Obre el menú principal

Cor

òrgan central de l'aparell circulatori
(S'ha redirigit des de: Cor (òrgan))
Per a altres significats, vegeu «Cor (desambiguació)».

El cor és un òrgan muscular anatòmicament complex, que impulsa la sang a través dels vasos sanguinis del sistema circulatori, la qual proveeix les cèl·lules de l'organisme amb oxigen i nutrients. És l'element central del mediastí, la regió anatòmica compresa entre els dos pulmons.

Infotaula anatomiacor
Diagram of the human heart ca.svg
Diagrama d'un cor humà
Detalls
Llatí cor
Part de sistema circulatori
artèria coronària dreta i artèria coronària esquerra
vena cava superior i sense valor
Identificadors
MeSH D006321
TA A12.1.00.001
Recursos externs
Gray p.526
EB Online science/heart
Terminologia anatòmica
Modifica les dades a Wikidata

En mamífers i aus, el cor es divideix en quatre cambres: l'atri dret, l'atri esquerre, el ventricle dret i el ventricle esquerre. En canvi, els peixos tenen únicament un atri i un ventricle, mentre que els rèptils disposen de tres cambres. El flux de sang en els cors sans només té un sentit, fenomen que s'assegura gràcies a la presència de vàlvules cardíaques.

El cor es troba envoltat per un sac protector, el pericardi, que conté una petita quantitat de líquid amortidor. Internament, el cor està constituït per tres capes histològiques diferents: l'epicardi, el miocardi i l'endocardi.[1]

El bombeig de sang del cor requereix de dos moviments complementaris, la sístole, o contracció, i la diàstole, o relaxació. La sang surt del cor sempre a través de les artèries, concretament l'artèria aorta i les artèries pulmonars; mentre que hi torna a entrar a través de les venes, concretament la vena cava i les venes pulmonars.

El cor d'un vertebrat es compon de múscul cardíac, un teixit de múscul estriat involuntari que només es troba en aquest òrgan. El cor humà mitjà, bategant a 72 pulsacions per minut, batrà aproximadament 2.500 milions de vegades al llarg de la vida (uns 66 anys). Pesa una mitjana de 250-300 g en les femelles i 300-350 g en els mascles.[2]

EmbriologiaModifica

Les cèl·lules cardíaques progenitores de l'epiblast embrionari migren fins a la làmina esplàncnica del mesoderma, on formen la regió cardiogènica. En ella es desenvolupen dues estructures tubulars que es fusionen i creen un únic tub cardíac primitiu, anomenat cor tubular. Aquest tub primitiu dona lloc a un seguit de dilatacions successives: si, atri, ventricle, bulb i tronc. Al llarg del procés de creixement de l'embrió aquest tub es plegarà sobre si mateix alhora que les dilatacions primitives es modificaran per a donar lloc a les cavitats definitives; del si deriva el si venós (retorn de la circulació coronària), l'atri donarà lloc a les aurícules un cop separades pel septe interatrial. El ventricle primitiu i el bulb es diferencien en els ventricles mentre que l'evolució del tronc cardíac donarà lloc als trams inicials de les artèries aorta i pulmonar.

EstructuraModifica

 
Cor humà retirat d'un home de 64 anys
 
Cor de pollastre

L'estructura del cor varia entre les diferents branques del regne animal (vegeu sistema circulatori):

Els equinoderms no tenen cor pròpiament dit i la sang es mou per la contracció dels vasos.[3]

En els tunicats el cor és envoltat pel pericardi sense vasos i amb llacunes.[4]

En els anèl·lids (els poliquets, cucs de terra i sangoneres)[5] hi ha un o dos vasos contràctils al llarg del cos que generen petites dilatacions pulsatives.

Els artròpodes (insectes, aràcnids, crustacis[6]…) tenen el cor en forma de canal longitudinal perforat per unes obertures anomenades ostíols i envoltat per un pericardi.

En els mol·luscs el cor té un ventricle i una aurícula o dues, bé que els cefalòpodes tenen circulació doble i tancada amb un cor que té dues aurícules i dos ventricles.

Els cefalòpodes tenen dos "cors branquials" i un "cor sistèmic".

En els peixos, pel cor només passa sang venosa. El si venós, l'aurícula, el ventricle i un bulb arterial formen una S, i en el bulb hi ha una sèrie de vàlvules semilunars que no deixen retrocedir la sang.[7]

En els amfibis i la majoria de rèptils hi ha un sistema circulatori doble,[8] però el cor no sempre està separat en dues bombes.[9]

En els amfibis tenen un cor tricameral, amb dues cambres que bomba la sang a les brànquies, i d'aquí va a la resta del cos.[10] La sang va a un si venós, d'on passa a l'aurícula dreta i al ventricle, dividit incompletament en dues zones, raó per la qual es mesclen en part la sang venosa i l'arterial; de la part dreta del ventricle passa al bulb, on una vàlvula espiral l'envia als pulmons.

En els rèptils no hi ha el si venós: tenen el cor amb dues aurícules i dos ventricles amb un septe interventricular incomplet, excepte en els crocodilians, en els quals és tapat completament.[11]

En els ocells[12] i els mamífers ambdós ventricles són separats i representen el grau màxim de compartimentalització del cor, amb un total de quatre cambres del cor; es creu que el cor tetracameral dels ocells evolucionà independentment del dels mamífers. La sang passa de l'aurícula dreta al ventricle dret i de l'aurícula esquerra al ventricle esquerre a través dels orificis auriculoventriculars, per la qual cosa en aquests animals la sang venosa i l'arterial no es barregen.

Cor humàModifica

 
Anatomia de superfície del cor. El cor és demarcat per:
-Un punt 9 cm a l'esquerra de la línia medioesternal (àpex del cor)
-La setena articulació esternocostal de la dreta
-La vora superior del tercer cartílag costal dret, a 1 cm de la línia esternal dreta
-La vora inferior del segon cartílag costal esquerre, a 2,5 cm de la línia esternal lateral esquerra[13]
Algunes xifres clau del cor humà (mitjanes)
Longitud 15 cm
Pes 300 g
Volum per batec 70 cm3
Cabal cardíac en repòs 4,9 litres
Despesa cardíaca en esforç intens 20–25 litres
Força 0,8 joules per batec (ventricle esquerre)
0,16 joules per batec (ventricle dret)
100.000 joules per dia (junts)

La forma del cor sembla un con arrodonit de la mida d'un puny, la punta del qual es troba avall i lleugerament a l'esquerra. En els humans, el cor es troba generalment una mica a l'esquerra, darrere l'estèrnum, però en alguns casos rars es troba a la banda dreta (una condició anomenada "dextrocàrdia"),[14] generalment en els que pateixen situs inversus (els òrgans estan distribuïts en una imatge de mirall de la seva distribució normal). Hom es nota el cor a l'esquerra perquè el cor esquerre (ventricle esquerre) és més fort (bomba sang a totes les parts del cos). El pulmó esquerre és més petit que el dret perquè el cor ocupa una major part de l'hemitòrax esquerre. El cor és alimentat per la circulació coronària i està embolcallat per un sac conegut com a pericardi, i està envoltat pels pulmons. El pericardi consisteix en dues parts: el pericardi fibrós, fet de teixit connectiu dens; i una estructura bimembranària (pericardi parietal i visceral) que conté un fluid serós (líquid pericardíac) per reduir la fricció durant les contraccions del cor. El cor se situa al mediastí, l'espai central de la cavitat toràcica. El mediastí també conté altres estructures, com l'esòfag i la tràquea, i és flanquejat per les cavitats pulmonars dreta i esquerra, que allotgen els pulmons.[15]

Un cor sa representa aproximadament el 0,5% del pes corporal, amb una mitjana d'entre 300 i 350 grams. La hipertròfia de les cèl·lules musculars cardíaques, per sobre d'aproximadament dels 500 grams, l'anomenat "pes cardíac crític", augmenta el risc d'una manca de subministrament d'oxigen al cor engrandit,[16] car els vasos coronaris que hi aporten la sang no creixen en la mateixa mesura.

L'àpex és el punt rom situat en direcció inferior (apuntant avall i cap a l'esquerra). Es pot posar un estetoscopi directament sobre l'àpex per tal de comptar els batecs. Se situa posteriorment al cinquè espai intercostal, una mica medialment de la línia medioclavicular.

Morfologia cardíacaModifica

Cavitats cardíaquesModifica

Article principal: Cavitat cardíaca
 
Esquema del cor humà:
1. Endocardi, 2: Miocardi, 3. Epicardi, 4. Pericardi.
5. Cambres: Aurícules (6. Dreta i 7. Esquerra) i Ventricles (8. Dret i 9. Esquerre).
10. Vàlvules: 11. Mitral, 12. Aòrtica, 13. Pulmonar, 14. Tricúspide.
Vasos: 15. Aorta, 16. Artèria pulmonar dreta, 17. Venes pulmonars (superior i inferior dretes). 18. Vena cava superior, 19. Vena cava inferior, 20. Vasos coronaris
Altres: Sistema de conducció elèctrica

El cor humà d'un adult sa és de la mida d'un puny, clàssicament es divideix en quatre cavitats, dues de superiors anomenades aurícules i dues d'inferiors anomenades ventricles. Les aurícules reben la sang del sistema venós, passen als ventricles i des d'aquí surten a la circulació arterial.

L'aurícula dreta i el ventricle dret formen el que clàssicament es denomina el cor dret. Rep la sang que prové de tot el cos, que desemboca a l'atri dret a través de les venes caves inicial i inferior. Aquesta sang, baixa en oxigen, arriba al ventricle dret, des d'on és tramesa a la circulació pulmonar per l'artèria pulmonar. Atès que la resistència de la circulació pulmonar és menor que la sistèmica, la força que el ventricle ha de realitzar és menor, raó per la qual la seva mida muscular és considerablement menor al del ventricle esquerre.

L'aurícula esquerra i el ventricle esquerre formen l'anomenat cor esquerre. Rep la sang de la circulació pulmonar, que desemboca a través de les quatre venes pulmonars a la porció superior de l'aurícula esquerra. Aquesta sang està oxigenada i prové dels pulmons. El ventricle esquerre l'envia per l'artèria aorta per a distribuir-la per tot l'organisme.

El teixit que separa el cor dret de l'esquerre s'anomena septe o envà. Funcionalment, es divideix en dues parts no separades: la superior o envà interauricular, i la inferior o envà interventricular.[17] Aquest últim és especialment important, ja que per ell discorre el fascicle de His, que permet portar l'impuls a les parts més baixes del cor.

Vàlvules cardíaquesModifica

Article principal: Vàlvula cardíaca

Les vàlvules cardíaques són les estructures que separen unes cavitats de les altres, evitant que hi hagi reflux retrògrad. Estan situades al voltant dels orificis auriculoventriculars (o atrioventriculars) i entre els ventricles i les artèries de sortida; en són les quatre següents:

FisiologiaModifica

 
Modelització tridimensional feta per ordinador d'un cor humà bategant

Quan la sang ha arribat a les aurícules, aquestes es contrauen (sístole auricular) i la fan passar als ventricles. En aquell moment, les vàlvules mitral i tricúspide es tanquen i llavors la sang surt per l'artèria aorta (al costat esquerre) i per l'artèria pulmonar (al costat dret), gràcies a la contracció dels ventricles (sístole ventricular).

Al cap d'unes dècimes de segon, el cor es relaxa (diàstole general) i descansa un instant abans de tornar a contraure's.

La sang sense oxigen (bruta), és abocada al cor a través de les venes caves inferior i superior. Així, doncs, les venes caves inferior i superior són les encarregades d'abocar la sang sense oxigen (bruta), al cor. El cor, amb el seu moviment impulsa aquesta sang que han portat les venes caves cap a l'artèria pulmonar perquè vagi als pulmons i s'oxigeni.

Les venes pulmonars porten la sang oxigenada (neta) a l'aurícula esquerra i quan ha passat pel ventricle esquerre, aquest impulsa la sang de forma rítmica cap a l'artèria aorta que porta la sang oxigenada (neta) i la distribueix per tot el cos.

El cicle cardíac complet dura poc més d'un segon i, en absència de patologies o estímuls afegits, es produeix unes 70-80 vegades per minut.

Si no existeix cap anomalia, en el procés es poden escoltar dos sorolls:[18]

  • Primer soroll cardíac: tancament de vàlvules tricúspide i mitral.
  • Segon soroll cardíac: tancament de vàlvules sigmoides (vàlvules pulmonars i aorta).

Tots dos sorolls es produeixen a causa del tancament sobtat de les vàlvules, però no és el tancament el que produeix el soroll, sinó la reverberació de la sang adjacent i la vibració de les parets del cor i vasos propers. La propagació d'aquesta vibració dona com a resultat la capacitat d'auscultar aquests sorolls.

El terme murmuri o buf s'utilitza per anomenar qualsevol soroll cardíac inusual provocat per turbulències en el flux de sang que travessa l'òrgan. En funció de les seves característiques, els bufs es categoritzen en sis graus (escala de Levine). Les causes més comunes d'aquesta mena de sorolls són trastorns de la funcionalitat valvular.[19]

L'expulsió rítmica de la sang provoca el pols, que es pot palpar en les artèries radials, caròtides, femorals, etc.

Si s'observa el temps de contracció i de relaxació es veurà que les aurícules estan en repòs, aproximadament, 0,7 segons i els ventricles uns 0,5 segons. Això vol dir que el cor passa més temps en repòs que en treball.

En la fisiologia del cor, cal destacar que les seves cèl·lules es despolaritzen per si mateixes i donen lloc a un potencial d'acció que fa possible la contracció del múscul cardíac.[20] D'altra banda, les cèl·lules del múscul cardíac es "comuniquen" de manera que el potencial d'acció es propaga per totes elles a una velocitat d'uns 0,42 m/s[21] i, si no hi ha cap patologia miocardíaca ni alteracions de la innervació cardíaca simpàtica,[22] la contracció dels ventricles es produeix de forma pràcticament simultània. El múscul del cor mai es tetanitza gràcies al bon control de la contractilitat produït per les variacions del Ca2+ intracel·lular miocardiocitari.[23] És per això que un cor sa no sofreix contraccions tetàniques.[24] Una funció cardíaca normal necessita que el nivell de Ca2+ dels cardiomiòcits sigui prou alt en la sístole i suficientment baix en la diàstole.[25] El node sinusal té activitat marcapassos, això significa que genera ones lentes a la resta del teixit sinusal.

Sistema cardionectorModifica

 
Il·lustració del cor humà
 
Cor i venes principals

El múscul cardíac (miocardi), a diferència del múscul esquelètic (que necessita un estímul conscient o reflex), s'excita a si mateix. Les contraccions rítmiques es produeixen espontàniament, així com la seva freqüència pot ser afectada per les influències nervioses o hormonals, com l'exercici físic o la percepció d'un perill.

L'estimulació del cor està coordinada pel sistema nerviós autònom, tant per part del sistema nerviós simpàtic (augmenta el ritme i força de contracció) com del parasimpàtic (redueix el ritme i la força cardíacs).

La seqüència de les contraccions és produïda per la despolarització (inversió de la polaritat elèctrica de la membrana a causa del pas d'ions actius al seu interior) del node sinusal o node de Keith-Flack, situat a la paret superior de l'aurícula dreta. El corrent elèctric produït, de l'ordre dels microvolts, es transmet al llarg de les aurícules i passa als ventricles pel node auriculoventricular (node AV) situat en la unió entre els dos ventricles, format per fibres especialitzades. El node AV serveix per a filtrar l'activitat massa ràpida de les aurícules. Del node AV es transmet el corrent al feix de His,[26] que la distribueix als dos ventricles, i acaba com a xarxa de Purkinje.[27]

Aquest sistema de conducció elèctric explica la regularitat del ritme cardíac i assegura la coordinació de les contraccions auriculoventriculars.[28] L'activitat elèctrica del cor pot ser registrada i analitzada efectuant un electrocardiograma (ECG), prova que requereix la col·locació de diversos elèctrodes específicament situats a la superfície de la pell.

El miocardi té diverses propietats particulars:

  • Batmotropisme: el cor pot ser estimulat, mantenint un llindar.[29]
  • Inotropisme (contractilitat): el cor es contrau sota certs estímuls. El sistema nerviós simpàtic té un efecte inotròpic positiu, per tant augmenta la contractilitat del cor.[30]
  • Cronotropisme: es refereix al pendent del potencial d'acció. El SN simpàtic augmenta el pendent, per tant produeix taquicàrdia. En canvi el SN parasimpàtic la disminueix. Un control inotròpic cardíac incompetent provoca intolerància a l'exercici i pot ser causa de trastorns seriosos si no es tracta de forma adequada.[31]
  • Dromotropisme (conductibilitat): és la capacitat de conduir els impulsos cardíacs mitjançant el sistema excitoconductor. El SN simpàtic té un efecte dromotròpic positiu, per tant fa augmentar la velocitat de conducció. El SN parasimpàtic és d'efecte contrari. Els antagonistes del Ca2+ retarden la conducció AV i també els efectes de l'estimulació vagal o de substàncies com l'adenosina o la digitalina.[32]
  • Lusitropisme: és la relaxació del cor sota certs estímuls.[33]

Dades curiosesModifica

  • El cor bomba només el 70% de la sang que es troba a les aurícules i als ventricles.
  • Hi ha sensors en el nostre sistema circulatori que s'encarreguen de "sentir (o rebre les sensacions de)" les pressions, és per això que es diuen baroreceptors. Al cor tenim baroreceptors de pressió baixa, localitzats a les parets de l'aurícula i en vasos pulmonars, aquests són sensibles a la distensió de les parets. Per exemple, si disminueix l'ompliment normal dels vasos pulmonars i les aurícules, llavors hi haurà un senyal (que arriba al tronc encefàlic) que l'avisi el sistema nerviós que ha d'augmentar l'activitat simpàtica i la secreció d' hormona antidiürètica per tal de compensar aquesta "baixa de volum" que hi ha. També hi ha baroreceptors a la crossa aòrtica i en el si carotidi que, segons es produeixi una disminució o un augment de la pressió sanguínia, estimularan el sistema nerviós simpàtic o parasimpàtic respectivament per a restablir el canvi de la pressió (retroalimentació negativa).
  • Durant el desenvolupament intrauterí de l'ésser humà, estructures que compleixen la funció del cor apareixen entre les setmanes 4 i 5 de gestació però, com que l'embrió no disposa d'un sistema nerviós en funcionament, aquest funciona de manera automàtica, i els batecs tenen una freqüència de 160 per minut. Aquesta freqüència augmenta fins a les setmanes 8 a 10. En l'últim trimestre, quan el sistema nerviós ja és funcional, la freqüència disminueix. En aquesta etapa es produeix un control parasimpàtic del ritme cardíac.[34][35]
  • Gairebé tothom té el cor al centre (entre els pulmons) però hi ha una petita proporció de la població (0,01%) que té el cor inclinat cap a la dreta.

Trasplantament de corModifica

El 3 de desembre de 1967, Louis Wahskanski, un comerciant sud-africà, va ser el primer pacient del món a rebre un cor trasplantat.

El cirurgià Christiaan Barnard (Beaufort West, 1922–Xipre, 2001) va passar a la història de la medicina com el primer que aconseguia fer un trasplantament de cor en humans. Abans, metges com Vladimir Demikhov[36] i Norman Shumway[37] havien fet una operació similar en animals, però no van gosar traslladar l'experiència en humans per por a les possibles infeccions. Barnard, al capdavant d'un equip de 20 metges de l'hospital Groote Schuur, va trasplantar el cor d'una jove de 25 anys morta per traumatisme cranioencefàlic derivat d'un accident de cotxe a Louis Wahskanski, de 53 anys. El cor del donant es retirà seguint la tècnica desenvolupada per Shumway i es mantingué sota perfusió mecànica a 10º mentre es preparava al receptor emprant una combinació d'irradiació local, prednisona, azatioprina i actinomicina C per evitar un possible rebuig.[38] Tot i arrossegar una malaltia cardíaca incurable i ser diabètic, el pacient va sobreviure al trasplantament durant 18 dies, fins que morí a causa d'una pneumònia per Pseudomonas.[39]

L'entusiasme del primer moment, però, es va esvair pocs anys després en veure que els resultats de la supervivència a mitjà termini eren escassos. Dels primers 100 trasplantats, només sis sobrevisqueren més enllà del primer any després de la intervenció. L'activitat de trasplantament es deturà pràcticament. Només l'equip de la Universitat de Stanford perseverà en els trasplantaments,[40] en menor mesura a París, i puntualment en altres centres mantenen l'interès pel trasplantament cardíac i duen a terme regularment intervencions clíniques alhora que una activitat paral·lela de recerca sobre els mecanismes, detecció i tractament del rebuig.[41] La introducció de la ciclosporina a la dècada de 1980 inicia una segona fase del trasplantament cardíac. Els bons resultats s'acompanyen d'una ràpida expansió d'unitats de trasplantament i d'un rellançament de les intervencions, les quals passen a ser un procediment convencional de cirurgia cardíaca cap al 1983.

A Catalunya (pionera a l'estat), la primera intervenció amb èxit es va portar a terme a l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 4 de maig de 1984 a càrrec del doctor Josep Maria Caralps i el seu equip de cirurgians.[42] Entre 1984 i 2016 es realitzaren 1.306 trasplantaments cardíacs a hospitals catalans.[43]

Segons xifres de l'Organització Nacional de Trasplantaments, en el món ja s'han realitzat gairebé 100.000 trasplantaments cardíacs, 304 d'ells a l'estat espanyol només en el decurs de l'any 2017 i amb un temps mitjà d'espera per l'operació de 112 dies.[44] D'acord al Registro Español de Trasplante Cardiaco durant el període 1984-2017 es practicaren 8.173 trasplantaments de cor als 19 hospitals inclosos en aquest registre, aconseguint-se una supervivència postoperatòria del 80% a 1 any i del 70% als 5 anys en els malalts intervinguts amb assistència ventricular.[45]

El mite del corModifica

« L'esperit conscient mora més avall, al cor. Té la forma d'un gran préssec; està cobert per les ales dels pulmons, suportat pel fetge i servit per les entranyes. Aquest cor és dependent del món extern. Si no es menja per un dia se sent extremadament incòmode. Si sent alguna cosa espantosa, batega, si sent alguna cosa enutjosa, queda paralitzat, si es veu davant la mort, es torna trist, si veu alguna cosa bella, es torna encegat. »
— anònim xinès. segle VIII, El secret de la Flor d'Or[46]

Centre d'energiaModifica

En la tradició hindú es considera que en el cos hi ha localitzats diferents centres d'energia, els chakra. A l'alçada del cor se situa l'anajata; és el quart començant des del cap. En aquest s'uneixen les energies materials amb les espirituals, perquè els 3 chakres superiors és on radiquen les energies intel·lectuals i espirituals, metre que en els inferiors radiquen la sexualitat, les emocions i la cosa vegetativa. És en l'anajata (o centre del cor) on s'uneixen.[47]

El saltador, emocionadorModifica

La consciència més comuna que tenim és que el cor "salta", sigui a causa dels esforços sigui amb les emocions.

En una investigació lingüística sobre la paraula cor, des del llatí, el grec, les llengües indoeuropees i el sànscrit, el terme cor significa el saltador.[47] En frases com: «em saltà el cor», «tragué el cor per la boca», etc., aquesta relació entre cor i emoció és més comuna en les cultures occidentals. Aquestes sensacions emocionals han estat descrites en la literatura i l'art en general: «em trenca el cor», «se m'ha aturat el cor», «estic corprès», etc. La imatge de Cupido i Eros llençant fletxes per enamorar les persones, la literatura i la pintura religiosa, sobretot la cristiana, en van plenes d'exemples: el cor ferit de Crist i de la verge Maria com a símbol del seu amor per la humanitat, o bé la llum que surt del cor de Crist, per exemple.

El cor és tractat com un símbol del que és humà, emotiu i espiritual, en moltes èpoques i cultures. És el símbol d'allò irracional i intuïtiu, de les accions poc meditades, en contraposició al que és racional, al cervell i el cap: «Pensa amb el cap, no amb el cor».

El cor valora de manera directa, intuïtiva. Té una visió, generalment, molt profunda i duradora. Diem: «això m'ho diu el cor», «em surt del cor». Jung relata, en la seva autobiografia, que un cap indi dels EUA li digué: «Els blancs estan bojos, diuen que pensen amb el cap, nosaltres pensem amb el cor».[48]

Blaise Pascal, al segle XVII, encunyà la famosa frase: «El cor té raons que la raó no entén», com a reflex d'aquesta comprensió amb el cor, basada en intuïcions, emocions, valors, imatges, visions, que no són tan segurs com la raó, però que tenen força, sentit i un pes intern que la raó no aconsegueix construir.[47]

Aquestes imatges i idees es reflecteixen en el català i en les altres llengües romàniques derivades del llatí. En moltes paraules s'empra l'arrel llatina cor (cor). El significat d'aquests mots ens aporta altres idees sobre els significats més antics de la paraula:[47]

  • Cordial: que ve del cor, afectuós.
  • Acordar: harmonitzar dos o més cors, resoldre de comú acord.
  • Recordar: tornar al cor, a la memòria, fer present.
  • Coratge: actuar amb el cor.
  • Discòrdia: a part, en dificultat, separat del cor.
  • Misericòrdia: de miser: infeliç, cor inclinat cap a l'infeliç.

En la cultura maia el cor era vist com el centre de la vida, de força, l'única cosa que podia alimentar els déus. S'oferien sacrificis humans als déus: en aquests els sacerdots maies extreien el cor d'un guerrer i se'l menjaven.[49][50] Els guerrers sacrificats eren capturats en les anomenades guerres florides, les quals es creu que el seu fi últim era la captura d'aquests guerrers.[47]

El cor era l'únic òrgan que els egipcis deixaven en l'interior de la mòmia, com a centre necessari al cos per a la vida eterna. En la doctrina tradicional el cor és el veritable assentament de la intel·ligència, i el cervell n'és un mer instrument de realització. Segons els alquimistes el cor és la imatge del sol en l'ésser humà, com l'or és la imatge del sol en la Terra.[51]

En la tradició bíblica el cor expressa la consciència interior, la vida afectiva, l'assentament de la intel·ligència i de la sagacitat. Associat a l'esperit, en la tradició islàmica representa la contemplació i la vida espiritual. Per als sufís és el tron de la misericòrdia, l'espill del món invisible i de Déu.[52]

Relació entre el sistema circulatori i els altres sistemesModifica

  • Sistema circulatori i sistema respiratori.[53] Els pulmons són les estructures del sistema respiratori encarregades de purificar la sang. La sang és purificada pels alvèols, són petites terminacions cegues dels bronquíols, on es produeix l'entrada d'oxigen a la sang per a ser distribuïda a totes les cèl·lules del cos. Aquestes cèl·lules, després de consumir l'oxigen, alliberen diòxid de carboni a la sang, que el porta als alvèols pulmonars per ser expulsats del cos i així novament captar oxigen útil.[54]
  • Sistema circulatori i sistema ossi. El sistema ossi es relaciona amb el circulatori, ja que a l'interior dels ossos es troba la medul·la òssia, que constitueix una zona molt important, ja que en el seu interior es formen els glòbuls vermells i alguns glòbuls blancs com els granulòcits i els monòcits.
  • Sistema circulatori i sistema digestiu. Per funcionar, el nostre organisme necessita combustible, aquest combustible el donen els aliments que després de ser processats en l'aparell digestiu, lliuren les substàncies nutritives a la sang. El pàncrees, òrgan de l'aparell digestiu, secreta enzims digestius i hormones que ajuden a regular la concentració de glucosa a la sang. Un altre òrgan de l'aparell digestiu que ajuda al sistema circulatori és el fetge, que té la funció d'eliminar els productes de rebuig, com ara la bilirubina, que procedeixen de la renovació de les cèl·lules de la sang (glòbuls vermells). A més sintetitza gran quantitat de proteïnes indispensables per a la sang i l'equilibri de l'organisme.
  • Sistema circulatori i sistema excretor. El metabolisme cel·lular produeix nombrosos residus, alguns dels quals són tòxics o capaços d'alterar les reaccions químiques normals. Aquestes deixalles mòbils són passades a la sang per portar-les al sistema excretor i eliminar-les. La sang es filtra en el sistema excretor pels ronyons, que deixen passar les deixalles per a ser eliminades per mitjà de l'orina. Les substàncies que queden retingudes en el ronyó, com els glòbuls sanguinis i les proteïnes, són novament utilitzades per l'organisme.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Arackal A, Alsayouri K «Histology, Heart» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2019 Jul 23; NBK545143 (rev), pàgs: 6. PMID: 31424727 [Consulta: 8 octubre 2019].
  2. Kumar, V; Abbas, AK; Fausto, N. Robbins and Cotran Pathologic Basis of Disease (en anglès). 7a edició. Elsevier Saunders, 2005, p. 556. ISBN 9780721601878. 
  3. Dudzik, M «Echinoderms» (en anglès). OpenStax CNX, Rice University, 2018 Nov 7; BI 101 (rev), pàgs: 3 [Consulta: 13 octubre 2019].
  4. Waldrop LD, Miller LA «The role of the pericardium in the valveless, tubular heart of the tunicate Ciona savignyi» (en anglès). J Exp Biol, 2015 Set; 218 (Pt 17), pp: 2753-2763. DOI: 10.1242/jeb.116863. PMID: 26142414 [Consulta: 14 octubre 2019].
  5. Wenning A, Meyer EP «Hemodynamics in the leech: blood flow in two hearts switching between two constriction patterns» (en anglès). J Exp Biol, 2007 Ag; 210 (Pt 15), pp: 2627-2636. DOI: 10.1242/jeb.001644. ISSN: 1477-9145. PMID: 17644677 [Consulta: 14 octubre 2019].
  6. Wilkens, JL «Evolution of the Cardiovascular System in Crustacea» (en anglès). Amer Zool, 1999 Abr; 39 (2), pp: 199-214. DOI: 10.1093/icb/39.2.199. ISSN: 1540-7063 [Consulta: 14 octubre 2019].
  7. Icardo, J «The Teleost Heart: A Morphological Approach» (en anglès). A: Ontogeny and Phylogeny of the Vertebrate Heart, Chap. 2 (Sedmera S, Wang T; Eds.) Springer-Verlag New York, 2012; Abr, pp: 35-53. ISBN 978-1-4614-3386-6. DOI: 10.1007/978-1-4614-3387-3_2 [Consulta: 14 octubre 2019].
  8. Pérez, JI «La emergencia de un doble sistema circulatorio» (en castellà). Cuaderno de Cultura Científica, Cátedra de Cultura Científica de la UPV/EHU, 2017; Nov 14, pàgs: 5. ISSN 2529-8984 [Consulta: 14 octubre 2019].
  9. De Voe, RS «Reptilian cardiovascular anatomy and physiology: evaluation and monitoring (Proceedings)» (en anglès). dvm360.com, 2010; Nov 1, pàgs: 4 [Consulta: 11 octubre 2019].
  10. Pokhrel,P «Detailed Structure of Frog's Heart» (en anglès). Microbiology Notes, 2016; Feb 10, pàgs: 4 [Consulta: 14 octubre 2019].
  11. Grigg, GC «Central Cardiovascular Anatomy and Function in Crocodilia» (en anglès). A: Physiological Adaptations in Vertebrates: Respiration: Circulation, and Metabolism. Marcel Dekker Inc, 1991 Oct; vol 56, pp: 339-354. ISBN 9780824785581 [Consulta: 11 octubre 2019].
  12. Orosz, S «Anatomy of the Avian Heart» (en anglès). Pet Birds Health, Lafeber Co., 2013; Jun 6, pàgs: [Consulta: 11 octubre 2019].
  13. Gray's Anatomy of the Human Body - 6. Surface Markings of the Thorax
  14. Dextrocardia Diccionario mèdico. Clínica Universidad de Navarra, 2019 (en castellà)
  15. Maton, Anthea; Jean Hopkins, Charles William McLaughlin, Susan Johnson, Maryanna Quon Warner, David LaHart, Jill D. Wright. Human Biology and Health. Englewood Cliffs (Nova Jersey): Prentice Hall, 1993. ISBN 0-13-981176-1. OCLC 32308337. 
  16. Amin H, Siddiqui WJ «Cardiomegaly» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2019 Jun 4; NBK542296 (rev), pàgs: 7. PMID: 31194436 [Consulta: 8 octubre 2019].
  17. GPnotebook «Interventricular septum (anatomy)» (en anglès). Oxbridge Solutions Ltd, 2016, pàgs: 2 [Consulta: 11 octubre 2019].
  18. OpenStax Team «Cardiac Cycle» (en anglès). A: Anatomy & Physiology. The Cardiovascular System: The Heart, Chap. 19·3. OpenStax College, Rice University, 2016; Feb 26, pàgs: 12 [Consulta: 9 octubre 2019].
  19. Duhagón, P «Soplos cardíacos» (en castellà). Arch Pediatr Urug, 2002 Mar; 73 (1), pp: 22-25. ISSN: 1688-1249 [Consulta: 9 octubre 2019].
  20. Pinnell, J; Turner, S; Howell, S «Cardiac muscle physiology» (en anglès). BJA Education, 2007 Jun; 7 (3), pp: 85–88. DOI: 10.1093/bjaceaccp/mkm013. ISSN: 2058-5357 [Consulta: 11 octubre 2019].
  21. Stinstra J, MacLeod R, Henriquez C «Incorporating histology into a 3D microscopic computer model of myocardium to study propagation at a cellular level» (en anglès). Ann Biomed Eng, 2010 Abr; 38 (4), pp: 1399-1414. DOI: 10.1007/s10439-009-9883-y. PMC: 3184179. PMID: 20049638 [Consulta: 11 octubre 2019].
  22. Marcassa, C «Neuronal damage and abnormal contraction: Is the circle of synchronicity complete?» (en anglès). J Nucl Cardiol, 2019 Jun; 26 (3), pp: 880-882. DOI: 10.1007/s12350-017-1167-6. ISSN: 1532-6551. PMID: 29327249 [Consulta: 11 octubre 2019].
  23. Kurihara, S «Regulation of cardiac muscle contraction by intracellular Ca2+» (en anglès). Jpn J Physiol, 1994; 44 (6), pp: 591-611. DOI: 10.2170/jjphysiol.44.591. ISSN: 1881-1396. PMID: 7760518 [Consulta: 8 octubre 2019].
  24. Contracción tetánica Diccionario mèdico. Clínica Universidad de Navarra, 2019 (en castellà)
  25. Eisner DA, Caldwell JL, Kistamás K, Trafford AW «Calcium and Excitation-Contraction Coupling in the Heart» (en anglès). Circ Res, 2017 Jul 7; 121 (2), pp: 181-195. DOI: 10.1161/CIRCRESAHA.117.310230. PMC: 5497788. PMID: 28684623 [Consulta: 11 octubre 2019].
  26. Patra C, Brady MF «Physiology, Bundle of His» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2018 Oct 27; NBK531498 (rev), pàgs: 4. PMID: 30285393 [Consulta: 8 octubre 2019].
  27. Boyden PA, Hirose M, Dun W «Cardiac Purkinje cells» (en anglès). Heart Rhythm, 2010 Gen; 7 (1), pp: 127-135. DOI: 10.1016/j.hrthm.2009.09.017. ISSN: 1556-3871. PMID: 19939742 [Consulta: 8 octubre 2019].
  28. Solaro, RJ «Regulation of Cardiac Contractility» (en anglès). Morgan & Claypool Life Sciences, 2011; NBK54078, pàgs: 50. PMID: 21634071 [Consulta: 8 octubre 2019].
  29. Serra Simal, R «Corazón. Excitabilidad o batmotropismo» (en castellà). Fisiologia mèdica. WebFisio, 2019; Gen 12 (rev), pàgs: 2. ISBN 84-688-1218-8 [Consulta: 8 octubre 2019].
  30. Serra Simal, R «Corazón. Contractilidad o inotropismo» (en castellà). Fisiologia mèdica. WebFisio, 2011; Set 30 (rev), pàgs: 4. ISBN 84-688-1218-8 [Consulta: 8 octubre 2019].
  31. Brubaker PH, Kitzman DW «Chronotropic Incompetence: Causes, Consequences, and Management» (en anglès). Circulation, 2011 Mar 8; 123 (9), pp: 1010-1020. DOI: 10.1161/CIRCULATIONAHA.110.940577. PMC: 3065291. PMID: 21382903 [Consulta: 8 octubre 2019].
  32. Serra Simal, R «Corazón. Conductibilidad o dromotropismo» (en castellà). Fisiologia mèdica. WebFisio, 2011; Set 29 (rev), pàgs: 6. ISBN 84-688-1218-8 [Consulta: 9 octubre 2019].
  33. Serra Simal, R «Corazón. Relajación o lusitropismo» (en castellà). Fisiologia mèdica. WebFisio, 2011; Set 29 (rev), pàgs: 2. ISBN 84-688-1218-8 [Consulta: 8 octubre 2019].
  34. Pocock, G; Richards, CD. «Fisiología humana: La base de la medicina». 2a. Ed, pàgina 536. ISBN 9788445814796 Elsevier España, 2005.
  35. González-Merlo, J; del Sol, JR. «Obstetricia». 3a. Ed, pàgina 119. ISBN 9788434527232 Salvat, 1988.
  36. Konstantinov, IE «At the cutting edge of the impossible: a tribute to Vladimir P. Demikhov» (en anglès). Tex Heart Inst J, 2009; 36 (5), pp: 453-458. ISSN: 1526-6702. PMC: 2763473. PMID: 19876428 [Consulta: 13 octubre 2019].
  37. Baumgartner WA, Reitz BA, Gott VL, Shumway SJ «Norman E. Shumway, MD, PhD: visionary, innovator, humorist» (en anglès). J Thorac Cardiovasc Surg, 2009 Feb; 137 (2), pp: 269-277. DOI: 10.1016/j.jtcvs.2008.11.008. ISSN: 1097-685X. PMID: 19185135 [Consulta: 8 octubre 2019].
  38. DiBardino, DJ «The history and development of cardiac transplantation» (en anglès). Tex Heart Inst J, 1999; 26 (3), pp: 198-205. ISSN: 1526-6702. PMC: 325641. PMID: 10524743 [Consulta: 13 octubre 2019].
  39. Brink JG, Hassoulas J «The first human heart transplant and further advances in cardiac transplantation at Groote Schuur Hospital and the University of Cape Town» (en anglès). Cardiovasc J Afr, 2009 Gen-Feb; 20 (1), pp: 31-35. ISSN: 1995-1892. PMC: 4200566. PMID: 19287813 [Consulta: 8 octubre 2019].
  40. Figuera Aymerich, Diego. El trasplante cardiaco, dificultades en España: sus causas, remedios, y futuro: discurso para la recepción pública del Académico electo (en castellà). Real Academia Nac. Medicina, 1985, p.61. ISBN 8439848749. 
  41. Figuera Aymerich, Diego. El trasplante cardiaco, dificultades en España: sus causas, remedios, y futuro: discurso para la recepción pública del Académico electo (en castellà). Real Academia Nac. Medicina, 1985, p.57-59. ISBN 8439848749. 
  42. Caralps, JM «Recull històric i estat actual del trasplantament cardíac». Annals de Medicina, 2012; 95 (4), pp: 149-153. ISSN: 2013-7109 [Consulta: 12 octubre 2019].
  43. Servei Català de la Salut «El 1984 es fa el primer trasplantament de cor a Espanya a Hospital de la Santa Creu i Sant Pau». catsalut.gencat.cat, 2016; Nov, pàgs: 2 [Consulta: 12 octubre 2019].
  44. ONT «Trasplante cardíaco» (en castellà). Memoria de Actividad, 2017, pp: 1-26 [Consulta: 13 octubre 2019].
  45. González-Vílchez F, Almenar-Bonet L, Crespo-Leiro MG, Alonso-Pulpón L, et al «Registro Español de Trasplante Cardiaco. XXIX Informe Oficial de la Sección de Insuficiencia Cardiaca de la Sociedad Española de Cardiología (1984-2017)» (en castellà/anglès). Rev Esp Cardiol, 2018 Nov; 71 (11), pp: 952-960. DOI: 10.1016/j.recesp.2018.07.020. ISSN: 1885-5857. PMID: 30297276 [Consulta: 13 octubre 2019].
  46. Wilhelm, Richard; Jung, Carl G. The Secret of the Golden Flower (en traducció catalana de la traducció anglesa). Kegan Paul, Trench and Trubner & Co. Ltd, 1931, pàgs: 154. «The conscious spirit dwells below in the heart. This lower fleshly heart has the shape of a large peach: it is covered by the wings of the lungs, supported by the liver, and served by the bowels. This heart is dependent on the outside world. If a man does not eat for one day even, it feels extremely uncomfortable. If it hears something terrifying it throbs; if it hears something enraging it stops; if it is faced with death it becomes sad; if it sees something beautiful it is dazzled.» 
  47. 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 Hernán Baeza, R. «El mito del corazón» (en castellà). Revista Española de Cardiologia Vol.54, Núm 3; pp: 368-372, 2001 Març. DOI: 10.1016/s0300-8932(01)76314-2. [Consulta: 27 novembre 2009].
  48. Carls Gustav Jung. Recuerdos, sueños y pensamientos. Barcelona: Seix Barral, 2009; 1ª ed., 11ª imp. ISBN 9788432208294
  49. N. Davies, Los antiguos reinos de México. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 2013. ISBN 9789681628017
  50. M. Matos Moctezuma 'Muerte a filo de obsidiana. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1996. ISBN 9789990131390
  51. Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos. Madrid: Siruela, D.L. 1997. pàg.149 ISBN 9788478443529|
  52. José Luis Morales y Martín, Diccionario de iconología y simbología, Madrid: Taurus, 1986. pàg. 105 ISBN 9788430697656
  53. Verhoeff K, Mitchell JR «Cardiopulmonary physiology: why the heart and lungs are inextricably linked» (en anglès). Adv Physiol Educ, 2017 Set 1; 41 (3), pp: 348-353. DOI: 10.1152/advan.00190.2016. ISSN: 1522-1229. PMID: 28679570 [Consulta: 8 octubre 2019].
  54. Boyette LC, Burns B «Physiology, Pulmonary Circulation» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2019 Abr 3; NBK518997 (rev), pàgs: 4. PMID: 30085539 [Consulta: 8 octubre 2019].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica