Viquipèdia

Marc Maurette

polític francès

Marc Maurette (5è districte de París, 20 de maig de 1916 – 14è districte de París, 1 de juliol de 2004)[1] és un actor, un director, un guionista i un productor de cinema francès.

Infotaula de personaMarc Maurette
Biografia
Naixement21 maig 1916 Modifica el valor a Wikidata
5è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r juliol 2004 Modifica el valor a Wikidata (88 anys)
14è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític, productor de cinema, ajudant de direcció, director de cinema, guionista, sindicalista, realitzador Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Francès Modifica el valor a Wikidata
Família
ParesFernand Maurette Modifica el valor a Wikidata  i Marie Thérèse Maurette Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0561066 Allocine: 39384 TMDB.org: 41713 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Marc Maurette és fill del geògraf i sociòleg francès Fernand Maurette, en aquell moment supervisor de l'École Normale Supérieure,[2] i de Marie-Thérèse Dupuy, que dirigia l'International School of Geneva.

El 1936, a l'època del Front Popular, era estudiant de dret a París i apassionat pel cinema. Es va fer intern a La vie est à nous de Jean Renoir, i es va fer amic de Jacques Becker, assistent de la pel·lícula. Aquesta pel·lícula es va rodar per iniciativa del Partit Comunista Francès per a la campanya electoral del Front Popular, amb fons recaptats arran de les recaptacions fetes durant les reunions i amb la participació voluntària de tècnics i artistes. Després va prendre lliçons de Charles Dullin.

El 1937, va ser documentalista i script al costat de Becker al plató de la pel·lícula de Jean Renoir La Marseillaise , que es va estrenar l'any següent als cinemes.

El 1939, va fer el seu servei militar al Marroc, però la Segona Guerra Mundial i després l'Armistici el van desmobilitzar.

De tornada a França, es va reunir amb Jacques Becker, per a qui es va convertir en assistent de direcció de les pel·lícules Dernier Atout, Goupi Mains Rouges i Falbalas, de 1942 a 1944.

El 1943, Marc Maurette es va unir al « Comité de salut public du cinéma français », fundat pels cineastes resistents Jean-Paul Le Chanois, Jean Painlevé, Max Douy, Nicolas Hayer, René Houdet, Étienne Laroche i Jacques Lemare. Aquest grup constitueix una xarxa de defensa del cinema, principalment comunista, i que s'organitza en la clandestinitat.[3]

El 1944, durant l'Alliberament de França, el « Comité de libération du cinéma français » (CLCF), que va reunir diversos grups i sindicats de la Resistència al cinema francès (que van des dels comunistes als gaullistes), en absència de Jean-Paul Le Chanois, va decidir nomenar el 19 de setembre de 1944 Pierre Blanchar president, Louis Daquin secretari general i el vicesecretari Marc Maurette.[4] Marc Maurette esdevingué llavors secretari adjunt del Sindicat de Tècnics CGT.[5]

El 1946, Marc Maurette va llançar l'oposició a l'acord Blum-Byrnes, que va reduir dràsticament els projectes cinematogràfics francesos a favor del cinema americà. Organitza el compromís total del sindicat en els "Comitès de Defensa del Cinema" i en el vast moviment d'opinió que va portar el Parlament a crear una llei d'ajuda, la primera del món, sense la qual potser el cinema francès hauria d'haver desaparegut.

Va formar part del comitè de gestió de la Cooperative generale du cinema français, que produeix notablement La Bataille du rail de René Clément i Voyage Surprise de Pierre Prévert.

Marc Maurette esdevé el tresorer del sindicat de tècnics i va redactar el conveni col·lectiu de tècnics de cinema, que es va signar el 30 d'abril de 1950. També és membre del Partit Comunista Francès.

El 1947, va dirigir Dernier refuge, adaptació d’una novel·la de Georges Simenon. Al mateix temps, va treballar amb Stellio Lorenzi.

El 1981, Marc Maurette va trencar amb la CGT, oposant-se a la Fédération du spectacle i a la CGT, que pretenia que el Sindicat de Tècnics (SNTPCT) del qual era membre adoptés el concepte d'"audiovisual" confonent cinema i televisió, i que obriria el camí per a la desaparició del conveni col·lectiu de producció cinematogràfica i la seva absorció en un "acord audiovisual", fusionant-lo especialment amb els convenis públics de l'audiovisual que ofereixen salaris significativament més baixos. Participa en el manteniment del Sindicat Nacional de Tècnics de Producció de Cinema i Televisió, tal com va ser fundat l'any 1937, i que, a partir d'aleshores, continua la seva acció com a sindicat professional no afiliat.[6][7][8]

Marc Maurette va morir l’1 de juliol de 2004.

Filmografia modifica

Director assistent modifica

Director de producció modifica

Guionista modifica

Director modifica

Productor modifica

Actor modifica

Conseller tècnic modifica

Notes i referències modifica

  1. ↑ Relevé des fichiers de l'Insee
  2. ↑ Archives de Paris, acte de naissance n°548.
  3. ↑ Albert Montagne, Histoire juridique des interdits cinématographiques en France, 1909-2001, éditions L'Harmattan, Paris : 2007
  4. ↑ Laurent Marie, Le cinéma est à nous: le PCF et le cinéma français de la Libération à nos jours, éditions L'harmattan, Paris : 2005
  5. ↑ Patricia Hubert-Lacombe, Le cinéma français dans la guerre froide: 1946-1956, éditions L'Harmattan, Paris : 1996
  6. ↑ Lettre ouverte adressée par Marc Maurette au secrétaire général de la Fédération du Spectacle, diffusée en 1981 par le SNTPCT
  7. ↑ 1981: une recomposition syndicale dans l'audiovisuel et le cinéma, Samuel Zarka, le mouvement social n°268, Paris : 2019, 3è trimestre
  8. ↑ Bref rappel de l'histoire du SNTPCT sur le site de ce syndicat

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Marc_Maurette&oldid=32854232»