Viquipèdia

Orde de Montesa

(S'ha redirigit des de: Orde de Santa Maria de Montesa)

L'Orde de Montesa, oficialment Orde Militar de Santa Maria de Montesa, fou un orde militar fundat el segle xiv.

Infotaula d'ordeOrde de Montesa
Orden de Santa María de Montesa Modifica el valor a Wikidata
Creu de Montesa, emblema de l'orde a partir de 1919
TipusMilitar
Nom oficialOrde Militar de Santa Maria de Montesa
Altres nomsMontesians
Hàbittúnica negra, mantell blanc, amb la creu vermella i negra al pit
ObjectiuDefensa de la religió cristiana i lluita contra els infidels a la frontera i contra els pirates a la costa
Fundació1317, proposta reial i aprovació; 22 de juliol de 1319, fundació formal, Barcelona, capella del Palau Reial per Jaume el Just
Aprovat perJoan XXII, en 10 de juny de 1317
ReglaRegla de l'Orde del Cister
PatronsMare de Déu de Montesa
Supressió1587, el mestrat de l'orde passa a la corona, esdevenint un orde de cavalleria honorífic
Branques i reformesEn fundar-se, rep els béns dels templers i hospitalers del Regne de València; 1399: absorbeix l'Orde de Sant Jordi d'Alfama; en 1587 s'integra a la Corona d'Espanya: passa a ser un orde de cavalleria el gran mestre del qual és el rei d'Espanya; fins al segle xvii, tenia una dependència orgànica de l'Orde de Calatrava i del Monestir de Santes Creus
Primera fundacióCastell de Montesa (casa mare i general)
Persones destacadesGuillem d'Erill, Pere de Tous, Lluís Despuig, venerable Miquel d'Aràndiga, Jaume d'Aragó i d'Anjou

FundacióModifica

 
Creu primitiva de l'Ordre, usada fins 1399

Fundat pel rei Jaume el Just, qui els va cedir el castell de Montesa, enclavat en territori valencià, frontera amb els sarraïns d'aquella part i aprovat pel papa Joan XXII el 10 de juny de 1317.

Però les dificultats no van ser poques, segons la butlla de fundació, era al mestre de Calatrava a qui corresponia la creació del nou orde i l'armar cavallers[1] i fer vestir l'hàbit als cavallers de Montesa.[2] El rei Jaume II, amb temps, havia escrit a Garci López de Padilla, mestre de Calatrava per tal que apressés la seva acció, però aquest, que feia molt poc cas del seu rei natural, que era el de Castella, i moltíssim menys a un altre monarca estrany, com era el d'Aragó, ni es va dignar contestar aquelles cartes. El rei es va dirigir al Papa perquè constrenyés el desobedient mestre de Calatrava. El pontífex va passar l'encàrrec a l'arquebisbe de València i a aquest prelat el va succeir exactament el mateix quan va tractar de comunicar-se amb el mestre de Calatrava.

Fart, l'arquebisbe de València, va enviar a Castella, a la recerca del mestre de Calatrava, l'abat del monestir de Nostra Senyora de Benifassà, de l'orde del Cister. Davant les pretensions del nouvingut, es va negar a acudir a València, al·legant les seves obligacions per a la custòdia de la frontera que el seu rei li tenia encomanada, però el que bategava en el fons de tot aquell assumpte era que a l'Orde de Calatrava no li sentava gaire bé cedir les possessions d'Aragó a un altre orde, i fins contemplava amb horror la citada fundació de Montesa. Per fi, va cedir, enviant a València un procurador seu.

HistòriaModifica

  •  

    Primera creu de l'Ordre. S'hi va obtindre permís del Papa Climent VII per dur-la a l'hàbit dels cavallers el 5 d'agost de 1393.

  •  

    Una altra versió de l'escut de l'orde, que integra la creu de Sant Jordi d'Alfama en vermell

  •  

    Castell de Montesa, casa mare de l'orde

Es va acabar nomenant primer mestre del nou orde Guillem d'Erill, home ja ancià, però molt experimentat en les arts militars, descendent de Berenguer Roger d'Erill, un dels anomenats "Nou Barons de la Fama", a Catalunya. Poc li va durar el càrrec, a Erill, perquè als setanta dies d'haver estat triat moria.

Sent mestre Arnau Soler, hospitaler també i nomenat el 1320 després de la mort de l'anterior, s'assignaren a Montesa definitivament els següents territoris:[3]

- Batllia de Cervera: Cervera, Sant Mateu, Traiguera, la Jana, el Carrascar, Canet, Càlig, Xert, Rossell i la Barcella.

- Batllia de Peníscola: Peníscola, Benicarló, Vinaròs.[4]

- Batllia de Xivert: Alcalà de Xivert, Xivert, Castellnou, Polpís, Alcossebre.

- Batllia d'Ares: Ares.

- Tinença de Culla: Culla, Atzeneta, Benafigos, Benassal, Vistabella, el Molinell, el Boi, la Torre d'en Besora, Vilar de Canes, Corbó.

- Tinença de les Coves: les Coves de Vinromà, Albocàsser, la Salzadella, Tírig, Vilanova d'Alcolea, la Torre d'en Doménec, la Serratella.

- Castella de Vilafamés: Vilafamés, Vall d'Alba.

- Castell d'Onda: Onda, Tales, Artesa.

- Batllia de Moncada: Moncada, Carpesa, Borbotó, Massarrojos.

- Batllia de Sueca: Sueca, Silla, Montroi.

- Convent de Montesa: Montesa, Vallada.

- Castell de Perputxent: vall de Perputxent.

- Rendes aïllades a València, Llíria, Dénia, Ademús, Castielfabib, Borriana, Morella.

Trobant-se el regne de València esvalotat per la revolta denominada, de "la Unió", per la qual alguns nobles valencians, recolzant-se en el poble, desitjaven emancipar-se de la tutela del regne d'Aragó, constituint-se en regne independent, el rei d'Aragó va encomanar al mestre de Montesa que passés per l'adreçador els sediciosos, essent els de Montesa un puntal cabdal per a la definitiva victòria de Pere el Cerimoniós sobre els revoltats de València. D'aquesta manera l'orde va esdevenir la principal força militar defensora del tron.

DecliviModifica

Ben aviat, però, els reis van començar a prendre part activa en l'elecció dels mestres. El rei Ferran el Catòlic, va imposar, com a mestre, Felip d'Aragó i de Navarra, nebot seu, així que, revocant l'anterior nomenament, va donar el càrrec al seu parent.

L'últim mestre va ser Pere Lluís Galceran de Borja, escollit als disset anys. Va ser un valent i lleial servidor del rei Felip II, va renunciar al mestrat en favor del rei, demanant al pontífex que incorporés l'orde de Montesa a la Corona. Així es va fer per una butlla de Sixt V expedida a Roma el 15 de març de 1587, que donava per conclosa la dignitat del mestre.

Mestres de l'OrdeModifica

 
Sepulcre del Mestre Francesc Llançol de Romaní a l'església del Temple de València.
  • Guillem d'Erill (1319-1319), primer mestre de l'Orde, de l'Orde de l'Hospital, nomenat per l'abat de Santes Creus.
  • Arnau Soler (1319-1327), segon mestre, també hospitaler, inicià les obres del castell-convent de Montesa.
  • Pere de Tous (1327-1374)
  • Albert de Tous (1374-1382)
  • Berenguer Marc (1382-1409)
  • Romer de Corbera (1410-1445)
  • Gilabert de Monsavin (1445-1453)
  • Lluís Despuig (1453-1482)
  • Felip Vives de Canyamans i Boïl (1482-1484)
  • Felip d'Aragó i Navarra (1484-1488)
  • Felip Vives de Canyamans i Boïl (1488-1492)
  • Francesc Sanz (1493-1506)
  • Francesc Bernat Despuig (1506-1537)
  • Francesc Llançol de Romaní (1537-1544)
  • Pere Lluís Galceran de Borja (1545-1587), germà de Francesc de Borja fou l'últim mestre de l'orde, cedeix el títol al monarca.
  • Felip II, assumí el govern de l'Orde amb el títol d'Administrador Perpetuo, des d'aleshores seran mestres de Montesa els reis espanyols.

ReferènciesModifica

  1. ↑ (castellà) Josep Cerdà i Ballester, Los caballeros y religiosos de la Orden de Montesa en tiempo de los Austrias (1592-1700). ISBN 978-84-00-09857-5
  2. ↑ (castellà) Rafael Martín de Viciana i Joan Iborra, Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, p.206
  3. ↑ Guinot Rodríguez, E. "La fundación de la Orden Militar de Santa María de Montesa", dins de Saitabi XXXV, 1985, pàg. 85-86
  4. ↑ Simó Castillo, Juan B. El Maestrazgo histórico (en castellà). Benicarló: Centro de estudios del Maestrazgo, 1982, p. 34 p.. ISBN T-1289-1982. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde de Montesa
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Orde_de_Montesa&oldid=31398090»