Tractat del Trianon
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Ignasi hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el 17/4/2024. |
El Tractat del Trianon, signat el 4 de juny de 1920, és la conclusió de l'assemblea celebrada al palau del Grand Trianon del castell de Versalles (França), per tal d'establir l'status d'Hongria després de la seva derrota a la I Guerra Mundial.[1] Hi prengueren part, a més del país interessat, les potències vencedores (el Regne Unit, França, Itàlia, Estats Units i el Japó) i llurs associats (el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens -la futura Iugoslàvia-, Romania i Txecoslovàquia).[2]
| ||||
Tipus | Sistema de Versalles tractat de pau | |||
---|---|---|---|---|
Epònim | Grand Trianon | |||
Data | 4 juny 1920 | |||
Localització | Grand Trianon (França) | |||
Participant | ||||
Llengua del terme, de l'obra o del nom | francès | |||
Causa | Conferència de Pau de París | |||
El tractat en realitat fou una seqüela del de Versalles (28 de juny de 1919), que s'ocupà de l'Imperi Alemany, i més immediatament del de Saint-Germain-en-Laye (10 de setembre d'aquell mateix any), que havia fixat les condicions de pau per a Àustria. Hongria havia abandonat l'Imperi Austrohongarès el 16 de novembre de 1918, per la qual cosa els aliats li donaren un tractament específic.
Hongria ja havia perdut gran part dels seus territoris a conseqüència de l'avançada dels fronts aliats el moment de l'armistici (novembre-desembre de 1918), però encara restà molt més mutilada arran del Tractat del Trianon. En total va perdre:
- Transsilvània, atorgada a Romania, encara que els seus habitants fossin, més o menys en la mateixa proporció, alemanys (10,7%), hongaresos (31,6%) i romanesos (53,8%).
- Croàcia, Voivodina i Bòsnia i Hercegovina, que passà al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Això comportà que Hongria perdés tota sortida al mar.[3] Se li sostragué la important ciutat portuària de Rijeka (aleshores Fiume), la població de la qual era majoritàriament italiana a conseqüència de l'antiquíssima presència veneciana en la zona.
- Rutènia i Eslovàquia, que passaren a formar part de la neonata Txecoslovàquia, tret d'algunes comarques que foren atorgades a Polònia perquè els seus habitants eren d'aquesta nació.[4]
- Burgenland, de població majoritàriament alemanya, que fou cedida a Àustria sense que ningú ho hagués demanat.[5]
El Tractat també preveia la celebració d'un referèndum a la ciutat d'Ödenburg, enclavament del Burgenland, ara territori austríac. La consulta se celebrà el 1921 i d'acord amb el resultat la ciutat decidí d'integrar-se a Hongria amb el nom de Sopron, per bé que conservant la cooficialitat de l'alemany i de l'hongarès.
Els aliats havien proclamat una vegada i una altra el "dret dels pobles a disposar d'ells mateixos" com a axioma per a desmembrar un país de 325.411 km² en el qual coexistien 21,5 milions d'habitants amb catorze llengües oficials. En tot aquest vast territori, els hongaresos superaven de poc els 10 milions.[6] El criteri de separació, tanmateix, acabà sent només territorial, amb total menyspreu de les poblacions i de llur respectiva nació: Hongria va quedar reduïda a 92.962 km² (menys d'una tercera part),[7] i a més a més uns 3,5 milions d'hongaresos que vivien als territoris segregats van ser obligats a prendre una altra nacionalitat.[8]
Rerefons modifica
Primera Guerra Mundial i armistici austrohongarès modifica
El 28 de juny de 1914, l'hereu al tron d'Àustria-Hongria, l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, va ser assassinat per un nacionalista serbi .[9] Això va provocar una ràpida escalada de la crisi de juliol que va provocar que Àustria-Hongria declarés la guerra a Sèrbia, seguida ràpidament per l'entrada de la majoria de potències europees a la Primera Guerra Mundial .[10] S'enfrontaven dues aliances, les Potències Centrals (encapçalades per Alemanya) i la Triple Entesa (dirigida per Gran Bretanya, França i Rússia). El 1918 Alemanya va intentar aclaparar els aliats al front occidental però va fracassar. En canvi, els aliats van iniciar una contraofensiva reeixida i van forçar l'armistici de l'11 de novembre de 1918 que s'assemblava a una rendició de les potències centrals.[11]
El 6 d'abril de 1917, els Estats Units van entrar en guerra contra Alemanya i el desembre de 1917 contra Àustria-Hongria. L'objectiu de la guerra nord-americana era acabar amb el militarisme agressiu, com l'exhibit per Berlín i Viena. Els Estats Units mai es van unir formalment als Aliats. El president Woodrow Wilson va actuar com una força independent, i els seus catorze punts van ser acceptats per Alemanya com a base per a l'armistici de novembre de 1918. Esbossava una política de lliure comerç, acords oberts i democràcia. Tot i que no s'utilitzava el terme, es va assumir l'autodeterminació. Va demanar un final negociat de la guerra, el desarmament internacional, la retirada de les potències centrals dels territoris ocupats, la creació d'un estat polonès, el redisseny de les fronteres d'Europa segons línies ètniques i la formació d'una Societat de Nacions per garantir la independència política i integritat territorial de tots els estats.[12][13] Va demanar una pau justa i democràtica sense compromisos per l'annexió territorial. El punt deu va anunciar el "desig" de Wilson de donar autonomia als pobles d'Àustria-Hongria, un punt que Viena va rebutjar[14]
El Parlament hongarès, encapçalat pel primer ministre Sándor Wekerle, va acceptar la proposta de discutir la pau sobre la base dels catorze punts de Wilson. Al mateix temps, va declarar que el problema de les nacions no hongareses a Hongria era una qüestió interna de l'estat. Wekerle es va negar a admetre públicament que la guerra estava perduda. En resposta a això, el comte Mihály Károlyi va dir que "Hem perdut la guerra. Ara el més important és no perdre la pau" i va demanar una Hongria democràtica per concloure la pau més avantatjosa amb l'Entente.[15] El comte István Tisza va respondre que encara que Károlyi tenia raó en dir que la guerra s'havia perdut, Hongria no necessitava més democratització durant la guerra. L'única tasca important era preservar la integritat territorial d'Hongria, que Tisza afirmava que no anava en contra dels punts de Wilson. (Tisza era amargament impopular entre els votants ètnics hongaresos[16] i, per tant, el seu partit Partit Nacional del Treball va obtenir la majoria dels seus vots de les minories ètniques durant les eleccions parlamentàries. .[17]) Els grups ètnics no hongaresos d'Hongria només rebrien una petita concessió.[18] L'únic membre eslovac del parlament, Ferdinand Juriga, va obrir el seu discurs negant el dret del parlament hongarès a parlar o actuar en nom dels eslovacs, va declarar que només el Consell Nacional Eslovac tenia dret a representar els eslovacs a la conferència de pau i exigir el dret a l'autodeterminació per a totes les nacions d'Hongria. El parlament hongarès va esclatar d'ira, cridant "On és aquest consell!? On és la nació eslovaca!? A quin comtat viu!? Qui és realment aquest!? Deixeu que parli!!" [19]
El 18 d'octubre Woodrow Wilson va respondre a l'oferta de pau de la monarquia austrohongaresa, enterrant l'esperança que la federalització preservaria la seva integritat territorial. Wilson va subratllar que des dels seus Catorze Punts el 8 de gener la situació ha canviat, que els Estats Units havien reconegut el Consell Nacional Txecoslovac a París com un govern de facto i que "les nacions oprimides d'Àustria-Hongria avaluaran elles mateixes què satisfà les seves aspiracions i els seus drets".[20] En el seu darrer discurs polític davant el parlament hongarès, Tisza es va queixar amargament de com les potències de l'Entente "negociaven amb els enemics interns de l'estat", la qual cosa significava que ara es veiés obligat a entaular converses amb "la fantasmagòria d'un estat txecoslovac". Wekerle va respondre que negociaran amb ells "només si primer renuncien a la idea de convertir Hongria en Suïssa oriental" . Wekerle va prometre al parlament que li dirà a Wilson que "no sabem de cap unió txecoslovaca, només d'una unió txeca".[21] El govern hongarès va acceptar iniciar negociacions amb les nacionalitats, prometre'ls algunes concessions menors i si aquestes no s'acceptaven, celebrarien un plebiscit i s'assegurarien que la seva resolució fos favorable als hongaresos i a la integritat d'Hongria. Informarien el president Wilson dels resultats i es complirien les condicions per a la pau. Només una minoria de polítics hongaresos, encapçalats per Mihály Károlyi, van buscar la preservació en la democratització del regne semifeudal, que encara mancava de sufragi universal .[22]
Alemanya, el principal aliat d'Àustria-Hongria a la Primera Guerra Mundial, va patir nombroses pèrdues durant l'Ofensiva dels Cent Dies entre agost i novembre de 1918 i va estar en negociació d'armistici amb les potències aliades des de principis d'octubre de 1918. Entre el 15 i el 29 de setembre de 1918, Franchet d'Espèrey, al comandament d'un petit exèrcit de grecs (9 divisions), francesos (6 divisions), serbis (6 divisions), britànics (4 divisions) i italians (1 divisió), va organitzar una ofensiva reeixida a Vardar, Macedònia que va acabar traient Bulgària de la guerra.[23] Aquell col•lapse del Front Sud (italià) va ser un dels diversos desenvolupaments que van desencadenar efectivament l'armistici de novembre de 1918.[24] A finals d'octubre de 1918, l'exèrcit austrohongarès estava tan cansat que els seus comandants es van veure obligats a buscar un alto el foc. Es van proclamar Txecoslovàquia i l'Estat dels eslovens, croats i serbis, i les tropes van començar a desertar, a desobeir les ordres i a retirar-se. Moltes tropes txecoslovaques, de fet, van començar a treballar per a la causa aliada, i el setembre de 1918 es van formar cinc regiments txecoslovacs a l'exèrcit italià. El llançament d'una ofensiva de 51 divisions de l'Entente al llarg de tot el front italià el 24 d'octubre de 1918 va provocar la destrucció de l'exèrcit austrohongarès.[25] Les tropes d'Àustria-Hongria van començar una retirada caòtica durant la batalla de Vittorio Veneto, i Àustria-Hongria va començar a negociar una treva el 28 d'octubre, que van signar a Pàdua el 3 de novembre de 1918.[26]
El Parlament hongarès es va dissoldre el 23 d'octubre després d'assabentar-se d'una revolució a Rijeka, Croàcia, on el 79è regiment d'infanteria es va rebel·lar i va ocupar la ciutat. Tement l'extensió de la revolució de Croàcia a Hongria, el primer ministre Wekerle va dimitir sota pressió.[27]
Referències modifica
- ↑ Zeidler, Miklós:. «Trianon, Treaty of». A: Ute Daniel, Peter Gatrell, Oliver Janz, Heather Jones, Jennifer Keene, Alan Kramer, and Bill Nasson (eds). 1914-1918-online. International Encyclopedia of the First World War. Freie Universität Berlin, 2014. DOI http://dx.doi.org/10.15463/ie1418.10033.
- ↑ «Treaty of Trianon - World War I Document Archive». [Consulta: 27 abril 2022].
- ↑ Domonkos, Endre «Economic Stabilization after the Treaty of Trianon: Challenges and Possibilities» (en english). Acta Universitatis Sapientiae, European and Regional Studies, 19, 2021, pàg. 55–71. ISSN: 2066-639X.
- ↑ Pastor, Peter «Hungarian And Soviet Efforts To Possess Ruthenia, 1938–1945» (en anglès). The Historian, 81, 3, 01-09-2019, pàg. 398–425. DOI: 10.1111/hisn.13198. ISSN: 0018-2370.
- ↑ Abraham, Florin «The Trianon Treaty and Revisionist Political Mythology: Traditional and Recent Approaches» (en english). Revue Roumaine d’Histoire / Romanian Journal of History, LIX, 1-4, 2020. ISSN: 0556-8072.
- ↑ M.E. Sharpe (ed). Ethnic Groups and Population Changes in Twentieth-Century Central-Eastern Europe (en anglès), p. 290-299. ISBN 978-0-7656-1833-7.
- ↑ Menyhért, Anna «The Image of the “Maimed Hungary” in 20th-Century Cultural Memory and the 21st Century Consequences of an Unresolved Collective Trauma: The Impact of the Treaty of Trianon» (en anglès). Environment, Space, Place, 8, 2, 01-10-2016, pàg. 69–97. DOI: 10.5840/esplace20168211.
- ↑ Kocsis, Karoly; Hodosi, Eszter Kocsisne. Ethnic Geography of the Hungarian Minorities in the Carpathian Basin (en anglès). Simon Publications, Incorporated, 1998-12, p. 19. ISBN 978-1-931313-75-9.
- ↑ Tucker i Roberts, 2005, p. xxv, 9.
- ↑ Tucker i Roberts, 2005, p. 1078.
- ↑ Wiest, Andrew (2012) The Western Front 1917–1918: From Vimy Ridge to Amiens and the Armistice. Amber. pp. 126, 168, 200. ISBN 1906626138
- ↑ Tucker i Roberts, 2005, p. 429.
- ↑ Fourteen Points Speech. Wikisource.
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>
no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesp1
- ↑ Hronský, 2001, p. 25.
- ↑ Cieger András. Kormány a mérlegen – a múlt században Plantilla:In lang
- ↑ András Gerő (2014). Nationalities and the Hungarian Parliament (1867–1918) Arxivat 25 April 2019 a Wayback Machine..
- ↑ Hronský, 2001, p. 26.
- ↑ Hronský, 2001, p. 27.
- ↑ Hronský, 2001, p. 28.
- ↑ Hronský, 2001, p. 29.
- ↑ Hronský, 2001, p. 31.
- ↑ Sondhaus, Lawrence. World War One: The Global Revolution. Cambridge University Press, 2011, p. 416. ISBN 978-0521736268.
- ↑ Keegan, John. The First World War. Hutchinson, 1998, p. 442. ISBN 0-09-180178-8.
- ↑ Hronský, 2001, p. 64.
- ↑ Hronský, 2001, p. 65.
- ↑ Hronský, 2001, p. 32.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tractat del Trianon |