Sant Pere
Segons el Nou Testament, Simó Pere (en arameu Xim'on kēfa, ܫܡܥܘܢ ܟܐܦܐ i en grec Σίμων ὁ Κηφᾶς Quefes, o Πέτρος Petros) conegut com a Sant Pere o Quefes (Betsaida, Galilea, ? - Roma, c.64/67) fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret i va ser considerat per la hagiografia posterior com el primer Cap del Cristianisme. És venerat com a sant en tota la cristiandat.
 | |||||||||
| Nom original | (ar) بطرس | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||
| Naixement |
1 aC Betsaida | ||||||||
| Mort |
c. 67 dC (66/67 anys) Roma | ||||||||
| Causa de mort | Crucifixió | ||||||||
| Lloc d'enterrament | basílica de Sant Pere del Vaticà | ||||||||
37 dC – 54 dC ← nou càrrec – Evodi d'Antioquia →
33 dC – 67 dC ← nou càrrec – Lli I →
| |||||||||
| Dades personals | |||||||||
| Religió | Cristianisme | ||||||||
| Activitat | |||||||||
| Ocupació | Sacerdot i pescador | ||||||||
| Període | Imperi Romà | ||||||||
| Professors | Jesús històric i Jesús de Natzaret | ||||||||
| Enaltiment | |||||||||
| Celebració | Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies orientals, anglicanisme | ||||||||
| Canonització | Antiga | ||||||||
| Pelegrinatge | Roma: Sant Pere del Vaticà (tomba), San Pietro in Vincoli (relíquies de les cadenes), Presó Mamertina (lloc d'empresonament), San Pietro in Montorio (lloc de martiri) | ||||||||
| Festivitat | 29 de juny; Càtedra de Sant Pere: 22 de febrer (el 18 de gener abans de 1960); S. Pere encadenat: 1 d'agost (abans de 1960) | ||||||||
| Iconografia | Vell amb barba, amb llibre; amb dues claus; amb pal·li o tiara papal; crucificat cap per avall, amb una creu cap per avall | ||||||||
| Patró de | El Masnou, Abrera, Riudecols, Canet de Mar, Montmeló, Reus, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Ribes, Sant Pere Pescador, Terrassa; Esporles; barri de Sant Pere (Barcelona); Roma, Santa Seu; Bremen, Worms i Ratisbona (Alemanya); Sant Petersburg (Rússia); mariners i pescadors, constructors de ponts (pontífexs) | ||||||||
| Família | |||||||||
| Cònjuge | esposa de Sant Pere | ||||||||
| Germans | Andreu apòstol | ||||||||
| Parents | sogra de Sant Pere (sogra) | ||||||||
 | |||||||||
BiografiaModifica
Originari de Betsaida, el seu nom era Simó (en arameu Shim‘on bar Jochanan, en hebreu שמעון בן-יוֹחָנָן Šim‘ôn ben Johanan i en grec Συμεών Symeon, o Σίμων Símon). Estava casat i se'n va anar a viure a Cafarnaüm, on treballava com a pescador al Llac Tiberíades acompanyat del seu germà Andreu; va ser un dels primers deixebles de Jesús i ho va abandonar tot per seguir-lo.
El més precís sobre la vocació de Sant Pere és l'Evangeli segons Joan (hom pensa que va ser escrit vora l'any 100), que conta com Jesús va ser presentat a Simó pel germà d'aquest, Andreu.
A l'Evangeli segons sant Mateu (16:16-18), Crist li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meua església. Així doncs Jesús li va donar a Simó el nom de Pere (Kéfa, o Quefes, que vol dir pedra en arameu). La tradició catòlica li assigna el primer lloc entre els apòstols (en les llistes de Mateu, de Marc i de Lluc, així com en els Fets dels Apòstols, Pere és citat sempre en primer lloc).
Icona del s. VI, encàustic (Santa Caterina del Sinaí)
Estàtua de bronze d'Arnolfo di Cambio, s. XIII (Basílica de Sant Pere, Vaticà)
Llàgrimes de Sant Pere del Greco
Estàtua a Sant Joan del Laterà, per Pierre-Étienne Monnot
En ser probablement Joan, amb Andreu, un dels primers deixebles de Jesús, és comprensible que tingui un record personal molt precís d'uns esdeveniments tan importants en la seua existència. Finalment, com que aquest Evangeli ha estat escrit el darrer, aquesta obra no ha pogut pas influenciar els altres tres Evangelis, els escriptors dels quals no van ser testimonis directes de l'escena i per això en donen menys detalls.
Ben sovint és un dels principals actors del Nou Testament:
- Arran del procés i de la condemna de Jesús, Pere nega el seu mestre, però serà, juntament amb Joan, un dels primers a admetre la resurrecció i a donar-ne fe.
- A Pere adreçarà Jesús el famós Posa't darrere meu, Satanàs quan Pere va reprendre Jesús, ja que el veritable deixeble he de seguir les passes del Mestre.
Pere és un dels apòstols de qui més parlen els Evangelis i els Fets dels Apòstols. La darrera part de la seua vida no és relatada als llibres del Nou Testament. Hom li atribueix dues cartes integrades a la Bíblia.
Segons la tradició catòlicaModifica
Segons la tradició catòlica, després d'haver evangelitzat Antioquia, la regió del Pont, Galàcia, Bitínia i Capadòcia, hauria marxat a Roma, n'hauria esdevingut el primer bisbe i hauria mort com a màrtir a l'emplaçament del Vaticà. La seua tomba va ser trobada efectivament per l'arqueòleg Jérôme Carcopino als anys quaranta i pot ser visitada. És considerat un sant, entre d'altres, per l'Església catòlica així com el primer papa.
Segons la tradició popular, sant Pere seria el guardià de les portes del Paradís, per això se'l representa amb unes claus a la mà.
Alliberament de Sant Pere per Rafael; fresc a les Estances Vaticanes
St. Pere predicant, per Fra Angelico, 1433 (Florència, San Marco)
Crucifixió de Sant Pere per Filippino Lippi (Florència, Església del Carmine)
Crucifixió de Sant Pere pel Caravaggio (Roma, Santa Maria del Popolo)
Segons la històriaModifica
Els historiadors de primer segle ignoren els orígens i els primers temps del cristianisme i els Evangelis no poden ésser pas considerats història tal com es considera avui dia; d'altra banda això no n'és pas l'objectiu: els evangelistes no són pas testimonis des de fora , sinó sobretot deixebles que viuen llur fe i, de resultes d'això, produeixen documents apologètics destinats a animar la fervor de llurs auditors i a resumir el que consideren que és important difondre.
Només es disposa d'una al·lusió vaga i tardana (Tàcit) als fidels d'allò que aleshores només és considerat com una secta del judaisme i hom no disposa pas de cap testimoni escrit contemporani sobre els apòstols fet per cap dels historiadors esmentats.
Ruines de la casa de Pere a Cafarnaüm, sota l'actual església ortodoxa de Sant Pere
Columna de St. Pere, a S. Piero in Grado, Pisa, lloc on el sant va fer la primera missa en arribar a Itàlia
Peus de Sant Pere, a l'església del Quo Vadis (Roma, Via Àpia)
Cadenes de Sant Pere a S. Pietro in Vincoli (Roma)
Presó Mamertina al Fòrum Romà
Cripta del templet de S. Pietro in Montorio, lloc tradicional del martiri
Tomba de Sant Pere, a la cripta de Sant Pere del Vaticà
Baldaquí a Sant Joan del Laterà (Roma), amb el reliquiari dels caps dels sants Pere i Pau, obra de Giovanni di Stefano (s. XIII)
NomModifica
En els diferents evangelis ens troben diversos noms semblants que comencen per Simó:
- Simó Kêpha (la Pedra) (Pere) Mt 4:18
- Simó el Zelota Lc 6:15 i Ac 1:13
- Simó el Cananeu Mc 3:18
- Simó barjonna (fill de Jonàs) Jo 21:15
- Simó Iscariot (Mt 6:70
Segons Robert Ambelain tots són una sola i única persona Simó Pere.
IconografiaModifica
.jpg)
En l'art se l'acostuma a representar com un home gran, mig calb i amb barba, que va vestit amb túnica i mantell. També se'l representa com a Papa, amb atributs papals com la tiara o triregnum. Un altre atribut característic de sant Pere són les claus, que fan referència a les Claus del Cel. Sovint se'l representa fent parella amb Sant Pau apòstol. Entre els episodis més característics de la seva hagiografia hi ha La pesca miraculosa, la negació de Sant Pere durant la Passió de Jesús, l'episodi del Quo Vadis (Jesús s'apareix a Pere, que fugia de Roma, i li pregunta cap on va) o la seva crucfixió a Roma, en una creu posada de cap per avall.
Obresː
- L'aparició de Jesús als seus deixebles en el mar relleu del Mestre de Cabestany s. XII Museu Frederic Marès, Barcelona.
- Taula lateral d'altar amb la representació de Sant Pere i Sant Pau. S. XIII. (Museu Episcopal de Vic)
- Sant Pere en càtedra, d'Arnolfo di Cambio s. XIII (basílica de Sant Pere del Vaticà)
- Escultura a la façana principal de l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona, s. XIV.
- Retaule de ̈Sant Pere, de Lluís Borrassà, a les esglésies de Sant Pere de Terrassa (1411)
- ̈Retaule major de la Catedral de Vic, obra de Pere Oller, 1420
- Retaule de Sant Pere Apòstol procedent de Vinaixa, obra de Ramon de Mur, 1420-21 (Museu Diocesà de Tarragona)
- Frescos de la Capella Brancacci a Santa Maria del Carmine de Florència, obra de Masaccio i Masolino da Panicale (1424-1428)
- Retaule de Sant Pere de Púbol, obra de Bernat Martorell, 1437. Museu d'Art de Girona
- Retaule de Sant Pere, atribuït a Pere Mates, procedent de l'església parroquial de Sant Pere de Montagut. S. XVI (Museu d'Art de Girona)
- Sant Pere i Sant Pau, de El Greco. 1590-1600 (MNAC)
- Martiri de Sant Pere de Miquel Àngel a la capella Paulina del Vaticà (1546-1550)
- Sant Pere i Sant Pau, de El Greco. 1590-1600 (MNAC)
- Bust reliquiari de Sant Pere, obra de Francesc Via. 1695. Església prioral de Sant Pere de Reus.
- Retaule de Sant Pere de Prada de Conflent, obra de Josep Sunyer i Raurell, 1697-99
BibliografiaModifica
- Juan FERRANDO ROIG: Iconografía de los santos. Barcelona: Omega, 1950.
