Viquipèdia

Programa espacial d'Espanya

programa espacial espanyol

El programa espacial d'Espanya és el conjunt d'activitats i iniciatives empreses per Espanya per promoure i desenvolupar les ciències i tecnologies espacials, amb la col·laboració estreta amb els programes espacials europeus de l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'EUSPA.

Antecedents històrics modifica

Segles XI-XIV modifica

En 1069 a petició d'al-Mamun, rei de Toledo, es van elaborar les taules toledanes el principal autor de les quals va ser Azarquiel. Azarquiel, que tenia en el seu poder dades precises sobre multitud de fenòmens gràcies a la tasca dels seus ajudants, permetien predir els eclipsis solars que succeirien anys, i fins i tot segles, més tard. La precisió de les taules era tal que Pierre Simon de Laplace (1749 - 1827), un dels més destacats matemàtics de la Il·lustració, seguia utilitzant les observacions i anotacions d'Azarquiel per calcular les posicions i prediccions planetàries.

Azarquiel va poder determinar amb una gran precisió que el punt de l'apogeu solar variava en 1 grau cada 299 anys, analitzant les observacions que es disposaven al respecte durant els darrers 25 anys.[1]

Azarquiel va considerar la possibilitat que en realitat les òrbites planetàries no fossin ni perfectes ni geomètriques, sinó que potser tingueren una forma força propera a la d'un oval, que en essència no és més que una mena de circumferència allargada, quelcom que demostraria segles més tard Johannes Kepler (1571-1630). Pel que sembla, a partir d'aquesta premissa, i mitjançant l'anàlisi detallada de les dades recollides, Azarquiel podia predir l'aparició d'eclipsis i cometes.[1] De totes maneres, encara no es disposa dels coneixements necessaris per poder assegurar aquesta afirmació. Resulta possible, malgrat tot, que Azarquiel pogués en efecte tenir coneixement d'algun procediment pel qual arribés a predir l'aparició d'un estel. Si això fos cert, Azarquiel avantatjaria en gairebé 700 anys a Edmund Halley (1656-1742), qui va comprendre que el cometa que porta el seu nom i que s'havia observat el 1681 era el mateix que altres astrònoms van veure el 1604, i que retornaria a les proximitats del Sol el 1757.

En el segle xiii Alfons X el Sabi sol·licitaria l'elaboració d'una versió revisada de les taules toledanes, les taules alfonsines. El seu ús seria ampli al renaixement. També va ordenar compilar tot el coneixement astronòmic de l'època al Libro del saber de astronomía, que inclou un catàleg de 1.020 estrelles amb les seves coordenades celestes; explica la construcció i ús d'instruments astronòmics tals com l'astrolabi.

Segles XV-XVII modifica

Al segle xv es va renovar l'interès en l'estudi del cel gràcies, en part, a l'escola de traductors de Toledo, que havia estat creada pel rei Alfons X el Sabi (1221-1284) els qui comencen a traduir antics textos astronòmics.

Invenció del telescopi modifica

Joan Roget, podria ser, segons investigacions recents, l'inventor del telescopi.[2] En un escrit de l'època, el fill de Zacharias Janssen, un dels atribuïts inventors del telescopi, explica com el seu pare en realitat va copiar el disseny d'un artefacte que havia comprat i que datava de 1590.[3][2] El milanès Girolamo Sirturo narra el viatge que va fer per Europa, cap a 1609-1610, al seu llibre Telescopium, sive Ars perficiendi novum illud Galilaei visorium instrumentum ad sydera (1618). Sirturo refereix la seva entrevista a Innsbruck, l'any 1611, amb Maximiliano, arxiduc d'Àustria, qui li va ensenyar un disseny d'un telescopi procedent de Galileu: Després d'estudiar-lo atentament -narra Sirturo- em vaig girar cap al príncep i li vaig dir que jo tenia el mateix, però procedent d'Espanya». Es tractava d'un fabricat per Joan Roget, adquirit el 1609 a Girona. En comparar les mesures (les curvatures) de les lents procedents de Roget amb les dibuixades per Galileu van resultar ser exactes.[4]

L'obra de Benito Daza Valdés titulada Uso de los antojos (Sevilla, 1623) és considerada com el primer tractat sistemàtic per corregir defectes de la visió i s'hi detalla l'ús del telescopi i de les observacions de la Lluna i les estrelles.[4]

Evolució de la navegació astronòmica modifica

Article principal: Història de la navegació astronòmica

Espanya va necessitar l'astronomia per la seva aplicació a la navegació marítima, en haver de controlar un enorme imperi d'ultramar. Va ser una aproximació pragmàtica, com a ajuda al comerç, les comunicacions i la seva expansió. Per al càlcul de la latitud hi havia mètodes des de feia segles utilitzant la posició de les estrelles, la dificultat era esbrinar-ne la longitud.

En el segle xvi Rui Faleiro va redactar el Regimento de la altura leste oeste (Sevilla, 1519/1522), que contenia tres mètodes «Per saber la longitud, que és altura de L'Oest» («Per la latitud de la Lluna», «Per conjunció de la Lluna amb estrelles fixes o oposició amb el Sol» i «Per la variació de l'agulla») »).[5] Poc després Martín Fernández de Enciso va publicar la Suma de Geographia (Sevilla, 1519), que contenia un «regiment del Sol i del Nord» (taules de la declinació solar) i un gràfic, «regiment del Nord», per corregir l'alçada de la polar després d'apreciar el pilot «a ull» la posició de la botzina (Óssa Menor) o guardes de la polar (Kochab i Pherkad).[6][7] Van ser aquestes obres les que van permetre a Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano completar la primera volta al món. Estava previst que el mateix Faleiro fos part d'aquest viatge però finalment va haver de ser substituït per malaltia.

Alonso de Santa Cruz (1505-1567) va elaborar el primer tractat i estudi sistemàtic del problema de la longitud, el Libro de las Longitúdines y manera que hasta ahora se ha tenido de navegar (1555), dirigit al ja rei Felip II[8] i va predir que el transport de l'hora dins del vaixell podia servir per esbrinar-ne la longitud. Tot i això el primer rellotge precís transportable a bord arribaria més de dos-cents anys després.[9] El rei va prohibir la distribució d'aquest tractat per evitar que arribés a mans d'anglesos i francesos.[9]

A principis del XVII Felip III va establir un substanciós premi, una pensió vitalícia,[10] a qui resolgués amb precisió el problema de la longitud geogràfica amb l'objectiu de facilitar la navegació astronòmica. A aquest premi van optar diversos investigadors, durant diverses dècades, entre ells Galileo Galilei (1564-1642).[4] Finalment, cap al 1612, Juan Arias de Loyola (ca.1591-1612) va ser declarat vencedor.[4][11]

modifica

El Reial Observatori de Cadis modifica

 
Reconstrucció del telescopi de Herschel, al Reial Observatori de Madrid.

En algun moment l'art de navegar es va convertir en la ciència de navegar, sent Jordi Joan un dels principals artífexs d'aquesta transformació. Va ser precisament ell qui va suggerir al rei Carles III l'establiment del Real Observatori de Cadis al sud d'Espanya, fundat el 1753 i dedicat a resoldre el problema de la longitud al mar, ensenyar els moderns mètodes de navegació astronòmica i mantenir l'hora. S'encarrega a l'astrònom William Herschel la construcció d'un telescopi reflector, inventat per Isaac Newton i que estava revolucionant l'observació astronòmica en no patir d'aberració cromàtica pròpia dels telescopis refractors i ser senzill de manejar,[12] amb un mirall de 60 cm de diàmetre.[13] La posada en servei de l'instrument va portar molt de temps, en part per l'escassetat de mitjans econòmics que patia l'observatori i en part per la mort, després de caure del seu cavall a la caravana que transportava el telescopi des de Bilbao i colpejar-se el cap amb una roca, del cap del taller d'instruments, Carlos Rodríguez, l'únic que coneixia els instruments de Herschel.[14][15] El seu primer director va ser el matemàtic Salvador Jiménez Coronado (1747-1813), qui va redactar el seu «Reglamento», publicat al número 21 de Variedades de Ciencias, Literatura y Artes. A partir de llavors, aquest observatori, el més meridional d'Europa, va anar guanyant prestigi en el context astronòmic europeu gràcies als treballs realitzats per estudiosos com Louis Godin o Vicente Tofiño i al suport tècnic i científic prestat a les expedicions il·lustrades del darrer terç del segle xviii.[16]

Missió Geodèsica Hispano-Francesa modifica

Article principal: Missió Geodèsica Francesa

En el segle xviii els regnes d'Espanya i França realitzen una expedició conjunta, la Missió Geodèsica Hispano-Francesa a la Real Audiència de Quito, a l'Imperi espanyol a Sud-amèrica en 1735 i que avui és part d'Equador. D'aquesta formaven part Jordi Joan, Louis Godin, Charles Marie de La Condamine, Pierre Bouguer i Antonio de Ulloa. Aquesta missió va determinar la mesura del meridià a la línia equatorial. Això va fer possible determinar que el diàmetre de la Terra és més gran a l'equador que als pols, tal com havia conjecturat Isaac Newton, i el naixement del sistema mètric decimal basat en la mesura del meridià terrestre.

Mesurament del trànsit de Venus modifica

En 1716 l'astrònom anglès Edmund Halley va proposar un mètode per mesurar la distància Terra-Venus aprofitant el trànsit de Venus que s'anava a produir en 1761. Astrònoms de tot el món, inclosa Espanya, van intentar mesurar el Trànsit de Venus de 1761 però els mesuraments van resultar imprecisos. En 1769 hi hauria una altra oportunitat, repte que van abordar 150 astrònoms de tot el món, doncs aquest esdeveniment no es repetiria en 120 anys. Jordi Joan havia planificat una expedició per realitzar aquest mesurament des de Califòrnia (Nova Espanya) però no va poder ser ell, sinó Vicente Doz y Funes, qui va dirigir l'expedició que va sortir de Cadis en 1769 i el 3 de juny van mesurar des de la costa de Califòrnia (Nova Espanya) el fenomen astronòmic. En aquesta expedició anava acompanyat per Salvador Medina i alguns astrònoms francesos.[17] Finalment el mesurament de Vicente Doz i Funes seria el més precís de les realitzades el 1769. Els resultats van posar fi al problema de la determinació exacta de l'escala del sistema solar.[18]

segle xix modifica

Al segle xix la comunitat internacional va decidir fer una carta del cel, la Carte du Ciel, i per això es van construir 18 telescopis, que es van repartir entre els observatoris més rellevants de l'època, sent el Real Observatori de Cadis un d'ells.[19]

Els invasors francesos de 1808 van destruir el Reial Observatori de Cadis, van cremar el telescopi de Herschel i van espatllar els llibres, encara que es va aconseguir salvar d'amagat una part de la col·lecció instruments, que s'havia comprat en comissions específiques per Europa. Després de la guerra les activitats purament astronòmiques van ser transferides a una nova institució, el Real Observatori de Madrid, sota la direcció de Domingo Fontán.

En 1835 reapareix el cometa Halley, disparant-se l'interès per l'astronomia i provocant un augment dels recursos econòmics per a aquesta àrea.[20] En 1854, el Reial Observatori de Madrid, sota la direcció d'Antonio Aguilar, instal·la el cercle meridià de Repsold i en 1858 la montura equatorial Merz, iniciant-se una etapa de treballs astronòmics, geodèsics i meteorològics. Al març de 1904 el Reial Observatori de Madrid va ser agregat a l'ara anomenat Institut Geogràfic Nacional, transferint amb això les competències com a primera institució espanyola en astronomia.[21]

segle xx modifica

 
Reportatge-entrevista a Emilio Herrera a la revista Estampa en 1932

El 28 de maig de 1900 es produeix un eclipsi total de Sol la franja de la qual de totalitat creua la península ibèrica. Aquest eclipsi és el començament d'una nova etapa al Reial Observatori de Madrid. Per observar l'eclipsi s'encarreguen dos telescopis refractors d'uns 20 cm al constructor irlandès Howard Grubb.[22][20][22] D'aquesta mateixa casa s'instal·la un altre telescopi gran equatorial el 1912.[22]

També va destacar l'Observatori Fabra. El 20 de març de 1915, el científic català Josep Comas i Solà descobria l'asteroide 804 i el posava de nom Hispània, sent el primer descobert per científics espanyols i al que seguirien altres descobriments.[23] Va idear un procediment fotogràfic per reconèixer-los i un nou mètode pel càlcul de les òrbites d'aquests astres.

En els anys 30 es va produir l'anomenada Carrera a l'Estratosfera, que va ser l'origen de la posterior Carrera espacial.[24] Emilio Herrera va construir un globus capaç de superar els 26.000 metres,[25] a l'estratosfera, una altura a la qual ningú havia arribat abans i superava àmpliament el rècord de 16.200 metres establert per Auguste Piccard en 1932. Per poder sobreviure a aquest viatge va inventar l'escafandra estratonàutica.[26][27] En 1936, el projecte finançat per la Fundación de Investigaciones Científicas y Ensayos de Reformas (FENICER),[28] antecessora del CSIC, estava completat, el globus i el vestit estaven construïts i a punt d'emprendre el vol quan va esclatar la Guerra Civil, cosa que va posar punt final al projecte. Herrera es va exiliar a França, on va viure de les patents i va seguir amb les seves investigacions.[26] La NASA va oferir a Herrera treballar al seu programa espacial a canvi d'«un xec sense limitacions de zeros», però aquest va declinar l'oferta ja que la NASA no va acceptar una de les seves peticions, portar la bandera espanyola. Finalment va reclutar un dels seus col·laboradors, Manuel Casajust.[27] També va dissenyar diversos projectes espacials. En 1932, Emilio Herrera va presentar el projecte per a un viatge tripulat a la Lluna,[29] el qual milloraria anys més tard.[30] També dissenyaria projectes per al llançament de diversos satèl·lits artificials.[25]

L'arribada de la dictadura va provocar l'exili de diversos destacats astrònoms com Pedro Carrasco Garrorena, descobridor d'una nova línia a l'espectre de la corona solar, i el seu germà Rafael,[31] director del Real Observatori de Madrid[20] i descobridor del cometa (1932) Carrasco i de l'asteroide (1644) Rafita.

En 1979 començaria a operar el primer radiotelescopi espanyol, al Centre Astronòmic de Yebes, de 14 metres de diàmetre i un receptor de 90 GHz que, a excepció de l'antena, subministrada per una empresa nord-americana, havia estat construït, instal·lat i posat en funcionament únicament per científics i enginyers espanyols de l'Institut Geogràfic Nacional, en un projecte liderat per l'enginyer Alberto Barcia Cancio i l'astrònom Jesús Gómez González.[32]

Els coets sonda modifica

Durant les dècades de 1970 i 1980, es van realitzar nombrosos llançaments de coets sonda suborbitals des de la base de El Arenosillo,[33] el més avançat dels quals va ser el INTA-300.

També en 1966 un equip de 7 joves liderats per José Luis Torres Cuadra,[34] associant-se sota el nom de Comité Juvenil de Investigación Espacial, es va proposar llançar un coet suborbital des d'Almeria, denominat España-1 amb data de llançament esperada a l'estiu de 1968 amb una empenta de 2.500 kg (24,5 kN)[35] i que aconseguiria un apogeu de 90 km, emprant peròxid d'hidrogen, metanol, i hidrat d'hidrazina.[36] El Ministre de l'Aire, general Lacalle, es va oposar al projecte argumentant que Espanya ja comptava amb un centre de llançament a El Arenosillo ordenant que el coet fos requisat i fos.[37][35] En aquell moment l'equip ja havia realitzat diversos llançaments de proves, incloent-hi el llançament del ratolí Adolfo a bord del coet Urci II.[38]

La construcció de satèl·lits artificials modifica

El 15 de novembre de 1974 es llança l'Intasat-1, primer satèl·lit espanyol,[39] en un coet Delta nord-americà.

El programa Capricornio modifica

 
Maqueta d'un coet Capricornio al Museu de l'Aire de Cuatro Vientos
Article principal: Programa Capricornio

A principis de la dècada de 1990, amb Enrique Trillas com a director de l'Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial, el programa espacial espanyol va rebre un nou impuls, es va llançar l'INTA-100 i es va crear una versió millorada de l'INTA-300, l'INTA-300B que aplanaria el camí cap a la construcció d'un llançador orbital de microsatèl·lits (fins a 50 kg), sota el Programa Capricorn i es va aprovar la construcció del Centre de Llançament Espacial de La Isla de El Hierro. Va ser en aquesta època en què diverses universitats espanyoles es van interessar pels microsatèl·lits, però al final, només els van fer la Universitat Politècnica de Madrid (l'UPM/LB-Sat 1 el 1995) , i el propi INTA, amb el Minisat 01, que va començar el 1990. Després de les Eleccions generals d'Espanya de 1996 la direcció de l'INTA va ser canviada i es va produir una reducció en l'activitat, que va incloure la cancel·lació del Programa Capricorn, el qual estava previst que transportés el Minisat 01. Finalment el Minisat 01 va ser posat en òrbita des de Canàries per un coet Pegasus XL nord-americà i el Minisat 02 va ser cancel·lat.[40]

segle xxi modifica

L'any 2001 es constitueix Hisdesat, amb l'objectiu inicial de dotar el Ministeri de Defensa de telecomunicacions segures per satèl·lit.[41] Entre 1964[42] i 2011.[41][43] Espanya va comptar amb un Programa Nacional d'Espai (PNE),[44] com a part del Pla Nacional de R+D+i, però no va ser renovat des de llavors. En l'actualitat juntament amb les més assentades com GMV o Hispasat, empreses del sector NewSpace, com a PLD Space intenten fer-se un lloc en la indústria espacial.

L'any 2020 l'Instituto Galego de Física de Altas Enerxías (IGFAE) va instal·lar l'Observatori de Raigs Còsmics Antàrtic (ORCA) a la Base Antàrtica Joan Carles I.[45][46]

Fites modifica

Satèl·lits modifica

El 15 de novembre de 1974 Espanya va posar en òrbita el seu primer satèl·lit, l'Intasat-1, sent també el primer de fabricació espanyola. Des de 1968 l'INTA ha desenvolupat diversos programes de satèl·lits científics però en la majoria dels casos de mida petita, com el Programa Intasat, el Programa Minisat, el Programa Nanosat o el Programa Microsat. Aquesta continuïtat ha permès que no es perdi el coneixement per desenvolupar aquest tipus de tecnologia. Actualment, el successor d'aquests és el Programa de Constel·lacions de Petits Satèl·lits que té com a objectiu llançar constel·lacions de nanosatèl·lits amb objectius d'observació de la Terra.

Les universitats també han desenvolupat en col·laboració amb l'INTA diverses iniciatives com el UPM-Sat o el Xatcobeo.

També cal destacar el Programa Nacional d'Observació de la Terra per Satèl·lit (PNOTS), que consta de dos satèl·lits: Paz i Ingenio amb usos científics i de defensa.

A més, l'estat espanyol compta amb el servei de l'Spainsat i el XTAR-EUR, dedicats a comunicacions militars i governamentals. Tots dos seran reemplaçats pels satèl·lits de nova generació Spainsat NG I i II.

Pel que fa a la iniciativa privada, l'empresa Hispasat, dedicada a les telecomunicacions via satèl·lit, compta amb diversos satèl·lits geoestacionaris en servei, i el programa Amazonas, amb diversos satèl·lits dedicats al mercat hispanoamericà. També es troba operatiu el Deimos-2, pertanyent a l'empresa Deimos Imaging capaç de prendre imatges de molt alta resolució, la funció de les quals és l'observació de la Terra i el seguiment de catàstrofes.

Astronautes modifica

Espanya ha contribuït amb un astronauta, Pedro Duque, que va sortir a l'espai per primera vegada el 29 d'octubre de 1998, en la missió STS- 95 a bord del transbordador espacial Discovery, i per segona vegada a la missió «Cervantes», en 2003, habitant durant deu dies l'Estació Espacial Internacional. Actualment, continua formant part de la plantilla d'astronautes de l'ESA. El Cos Europeu d'Astronautes és un programa opcional de l'ESA i, per tant, el nombre d'astronautes de cada país que el compon es decideix en funció de la seva aportació al pressupost d'aquest programa.

Com a part de la Promoció d'astronautes de l'ESA de 2022, Espanya compta amb dos candidats a astronauta, Pablo Álvarez Fernández i Sara García Alonso, aquesta última en qualitat de reserva.[47][48]

Coets i sistemes d'accés a l'espai modifica

La situació de l'astronàutica a Espanya està a un nivell menor al que correspon el nivell tecnològic, minimitzant la seva veritable capacitat de llançament de coets i satèl·lits. L'empresa privada intenta superar aquesta carència amb diversos projectes com són PLD Space, que desenvolupa els coets Miura 1 (suborbital) i el Miura 5 (orbital) així com el motor TEPREL; Zero 2 Infinity, que compta amb el Bloostar (orbital); i Pangea Aerospace, que treballa en un llançador orbital denominat Meso amb motor tipus aerospike fet amb impressió 3D.[49] L'1 de març de 2017, Zero 2 Infinity va realitzar la primera prova suborbital reeixida de llançament de primer coet, un prototip del Bloostar des de les proximitats de El Arenosillo.[50] En una fase més inicial es troba Celestia Aerospace amb el seu Space Arrow CM, solució basada en un coet de 3 etapes llançat des d'un avió caça MiG-29UB.

Observació modifica

En 1769, Vicente Doz y Funes, seguint els plans de Jordi Joan, va mesurar el Trànsit de Venus de 1769 des de San José del Cabo, a la costa de Califòrnia (Nova Espanya), i amb això va calcular per primera vegada de forma precisa la distància entre el Sol i la Terra.[51]

L'any 2014, l'instrument espanyol anomenat CAFE (per les sigles en anglès de Calar Alto Fiber-fed Échelle spectrograph), instal·lat al telescopi de 2,2 metres de l'Observatori de Calar Alto (IAA, CSIC) va confirmar que Kepler-91b és un exoplaneta.[52] Des de llavors ha descobert múltiples exoplanetes, emprant principalment l'espectògraf CARMENES que va ser instal·lat l'any 2016.

L'any 2020, un equip liderat per investigadors de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i en què participen investigadors del Centre d'Astrobiologia (CAB) ha confirmat l'existència de Pròxima Centauri b, el planeta extrasolar més proper a la Terra.[53]

Exploració modifica

Al Centre d'Astrobiologia (CAB) es desenvolupen molts dels instruments utilitzats en missions espacials a Mart i asteroides. El 6 d'agost de 2012 l'estació meteorològica Estació de Monitorització Ambiental de Rover (en anglès, Rover Environmental Monitoring Station, REMS) a bord del rover Curiosity va ser el primer instrument o dispositiu de fabricació espanyola a arribar a Mart.[54] L'any 2020 el CAB va assolir les 3 missions actives a Mart de forma simultània.[55]

Institucions modifica

CDTI modifica

El Centre per al Desenvolupament Tecnològic i la Innovació gestiona projectes espacials d'Espanya en l'àmbit civil, incloent grans instal·lacions científiques. Ho realitza a través de la Subdirecció d'Espai,[56] la qual no compta amb pressupost independent. La participació espanyola a les principals organitzacions espacials internacionals (Agència Espacial Europea (ESA), Comissió Europea, agències meteorològiques europees EUMETSAT i ECMWF) és gestionada pel CDTI.[57] El CDTI exerceix d'intermediari i dóna suport econòmic, però no compta amb centres de recerca ni de desenvolupament propis, delegant aquesta activitat principalment a empreses privades, i també l'INTA en menor mesura.

Entre els programes finançats pel CDTI es troben:[58]

Participació a l'ESA modifica

 
Acords de l'Estació Espacial Internacional del 29 de gener de 1998

Espanya forma part de l'Agència Espacial Europea des de la seva fundació en 1975. L'ESA posseeix un centre a Espanya, el Centre Europeu d'Astronomia Espacial (ESAC), a Villanueva de la Cañada (Madrid). L'ESAC ha estat elegit com a seu dels Centres d'Operacions Científiques (en anglès Science Operations Centres, SOCs) per a les missions científiques de l'ESA, tant astronòmiques com planetàries.[60] Espanya també alberga dues estacions pertanyents a la xarxa ESTRACK, la de Cebreros i la de Villafranca del Castillo, però aquestes s'operen remotament des de l'ESOC a Alemanya, i el Laboratori Europeu d'Alta Potència en Radiofreqüència, gestionat conjuntament amb el Consorci Espacial de València (VSC). També manté un petit programa educatiu a través de l'Oficina Europea de Recursos per a l'Educació Espacial (ESERO) liderat a Espanya pel Parc de les Ciències de Granada.

Contribució modifica

El 2020 Espanya s'ha compromès a una aportació a l'ESA de 1.200 milions d'euros fins al 2024, fet que suposa un 8,3% del pressupost que aportaran els estats membres.[61]

L'ESA funciona segons el principi anomenat «de retorn geogràfic»,[62][63] és a dir, inverteix a cada estat membre un percentatge equivalent a la contribució de cada país. Generalment la retribució és més gran que la contribució, ja que l'ESA també es finança amb el pressupost de la Unió Europea. El retorn també dependrà de la contribució específica a una determinada àrea o programa. Tots els estats membres contribueixen als programes obligatoris en funció del seu producte nacional brut. Els altres programes, coneguts com a opcionals, només són d'interès per a alguns estats membres, que són lliures de decidir-ne el nivell de participació.[64] El retorn es farà d'acord amb programes per la qual cosa, el retorn estarà relacionat amb aquelles àrees o programes en què Espanya participa. Fins aleshores, Espanya no havia tingut una agència espacial pròpia, la majoria del retorn va arribar en forma de contractes amb empreses privades espanyoles.

Contribució espanyola a l'ESA[65]
Àrea de programes Programes que inclou* Percentatge
pressupost
ESA (2016)		 Percentatge
contribució
espanyola (2016)
Llançadors (Launchers) Ariane
Vega
FLPP		 30% 26%
Observació de la Terra (Earth Observation) Living Planet
Copernicus		 19% 20%
Programa científic (Scientific programme) Cosmic Vision 13% 27%
Vol espacial tripulat (Human spaceflight) Cos Europeu d'Astronautes
Aurora		 9% 1%
Telecomunicacions i aplicacions integrades (Telecom & integrated applications) ARTES 9% 5%
Activitats bàsiques (Basic Activities) 6% 12%
Pressupost general (General budget) 6% 3%
Exploració robòtica i Prodex (Robotic exploration & Prodex) Prodex 5% 4%
Suport de tecnologies (Technology support) 2% 2%
Navegació (Navigation) EGNOS
Galileo		 1% 0,04%
Seguretat Espacial (Space Safety) Consciència Situacional Espacial 0% 0,3%
Total 100% 100%

* Llista incompleta

Participació modifica

Fins ara (2020) hi ha hagut dues missions europees liderades des d'Espanya: el satèl·lit d'observació de la Terra SMOS, llançat el 2009 per analitzar la humitat als continents i la salinitat als oceans, i el telescopi de cerca d'exoplanetes CHEOPS.[61] En aquest cas, a més, s'ha utilitzat com a base la plataforma creada per al satèl·lit SeoSat. També està previst que la missió Solar Orbiter s'adreci des del Centre Europeu d'Astronomia Espacial (ESAC).[66]

Inicialment la col·laboració espanyola als programes espacials europeus es gestionava a través de l'INTA i en crear l'ESA es va fer càrrec d'aquesta responsabilitat la Comissió Nacional de Recerca de l'Espai (CONIE),[67] però Espanya era l'únic país membre de l'ESA la delegació del qual estava encapçalada i formada gairebé exclusivament per militars, mentre la resta de països mantenien les seves activitats espacials enquadrades en ministeris o organismes autònoms civils, i en les seves delegacions figuraven primordialment científics, representants de la indústria i diplomàtics. Això provocava malestar a la pròpia agència, creada amb fins «exclusivament pacífics», segons consta en la seva convenció.[68] Per això la coneguda com a Llei de la Ciència de 1986 va donar per extingida la CONIE i a partir d'aquesta data la representació es gestiona a través del Centre per al Desenvolupament Tecnològic Industrial (CDTI), adscrit al Ministeri de Ciència i per tant civil.[69]

Participació científica*
Missió Nivell participació Participació
INTEGRAL (2002) Lideratge instrument Primer lideratge d'instrument[65]

LAEFF-INTA. Instrument Optical Monitoring Camera (OMC)[70]

SMOS (2009) Lideratge missió Primera missió liderada per Espanya[71]
Gaia (2013) Lideratge instrument Responsables sistema crític i col·laboració en processament i simulació de dades[65]
LISA Pathfinder (2015) Col·laboració instrument ICE, IEEC. Ordinador de bord, sistemes de diagnòstic i programari de control de tots dos[72]
ExoMars 2016 (2016) Lideratge instrument IAA. CoIP instrument SOIR-NOMAD[73]

INTA. Instrument MIRTIS[73]

CAB. Instrument LIN-ARES[73]

BepiColombo (2018) Col·laboració instrument IAA. Contribució al làser altímetre (BELA)[65]

CAB. Participació a l'espectròmetre de raigs X (MIXS)[74]

CHEOPS (S1, 2019) Lideratge instrument Primer lideratge de plataforma completa[65]

IAC, ICE, CAB. Representants al Comitè del Consorci i Equip Científic[65][75]

Basat en plataforma SeoSat/Astrobus AS250

Solar Orbiter (M1, 2020) Lideratge instrument

Lideratge 3 subsistemes i 2 instruments[65]

UAH. Investigador principal de l'instrument Detector de Partícules Energètiques (EPD)[65][76]

IAA-IAC-INTA. CoIP de l'instrument magnetòmetre PHI[77][76]

Euclid (M2, P2022) Col·laboració instrument IAC, ICE. Contribució al fotòmetre NISP[65][78] i segment terreny científic[79][73]
ExoMars 2022 (P2022) Desenvolupament instrument CAB. Desenvolupament instrument Espectròmetre Làser Raman (RLS)[80]
JUICE (L1, P2022) Col·laboració instrument IAA. Contribució a la càmera (JANUS) i làser altímetre (GALA)[65][81]
PLATO (M3, P2026) Col·laboració instrument CAB. Responsables dels plànols focals dels telescopis (32+2), inclosa la seva electrònica.[65][82][73]
ATHENA (L2, P2028) Col·laboració instrument IFCA, CAB. Contribució al calorímetre criogènic X-IFU[65]

* Llista incompleta
Nota: El nivell de participació pot consistir a:

  • Lideratge Missió
  • Desenvolupament instrument. Desenvolupament en solitari
  • Lideratge instrument. Desenvolupament conjunt amb altres instituts
  • Col·laboració instrument. Desenvolupament conjunt amb altres instituts liderat per un altre
Participació industrial*
Programa/Missió Participació
Programa Copernicus (1998-Actualitat) Airbus Defence and Space. GMV, Indra Sistemas, SENER, Thales España, Elecnor Deimos i altres. Construcció de satèl·lits[83]
Gaia (2013) SENER. Deployable Sunshield Assembly[73]

EADS-CASA. Phased Array Antenna[73]

CRISA. PLM Proximity Electronics Module[73]

FLPP (2016) PLD Space. Contractista principal per al projecte «Liquid Propulsion Stage Recovery» (LPSR).[84]
BepiColombo (2018) SENER/RYMSA. Medium Gain Antenna Major Assembly (MGAMA) and High Gain Antenna Pointing Assembly (HGA APA)[73]

CRISA. Power Supply and Control Unit for the Solar Electric Propulsion SEPS PPU[73]

CHEOPS (S1, 2019) EADS-CASA. Contractista principal del satèl·lit[65]
SMILE (P2023) Airbus Defence and Space. Mòdul de Càrrega Útil[85]
Hera (P2024) GMV. Sistema de guiatge, navegació i control[72]
Earth Return Orbiter (P2026) Airbus. Sistema de control de potència de la propulsió[86]

* Llista incompleta

INTA modifica

Aquesta secció és un extracte de Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial d'Espanya.[modifica]
 Programa espacial d'Espanya
Dades
Tipusprograma espacial  
Gestor/operadorInstitut Nacional de Tècnica Aeroespacial d'Espanya
Agència Espacial Espanyola
Centre per al Desenvolupament Tecnològic i Industrial  
Indicador econòmic
Pressupost188 millones de €[87]

El Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial «Esteban Terradas», (INTA, en català Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial Esteve Terradas)

és un organisme públic espanyol dependent del Ministeri de Defensa i adscrit a la Secretaria d'Estat de Defensa (SEDEF) encarregat de projectes d'investigació espacial i aeronàutica, fundat en 1942 per Esteve Terradas i Illa i Felipe Lafita Babío, enginyer naval, industrial i aeronàutic. La seu central es troba a Torrejón de Ardoz, Madrid. Compta amb dos centres d'operacions, un, la MDSCC a Robledo de Chavela, Madrid, i l'altra seu al Centre d'Experimentació d'"El Arenosillo" a Huelva (Andalusia).[88] De la seva partida pressupostària, gairebé un 60% es destina a equipament científic i tecnològic.

Participació al Programa Galileo modifica

La participació espanyola al Programa Galileo està gestionada pel Ministeri de Foment. El Campus de Torrejón de Ardoz, de l'INTA, alberga el Centre Europeu de Servei GNSS (GSC) que dóna suport tècnic als usuaris de la xarxa Galileo.

Participació a EUMETSAT modifica

L'Organització Europea per a l'Explotació de Satèl·lits Meteorològics o EUMETSAT (en anglès European Organisation for the Exploitation of Meteorological Satellites) és una organització intergovernamental amb seu a Darmstadt (Alemanya), que reuneix a 30 estats membres europeus, inclosa Espanya. La seva missió és establir, mantenir i operar sistemes europeus de satèl·lits meteorològics. EUMETSAT és responsable de llançar i operar satèl·lits, així com de lliurar dades als usuaris finals mentre contribueix a l'observació del clima i la detecció del canvi climàtic. EUMETSAT gestiona una flota de satèl·lits col·locats a òrbita geoestacionària (Meteosat de segona generació) i polar (MetOp). Espanya en va formar part des de la seva fundació a 1986 i compta amb un 8,41% dels vots d'acord amb la seva contribució econòmica al programa.[89] La representació institucional es divideix entre el CDTI i AEMET.

Altres institucions modifica

L'CSIC compta amb tres centres dedicats a l'exploració espacial, l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA) i l'Institut d'Astronomia i Geodèsia (IAG), tots dos a Granada, i l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE) a Barcelona. També participa a l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), en aquest cas de forma conjunta amb altres institucions. A més, l'IAA gestiona la xarxa d'observatoris BOOTES.

L'Institut Geogràfic Nacional gestiona l'Observatori Astronòmic Nacional d'Espanya, format pel Real Observatori de Madrid, el Centre Astronòmic de Yebes i l'Observatori de Calar Alto.

Pel que fa a la vigilància espacial, Espanya disposa del Centre Espanyol d'Operacions de Seguiment i Vigilància de l'Espai (S3TOC) i del Centre d'Operacions de Vigilància Espacial (COVE). Tots dos estan ubicats a la base aèria de Torrejón de Ardoz (Madrid), sent el primer de caràcter civil i el segon de caràcter militar.[90]

Agència Espacial Espanyola modifica

Aquesta secció és un extracte de Agència Espacial Espanyola.[modifica]
 Programa espacial d'Espanya
Dades
Tipusprograma espacial  
Gestor/operadorInstitut Nacional de Tècnica Aeroespacial d'Espanya
Agència Espacial Espanyola
Centre per al Desenvolupament Tecnològic i Industrial  

L′Agència Espacial Espanyola (AEE) és un organisme públic espanyol responsable, en l'àmbit espacial, de contribuir a la seguretat nacional, promoure la investigació científica i la indústria, representar Espanya en fòrums internacionals i coordinar les institucions nacionals en aquest àmbit.[91] Així mateix, s'encarrega de dissenyar i coordinar l'Estratègia Espacial Espanyola.[91] Col·labora estretament amb l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'EUSPA i els seus respectius programes espacials europeus.

La creació de l'organisme va ser anunciada pel Govern d'Espanya el 27 de maig de 2021.[92] El 5 de setembre del 2022 es va aprovar la Llei 17/2022 que va donar habilitació legal per a la creació de l'organisme[93] i el 7 de març de 2023 el Consell de Ministres va aprovar els seus estatuts.[94] La sessió constituent del Consell Rector de l'agència es va fer a Sevilla el 20 d'abril del 2023.[95][96]

Pressupost modifica

El pressupost espacial està dividit entre els diferents programes que el formen. El pressupost anual total ronda els 500 milions d'euros.[97] Xifres en milions d'euros.

Any INTA ESA CDTI Galileo AEE Total
2023 ? ?
2022 ? ? -
2021 154,1[98] 223,6[99] ? ? -
2020 189,1[100] 249,5[101] ? ? -
2019 190 202,0 -

Indústria privada modifica

Article principal: Indústria aeronàutica a Espanya

Centres de recerca modifica

Els centres de recerca tenen un paper important en l'activitat espacial, en particular als programes científics (exploració del sistema solar, investigació climàtica, observatoris astronòmics espacials, etc.) en elaborar tant les especificacions de les missions com la instrumentació, sovint complexa donat el nivell de minituarització. Els principals centres espanyols involucrats al sector espacial són:

Altres col·laboracions modifica

Programa/Missió (Any) Participació
Espectròmetre Magnètic Alpha AMS-02
(ISS, Consorci AMS) (2010) 		IAC, CIEMAT. Ha participat al detector RICH (Ring Imaging Cherenkov) i calorímetre ECAL (Electromagnetic Calorimeter).[102][103]
Telescopi espacial James Webb (2021) Centre d'Astrobiologia ha participat als instruments NIRSpec i MIRI.[104]

Destacats modifica

Persones modifica

Tot seguit, les persones han fet contribucions significatives al programa espacial d'Espanya:

Institucions modifica

Empreses modifica

Associacions modifica

Programes anteriors destacats modifica

Programes actuals destacats modifica

Instal·lacions modifica

Categoria principal: Categoria:Instal·lacions del programa espacial d'Espanya

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 «Azarquiel, el pionero olvidado». [Consulta: 7 febrer 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 Eduardo Suárez. «El inventor del telescopio fue un español». [Consulta: 6 febrer 2021].
  3. ↑ Nick Pelling. «Who Invented the Telescope?». [Consulta: 6 febrer 2021].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Largo campo di filosofare: Galileo y España, 2001, p. 809-830. ISBN 84-607-3613-X. 
  5. ↑ Fundazioa, Elkano. «Elkano Fundazioa – Situarse en la mar: Instrumentos y técnicas de navegación de la primera vuelta al mundo (3/3)». [Consulta: 21 febrer 2021].
  6. ↑ CRÍTICA, LA. «El arte de navegar en tiempos de la 1ª circunnavegación». [Consulta: 21 febrer 2021].
  7. ↑ «El Cielo de Colon». [Consulta: 21 febrer 2021].
  8. ↑ Cuesta Domingo, págs. 31-32.
  9. ↑ 9,0 9,1 «El Cálculo de la longitud geográfica. El secreto de Felipe II que duró 2 siglos.», 18-10-2015. [Consulta: 8 febrer 2021].
  10. ↑ Luis J. Sántos Pérez. «El Problema De La Longitud Geografica», octubre 2003.
  11. ↑ «PATRONATO,262,R.3 - Premio a Juan Arias de Loyola por sus investigaciones cosmográficas, precedido por el Regimiento de la altura del este-oeste atribuido a Rui Faleiro (c.1519)». [Consulta: 8 febrer 2021].
  12. ↑ «Telescopios: más de 400 años mirando las estrellas», 25-05-2019. [Consulta: 6 febrer 2021].
  13. ↑ Press, Digital. «¿Qué tiene que ver William Herschel con el Real Observatorio de Madrid?», 21-01-2020. [Consulta: 6 febrer 2021].
  14. ↑ «Una joya en el centro de Madrid: el Real Observatorio Astronómico – Agustín Laviña», 23-11-2017.
  15. ↑ Ilustración, ciencia y técnica en el siglo XVIII español. PUV, 2008, p. 373. ISBN 978-84-370-7150-3. 
  16. ↑ «[http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/cienciaobservatorio/prefLang-es/02InfoGeneral Información General Real Observatorio de la Armada]». Armada Española. [Consulta: 8 febrer 2020].
  17. ↑ «The 1769 Transit of Venus Observed by Velasquez from Lower California». Astronomical Society of the Pacific Leaflets, 9, 419, 1964, pàg. 145.
  18. ↑ «Jorge Juan y Santacilia, el científico español que “acható” la Tierra por los polos.».
  19. ↑ «Los tesoros astronómicos del observatorio más antiguo de España», 30-06-2015. [Consulta: 6 febrer 2021].
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 «El beso en la Luna». [Consulta: 6 febrer 2021].
  21. ↑ Nacional, Instituto Geográfico. «Instituto Geográfico Nacional». [Consulta: 6 febrer 2021].
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Farfán, Lourdes María Morales. «Real Observatorio Astronómico de Madrid». [Consulta: 6 febrer 2021].
  23. ↑ Pedro García Luaces. «1915: Descubrimiento del primer asteroide por científicos españoles».
  24. ↑ Michael G. Smith. «A Race to the Stratosphere in 1933» (en anglès), 24-08-2015.
  25. ↑ 25,0 25,1 [enllaç sense format] https://fcojosenicolas.wixsite.com/tecnofest/emilio-herera[Enllaç no actiu]
  26. ↑ 26,0 26,1 «Emilio Herrera, el creador del traje espacial», 23-05-2020. [Consulta: 8 febrer 2021].
  27. ↑ 27,0 27,1 ; UCM«Antes de llegar al Espacio, la estratosfera», 09-06-2012. [Consulta: 8 febrer 2021].
  28. ↑ «Católicos y científicos: Emilio Herrera Linares», 14-11-2012. [Consulta: 8 febrer 2021].
  29. ↑ López-Ocón, Leoncio. «De Madrid al cielo en abril de 1932: interés popular por la astronáutica y la labor de Emilio Herrera», 08-05-2016. [Consulta: 8 febrer 2021].
  30. ↑ «Emilio Herrera: Dentro de 50 años viajaremos con plena seguridad a la Luna. - EMILIO HERRERA LINARES». Arxivat de l'original el 2020-11-03. [Consulta: 8 febrer 2021].
  31. ↑ Vaquero, José M. «La astrofísica española en la primera mitad del siglo xx: los casos de Pedro y Rafael Carrasco Garrorena». Revista Española de Física, 29, 3, 21-09-2015, pàg. 40–44 [Consulta: 6 febrer 2021].
  32. ↑ Jesús Gómez González. «Apuntes Sobre 30 Años Deradioastronomía En España».
  33. ↑ Vázquez Velasco, Mariano. De El Arenosillo al Cedea. INTA, 2010. ISBN 978-84-9300-56-5-8 [Consulta: 16 octubre 2016].  Arxivat 2016-03-17 a Wayback Machine.
  34. ↑ «El inventor de armas español amigo de Saddam». [Consulta: 2 setembre 2021].
  35. ↑ 35,0 35,1 «José Luis Torres: "Queríamos lanzar un cohete a la luna"», 23-07-2019. [Consulta: 2 setembre 2021].
  36. ↑ «La pintoresca historia de José Luis Torres Cuadra, constructor de cohetes», 27-11-2016. [Consulta: 2 setembre 2021].
  37. ↑ Manuel León. «El cohete almeriense con el que soñó toda España», 13 enero 2019.
  38. ↑ «ABC SEVILLA 24-01-1967 página 25 - Archivo ABC», 21-08-2019. [Consulta: 2 setembre 2021].
  39. ↑ Ruiz Sanz, Patricia. «Intasat: Historia Del Primer Satélite Español». INTA. Arxivat de l'original el 8 de juliol de 2012. [Consulta: 16 octubre 2016].
  40. ↑ Mónica Salomone. «Los proyectos del INTA no despegan», 26-12-1999.
  41. ↑ 41,0 41,1 El espacio en España: plan estratégico para el sector espacial (2007-2011). (en castellà). Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial, 2006. 
  42. ↑ Dorado, José M.; Bautista, Manuel; Sanz-Aránguez, Pedro. Spain in Space: A Short History of Spanish Activity in the Space Sector (en anglès). European Space Agency, 2002. ISBN 978-92-9092-534-7. 
  43. ↑ Maurici Lucena Betriu. «Plan Estratégico Plan Estratégico para el sector espacial español para el sector espacial español(2007--2011)», 20-12-2006.
  44. ↑ «Volumen II: Áreas prioritarias». Plan Nacional de Investigación Científica, Desarrollo e Innovación Tecnológica 2004-2007. Comisión Interministerial de Ciencia y Tecnología [Madrid], 2003, pàg. 153-168. Arxivat de l'original el 27 de novembre de 2020.
  45. ↑ «Nuevo detector de rayos cósmicos en la Antártida». [Consulta: 23 febrer 2021].
  46. ↑ «Un detector de rayos cósmicos gallego en la Antártida», 03-02-2020. [Consulta: 23 febrer 2021].
  47. ↑ InfoEspacial. «Pablo Álvarez y Sara García, los dos nuevos astronautas españoles de la ESA» (en castellà). [Consulta: 24 novembre 2022].
  48. ↑ «Dos españoles en la selección de astronautas de la ESA de 2022» (en castellà), 23-11-2022. [Consulta: 24 novembre 2022].
  49. ↑ «Pangea Aerospace: El largo camino hacia el despegue de un cohete», 16-08-2019.
  50. ↑ «Zero 2 Infinity Successfully Launches its First Rocket from the Edge of Space» (en anglès), 13-03-2017.
  51. ↑ «Observando Venus desde California (1769): documentos del marino y astrónomo Vicente Doz - Blog de la Cultura y el Patrimonio Histórico». [Consulta: 6 febrer 2021].
  52. ↑ «Confirmado por una investigación española: Kepler-91b es un exoplaneta», 12-08-2014.
  53. ↑ «Un proyecto liderado desde Canarias confirma la existencia del exoplaneta Próxima b», 26-05-2020.
  54. ↑ «El primer instrumento español en Marte: qué es y para qué sirve», 06-08-2012.
  55. ↑ «El Centro de Astrobiología se prepara para viajar a Marte por tercera vez», 26-07-2020.
  56. ↑ «Espacio nacional - Información general».
  57. ↑ «Entrevista a Jorge Lomba», 12-12-2017.
  58. ↑ «Financiación Empresarial y Servicios Avanzadosen apoyo a las empresas».
  59. ↑ «Programa SST/S3T». Arxivat de l'original el 2022-08-26. [Consulta: 18 octubre 2023].
  60. ↑ «Science Operation Centres».
  61. ↑ 61,0 61,1 «España aspira a convertirse en una potencia espacial», 29-11-2019.
  62. ↑ «Datos de la ESA».
  63. ↑ «ESA, an intergovernmental customer». [Consulta: 28 febrer 2021].
  64. ↑ «La ESA reduce presupuesto un 2,8% para 2021 a 6 490 millones de euros». [Consulta: 28 febrer 2021].
  65. ↑ 65,00 65,01 65,02 65,03 65,04 65,05 65,06 65,07 65,08 65,09 65,10 65,11 65,12 María del Pilar Román Fernández. «Participación de España en la ESA», 12-02-2016.
  66. ↑ «El ESAC, en Madrid, será responsable de la misión europea Solar Orbiter», 15-01-2020.
  67. ↑ «Evolución del sector espacial en España. el entorno industrial y científico». Cuadernos de estrategia, 170, pàg. 21-52. Arxivat de l'original el 31 de juliol de 2020. ISSN: 1697-6924 [Consulta: 28 juliol 2020].
  68. ↑ «Crisis en las relaciones de España con la Agencia Espacial Europea por falta de rentabilidad científica e industrial», 13-10-1983.
  69. ↑ «Ley 13/1986, de 14 de abril, de Fomento y Coordinación General de la Investigación Científica y Técnica.». Boletín Oficial del Estado [Madrid], 93, 18-04-1986, pàg. 13767-13771 [Consulta: 28 juliol 2020].
  70. ↑ «INTEGRAL - eoPortal Directory - Satellite Missions». [Consulta: 28 febrer 2021].
  71. ↑ «SMOS, la primera misión de la ESA que lidera España.». [Consulta: 2 març 2021].
  72. ↑ 72,0 72,1 Pérez, Enrique. «Del MEDA a las antenas de Robledo: la tecnología 'made in Spain' que ayuda a explorar el Sistema Solar y más allá», 28-02-2021. [Consulta: 28 febrer 2021].
  73. ↑ 73,00 73,01 73,02 73,03 73,04 73,05 73,06 73,07 73,08 73,09 María del Pilar Román Fernández. «Situación de los programas de ciencia y exploración robótica de la ESA», 09-07-2010.
  74. ↑ «BepiColombo - Satellite Missions - eoPortal Directory». Arxivat de l'original el 2022-01-23. [Consulta: 28 febrer 2021].
  75. ↑ «CHEOPS - Satellite Missions - eoPortal Directory». [Consulta: 28 febrer 2021].
  76. ↑ 76,0 76,1 «Solar Orbiter Mission - Satellite Missions - eoPortal Directory». [Consulta: 28 febrer 2021].
  77. ↑ «SOPHI (Solar Orbiter)». [Consulta: 28 febrer 2021].
  78. ↑ «Memoria IAC 2017».
  79. ↑ «Euclid - eoPortal Directory - Satellite Missions». [Consulta: 28 febrer 2021].
  80. ↑ «ExoMars 2022 - Satellite Missions - eoPortal Directory». [Consulta: 28 febrer 2021].
  81. ↑ «JUICE - eoPortal Directory - Satellite Missions». [Consulta: 28 febrer 2021].
  82. ↑ «PLATO - Satellite Missions - eoPortal Directory». [Consulta: 28 febrer 2021].
  83. ↑ admin. «Participación española en el Programa COPERNICUS de la ESA», 16-02-2016. [Consulta: 28 febrer 2021].
  84. ↑ «La ESA confía a la española PLD Space su proyecto de cohete reutilizable». europapress.es, 03-03-2016 [Consulta: 27 maig 2018].
  85. ↑ «Airbus en España gana el contrato SMILE para estudiar el clima espacial». [Consulta: 28 febrer 2021].
  86. ↑ «Earth Return Orbiter’s first step to Mars».
  87. ↑ Infodefensa.com, Revista Defensa «El INTA contará con un presupuesto de 188 millones, un 36% más - Noticias Infodefensa España» (en castellà). , 06-04-2018 [Consulta: 1r maig 2018].
  88. ↑ «El Cabo Cañaveral español se encuentra en Huelva y ha lanzado más de 500 cohetes. Noticias de Tecnología». [Consulta: 9 febrer 2016].
  89. ↑ [enllaç sense format] https://www-cdn.eumetsat.int/files/2020-07/pdf_leg_programmes.pdf
  90. ↑ Tarilonte, Elena «Los vigilantes del ESPACIO ULTRATERRESTRE». Revista Española de Defensa, Julio/Agosto 2020, pàg. 34-37.
  91. ↑ 91,0 91,1 Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. «Real Decreto 158/2023, de 7 de marzo, por el que se aprueba el Estatuto de la Agencia Estatal "Agencia Espacial Española".», 08-03-2023. [Consulta: 8 març 2023].
  92. ↑ «El Gobierno anuncia por sorpresa la creación de una Agencia Espacial Española que Duque había descartado», 27-05-2021. [Consulta: 27 maig 2021].
  93. ↑ , <https://www.boe.es/eli/es/l/2022/09/05/17>
  94. ↑ SER, Cadena. «La Agencia Espacial Española ya es una realidad» (en espanyol europeu), 07-03-2023. [Consulta: 7 març 2023].
  95. ↑ Perales, Natalia. «La Agencia Espacial Española "despega" en Sevilla con el reto de impulsar la primera ley del espacio» (en espanyol europeu), 20-04-2023. [Consulta: 20 abril 2023].
  96. ↑ «La Agencia Espacial Española arranca en Sevilla con la primera reunión del consejo rector» (en castellà), 20-04-2023. [Consulta: 20 abril 2023].
  97. ↑ «Una agencia espacial española por sorpresa y en el aire», 28-05-2021. [Consulta: 29 maig 2021].
  98. ↑ «El presupuesto del INTA desciende un 18%, hasta los 154 millones - Noticias Infoespacial España».
  99. ↑ «La ESA reduce su presupuesto para 2021».
  100. ↑ «Presupuestos Generales Del Estado Organismos Autónomo».
  101. ↑ «España, quinto contribuyente de la ESA», 17-01-2020. [Consulta: 18 gener 2021].
  102. ↑ «Espectrómetro Magnético Alpha (AMS-02)».
  103. ↑ «Espectrómetro Magnético Alpha». [Consulta: 28 febrer 2021].
  104. ↑ [enllaç sense format] https://www.madrimasd.org/blogs/astrofisica/2021/11/18/134861
  105. ↑ «Biografia de Enrique Trillas». [Consulta: 18 gener 2021].
  106. ↑ Rivera, Alicia. «Lanzado con éxito el cohete lanzador español 'Inta-100'», 07-04-1992. [Consulta: 18 gener 2021].
  107. ↑ Trillas, Enric. «A propósito del lanzamiento del cohete español», 07-11-1993. [Consulta: 18 gener 2021].
  108. ↑ Calvo, Luis. «INTASAT, el primer satélite español: Los protagonistas», 15-11-2014. [Consulta: 18 gener 2021].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Programa_espacial_d%27Espanya&oldid=33272691»