, 03-03-2015. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Israel, David. «Sanders Pandemic Quarantined as Biden Wins Michigan, Mississippi, Missouri, Idaho» (en anglès). Jewish Press, 11-03-2020. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Mor d'un tumor cerebral Beau Biden, fill del vicepresident dels Estats Units». Diari Ara, 31-05-2015. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Ferragut Casas, Nuria. «Biden renuncia a la cursa per la Casa Blanca». Diari Ara, 21-10-2015. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Dovere, Edward-Isaac. «Joe Biden endorses Hillary Clinton» (en anglès). Politico, 06-09-2016. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Biden, Joseph R.; Carpenter, Michael «How to Stand Up to the Kremlin» (en anglès). Foreign Policy, 16-04-2020. ISSN: 0015-7120.
- ↑ «Joe Biden dice que Putin interfirió en el referéndum de Catalunya» (en castellà). El País [Madrid], 12-12-2017. ISSN: 1134-6582.
- ↑ Memoli, Michael A. «Obama retaliates against Russia over election meddling» (en anglès). Los Angeles Times, 06-12-2016. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Lang, Cady. «Joe Biden Discusses Possible 2020 Run with Stephen Colbert» (en anglès). Time, 07-12-2016. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Alter, Jonathan «Joe Biden: ‘I Wish to Hell I’d Just Kept Saying the Exact Same Thing’» (en anglès). The New York Times, 17-01-2017. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Charnetzki, Tori. «New Quad City Super PAC:Time for Biden» (en anglès). WVIK. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Hayes, Christal. «Joe Biden says he will decide whether he's running for president by January» (en anglès). USA Today, 17-07-2018. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 182,0 182,1 Dovere, Edward-Isaac. «Biden's Anguished Search for a Path to Victory» (en anglès). The Atlantic, 04-02-2019. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Sancho, Víctor. «Biden aspira a la Casa Blanca per salvar l'ànima dels EUA». El Punt Avui, 26-04-2019. [Consulta: 26 abril 2019].
- ↑ Tamari, Jonathan. «Joe Biden chooses Philadelphia for 2020 presidential campaign headquarters» (en anglès). The Philadelphia Inquirer, 16-05-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ McGann, Laura. «Lucy Flores isn't alone. Joe Biden's got a long history of touching women inappropriately.» (en anglès). Vox, 29-03-2019. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Brice-Saddler, Michael. «Nevada Democrat accuses Joe Biden of touching and kissing her without consent at 2014 event» (en anglès). Los Angeles Times, 30-03-2019. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Lerer, Lisa; Ember, Sydney «Examining Tara Reade’s Sexual Assault Allegation Against Joe Biden» (en anglès). The New York Times, 12-04-2020. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Reinhard, Beth; Viebeck, Elise; Viser, Matt; Crites, Alice. «Sexual assault allegation by former Biden Senate aide emerges in campaign, draws denial» (en anglès). The Washington Post, 12-04-2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Herper, Matthew. «Biden Cancer Initiative to suspend operations as 2020 campaign heats up» (en anglès). Stat News, 15-07-2019. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ 190,0 190,1 Mir de Francia, Ricardo. «Enviats de Trump van pressionar Ucraïna d'anul·lar una visita d'Estat si no investigava Biden». El Periódico de Catalunya, 04-10-2019. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «White House 'tried to cover up Trump call details'» (en anglès). BBC News, 26-09-2019.
- ↑ 192,0 192,1 192,2 «Les claus del nou escàndol de Trump als EUA: Ucraïna i Biden». El Periódico de Catalunya, 24-09-2019. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Silver, Nate. «Biden Is The Front-Runner, But There’s No Clear Favorite» (en anglès). FiveThirtyEight, 10-01-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Nadal, Pau. «Comença la batalla pel centre». 2020.cat, 05-02-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Sancho, Víctor. «Sanders venç, Biden s'ensorra». El Punt Avui, 13-02-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Mir de Francia, Ricardo. «Sanders es consolida com a favorit amb una victòria imponent a Nevada». El Periódico de Catalunya, 23-02-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Biden reneix a Carolina del Sud i deixa més oberta la nominació demòcrata». 3/24, 01-03-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Sancho, Víctor. «Buttigieg i Klobuchar deixen la cursa demòcrata abans del ‘superdimarts'». El Punt Avui, 03-03-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «L'exvicepresident Joe Biden guanya en 9 dels 14 estats del superdimarts». Regió7, 04-03-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Noain, Idoya. «Elizabeth Warren abandona la carrera demòcrata». El Periódico de Catalunya, 05-03-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Noain, Idoya. «Bloomberg abandona la cursa electora l». El Periódico de Catalunya, 04-03-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Biden posa la directa». La Vanguardia, 11-03-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Bernie Sanders abandona la cursa presidencial i Joe Biden serà el rival de Trump». Vilaweb, 08-04-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Falgàs, Marta. «Sanders avala la candidatura presidencial de Joe Biden». El Nacional, 13-04-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Obama trenca el silenci i avala la candidatura de Joe Biden». Ara, 14-04-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ «Biden suma els delegats per a ser candidat demòcrata i desafiar a Trump». Levante-EMV, 06-06-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Fernandez Pintó, Ferran. «Qui és Kamala Harris, la dona que pot ser clau per derrotar Trump?». Nació Digital, 12-08-2020. [Consulta: 12 agost 2020].
- ↑ Schultz, Marisa. «Democrats formally nominate Joe Biden for president in virtual roll call» (en anglès). Fox News, 18-08-2020. [Consulta: 19 agost 2020].
- ↑ «Els demòcrates oficialitzen Joe Biden com a candidat a la presidència dels Estats Units». Diari Ara, 19-08-2020. [Consulta: 19 agost 2020].
- ↑ «Third time lucky: Biden's journey to White House» (en anglès). BBC News.
- ↑ Brooks, Brad; Borter, Gabriella «Trump fraud claims open Republican rift in Texas and other red states» (en anglès). Reuters, 20-01-2021.
- ↑ Mas, Cristina. «"La democràcia ha prevalgut": Joe Biden investit 46è president dels Estats Units», 20-01-2021. [Consulta: 20 gener 2021].
- ↑ «Mike Pence Attends Inauguration of Joe Biden and Kamala Harris as Trump Retreats to Mar-a-Lago» (en anglès). [Consulta: 20 gener 2021].
- ↑ Brooks Jackson, Robert Farley and D'Angelo Gore. «Fact Check: What President Biden Inherits» (en anglès). NBC, 20-01-2021. [Consulta: 27 maig 2024].
- ↑ «Biden To Move Quickly On Climate Change, Reversing Trump Rollbacks» (en anglès). NPR, 20-01-2021. [Consulta: 21 gener 2021].
- ↑ Burgess Everett, Marianne LeVine. «Manchin’s latest shocker: A $700B deal» (en anglès). Politico, 27-07-2022. [Consulta: 27 maig 2024].
- ↑ «Biden nominates Ketanji Brown Jackson to be first Black woman to sit on Supreme Court». [Consulta: 28 febrer 2022].
- ↑ Liptak, Adam «In 6-to-3 Ruling, Supreme Court Ends Nearly 50 Years of Abortion Rights». The New York Times, 24-06-2022.
- ↑ Evans, Gareth. «President Joe Biden launches 2024 re-election campaign» (en anglès). BBC, 26-04-2023. [Consulta: 26 maig 2024].
- ↑ Rafford, Claire. «Biden commits to Harris as his running mate for 2024» (en anglès). Politico, 19-01-2022. [Consulta: 26 maig 2024].
- ↑ Aditi Sangal, Elise Hammond, Jack Forrest, Maureen Chowdhury. «Biden and Trump head toward rematch after securing party nominations» (en anglès). CNN, 13-03-2024. [Consulta: 26 maig 2024].
- ↑ Pellicer, Judit. «Grans donants a la campanya de Biden congelen els fons i estudien la popularitat de Harris». El Nacional, 13-07-2024. [Consulta: 13 juliol 2024].
- ↑ Liz Crampton, Sarah Ferris, Ally Mutnick, Jeff Coltin, Jeremy B. White. «‘It’s over’: Democrats remain in panic over Biden’s reelection» (en anglès). Politico, 12-07-2024. [Consulta: 13 juliol 2024].
- ↑ «Joe Biden renuncia a ser candidat a la presidència i proposa Kamala Harris» (en castellà). Vilaweb, 21-07-2024. [Consulta: 22 juliol 2024].
- ↑ «Harris es corona candidata i promet un nou inici per als EUA». Ara, 24-08-2024. [Consulta: 26 agost 2024].
- ↑ Liptak, Kevin; Malloy, Allie. «Biden awarded presidential Medal of Freedom» (en anglès). CNN, 12-01-2017. [Consulta: 16 gener 2017].
- ↑ CNN, Allie Malloy. «Biden, Boehner lament negative politics in Notre Dame addresses». [Consulta: 21 agost 2020].
