Lucia Bosè

actriu italiana

Lucia Bosè, nom de naixement Lucia Borlani (Milà, 28 de gener de 1931Segòvia, 23 de març de 2020[1]) fou una actriu cinematogràfica italiana que va guanyar gran popularitat durant els anys 40 i 50 en l'època del neorealisme italià.[2]

Infotaula de personaLucia Bosè
Carmen Lomana - Olfo - Lucía Bosé (cropped).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Lucia Borloni Modifica el valor a Wikidata
28 gener 1931 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 març 2020 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Segòvia (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (COVID-19 Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
Alçada173 cm Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióModel, participant en concursos de bellesa i actriu de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat1950 Modifica el valor a Wikidata –
Família
CònjugeLuis Miguel Dominguín (1955–1967) Modifica el valor a Wikidata
FillsMiguel Bosé
Paola Dominguín
Lucía Dominguín Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0098393 Allocine: 3060 Allmovie: p7522
Discogs: 2269128 Modifica els identificadors a Wikidata

De camperola a Animal cinematogràfic del NeorealismeModifica

Pel novembre del 2019, Lucia Bosè apareixia en la TV com a protagonista d'un programa de celebritats que intercanviaven experiències culinàries en clau de reality show, titulat Ven a cenar conmigo. I novament aconseguí conquistar el públic amb el seu optimisme i sinceritat de veterana del món de l'espectacle que a més aprofitava l'ocasió per presentar la seva biografia, titulada Fragmentos de Lucia Bosè, signada per Roberto Liberatori a manera de col·lecció de records i anècdotes de les seves experiències professionals al llarg de diverses dècades, diversos matrimonis, una família de descendents famosos i nombroses fases d'activitat i inactivitat en el món del cinema.

Lucia Bosè procedia d'una família camperola, era filla de Domenico Borlani i Francesca Bosè i tenia dos germans, Aldo i Giovanni. La seva vida començà canviar quan guanyà el concurs de bellesa de Miss Itàlia el 1947, en la seva segona edició. Aquest premi li va permetre apropar-se al cinema, malgrat que ella mateixa explicava en les citades memòries que el seu descobridor havia sigut el director Luchino Visconti, figura del neorealisme italià amb La terra trema (1948) i Bellissima (1951), i director de joies com Senso (1954), Il gattopardo (1963), Lo straniero (1967), La caduta degli Dei (1969), Morte a Venezia (1971), Ludwig II (1972), Gruppo di famiglia in un interno (1974) o L'innocente (1976). Segons Lucia, Visconti l'havia vist quan treballava en una pastisseria de Milà, Galli, quan la futura actriu tenia 16 anys i preparava una caixa de castanyes confitades, i li digué:

« <<Tu ets un animal cinematogràfic.>> »

La floreta del mestre del cinema li restà gravada dintre a Lucia i oficià com una espècie de missatge premonitori i el principi d'un afecte que uní el director amb l'actriu, que, malgrat tot, mai es deixà convèncer pel director per pujar a un escenari i treballar en el teatre, com Visconti pretenia.

En cinema si que començà treballar des de 1948, punt d'arrencada de la seva filmografia, en un curtmetratge a les ordres de Dino Risi titulat 1948, però no inicià el seu recorregut en llargmetratges fins que protagonitzà a les ordres de Giuseppe De Santis, el més esquerrà del neorealisme italià, Non c'è pace tra gli ulivi (1950). El rol que interpreta en aquest film havia estat pensat inicialment per a Silvana Mangano, actriu que havia protagonitzat en dels majors èxits comercials del moviment neorealista precisament a les ordres d'aquest mateix director, Riso amaro (1950), tan sols un any abans, inaugurant la figura eròtica de la maggiorata del cinema italià, però fou obligada a abandonar la pel·lícula per trobar-se embarassada. Això va fer un forat a Bosè perquè pogués arrencar la seva carrera com actriu del neorealisme en el film que completava la trilogia camperola de De Santis formada per Caccia tràgica, Riso amaro i Non c'è pace tra gli ulivi.

És significatiu que des d'aquest primer moment Lucia comencés a exhibir personalitat diferenciada d'altres fèmines que despuntaven entre la nova collita d'actrius italianes del neorealisme. Per exemple, mentre Silvana Mangano era la carnal icònica que arrencà la moda de les maggiorate, Bosè proposava una bellesa més etèria i estilitzada, dotada d'una elegància que aniria creixent en cadascun dels seus treballs posteriors davant les càmeres.

En això tingué molt a veure el seu següent treball en el cinema, a les ordres d'un debutant Michelangelo Antonioni a Cronaca di un amore (1950). Abans de Monica Vitti, l'actriu fetitxe del director, Bosè marcà moltes de les característiques que definirien la presencia femenina en la filmografia d'aquest mestre del cinema que s'apartava radicalment de la corrent neorealista per proposar un cinema italià d'autor de codis diferent, enfocats lluny de l'interès per les classes més populars d'aquest moviment per capbussar en el dibuix de la burgesia.

La pel·lícula, una de les favorites de Martin Scorsese, havia estat concebuda pel director amb l'estrella nord-americana Gene Tierney com a protagonista, però sens dubte sortí molt millor parada amb la substitució d'aquesta -poc interessada en l'afer perquè Antonioni era un director italià desconegut-, per Lucia Bosè, que aportà una bellesa distant a la dona víctima dels gelós que dibuixava Antonioni.

El director tornà a comptar amb ella en altres de les pel·lícules destacades en la filmografia de l'actriu, La signora senza camelie (1953), drama sobre la sobtada i ascendent carrera d'una dependenta a l'estelat com actriu, i la seva caiguda en el terreny personal i professional.

Al costat d'aquests treballs seriosos i dramàtics, Lucia Bosè no dubta en acceptar papers que li permetien brillar en el gènere de la moda i més comercial del cinema italià del moment, l'anomenat neorealisme rosa, que recull l'estètica del neorealisme i la trasllada, desproveïda de la seva càrrega d'anàlisi i critica social i política, al territori de la comèdia romàntica popular. És així com se la pot trobar en els films Parigi è sempre Parigi (1951) i Le ragazze di Piazza di Spagna (1952), dirigides ambdues per Luciano Emmer.

D'Itàlia a EspanyaModifica

A mitjan dels anys 1950 Lucia Bosè no tan sols protagonitzà dues pel·lícules claus de la seva filmografia que la instal·laren definitivament com estrella del cinema europeu, sinó que a més protagonitzà un canvi radical en la seva vida privada.

Muerte de un ciclista (1955), dirigida per l'espanyol Juan Antonio Bardem, la portà a Espanya, i després treballà per un altra director espanyol, el mestre Luis Buñuel, però en una coproducció entre Itàlia i França rodada a França: Cela s'appelle l'aurore (1956).

El març de 1955 casà amb el matador de braus Luis Miguel Dominguin a Las Vegas en una cerimònia civil i posteriorment per l'octubre d'aquest mateix any passà per l'altar a Espanya. Restà unida amb el torero fins a l'any 1967. Tingueren tres fills que assolirien la seva pròpia parcel·la en distintes activitats relacionades amb el món de l'espectacle. A més d'aquest matrimoni amb Dominguín, Lucia Bosè tingué un quart fill, Juan Lucas, que morí només amb un mes de vida.

El 1947 va guanyar la segona edició del concurs Miss Itàlia. Es va donar a conèixer a la pantalla gran amb Cronica di un amore (1950) i La signora senza camelie (1953) de Michelangelo Antonioni o Muerte de un ciclista (1956). Va abandonar la seva carrera aquell mateix any per criar els seus fills i no la va reprendre fins a finals dels anys 60 amb Satiricó (de Federico Fellini).[2]

Durant la seva carrera ha treballat amb gran quantitat de directors, entre ells Pere Portabella, Basilio Martín Patino o Jaume Camino.[2]

Era la mare del cantant Miguel Bosé i de les actrius Paola Dominguín i Lucia Dominguín.

FilmografiaModifica

  • 1948 1848, curtmetratge,
  • 1950 Non c'è pace tra gli ulivi,
  • 1950 Cronaca di un amore,
  • 1951 É l'amor che mi rovina,
  • 1951 Parigi è sempre Parigi,
  • 1952 Le ragazze di Piazza di Spagna,
  • 1952 Roma ore 11,
  • 1952 Le due verità,
  • 1953 La signora senza camelie,
  • 1953 Era lei chelo voleva!,
  • 1954 Questa e la vita,
  • 1954 Tradita,
  • 1954 Accadde al comissarriato,
  • 1955 Le village magique,
  • 1955 Muerte de un ciclista,
  • 1955 Gli sbandati,
  • 1956 Sinfonia d'amore,
  • 1956 Cela s'appelle l'aurore,
  • 1960 Le testament d'Orphée ou ne me demandez pas pourquo,
  • 1966 Por los caminos de España, sèrie de TV,
  • 1968 No somos de piedra,
  • 1968 Nocturno 29,
  • 1969 Sotto il segno dello scorpione,
  • 1969 Fellini - Satyricon,
  • 1969 Del amor y otras soledades,
  • 1969 Juttrzenka,
  • 1969 Un invierno en Mallorca,
  • 1969 El verano de Picasso,
  • 1970 Metello,
  • 1970 Ciao Gulliver,
  • 1971 qualcosa stricia nel bulo,
  • 1971 La contrafigura,
  • 1971 L'ospite,
  • 1972 La casa de las palomas,
  • 1972 Arcana,
  • 1972 Nathalir Granger,
  • 1972 La colonna infame,
  • 1973 Gli eroi, sense crèdits,
  • 1973 Ceremonia sangrienta,
  • 1975 Manchas de sangre en un coche nuevo,
  • 1975 La messe dorée,
  • 1975 Per le antiche scale,
  • 1976 Lumière,
  • 1976 Los viajes escolares,
  • 1976 La señora García se confiesa, sèrie TV,
  • 1977 Violanta,
  • 1981 Mon enfant, mamère (film TV),
  • 1981 La perdiz, (curtmetratge),
  • 1982 La cartuja de Parma (miniserie tv),
  • 1987 Cronaca di una morte annunciata,
  • 1988 Brumal,
  • 1989 El niño de la luna,
  • 1990 Volevo i pantaloni,
  • 1990 L'avaro,
  • 1990 Le gorille: le gorille dans le pot-au-noir,
  • 1992 Il coraggio di Anna (film per la TV),
  • 1992 Alta società (miniserie TV),
  • 1999 Harem Suare,
  • 2007 I viceré,
  • 2010 Capri (sèrie Tv),
  • 2013 Alfonsina i el mar.

ReferènciesModifica

  • Revista de cinema ACCIÖN del mes de maig de 2020. (ISSN: 2172-0517)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lucia Bosè
  1. «Mor l'actriu Lucía Bosé als 89 anys per una pneumònia». 324, 23-03-2020 [Consulta: 23 març 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Lucia Bosè | enciclopèdia.cat». [Consulta: 25 març 2020].