Nino Manfredi

actor italià

Saturnino "Nino" Manfredi (Castro dei Volsci, Frosinone, Laci, 22 de març del 1921 − Roma, 4 de juny del 2004) va ser un actor, director teatral, director de cinema, guionista i cantant italià.[1] Al costat d'Ugo Tognazzi, Vittorio Gassman, Alberto Sordi i Marcello Mastroianni, va constituir un dels pilars de la comèdia a la italiana.

Infotaula de personaNino Manfredi
Manfredi nell'anno del Signore.jpg
Manfredi a Nell'anno del Signore (1969)
Biografia
NaixementSaturnino Manfredi
22 de març de 1921
Castro dei Volsci (Itàlia)
Mort4 de juny de 2004(2004-06-04) (als 83 anys)
Roma (Itàlia)
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Accident vascular cerebral Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentCementiri Monumental Verano (Roma) Modifica el valor a Wikidata
Ambaixador de bona voluntat de l'UNICEF
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatItàlia
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Roma La Sapienza
Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióComediant, director de cinema, guionista, dramaturg, cantant, escriptor, actor de doblatge, actor de cinema, actor de teatre, presentador de televisió i actor de televisió Modifica el valor a Wikidata
Activitat1949 Modifica el valor a Wikidata –
Productora / CompanyiaFons de Nacions Unides per a la infància Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeErminia Ferrari Manfredi (1955-2004)
FillsLuca Manfredi
Roberta Manfredi

IMDB: nm0542063 Allocine: 142 Allmovie: p101010 TCM: 120935 IBDB: 111300
Musicbrainz: 47ad7bac-317b-477d-b466-b6074bb32342 Discogs: 1022180 Find a Grave: 8892114 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

 
Nino Manfredi i Fulvia Franco (1931-1988) en un fotograma de l'episodi L'avventura di un soldato, adaptació dirigida per Manfredi de la novel·la curta homònima d'Italo Calvino; l'episodi és el tercer dels quatre que componen la la pel·lícula del 1962 L'amore difficile

Inicis com a actor dramàticModifica

Després de llicenciar-se en Dret, gràcies a l'exigència dels seus pares, es va decidir per seguir la seva vocació artística, inscrivint-se en l'Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico de Roma. Va donar els seus primers passos en el teatre en la temporada 1947-1948, en el Piccolo Teatre di Roma, sota la direcció del seu mestre Orazio Costa, en la companyia de Vittorio Gassman i Evi Maltagliati amb Buazzelli, actuant amb textos dramàtics, com Liliom de Ferenc Mòlnar, L'aquila a due testi de Jean Cocteau, Casa Monestier de Denis Amiel, i Tots eren els meus fills d'Arthur Miller.

Teatre de revista i comèdia musicalModifica

Al costat de Paolo Ferrari i Gianni Bonagura, va formar un trio que va actuar amb èxit en les varietats, i en el teatre de revista, a partir sobretot de la temporada 1953-1954, amb obres com Tre per tre... Nava de Marcello Marchesi. En aquests anys, va treballar també amb Corrado Mantoni. Els seus dos grans triomfs en els escenaris, els va obtenir amb les comèdies musicals Un trapezio per Lisistrata el 1958, de Pietro Garinei i Sandro Giovannini, al costat de Delia Scala, i sobretot en Rugantino del 1963, obra de Pasquale Festa Campanile i Massimo Franciosa, al costat d'Aldo Fabrizi i Bice Valori, amb la qual va actuar fins i tot als Estats Units.

Inicis cinematogràficsModifica

Va debutar en la pantalla gran l'any 1949 i durant deu anys va realitzar papers de petita importància en pel·lícules modestes, com Totò, Peppino i la... malafemmina, del 1956, dirigida per Camillo Mastrocinque. Es va anar cimentant també la seva feina com a doblador, prestant la seva veu a actors de la talla de Robert Mitchum, Earl Holliman, Gérard Philipe i fins i tot protagonistes italians com Franco Fabrizi, Sergio Raimondi, Antonio Cifariello i Renato Salvatori.

Protagonista de la commedia all'italianaModifica

A partir del 1960, després del paper protagonista en la pel·lícula L'empleat, es va convertir en un dels pilars principals de la comèdia a la italiana. Convencia no sols en papers còmics, sinó també en personatges més dramàtics. Els papers que interpreta són homes fonamentalment optimistes, en possessió d'una dignitat pròpia, destinats inevitablement a la derrota, però mai humiliats. Gràcies als seus dots d'amarga ironia, els seus personatges aconsegueixen de vegades sobresortir sobre l'hipotètic vencedor.

Director cinematogràfic i teatralModifica

El 1962, va debutar darrere de la càmera amb el curtmetratge L'aventura d'un soldat, episodi de la pel·lícula L'amor difícil, extret de la novel·la del mateix títol d'Italo Calvino, delicada i interessant història sobre els amors entre un soldat i una vídua en el compartiment d'un tren, basat en el silenci i en la mímica. Amb la seva segona pel·lícula, Per gràcia rebuda (1971), va obtenir la Palma d'or com a millor opera prima en el Festival de Cannes.[2]

Cantant d'èxitModifica

També ha triomfat com a cantant, sobretot en espectacles radiofònics. El 1970, la seva versió del clàssic d'Ettore Petrolini Tant pe' canta' (original del 1932) va aconseguir la primera posició en les llistes d'èxits. També van ser èxits peces com Tarzan el fa (1978), La frittata (1982) i Canzone pulita (1983).

Últim paperModifica

El seu últim paper va ser el de Galapago en la pel·lícula que es va estrenar de manera pòstuma, La llum prodigiosa, dirigida per Miguel Hermoso. Manfredi va interpretar un personatge privat de memòria, i que és salvat de la mort per un pastor durant la Guerra Civil espanyola, i ingressat durant quaranta anys en un manicomi; finalment es descobriria que aquesta persona era el poeta Federico García Lorca. Es tracta d'una interpretació molt llorejada per la crítica, elaborada gairebé sense paraules, feta només de mirades fixes.

Al setembre del 2003, va sofrir una afecció cardíaca. Ingressat en un hospital, no es va recuperar completament. Va morir als 83 anys, el 4 de juny del 2004, un any i quatre mesos després de la defunció d'Alberto Sordi. Estava casat des del 1955 amb Erminia Ferrari, i va tenir amb ella tres fills, la productora Roberta, el director Lucca i Giovanna. La quarta filla, Tonina, va néixer d'una relació amb la jove búlgara Svetlana Bogdanova.

FilmografiaModifica

Filmografia:[3]

CinemaModifica

TelevisióModifica

 
Nino Manfredi i Totò a la pel·lícula de 1966 Operazione San Gennaro, de Dino Risi.
  1. Padre e figlia
  2. Caccia e pesca
  3. La porta chiusa
  4. La turista scomparsa
  5. La bellezza dell'asino
  6. L'asciugamano scomparso
  7. La morale della formica
  8. La dottoressa della USL
  1. Il fratello di Linda
  2. Il cappotto scambiato
  3. La pensione rubata
  4. L'occhio discreto

DirectorModifica

Premis i nominacionsModifica

Nominacions

ReferènciesModifica

  1. «Biografia de Nino Manfredi». The New York Times.
  2. «Nino Manfredi, premis». The New York Times.
  3. «Filmografia de Nino Manfredi». The New York Times.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nino Manfredi