Segle XIX

(S'ha redirigit des de: XIX)

El segle XIX va des de l'1 de gener de 1801 fins al 31 de desembre de 1900 (en el calendari gregorià). Els historiadors, però, a vegades defineixen l'era històrica d'aquest segle com un període que va des de l'any 1815 (congrés de Viena), fins al 1914 (començament de la Primera Guerra mundial). Com una alternativa a aquesta classificació, Eric Hobsbawm va proposar una definició anomenada segle dinou llarg, que va dels anys 1789 al 1914.

Infotaula segleSegle XIX
Tipussegle Modifica el valor a Wikidata
Navegació
Mil·lennisMil·lenni II
Seglessegle xviii - segle xix - segle xx
Dècades1800 - 1810 - 1820 - 1830 - 1840 - 1850 - 1860 - 1870 - 1880 - 1890

Durant aquest segle, els imperis espanyol, portuguès i otomà comencen a defallir, i el Sacre Imperi romà i l'Imperi mogol desapareixen definitivament.

Després de les guerres napoleòniques, l'Imperi britànic esdevé el primer hiperpoder (o màxima potència mundial), i passa a controlar territoris que comprenen la quarta part de la població mundial i la tercera part de la seva àrea terrestre, tot posant en pràctica la Pax Britannica.

L'esclavatge va desaparèixer en gran manera arreu del món. L'electricitat, l'acer i el petroli varen iniciar la segona revolució industrial (1870-1914), que permeté a Alemanya, al Japó i als Estats Units de convertir-se en grans poders, els quals no trigaren a intentar construir-se imperis propis. Rússia i la dinastia Qing a la Xina fracassaren en el seu intent de mantenir-se en el mateix nivell que els seus rivals, la qual cosa portà tots dos imperis a patir intensos períodes d'agitació social.

Durant el segle xix, va ser notable la fundació de ciutats a l'Amèrica del Nord i Austràlia que avui estan entre les més importants dels seus països. Chicago i Melbourne no existien a començament del segle xix, però van créixer fins a transformar-se en les segones més grans dels Estats Units i de l'Imperi britànic, respectivament, abans del final del segle. Aproximadament 70 milions de persones van deixar Europa durant el segle xix, la majoria va emigrar cap als EUA.[1]

El segle també va marcar la fi de l'ocupació otomana en els Balcans, i la creació de Sèrbia, Bulgària, Montenegro i Romania com a resultat de la Segona Guerra russoturca, a la qual va succeir la Guerra de Crimea.

PolíticaModifica

A Europa, el segle xix es va caracteritzar pel naixement de les democràcies censatàries i l'ocàs de les monarquies absolutes. La Revolució francesa i la posterior era napoleònica ajudarien a expandir les idees republicanes i liberals. Els monarques, en el cas de sobreviure, es convertirien en dèspotes il·lustrats que actuaven permissivament amb la classe dominant. Sorgiria la idea d'esquerra i dreta a partir de la Revolució francesa. Els polítics s'identificarien amb Jean Paul Marat i Maximilien Robespierre, o amb el comte de Mirabeau i el marquès de la Fayette. El transitori ocàs de les revolucions en pro de la restauració de les monarquies solament aconseguiria potenciar-les en onades revolucionàries més radicals, com les de 1848, fins al desenvolupament de les ideologies socials i el moviment obrer, que culminaria en el triomf de la Revolució russa de 1917.

 
José de San Martín proclama la independència del Perú, el 28 de juliol de 1821
 
El canceller alemany Otto von Bismarck

L'emancipació d'Amèrica llatina va donar començament en aquest segle. Els aixecaments indígenes en nom de Túpac Amaru i dels comuners d'Asunción serien antecedents d'una identitat naixent. Identitat que naixeria i seria defensada pels grans líders llatinoamericans, promotors de la idea d'una nació llatinoamericana: Francisco de Miranda, José Miguel Carrera, Bernardo O'Higgins, Antonio José de Sucre, Simón Bolívar, José de San Martín, Mariano Moreno, Manuel Belgrano, José Artigas i Juan Pablo Duarte en la República Dominicana. La seva revolució, constituïda en el marc de les revolucions burgeses, seria estrictament llatinoamericana. Les seves revolucions fracassarien en bona part a causa de cabdillismes, interessos de les burgesies locals i de les potències europees, però cadascun d'ells seria convertit, sovint pels qui els van trair, en una llegenda. Les fronteres americanes van variar notablement en tot el segle i els governs prendrien una estructura bipartidista on pul·lulaven els cops d'estat i els fraus electorals.

Àfrica seria objecte d'obert ús i abús pels imperis europeus. Cecil Rhodes seria una figura fonamental en el desenvolupament de l'imperialisme britànic. També sorgiria lentament l'imperialisme nord-americà a partir d'una aparentment innocent doctrina Monroe. Aquest segle anunciaria la decadència de l'Imperi Otomà que esdevindria amb la Primera Guerra mundial. La Guerra de l'Opi humiliaria l'històric Imperi xinès en els seus tractats desiguals i culminaria amb la caiguda de la dinastia Qing el 1911.

Va ser també durant el segle xix que Itàlia i Alemanya es van unificar com a nacions. Abans fragmentats en regnes i principats menors, van concloure els seus processos d'unificació el 1870 i el 1871, respectivament.

EsdevenimentsModifica

Personatges importantsModifica

Invents, descobriments, introduccionsModifica

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segle XIX
  1. The Atlantic: Can the US afford immigration?. Migration News. desembre de 1996.