Manuel García Prieto

polític espanyol

Manuel García Prieto (Astorga, Lleó, 5 de novembre de 1859 - Sant Sebastià, Guipúscoa, 14 de setembre de 1938)[1] va ser un polític espanyol, militant del Partit Liberal Fusionista, ministre i president del Govern d'Espanya en diverses ocasions, la darrera presidència va ser l'últim govern constitucional de la Restauració abans de la dictadura de Primo de Rivera.

Plantilla:Infotaula personaManuel García Prieto

García Prieto fotografiat per Kaulak Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 novembre 1859 Modifica el valor a Wikidata
Astorga (província de Lleó) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 març 1938 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Sant Sebastià (Guipúscoa) Modifica el valor a Wikidata
President de l'Institut de Dret Internacional
1934 – 1936
President de l'Institut de Dret Internacional
1932 – 1934
Ministre de Gràcia i Justícia
18 febrer 1931 – 14 abril 1931
← Joaquín de Montes JovellarFernando de los Ríos Urruti →
President del Consell de Ministres d'Espanya
7 desembre 1922 – 15 setembre 1923
← José Sánchez Guerra y MartínezMiguel Primo de Rivera Orbaneja →
Ministre de Foment d'Espanya
9 novembre 1918 – 5 desembre 1918
← Francesc Cambó i BatlleJosé Gómez-Acebo y Cortina →
President del Consell de Ministres d'Espanya
9 novembre 1918 – 5 desembre 1918
← Antoni Maura i MontanerÁlvaro Figueroa y Torres Mendieta →
Ministre de la Governació
22 març 1918 – 9 novembre 1918
← José Bahamonde y de LanzLuis Silvela y Casado →
President del Consell de Ministres d'Espanya
3 novembre 1917 – 22 març 1918
← Eduardo Dato e IradierAntoni Maura i Montaner →
Ministre d'Estat
3 novembre 1917 – 22 març 1918
← Salvador Bermúdez de Castro y O'LawlorEduardo Dato e Iradier →
President del Consell de Ministres d'Espanya
20 abril 1917 – 11 juny 1917
← Álvaro Figueroa y Torres MendietaEduardo Dato e Iradier →
Diputat al Congrés dels Diputats
2 maig 1914 – 14 maig 1914
Circumscripció electoral: Madrid

Diputat al Congrés dels Diputats
2 maig 1914 – 12 febrer 1915
Circumscripció electoral: Lleó

President del Consell de Ministres d'Espanya
12 novembre 1912 – 15 novembre 1912
← José CanalejasÁlvaro Figueroa y Torres Mendieta →
Ministre d'Estat
3 abril 1911 – 31 desembre 1912
← Manuel García PrietoJuan Navarro Reverter →
Ministre d'Estat
2 gener 1911 – 3 abril 1911
← Manuel García PrietoManuel García Prieto →
Senador al Senat espanyol
1911 – 1914
Diputat al Congrés dels Diputats
4 maig 1910 – 6 març 1911
Circumscripció electoral: la Corunya

Ministre d'Estat
9 febrer 1910 – 2 gener 1911
← Juan Pérez-Caballero y FerrerManuel García Prieto →
Diputat al Congrés dels Diputats
29 abril 1907 – 14 abril 1910
Circumscripció electoral: la Corunya

Ministre de Foment d'Espanya
6 juliol 1906 – 30 novembre 1906
← Rafael Gasset ChinchillaRafael Gasset Chinchilla →
Ministre de Gràcia i Justícia
1r desembre 1905 – 10 juny 1906
← Pío Gullón e IglesiasJosé María Celleruelo y Poviones →
Ministre de la Governació
31 octubre 1905 – 1r desembre 1905
← Manuel García PrietoÁlvaro Figueroa y Torres Mendieta →
Diputat al Congrés dels Diputats
18 setembre 1905 – 30 març 1907
Circumscripció electoral: la Corunya

Ministre de la Governació
23 juny 1905 – 31 octubre 1905
← Augusto González-Besada y MeinManuel García Prieto →
Diputat al Congrés dels Diputats
4 maig 1903 – 17 agost 1905
Circumscripció electoral: la Corunya

Diputat al Congrés dels Diputats
25 maig 1901 – 27 març 1903
Circumscripció electoral: la Corunya

Diputat al Congrés dels Diputats
6 juny 1899 – 24 abril 1901
Circumscripció electoral: la Corunya

Diputat al Congrés dels Diputats
3 abril 1898 – 16 març 1899
Circumscripció electoral: la Corunya

Diputat al Congrés dels Diputats
19 abril 1896 – 26 febrer 1898
Circumscripció electoral: la Corunya

Diputat al Congrés dels Diputats
13 març 1893 – 1r juliol 1895
Circumscripció electoral: la Corunya

Diputat al Congrés dels Diputats
21 febrer 1888 – 29 desembre 1890
← Pío Gullón e Iglesias
Circumscripció electoral: Lleó

Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióInstitut San Isidro de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódiplomàtic, polític, advocat, jurista Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Liberal Fusionista Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Altres
TítolMarquesat d'Alhucemas Modifica el valor a Wikidata
CònjugeM. Victoria Montero Villegas Modifica el valor a Wikidata
ParentsEugenio Montero Ríos, gendre
Eduardo Vincenti, cocunyat
Benito Calderón Ozores, cocunyat
Manuel Gullón García-Prieto, fill de la germana Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Primers anys

modifica

No es té informació sobre els seus estudis d'abans d'anar a estudiar Lleis a la Universitat de Madrid. Ben aviat, sent encara estudiant, va entrar a militar al Partit Progressista i, poc després, al Partit Liberal, sota la protecció de José Canalejas i, especialment, del que fou el seu mentor i padrí polític Eugenio Montero Ríos, que el va iniciar en la seva carrera pública. En finalitzar els estudis de dret, va entrar a treballar al despatx de Montero, del qual s'havia guanyat la seva total confiança, fet que es va materialitzar amb el casament amb la filla d'aquest.[2]

Elecció i ministeris

modifica
 
García Prieto en l'etapa de ministre de Gràcia i Justícia, fotografiat per Manuel Compañy.

Amb 29 anys, el 1888 va ser elegit per primera vegada diputat al Parlament, representant del districte d'Astorga,[2] i el 1897 és nomenat director general del contenciós de l'Estat, després subsecretari d'Ultramar.[3] El 1905 li és entregada la seva primera cartera ministerial, la de Governació, durant el govern del seu sogre Eugenio Montero; el càrrec va donar grans prestigi a García Prieto entre els liberals.[2] Una crisi de govern va fer caure el govern, passant a la presidència Segismundo Moret que, no obstant això, va mantenir a García Prieto en el seu gabinet de govern, però en la cartera de Gràcia i Justícia, en la qual només va dirigir dos mesos, però durant els quals va crear les «colònies penitenciàries», va fundar l'Escola de Criminologia, i, finalment va modernitzar i reorganitzar el Tribunal Suprem. La fi de l'exercici del càrrec va ser per l'oposició a la Llei de Jurisdiccions que pretenia promulgar Moret, que va aconseguir aprovar al Parlament i, tot seguit, García Prieto va presentar la dimissió.[4]

El 1906 va ser ministre de Foment del govern del general López Domínguez i, després, el 1910, va ser Ministre d'Estat durant el mandat de José Canalejas (1910-1912), govern aglutinadors de diferents tendències liberals i fecund en reformes. García Prieto va ser un dels grans protagonistes d'aquell govern, com a autor dels tractats amb el Marroc (1911) i amb França (1912), que van possibilitar l'establiment del Protectorat Espanyol del Marroc, i l'annexió a la corona de les localitats de Larraix i Alcazarquivir. per qual cosa va rebre el títol de Marquès d'Alhucemas. A més, també va aconseguir que les noves repúbliques americanes, antigues colònies d'Espanya, tinguessin representació al Tribunal Internacional de Justícia de L'Haia.[3][4]

Primeres presidències i enfrontament amb Romanones

modifica

Després de l'assassinat de Canalejas, fou nomenat president accidental a García Prieto, l'actuació del qual es va reduir a pronunciar un discurs d'elogi pel difunt el 13 de novembre al Congrés dels Diputats. El dia 15 era nomenat president el comte de Romanones.[5] Aleshores, es va obrir una lluita per la direcció del Partit Liberal entre els partidaris del comte de Romanones, recentment nomenat cap de govern, i els de García Prieto, anomenats «demòcrates», per ser gendre d'Eugenio Montero. Mentre els eren més heterogenis, fidels al llegat de Segismundo Moret, i que reconeixien, especialment, més que a Romanones, a Santiago Alba. Els demòcrates eren més homogenis, antics monteristes, i moderats en el seu pensament ideològic, de fet, eren la part més dretana del partit, amb plantejaments liberals clàssics, contraris a l'intervencionisme de l'estat, a l'apropament amb els republicans i a les posicions anticlericals, i totalment oposats a la llei de mancomunitats provincials el govern del comte de Romanones. Precisament, va ser la qüestió de la descentralització la que va dur a García Prieto i els seus seguidors a formar un grup parlamentari propi a les Corts, acompanyats de diputats amb la seva clientela sense cap mena de motiu ideològic sinó per falta de favors polítics per part del govern Romanones, i es van escindir dels liberals la tardor del 1913. García Prieto, amb el suport dels conservadors, van fer caure el govern del comte.[6]

 
García Prieto i els seus correligionaris el 1914.

Durant el període de la Primera Guerra Mundial, durant el govern d'Eduardo Dato (1913-1915), en què Espanya es va mantenir neutral oficialment, si bé comerciant amb els aliats, la posició neutralista va tenir el suport dels demòcrates de García Prieto, rigoristes en aquest sentit, a diferència del comte de Romanones, que s'havia declarat obertament aliadòfil.[7] El 1917, les tensions socials i polítiques nacionals causades per la guerra mundial, van provocar la caiguda d'un nou govern encapçalat per Romanones, que va ser substituït per García Prieto. Al llarg d'aquest any, les relacions entre els grups liberals es van deteriorar progressivament, dins de la tònica de la crisi dels partits dinàstics tradicionals, que des de feia temps patien una fragmentació política i, de retruc, estaven desprestigiats pels problemes socials.[8] Entre l'abril i el juny d'aquell any, García Prieto va presidir un govern marcar per la crisi de les juntes militars, amb una clara orientació sindical, dirigida principalment pels oficials d'infanteria de baix rang demanant la reforma de l'exèrcit i millores econòmiques. Tot i la dissolució de la Junta Superior d'Infanteria va ser dissolta, es va tornar a formar i va desafiar obertament el govern de García Prieto quan se'ls va demanar la dissolució definitiva. Una rebel·lió encapçalada pel coronel Benito Márquez, a Barcelona, va resultar infructuosa i els rebels van ser empresonats a Montjuïc.[9]

La sufocació de la rebel·lió no va aturar el moviment juntista, ans al contrari, es va estendre a altres àmbits. El juny entrava un nou govern amb Eduardo Dato al capdavant, però només va durar fins a novembre i García Prieto va tornar a esdevenir president, amb un govern que integrava diferents faccions: demòcrates, romanonistes, mauristes, ciervistes i catalanistes, això sí, sempre de tendència dretana. Aquest va ser el primer govern de la restauració que va tenir un caràcter de concentració monàrquica, que té, precisament, el seu tret de sortida amb la crisi dels militars de 1917, i que va suposar la creació de coalicions dels fragmentats partits dinàstics, amb reforços ocasionals de la Lliga Regionalista.[10] El nou govern va renovar mètodes electorals, i no va pactar les llistes prèviament, ni tampoc va haver-hi ingerència per part dels governadors civils, però això va provocar una gran fragmentació de les Corts, i va impossibilitar la formació de govern i va esdevenir una crisi tot just un mes després de les eleccions.[11]

Darreres actuacions polítiques

modifica

Amenaçant amb l'abdicació, Alfons XIII va aconseguir que Antoni Maura formés govern, al qual es va integrar García Prieto, entre altres personalitats, com Dato, Romanones, Alba i Cambó. No obstant això, les desavinences polítiques entre ells no van fer-se esperar, especialment en la política internacional, sobre quina posició prendre envers Alemanya, que havia torpedinat vaixells mercants espanyols que comerciaven amb els aliats, destruint un 20% del total de la flota i provocant un total de 100 morts. Als vuit mesos el govern va caure i la desil·lusió va tornar a inundar el país.[11] Les coalicions i governs de concentració inaugurats per García Prieto van ser inestables i poc duradores. El novembre de 1918, García Prieto va formar novament govern, dominat pels demòcrates i els seguidors de Santiago Alba, però només va durar un mes a causa de les desavinences, especialment en referència a la qüestió catalana, quan els parlamentaris catalans de tots els partits, regionalistes, republicans, reformistes, carlins, conservadors i, fins i tot, liberals, van exigir a García Prieto un govern regional autònom per a Catalunya, inspirats per la doctrina Wilson, quelcom que podia fer perillar l'estabilitat nacional amb altres moviments regionals a altres zones d'Espanya.[12]

En el seu darrer mandat com a president (1922-1923), l'últim del període constitucional abans de la dictadura de Primo de Rivera, inspirat per Santiago Alba, va intentar unir les diverses faccions liberals. Com havia passat anteriorment, el discurs del nou govern de superació de la crisi nacional va donar esperances, però a la pràctica no va haver-hi canvis. De fet, les eleccions d'abril de 1923 es van conduir de forma fraudulenta, de fet, les faccions van pactar el repartiment d'escons, perquè un procés normal d'eleccions hauria fragmentat massa el parlament. Alguns autors, com Raymond Carr, sostenen que aquest govern va ser un veritable intent de democratització i reforma constitucional, i que la dictadura en va ser un impediment.[13] Tot i això, la seva vida política no acabaria. Després de la dimissió del general Dámaso Berenguer, i l'intent d'Alfons XIII que José Sánchez Guerra formés govern, García Prieto formà part del darrer govern del regnat d'Alfons XIII, presidit per Juan Bautista Aznar Cabañas, on es van integrar altres figures com Romanones, Juan de la Cierva i, fins i tot, membres de la Lliga Regionalista.[14]

Després de la darrera presidència i la participació en el govern d'Aznar, la importància política de García Prieto va decaure, tot i que havia mantingut durant la dictadura el seu càrrec de senador vitalici, amb l'arribada de la Segona República, es va retirar a Sant Sebastià, on va morir el 8 de març del 1938, en plena Guerra Civil.[15]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica

Bibliografia

modifica


Càrrecs públics
Precedit per:
Augusto González-Besada
Ministre de Governació
 

1905
Succeït per:
Álvaro Figueroa y Torres Mendieta
Precedit per:
Joaquín López Puigcerver
Ministre de Gràcia i Justícia
 

1905-1906
Succeït per:
José María Celleruelo y Poviones
Precedit per:
Juan Pérez-Caballero
Ministre d'Estat
 

1910-1912
Succeït per:
'Manuel García Prieto'
Precedit per:
José Canalejas
President del Govern d'Espanya
 

1912
Succeït per:
Álvaro Figueroa y Torres Mendieta
Precedit per:
'Manuel García Prieto'
Ministre d'Estat
 

1912-1913
Succeït per:
Juan Navarro Reverter
Precedit per:
Álvaro Figueroa y Torres Mendieta
President del Govern d'Espanya
 

1917
Succeït per:
Eduardo Dato e Iradier
Precedit per:
Eduardo Dato e Iradier
President del Govern d'Espanya
 

19171918
Succeït per:
Antonio Maura y Montaner
Precedit per:
José Bahamonde y de Lanz
Ministre de Governació
 

1918
Succeït per:
Luis Silvela y Casado
Precedit per:
Antonio Maura y Montaner
President del Govern d'Espanya
 

1918
Succeït per:
Álvaro Figueroa y Torres Mendieta
Precedit per:
Joaquín Sánchez de Toca Calvo
President del Senat d'Espanya
 

1916- 1918
Succeït per:
Alejandro Groizard y Gómez de la Serna
Precedit per:
José Sánchez Guerra y Martínez
President del Govern d'Espanya
 

19221923
Succeït per:
Miguel Primo de Rivera Orbaneja
Precedit per:
Joaquín de Montes Jovellar
Ministre de Gràcia i Justícia
 

1931
Succeït per:
Fernando de los Ríos Urruti
Premis i fites
Precedit per:
José Canalejas y Méndez
 
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 15

1912-1938
Succeït per:
Antonio López Muñoz
Precedit per:
Eduardo Dato e Iradier
Faustino Rodríguez-San Pedro
 
President de la
Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació

1909-1910
1913
Succeït per:
Faustino Rodríguez-San Pedro
Joaquín Sánchez de Toca Calvo