Usuari:Millars/Santuari de Sant Pasqual



Plantilla:Artículo bueno Plantilla:Otros usos

Plantilla:Artículo bueno thumb|300px|Vista de la puerta principal y las torres de la basílica de San Pascual.

Vista de la porta principal i les torres de la basílica de San Pascual.


El Santuario de San Pascual Baylón (de Sant Pasqual en valenciano), conocido popularmente como El Sant,[1] se encuentra en la ciudad de Villarreal, en la provincia de Castellón (España). El conjunto está formado por el "Templo Votivo Eucarístico Internacional", proclamado basílica menor por el papa Juan Pablo II, la Real Capilla con el sepulcro de San Pascual Baylón, el museo del Pouet del Sant y el convento de clausura de las madres clarisas.

El Santuari de San Pascual Baylón ( de Sant Pasqual en valencià), conegut popularment com El Sant,[1] es troba a la ciutat de Villarreal, a la Província de castelló (espanya). El conjunt està format pel "Temple Votivo Eucarístic Internacional", proclamat basílica menor pel papa Juan Pablo Ii, la Reial Capella amb el sepulcre de San Pasqual Baylón, el museu del Pouet del Sant i el convent de clausura de les mares clarisas.


El convento tiene sus orígenes en el siglo XVI, pero es gracias a que en él vivió, murió y fue enterrado San Pascual Baylón, que alcanzó fama e importancia como lugar de peregrinación. La Real Capilla, construida en el siglo XVII para albergar los restos del santo, era considerada como el primer monumento del barroco valenciano en orden de tiempo y mérito. Sin embargo, la antigua iglesia conventual y la capilla barroca fueron destruidas por un incendio provocado en 1936 en el transcurso de la Guerra Civil Española. El nuevo templo no está terminado, aunque está abierto al culto. Sí está terminada la nueva Real Capilla, inaugurada en 1992 por el rey Juan Carlos I de España.

El convent té els seus orígens el Segle xvi, però és gràcies a que en ell va viure, va morir i va ser enterrat San Pascual Baylón, que va assolir fama i importància com a lloc de peregrinació. La Reial Capella, construïda el Segle xvii per allotjar les restes del sant, era considerada com el primer monument del barroc valencià en ordre de temps i mèrit. Tanmateix, l'antiga església conventual i la capella barroca van ser destruïdes per un incendi provocat el 1936 en el transcurs de la Guerra Civil Espanyola. El nou temple no està acabat, encara que està obert al culte. Sí està acabada la nova Reial Capella, inaugurada el 1992 pel rei Juan Carlos I D'espanya.


La restauración del monasterio ha consolidado vestigios tan característicos como el claustro, la escalera, la sala De Profundis, y en el refectorio, el asiento que ocupaba el santo frente al del beato Andrés Hibernón. Las dos torres campanario albergan un carrillón de 72 campanas y un conjunto de 12 campanas de volteo, entre ellas la mayor campana de volteo del mundo.

La restauració del monestir ha consolidat vestigis tan característics com el claustre, l'escala, la sala De Profundis, i al refectori, el seient que ocupava el sant davant el del beat Andrés Hibernón. Les dues torres campanar acullen un carilló de 72 campanes i un conjunt de 12 campanes de volteig, entre elles la major campana de volteig del món.


Historia modifica

Historia modifica

Los orígenes del santuario se remontan al siglo XVI, cuando en 1575 el Papa Gregorio XIII por medio de una bula pontificia concedió permiso a la Orden franciscana, que había sido reformada por San Pedro de Alcántara, para la creación de un nuevo convento en las tierras del Reino de Valencia. En un primer momento los frailes se instalaron en el ermitorio de la Virgen de Gracia, a orillas del río Mijares, en la misma localidad de Villarreal, pero finalmente, los Jurados del municipio les autorizaron para ocupar una pequeña ermita en las afueras de la villa, aunque tuvieron que disputarse el lugar con los dominicos que también lo pretendían. La ermita estaba situada en arrabal del camino de Castellón, el actual "Arrabal de San Pascual", que recibe este nombre por la presencia del convento y el templo.

Els orígens del santuari es remunten al Segle xvi, quan el 1575 el Papa Gregorio Xiii per mitjà d'una bula pontifícia va concedir permís a l'Ordre franciscana, que havia estat reformada per San Pedro D'alcántara, per a la creació d'un nou convent a les terres del Regne De València. En un primer moment els frares es van instal·lar en l'Ermitorio De La Verge De Gràcia, a vores del Riu mijares, a la mateixa localitat de Villarreal, però finalment, els Jurats del municipi els van autoritzar per ocupar una petita ermita als afores de la vila, encara que van haver de disputar-se el lloc amb els dominics que també ho pretenien. L'ermita estava situada en raval del camí de Castelló, l'actual "Raval de San Pascual", que rep aquest nom per la presència del convent i el temple.


La ermita estaba dedicada a Nuestra Señora del Rosario y había sido fundada el 14 de octubre de 1571 por el pueblo villarrealense para celebrar la victoria cristiana en la batalla de Lepanto frente al Imperio otomano el 7 de octubre de ese mismo año, festividad de la Virgen del Rosario y de ahí su dedicación. Los franciscanos descalzos alcantarinos se instalaron en la ermita en noviembre de 1578 y procedieron a la ampliación de la misma y a la construcción del nuevo convento, eso sí, respetando la dedicación de la capilla a la Virgen del Rosario. En su construcción siguieron las normas de austeridad de la orden, como puede apreciarse aún en el claustro, escaleras interiores, sala De profundis, refectorio y paramentos exteriores.[2]

L'ermita estava dedicada a la Nostra Senyora Del Rosari i havia estat fundada el 14 d'octubre de 1571 pel poble villarrealense per celebrar la victòria cristiana en la Batalla de lepanto davant l'Imperi Otomà el 7 d'octubre d'aquell mateix any, festivitat de la Verge del Rosari i d'allà la seva dedicació. Els franciscans descalços alcantarinos es van instal·lar a l'ermita el novembre de 1578 i van procedir a l'ampliació de la mateixa i a la construcció del nou convent, això sí, respectant la dedicació de la capella a la Verge del Rosari. En la seva construcció van seguir les normes d'austeritat de l'ordre, com pot apreciar-se encara en el claustre, escales interiors, sala De profundis, refectori i paraments exteriors.[2]


left|250px|thumb|Celda donde vivió y murió San Pascual Baylón en el convento de Villarreal.

 
Cel·la on va viure i va morir San Pascual Baylón al convent de Villarreal.

La fama y repercusión de este monasterio es debida al fraile alcantarino San Pascual Baylón. Éste ya había visitado el monasterio en 1587 pero fue destinado a Villarreal en 1589, donde viviría hasta su muerte en 1592. Ese mismo año, en el claustro se excavó un pozo de benéficas aguas, conocido como el Pouet del Sant.[2] A su muerte, los propios frailes enterraron su cuerpo en la misma iglesia, a pies del altar de la Inmaculada, debido a la fama de santidad que había alcanzado en vida, y era allí donde los fieles veneraban sus restos. Felipe II de España aprobó el proceso de beatificación, proceso potenciado por su hijo Felipe III. En 1599 el mismo Felipe III y su esposa Margarita de Austria visitaron el santuario para visitar la tumba de San Pascual.[2]

La fama i repercussió d'aquest monestir és deguda al frare alcantarino San Pascual Baylón. Aquest ja havia visitat el monestir el 1587 però va ser destinat a Villarreal el 1589, on viuria fins i tot la seva mort el 1592. Aquell mateix any, en el claustre es va excavar un pou de benèfiques aigües, conegut com el Pouet del Sant .[2] A la seva mort, els propis frares van enterrar el seu cos a la mateixa església, a peus de l'altar de la Immaculada, a causa de la fama de santedat que havia assolit en vida, i era allà on els fidels veneraven les seves restes. Felipe Ii D'espanya va aprovar el procés de beatificació, procés potenciat pel seu fill Felipe Iii. El 1599 el mateix Felipe Iii i la seva esposa Margarida D'àustria van visitar el santuari per visitar la tomba de San Pascual.[2]


En 1706, durante el transcurso de la Guerra de Sucesión Española, la villa de Villarreal fue asaltada por las tropas borbónicas a las órdenes del conde de las Torres. Durante el asalto, las tropas incendiaron el archivo del convento y destruyeron varias dependencias.[2] Debido a estos destrozos, en 1721 se reformó el convento y se construyó un segundo claustro, situado junto al original. En el mismo siglo XVIII, concretamente en 1791 y con motivo del primer centenario de la canonización de San Pascual, se organizaron grandes celebraciones y se autorizaron un gran número de corridas de toros en beneficio del convento en la plaza junto al mismo.

El 1706, durant el transcurs de la Guerra De Successió Espanyola, la vila de Villarreal va ser assaltada per les tropes borbòniques a les ordres del comte de les Torres. Durant l'assalt, les tropes van incendiar l'arxiu del convent i van destruir diverses dependències.[2] A causa d'aquestes destrosses, el 1721 es va reformar el convent i es va construir un segon claustre, situat al costat de l'original. El mateix Segle xviii, concretament el 1791 i amb motiu del primer centenari de la canonització de San Pascual, es van organitzar grans celebracions i es van autoritzar un gran nombre de curses de toros en benefici del convent a la plaça al costat del mateix.


En el siglo XIX, y a causa de la invasión napoleónica, los frailes del convento ocultaron el cuerpo del santo, siendo restituidas a su lugar habitual el 31 de julio de 1812. En 1835 se produjo la exclaustración de la comunidad religiosa debido a la desamortización (España), pero al año siguiente, en 1836, el convento fue nuevamente ocupado, esta vez por las monjas franciscanas provenientes del convento de Santa Clara de Castellón de la Plana. El 15 de mayo de 1899 se produjo una Peregrinación Nacional al sepulcro del santo. El 28 de marzo de 1908, un decreto del Vaticano reconocía el derecho de la comunidad de monjas clarisas sobre la Real Capilla con el sepulcro del santo.[3]

El Segle xix, i a causa de la invasió napoleònica, els frares del convent van ocultar el cos del sant, sent restituïdes al seu lloc habitual el 31 de juliol de 1812. El 1835 es va produir l'exclaustració de la comunitat religiosa a causa de la desamortització (espanya), però a l'any següent, el 1836, el convent va ser novament ocupat, aquesta vegada per les monges franciscanes provinents del convent de Santa Clara de Castelló De La Plana. El 15 de maig de 1899 es va produir una Peregrinació Nacional al sepulcre del sant. El 28 de març de 1908, un decret del Vaticà reconeixia el dret de la comunitat de monges clarisas sobre la Reial Capella amb el sepulcre del sant.[3]


El 7 de julio de 1911 se celebró una romería valenciana para clausurar el Congreso Eucarístico celebrado en Madrid y el 8 de agosto del mismo año se construyó una nueva espadaña para la colocación de dos nuevas campanas. El 13 de agosto de 1936, en los primeros meses de la Guerra Civil Española, el santuario fue profanado e incendiado por un grupo anarquista de fuera de la ciudad. Ya finalizada la contienda, el 17 de mayo de 1942, festividad de San Pascual, se puso la primera piedra del nuevo templo, ya que el anterior había quedado reducido a escombros. El nuevo proyecto se puso en marcha gracias a las donaciones anónimas de los fieles, iniciándose la reconstrucción el 13 de junio de 1949; en mayo de 1971 se dio por finalizada la primera etapa, poniéndose la primera piedra el 17 de mayo de ese año y consagrándose el altar el día 23 del mismo mes. Durante este periodo, los restos del santo abandonaron el santuario, concretamente el 30 de julio de 1960, cuando fueron llevadas a Múnic para el Congreso Eucarístico celebrado en la ciudad alemana; las reliquias fueron llevadas en un relicario obra de Julio Fuster.[3] En febrero de 1974, coincidiendo con los actos del VII centenario de la fundación de Villarreal, se abrió al culto y la consagración con la bendición del austero templo por parte del Provincial de la Orden Franciscana.

El 7 de juliol de 1911 es va celebrar una romeria valenciana per clausurar el Congrés Eucarístic celebrat a Madrid i el 8 d'agost del mateix any es va construir una nova espadanya per a la col·locació de dues noves campanes. El 13 d'agost de 1936, en els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola, el santuari va ser profanat i incendiat per un grup anarquista de fora de la ciutat. Ja finalitzada la contesa, el 17 de maig de 1942, festivitat de San Pascual, es va posar la primera pedra del nou temple, ja que l'anterior havia quedat reduït a runes. El nou projecte es va posar en marxa gràcies a les donacions anònimes dels fidels, iniciant-se la reconstrucció el 13 de juny de 1949; el maig de 1971 es va donar per finalitzada la primera etapa, posant-se la primera pedra el 17 de maig d'aquell any i consagrant-se l'altar el dia 23 del mateix mes. Durant aquest període, les restes del sant van abandonar el santuari, concretament el 30 de juliol de 1960, quan van ser portades a Múnic per al Congrés Eucarístic celebrat a la ciutat alemanya; les relíquies van ser portades en un reliquiari obra de Juliol Fuster.[3] En febrer de 1974, coincidint amb els actes del Vii centenari de la fundació de Villarreal, es va obrir al culte i la consagració amb la benedicció de l'auster temple per part del Provincial de l'Ordre Franciscana.


A finales del siglo XX se dio un nuevo impulso a las obras del nuevo templo. Así, para el centenario de la muerte, en 1991, y de la canonización de san Pascual, en 1992, se terminó la fachada principal y se erigieron las dos torres campanario. También se instaló el grupo escultórico obra del villarrealense José Ortells en el altar mayor para la exposición del Santísimo Sacramento y la construcción de la nueva Real Capilla que acoge los restos del santo, obra del también escultor villarrealense Vicente Lloréns Poy. El 25 de marzo de 1996, el papa Juan Pablo II otorgó al templo la dignidad de basílica menor, al tiempo que nombraba a San Pascual Baylón "Patrono Universal del Culto Eucarístico". El 15 de septiembre de 1997 se celebró el VII Congreso Eucarístico Nacional.[3]

A finals del Segle xx es va donar un nou impuls a les obres del nou temple. Així, per al centenari de la mort, el 1991, i de la canonització de san Pasqual, el 1992, es va acabar la façana principal i es van erigir les dues torres campanar. També es va instal·lar el grup escultòric obra del villarrealense José Ortells a l'altar major per a l'exposició del Santíssim Sagrament i la construcció de la nova Reial Capella que acull les restes del sant, obra del també escultor villarrealense Vicente Lloréns Poy. El 25 de març de 1996, el papa Juan Pablo Ii va atorgar al temple la dignitat de basílica menor, mentre nomenava a San Pascual Baylón "Patró Universal del Culte Eucarístic". El 15 de setembre de 1997 es va celebrar el Vii Congreso Eucarístico Nacional.[3]


Templo modifica

Temple modifica

Antigua iglesia conventual modifica

Antiga església conventual modifica

Cuando los frailes alcantarinos se instalaron en la ermita del Rosario en 1578, éstos procedieron a la construcción de una iglesia para el convento. Este templo fue pasto de las llamas en agosto de 1936, en los primeros meses de la Guerra civil, por lo que ya no existe. Sobre los restos del incendio se construyó el nuevo "Templo Votivo Eucarístico Internacional".

Quan els frares alcantarinos es van instal·lar a l'ermita del Rosari el 1578, aquests van procedir a la construcció d'una església per al convent. Aquest temple va ser pastura de les flames l'agost de 1936, en els primers mesos de la Guerra civil, pel que ja no existeix. Sobre les restes de l'incendi es va construir el nou "Temple Votivo Eucarístic Internacional".


La antigua iglesia conventual, de una nave con bóveda de arista y sin crucero, constaba de cuatro tramos. En el primero de ellos desde la puerta principal se encontraba un coro alto. La nave contaba con pilares adosados de orden corintio y capillas en los laterales entre los contrafuertes; dichas capillas estaban dedicadas a San Antonio de Padua, San Juan Bautista y la Virgen de los Dolores. En el segundo tramo se encontraba una capilla ovalada dedicada a San Pedro de Alcántara cuya primera piedra se puso el 24 de mayo de 1764 y cuyas obras terminaron el 26 de julio de 1765. En esta capilla se instaló más tarde una imagen del santo obra de Ignacio Vergara y se decoró con pinturas de José Vergara, hermano del anterior, quien terminó las pinturas que representaban la glorificación de varios santos franciscanos el 28 de agosto de 1765.[2][3]

L'antiga església conventual, d'una nau amb volta d'aresta i sense creuer, constava de quatre trams. En el primer d'ells des de la porta principal es trobava un cor alt. La nau comptava amb pilars adossats d'ordre corinti i capelles en els laterals entre els contraforts; les esmentades capelles estaven dedicades a San Antonio De Padua, San Juan Bautista i la Verge Dels Dolors. En el segon tram es trobava una capella ovalada dedicada a San Pedro D'alcántara la primera pedra del qual es va posar el 24 de maig de 1764 i les obres del qual van acabar el 26 de juliol de 1765. En aquesta capella es va instal·lar més tard una imatge del sant obra d'Ignacio Vergara i es va decorar amb pintures de José Vergara, germà de l'anterior, que va acabar les pintures que representaven la glorificació de diversos sants franciscans el 28 d'agost de 1765.[2][3]


El altar mayor estaba dedicado a la Virgen del Rosario, a quien estaba dedicada la ermita original en la que se instalaron los frailes. En los laterales adelantados se encontraban los altares a San Francisco de Asís y a la Inmaculada Concepción.[2]

L'altar major estava dedicat a la Verge del Rosari, a qui estava dedicada l'ermita original en la qual es van instal·lar els frares. En els laterals avançats es trobaven els altars a San Francisco D'Asís i a la Immaculada Concepció.[2]


La iglesia contemporánea modifica

L'església contemporània modifica

right|250px|thumb|Pouet del Sant en la sala museo del mismo nombre.

 
Pouet del Sant a la sala museu del mateix nom.

El presbiterio lo preside una custodia de plata sostenida por dos ángeles de talla dorada, obra del escultor José Ortells, de 1952, y que antes se usaron para sostener los restos del santo. Con similar estilo arquitectónico una pequeña capilla contigua al pórtico, en el recinto del cancel, guarda la imagen de San Pedro de Alcántara, obra de Ignacio Vergara, que pudo ser salvada del incendio de 1936. Algunas piezas de valor artístico e histórico de entre los siglos XVI y XX, salvadas del incendio de 1936 permanecen expuestas en la sala museo del Pouet del Sant, en la planta baja de la Real Capilla. En ella se conserva el Pouet del Sant (Pozo de Santo), de 1589, cuyas aguas son muy apreciadas por los fieles devotos, de donde proviene el nombre de la sala.

El presbiteri el presideix una custòdia de plata sostinguda per dos àngels de talla daurada, obra de l'escultor José Ortells, de 1952, i que abans es van usar per sostenir les restes del sant. Amb similar estil arquitectònic una petita capella contigua al pòrtic, al recinte del cancell, guarda la imatge de San Pedro de Alcántara, obra d'Ignacio Vergara, que va poder ser salvat de l'incendi de 1936. Algunes peces de valor artístic i històric d'entre els segles Xvi i Xx, salvades de l'incendi de 1936 romanen exposades a la sala museu del Pouet del Sant, en la planta baixa de la Reial Capella. En ella es conserva el Pouet del Sant (Pou de Sant), de 1589, les aigües del qual són molt apreciades pels fidels devots, d'on prové el nom de la sala.


Real Capilla modifica

Reial Capella modifica

Cuando en 1674 el papa Clemente X promovió el proceso de canonización del ya beato Pascual Baylón, el Consejo municipal de Villarreal y la comunidad de alcantarinos decidió construir una capilla junto a la iglesia del convento donde alojar en una urna los restos del fraile. En seis años se finalizaron las obras de la nueva capilla y fue entonces cuando se produjo un enfrentamiento entre las autoridades municipales y los responsables de la Provincia Franciscana de San Juan Bautista, debido a que ambas partes deseaban colocar su escudo en un lugar preferente en el retablo de la capilla. El conflicto llegó a la Gobernación General de Valencia pero pudo resolverse gracias a la llegada a un consenso. Ambas partes acordaron ofrecer el patronato de la nueva capilla al rey Carlos II de España.

Quan el 1674 el papa Clement X va promoure el procés de canonització del ja beat Pascual Baylón, el Consell municipal de Villarreal i la comunitat d'alcantarinos va decidir construir una capella al costat de l'església del convent on allotjar en una urna les restes del frare. En sis anys es van finalitzar les obres de la nova capella i va ser llavors quan es va produir un enfrontament entre les autoritats municipals i els responsables de la Província Franciscana De San Juan Bautista, a causa que ambdues parts desitjaven col·locar el seu escut en un lloc preferent al retaule de la capella. El conflicte va arribar a la Governació General De València però va poder resoldre's gràcies a l'arribada a un consens. Ambdues parts van acordar oferir el patronat de la nova capella al rei Carlos Ii D'espanya.


El monarca español aceptó el ofrecimiento de presidir el patronato y ordenó colocar su propio escudo en un lugar destacado mediante una Real Orden del 18 de abril de 1681 expedida en el Palacio de Aranjuez. Tan sólo nueve días después se trasladó de forma solemne el cuerpo de San Pascual a su nuevo sepulcro, contando el traslado con la presencia destacada del conde de Aguilar, virrey de Valencia.[4]

El monarca espanyol va acceptar l'oferiment de presidir el patronat i va ordenar col·locar el seu propi escut en un lloc destacat mitjançant una Real Ordre del 18 d'abril de 1681 expedida al Palau D'aranjuez. Tan sols nou dies després es va traslladar de forma solemne el cos de San Pascual al seu nou sepulcre, comptant el trasllat amb la presència destacada del comte d'Aguilar, virrei de València.[4]


Capilla barroca modifica

Capella barroca modifica

La capilla barroca constituía una joya artística del barroco valenciano. El amplio recinto de la capilla, enriquecido con el tiempo, tenía los muros decorados con pinturas esgrafiadas, paneles cerámicos con motivos vegetales y zócalos con motivos eucarísticos. Una serie de ocho pinturas sobre lienzo de Domingo Saura representaban varios milagros de San Pascual. La principal obra de la capilla era el retablo barroco de madera dorada con la urna de cristal que contenía el cuerpo incorrupto del santo. Al camarín posterior se accedía gracias a unas escaleras laterales, lugar con decoración barroca en el que se podía observar y venerar el cuerpo del santo alcantarino.[4]

La capella barroca constituïa una joia artística del barroc valencià. L'ampli recinte de la capella, enriquit amb el temps, tenia els murs decorats amb pintures esgrafiadas, plafons ceràmics amb motius vegetals i sòcols amb motius eucarístics. Una sèrie de vuit pintures sobre tela de Diumenge Saura representaven diversos miracles de San Pascual. La principal obra de la capella era el retaule barroc de fusta daurada amb l'urna de vidre que contenia el cos incorrupte del sant. Al camerino posterior s'accedia gràcies a unes escales laterals, lloc amb decoració barroca en la qual es podia observar i venerar el cos del sant alcantarino.[4]


Al igual que la iglesia conventual, la Real Capilla fue pasto de las llamas en agosto de 1936, pocos meses después de empezada la Guerra civil española. Tras el incendio, algunos fieles recuperaron las reliquias del santo que se habían salvado y fueron guardadas en la Iglesia arciprestal de San Jaime.[4] Allí permanecieron hasta 1952, cuando en la celda del convento en la que vivió el santo se habilitó un camarín y donde en una urna de plata, sustentada por un grupo escultórico obra de José Ortells, se depositaron los restos que quedaban del santo. El traslado se efectuó el 2 de junio y acudieron numerosas autoridades eclesiásticas y dignatarios que habían estado presentes en el Congreso Eucarístico celebrado en Barcelona. Este grupo escultórico fue empleado posteriormente para la exposición del Santísimo Sacramento en el altar mayor del nuevo templo.

Igual com l'església conventual, la Reial Capella va ser pastura de les flames l'agost de 1936, pocs mesos després de començada la Guerra civil espanyola. Després de l'incendi, alguns fidels van recuperar les relíquies del sant que s'havien salvat i van ser guardades a l'Església Arciprestal De San Jaime.[4] Allà van romandre fins i tot 1952, quan a la cel·la del convent en la qual va viure el sant es va habilitar un camerino i on en una urna de plata, sostinguda per un grup escultòric obra de José Ortells, es van dipositar les restes que quedaven del sant. El trasllat es va efectuar el 2 de juny i van acudir nombroses autoritats eclesiàstiques i dignataris que havien estat presents en el Congrés Eucarístic celebrat a Barcelona. Aquest grup escultòric va ser emprat posteriorment per a l'exposició del Santíssim Sagrament a l'altar major del nou temple.


Capilla contemporánea modifica

Capella contemporània modifica

thumb|left|250px|Sepulcro de San Pascual Baylón, obra en plata de Vicente Lloréns Poy.

 
Sepulcre de San Pascual Baylón, obra en plata de Vicente Lloréns Poy.

El 17 de mayo de 1992, por motivo del IV centenario de la muerte del santo, se inauguró la nueva Capilla Real, esculpida por Vicente Lloréns Poy, y los restos del santo depositados en el nuevo sepulcro de plata que representa el cuerpo tendido de San Pascual. El sepulcro, es una estatua yacente del santo labrada en 300 kg de plata y con una base de granito con dos escalones y que permiten a los fieles acercarse al mismo. La escultura estuvo inspirada en el cuerpo incorrupto que se veneraba antes del incendio del 1936 y se encuentra delante de la antigua celda del santo, delante de la cual se haya el cartapacio de devoción de San Pascual, manuscrito por el mismo santo.

El 17 de maig de 1992, per motiu de l'Iv centenari de la mort del sant, es va inaugurar la nova Capella Real, esculpida per Vicente Lloréns Poy, i les restes del sant dipositades al nou sepulcre de plata que representa el cos estirat de San Pascual. El sepulcre, és una estàtua jacent del sant llaurada el 300 kg de plata i amb una base de granit amb dos esglaons i que permeten als fidels apropar-se al mateix. L'escultura va estar inspirada al cos incorrupte que es venerava abans de l'incendi del 1936 i es troba davant de l'antiga cel·la del sant, davant de la qual s'hagi el cartipàs de devoció de San Pascual, manuscrit pel mateix sant.


Sobre la celda se encuentra el retablo de 14 metros de altura con cincuenta figuras doradas con oro fino. El panel central del retablo representa la Glorificación de San Pascual, con los símbolos eucarísticos, dado su patronazgo de los Congresos Eucarísticos, y rodeado de ángeles. Debajo de éste se encuentra la representación de la muerte de San Pascual, flanqueada en cada costado por los escudos con ángeles tenantes de Carlos II de España, quien fue el primer protector de la capilla, y de Juan Carlos I de España, en cuyo reinado se inauguró la nueva Capilla y quien aceptó expresamente que su escudo fuera situado en el mismo y que representan el Patronato Real.[5]

Sobre la cel·la es troba el retaule de 14 metres d'altura amb cinquanta figures daurades amb or fi. El plafó central del retaule representa la Glorificació de San Pascual, amb els símbols eucarístics, donat el seu patronatge dels Congressos Eucarístics, i envoltat d'àngels. Sota d'aquest es troba la representació de la mort de San Pascual, flanquejada a cada costat pels escuts amb àngels tenantes de Carlos Ii d'Espanya, que va ser el primer protector de la capella, i de Juan Carlos I d'Espanya, en el regnat de la qual es va inaugurar la nova Capella i qui va acceptar expressament que el seu escut fos situat en el mateix i que representen el Patronat Real.[5] thumb|300px|Retablo de San Pascual en la Real Capilla, obra del escultor villarrealense Vicente Lloréns Poy.

 
Retaule de San Pascual a la Reial Capella, obra de l'escultor villarrealense Vicente Lloréns Poy.


En la clave del arco central del retablo, se encuentra la imagen del Espíritu Santo y de la Virgen María bajo la advocación de Nuestra Señora de Gracia, patrona de la villa. Los cuatro paneles restantes del arco del retablo contienen las figuras de los doce apóstoles, tres en cada uno de ellos. La calle derecha del retablo, y en orden ascendente contiene en primera instancia las figuras de San Roberto Belarmino y los papas Alejandro VIII y León XIII. En el panel superior se encuentran San Vicente Ferrer, San Juan el Bautista y Santa Isabel de Aragón. En la calle izquierda se encuentran San Juan de Ribera y los Beatos Nicolás Factor y Andrés Hibernón, compañero de San Pascual, en el panel inferior, y a Santa Clara, San Francisco de Asís y San Pedro de Alcántara en el panel superior.[5]

En la clau de l'arc central del retaule, es troba la imatge de l'Esperit Sant i de la Verge María sota l'advocació de Nostra Senyora de Gràcia, patrona de la vila. Els quatre plafons restants de l'arc del retaule contenen les figures dels dotze apòstols, tres en cada un d'ells. El carrer dret del retaule, i en ordre ascendent conté en primera instància les figures de San Roberto Belarmino i els papes Alejandro Viii i Lleó Xiii. Al plafó superior es troben San Vicente Ferrer, San Juan El Bautista i Santa Isabel D'aragó. Al carrer esquerre es troben San Juan De Ribera i els Beats Nicolás Factor i Andrés Hibernón, company de San Pascual, al plafó inferior, i a Santa Clara, San Francisco D'Asís i San Pedro D'alcántara al plafó superior.[5]


La Real Capilla cuenta además con un relieve eucarístico de bronce sobredorado en el trasagrario, a pies del sepulcro, y con un ciclo de seis paneles escultóricos en los laterales en forma de ábsides semicirculares, que representan algunos momentos de la vida de San Pascual. En la parte de la entrada a la capilla se encuentran los paneles de las siguientes escenas: "El joven pastor Pascual recibe el sayal alcantarino de manos de San Francisco y Santa Clara", "El apedreamiento de San Pascual en tierras francesas y el triunfo de la Eucaristía" y "San Pascual, escritor y maestro de novicios". En el ábside frontal se encuentran las escenas: "San Pascual ejerciendo la caridad", "Las exequias del Santo" y "Entrevista del padre Ximénez con Felipe II para promover la canonización de San Pascual".[5]

La Reial Capella compta a més amb un relleu eucarístic de bronze sobredaurat en el trasagrario, a peus del sepulcre, i amb un cicle de sis plafons escultòrics en els laterals en forma d'absis semicirculars, que representen alguns moments de la vida de San Pascual. En la part de l'entrada a la capella es troben els plafons de les següents escenes: "El jove pastor Pascual rep el sayal alcantarino de mans de San Francisco i Santa Clara", "L'apedregada de San Pascual en terres franceses i el triomf de l'Eucaristia" i "San Pascual, escriptor i mestre de novicis." En l'absis frontal es troben les escenes: "San Pascual exercint la caritat", "les exèquies del Sant" i "Entrevista del pare Ximénez amb Felipe Ii per promoure la canonització de San Pascual".[5]


El revestimiento de piedra de la zona y de travertino romano entona con la de granito del suelo, el oro patinado de los relieves y el metal cincelado de las cancelas, lámparas votivas, candeleros, apliques y otros elementos decorativos.

El revestiment de pedra de la zona i de travertino romà entona amb la de granit del terra, l'or patinat dels relleus i el metall cisellat dels rastells, làmpades votivas, candelers, aplics i altres elements decoratius.


Carrillón y conjunto de campanas de volteo modifica

Carilló i conjunt de campanes de volteig modifica

El 17 de mayo de 1998, día de la festividad de San Pascual, se inauguraron el carillón y el conjunto de campanas de volteo que albergan las dos torres campanario de la basílica. Las 84 campanas fueron bendecidas por el cardenal Antonio María Javierre. Tanto el carillón como el conjunto de campanas de volteo fueron donados a la basílica y al pueblo de Villarreal por el empresario local José Gómez Mata. El concierto inaugural del carillón, que fue grabado y distribuido gratuitamente, fue interpretado por el carillonista belga Aimé Lombaert.[6] El mismo día pero de 2001 se celebró un concierto extraordinario en honor de San Pascual y en memoria de Ana Viñes Rubert, esposa de José Gómez, interpretado por la japonesa Yuko M. Tajima, carillonista de la Alte Nicolaikirche de Fráncfort del Meno.[7]

El 17 de maig de 1998, dia de la festivitat de San Pascual, es van inaugurar el carilló i el conjunt de campanes de volteig que allotgen les dues torres campanar de la basílica. Les 84 campanes van ser beneïdes pel cardenal Antonio María Javierre. Tant el carilló com el conjunt de campanes de volteig van ser donats a la basílica i al poble de Villarreal per l'empresari local José Gómez Mata. El concert inaugural del carilló, que va ser gravat i distribuït gratuïtament, va ser interpretat pel carillonista belga Aimé Lombaert.[6] El mateix dia però de 2001 es va celebrar un concert extraordinari en honor de San Pascual i en memòria d'Ana Viñes Rubert, esposa de José Gómez, interpretat per la japonesa Yuko M. Tajima, carillonista de la Alte Nicolaikirche de Fráncfort Del Meno.[7]


Las campanas que componen el carillón, con un peso de 23.500 kg de bronce sin contar los accesorios, fueron diseñadas e instaladas por la empresa belga Clock-o-Matic y fabricadas por la empresa neerlandesa Royal Eijsbouts, mientras que el conjunto de 12 campanas de volteo de la torre este fue fabricado por la empresa Fonderie Paccard en la Alta Saboya.[6] El conjunto de campanas de las dos torres gemelas de la basílica son el mayor instrumento musical del mundo ya que tienen mayor dotación de campanas que existe.[7]

Les campanes que componen el carilló, amb un pes de 23.500 kg de bronze sense comptar els accessoris, van ser dissenyades i instal·lada per l'empresa belga Clock-o-Matic i fabricades per l'empresa neerlandesa Royal Eijsbouts, mentre que el conjunt de 12 campanes de volteig de la torre aquest va ser fabricat per l'empresa Fonderie Paccard en l'Alta Saboya.[6] El conjunt de campanes de les dues torres bessones de la basílica són el major instrument musical del món ja que tenen major dotació de campanes que existeix.[7]


Son 8 las campanas de volteo automatizado, de unos 6.000 kg de peso total sin accesorios y situadas todas ellas en la Torre Este, están distribuidas en dos pisos y sus nombres religiosos son: Santísimo Sacramento, San Pascual, Virgen de Gracia, Virgen Purísima, Virgen del Rosario, San Francisco de Asís, San Pedro de Alcántara, Santa Clara, San José, Santa Ana, Natividad del Señor y Espíritu Santo. Las cuatro restantes campanas de esta torre están fijas y suenan mediante electromartillo. La campana de DO 3, denominada Santísimo Sacramento, situada en el primer piso y de 2.000 kg de peso en bronce y 3.360 kg contando los accesorios de la misma, es la mayor campana de volteo del mundo; mide 1,5 m de diámetro.[6] El conjunto de las 12 campanas está afinado musicalmente y puede voltearse de forma manual.

Són 8 les campanes de volteig automatitzat, d'uns 6.000 kg de pes total sense accessoris i situades totes elles a la Torre Est, estan distribuïdes a dos pisos i els seus noms religiosos són: Santíssim Sagrament, San Pascual, Verge de Gràcia, Verge Puríssima, Verge del Rosari, San Francisco d'Asís, San Pedro de Alcántara, Santa Clara, San José, Santa Ana, Nativitat del Senyor i Esperit Sant . Les quatre restants campanes d'aquesta torre són fixes i sonen mitjançant electromartillo. La campana de Dg. 3, denominada Santíssim Sagrament, situada al primer pis i de 2.000 kg de pes en bronze i 3.360 kg comptant els accessoris de la mateixa, és la major campana de volteig del món; mesura 1,5 m de diàmetre.[6] El conjunt de les 12 campanes està afinat musicalment i pot tombar-se de forma manual.


Las 72 campanas del carrillón se encuentran en la Torre Oeste. La mayor de ellas pesa 2.200 kg y las menores de ellas tan sólo 6.

Les 72 campanes del carilló es troben a la Torre Oest. La major d'elles pesa 2.200 kg i les menors d'elles tan sols 6.


Visitas modifica

Visites modifica

Visitas reales modifica

Visites reals modifica

thumb|200px|El rey Juan Carlos I inauguró la Real Capilla en 1992, con motivo del IV Centenario de la muerte de San Pascual.

 
El rei Juan Carlos I va inaugurar la Reial Capella el 1992, amb motiu de l'Iv Centenario de la mort de San Pascual.

Por el santuario de San Pascual han pasado varios monarcas, así, el 17 de mayo de 1992, festividad de San Pascual y celebrándose el IV Centenario de la muerte del santo, los actos fueron presididos por SM el rey Juan Carlos I. Tras asistir a la misa solemne en el templo del santuario, el rey inauguró la nueva Real Capilla que fue puesta bajo su protección, tal y como muestra la inclusión de su escudo en el retablo de la misma. La bendición de la capilla fue efectuada por el cardenal Vicente Enrique y Tarancón, persona muy ligada a la ciudad y natural de la vecina Burriana.[8] Juan Carlos I, acompañado de la reina doña Sofía, ya había visitado el santuario de San Pascual el 2 de diciembre de 1976.

Pel santuari de San Pascual han passat diversos monarques, així, el 17 de maig de 1992, festivitat de San Pascual i celebrant-se l'Iv Centenario de la mort del sant, els actes van ser presidits per Sm el rei Juan Carlos I. Després d'assistir a la missa solemne al temple del santuari, el rei va inaugurar la nova Reial Capella que va ser posada sota la seva protecció, tal com mostra la inclusió del seu escut al retaule de la mateixa. La benedicció de la capella va ser efectuada pel cardenal Vicente Enrique Y Tarancón, persona molt lligada a la ciutat i natural de la veïna Burriana.[8] Juan Carlos I, acompanyat de la Reina senyora sofia, ja havia visitat el santuari de San Pascual el 2 de desembre de 1976.


Anteriormente habían visitado el Santuario los reyes de la Casa de Austria, Felipe III, acompañado por su esposa Margarita de Austria, y Felipe IV, acompañado por el príncipe Baltasar Carlos de Austria.[8]

Anteriorment havien visitat el Santuari els reis de la Casa D'àustria, Felipe Iii, acompanyat per la seva esposa Margarida D'àustria, i Felipe Iv, acompanyat pel príncep Baltasar Carlos D'àustria.[8]


También la Casa de Borbón visitó con anterioridad el santuario. En el siglo XVIII fue visitado por Carlos III de España y su esposa María Amalia de Sajonia. En 1802 fue visitado por Carlos IV de España, su esposa María Luisa de Parma, el entonces infante Fernando, el rey de Etruria Luis I, su esposa María Luisa de España y el Primer Ministro de España, Godoy.[8] Fernando VII volvió a visitar el santuario el 26 de octubre de 1827, cuando se encontraba de camino a Cataluña. En 1845, fueron la reina Isabel II de España, su madre María Cristina y la infanta Luisa Fernanda, quienes de camino a Barcelona visitaron el santuario. Isabel II visitó de nuevo el santuario, acompañada en aquella ocasión por el entonces infante Alfonso, y el 8 de julio de 1912 fue la infanta Isabel de Borbón y Borbón, conocida como "La Chata", la que visitó el santuario, regalando un juego de escritorio de plata. También visitaron el santuario el rey Amadeo I de España el 9 de septiembre de 1871,[3] y Alfonso XIII en 1905.[8]

També la Casa De Borbó va visitar anteriorment el santuari. El Segle xviii va ser visitat per Carlos Iii D'espanya i la seva esposa María Amalia De Saxònia. El 1802 va ser visitat per Carlos Iv D'espanya, la seva esposa María Luisa De Parma, el llavors infant Fernando, el rei d'Etruria Luis I, la seva esposa María Luisa D'espanya i el Primer Ministre d'Espanya, Godoy.[8] Fernando Vii va tornar a visitar el santuari el 26 d'octubre de 1827, quan es trobava de camí Catalunya. El 1845, van ser la reina Isabel Ii D'espanya, la seva mare María Cristina i la infanta Luisa Fernanda, qui de camí a Barcelona van visitar el santuari. Isabel Ii va visitar de nou el santuari, acompanyada en aquella ocasió pel llavors infant Alfonso, i el 8 de juliol de 1912 va ser la infanta Isabel De Borbó Y Borbó, coneguda com "La Chata", la que va visitar el santuari, regalant un joc d'escriptori de plata. També van visitar el santuari el rei Amadeo I D'espanya el 9 de setembre de 1871,[3] i Alfonso Xiii el 1905.[8]


Otras visitas modifica

Altres visites modifica

El 18 de junio de 1921 se produjo una romería catalano-valenciana al santuario, anteriormente suspendida por el estallido de la Primera Guerra Mundial. El 14 de junio de 1958 fue Francisco Franco, Jefe del Estado, quien visitó el sepulcro del santo.[3]

El 18 de juny de 1921 es va produir una romeria catalano-valenciana al santuari, anteriorment suspesa per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. El 14 de juny de 1958 va ser Francisco Franc, Cap De L'estat, qui va visitar el sepulcre del sant.[3]


El 3 de mayo de 1993 visitó el santuario Herman Schalück, General de los frailes franciscanos, visita en la que bendijo los relieves del retablo de la Real Capilla con motivo del VIII centenario del nacimiento de Santa Clara. Ese mismo año visitó el santuario Mario Tagliaferri, Nuncio del Vaticano, quien participó el día 16 de mayo en la tradicional ofrenda de flores a San Pascual y en el encendido de la foguerà ("hoguera") y presidió la misa solemne el día 17, día de la festividad del santo, al mismo tiempo que inauguraba así el XLV Congreso Eucarístico Internacional celebrado en Sevilla.[3]

El 3 de maig de 1993 va visitar el santuari Herman Schalück, General dels frares franciscans, visita en la qual va beneir els relleus del retaule de la Reial Capella amb motiu del Viii centenari del naixement de Santa Clara. Aquell mateix any va visitar el santuari Mario Tagliaferri, Nunci del Vaticà, qui va participar el dia 16 de maig en la tradicional ofrena de flors a San Pascual i en l'encesa de la foguerà ("foguera") i va presidir la missa solemne el dia 17, dia de la festivitat del sant, al mateix temps que inaugurava així el Xlv Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Sevilla.[3]


Notas modifica

Notes modifica

  1. 1,0 1,1 Heredia Robres, Cent fites urbanes a Vila-real. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Fites» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Heredia Robres, Basílica de San Pascual, pág. 22 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Heredia22» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 Heredia Robres, Efemèrides. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Efemerides» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Heredia Robres, Basílica de San Pascual, pág. 44 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Heredia44» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Heredia Robres, Basílica de San Pascual, pág. 45 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Heredia45» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Concierto Inaugural del Carrillón y Conjunto de Campanas de Volteo. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Cinaugural» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Concierto Extraordinario del Carrillón en honor a San Pascual. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Cextraordinario» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Heredia Robres, Basílica de San Pascual, pág. 80 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «Heredia80» està definit diverses vegades amb contingut diferent.

Plantilla:Otros usos


Referencias modifica

Referències modifica

  • Heredia Robres, Jacinto. Basílica de San Pascual. Santuario Eucarístico Internacional. Villarreal: Publicaciones del Santuario de San Pascual Vila-real, 2004. ISBN 84-609-0970-0. 
  • Aquest article incorpora material procedent de la pàgina web de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, que mitjançant una autorització va permetre agregar contingut i imatges i publicar-los sota llicència GFDL.
  • Basílica de San Pascual. Santuario Eucarístico Internacional. Villarreal: Publicaciones del Santuario de San Pascual Vila-real, 2004. ISBN 84-609-0970-0. 
  • Concierto Inaugural del Carrillón y Conjunto de Campanas de Volteo. Basílica de San Pascual. Vila-real, 17 de mayo de 1998. Alboraya (Valencia): E. G. Tabalet, 1998. Depósito Legal: V-4375-1998. 
  • Concierto Inaugural del Carrillón y Conjunto de Campanas de Volteo. Basílica de San Pascual. Vila-real, 17 de mayo de 1998. Alboraya (Valencia): E. G. Tabalet, 1998. Depósito Legal: V-4375-1998. 
  • Concierto Extraordinario del Carrillón en honor a San Pascual. Villarreal: Estrella Suárez. Proyectos Gráficos., 2001. 
  • Concierto Extraordinario del Carrillón en honor a San Pascual. Villarreal: Estrella Suárez. Proyectos Gráficos., 2001. 
  • Heredia Robres, Jacinto. Cent fites urbanes a Vila-real. Valencia: Edicions Brosquil, 2004. ISBN 84-9795-032-1. 
  • Cent fites urbanes a Vila-real. Villarreal: Edicions Brosquil, 2004. ISBN 84-9795-032-1. 
  • Heredia Robres, Jacinto. Efemèrides. Cronologia històrica. Villarreal: Ateneu XXI Vila-real, 2006. ISBN 84-88331-91-6. 

Enllaços externs modifica

Efemèrides. Cronologia històrica. Villarreal: Ateneu XXI Vila-real, 2006. ISBN 84-88331-91-6. 


Enlaces externos modifica

  A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Millars/Santuari de Sant Pasqual