Obre el menú principal

Arquitectura de la Marina

Arquitectura popularModifica

 
El millor exemple de l'estil de colors vius és la façana marítima de la Vila Joiosa.

La Marina té dos estils propis de construcció, que malgrat ésser més o menys habituals a altres comarques del País Valencià[3] i més enllà, desenvolupen trets propis i elements funcionals segons la tipologia de cada edificació i el seu ús particular. Ambdós estils empren tradicionalment pedra lluïda amb guix i pintat.[4] Sovint, a l'exterior, el primer metre arran de terra -el sòcol- és de pedra més gruixuda, o porta una lluïda de pedretes o de pedra massissa.[3] De vegades es pinta el sòcol i altres adorns com el llindar de la finestra amb un altre color que la façana.[3]

Estil de colorsModifica

 
Cases acoloridesd'herència musulmana. Els Poblets
 
L'estil de colors vius. Carrer Major de Beniarbeig

El primer estil, que predomina a la Vila Joiosa, Dénia, els Poblets, Orba i Pedreguer, afavoreix la façana pintada de colors clars però lluents com ara l'ocre, el roig, el blau o el verd. És un estil propi de moltes comarques valencianes, però que ací prefereix uns tons més vius, en especial l'ocre que torna un groc vistós.[3] Aquests colors s'aconseguien tradicionalment barrejant pols d'ocre, mangra o blavet amb calç viva i aigua.[4] Alguns autors expliquen que els colors vius tapen millor els morters de mala qualitat.[3] Al voltant de les finestres i portes, es pinta un marc blanc o es realça amb pedra clara.[3]

Estil emblanquinatModifica

 
Un dels millors exemples de l'estil emblanquinat és Altea.
 
Al blanc sovint s'afegeix colors al llindar i sòcol. Teulada

El segon estil, dominant als pobles costaners[3] com Altea, Xàbia, Benissa, cobreix la totalitat de la casa en blanc. Aquest estil deu ser el més antic, ja que els edificis de més antigor són pintats tots d'aquesta manera. Es tracta d'un lluït de calç,[4] un material anterior a la pintura. En general, no hi ha cap sòcol. Per contra, els adorns de la porta i les finestres, si n'hi ha, són de pedra calcària (també dita tosca).[3] En algunes viles, com Teulada, la Nucia o Benidorm, hi ha una mena de transició entre els dos estils, on en comptes de pedra, els adorns són pintats d'un color més o menys suau. Fins i tot, pot reaparèixer el sòcol, pintat del mateix color.

Variacions de l'estilModifica

 
L'interior de la Marina prefereix colors suaus. Polop

Alguns pobles, com Finestrat, Tàrbena, Polop, l'Alfàs del Pi, Calp, Pego i Gata, són una mostra dels dos estils, on les façanes poden ser blanques o bé de colors, si bé aquests solen ser més clars. L'ús del groc o el rosa clars és notable a l'interior de la Marina, recordant l'estil propi del veí Comtat, on predomina els colors crema i beix.[3]

Materials empratsModifica

Pel que fa als materials habituals, predomina el morter de calç i la pedra calcària, que són els més econòmics; les teules, els taulells, les rajoles i les bigues de fusta són elements típics d'adorn,[3] per tal com són més escassos o costosos.[4][2] La calç es produïa als forns de calç, on es reduïa la pedra calcària que abunda a la comarca.[4]

A l'interior, on la mobilitat és més reduïda que a la costa, els materials es reduïen a la pedra i el fang per a les parets, l'argila cuita per a rajoles i teules, la canya per al fals sostre i la fusta per a les bigues.[5] La rajola i la manisa (taulell), pel seu cost, es consideraven materials de luxe al segle XVIII.[5]

Innovacions artístiquesModifica

 
Mural trompe-l'oeil. Calp

En alguns pobles, com Calp,[6] el Verger[7] o Benimeli, s'ha estès la moda de pintar murals d'estil trompe-l'oeil a les façanes de les cases. Aquest estil juga amb les perspectives per induir-nos a pensar que hi ha finestres o cases senceres que no hi són en realitat.

Cases de poble o cases agrupadesModifica

Les cases de poble de la Marina mantenen una alta fidelitat a les pautes arquitectòniques tradicionals de la comarca. Aquest tipus de casa, localitzada dins del nucli urbà, comparteix les parets laterals amb altres cases paregudes, formant una fila al llarg del carrer que s'emmiralla a l'altre costat.[8]

DimensionsModifica

La majoria de les cases de poble tenen una parcel·lació de 8 metres d'ample per 16 a 25 metres de profunditat.[5] Algunes d'aquestes cases posteriorment s'han subdividit en habitatges independents.[5] D'aquesta manera, les cases poden ser d'una mà, amb una façana de vora 4 metres, o de dues mans, amb una façana més ampla.[8][5] La subdivisió vertical, en canvi, donà lloc a l'afegit d'una escaleta.[5]

TeulatModifica

Les cases més antigues tenen una teulada a dues aigües inclinades a 25 o 30 %[5] de color rosa pàl·lid o beix, fetes amb teules de fang anomenades de moro, que descansa sobre un suport de canyes i argamassa dita l'encanyissada.[4] Al segle XX i per influència forastera es converteixen alguns teulats en terrassa.[5]

EntradaModifica

L'entrada principal situada directament damunt de la vorera.[8] Sovint és una portella que admetia antigament un carruatge, l'anomenat pas de carro,[5] amb dues portes de fusta. Aquesta fusta sol ser de pi comú o bé pi de movila,[5] anomenat així per venir de Mobile, Estats Units.[4] S'hi podrà distingir dues peces de pedra a cada cantó inferior. Si és més humil serà una porta individual.

La relació entre la casa i el carrer és important, perquè a la Marina, la casa colonitza l'espai davant ella.[5] Quan la gent és a casa, deixa la porta al carrer oberta i cobreix l'entrada amb una persiana per permetre's el pas d'aire fresc però intimitat. D'aquesta manera, el pas de carro, que comunica el carrer amb el corral, permet ventilar tota la casa.[5] Hi ha el costum de seure's entre la porta i la vorera, esquena al carrer i a la persiana, quan es vol fer alguna tasca laboral o d'oci que requereix abundant llum;[5] també permet prendre l'aire i conversar amb els vianants a les nits de l'estiu.[5]

Façana i cambraModifica

La distribució clàssica de la façana de la casa de poble és una porta a un costat o al mig segons l'amplada de la façana,[5] coberta per una persiana, i al seu costat, una o més finestres llargues i primes corrent de cap a peus, amb persiana i reixes de ferro.

Moltes cases originalment tenien una sola planta, però en guanyà una segona a partir de l'ampliació en vertical d'una mena de fals sostre anomenat la cambra o les golfes, convertida en planta superior convencional, durant els segles XVIII-XIX i en resposta al creixement demogràfic.[5] La planta de dalt sovint allotjava la família dels fills.[5]

La cambra es destinava a emmagetzemar la collita,[8][5] i sovint una finestra petita hi comunicava per poder carregar i descarregar el gra.[5] Més tard s'usava també per a la cria del cuc de seda.[5] Amb el pas a segona planta, s'ampliaven les petites finestres originals i en molts casos s'afegia uns balcons en fals,[5] amb reixa, que no deixen eixir per la seua petitesa.[5]

InteriorModifica

En entrar-hi, la primera estança és un entrador gran on antigament hauria romàs el carro o els animals.[5] A les cases més petites o modernes, aquest espai és senzillament un espai polivalent que serveix de menjador, lloc de treball i espai de rebre visites.[8] La casa gira al voltant de la cuina, que se situa al centre i que dóna accés a la resta de les estances.[5] En el passat, no hi havia portes entre estances, només portals oberts entre els espais.[8] Aquestes estances tenia poca distinció funcional entre si fins al segle XVIII,[5] i era freqüent dormir en un matalàs en qualsevol d'elles.[8]

PatiModifica

Al darrere o en mig de la casa, tenen un pati, que hauria sigut en altres temps un corral de petit bestiar i també el lloc destinat a defecar.[8] Aquest espai, que tradicionalment era tant o més gran que la zona habitada,[9] al segle XX i amb la minva dels usos ramaders i agrícoles, torna cada volta més petit i en alguns casos, despareix.[5]

Altres tipus de casaModifica

 
Casa pairal d'estil blanc adornat de pedra calcària. Xaló

Algunes cases, pel fet de ser senyorials, tracten més aviat de palaus urbans, com els de Benissa o la Casa Orduña a Guadalest, que tenen una distribució més impressionant amb una gran entrada de vegades en forma d'arc gòtic i grans reixes de forja per a les finestres i els balcons ja des del segle XVIII.[5] Solen disposar d'un pati situada directament després de l'entrada principal. Aquest palaus fan un ús més destacat de pedra massissa, com les finques rústiques.

Altres cases de factura més recent han rebut una impremta modernista, gràcies al diner del negoci de la pansa de la segona meitat del segle XIX.[10]

Estil primogeniModifica

 
Despoblat morisc de l'Atzubieta, la Vall d'Alcalà
Article principal: Poblats moriscos

Els vestigis de les edificacions musulmanes són poques. No hi ha cap mesquita en peu. Hi ha una profusió de castells musulmans arruïnats, però en molt mal estat (vegeu castells). Poblacions amb carrers de traçat musulmà abunden, com ara als pobles de les Valls de la Marina Alta, on la presència i la resistència musulmanes duraren més.

De l'estil propi anterior al que s'observa avui, tenim el millor exemple en els despoblats poblats moriscos de l'Atzúbieta i la Queirola entre d'altres, a la Vall d'Alcalà.[9][11][12][5] La majoria van quedar despoblats arran de l'expulsió el 1609.[13][9] L'organització dels poblats és la pròpia de les masades o alqueries: un creixement orgànic i anàrquic dels habitatges, sempre en forma quadrangular,[11] afegint extensions laterals[5] per produir estructures en forma de L, d'U i finalment d'O, és a dir, d'illa tancada amb pati pel mig.[9][5] Això es deu a les estretes relacions socials o familiars entre els habitants.[9] Aquest fet, que a l'època andalusina duu a la notable absència d'una divisió entre l'espai privat i el públic (carrers i places), amb el feudalisme que arrenca al segle XIII evoluciona cap al model de parcel·les independents i la creació de carrers i places productes de l'espai deixat entre cases, que tanmateix complien funcions socials molt variades.[13][9] La divisió bàsica de la casa era, com ha sigut fins al segle XX, la de l'habitacle cobert i el pati, aquest igual o més gran que el primer.[9][11] Amb tot, hi ha una confusió d'usos dels espais,[5] que poden servir igualment per animals com per a humans, en especial el pati, que serviria per a traure el bestiar i també per a l'oci familiar.[9] Tanmateix, habitualment els animals dormien a baix i els humans en la primera planta, que també seria un magatzem de gra.[9] És probable que hi havia una llar de foc, que se situava a l'exterior de l'habitacle.[9] Les característiques principals de construcció són les de les cases andalusines en general: l'ús de la pedra nua gens treballada i lligada amb argamassa, morter de calç, grava i arena, per a la façana; bigues de fusta per suportar la planta superior; rajola per al terra; i canyís, fusta i teules mores per al teulat d'una aigua.[13][9][14] No hi ha evidències que es lluïa la pedra amb calç, com després seria habitual.[9] Les parets de tàpia, habituals a partir del segle XVII, no són típiques a les cases morisques.[5] Les portes i les finestres són més aviat arcs de mig punt i petites obertures en les parets.[13][9][14] La porta en si se situa en la façana principal, i és feta de taulons de fusta col·locades en horitzontal i lligats per ferros.[9]

Construccions ruralsModifica

CasupsModifica

 
Casup prop de Beniarbeig
Article principal: casup

Els casups són la construcció més senzilla i arrelada a la Marina. Són edificacions fora del nucli urbà, normalment lligades a un bancal (terreny), que serveix una funció pràctica, relacionada amb l'agricultura. En conseqüència, són fetes a base de rajola, lluïda i típicament pintada de blanc (calç) tant dins com fora. No solen disposar de teulada i per tant tenen el sostre pla. No solen superar els 50 metres quadrats i una planta. Existeixen, a més, casups encara més rústiques fetes amb plaques d'acer o altres materials rescatats d'altres construccions.

Barraques de pescadorModifica

 
Barraques de pescador, cala de la Barraca, Xàbia

Les barraques de pescador són cases senzilles que sovint no són habitades tot l'any i que han passat a ser, en alguns casos, cases de platja. Altres són d'una senzillesa extrema, i com els casups, no són gaire més que magatzems per a la barca i el peix, o un lloc on arrecerar-se. Aquestes cases es troben al llarg de la costa, arraconades a les cales de Xàbia per exemple. Solen ser d'una planta, pintades en blanc i blau pàl·lid i blanc per dins. Les més grans poden tenir un pati al darrere.

Masies, riuraus i naiesModifica

Article principal: riurau
 
Riurau de Jesús Pobre

Les masies de la Marina es diferencien bastant de les alqueries de la Safor. Són cases situades fora de poble, sovint disposant d'un terreny o jardí gran. Aquestes masies destaquen un element arquitectònic únic, el riurau.[15][1][2] Es tracta d'una terrassa coberta adjunta a l'edifici que se sosté amb columnes o arcs de pedra calcària[4] i pot servir d'entrada a la masia. Aquests riuraus servien per assecar el raïm però durant el principi del segle XX[2] caigueren en dessús i en molts casos, la ruïna. D'altres s'ha conservat o restaurat, més notablement el riurau de Jesús Pobre, un procés que es deu en part al sentiment que són un símbol de la comarca; l'entitat local Riuraus Vius els vol posar encara més en valor.[10] Les masies solen seguir l'estil "clàssic" del lluït blanc per dins i fora i teulada beix, amb l'afegit d'unes peces de pedra massissa rematant els cantons. Igualment solen disposar de les reixes de ferro[1] i les persianes de fusta, de color verd. A diferència de les cases de poble, els és necessari una o més llars per a entrar en calor. Una masia normalment té unes quantes xemeneies, que adopten una forma piramidal amb una "v" invertida de teules al capdamunt, tot pintat en blanc.

Article principal: naia

La naia és un porxo típic de la casa de camp, que sovint es confon amb el riurau. Però són dos elements diferents: la naia sempre apareix situada davant de la façana de la casa i la seua funció és la de protegir-ne l'entrada, mentre que el riurau pot estar adossat lateralment o, també, separat de l'habitatge, però mai no és al seu davant. La naia és també el lloc de reunió de la família o els amics durant les nits d'estiu.

Finques rústiquesModifica

 
Masia al Portitxol, Xàbia
 
Finca de l'Arborç, Ondara

Les finques de camp són equivalent a les possessions mallorquines: palaus rurals que disposen d'amples terrenys, jardins mediterranis, riuraus, torres, grans escales i entrades principals i altres elements ornamentals. Aquestes finques, com ara la finca de Santonja d'Ondara, són molt fidels a l'estil típic de la comarca però desenvolupen uns trets propis. Principal és que la pedra no és lluïda sinó nua, deixant veure una pedra calcària on hi hauria blanc. Això sí, llueixen les teulades, els pedrots massissos als cantons, les persianes i les finestres enreixades negres típics de les masies de la Marina.

Estructures menorsModifica

La Marina és una comarca predominantment agrícola, amb una cintura de construcció nova al llarg de la costa.[16] Malgrat els profunds canvis experimentats pel camp de la Marina, no és difícil d'observar distints elements arquitectònics als bancals, nom que a la comarca reben tots els terrenys de conreu tant si són en desnivell com no, tant secà com de regadiu. Tanmateix són en la major part solucions emprades a tots els terrenys de regadiu (horta i secà), que tanmateix podem trobar en ple ús des de l'època romana i musulmana. Els aljubs, els pous, les basses, les canals i els séquies formen una xarxa de rec que cobreix gran part de la comarca, i molts encara se'n fa funcionar a mà. Cal destacar les aljubs, forns de calç, corrals[5] i murs de pedra seca.[17] Aquests últims, anomenat màrgens o marges,[1][5] fan esgraonar la terra en faixes, per facilitar el conreu en les terres costerudes que ocupen la quasi totalitat de la Marina.

Altres estructuresModifica

CastellsModifica

Es troben els següents castells a la Marina, dels quals el millor conservat és el de Dénia, que alhora és un dels pocs de construcció post-musulmana; pel que fa a la resta, en molts casos només en queden algunes llenques de paret o muralla.

TorresModifica

 
Torre de Gerro, Dénia

Són notòries les torres de guaita que poblen tota la costa,[18] alhora que una segona filera terres endins feia de reforç.[18] Representen el 44% dels BICs declarats a la Marina Alta.[17] De nord a sud, perviuen les de l'Almadrava (els Poblets), Carrals i Gerro (Dénia), Bolufer, el Portitxol, Sant Martí, Ambolo, la Granadella i les Capsades (Xàbia), el Cap d'Or (Moraira), el Tros de les Calcides (Benissa),[17][19] Bellaguarda i la Galera (Altea), Bombarda (l'Alfàs del Pi), les Caletes, la Punta del Cavall i l'Escaleta (Benidorm), la Torreta, el Xarco i Aguiló (la Vila Joiosa) i a la fita meridional, les Reixes (entre Aigües i el Campello).[20] Aquestes, construïdes majorment per controlar la pirateria barbaresca al segle XVII,[18] prenen una forma cilíndrica o cònica.[19]

També hi ha algunes torres més antigues, que a diferència de les anteriors, eren per a la defensa local o d'ús residencial. Algunes daten del segle XIII i XV[19] com és el cas de les de la Cremadella i els Medinaceli al Verger;[19] o del XIV, com la torre d'Alcalalí.[21] Altres, si bé daten del segle XV, es van reutilitzar com a torre de guaita, com les del Molí del Morelló i el Mascarat (Calp),[19] de les quals la primera passà en el seu torn a ser molí al segle XIX.[22]

EsglésiesModifica

 
Església-fortalesa de Xàbia
 
Ermita de St Vicent, Teulada
 
Església d'Altea, amb teules blaves típicament valencianes

Les esglésies, capelles, abadies i altres construccions religioses de la Marina daten com a molt des de la reconquesta. Algunes de les més antigues, com ara les esglésies de Xàbia i Teulada, són exemples del gòtic català o neogòtic, un estil que deixa la seua petjada en esvelts campanars quadrats o octagonals. Les esglésies de Xàbia, Teulada o Benissa són doblement remarcables per ser fortificades, incorporant-hi per tant elements militars.[19] Altres esglésies, com la d'Altea són d'estil barroc, incorporant una cúpula de teules blaves; és més habitual, però, que les teules siguen marrons. La major part de les esglésies dels pobles són barroques, tot incorporant l'estil cerimonial de la Marina: lluïdes amb calç, i amb pedres cantoneres de color beix. La catedral de Benissa és interessant per ser construïda al principi del segle XX; tanmateix obeïx el mateix estil. Convents, com el d'Ondara o de Benissa, i ermites, com la de Sant Vicent a Teulada, també incorporen aquest estil de calç i pedra calcària.

MolinsModifica

 
Molins de vent a Xàbia

Com a comarca que tanca la mar Catalana pel sud,[23] el vent de llebeig[24] és habitual,[22] com és el seu aprofitament.[17] Gran part del conreu comarcal era de blat,[25] i el dret a moldre'l requeia en el senyor feudal.[22] Talment era així que la Marina Alta es considerava el graner del sud valencià al segle XVII.[22] Els 29 molins de vent de la comarca es construïren entre els segles XIV[24] i XIX.[25][22][26] Malgrat que la majoria dels molins estan en dessús i han perdut les aspes,[22] el seu valor patrimonial ha sigut reconegut pels ajuntaments que els restauren [22]i posen en valor turístic.[25][17][24][26][27] Tal és el cas dels molins de Xàbia (probablement els més antics del País Valencià),[26] Jesús Pobre, Gata de Gorgos, Pedreguer, Llíber, Benissa i Calp.[22][26] Són de 7 a 8 metres d'alçada distribuït en tres plantes;[25] de forma troncocònica, feta de pedra calcària i morter de calç i sense lluir.[25] Servien tant per a moldre blat (a la planta superior) com per a emmagatzemar estris (a la planta del mig) i gra (a la planta baixa).[22][25]

Avui objecte de creixent interès i protecció són els molins hidràulics, que daten del segle XVI al XIX i tenien el mateix propòsit de moldre gra. Prengueren el relleu dels molins del vent entre el segle XVIII i XIX i aprofitava el cabal dels tres rius de la comarca: Gallinera, Girona, i especialment el Xaló.[26][28][22] Un dels més valuosos és el molí del Quisi (Benissa), que data del segle XV i s'usava fins a 1930;[22] els dos molins d'Alcalalí són els més antics, del segle XIII.[22]

Espais de reunió i comerçModifica

 
Façana neogòtica del mercat de Xàbia
 
Fàbrica de Sabó, el Verger

Altre element del patrimoni d'aquesta comarca que destaca per la seua arquitectura són els mercats coberts. Exemples són el mercat de Xàbia, en estil neogòtic català; el mercat del Prado d'Ondara, restaurat el 2010;[29] i els Pòrxens de Pedreguer, dos porxes paral·lels que combine la teulada típica de color beix amb uns columnes esveltes de ferro pintats negre i taulells amb diversos motius rústics.

Entre els espai lúdics històrics es compta la plaça de bous d'Ondara que encara que construïda el 1901, fou destruïda el 1938 i refeta el 1957.[30]

Un espai cultural notable per l'estil modernista és la fàbrica de Sabó del Verger.

Paral·lelismes amb l'arquitectura d'altres regionsModifica

Semblances amb les Illes BalearsModifica

L'arquitectura de la Marina comparteix importants trets amb la de Mallorca i en menor grau, amb Eivissa.[2] El lluït de calç, les persianes verdes i la pedra calcària nua als cantons són elements molt típics de Mallorca. Igualment existeixen paral·lelismes entre les cases de pescadors i les d'Eivissa, sobretot l'ús dels colors blau clar i blanc. Els patis i altres elements senyorívols de les cases més grans són típics de gòtic català tant de Palma com de València.

Mentrestant, les estructures d'ús agrícola (molins, els margens de pedra, pous i aljubs) o les torres defensives tenen semblances remarcables a les Illes Balears. Tot aquestes semblances amb les Illes són fàcils d'explicar, ja que al llarg dels segles el sud del País Valencià i les Illes han compartit una història comuna: ambdós hereten una arquitectura rústica d'origen musulmà, perpetuat pels moriscs, que donarà lloc a una arquitectura agrícola semblant, especialment respecte del cultiu secà. Units en un sol estat a partir de 1714, el comerç marítim entre la Marina i les illes d'Eivissa i de Mallorca ha sigut constant. Finalment, la pirateria barbaresca provinent del Magrib afectà gran part de la costa Mediterrània, i féu especialment necessari la construcció de torres de vigia i altres defenses al llarg de la Costa Blanca i les costes insulars.

Al marge de la proximitat geogràfica, política, econòmica i cultural que han tingut la Marina i les Illes Balears, cal destacar que la Marina, i en especial la Marina Alta, fou repoblada al segle XVII per mallorquins, que ocuparen principalment els pobles de l'interior, com ara Tàrbena. Es pot especular que aquest repoblament deixara la seua empremta, com en tants altres aspectes de la cultura de la Marina, en l'arquitectura de la zona.

Semblances amb el País Valencià i CatalunyaModifica

Emperò, aquests trets també es retroben amb certa freqüència en altres poblacions costaneres, com les de l'Empordà (Calella de Palafrugell), del Garraf (Sitges) i del Camp de Tarragona (Altafulla). Una forma més sòbria de la façana de blanc lluït amb adorns de pedra, més de muntanya i menys marinera -prescindint doncs de la pedra tosca o marc de color i les persianes- es troba a molts pobles de l'interior i per tot el nord del País Valencià[3] i part del sud de Catalunya (Bocairent, Xulella, Vilafamés, Peníscola, la Galera).

D'altra banda, l'ús de colors primaris, tan propi del Marquesat de Dénia (Marina Alta), es retroba, tot i que sovint d'una forma menys omnipresent, a gran part del centre del País Valencià (Alzira, Cocentaina, Xàtiva, etc.)[3] i de forma excepcional més al nord (Sant Mateu). És cert, però, que fora de la Marina sovinteja l'ús de tons més suaus i harmoniosos entre si, freqüentment basat en el groc:[3] la xocant barreja de rojos, blaus i verds llampants típica dels Poblets, Dénia o la Vila Joiosa no es troba gairebé enlloc fora de la comarca, amb l'excepció del barri de Santa Faç a Alacant i, tot canviant d'estil però mantenint el policromisme, el barri mariner del Cabanyal a València, i en menor grau en altres pobles de l'Horta.[3]


Contràriament, l'ús d'un sòcol d'un altre color i de reixes sobre les finestres és habitual a pràcticament tot el País Valencià[3] i més enllà.

Semblances més enllàModifica

Fora dels Països Catalans, però encara dins del marc del Mediterrani, els paral·lels més clars per aquests dos estils serien els pobles blancs andalusos (Úbeda, Cazorla i Grazalema) i els del Marroc (per exemple Xauen) i les cases de colors de la costa de Cinque Terre a Itàlia i les illes gregues com ara Santorini. Tant els uns com els altres, però, ja demostren clares diferències en estructura, materials, combinacions de colors i forma. Fora del Mediterrani, cal mirar els pobles hereus d'aquestes mateixes cultures mediterrànies, com ara l'arquitectura popular de l'Amèrica Llatina i en especial Cuba i Costa Rica.

Arquitectura modernaModifica

Casetes i xaletsModifica

 
Caseta tradicional
 
Xalet nou que desenvolupa l'estil de la Marina, amb naia

A la Marina, es fa una distinció entre els termes caseta i xalet (vil·la).[2][5] Encara que els dos fan referència a una segona residència al camp, la caseta és sovint una casa d'estiueig que d'origen fou un casup o masia i que ha deixat en part o totalment de tenir la funció agrícola. En aquest sentit és considerada quelcom més humil i més estacional que un xalet. A més a més, la caseta és habitualment situat molt a prop del poble del propietari, i així els llauradors o pescadors que han abandonat la masia o barraca per a anar a viure al poble, hi tornen cada estiu o fins i tot, cada dia però sense quedar-hi a dormir. Els xalets mentrestant són de nova construcció, ideats com a segona casa per a gent de fora de la comarca, i que durant bona part de la segona meitat del segle XX s'escampaven sense cap planificació o ordenació.[16][2] Açò comporta que les casetes sovint són edificacions d'estil tradicional mentre els xalets adopten l'estil de la Marina en major a menor manera, sovint amb un cert eclecticisme, o l'abandonen del tot.[2][5]

Una altra distinció entre la caseta i el xalet és que les casetes es troben habitualment al llarg de les partides o camins rurals, mentre el xalet es troba dins d'una urbanització. Al final del segle XX i principi del segle XXI, hi hagué quinze anys protagonitzats per un important increment en la construcció, sobretot fora dels pobles, en la forma de noves urbanitzacions de xalets, com ara als termes de Xàbia, Calp i Altea. Aquesta manera de créixer no ha deixat cap poble il·lès, ja que representa un ingrés important per als pobles i una font de treball per a la comarca. En alguns casos les zones no urbanes dels termes municipals s'han vist reduït a gairebé no res, com en el cas dels Poblets.

 
Edifici la Muralla Roja, Calp

Finques urbanesModifica

 
Finca nova amb ús de colors típics de la Marina. Beniarbeig

Com la resta del país, la segona meitat del segle XX ha comportat un canvi important, deixant la casa individual a favor del bloc de pisos o "finques". Tanmateix, aquest canvi no ha sigut tan profund a la Marina com a zones de major pressió demogràfica. Si Dénia, Benidorm, Calp, Altea i la Vila Joiosa té barris sencers de finques de cinc plantes i en té un grapat en obres, les viles com Teulada o Pedreguer han vist la construcció de barris nous de finques però no sembla que avui en dia la construcció aposte fort per aquestes. Altres pobles més menuts, com Pamis (pedania d'Ondara) acaben de començar la construcció de finques. Guadalest i altres poblets interiors sembla que no tenen prevista cap finca, atès que la seua població creix només gràcies al turisme residencial, que prefereix el xalet.

La finca, com a bloc d'habitatges, xoca amb l'estil tradicional de la Marina tant per dins com per fora. Si bé a llocs com Altea i Dénia s'han fet esforços d'encaixar-les, pintant-les de blanc o de colors, afegint reixes de ferros i teulada, la majoria trenca amb totes les pautes. Gran part d'aquestes finques aposten per finestres grans i sense reixes, terrassa comunal en comptes de teulada, rajola per pedra, colors estrambòtics i baixos llogats als comerços. Per dins hi ha la novetat de més plantes, més llum que una casa de poble, i els ascensors.

Un cas a part és la urbanització de Cala Maçanera, promoguda per l'arquitecte Ricardo Bofill entre 1962 i 1985, que ha deixat diverses finques d'estil eclèctic alhora que racionalista (la Muralla Roja, Xanadú i l'Amfiteatre) que si bé no són fidels a l'estil vernacle, tenen una clara individualitat al costat del gruix de finques convencionals que s'arrenglera a la platja de Calp.[16][31]

Tanmateix algunes finques, com les del carrer de Mercè Rodoreda del Verger, destaquen per l'alt grau de fidelitat a la façana tradicional, i sembla que a grans trets els nous compradors comencen a exigir de les finques noves més consideracions estètiques, com ara finques més baixes, zones enjardinades i teulada, que són relacionades amb qualitat de vida.

GratacelsModifica

 
Vista àeria de Calp on s'observa l'impacte tant dels xalets com dels gratacels
 
Gratacels junt amb la platja, a Benidorm
Article principal: gratacels

A hores d'ara aquesta mena d'edifici existeix només a Benidorm i Calp. Benidorm és la ciutat més poblada de les dues Marines i Calp és una important destinació turística. Els gratacels són una manera de construir habitatges que, a la Marina, no tenia cap precedent. La construcció vertical és una solució a problemes de superpoblació que la Marina, fins als noranta, no tenia en absolut. La introducció dels gratacels venia doncs lligada a la recerca de turisme de masses, dins d'un projecte urbanístic que transformaria el tranquil poble pesquer en una metròpoli. Mentre que a la major part dels municipis les finques no sobrepassen les cinc o sis plantes, a Benidorm n'hi ha de 25. A diferència de les finques dels pobles costaners, aquests gratacels eren previstos com a blocs d'apartaments per a turistes i no pas de residència habitual al llarg de l'any. Han atret diverses reaccions tant positives com negatives, però el cert és que, a Europa, el gratacel no és en general considerat la forma de construcció més desitjable.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «La arquitectura popular de la Marina Alta desde la perspectiva de José Luis Romany» (en es), 08-03-2016. [Consulta: 25 juny 2018].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Baeschlin, Alfred «Arquitectura rural de la Marina». El Camí número 78, 1933.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 Ciges, Teres «Els colors de les comarques valencianes». Saó número 437, maig 2018, pàg. 46-49.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 «Benitatxell.com Arquitectura tradicional» (en català). [Consulta: 25 juny 2018].
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 5,16 5,17 5,18 5,19 5,20 5,21 5,22 5,23 5,24 5,25 5,26 5,27 5,28 5,29 5,30 5,31 5,32 5,33 5,34 5,35 De Villota Rocha, Isidro. Estudio sobre la arquitectura popular en la zona alta septentrional de Alicante i su relación con el entorno: la Vall de Gallinera (Tesi) (en eS), 1994. Madrid: Universitat Politècnica de Madrid, 1994, p. 548. 
  6. «Les fresques en détail». [Consulta: 16 juliol 2018].
  7. «MISCELANEA - EL VERGER - Alicante - 2013», 25-05-2018. [Consulta: 16 juliol 2018].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 «Arquitectura tradicional: les cases agrupades» (en català). [Consulta: 26 juny 2018].
  9. 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 Donoso, Isaac «Hàbitat morisc a la Vall d'Alcalà» (en català). ACTES DEL 4t CONGRÉS D'ESTUDIS DE LA MARIN ALTA, 2007, pàg. 177-208.
  10. 10,0 10,1 «L'herència cultural i arquitectònica de la pansa perviu a les comarques centrals» (en català), 25-02-2018. [Consulta: 25 juny 2018].
  11. 11,0 11,1 11,2 «Els masos de Capaimona». [Consulta: 16 juliol 2018].
  12. «Els despoblats moriscs de la Vall d'Alcalà». [Consulta: 16 juliol 2018].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 Hernàndez, Agustí. «Pobles Valencians Abandonats: Els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola a la muntanya d'Alacant (article de José Manuel Almerich) (foto primera: mesquita de Capaimona)», dimecres, 4 novembre 2009. [Consulta: 16 juliol 2018].
  14. 14,0 14,1 «DESPOBLATS MORISCOS DE LA VALL D'ALCALÀ. LA MARINA ALTA.» (en català). [Consulta: 16 juliol 2018].
  15. «riurau». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. 16,0 16,1 16,2 Banyuls i Pérez, Antoni «Arquitectura per al turisme: la utopia urbana de Bofill i el taller d'arquitectura a la Manzanera (1962-1985)». Aguaits número 19-20 IECMA, Dénia, 2003.
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 «Pla d'espais turístics de la Comunitat Valenciana» (en es). Universitat d'Alacant. [Consulta: 26 juny 2018].
  18. 18,0 18,1 18,2 «Paisatges turístics valencians» (en català). [Consulta: 26 juny 2018].
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 «Torres de guaita de la Marina Alta» (en català). Òscar Martí, 28-02-2011. [Consulta: 26 juny 2018].
  20. «Llista de castells d'Espanya - província d'Alacant: torres» (en castellà). [Consulta: 26 juny 2018].
  21. «Torre Medieval - Alcalalí Turismo» (en es-es). Alcalalí Turismo.
  22. 22,00 22,01 22,02 22,03 22,04 22,05 22,06 22,07 22,08 22,09 22,10 22,11 «Els molins de la Marina Alta» (en català). Òscar Martí, 09-11-2010. [Consulta: 26 juny 2018].
  23. «mar Catalana». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  24. 24,0 24,1 24,2 «Els molins de Xàbia» (en català). Turisme de Xàbia. [Consulta: 26 juny 2018].
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 «Turisme de Pedreguer: els molinets» (en català). Turisme de Pedreguer, 12-03-2015. [Consulta: 26 juny 2018].
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 associats, Partal, Maresma i «(08/10) Es protegiran els molins de La Marina Alta.» (en català). VilaWeb.cat.
  27. «Molí del Quisi, Benissa» (en es), 28-09-2011. [Consulta: 26 juny 2018].
  28. «MOLINS HIDRÀULICS DEL RIU GALLINERA. (redactat de IVARS PÉREZ, JOSEP; SENDRA BAÑULS, FERNANDO: Molins Hidràulics a la Marina Alta. Institut d'estudis comarcals de la Marina Alta.)». [Consulta: 26 juny 2018].
  29. «ondara | Blog La Guía del Turista» (en es-es). [Consulta: 16 juliol 2018].
  30. Miralles i Cebrià, Robert «[http://www.ondara.cat/arxius/Ondara-llibre-PlacaBous-Miralles.pdf APUNTS PER A LA HISTÒRIA DE LA PLAÇA DE BOUS D’ONDARA EN EL SEU PRIMER CENTENARI]». Ondara.cat, 2001, pàg. 40.
  31. «Calp.es» (en català). [Consulta: 25 juny 2018].