Ovidi Montllor i Mengual

artiste multidisciplinar alcoià (1942-1995)
(S'ha redirigit des de: Ovidi Montllor)

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 Barcelona, 10 de març de 1995)[1] fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,[2] amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.[3]

Infotaula de personaOvidi Montllor i Mengual
Ovidi Montllor 1994.jpg
Ovidi rebent la medalla de la ciutat d'Alcoi, 1994. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 febrer 1942 Modifica el valor a Wikidata
Alcoi Modifica el valor a Wikidata
Mort10 març 1995 Modifica el valor a Wikidata (53 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer d'esòfag Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
NacionalitatPaís Valencià
Activitat
OcupacióCantant i actor
Activitat1968 Modifica el valor a Wikidata –
PartitPartit Socialista Unificat de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
GènereNova cançó, cinema valencià
Instrumentveu i guitarra
Artistes relacionatsToti Soler
Premis
Signatura
Signatura Ovidi.png Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0600120 Allocine: 8104 Allmovie: p146993
Musicbrainz: f0eb59b3-e3c4-4cb7-92d2-5efeba3edb1c Discogs: 307023 Find a Grave: 7756463 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

 
Actuació a Alcoi.

Fill d'una família de classe obrera de l'Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hagué d'espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents[4] com a mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i després al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).[5][6]

Cantant i poetaModifica

Inicià la seva carrera artística en el món del teatre el 1965, el 1967 aprengué a tocar la guitarra de forma autodidacta i el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge,[7] una crítica a l'obsessió del franquisme per l'ordre, la lluita desigual de l'antifranquisme, i la passivitat de les classes mitjanes. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb Toti Soler.[5]

A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, entre d'altres.[8] Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu. La divulgació de l'obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida,[5] i juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach, les seves cançons van ser referents de l'antifranquisme fora de l'àmbit catalanoparlant.[9] El govern valencià el va silenciar i fou vetat a la Radiotelevisió Valenciana.[10][11]

Actor de cinemaModifica

 
Ovidi Montllor en un homenatge a Alcoi.

El 1974, la seua carrera com a cantant i actor de teatre feu un gir cap al cinema gràcies a la proposta de Francesc Betriu per participar en el film Furia española. I un any després participà a Furtivos, dirigida per José Luis Borau, una pel·lícula que hagué de lluitar contra la censura i que aconseguí un gran èxit entre el públic i la crítica, que hi mostrà una opinió favorable. En pocs anys, amb la participació en La ciutat cremada, L'obscura història de la cosina Montse, Soldados, Companys, procés a Catalunya, La veritat sobre el cas Savolta, La Sabina, La campanada i El nido es va convertir en un dels actors fonamentals de la Transició, en què habitualment representava el paper de personatges complexos i traumàtics.[12]

Després de l'èxit d'aquestes pel·lícules, el futur d'aquest actor novell semblava esperançador, però les seues següents interpretacions no gaudiren del mateix èxit.[13] D'ací que la seua carrera com a actor de cinema semble no haver rebut el reconeixement que mereixia després de la seua brillant aparició sobtada en la pantalla gran. Els últims deu anys de la seua vida s'apartà del panorama musical per a centrar-se en el teatre, la televisió i el cinema.

A partir de protagonitzar Furtivos, procurà de cercar un perfil interpretatiu que el desvinculara del paper d'aquesta pel·lícula. Ell considerava que per aprendre a ser actor calia no rebutjar cap oportunitat, de manera que li permetera aprendre i madurar com a tal. En ocasió d'aquests fets afirmà: «La història de Furtivos em va marcar un tipus de personatge que altres directors intentaren seguir. M'encasellaren i els guions que rebia eren les segones i terceres parts de la pel·lícula de Borau. Com que la cançó està funcionant, jo destrie i seleccione molt la meua aparició en la pantalla. Després me'n penedí perquè el temps m'ha demostrat que treballant és l'única forma en què un aprèn, i treballar en cine és difícil».[14]

En quinze anys, l'Ovidi, rodà tres o quatre pel·lícules per any i treballà amb tots els directors que li oferien un paper en el seu llargmetratge: Imanol Uribe, Antonio Drove, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Luis Cortés, Jordi Bayona, Eloy de la Iglesia, Jaime de Armiñan, etc. La seua trajectòria com a actor fou mereixedora de premis com el guardó del Festival Valencià o el premi d'interpretació del Festival de Cartagena de Indias, per la pel·lícula Soldados (1977) d'Alfonso Ungría. L'any 1994 fou nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. També participà en doblatges de pel·lícules, com per exemple en el doblatge al valencià de Casablanca, en què Ovidi posava veu a Sam. Com a actor de cinema majoritàriament interpretà personatges introvertits i marginats amb els quals s'identificava.[5]

HomenatgesModifica

 
Ovidi rebent la medalla de la ciutat d'Alcoi

Des de 1976, visqué al carrer de Sostres, 3 bis, al barri de la Salut de Barcelona, on morí l'any 1995 a conseqüència d'un càncer d'esòfag.[15] Cinc mesos abans, Alcoi -el seu poble natal- li havia tributat un emotiu homenatge. Les seues cendres reposen al cenotafi de personatges il·lustres del cementiri d'Alcoi.[16]

L'any 2005, Enderrock edità el documental Ovidi Montllor: Crònica d'un artista,[17] dirigit per Pere Pons, una biografia de l'artista a través dels ulls dels seus amics. El documental es va distribuir en format DVD amb la revista Folc, núm. 21[18] (Entre els homenatges que se li han fet, cal destacar el que es celebrà el 15 de maig de 2006 al Palau de la Música Catalana. Organitzat per l'Ateneu de Gràcia La Torna i la discogràfica catalana Propaganda pel fet. Aquest homenatge comptà amb les intervencions de Vicent Partal, Alfred Lucchetti, Oleguer Presas, Isabel-Clara Simó, Pep Riera, Gabriela Serra, Toni Miró, Arcadi Oliveres, entre d'altres. Hi participaren els músics següents: Toti Soler, Llúcia Vives, Toni Xuclà, Jordi Vidal, Materrània, Biel Mesquida, Miquel Gil, Lídia Pujol, Túrnez i Sesé, Obrint Pas, Verdcel, Feliu Ventura, Al Tall, Safanòria, i Poetristes (banda liderada per Titot), la Fera Ferotge[19] (banda que interpreta peces de Montllor, formada per membres d'Inadaptats i Cesk Freixas).

El 10 de març de 2013, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort, Alcoi organitzà una sèrie d'actes entorn del cantautor.[20] Algunes d'aquestes mostres d'homenatge foren el canvi de nom del passeig Viaducte pel d'Ovidi Montllor, la instal·lació d'una placa a la casa on nasqué (carrer de Sant Joan de Ribera, 15), i la inauguració d'una escultura de cinc metres d'alçada feta pel seu amic Antoni Miró anomenada Faré vacances.[21]

En ocasió del 20è aniversari de la seva mort, s'edità un CD de recull de les seves cançons, amb el nom de 20 anys de vacances / 20 cançons[22] i es proposà L'Ovidi: el making of de la pel·lícula que mai es feu, un documental de ficció que explica la seva vida, interpretada per Eduard Fernández, sobre la no realització d'un biopic frustrat pel tancament forçós de Canal 9,[10] i que finalment estrena TV3 (el documental, no la pel·lícula).[23]

També amb motiu d'aquest 20è aniversari, Arturo Gaya (veu), Kike Pellicer (contrabaix) i Paco Prieto (guitarra) enregistraren el disc Gràcies, Ovidi. El disc comptà amb col·laboracions ben especials: Toti Soler, Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Jordi Fusté, Pepet i Marieta, Núria Lozano, Cati Plana, Verónica Zúñiga, Quique Pedret, Montse Castellà, Juanjo Blanco, Sergi Molina, Ricardo Sierra i Sergi Trenzano. Entre tots, sota la producció musical de Kike Pellicer, aconseguiren bastir un disc en què les cançons d'Ovidi Montllor prenen una altra forma, uns altres colors.[24]

El 2020 es commemoren els 25 anys de la seua mort amb diferents actes arreu, com per exemple l'espectacle Va d'Ovidi dins del festival Barnasants[25] a la sala de Barcelona que du el nom del cantant d'Alcoi, Ovidi Montllor.

Discografia [14]Modifica

Senzills i EPsModifica

LPsModifica

  • Crònica d'un temps (Discophon, 1973)
  • A Alcoi (Edigsa, 1974; reeditat i digitalitzat per Picap, 2008)
  • Salvat Papasseit per Ovidi Montllor (Edigsa, 1975; reeditat i digitalitzat per Picap, 2007)
  • A l'Olympia (Edigsa, 1975; reeditat i digitalitzat per Picap, 2008)
  • De manars i garrotades (Edigsa, 1977;[30] reeditat i digitalitzat per Picap, 2008). Amb poemes musicats de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés.
  • Bon vent... i barca nova! (BMG-Ariola,1978)
  • Ovidi Montllor diu Coral romput (BMG-Ariola, 1979)
  • 4-02-42 (BMG-Ariola, 1980)
  • ...Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar (PM Produccions, 2004)
 
Ovidi Montllor, representat per Toni Espinar al Passeig de Batà, Muro.

Col·laboracionsModifica

RecopilatorisModifica

  • Ovidi Montllor... per sempre (SBD Records, 1995)
  • Ovidi Montllor. Antologia (Dahiz Produccions, 2000). Recull de 13CDs que inclou els inèdits Homenatge a Apel·les Formosa i Ovidi diu Sagarra
  • Ovidi Montllor. A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster.( PM Produccions, 2012)
  • 20 anys de vacances. 20 cançons (Picap, 2015)[22]

Discos col·lectiusModifica

  • Lluita i compromís (Discophon, 1976; amb Raimon i Pi de la Serra)
  • Dies i hores de la Nova Cançó (Edigsa, 1978)
  • Junts (Ariola, 1981)
  • Temps i cançons. 1976-1981 (Ariola, 1981)
  • 20 anys de cançó al País Valencià (Valdisc, 1981)
  • Cançons per La Trapa (Blau, 1994)
  • No nos moverán (recuerdos de una transición) (Hispavox, 1995)

Homenatges i tributsModifica

Cançons més popularsModifica

FilmografiaModifica

Filmografia (en blanc, les pel·lícules que protagonitzà)
A. Direcció Títol Gènere
1975 José Luis Borau Furtivos drama
1976 Jordi Grau La siesta comèdia negra
1977 Jordi Cadena L'obscura història de la cosina Montse drama
1978 Alfonso Ungría Soldados drama hist.
1979 Teresa Enrich Emigrante[36] curtmetratge
1980 Antonio Drove La veritat sobre el cas Savolta drama hist.
1980 Luis Cortés Te quiero, te quiero, te quiero[37]
1980 Carles Mira Con el culo al aire comèdia
1981 Manuel Esteba Sexo sangriento eròtic
1981 Jordi Bayona Putapela[38] drama
1983 Santiago Lapeira El invernadero[39] por
1984 Carlos Pérez Ferre Hèctor, l'estigma de la por drama
1975 Francesc Betriu Furia española comèdia
1976 Francesc Bellmunt La nova cançó documental
1976 Antoni Ribas La ciutat cremada drama hist.
1978 Carles Mira La portentosa vida del pare Vicent sàtira
1979 Josep Maria Forn Companys, procés a Catalunya drama hist.
1979 José Luis Borau La Sabina intriga
1980 Jaime Camino La campanada drama
1980 Jaime de Armiñán El Nido drama
1980 Sebastià d'Arbó Viaje al más allá por
1981 Imanol Uribe La fuga de Segovia drama hist.
1982 Joaquim Coll Espona Los embarazados[40] comèdia
1983 J. Coll Espona El fascista, doña Pura y el follón de la escultura[41] comèdia
1983 Carles Mira Que nos quiten lo bailao[42] comèdia
1983 Eloy de la Iglesia El pico drama
1985 Joan Solivellas Un, dos, tres... ensaïmades i res més comèdia
1985 José Ángel Rebolledo Fuego eterno[43] drama hist.
1985 Carles Benpar Escapada final[44] policíac
1986 Paco Lucio Teo el pelirrojo[45] drama
1986 José Luis Iglesias Memoria universal[46] curtmetratge
1986 Manuel Lombardero La especialidad de la casa[47] curtmetratge
1989 José Luis Cuerda Amanece, que no es poco comèdia
1989 Antonio del Real El río que nos lleva drama
1990 Antoni Verdaguer La teranyina drama hist.

De 1975 ençà participà en les pel·lícules següents, bé com a protagoniste o com a personatge secundari:[48][49]

ReferènciesModifica

  1. «Ovidi Montllor i Mengual». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Crespo, Martí «Ovidi Montllor 2.0». Vilaweb, 10-03-2010 [Consulta: 10 març 2012].
  3. S. A., A. «Adéu a la veu de la Cançó». Avui, 11-03-1995 [Consulta: 27 febrer 2015].
  4. «Ovidi Montllor». Presència, abril 2005 [Consulta: 27 febrer 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Redacció «El món de la cançó catalana perd Ovidi Montllor, el seu artista més polifacètic». Diari de Girona, 11-03-1995 [Consulta: 27 febrer 2015].
  6. «Informe sobre Cultura del Comitè Executiu del PCC» (en català). kaosenlared.net. [Consulta: 2 octubre 2014].
  7. Rodríguez Tejada, Sergio. Zonas de libertad (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 231. ISBN 8437083230. 
  8. Nomenclàtor. «Plaça d'Ovidi Montllor». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 4 febrer 2015].
  9. Rodríguez Tejada, Sergio. Zonas de libertad (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 228. ISBN 8437083230. 
  10. 10,0 10,1 «El film que mai es va fer sobre l'Ovidi». Enderrock, 17-01-2015. [Consulta: 15 abril 2015].
  11. «El Mural de març dedicat a Ovidi Montllor». Escola Valenciana, 26-02-2015. [Consulta: 15 abril 2015].
  12. López García, Pedro. Alicantinos en el cine. Cineastas en Alicante (en castellà). Editorial Club Universitario, 2013, p. 96. ISBN 8499485391. 
  13. López García, Pedro. Alicantinos en el cine. Cineastas en Alicante (en castellà). Editorial Club Universitario, 2013, p. 97. ISBN 8499485391. 
  14. 14,0 14,1 Cadenes, Núria. L'Ovidi (en català). 1a ed.. Edicions 3i4, 2002. ISBN 84-7502-649-4. 
  15. «Fallece Ovidi Montllor, pilar de la 'cançó' y divulgador de la poesía catalana». El País, 11-03-1995 [Consulta: 27 febrer 2015].
  16. «Pirámide para anónimos e ilustres» (en castellà). Diarioinformacion.com, 13-01-2012. [Consulta: 15 abril 2015].
  17. «Ovidi Montllor: Crònica d'un artista».
  18. «Revista Folc, núm. 21».
  19. «La Fera Ferotge actuarà a València davant milers de persones al costat d'Obrint Pas i artistes de to». CUP Vilafranca, 2005. [Consulta: 15 abril 2015].
  20. «Alcoi comença a fer justícia amb Ovidi Montllor». VilaWeb, 28-01-2013. [Consulta: 28 gener 2013].
  21. «Alcoi recorda Ovidi Montllor amb una escultura, una placa a casa seva i un passeig». 324.cat, 10-03-2013. [Consulta: 24 novembre 2014].
  22. 22,0 22,1 «El CD ‘20 anys de vacances. 20 cançons’, amb l'ARA». Ara, 07-03-2015. [Consulta: 15 abril 2015].
  23. «L'Ovidi: El "making of" de la pel·lícula que mai no es va fer». TV3 a la carta, 19-01-2016.
  24. «Gràcies, Ovidi» (en català). Núvol: el Digital de Cultura, 25-03-2012. [Consulta: 9 febrer 2016].
  25. Barnasants
  26. «Ovidi Montllor – La Fera Ferotge / Lliçó De Sumes I Verbs / Cançó De Les Balances / Cançó De Llaurador» (en anglés). Discogs. [Consulta: 31 octubre 2019].
  27. «Ovidi Montllor – Història D'un Amic / Gola Seca / La Fàbrica Paulac / Cançó D'amor» (en anglés). Discogs. [Consulta: 11 desembre 2019].
  28. «Ovidi Montllor – Història D'un Amic / Gola Seca / La Fàbrica Paulac / Cançó D'amor» (en anglés). Discogs. [Consulta: 11 desembre 2019].
  29. «Ovidi Montllor – De Manars I Garrotades» (en anglés). Discogs. [Consulta: 21 desembre 2019].
  30. L'Ovidi. Núria Cadenas. p.293. Editorial 3i4. Barcelona, 2002
  31. «Homenatge a Ovidi». Viasona. [Consulta: 4 abril 2019].
  32. «'M'aclame a tu', tribut a Ovidi Montllor». Discogs. [Consulta: 13 març 2019].
  33. «Gràcies, Ovidi». Viasona. [Consulta: 21 setembre 2019].
  34. «'Ovidenques». Bandcamp, 09-08-2012. [Consulta: 26 març 2019].
  35. «'M'aclame a tu', tribut a Ovidi Montllor». Enderrock, 10-03-2015. [Consulta: 12 març 2019].
  36. «Emigrante (1979)». IMDb. [Consulta: 18 juny 2020].
  37. «Te quiero, te quiero, te quiero». IMDb. [Consulta: 12 juny 2020].
  38. «Putapela». IMDb. [Consulta: 22 maig 2020].
  39. «El invernadero (1983)». IMDb. [Consulta: 20 juny 2020].
  40. «Los embarazados». IMDb. [Consulta: 17 maig 2020].
  41. «'El fascista, doña Pura y el follón de la escultura (1983)». IMDb. [Consulta: 16 juny 2020].
  42. «Que nos quiten lo bailao (1983)». IMDb. [Consulta: 24 juny 2020].
  43. «Fuego eterno (1985)». IMDb. [Consulta: 9 juliol 2020].
  44. «Escapada final (Scapegoat) (1985)». IMDb. [Consulta: 12 juliol 2020].
  45. «Teo el pelirrojo (1986)». IMDb. [Consulta: 15 juliol 2020].
  46. «Memoria universal (1986)». IMDb. [Consulta: 17 juliol 2020].
  47. «La especialidad de la casa (1986)». IMDb. [Consulta: 19 juliol 2020].
  48. Historia del cine valenciano (en castellà). Editorial Prensa Valenciana, pàgines 219-220. 
  49. «Ovidi Montllor».

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica