París-Niça

Cursa de ciclisme per etapes

La París-Niça (en francès Paris-Nice) és una cursa ciclista per etapes que es disputa a França des de 1933.[1]

Plantilla:Infobox sports competitionParís-Niça
Modifica el valor a Wikidata
Tipuscursa per etapes Modifica el valor a Wikidata
Esportciclisme de carretera Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorAmaury Sport Organisation Modifica el valor a Wikidata
Localització  i  dates
EstatFrança Modifica el valor a Wikidata
Vigència1933 – Modifica el valor a Wikidata
Calendari de la temporadamarçModifica el valor a Wikidata
Freqüènciaanual Modifica el valor a Wikidata
Altres
Etiqueta#ParisNice Modifica el valor a Wikidata
Lloc webparis-nice.fr Modifica el valor a Wikidata
Facebook: parisnicecourse X: ParisNice Instagram: parisnicecourse Modifica els identificadors a Wikidata

Història

modifica
 
El passeig dels Anglesos, de nit, lloc d'arribada de la París-Niça

La primera edició d'aquesta cursa tingué lloc el 1933 i fou una iniciativa d'Albert Lejeune, el director dels diaris Le Petit Niçois (a Niça) i Le Petit Journal (a París). Lejeune volia connectar el centre geogràfic dels seus dos diaris a través d'una nova cursa ciclista. Per aquest motiu, va decidir crear una prova de sis dies entre les dues ciutats franceses anomenada "Six Jours de la Route", prenent la idea de les proves de Sis Dies, molt populars a l'època. L'Ajuntament de Niça donà suport immediatament a la iniciativa perquè ho veié com una bona manera d'allargar les celebracions del seu Festival annual. Per tal d'afavorir-hi la participació, es va decidir evitar el pas pels Alps i seguir el màxim possible el Roine. D'aquesta manera, Lejeune considerava que els ciclistes podrien retornar a la carretera després de l'hivern i fer servir la prova de preparació per a les competicions primaverals.[1]

D'aquesta manera, el 14 de març de 1933, 149 ciclistes iniciaven la cursa a les 5 del matí des de la plaça Itàlia de la capital francesa. La cursa es desenvolupà cada any fins al 1939, quan la Segona Guerra Mundial obligà a la seva aturada. El 1946 es fa un primer intent per recuperar la cursa, sota el nom París-Côte-d'Azur, però no serà fins al 1951 quan es consolida dins el panorama ciclista internacional. El 1954 recuperà el nom original París-Niça, tot i que el 1959 tornà a canviar el nom per ser la París-Niça-Roma, sent aquesta l'edició més llarga de les disputades fins al moment, amb 1.954,8 km.

Els ciclistes més destacats de la prova han estat Jacques Anquetil i Sean Kelly amb cinc i set victòries respectivament.

Durant molts anys el final de la cursa tingué lloc al coll d'Èze, un indret que s'abandonà en favor del passeig dels anglesos de Niça, tot i que des del 2012 es recuperà el coll d'Èze com a punt final de la cursa.

El 2000, l'exciclista Laurent Fignon passa a organitzar la cursa, però el 2002 la revèn a la societat organitzadora del Tour de França (ASO).

El 2003, la cursa quedà marcada per la mort del ciclista kazak Andrei Kivilev, fruit d'una caiguda produïda durant la disputa de la segona etapa, tot arribant a Saint-Etienne. Kivilev no portava casc. L'endemà els ciclistes neutralitzaren l'etapa, corrent a un ritme molt lent, sense cap mena d'atac. No serà fins a la quarta etapa que la cursa es reprengui amb normalitat, arribant a Mont Faron. La victòria fou pel seu compatriota Aleksandr Vinokúrov, en solitari, que mostrà una fotografia del seu amic en passar per la línia d'arribada.

El 2008 la cursa viu inmersa en la polèmica existent entre els organitzadors de la cursa, l'ASO, i l'UCI. El 7 de març de 2008, dos dies abans de l'inici de la cursa, Pat McQuaid (president de l'UCI) anuncia que els equips que hi prenguin part seran exclosos de la Unió Ciclista Internacional.[2] El mateix dia l'associació d'equips (AIGCP) vota per majoria (15 vots a favor i 8 abstencions) en favor de la participació en la cursa. El tribunal d'arbitratge de l'esport que havia estat requerit a intervenir pels equips ProTour, per la seva part, es declara incompetent a jutjar la legalitat d'eventuals sancions que podrien ser preses contra els corredors o els equips.[3]

Mallots distintius

modifica

Quan la cursa es va crear, el 1933 el mallot era blau i or. Aquests colors evoquen el Mediterrani i el sol i es manté fins al 1939. El 1946 el mallot de líder és verd. El 1951 l'organització va optar per un mallot groc i un rivet taronja. El 1955 s'adopta un mallot blanc, un color que es mantindrà fins al 2001. El 2002, en ser adquirida la cursa per l'Amaury Sport Organisation, empresa organitzador del Tour de França, el mallot passà a ser groc i negre fins al 2007. Des del 2008 el líder de la classificació general porta un mallot groc.

El líder de la classificació per punts actualment porta un mallot verd. Amb els anys ha canviat, sent rosa, groc, rosa i malva o verd i blanc. Entre 1986 i 1999 no es disputà aquesta classificació.

El mallot de la muntanya és blanc amb punts vermells, com al Tour de França, des del 2002. La classificació es va introduir el 1952 i el mallot ha patit nombrosos canvis: vermell, blanc, malva, groc i blau o blau.

El mallot de la classificació dels joves és blanc des del 2007. Anteriorment havia estat blau i blanc entre el 2002 i el 2006.[4][5]

Llistat de guanyadors

modifica
 AnyVencedorSegonTercer
1933  Alfons Schepers  Louis Hardiquest  Benoît Faure
1934  Gaston Rebry  Roger Lapébie  Maurice Archambaud
1935  René Vietto  Antoine Dignef  Raoul Lesueur
1936  Maurice Archambaud  Jean Fontenay  Alfons Deloor
1937  Roger Lapébie  Sylvain Marcaillou  Albert van Schendel
1938  Jules Lowie  Albertin Disseaux  Antoon van Schendel
1939  Maurice Archambaud  Frans Bonduel  Gérard Desmet
1940 - 1945: no es disputa
1946  Fermo Camellini  Maurice De Muer  Frans Bonduel
1947 - 1950: no es disputa
1951  Roger Decock  Lucien Teisseire  Kléber Piot
1952  Louison Bobet  Donato Zampini  Raymond Impanis
1953  Jean-Pierre Munch  Roger Walkowiak  Roger Bertaz
1954  Raymond Impanis  Nello Lauredi  Francis Anastasi
1955  Jean Bobet  Pierre Molinéris  Bernard Gauthier
1956  Alfred De Bruyne  Pierre Barbotin  François Mahé
1957  Jacques Anquetil  Désiré Keteleer  Jean Brankart
1958  Alfred De Bruyne  Pasquale Fornara  Germain Derycke
1959  Jean Graczyk  Gérard Saint  Pierino Baffi
1960  Raymond Impanis  François Mahé  Robert Cazala
1961  Jacques Anquetil  Joseph Groussard  Joseph Planckaert
1962  Joseph Planckaert  Tom Simpson  Rolf Wolfshohl
1963  Jacques Anquetil  Rudi Altig  Rik Van Looy
1964  Jan Janssen  Jean-Claude Annaert  Jean Forestier
1965  Jacques Anquetil  Rudi Altig  Italo Zilioli
1966  Jacques Anquetil  Raymond Poulidor  Vittorio Adorni
1967  Tom Simpson  Bernard Guyot  Rolf Wolfshohl
1968  Rolf Wolfshohl  Ferdinand Bracke  Jean-Louis Bodin
1969  Eddy Merckx  Raymond Poulidor  Jacques Anquetil
1970  Eddy Merckx  Jesús Luis Ocaña Pernía  Jan Janssen
1971  Eddy Merckx  Gösta Pettersson  Jesús Luis Ocaña Pernía
1972  Raymond Poulidor  Eddy Merckx  Jesús Luis Ocaña Pernía
1973  Raymond Poulidor  Joop Zoetemelk  Eddy Merckx
1974  Joop Zoetemelk  Alain Santy  Eddy Merckx
1975  Joop Zoetemelk  Eddy Merckx  Gerrie Knetemann
1976  Michel Laurent  Hennie Kuiper  Jesús Luis Ocaña Pernía
1977  Freddy Maertens  Gerrie Knetemann  Jean-Luc Vandenbroucke
1978  Gerrie Knetemann  Bernard Hinault  Joop Zoetemelk
1979  Joop Zoetemelk  Sven-Åke Nilsson  Gerrie Knetemann
1980  Gilbert Duclos-Lassalle  Stefan Mutter  Gerrie Knetemann
1981  Stephen Roche  Adri van der Poel  Alfons De Wolf
1982  Sean Kelly  Gilbert Duclos-Lassalle  Jean-Luc Vandenbroucke
1983  Sean Kelly  Jean-Marie Grezet  Steven Rooks
1984  Sean Kelly  Stephen Roche  Bernard Hinault
1985  Sean Kelly  Stephen Roche  Frédéric Vichot
1986  Sean Kelly  Urs Zimmermann  Greg LeMond
1987  Sean Kelly  Jean-François Bernard  Laurent Fignon
1988  Sean Kelly  Ronan Pensec  Julián Gorospe Artabe
1989  Miguel Indurain Larraya  Stephen Roche  Marc Madiot
1990  Miguel Indurain Larraya  Stephen Roche  Luc Leblanc
1991  Tony Rominger  Laurent Jalabert  Martial Gayant
1992  Jean-François Bernard  Tony Rominger  Miguel Indurain Larraya
1993  Alex Zülle  Laurent Bezault  Pascal Lance
1994  Tony Rominger  Jesús Montoya Alarcón  Viatxeslav Iekímov
1995  Laurent Jalabert  Vladislav Bóbrik  Alex Zülle
1996  Laurent Jalabert  Lance Armstrong  Christopher Miles Boardman
1997  Laurent Jalabert  Laurent Dufaux  Santiago Blanco Gil
1998  Frank Vandenbroucke  Laurent Jalabert  Marcelino García Alonso
1999  Michael Boogerd  Markus Zberg  Santiago Botero Echeverry
2000  Andreas Klöden  Laurent Brochard  Francisco Mancebo Pérez
2001  Dario Frigo  Raimondas Rumšas  Peter Van Petegem
2002  Alekszandr Vinokurov  Sandy Casar  Laurent Jalabert
2003  Alekszandr Vinokurov  Mikel Zarrabeitia Uranga  Davide Rebellin
2004  Jörg Jaksche  Davide Rebellin  Bobby Julich
2005  Bobby Julich  Alejandro Valverde Belmonte  Constantino Zaballa Gutiérrez
2006  Floyd Landis  Francisco Javier Vila Errandonea  Antoni Colom Mas
2007  Alberto Contador Velasco  Davide Rebellin  Luis León Sánchez Gil
2008  Davide Rebellin  Rinaldo Nocentini  Iaroslav Popòvitx
2009  Luis León Sánchez Gil  Fränk Schleck  Sylvain Chavanel
2010  Alberto Contador Velasco  Luis León Sánchez Gil  Roman Kreuziger
2011  Tony Martin  Andreas Klöden  Bradley Wiggins
2012  Bradley Wiggins  Lieuwe Westra  Alejandro Valverde Belmonte
2013  Richie Porte  Andrew Talansky  Jean-Christophe Péraud
2014  Carlos Betancur Gómez  Rui Alberto Faria da Costa  Arthur Vichot
2015  Richie Porte  Michał Kwiatkowski  Simon Špilak
2016  Geraint Thomas  Alberto Contador Velasco  Richie Porte
2017  Sergio Henao Montoya  Alberto Contador Velasco  Daniel Martin
2018  Marc Soler i Giménez  Simon Yates  Gorka Izagirre Insausti
2019  Egan Bernal Gómez  Nairo Quintana Rojas  Michał Kwiatkowski
2020  Maximilian Schachmann  Tiesj Benoot  Sergio Higuita García
2021  Maximilian Schachmann  Aleksandr Vlàssov  Ion Izagirre Insausti
2022  Primož Roglič  Simon Yates  Daniel Martínez Poveda
2023  Tadej Pogačar  David Gaudu  Jonas Vingegaard
2024  Matteo Jorgenson  Remco Evenepoel  Brandon McNulty


Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 «Guide Historique 2024» (en francès). ASO. [Consulta: 14 abril 2024].
  2. Cyclisme – UCI – McQuaid passe à l'attaque Arxivat 2012-06-04 at Archive.is, lequipe.fr, 7 de març de 2008. (francès)
  3. Paris-Nice – L'AIGCP ne recule pas" Arxivat 2012-06-04 at Archive.is, lequipe.fr, 7 de març de 2008. (francès)
  4. «Les maillots distinctifs». cyclismag.com, 28-08-2006. Arxivat de l'original el 2011-02-17. [Consulta: 16 novembre 2009].
  5.   PDF «Guide historique de Paris-Nice». letour.fr. [Consulta: 14 novembre 2009].

Enllaços externs

modifica