Batalla del Cefís

La batalla del Cefís o, més correctament, batalla d'Halmirós[1][nota 1] fou un enfrontament que es produí el 15 de març del 1311 entre els francs del Ducat d'Atenes i els seus vassalls, comandats per Gualter V de Brienne, i els almogàvers de la Gran Companyia Catalana. El resultat fou una victòria decisiva dels catalans. Ha estat descrita com una de les batalles més extraordinàries de la història.[2]

Infotaula de conflicte militarBatalla del Cefís
Batalla del Cefís (Grècia-Turquia-Egeu)
Batalla del Cefís
Batalla del Cefís
Batalla del Cefís
Greece in 1278.svg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data15 de març del 1311
Coordenades39° 09′ 31″ N, 22° 50′ 24″ E / 39.1587°N,22.8401°E / 39.1587; 22.8401
LlocHalmirós (sud de Tessàlia)
(o a les vores del riu Cefís, prop d'Orcomen)
EstatGrècia Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria decisiva de la Gran Companyia Catalana
Bàndols
Ducat d'Atenes i aliats Companyia Catalana d'Orient
Comandants en cap
Gualter V de Brienne  Desconegut
Forces
700 cavallers
24.000 soldats de peu
(Muntaner)
6.400 cavallers
8.000 soldats de peu
(Gregores)
2.000 cavallers
4.000 soldats de peu
(Crònica de Morea)
2.000 cavallers
4.000 soldats de peu
(Crònica de Morea)
3.500 cavallers
4.000 soldats de peu
(Gregores)
Baixes
Molt nombroses Desconegudes

Després d'entrar en conflicte amb l'Imperi Romà d'Orient,[nota 2] que els havia contractat per combatre els beilicats turcs d'Anatòlia, els almogàvers havien penetrat el sud dels Balcans fins a arribar al sud de Grècia el 1309. El nou duc d'Atenes, Gualter V de Brienne, els oferí passar al seu servei per fer la guerra al senyor grec de la regió de Tessàlia, adjacent als seus dominis. Els almogàvers compliren la seva part del tracte i conqueriren gran part d'aquestes terres en nom seu, però Gualter es negà a pagar-los la soldada que els devia i es disposà a expulsar-los per la força. Els dos exèrcits toparen a Halmirós, al sud de Tessàlia (o, segons una interpretació obsoleta, a les vores del riu Cefís, prop d'Orcomen). Els catalans, en clara inferioritat numèrica i debilitats per la reticència dels seus auxiliars turcs a implicar-se en la contesa, triaren l'escenari de la batalla i es feren forts darrere d'un aiguamoll que saturaren amb encara més aigua.

Gualter, altiu per naturalesa, ordenà una càrrega directa contra la línia catalana confiant en el valor i la destresa de la seva cavalleria pesant, formada per la flor i nata de la Francocràcia. L'aiguamoll esmorteí l'atac franc i la infanteria catalana es mantingué ferma. El retorn dels turcs al costat dels almogàvers convertí el combat en una massacre en la qual perderen la vida Gualter i gairebé tots els cavallers del seu regne. Com a resultat de la batalla, els catalans es feren amos i senyors del Ducat d'Atenes, que havia quedat sense líder, i el governaren fins a la dècada del 1380.

ContextModifica

El 1204, els croats de la Quarta Croada saquejaren Constantinoble i seguidament es repartiren el territori de l'Imperi Romà d'Orient.[3] La major part de Grècia fou atribuïda a principats croats francs, els més destacats dels quals eren el Regne de Tessalònica, el Principat d'Acaia i el Ducat d'Atenes, aquest últim amb capital a Tebes. L'efímer Regne de Tessalònica aviat fou reconquerit pels grecs, però els altres principats francs perduraren i fins i tot es mantingueren en ple vigor durant gran part del segle xiii.[4] En la seva influent[5] història de Grècia durant l'època franca, publicada el 1908, el medievalista William Miller escrigué sobre el Ducat d'Atenes que «sota el domini dels ducs del casal de La Roche, el comerç florí, les manufactures prosperaren i l'esplendor de la cort tebana impressionà els estrangers acostumats a la pompa i la fastuositat d'estats molt més grans».[6] El 5 d'octubre del 1308 morí sense descendència Guiu II, l'últim duc d'Atenes de la família de La Roche. La seva successió fou objecte de disputa, però a mitjans del 1309, l'Alt Tribunal (consell feudal) d'Acaia elegí el seu cosí, el noble borgonyó Gualter de Brienne, com a successor.[7]

Aquests fets es produïren en un context molt convuls al món grec, a causa de les accions de la Gran Companyia Catalana, un grup d'almogàvers que havien estat contractats per l'emperador romà d'Orient, Andrònic II Paleòleg, per combatre els turcs que sotmetien les fronteres romanes a Anatòlia a una pressió creixent.[8] El recel i les tensions entre les dues parts anaren creixent fins que l'assassinat de Roger de Flor en un banquet a Adrianòpolis fou el detonant de les hostilitats entre els catalans i els romans. A mitjans del 1307, la seva base a la regió de Gal·lípoli havia quedat tan devastada que els almogàvers marxaren a saquejar altres contrades. Espoliaren Tràcia i Macedònia fins que, pressionats per Candrè, un general romà de gran habilitat, arribaren a Tessàlia a principis del 1309.[9][10][11] L'últim cap de la Companyia, Bernat de Rocafort, havia ambicionat restaurar el Regne de Tessalònica per a si mateix i fins i tot havia obert negociacions per a una aliança matrimonial amb Guiu II. Tanmateix, aquestes maniobres foren en va, car el comportament cada vegada més autoritari de Rocafort conduí a la seva destitució.[7] A partir d'aleshores, la Companyia fou dirigida per quatre capitans elegits i un «Consell dels Dotze».[12] Angoixat per l'arribada de 8.000 almogàvers a Tessàlia, el governant grec de la regió, Joan II Ducas, que poc abans havia aprofitat la mort de Guiu II per trencar el vassallatge amb els ducs d'Atenes, demanà auxili a l'Imperi Romà d'Orient i l'altre principat grec, el Despotat de l'Epir. Vençuts pels grecs, els catalans es comprometeren a no moure brega en el seu pas per Tessàlia de camí cap a les possessions franques del sud de Grècia.[13]

Gualter de Brienne havia estat ostatge dels catalans en la Guerra de les Vespres Sicilianes, parlava la seva llengua i s'havia guanyat el seu respecte. Aprofitant aquesta familiaritat, contractà els almogàvers durant sis mesos per resoldre les seves disputes amb els grecs, oferint-los una generosa soldada de quatre unces d'or al mes per a cada cavaller pesant, dues per a cada cavaller lleuger i una per a cada soldat de peu, amb una bestreta de dos mesos. Els catalans feren mitja volta, prengueren la vila de Domokós i una trentena d'altres fortaleses i saquejaren la pròspera plana de Tessàlia fins que els estats grecs no tingueren més remei que acceptar les condicions de Gualter.[14][15] El duc triomfant fou recompensat pel papa Climent V amb elogis i diners. Poc després, renegà del seu pacte amb els mercenaris i es negà a pagar-los les quatre mensualitats que els devia. Elegí els 500 almogàvers més destres en les armes (200 cavallers i 300 soldats de peu), liquidà els deutes que tenia amb ells i els concedí terres a fi que restessin al seu servei, tot manant a la resta que li lliuressin els castells conquerits i el botí de guerra i se n'anessin dels seus dominis. Els catalans s'oferiren a servir-lo com a vassalls si els permetia establir-se en el territori arrabassat als grecs, però la seva proposició caigué en sac buit i Guaiter es disposà a expulsar-los per la força.[14][15][16] El duc d'Atenes reuní un gran exèrcit integrat pels seus feudataris (entre els quals destacaven el marquès de Bodonitza, Albert Pallavicini, el senyor de Salona i mariscal d'Acaia, Tomàs III d'Autremencourt, i els barons d'Eubea, Bonifaci de Verona, Jordi I Ghisi i Joan de Maisy) i reforços provinents dels altres principats de la Francocràcia.[17]

BatallaModifica

Fonts i ubicacióModifica

Hi ha diverses fonts que cobreixen aquests esdeveniments en major o menor detall: el capítol 240 de la Crònica de Ramon Muntaner; les diferents versions de la Crònica de Morea (secció 540 i 548 de la versió francesa, versos 7.263-7.300 i 8.010 de la versió grega i seccions 564-555 de la versió aragonesa); el llibre VII, secció 7 de la història de l'escriptor romà d'Orient Nicèfor Gregores; i relats breus al llibre VIII de la Nuova Cronica del banquer i diplomàtic florentí Giovanni Villani, la Istoria di Romania de l'estadista venecià Marino Sanuto el Vell[18] i una carta d'aquest últim que no sortí a la llum fins al 1940.[19][20]

 
Segell de la Gran Companyia Catalana (ca. 1305)

Les fonts discrepen sobre la ubicació de la batalla. Muntaner situa l'enfrontament «en un bell pla prop Esti[v]es», on hi «havia un pantan». Aquest indret ha estat identificat amb la plana del Cefís de Beòcia i els aiguamolls de la llacuna Copaida (que posteriorment seria drenat al segle xix). Gregores coincideix amb Muntaner.[19][21][22] La Crònica de Morea, en canvi, parla d'«Halmirós», que segurament correspon a l'actual Almirós, al sud de Tessàlia,[23][24] on hi havia una altra ciutat amb el nom de «Tebes». La primera hipòtesi fou durant molt de temps la més acceptada. En la seva obra de referència sobre el període franc a Grècia, William Miller descartà Halmirós com a escenari de la batalla, adduint que no encaixa amb la topografia que descriu Muntaner,[25] argument reiterat per algunes publicacions més recents.[21][26][27] Diversos estudiosos moderns han intentat acotar la ubicació exacta de la batalla a la vall del Cefís, des de la rodalia d'Orcomen i l'entorn de la llacuna Copaida fins a punts més septentrionals, prop dels pobles de Queronea i Dàulia, o fins i tot Amfíklia i Lilea.[28]

David Jacoby, basant-se en el testimoniatge del noble italià Marino Sanudo Torsello, capità de la flota veneciana a l'illa de Negrepont (Eubea) el mes de març de 1311, el qual, en una carta de 1327,[29] situa la batalla prop de la ciutat d'Halmirós, al golf Lamíac, on l'existència d'una ciutat anomenada Tebes, com la capital de Beòcia, pot haver portat a la confusió. Aquesta ubicació, amb la qual coincideix el text de la Crònica de Morea, a part d'estar basada, segons el testimoni de Marino Sanudo, en comentaris directes dels caps de la companyia, és perfectament plausible, ja que en aquesta zona acampà la companyia després de la seva ruptura amb Gualter.

«L'Azincourt de Grècia»Modifica

Quan els francesos van aparèixer a l'horitzó i en posició de batalla, la seva superioritat semblava tan clara i imponent que els únics aliats dels catalans, els turcoples (soldats turcs de religió cristiana), van fugir en desbandada. Això va fer que la superioritat dels francs fos encara més manifesta. Amb aquesta desigualtat de forces començà la batalla.

Els francesos disposaren les seves forces en blocs: la infanteria a la rereguarda i la cavalleria al front formant dos cossos de càrrega sincronitzada, formació tradicional de les seves tropes. Per la seva part, la companyia restà rere la seva trampa tot formant la cavalleria al flanc dret.

Per tal d'atreure la cavalleria franca vers la seva trampa, la qual no era visible des de la posició francesa (per la seva ubicació i pel fet que una capa d'herba recobria el terreny) un grup d'almogàvers se situà a l'extrem de la plana tot increpant ostensiblement els francesos.

Ansiós per anihilar els almogàvers i segur de la victòria, Gualter ordenà la primera càrrega de cavalleria; la Companyia restà en les seves posicions. Quan la primera càrrega arribà al parany, cavallers i muntures es veieren frenats bruscament pel llot, el parany funcionà a la perfecció. L'aturada de la primera càrrega provocà que la segona càrrega de la cavalleria francesa xoqués contra la primera, augmentant d'aquesta manera el desastre per als francesos.

Amb l'enemic entollat i aturat, amb els millors guerrers francs impedits de moviment a causa del pes de les armadures, l'almogaveria de la companyia llançà la seva càrrega: lleugers de pes i sense els impediments de les armadures, els almogàvers donaren fi un rere altre als cavallers francs. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament un per un tots els prohoms i cavallers més influents del Regne de França, la cavalleria catalana es llançava sobre la infanteria francesa en retirada, ara amb l'ajuda dels turcs, que en veure la derrota franca van tornar a la batalla.

ConseqüènciesModifica

Amb aquesta batalla, els catalans van quedar amos del ducat d'Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília, el qual va fer-ne duc el seu fill Manfred, i Bernat Estanyol, nou capità. Els catalans reforçaren el seu prestigi en terres gregues i hi eliminaren una part important de la noblesa francesa. Aquesta victòria inesperada dels almogàvers va convertir l'antiga acròpoli d'Atenes en un castell català durant un segle.[cal citació]

Entre les baixes franques s'hi contaven Gualter V de Brienne, duc d'Atenes; Tomàs III d'Autremencourt, senyor de Salona; Albert Pallavicini, marquès de Bodonitza i Jordi I Ghisi, senyor de Tinos i Míkonos. Entre els supervivents hi havia Bonifaci de Verona, senyor de Carist; Roger Desllor, futur duc d'Atenes i Guillem I Sanudo, duc de Naxos; que fou ferit i capturat.

Importància històricaModifica

La història militar reconeix aquesta com una de les grans batalles de l'edat mitjana. Si bé és cert que Cefís no fou la primera derrota d'una cavalleria pesant davant la infanteria, perquè ja es donà en les batalles de Bovines i Kortrijk, en aquesta ocorregué un precedent de gran importància: mai abans una host o exèrcit havia preparat el terreny per tal d'adaptar-lo en benefici de la infanteria. Cefís és tingut com un dels primers advertiments seriosos que la guerra estava canviant: la supremacia de la cavalleria pesant en l'ordre de batalla començava el seu declivi. L'hegemonia de la cavalleria en les batalles, després de dominar durant segles les de l'època medieval, quedà oblidada, segons molts historiadors, un segle més tard (1415) en la batalla d'Azincourt, amb la derrota francesa a mans de les tropes angleses en el marc de la Guerra dels Cent Anys.

NotesModifica

ReferènciesModifica

  1. Ayensa, 2019, p. 135.
  2. Rubió i Lluch, 2001, p. 81.
  3. Marcos Hierro, 2003, p. 32.
  4. Longnon, 1969, p. 235 et seq.
  5. Lock, 2013, p. 31.
  6. Miller, 1908, p. 232.
  7. 7,0 7,1 Miller, 1908, p. 219-221.
  8. Floristán Imízcoz, 2003, p. 250.
  9. Miller, 1908, p. 214, 219, 221 i 222.
  10. Setton, 1975, p. 169.
  11. DeVries, 1996, p. 58 i 59.
  12. Valls i Taberner i Soldevila, 2002, p. 174.
  13. Miller, 1908, p. 222-223.
  14. 14,0 14,1 Miller, 1908, p. 223 i 224.
  15. 15,0 15,1 DeVries, 1996, p. 61.
  16. Setton, 1975, p. 175.
  17. Miller, 1908, p. 224 i 225.
  18. Bon, 1969, p. 187 i 188 (nota a peu de pàgina núm. 4).
  19. 19,0 19,1 Kalaitzakis, 2011, 4.1. Τόπος και χρόνος.
  20. Jacoby, 1974, p. 222, 223 i 226.
  21. 21,0 21,1 Setton, 1976, p. 442 (nota a peu de pàgina núm. 3).
  22. Jacoby, 1974, p. 223 i 224.
  23. Miller, 1908, p. 229 (nota a peu de pàgina núm. 3).
  24. Jacoby, 1974, p. 223.
  25. Miller, 1908, p. 226-229.
  26. Topping, 1975, p. 107.
  27. Fine, 1994, p. 242 i 244.
  28. Bon, 1969, p. 187-188 (nota a peu de pàgina núm. 4).
  29. Aquesta carta és publicada per A. Cerlini en el seu treball "Nuove lettere di Marino Sanudo il vecchio", La Bibliofilia, 42 (Florència, 1940), pàg. 349-354, carta num. 2.

BibliografiaModifica