Obre el menú principal

Alta Comissaria d'Espanya al Marroc

màxim òrgan de l'administració espanyola en el Protectorat espanyol al Marroc

L'Alta Comissaria d'Espanya al Marroc era el màxim òrgan de l'administració espanyola en el Protectorat espanyol al Marroc, l'existència del qual va ser de 1913 a 1956. L'Alt Comissari era el càrrec al capdavant d'aquest organisme i al seu torn constituïa la màxima autoritat espanyola del Protectorat.

Infotaula d'organitzacióAlta Comissaria d'Espanya al Marroc
Dades
Tipus administració colonial
Forma jurídica
Creació 17 d'abril de 1913
Dissolució 6 d'abril de 1956
Activitat
Àmbit Protectorat del Marroc, Territori d'Ifni, Sàhara Espanyol i Río de Oro.1
Organització i govern
Seu 

Notes 1A partir de 1934 amplia la seva jurisdicció a Territori d'Ifni, Sàhara Espanyol i Río de Oro. En 1946 foren reanomenats com a Àfrica Occidental Espanyola.
Modifica les dades a Wikidata

HistoriaModifica

El càrrec va ser creat en 1913 amb el nomenament del general de divisió Felipe Alfau Mendoza com a Alt Comissari de la zona d'influència espanyola a Marroc.[1] Originalment el càrrec combinava tant les funcions militars com les civils, per la qual cosa l'Alt Comissari era també el Cap superior de les forces militars al Marroc espanyol. La situació va canviar quan en 1923 es va suprimir aquesta bicefàlia i es van crear dues agrupacions militars a les zones occidental (Ceuta-Tetuan) i oriental (Melilla).[2] Poc més tard es va tornar a recuperar el lloc de Comandant militar de totes les forces militars, encara que va continuar separat del lloc d'Alt Comissari.[n. 1] Amb la proclamació de la Segona República l'administració colonial va sofrir pocs canvis respecte a l'època anterior, encara que va reforçar la posició dels càrrecs ocupats per civils enfront de la tradicional presència de militars en l'administració colonial del Protectorat.[3]

De fet, es va reforçar la seva posició de l'Alt Comissari enfront de la resta de càrrecs inferiors o subordinats a la seva autoritat i la coordinació entre l'Alt Comissari i el Comandant en cap de les forces militars.[3] En 1934 a l'Alta Comissaria també se li concedí l'atribució de governador general als territoris d'Ifni, Sàhara Espanyol i Río de Oro.[4]

Va haver-hi un total de 24 Alts comissaris en les més de quatre dècades que va existir el Protectorat, en la seva immensa majoria militars, encara que també va haver-hi alguns civils nomenats: Miguel Villanueva i Luis Silvela (1923), Luciano López Ferrer (1931), Joan Moles i Ormella (1933; 1936) i Manuel Rico Avello (1934). Durant el cop d'estat de juliol de 1936 que va donar lloc a la Guerra Civil, el Coronel Eduardo Sáenz de Buruaga es va fer càrrec del càrrec per uns dies fins que es va traslladar a Còrdova, però mai se li va donar caràcter oficial. Fins a octubre no es va cobrir el lloc, quan els revoltats nomenaren oficialment al general Luis Orgaz Yoldi..[5]

L'últim Alt Comissari va ser el Tinent general Rafael García Valiño, que va cessar en les seves funcions el 8 d'agost de 1956 després de la independència del Marroc i la desaparició del Protectorat espanyol.[6]

FuncionsModifica

L'administració espanyola al Protectorat del Marroc estava dirigida per un Alt Comissari, una figura desenvolupada a imatge i semblança dels alts comissionats anglesos, i formalment acreditada davant el khalifa (com a representant del sultà), però de fet la màxima autoritat al Protectorat. L'Alta Comissaria dirigia l'acció política d'Espanya en el Protectorat, i d'ella emanaven les ordres i instruccions. L'alt comissari estava assistit per diversos departaments (Afers Indígenes, Foment i Hisenda). Existia un interventor territorial en cadascuna de les regions, representat directament a la Delegació d'Afers Indígenes. Subordinat hi existia un següent graó, amb interventors comarcals i, finalment, interventors locals. El manteniment de l'ordre estava a càrrec dels Regulars (forces de l'exèrcit espanyol amb "indígenes" rifenys) i de la Policia Indígena. En l'aspecte militar, l'alt comissari estava assistit per tres comandants amb seu a Ceuta, Melilla i Larraix.

Llista d'Alts ComissarisModifica

Titular Fotografia Inici Final Context històric
Felipe Alfau Mendoza[1]   5 d'abril de 1913 17 d'agost de 1913 Creación del cargo
José Marina Vega   17 d'agost de 1913 10 de juliol de 1915 Primera Guerra Mundial
Francisco Gómez Jordana   10 de juliol de 1915 26 de gener de 1919[n. 2] Primera Guerra Mundial
Dámaso Berenguer[9]   26 de gener de 1919 14 de juliol de 1922 Desastre d'Annual (1921)
Ricardo Burguete y Lana   16 de juliol de 1922 3 de gener de 1923
Miguel Villanueva y Gómez   3 de gener de 1923 18 de febrer de 1923
Luis Silvela Casado   18 de febrer de 1923 16 de setembre de 1923 Cop d'Estat de Primo de Rivera.
Luis Aizpuru y Mondéjar   16 d'abril de 1923 17 d'octubre de 1924
Miguel Primo de Rivera[10]   17 d'octubre de 1924 3 de novembre de 1925 Desembarcament d'Alhucemas
José Sanjurjo (1.ª)   3 de novembre de 1925 4 de novembre de 1928 Acaba la Guerra del Rif
Francisco Gómez-Jordana Sousa - 4 de novembre de 1928 23 d'abril de 1931
José Sanjurjo (2a)   23 d'abril de 1931 6 de juny de 1931
Luciano López Ferrer 10 de juny de 1931 23 de gener de 1933
Joan Moles i Ormella[11] (1a) 23 de gener de 1933 23 de gener de 1934
Agustín Gómez Morato[12] (Interí) 23 de gener de 1934 24 de gener de 1934
Manuel Rico Avello[13] 24 de gener de 1934 6 de gener de 1936
Joan Moles i Ormella[14] (2a) 4 de març de 1936 13 de maig de 1936
Arturo Álvarez-Buylla Godino[n. 4] 13 de maig de 1936 18 de juliol de 1936 L'Exèrcit d'Àfrica es revolta contra la Segona República.
Eduardo Sáenz de Buruaga[n. 5] 18 de juliol de 1936 2 d'octubre de 1936
Luis Orgaz Yoldi[5] 2 d'octubre de 1936 16 de març de 1937
Juan Luis Beigbeder Atienza 16 d'abril de 1937 12 d'agost de 1939 Victòria de Francisco Franco en la Guerra Civil
Carlos Asensio Cabanillas 12 d'agost de 1939 12 de maig de 1941
Luis Orgaz Yoldi (2a) 12 de maig de 1941 6 de març de 1945 Desembarcament Aliat al Nord d'Àfrica
José Enrique Varela Iglesias 6 de març de 1945 24 de març de 1951
Rafael García Valiño[6] 31 de març de 1951 6 d'agost de 1956 Independència del Marroc

NotesModifica

  1. No obstant això, encara que tots dos càrrecs estiguessin separats solia nomenar-se a la mateixa persona al càrrec d'ambdues funcions, concentrant-se en una mateixa persona els màxims poders militars i civils del Protectorat.
  2. Gómez Jordana va morir el 18 de novembre de 1918, el mateix dia que la data d'una carta seva al comte de Romanones.[7][8]
  3. Joan Moles tornà a la Península en maig de 1936 al ser nomenat Ministre de Governació, després del nomenament alhora de Casares Quiroga com a President del Consell de Ministres, en substitució de Manuel Azaña.
  4. Arturo Álvarez-Buylla fou Alt Comissari en funcions, ocupant el càrrec a l'espera que el govern nomenés un càrrec definitiu.
  5. Saénz de Buruaga es va fer càrrec temporalment de les tropes revoltades a Marroc, després de prendre el control de Tetuan.
  6. Francisco Franco és nomenat Comandant en cap de l'Exèrcit espanyol revoltat a Marroc, tal icom era previst en els planes del general Emilio Mola.

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica