Valentinita
La valentinita és un mineral de la classe dels òxids. Va ser descoberta i descrita per Wilhelm Karl von Haidinger el 1845, el qual que li ha donat el nom en honor d'un alquimista alemany Basilius Valentinus (devers 1394), que hauria escrit sobre antimoni. La identitat de Valentinus no és provada i el nom és probablement un pseudònomin del qual es van fer servir diferents alquimistes.[2][3]
 Valentinita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | Sb₂O₃ |
| Epònim | Basilius Valentinus |
| Classificació | |
| Categoria | òxids |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 04.CB.55 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 4.CB.55 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | IV/C.01 |
| Dana | 4.3.11.1 |
| Heys | 7.13.4 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic |
| Hàbit cristal·lí | cristalls prismàtics, a vegades aplanats o formant agregats de cristalls en forma estrellada; lamel·lar, columnar, granular, massiu |
| Estructura cristal·lina | a = 4.91 Å, b = 12.46 Å, c = 5.42 Å; Z = 4 |
| Grup puntual | ortoròmbica (2/m 2/m 2/m) dipiramidal |
| Color | blanc, gris, gris groguenc o vermellós |
| Exfoliació | {110} perfecta i {010} imperfecta |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa | 2,5 a 3 |
| Lluïssor | adamantina, nacrada als plans d'exfoliació |
| Color de la ratlla | blanca |
| Diafanitat | transparent a translúcida |
| Gravetat específica | 5,76 |
| Densitat | 5,6 a 5,8 |
| Propietats òptiques | biaxial (-) |
| Índex de refracció | nα = 2.180 nβ = 2.350 nγ = 2.350 |
| Birefringència | δ = 0,170 |
| Angle 2V | molt petit |
| Dispersió òptica | extrema |
| Impureses comunes | As |
| Més informació | |
| Estatus IMA | aprovat |
| Codi IMA | IMA1980 s.p. |
| Símbol | Vln |
| Referències | [1] |
Característiques
modificaLa valentinita és un òxid simple d'antimoni. A més dels elements de la seva fórmula, Sb₂O₃, sol portar com a impuresa arsènic. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic formant cristalls prismàtics, de vegades aplanats, o agregats de cristalls en forma estrellada. També s'hi pot trobar de manera lamel·lar, columnar, granular o massiva.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la valentinita pertany a «04.CB: Òxids amb proporció metall:oxigen = 2:3, 3:5, i similars, amb cations de mida mitjana» juntament amb els següents minerals: brizziïta, corindó, ecandrewsita, eskolaïta, geikielita, hematites, ilmenita, karelianita, melanostibita, pirofanita, akimotoïta, auroantimonita, romanita, tistarita, avicennita, bixbyita, armalcolita, pseudobrookita, mongshanita, zincohögbomita-2N2S, zincohögbomita-2N6S, magnesiohögbomita-6N6S, magnesiohögbomita-2N3S, magnesiohögbomita-2N2S, ferrohögbomita-6N12S, pseudorútil, kleberita, berdesinskiita, oxivanita, olkhonskita, schreyerita, kamiokita, nolanita, rinmanita, iseïta, majindeïta, claudetita, estibioclaudetita, arsenolita, senarmontita, bismita, esferobismoïta, sillenita, kyzylkumita i tietaiyangita.
Formació i jaciments
modificaVa ser descoberta en una mina d'Allemond a la regió Roine-Alps (França). Es forma com a producte de l'alteració de diversos minerals de l'antimoni a la zona d'oxidació de jaciments d'antimoni hidrotermals. Sol trobar-se associada a altres minerals com: estibina, antimoni natiu, estibiconita, cervantita, quermesita o tetraedrita. Pot ser extret a les mines com a mena d'aquest important metall. S'ha descrit en tots els continents exeptuant l'Antàrtida; a Catalunya s'ha descrit a la Vall de Ribes i a les Mines de la Collada Verda (Ripollès).[1]
Referències
modifica
- ↑ 1,0 1,1 «Valentinite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 11 febrer 2015].
- ↑ «Valentinit» (en alemany). Mineralienatlas - Fossilienatlas. [Consulta: 27 novembre 2020].
- ↑ Haidinger, Wilhelm. Handbuch der bestimmenden Mineralogie (en alemany). Viena: Bei Braumuller and Seidel, 1845, p. 506.[Enllaç no actiu]