Laureà López Rodó

polític espanyol

Laureà[2] López Rodó (Barcelona, 18 de novembre de 1920 - Madrid, 11 de març de 2000) fou un polític, jurista, catedràtic i advocat català. Va ser ministre durant el franquisme i la transició espanyola.

Infotaula de personaLaureà López Rodó
Nom original(es) Laureano López Rodó Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 novembre 1920 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort11 març 2000 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre d'Afers Exteriors[1]
9 de juny de 1973 – 3 de gener de 1974
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre de Planificació pel Desenvolupament[1]
22 de juliol de 1967 – 9 de juny de 1973
← Nou càrrec
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre sense cartera[1]
7 de juliol de 1965 – 22 de juliol de 1967
Desapareix →
COA Spain 1945 1977.svg  Procurador en Corts
16 de maig de 1958 – 30 de juny de 1977
Escudo de España (1977-1981).svg  Diputat al Congrés dels Diputats
1 de juliol de 1977 – 2 de gener de 1979
CircumscripcióBarcelona
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióDiplomàtic, polític, jurista i advocat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Complutense de Madrid Modifica el valor a Wikidata
PartitOpus Dei Opus Dei cross.svg
AP
Membre de
Premis

BiografiaModifica

Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la Universitat Complutense de Madrid després de la Guerra Civil. El 1945 va obtenir la càtedra de Dret Administratiu de la Universitat de Santiago de Compostel·la i el 1961 es va traslladar a Madrid. Primer falangista durant la seva joventut (1935) i després membre de l'Opus Dei des de 1941 [1]

Destacat membre de l'Opus Dei, el seu ascens polític fou paral·lel al creixement de la influència política d'aquest institut religiós en els anys cinquanta dins del règim franquista i, més endavant, també en la incipient oposició al règim, amb personatges com Rafael Calvo Serer i Antonio Fontán.

La seva germana Maria Dolors López Rodó es va casar amb Casimiro Molins Ribot [3]

Trajectòria durant el franquismeModifica

Considerat com un dels principals propulsors de la política de desenvolupament dels anys seixanta a Espanya, la seva carrera política sempre va estar molt unida a la persona de l'almirall Luis Carrero Blanco. El 1956 fou nomenat secretario general técnico de la Presidencia del Gobierno per Carrero Blanco, en aquell temps ministre de la Presidència, i va realitzar una reforma profunda de l'Administració Pública de l'Estat, a més de crear l'Escuela Nacional de Administración Pública el 1960. Des del 1962, com a Comisario del Plan de Desarrollo, càrrec que fou elevat a la categoria de ministre el 1965, fins al 1973 dirigeix la preparació i aplicació dels tres Planes de Desarrollo que significaren un important creixement de l'economia espanyola. El juny de 1973, al ser nomenat Carrero Blanco President del Govern, es convertí en ministre d'Afers exteriors, càrrec en el qual només va estar uns mesos a causa de l'assassinat de Carrero el desembre d'aquell mateix any. Entre 1974 i 1975 va ser ambaixador a Viena.

L'etapa democràticaModifica

Després de la mort de Franco, participa en el procés de reforma i transició política, tot fundant Acció Regional, partit que posteriorment es va integrar en Aliança Popular, la coalició conservadora precedent de l'actual Partit Popular. Aquesta coalició, encapçalada per Manuel Fraga, no va assolir els resultats esperats a les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977, però López Rodó va ser elegit diputat al Congrés de Diputats per Barcelona i va participar activament amb esmenes a l'elaboració de la Constitució espanyola com a membre de la Comisión de Asuntos Constitucionales y Libertades Públicas.

L'any 1978 en representació del seu partit fou un dels membres de la Comissió dels Vint que al parador de Sau, Masies de Roda, redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. Va fer una important aportació de tècnica jurídica de dret administratiu i dret polític, mentre que alhora sovintejava les seves recances vers els anhels autonòmics de la majoria.[4]

Posteriorment, l'any 1979, fou elegit de nou diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats. El 1980 abandona la política i es reincorpora a la seva càtedra de la Universitat Complutense de Madrid i a l'exercici de l'advocacia. Després fundà el Club Conservador de Barcelona i la Fundació Codespa.

Convertit en un dels personatges més importants de la segona meitat del franquisme, era ferm partidari de la modernització del règim i de la seva evolució cap a una monarquia parlamentària similar a altres democràcies occidentals, i es va convertir en un dels més ferms partidaris del nomenament del llavors Príncep Joan Carles com a successor del general Franco al capdavant de la Jefatura del Estado. Va ser un dels més rellevants membres del grup dels anomenats "tecnòcrates".

Va ser acadèmic de número de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación (1984), de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas (1963) i de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras (1979). Doctor honoris causa per la Universitat de Coimbra i per la Universitat d'Aix-Marsella; conseller de número del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1953); conseller del Consejo Internacional de Ciencias Sociales de la UNESCO (1981); membre de l'Asociación Internacional de Derecho Comparado; president del Comité Ejecutivo del Instituto Internacional de Ciencias Administrativas (1977 a 1983), i altres nombroses ocupacions en la seva activitat dins els àmbits de les corporacions científiques i juridicoadministratives.

En 1992 va estar implicat en els pagaments de la caixa B del PP [2]

És autor d'un gran nombre de publicacions, articles i treballs sobre teoria política i juridicoadministrativa, i també promotor d'importants avantprojectes i projectes de llei.

ObresModifica

  • El Coadyuvante en lo Contencioso-administrativo, Madrid,1943
  • El Patrimonio Nacional, Madrid, 1954
  • Justicia y Administración en el Reino Unido, Madrid, 1958
  • Estructura y funciones de la Administración Financiera, Madrid, 1963
  • La Administración Pública y las transformaciones socio-económicas, Madrid, 1963
  • Política y Desarrollo, Madrid, Aguilar, 1970
  • Nuevo horizonte del Desarrollo, Aguilar, 1972
  • La larga marcha hacia la monarquía, Barcelona, Noguer, 1977, 5a, 691 pàgs.
  • Aspectos económicos y fiscales de la autonomía, Barcelona, 1979
  • Las autonomias, encrucijada de España, Aguilar, 1980
  • Estado y Comunidades Autónomas, Abella, 1984
  • Testimonio de una Política de Estado, Planeta, 1987
  • Ambigüedadessysilencios de la Constitución (1988)
  • Memorias (I), Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés, 1990, 1a, 789 pàgs.
  • Memorias:(II) Años decisivos, Espluges de Llobregat, Plaza & Janés, 1991, 1a, 730 pàgs.
  • Memorias:(III) El principio del fin, Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés, 1992, 1a, 736 pàgs.
  • Memorias:(IV) Claves de la Transición, Plaza & Janés, 1993

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Governs d'Espanya 1931-2008
  2. «Laureà López i Rodó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Galtés, Mar. «El poder del cemento». La Vanguardia. [Consulta: 19 gener 2019].
  4. Cf. Jaume Sobrequés i Callicó, L'Estatut de la Transició, Barcelona 2010


Càrrecs públics
Precedit per:
Pere Gual i Villalbí
Ministre sense cartera
 

1965-1967
Succeït per:
Desapareix
Precedit per:
Nou càrrec
Ministre de Planificació pel Desenvolupament
 

1967-1973
Succeït per:
Cruz Martínez Esteruelas
Precedit per:
Gregorio López-Bravo de Castro
Ministre d'Afers Exteriors d'Espanya
 

1973-1974
Succeït per:
Pedro Cortina Mauri
Premis i fites
Precedit per:
Severino Aznar Embid
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 16

1960-2000
Succeït per:
Sebastián Martín-Retortillo Baquer
Precedit per:
Francisco Fornés Rubió
 
Acadèmic de la RACEF
Medalla 17

1979-2000
Succeït per:
Aldo Olcese Santonja