Viquipèdia

Tuvalu

país d'Oceania

Tuvalu (abans illes Ellice) és un estat insular de la Polinèsia, situat per sota l'equador, al sud de Kiribati, al nord de Fiji i Wallis i Futuna i a l'est de Salomó.

Plantilla:Infotaula geografia políticaTuvalu
Bandera
Bandera
Escut d'armes
Escut d'armes
Imatge
Tipusestat insular, estat sobirà, Reialmes de la Commonwealth, país i estat arxipelàgic Modifica el valor a Wikidata
HimneTuvalu mo te Atua Modifica el valor a Wikidata
Lema«Tuvalu for the Almighty»
«Twfalw yr Hollalluog» Modifica el valor a Wikidata
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 7° 28′ 30″ S, 178° 00′ 20″ E / 7.475°S,178.00556°E / -7.475; 178.00556
CapitalFunafuti Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població11.792 (2020) Modifica el valor a Wikidata (453,54 hab./km²)
GentiliciTuvalià, Tuvaliana Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialtuvalià
anglès Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície26 km² Modifica el valor a Wikidata
Punt més altNiulakita (5 m) Modifica el valor a Wikidata
Punt més baixoceà Pacífic (0 m) Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació1r octubre 1978 Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Òrgan legislatiuParlament de Tuvalu , (Escó: 16) Modifica el valor a Wikidata
• Primer ministre Modifica el valor a WikidataFeleti Teo (en) Tradueix (2024–) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Organització Mundial de la Salut
Estats de l’Àfrica
Aliança de Petits Estats Insulars
Commonwealth (1978–)
Unió Postal Universal (1981–)
UNESCO (1991–)
Banc Asiàtic de Desenvolupament (1993–)
Unió Internacional de Telecomunicacions (1996–)
Organització de les Nacions Unides (2000–)
Organització per la Prohibició de les Armes Químiques (2004–)
Associació Internacional de Foment (2010–)
Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (2010–)
Organització Meteorològica Mundial (2012–) Modifica el valor a Wikidata
PIB nominal60.196.367 $ (2021) Modifica el valor a Wikidata
Monedadòlar de Tuvalu Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari
Domini de primer nivell.tv Modifica el valor a Wikidata
Prefix telefònic+688 Modifica el valor a Wikidata
Telèfon d'emergències911 Modifica el valor a Wikidata
Codi paísTV Modifica el valor a Wikidata

Després del Vaticà és l'estat menys poblat del món, si bé la seva petita superfície fa que tingui un gran densitat de població. És conegut entre d'altres pel seu atractiu domini d'internet .tv, per la cessió de l'ús del qual va rebre 50 milions de dòlars entre 2000 i 2012.

Història

modifica

Els primers europeus a descobrir aquestes illes van ser els espanyols. El 1568 Álvaro de Mendaña va descobrir l'illa de Jesús, avui Nui. En el segon viatge, el 1595, va descobrir La Solitaria, avui Niulakita. Més tard, el 1780, Francisco Mourelle descobreix San Agustín, avui Nanumea, i Cocal, avui Nanumaga.

No s'hi va establir cap colonització, però van ser visitades amb freqüència per comerciants d'esclaus i per baleners.

El 1819 reben el nom de l'anglès Ellice i, el 1892, passen a formar part del protectorat britànic de les illes Gilbert i Ellice, convertit en colònia des del 1916. Els conflictes entre els micronesis de les illes Gilbert (després Kiribati) i els polinesis de les Ellice (després Tuvalu) van provocar la separació de la colònia en dues l'any 1976. És independent i membre del Commonwealth des del 1978.

Política

modifica

Oficialment la capital és Funafuti, l'atol més poblat. La seu administrativa del govern i del parlament és a Vaiaku, una vila de 4.900 habitants situada a l'illa Fongafale, la més gran de l'atol de Funafuti.

Democràcia parlamentària

modifica

La constitució de Tuvalu estableix que és «la llei suprema de Tuvalu» i que «totes les altres lleis s'interpretaran i aplicaran amb subjecció a aquesta Constitució»; estableix els principis de la Carta de Drets i la protecció dels drets i llibertats fonamentals.[1]

Tuvalu és una democràcia parlamentària i un reialme de la Commonwealth amb Carles III del Regne Unit com a rei de Tuvalu. Atès que el Rei resideix al Regne Unit, està representat a Tuvalu per un governador general, al qual nomena per consell del primer ministre de Tuvalu.[2] Es van celebrar dos referèndums constitucionals (el 1986 i 2008) que van confirmar la monarquia.

Des de la creació de la colònia britànica de Tuvalu el 1974 fins a la independència, l'òrgan legislatiu de Tuvalu es deia House of the Assembly or Fale I Fono. Després de la independència, a l'octubre de 1978, la Cambra de l'Assemblea va passar a dir-se parlament de Tuvalu o Palamene o Tuvalu.[2] El lloc en el qual es reuneix el Parlament es diu Vaiaku maneapa.[3] La maneapa de cada illa és un lloc de reunió obert on els caps i ancians deliberen i prenen decisions.[3]

El parlament unicameral té 15 diputats, i les eleccions se celebren cada quatre anys. Els diputats elegeixen al primer ministre (que és el cap de govern) i al president del Parlament. Els ministres que formen el Gabinet són nomenats pel governador general a proposta del primer ministre. No hi ha partits polítics formals; les campanyes electorals es basen en gran manera en els vincles personals i familiars i en la reputació.

Drets humans

modifica

Tuvalu és un estat que forma part dels següents tractats de drets humans:[4]

Tuvalu s'ha compromès a garantir el respecte dels drets humans en el marc de l'Examen Periòdic Universal (EPU), els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i el Te Kakeega III – National Strategy for Sustainable Development-2016-2020 (TK III), que estableix l'agenda de desenvolupament del Govern de Tuvalu. La TK III inclou noves àrees estratègiques, a més de les vuit identificades en la TK II, que són el canvi climàtic; el medi ambient; la migració i la urbanització; i els oceans i les mars.[5]

Drets LGBT

modifica

Les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT) de Tuvalu s'enfronten a reptes que no tenen les persones que no són LGBT. L'homosexualitat masculina és il·legal a Tuvalu.[6] Els articles 153, 154 i 155 del Codi Penal prohibeixen les relacions homosexuals masculines amb una pena de fins a 14 anys de presó, però la llei no s'està aplicant.[7][8] La discriminació laboral per motius d'orientació sexual està prohibida des de 2017.[9]

Tuvalu alberga una població transsexual tradicional, anomenada pinapinaaine, que històricament ha exercit uns certs rols socials i comunals.[10][11]

En 2011, Tuvalu va signar en les Nacions Unides la «declaració conjunta per a posar fi als actes de violència i a les violacions dels drets humans connexes basades en l'orientació sexual i la identitat de gènere», condemnant la violència i la discriminació contra les persones LGBT.[12]

Relacions internacionals

modifica
 
La presidenta de la República de la Xina (Taiwan), Tsai Ing-wen, visita al governador general de Tuvalu, Iakoba Italeli, al novembre de 2017

Tuvalu participa en la Comunitat del Pacífic (SPC) i és membre del Fòrum de les Illes del Pacífic, la Commonwealth de Nacions[13] i les Nacions Unides. Manté una missió en les Nacions Unides a Nova York des de l'any 2000.[14] És membre del Banc Mundial i del Banc Asiàtic de Desenvolupament.[15]

Tuvalu manté estretes relacions amb Fiji, Nova Zelanda, Austràlia (que manté una alta comissió a Tuvalu des de 2018), el Japó, Corea del Sud, Taiwan, els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Europea. La capital de Tuvalu, Funafuti, alberga les dues úniques ambaixades estrangeres al país; República de la Xina (Taiwan), que té un ampli programa d'assistència a les illes, i Austràlia (des de 2018). A més, també alberga un consolat honorari de França.[16]

Una de les principals prioritats internacionals de Tuvalu en l'ONU, en la Cimera de la Terra de 2002 a Johannesburg (Sud-àfrica) i en altres fòrums internacionals, és promoure la preocupació per l'escalfament global i la possible pujada del nivell de la mar. Tuvalu advoca per la ratificació i aplicació del Protocol de Kyoto. Al desembre de 2009, les illes van paralitzar les converses sobre el canvi climàtic en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic celebrada a Copenhaguen, per temor al fet que altres països en desenvolupament no es comprometessin plenament amb acords vinculants de reducció de les emissions de diòxid de carboni. El seu negociador principal va declarar: «Tuvalu és un dels països més vulnerables del món al canvi climàtic i el nostre futur depèn del resultat d'aquesta reunió».[17]

Tuvalu participa en l'Aliança de Petits Estats Insulars (Alliance of Small Island States, AOSIS), que és una coalició de petits països insulars i costaners de baixa altitud preocupats per la seva vulnerabilitat als efectes adversos del canvi climàtic global. En virtut de la Declaració de Majuro, signada el 5 de setembre de 2013, Tuvalu s'ha compromès a implantar la generació d'energia renovable 100% (entre 2013 i 2020), que es proposa dur a terme mitjançant energia solar fotovoltaica (95% de la demanda) i biodièsel (5% de la demanda). S'estudiarà la viabilitat de la generació d'energia eòlica.[18] Tuvalu participa en les operacions de la South Pacific Applied Geoscience Commission (SOPAC) i de Pacific Regional Environment Programme (SPREP).[19]

Tuvalu és part d'un tractat d'amistat amb els Estats Units, signat poc després de la independència i ratificat pel Senat estatunidenc en 1983, en virtut del qual els Estats Units va renunciar a les reclamacions territorials anteriors sobre quatre illes de Tuvalu (Funafuti, Nukufetau, Nukulaelae i Niulakita) en virtut de Guano Islands Act de 1856.[20]

El govern de Tuvalu, el dels Estats Units i els d'altres illes del Pacífic són parts del South Pacific Tuna Treaty (SPTT), que va entrar en vigor en 1988.[21] Tuvalu també és membre de l'acord de Nauru, que aborda la gestió de la pesca de la tonyina amb xarxes de cèrcol en el Pacífic occidental tropical. Els Estats Units i els països de les illes del Pacífic han negociat el Tractat Multilateral de Pesca (que engloba el l'anterior tractat) per a confirmar l'accés dels tonyinaires estatunidencs a les pesqueres del Pacífic Occidental i Central. Tuvalu i els altres membres de l'Agència de Pesca del Fòrum de les Illes del Pacífic (Pacific Island Forum Fisheries Agency, FFA) i els Estats Units han establert un acord de pesca de tonyina per a 2015; es negociarà un acord a més llarg termini. El tractat és una ampliació de l'acord de Nauru i preveu que els vaixells de cèrcol de bandera estatunidenca puguin pescar 8.300 dies a la regió a canvi d'un pagament de 90 milions de dòlars, procedents de la indústria pesquera de la tonyina i de les contribucions del govern estatunidenc.[22] En 2015, Tuvalu es va negar a vendre dies de pesca a unes certes nacions i flotes que han bloquejat les iniciatives de Tuvalu per a desenvolupar i sostenir la seva pròpia pesquera.[23] En 2016, el ministre de Recursos Naturals va recordar l'article 30 de la Convenció de la WCPF, que descriu l'obligació col·lectiva dels membres de considerar la càrrega desproporcionada que les mesures de gestió podrien suposar per als petits estats insulars en desenvolupament, ja que considera que els països desenvolupats eludeixen les seves responsabilitats.[24]

Al juliol de 2013, Tuvalu va signar el memoràndum d'entesa per a establir el Mecanisme Regional de Comerç i Desenvolupament del Pacífic, que es va originar en 2006, en el context de les negociacions per a un acord d'associació econòmica entre els Estats ACP del Pacífic i la Unió Europea. El motiu de la creació del mecanisme és millorar el subministrament d'ajuda als països insulars del Pacífic en suport dels requisits de l'eficàcia de l'ajuda. Els Estats ACP del Pacífic són els països del Pacífic signataris de l'Acord de Cotonú amb la Unió Europea.[25] El 31 de maig de 2017 es va celebrar en Funafuti el primer diàleg polític d'alt nivell millorat entre Tuvalu i la Unió Europea en el marc de l'Acord de Cotonú.[26]

El 18 de febrer de 2016, Tuvalu va signar la Carta del Fòrum de Desenvolupament de les Illes del Pacífic (Pacific Islands Development Forum Charter) i es va unir formalment al Fòrum de Desenvolupament de les Illes del Pacífic (Pacific Islands Development Forum, FIDP).[27] El juny de 2017, Tuvalu va signar el Pacific Agreement on Closer Economic Relations (PASTURAR).[28][29]

Defensa i interior

modifica

Tuvalu no té forces militars regulars i no gasta diners en l'exèrcit. La seva força policial nacional, la Força Policial de Tuvalu, amb seu a Funafuti, inclou una unitat de vigilància marítima, duanes, presons i immigració. Els agents de policia porten uniformes d'estil britànic.

De 1994 a 2019, Tuvalu va vigilar la seva zona econòmica exclusiva de 200 quilòmetres amb un patruller proporcionat per Austràlia. Austràlia ho havia lliurat a Tuvalu i a altres 11 socis del Fòrum del Pacífic, per al seu ús en la vigilància marítima i el patrullatge pesquer i per a missions de recerca i rescat.[30] El 7 d'abril de 2019, Austràlia els va donar un altre patruller, que serà operat per la unitat de vigilància marítima de la Policia de Tuvalu.[31][32]

La delinqüència a Tuvalu no és un problema social important a causa d'un sistema de justícia penal eficaç, també per la influència de la Falekaupule (l'assemblea tradicional d'ancians de cada illa) i el paper central de les institucions religioses en la comunitat tuvaliana.[33][34]

Geografia

modifica

Consisteix en un arxipèlag que comprèn nou atols, encara que el nom Tuvalu vol dir literalment vuit illes. Són:

La seva baixa alçada (5 metres n'és la cota màxima) fa que les illes estiguin sota l'amenaça que una pujada del nivell del mar les faci desaparèixer. La població podria ser evacuada durant les properes dècades cap a Nova Zelanda o Niue (independent, si bé associada amb Nova Zelanda, que no corre el mateix perill de desaparició però perd població).

Societat

modifica

Demografia

modifica
 
Distribució de la població de Tuvalu per grups d'edat (2014)

La població en el cens de 2002 era de 9.561 habitants,[35] i la població en el cens de 2017 era de 10.645 habitants.[36][37] La estimació més recent de 2020 situa la població en 11.342.[38] La població de Tuvalu és principalment d'ètnia polinèsia, amb aproximadament un 5,6% de la població de micronèsia que parla gilbertès, especialment a Nui.[36]

L'esperança de vida de les dones a Tuvalu és de 70,2 anys i de 65,6 anys per als homes (est. 2018).[39] La taxa de creixement de la població del país és del 0,86% (est. 2018).[39] La taxa neta de migració s'estima en -6,6 migrant(s)/1.000 habitants (est. 2018).[39] L'amenaça de l'escalfament global a Tuvalu no és encara el principal causa per a la migració, ja que els tuvalians semblen preferir continuar vivint a les illes per raons d'estil de vida, cultura i identitat.[40]

Entre 1947 i 1983, varis tuvalians de Vaitupu van emigrar a Kioa, una illa de Fiji.[41] Els colons de Tuvalu van obtenir la ciutadania fijiana en 2005. En els últims anys, Nova Zelanda i Austràlia han estat els principals destins per a la migració o el treball de temporada.

En 2014, es va cridar l'atenció sobre un recurs presentat davant el Tribunal d'Immigració i Protecció de Nova Zelanda contra la deportació d'una família de Tuvalu al·legant que eren «refugiats del canvi climàtic», que sofririen les dificultats derivades de la degradació mediambiental de Tuvalu.[42] No obstant això, la posterior concessió de permisos de residència a la família es va fer per motius no relacionats amb la sol·licitud com refugiat.[43] La família va tenir èxit en la seva apel·lació perquè, segons la legislació d'immigració pertinent, hi havia «circumstàncies excepcionals de caràcter humanitari» que justificaven la concessió de permisos de residència, ja que la família estava integrada en la societat neozelandesa amb una família extensa considerable que s'havia traslladat efectivament a Nova Zelanda.[43] De fet, en 2013, el Tribunal Superior de Nova Zelanda va determinar que la reclamació d'un kiribatià de ser un «refugiat del canvi climàtic» en virtut de la convenció relativa a l'estatut dels refugiats (1951) era insostenible, ja que no hi havia persecució ni danys greus relacionats amb cap dels cinc motius estipulats en la convenció.[44] La migració permanent a Austràlia i Nova Zelanda, per exemple per a la reagrupació familiar, requereix el compliment de la legislació d'immigració d'aquests països.[45]

Nova Zelanda té una quota anual de 75 tuvalians als quals se'ls concedeixen permisos laborals en el marc de la Pacific Access Category (PAC), com es va anunciar en 2001.[46] Els sol·licitants s'inscriuen en les paperetes de la PAC; el criteri principal és que el sol·licitant principal ha de tenir una oferta de treball d'una empresa neozelandesa.[47] Els tuvalians també tenen accés a l'ocupació estacional en les indústries de l'horticultura i la viticultura a Nova Zelanda en virtut de la Política de Treball de Recognised Seasonal Employer introduïda en 2007, que permet l'ús de fins a 5.000 treballadors de Tuvalu i altres illes del Pacífic.[48] Els tuvalians poden participar en el programa australià Pacific Seasonal Worker Program, que permet als illencs del Pacífic obtenir una ocupació estacional en la indústria agrícola australiana, en particular, en les explotacions de cotó i canya de sucre; en la indústria pesquera, en particular en l'aqüicultura; i amb els proveïdors d'allotjament en la indústria del turisme.[49]

Llengües

modifica

El tuvalià i l'anglès són les llengües nacionals de Tuvalu. El tuvalià pertany al grup de llengües polinèsies, concretament a les llengües elliceanes, emparentat amb totes les altres llengües polinèsies, com l'hawaià, el maori, el tahitià, el rapanui, el samoà i el tongalès.[50] Està més estretament relacionat amb les llengües parlades en els extrems polinesis de Micronèsia i el nord i centre de Melanèsia. L'idioma tuvalià ha manllevat del samoà, a conseqüència que els missioners cristians de finals del segle xix i principis del xx eren predominantment samoans.[51][52]

L'idioma tuvalià el parlen pràcticament tots, mentre que en Nui es parla una llengua molt semblant al gilbertès.[53][54] L'anglès també és una llengua oficial, però no es parla diàriament. El parlament i les funcions oficials es duen a terme en llengua tuvaluana.

Hi ha uns 13.000 tuvalians a la diàspora que encara el parlen.[55][56] Radio Tuvalu emet programes en tuvalià.

Religió

modifica

L'Església Cristiana Congregacional de Tuvalu, de tradició calvinista, és l'església estatal de Tuvalu;[57] encara que en la pràctica això només li dona «el privilegi de realitzar serveis especials en els principals esdeveniments nacionals».[58] Segons el cens de 2012, els seus fidels representen al voltant del 97% dels 10.837 habitants de l'arxipèlag.[59][60] La constitució de Tuvalu garanteix la llibertat de culte, incloent la llibertat de practicar, la llibertat de canviar de religió, el dret a no rebre instrucció religiosa a l'escola o a assistir a cerimònies religioses a l'escola, i el dret a «no prestar un jurament o fer una afirmació que sigui contrària a la seva religió o creença».[61]

Altres grups cristians són la comunitat catòlica atesa per la missió sui iuris de Funafuti, i l'Església Adventista del Setè Dia, que compta amb el 2,8% de la població. Segons les seves pròpies estimacions, l'Església dels Germans de Tuvalu (en anglès, Tuvalu Brethren Church) compta amb uns 500 membres que representa el 4,5% de la població.[62]

La fe bahà'í és la major religió minoritària i la major religió no cristiana de Tuvalu. En forma part el 2% de la població. Els bahà'ís són majoritaris a l'illa Nanumea.[63] La comunitat musulmana ahmadia compta amb uns 50 membres, que representa el 0,4% de la població.[64]

La introducció del cristianisme va acabar amb el culte als esperits ancestrals i altres deïtats (animisme),[65] juntament amb el poder dels vaka-atua (els sacerdots de les antigues religions).[66] Laumua Kofe descriu que els objectes de culte varien d'una illa a una altra, encara que el culte als avantpassats va ser descrit pel reverend D.J. Whitmee en 1870 com una pràctica comuna.[67]

Salut

modifica

El Princess Margaret Hospital és l'únic hospital del país i el principal proveïdor de serveis mèdics. Des de finals del segle xx, el major problema sanitari de Tuvalu, i la principal causa de mort, són les malalties cardíaques,[68] seguides de prop per la diabetis[69] i la hipertensió.[70] En 2016, la majoria de les morts es van deure principalment a malalties cardíaques, i la diabetis mellitus, mentre que la hipertensió, l'obesitat i les malalties cerebrovasculars van ser les altres causes de mort.[71]

Educació

modifica
 
Nens a Niutao

L'educació a Tuvalu és gratuïta i obligatòria entre els 6 i els 15 anys. Cada illa té una escola primària. L'escola secundària de Motufoua es troba a Vaitupu.[72] Els alumnes s'allotgen a l'escola durant el curs escolar i tornen a les seves illes d'origen en les vacances escolars. L'escola secundària de Fetuvalu, una escola diürna gestionada per l'església de Tuvalu, està a Funafuti.[73]

Fetuvalu ofereix el programa d'estudis de Cambridge (IGCSE). Motufoua ofereix el Fiji Junior Certificate (FJC) en el desè any, el Tuvaluan Certificate en l'onzè any i el Pacific Senior Secondary Certificate (PSSC) en el dotzè any, que estableix el tribunal examinadora de Fiji.[74] Els alumnes de sisè curs que aproven el PSSC passen al Augmented Foundation Programme, finançat pel govern de Tuvalu. Aquest programa és necessari per als programes d'educació terciària a l'estranger i està disponible en la Universitat del Pacífic Sud (USP) a Funafuti.[75]

En 2001, l'assistència obligatòria a l'escola és de 10 anys per als homes i d'11 anys per a les dones. En 2002, la taxa d'alfabetització d'adults ja era del 99,0%. En 2010, hi havia 1.918 alumnes als quals feien classe 109 professors (98 certificats i 11 no certificats). La relació professor-alumne a les escoles primàries de Tuvalu és d'aproximadament 1.18 per a totes les escoles, amb l'excepció de l'escola Nauti, que té una relació d'1.27. L'escola Nauti de Funafuti és la major escola primària de Tuvalu, amb més de 900 alumnes (el 45% del total de la matrícula de primària). La proporció d'alumnes per professor a Tuvalu és baixa en comparació amb tota la regió del Pacífic, que tenia una proporció d'1.29.

S'han creat Centres de Formació Comunitària (Community Training Centres, CTC) dins de les escoles primàries de cada atol. Ofereixen formació professional als alumnes que no passen de la vuitena classe per no haver superat els requisits d'accés a l'ensenyament secundari. Els CTC ofereixen formació en fusteria bàsica, jardineria i agricultura, costura i cuina. Al final dels seus estudis, els graduats poden sol·licitar la continuació dels mateixos a l'Escola Secundària de Motufoua o en l'Institut de Formació Marítima de Tuvalu (TMTI). Els adults també poden assistir a cursos en els CTC.[76]

Quatre centres d'ensenyament superior ofereixen cursos tècnics i professionals: El Tuvalu Maritime Training Institute (TMTI), el Tuvalu Atoll Science Technology Training Institute (TASTII), la Australian Pacific Training Coalition (APTC) i la Universitat del Pacífic Sud (USP).[77]

L'Ordenança d'Ocupació de Tuvalu de 1966 (Tuvaluan Employment Ordinance of 1966) fixa la majoria d'edat per poder treballar als 14 anys i prohibeix als menors de 15 anys fer feines perilloses.[78]

Economia

modifica
Article principal: Economia de Tuvalu

L'economia de Tuvalu està complicada per la seva ubicació remota i la seva manca d'economies d'escala. Els ingressos recaptats pel govern provenen en gran part de la venda fortuïta del seu domini de nivell superior .tv (8,3% dels seus ingressos);[79] vendes de segells postals i monedes; llicències de pesca (principalment pagats sota el Tractat de la tonyina de Pacífic Sud); subvencions directes de donants internacionals (donants de governs així com del Banc Asiàtic de Desenvolupament); i ingressos del Tuvalu Trust Fund (en català Fons fiduciari de Tuvalu), establert en 1987 pel Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda).[80][81][82]

Referències

modifica
  1. ↑ «PACLII». The Constitution of Tuvalu. [Consulta: 10 març 2013].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Palamene o Tuvalu (Parliament of Tuvalu)». Inter-Parliamentary Union, 1981. [Consulta: 7 març 2013].
  3. ↑ 3,0 3,1 Taafaki, Tauaasa. «South Pacific – Governance in the Pacific: the dismissal of Tuvalu’s Governor-General». Research School of Pacific and Asian Studies, ANU (No 96/5), 1996. [Consulta: 28 agost 2021].
  4. ↑ «Tuvalu National Human Rights Action Plan 2016–2020». Attorney General's Office of Tuvalu and the Pacific Community (SPC), 2016. [Consulta: 5 febrer 2017].
  5. ↑ «Te Kakeega III – National Strategy for Sustainable Development-2016-2020». Government of Tuvalu, 2016. [Consulta: 5 febrer 2017].
  6. ↑ «Cooks bill puts spotlight on Pacific's anti-gay laws». RNZ News, 21-08-2017.
  7. ↑ «Tuvalu Penal Code». Tuvalu Legislation. Arxivat de l'original el 2022-06-22. [Consulta: 7 setembre 2021].
  8. ↑ «Gay Tuvalu News & Reports», 11-10-2011.
  9. ↑ «Tuvalu National report submitted in accordance with paragraph 5 of the annex to Human Rights Council resolution 16/21». [Consulta: 3 abril 2020].
  10. ↑ «Country factsheets: Tuvalu 2017». UNAIDS.
  11. ↑ «Global AIDS Progress Report of Tuvalu», 2016. [Consulta: 29 novembre 2017].
  12. ↑ Donahoe, Eileen Chamberlain. «Over 80 Nations Support Statement at Human Rights Council on LGBT Rights», 22-03-2011.
  13. ↑ «Tuvalu Accedes to Full Membership of the Commonwealth». Commonwealth Secretariat, 14-08-2000. Arxivat de l'original el 11 octubre 2008. [Consulta: 30 gener 2009].
  14. ↑ Tuvalu UN Mission. «The Permanent Mission of Tuvalu to the United Nations». United Nations, 03-01-2021. [Consulta: 22 gener 2021].
  15. ↑ «CIA World Factbook – Tuvalu». Central Intelligence Agency. [Consulta: 16 març 2011].
  16. ↑ Murray, Lisa. «Federal budget 2018: Australia sets up a diplomatic post in Tuvalu». Australian Financial Review, 09-05-2018. [Consulta: 30 desembre 2018].
  17. ↑ Black, Richard «Developing countries split over climate measures». BBC News, 09-12-2009 [Consulta: 18 gener 2010].
  18. ↑ «Majuro Declaration: For Climate Leadership». Pacific Islands Forum, 05-09-2013. Arxivat de l'original el 23 març 2016. [Consulta: 7 setembre 2013].
  19. ↑ «SPREC». Secretariat of the Pacific Regional Environment Programme, 2009. [Consulta: 22 octubre 2011].
  20. ↑ «Còpia arxivada». U.S. Department of the Interior, Office of Insular Affairs. Arxivat de l'original el 30 de setembre 2007. [Consulta: 7 setembre 2021].
  21. ↑ «South Pacific Tuna Treaty (SPTT)», 1988. [Consulta: 1r setembre 2010].
  22. ↑ «Còpia arxivada». FIS Australia, 09-10-2014. Arxivat de l'original el 3 de juliol 2017. [Consulta: 7 setembre 2021].
  23. ↑ «Tuvalu refuses to sell fishing days». The Fijian Times Online (PNA/PACNEWS), 13-06-2015. Arxivat de l'original el 7 agost 2017. [Consulta: 13 juny 2015].
  24. ↑ «TWCPFC13: Don't forget Article 30- Tuvalu reminds Tuna Commission of 'disproportionate burden' for SIDS». Pacific Islands Forum Fisheries Agency (FFA), 05-12-2016. Arxivat de l'original el 20 de desembre 2016. [Consulta: 10 desembre 2016].
  25. ↑ The Secretary General. «Samoa, Tonga and Tuvalu Sign the MOU to establish Trade and Development Facility». Press Statement 40/13, Pacific Islands Forum Secretariat, 19-07-2013. Arxivat de l'original el 30 octubre 2013. [Consulta: 27 juliol 2013].
  26. ↑ «Enhanced High Level Political Dialogue between Tuvalu and the European Union». European Union, 02-06-2017 [Consulta: 7 gener 2021].
  27. ↑ The Secretary General. «Tuvalu signs PIDF Charter and formally joins PIDF». Pacific Islands Development Forum, 18-02-2016. Arxivat de l'original el 15 de març 2016. [Consulta: 17 març 2016].
  28. ↑ «Tuvalu to sign regional trade deal». Radio NZ, 01-06-2017. [Consulta: 2 juny 2017].
  29. ↑ «PACER-Plus Regional Trade Agreement Signed in Tonga Ceremony». Pacific Islands Report/Radio NZ, 14-06-2017. Arxivat de l'original el 15 de juny 2017. [Consulta: 15 juny 2017].
  30. ↑ «Tuvalu country brief». Australian Department of Foreign Affairs and Trade. [Consulta: 14 abril 2010].
  31. ↑ Defence, Department of. «Guardian Class Patrol Boat gifted to Tuvalu» (en anglès), 07-04-2019. [Consulta: 7 setembre 2021].
  32. ↑ «Australia hands over Guardian-class patrol boat to Tuvalu» (en anglès americà), 05-04-2019. [Consulta: 7 setembre 2021].
  33. ↑ Peter Bennetts and Tony Wheeler. Time & Tide: The Islands of Tuvalu. Lonely Planet, 2001. ISBN 1-86450-342-4. 
  34. ↑ «Falekaupule Act (1997)». PACLII. [Consulta: 6 abril 2014].
  35. ↑ «Census of Population and Housing and sample Surveys». Central Statistics Division – Government of Tuvalu, 2006. [Consulta: 17 octubre 2011].
  36. ↑ 36,0 36,1 «Population of communities in Tuvalu». world-statistics.org, 11-04-2012. [Consulta: 20 març 2016].
  37. ↑ «Population of communities in Tuvalu». Thomas Brinkhoff, 11-04-2012. [Consulta: 20 març 2016].
  38. ↑ «Population, total». [Consulta: 21 octubre 2018].
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 «The World Factbook (CIA)», 20-10-2019. [Consulta: 11 novembre 2019].
  40. ↑ «Climate change, migration and adaptation in Funafuti, Tuvalu». Global Environmental Change, 19, 2009, pàg. 105–112. DOI: 10.1016/j.gloenvcha.2008.09.006.
  41. ↑ Lifuka, Neli. Koch, Klaus-Friedrich. Logs in the current of the sea: Neli Lifuka's story of Kioa and the Vaitupu colonists. Australian National University Press/Press of the Langdon Associates, 1978. ISBN 0708103626. 
  42. ↑ Rick, Noack. «Has the era of the 'climate change refugee' begun?». The Washington Post, 07-08-2014. [Consulta: 11 febrer 2015].
  43. ↑ 43,0 43,1 Rive, Vernon. «"Climate refugees" revisited: a closer look at the Tuvalu decision». Point Source, 14-08-2014. Arxivat de l'original el 4 d’octubre 2017. [Consulta: 2 març 2017].
  44. ↑ Rive, Vernon «"Climate refugees" revisited: a closer look at the Tuvalu decision». Point Source, 14-08-2014 [Consulta: 11 febrer 2015]. Arxivat 4 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2017-10-04. [Consulta: 7 setembre 2021].
  45. ↑ Ben Doherty and Eleanor Ainge Roy. «World Bank: let climate-threatened Pacific islanders migrate to Australia or NZ». The Guardian, 08-05-2017. [Consulta: 8 maig 2017].
  46. ↑ «Government announces Pacific access scheme». Mark Gosche, Pacific Island Affairs Minister (NZ), 20-12-2001. [Consulta: 5 novembre 2011].
  47. ↑ «Pacific Access Category». Immigration New Zealand, 20-12-2001. [Consulta: 5 novembre 2011].
  48. ↑ «Tuvalu – Decent work country program». International Labour Organization, 11-05-2010. [Consulta: 5 novembre 2011].
  49. ↑ «The Seasonal Worker Program». Department of Education, Employment and Workplace Relations (Australia), 01-07-2012. Arxivat de l'original el 15 agost 2012. [Consulta: 9 setembre 2012].
  50. ↑ «Tuvaluan (Te 'gana Tūvalu)». Omniglot. [Consulta: 6 novembre 2012].
  51. ↑ Munro, D. «Samoan Pastors in Tuvalu, 1865–1899». A: D. Munro & A. Thornley. The Covenant Makers: Islander Missionaries in the Pacific. Suva, Fiji, Pacific Theological College and the University of the South Pacific, 1996, p. 124–157. ISBN 9820201268. 
  52. ↑ «Tuvaluan (Te 'gana Tūvalu)». Omniglot. [Consulta: 6 novembre 2012].
  53. ↑ «Tuvaluan (Te 'gana Tūvalu)». Omniglot. [Consulta: 6 novembre 2012].
  54. ↑ «Tuvalu». Ethnologue.
  55. ↑ Besnier, Niko (2000). Tuvaluan: A Polynesian Language of the Central Pacific. London: Routledge, ISBN 0-203-02712-4
  56. ↑ Jackson, Geoff and Jackson, Jenny (1999). An introduction to Tuvaluan. Suva: Oceania Printers, ISBN 982-9027-02-3
  57. ↑ «Tuvalu». religiousfreedom.com. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 7 setembre 2021].
  58. ↑ «2010 Report on International Religious Freedom – Tuvalu». United States Department of State, 17-11-2010. [Consulta: 22 desembre 2015].
  59. ↑ «Tuvalu». religiousfreedom.com. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 7 setembre 2021].
  60. ↑ «Address data base of Reformed churches and institutions». reformiert-online.net.
  61. ↑ Constitution of Tuvalu, article 23.
  62. ↑ «International Religious Freedom Report 2012: Tuvalu». United States Department of State, 20-05-2013. [Consulta: 5 setembre 2017].
  63. ↑ «Tuvalu».
  64. ↑ Gary D. Bouma; Rodney Ling; Douglas Pratt Religious Diversity in Southeast Asia and the Pacific, 2010, p. 198. 
  65. ↑ Hedley, pp. 46–52
  66. ↑ Prof. W. J. Sollas «The Legendary History of Funafuti». Nature, 55, 11 febrer 1897, pàg. 353–355.
  67. ↑ Kofe, Laumua "Old Time Religion" in Tuvalu: A History
  68. ↑ «Còpia arxivada». Saga University-Asia/Pacific Cultural Centre for UNESCO (ACCU), 9–25 març 2008. Arxivat de l'original el 23 de febrer 2014. [Consulta: 7 setembre 2021].
  69. ↑ Lawrence Zdenek Walker. «Elective Report April–May 2012». [Consulta: 16 març 2013].
  70. ↑ «Còpia arxivada». Saga University-Asia/Pacific Cultural Centre for UNESCO (ACCU), 9–25 març 2008. Arxivat de l'original el 23 de febrer 2014. [Consulta: 7 setembre 2021].
  71. ↑ «Global AIDS Progress Report of Tuvalu». Ministry of Health Tuvalu, 2016. [Consulta: 29 novembre 2017].
  72. ↑ «Motufoua Secondary School». [Consulta: 20 novembre 2012].
  73. ↑ «Motufoua Secondary School». [Consulta: 20 novembre 2012].
  74. ↑ «Pacific Senior Secondary Certificate (PSSC), Secretariat of the Pacific Board for Educational Assessment». Spantran. Arxivat de l'original el 4 d’octubre 2018. [Consulta: 6 gener 2018].
  75. ↑ «University of the South Pacific – Tuvalu Campus». Welcome to the Tuvalu Campus, 2019. [Consulta: 28 agost 2019].
  76. ↑ ; Manuella, David«Open Schooling as a Strategy for Second-chance Education in the Pacific: A desk study report» p. 96–100. Commonwealth of Learning (COL) / University of the South Pacific, 01-06-2011. Arxivat de l'original el 2 de març 2016. [Consulta: 20 novembre 2012].
  77. ↑ «Tuvalu Theory of Change Coalition Consultation». The University of the South Pacific, 06-07-2020. Arxivat de l'original el 11 de gener 2021. [Consulta: 10 gener 2021].
  78. ↑ "Tuvalu" Arxivat 17 October 2011[Date mismatch] a Wayback Machine.. 2009 Findings on the Worst Forms of Child Labor. Bureau of International Labor Affairs, U.S. Department of Labor (2002). This article incorporates text from this source, which is in the public domain.
  79. ↑ Lee, Alexander «Tuvalu is a tiny island nation of 11,000 people. It’s cashing in thanks to Twitch.» (en anglès). Washington Post. ISSN: 0190-8286.
  80. ↑ Berkens, Michael H. «Verisign Renews Contract With Tuvalu To Run .TV Registry Through 2021». The Domains, 25-02-2012. [Consulta: 27 febrer 2012].
  81. ↑ «South Pacific Tuna Treaty (SPTT)», 1988. [Consulta: 1r setembre 2010].
  82. ↑ «New Zealand Ministry of Foreign Affairs and Trade: Aid Program (Tuvalu)». Arxivat de l'original el 2015-04-05. [Consulta: 1r setembre 2010].

Vegeu també

modifica
En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons (Galeria)  
 
Commons
 Commons (Categoria)  
 
Viccionari
 Viccionari
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tuvalu&oldid=34362935»