República de la Xina

país de l'Àsia
(S'ha redirigit des de: Xina Taipei)

La República de la Xina (中華民國, Zhōnghuá Mínguó) també coneguda pel nom de l'illa principal, Taiwan (臺灣 o 台灣, Táiwān) o tradicionalment Formosa, és un estat de l'Àsia oriental.[1][2] El país limita amb la República Popular de la Xina (RPX) al nord-oest, amb el Japó al nord-est i amb les illes Filipines al sud. L'illa principal de Taiwan té una superficie total de 35.808 quilòmetres quadrats, amb serralades que dominen les dues quartes parts del territori oriental i amb planes que ocupen el restant occident, el qual es troba densament urbanitzat i poblat. Taipei és la capital provincial de iure i nacional de facto, tot i que el municipi més populós és Nova Taipei. Altres municipis importants són Taitxung, Kaohsiung, Taoyuan i Tainan. Amb 23,7 milions d'habitants, la república de la Xina és un dels estats amb més densitat de població del món i és populós i econòmicament poderós dels estats sense presència a l'Organització de les Nacions Unides (ONU).

Infotaula de geografia políticaRepública de la Xina
中華民國 (zh)
Tiong-hoâ Bîn-kok (nan)
Chûng-fà Mìn-koet (hak) Modifica el valor a Wikidata
Bandera de la República de la Xina Escut de la República de la Xina
Bandera de la República de la Xina Modifica el valor a Wikidata Escut de la República de la Xina Modifica el valor a Wikidata
1 taipei sunrise panorama dxr edit pangen 141215 1.jpg
Modifica el valor a Wikidata

HimneHimne Nacional de la República de la Xina (1928) Modifica el valor a Wikidata

Lema«cap valor» Modifica el valor a Wikidata
Localització
LocationTaiwan.svg Modifica el valor a Wikidata
 24° N, 121° E / 24°N,121°E / 24; 121
Territori reivindicat perRepública Popular de la Xina Modifica el valor a Wikidata

CapitalTaipei Modifica el valor a Wikidata
Població
Total23.593.794 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat651,89 hab/km²
Gentilicitaiwanès, taiwanesa Modifica el valor a Wikidata
Idiomaguoyu
xinès
hakka
llengües formosanes
taiwanès
llengües austronèsiques
Amis (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part deÀsia Oriental Modifica el valor a Wikidata
Superfície36.193 km² Modifica el valor a Wikidata
• Aigua2,8 % Modifica el valor a Wikidata
Banyat permar de la Xina Oriental, estret de Taiwan, Bashi Channel (en) Tradueix i oceà Pacífic Modifica el valor a Wikidata
Punt més altYushan (3.952 m) Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
AnteriorRepública de la Xina i Taiwan sota el domini japonès Modifica el valor a Wikidata
Creació1r gener 1912
Esdeveniment clau
Organització política
Forma de governsistema semipresidencialista i democràcia Modifica el valor a Wikidata
Òrgan executiuYuan Executiu Modifica el valor a Wikidata
Òrgan legislatiuYuan Legislatiu Modifica el valor a Wikidata
• Presidenta de la República de la Xina Modifica el valor a WikidataTsai Ing-wen (20 maig 2016) Modifica el valor a Wikidata
• Primer ministre Modifica el valor a WikidataSu Tseng-chang (14 gener 2019) Modifica el valor a Wikidata
Economia
PIB nominal566.757.000.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Monedanou dòlar de Taiwan Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari
Domini de primer nivell.tw Modifica el valor a Wikidata
Prefix telefònic+886 Modifica el valor a Wikidata
Telèfon d'emergències119 Modifica el valor a Wikidata
Codi paísTW Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc webgov.tw Modifica el valor a Wikidata

Els pobles indígenes taiwanesos han poblat l'illa de Taiwan des de fa vora 6.000 anys. El segle XVII, la colonització parcial de l'illa per part dels Països Baixos va obrir la porta a l'inmigració de l'ètnia han. Després del breu període del regne de Tungning, el qual ocupà una xicoteta porció al sud-oest de l'illa, Taiwan fou annexionada l'any 1683 a l'Imperi xinès, sent posteriorment cedida a l'Imperi del Japó l'any 1895. Després de la derrota del Japó l'any 1945, la república de la Xina, estat successor de l'imperi xinés, va prendre el control de l'illa amb el beneplàcit dels aliats de la segona guerra mundial. Amb la represa de la Guerra Civil xinesa, la república va perdre el territori continental, el qual va passar a estar sota control del Partit Comunista de la Xina, que va fundar la república popular xinesa, mentres que el govern legitim d'aleshores va fugir a Taiwan l'any 1949. Tot i que la república de la Xina continua declarant-se com la representant legitima de la Xina, des de 1950 el seu control efectiu es limita només a l'illa de Taiwan i les xicotetes illes del seu voltant.

A principis de la dècada de 1960, Taiwan va entrar en un període d'industrialització i creixement econòmic ràpid anomenat el "miracle taiwanès". A finals de la dècada de 1980 i principis de la dècada de 1990, el país va viure una transició entre una dictadura militar de partit únic a una democràcia semipresidencialista amb multiples partits. L'economia industrial taiwanesa, industrial i amb un fort mercat exterior, és la 21a del món, amb sectors claus com la metalurgia, la maquinària, l'electrònica i la producció de químics. Taiwan és un país desenvolupat,[3][4] sent el 15é per PIB. Té altes valoracions internacionals en matèries com les llibertats civils[5] i polítiques, l'educació, la sanitat[6] i el desenvolupament humà.[7]

L'estatus polític de Taiwan encara roman incert. La república de la Xina va deixar de ser membre de l'ONU en ser expulsada i reemplaçada per la delegació comunista l'any 1971. La república popular xinesa reclama l'illa de Taiwan com a part integrant del seu territori, alhora que rebutja qualsevol tracte diplomàtic amb països que reconegan la república de la Xina. Taiwan manté relacions diplomàtiques oficials amb 14 dels 193 països membres de l'ONU i també amb el Vaticà.[8][9] Les organitzacions internacionals on la RPX participa també rebutgen la participació de Taiwan o només li ho pertmeteixen com a organisme sub-nacional. Taiwan es un estat membre de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), Cooperació Econòmica de l'Àsia-Pacífic (APEC) i del Banc Asiàtic de Desenvolupament sota diferents denominacions. Els països propers i amb importants lligamis econòmics mantenen relacions diplomàtiques de manera no oficial mitjançant oficines de representació i altres institucions que funcionen com a ambaixades i consulats de facto. Nacionalment, la principal matèria de divisió social i política és la qüestió de la reunificació de les dues Xines, defensada pel Kuomingtang, o la independència de Taiwan, defensada pel Partit Progressista Democràtic, així com la promoció del nacionalisme xinès o el nacionalisme taiwanès.[10][11]

GeografiaModifica

Tot i que la constitució de la República de la Xina menciona un territori de més d'11.000.000 km², ja que inclou tot el territori de la Xina continental (sota administració de la República Popular de la Xina), el territori sota jurisdicció real del govern de la República de la Xina inclou l'illa de Taiwan, l'arxipèlag de les illes Pescadors i els arxipèlags de Matsu i Kinmen, a pocs quilòmetres de la costa de la Xina continental.

Geografia de la república de la XinaModifica

Geografia de TaiwanModifica

Article principal: Província de Taiwan

Nominalment, Taiwan és una província més de la república de la Xina. L'1 de juliol de 2018, el govern del Partit Progressista Democràtic, de tendència independentista, va suprimir la província amb totes les seues institucions, càrrecs electes i funcionaris.[12]

# Municipis especials Capital  
Català Xinés Català Xinés
1 Nova Taipei 新北市 Pantxiao 板橋區
2 Taipei 臺北市 Xinyi 信義區
3 Taoyuan 桃園市 Taoyuan 桃園區
4 Taitxung 臺中市 Xitun 西屯區
5 Tainan 臺南市 Xinying 新營區
6 Kaohsiung 高雄市 Lingya 苓雅區
# Comarques Capital
1 Txanghua 彰化縣 Txanghua 彰化市
2 Txiayi 嘉義縣 Taibao 太保市
3 Xintxu 新竹縣 Tjubei 竹北市
4 Hualien 花蓮縣 Hualien 花蓮市
5 Kinmen 金門縣 Kincheng 金城鎮
6 Lientxiang 連江縣 Nangan 南竿鄉
7 Miaoli 苗栗縣 Miaoli 苗栗市
8 Nantou 南投縣 Nantou 南投市
9 Penghu 澎湖縣 Magong 馬公市
10 Pingtung 屏東縣 Pingtung 屏東市
11 Taitung 臺東縣 Taitung 臺東市
12 Ilan 宜蘭縣 Ilan 宜蘭市
13 Yunlin 雲林縣 Touliu 斗六市
# Ciutats provincials Capital
1 Txiayi 嘉義市 Tong 東區
2 Xintxu 新竹市 Pei 北區
3 Keelung 基隆市 Tjongtjeng 中正區

HistòriaModifica

Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945

La història de la República de la Xina (Xinès tradicional: 中華民國, Xinès simplificat: 中华民国, pinyin: Zhōnghuá Mínguó) comença amb la Revolució Xinhai que, enderrocant la dinastia Qing, al poder des de 1644, va posar fi a gairebé més de dos mil anys d'Imperi.

Des dels seus inicis, però, la història de la Xina republicana fou turbulenta; durant els primers anys de la República, la Xina va patir el desordre dels senyors de la guerra i, igual com en els darrers temps de l'Imperi, el domini dels poders colonials europeus. El 1928, la Xina fou unificada, si més no nominalment, pel poder del Kuomintang (KMT), cosa que li va permetre iniciar un procés d'industrialització i de modernització; ara bé, aviat va començar una nova era de conflictes motivada per l'enfrontament del Partit Comunista Xinès contra el govern del Kuomintang,[13] per les accions dels darrers senyors de la guerra i, sobretot, per la lluita contra l'imperialisme japonès, la qual va dur a l'esclat de la Segona Guerra Sinojaponesa (1937-1945).[14]

El 1949, el triomf del Partit Comunista en la Guerra Civil [15]van obligar el govern del Kuomingtang a refugiar-se a l'illa de Taiwan, on va continuar l'existència de la República de la Xina,[16] enfrontada a la República Popular de la Xina proclamada per Mao Zedong a la Xina continental. Des de 1949, els dos estats xinesos han pugnat per aconseguir ser reconeguts com l'únic i legítim govern de la Xina.

En un principi, a Taiwan, la República de la Xina va continuar sent un sistema de partit únic dominat pel Kuomingtang, fins que, el 1987, es va evolucionar cap a la democràcia i el multipartidisme.

Les dues XinesModifica

Un cop acabada la Guerra Civil Xinesa,[17]els comunistes s'apoderessin de tota la Xina continental, i les forces del Kuomintang, dirigides per Chian Kai-shek, es retiressin a l'illa de Taiwan, hi ha dos estats, la República Popular de la Xina, proclamada per Mao Zedong el 1949, i la República de la Xina, continuada a Taiwan per Chiang i els seus successors, que lluiten per ser reconeguts com a l'únic i legítim govern de la Xina, un país únic i indivisible del qual, com és obvi, Taiwan també en forma part. Lògicament, cadascun dels dos estats xinesos veu l'altre com una entitat espúria que, sense tenir-hi cap dret, li usurpa el nom i una part del territori.

La continuïtat del règim del Kuomintang a Taiwan fou possible, principalment, gràcies a la intervenció dels Estats Units que protegiren l'illa d'una invasió per part de la Xina continental, sobretot d'ençà de l'esclat de la Guerra de Corea on Mao hi donà suport al partit comunista.[18]

En el llenguatge polític de la dècada de 1950, es parlava de l'existència d'una Xina comunista i d'una Xina nacionalista dita també Xina lliure malgrat el caràcter dictatorial del govern de Taiwan.

En un principi, els governs que reconeixien la República Popular de la Xina eren només la Unió Soviètica, el Bloc de l'Est, el Moviment de Països No Alineats i, a partir de 1950, el Regne Unit, mentre que els Estats Units i els països occidentals mantenien relacions amb la República de la Xina. Tanmateix, durant el decenni de 1960, va produir-se la Ruptura Sinosoviètica en què s'arribà a un enfrontament cada cop més fort entre la República Popular de la Xina i l'URSS. Per això, el president dels Estats Units Richard Nixon va decidir aprofitar l'enemistat entre els dos grans règims comunistes, que va arribar al seu nivell més alt vers 1970, amb fets com ara l'Incident de l'illa de Zhenbao, per iniciar una política d'apropament a la Xina popular amb la idea de trobar així un important aliat contra l'URSS. El resultat d'aquest apropament a Pequín fou que, el 1971, l'Assemblea General de l'ONU va decidir reconèixer com a representants de la Xina els delegats de la República Popular, fins aleshores exclosos de l'organisme internacional, i expulsar els delegats de la República de la Xina, reconeguts fins aleshores.

Situació actualModifica

Avui dia, tant la República Popular de la Xina com la República de la Xina continuen sense reconèixer-se oficialment com a estats sobirans perquè tant a Pequín com a Taipei es considera que només hi ha una sola Xina.

La República Popular de la Xina no accepta de cap manera que, a nivell internacional, la República de la Xina rebi el tractament de país independent. Per això, qui vulgui establir relacions diplomàtiques amb Pequín ha de trencar qualsevol relació amb Taipei, com també Pequín usa la seva influència diplomàtica per evitar que la República de la Xina pugui participar oficialment en esdeveniments mundials com ara els Jocs Olímpics. Seguint en aquesta línia, la premsa de la Xina continental mai no parla de la República de la Xina sinó de la "província xinesa de Taiwan" o de l'"autoritat de Taiwan". A més, legalment, la República Popular de la Xina té l'objectiu de reunificar la Xina, és a dir, de recuperar Taiwan.

Al seu torn, en teoria, la República de la Xina també reivindica la sobirania sobre tot el país, és a dir, també sobre les províncies continentals; ara bé, a la pràctica, no fa res per assolir aquest objectiu, mentre que, de manera no oficial, proposa admetre l'existència de dues Xines o, fins i tot, de dos països diferents: Taiwan i la Xina.

DemocratitzacióModifica

Després de la mort del president Chiang Ching-kuo (1988), el seu successor Lee Teng-hui va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan. El 1991, va arribar la democràcia quan l'Antiga Assemblea Nacional, amb els seus diputats perpetus de les províncies continentals, fou dissolta i se'n convocà una de nova elegida lliurement pels ciutadans de Taiwan; a més, el 1994 també s'establí l'elecció popular pels taiwanesos del President la República de la Xina, tal com s'ha fet des de 1996.

Per altra banda, el president Lee va començar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan deixant de banda el discurs nacional xinès, així, s'aboliren les restriccions a l'ús del taiwanès als mitjans de comunicació i a l'escola.

Tanmateix, la democratització de Taiwan va tenir alguns problemes, com ara que, en els primers moments, sent encara il·legals els partits de l'oposició, els seus dirigents podien presentar-s'hi manifestant que rebutjaven tant el comunisme com la independència de Taiwan com també sense finançar-se la campanya mitjançant el partit, la qual cosa va dur alguns polítics a demanar préstecs a grups de poder o, fins i tot, a màfies, i així es va originar una greu corrupció.

L'independentisme taiwanèsModifica

 
Bandera de la República de la Xina (1912-1928).

Després que, el 1945, el domini sobre Taiwan passés del Japó a la Xina, molts taiwanesos van trobar la nova administració xinesa, caracteritzada per la seva ineficàcia i corrupció, tan opressiva com abans ho havia estat la japonesa i, per tant, consideraven l'annexió a la Xina no pas com un alliberament sinó com un simple canvi d'amo.

Les tensions entre els taiwanesos i el govern xinès van manifestar-se el 28 de febrer de 1947, és a dir, quan la República de la Xina encara dominava el continent, en l'esclat de l'Incident 228 (xinès: 二二八事件; pinyin: èr èr bā shìjiàn, Peh-ōe-jī:Jī-jī-pat sū-kiāⁿ), un alçament antigovernamental a Taiwan que les autoritats del Kuomintang van reprimir amb extraordinària duresa amb tropes enviades des del continent; després, va venir un règim de terror amb el resultat de molts taiwanesos, bastants d'ells vinculats a les elits polítiques, socials, intel·lectuals i econòmiques de l'illa, empresonats, morts o "desapareguts"; aquesta brutal repressió va acarnissar-se també amb els continentals sospitosos de simpaties amb el comunisme. Per altra banda, fins a les reformes democràtiques de la dècada de 1990, el poder de l'estat era en gran part monopolitzat pels continentals fugits a l'illa el 1949 i els seus descendents.

Mentre va estar vigent la llei marcial, és a dir, fins a 1987, plantejar la possibilitar de proclamar la independència de Taiwan estava prohibit, ja que això entrava en contradicció amb la doctrina oficial que l'objectiu de la República de la Xina era assolir la reunificació nacional recuperant el domini de les províncies continentals; per això, els independentistes taiwanesos, representants d'un dels principals moviments polítics de l'oposició democràtica al règim del Kuomintang, havien de triar entre la clandestinitat o l'exili, principalment als Estats Units o al Japó.

Després de la democratització, la causa de la independència de Taiwan va poder passar a ser defensada obertament dins de l'illa, i foren molt importants els èxits electorals del Partit Demòcrata Progressista, defensor de l'independentisme.

El principal obstacle per proclamar la independència de Taiwan, que, òbviament, duria a la desaparició de la República de la Xina que es quedaria sense cap territori on governar, no es troba pas en els xinesos de l'illa, sinó en l'actitud de la República Popular de la Xina que, considerant Taiwan com un territori xinès més, no està disposada a acceptar de cap manera que l'illa esdevingui un país diferent de la Xina.

Així, el 1996, davant la possibilitat de la reelecció a Taiwan com a president de Lee Teng-hui, defensor de la independència de l'illa malgrat ser aleshores un dirigent del Kuomintang, la República Popular de la Xina va començar a dur a terme unes maniobres militars a l'estret de Taiwan, exhibint-hi els seus míssils balístics, cosa que es va interpretar com una coacció als ciutadans taiwanesos convocats a les urnes. En resposta, el president dels Estats Units Bill Clinton van enviar una força operativa a la zona que va obligar els xinesos a posar fi a les maniobres. I, segurament com a gest de rebuig a la coacció xinesa, Lee Teng-hui va guanyar les eleccions per àmplia majoria.

Així doncs, com que una possible independència de Taiwan podria dur a una intervenció xinesa a l'illa en la qual també s'hi podrien veure implicats d'altres països com ara els Estats Units i el Japó, l'actitud de la comunitat internacional consisteix a defensar la continuïtat de l'actual estat de coses.

DemografiaModifica

El país comptava el juny del 2009 amb 23.063.027 habitants, que en una àrea de 35.980 km², el converteix en el quinzè país més dens del món amb 635 habitants per km². Segons les estadístiques oficials del govern, el 98% de la població de Taiwan es compon de xinesos de l'ètnia Han, mentre que el 2% són aborígens taiwanesos. Pel que respecta a la religió, un 35,1% són budistes, un 33% taoistes, un 14% ateus, un 3,9% cristians i un 3,5% pertany a altres religions.

Evolució de la població:

  • 1842: 3 milions.
  • 1905: 3.040.000 ha.(cens)
  • 1915: 3.480.000 ha.(cens)
  • 1925: 3.994.900 ha.(cens)
  • 1930: 4.679.100 ha.(cens)
  • 1935: 5.212.400 ha.(cens)
  • 1940: 5.872.100 ha.(cens)
  • 1949: 7,7 milions
  • 1959: 10,2 milions
  • 1969: 14,1 milions
  • 1979: 17,5 milions
  • 1989: 20,2 milions
  • 1999: 22,1 milions

ReferènciesModifica

  1. Fell, Dafydd. Government and Politics in Taiwan. London: Routledge, 2018, p. 305. ISBN 978-1317285069. «Moreover, its status as a vibrant democratic state has earned it huge international sympathy and a generally positive image.» 
  2. Campbell, Matthew «Frayed in Taiwan.». Bloomberg Businessweek, 4642, 13-01-2020, pàg. 34–39. ISSN: 0007-7135. «... the Taiwanese state ... By almost any functional standard, it's a sovereign country»
  3. World Bank Country and Lending Groups Arxivat 11 January 2018 a Wayback Machine., World Bank. Retrieved 10 July 2018.
  4. «IMF Advanced Economies List. World Economic Outlook, April 2016, p. 148». Arxivat de l'original el 21 April 2016.
  5. «Freedom in the World 2019». freedomhouse.org, 03-01-2019. [Consulta: 22 febrer 2019].
  6. Yao, Grace; Cheng, Yen-Pi; Cheng, Chiao-Pi «The Quality of Life in Taiwan». Social Indicators Research, vol. 92, 2, 05-11-2008, pàg. 377–404. DOI: 10.1007/s11205-008-9353-1. «a second place ranking in the 2000 Economist's world healthcare ranking»
  7. «- Human Development Reports». hdr.undp.org.
  8. Dou, Eva. «Solomon Islands Ends Diplomatic Ties with Taiwan, Stands by China». The Wall Street Journal. [Consulta: 16 setembre 2019].
  9. «Kiribati cuts ties with Taiwan in diplomatic switch to China days after Solomon Islands pivot». Australian Broadcasting Corporation, 20-09-2019. [Consulta: 20 setembre 2019].
  10. Fell, Dafydd. Party Politics in Taiwan. Routledge, 2006, p. 85. ISBN 978-1-134-24021-0. 
  11. ; Wang, T. Y. «The Taiwan Voter: An Introduction». A: The Taiwan Voter. University of Michigan Press, 2017, p. 1–25. DOI 10.3998/mpub.9375036. ISBN 978-0-472-07353-5.  pp. 1–2.
  12. «Taiwan Provincial Government Official Website». [Consulta: 17 juliol 2018].
  13. Bianco, Lucien. Les origines de la révolution chinoise, 1915-1949 (en francès). 3ª. París: Gallimard, 2007, p. 231. ISBN 9782070306428. 
  14. Schirokauer, Conrad; Brown, Miranda. Breve historia de la civilización china (en castellà). Barcelona: Bellaterra, 2006, p. 333-337. ISBN 978-84-7290-555-9. 
  15. Gernet, Jacques. Le monde chinois 3. L'époque contemporaine XXè siècle (en francès). París: Armand Colin, 2005, p. 62-63. ISBN 978-2-266-16314-1. 
  16. Paulès, Xavier. La République de Chine (en francès). París: Les Belles Lettres, 2019, p. 165-170. ISBN 978-2-251-44945-6. 
  17. Frèches, José. Érase una vez China. De la Antigüedad al siglo XXI (en castellà). Madrid: Espasa Calpe, 2006, p. 383. ISBN 84-670-2215-9. 
  18. Spence, Jonathan D. The Search for Modern China (en anglès). Nova York: W.W. Norton & Company Inc., 1991. ISBN 0-393-30780-8. 

Vegeu tambéModifica