Aquest article tracta sobre l'equip de futbol. Vegeu-ne altres significats a «Llevant (desambiguació)».
El Llevant Unió Esportiva (Levante Unión Deportiva, SAD segons la denominació oficial) és un club de futbol de la ciutat de València, que té un especial arrelament en els seus barris marítims i també en el centre històric de la ciutat.
Pel que fa als seus orígens, se li atribueix la fundació l'any 1909, sent considerat el club de futbol degà del País Valencià, fundat 10 anys abans que l'històric rival de la ciutat de València, el València CF.[1][2] L'equip pren el nom de la platja de Llevant (actualment coneguda com Les Arenes), on se situava el seu camp de joc, el camp de la platgeta, a començaments del segle xx.
Actualment juga a la Segona Divisió de futbol espanyola.
A les acaballes del segle xix el contacte de les tripulacions de vaixells mercants amb els habitants dels Poblats Marítims de València propicià l'entrada del futbol a la ciutat. Fou en aquests Poblats Marítims, i concretament al Cabanyal, on el mestre i pedagog progressista Vicent Ballester Fandos, seguint les idees de l'higienisme a l'esport que corrien per Europa, impulsà la pràctica del futbol entre els seus alumnes juntament amb els treballadors portuaris i els mariners anglesos. Foren els fills del mestre Ballester, els també pedagogs i anys més tard alts càrrecs de la II República Víctor i José Ballester Gozalvo, els qui el 6 de setembre del 1909 registraren el club Llevant Futbol Club.
El 7 de setembre d'aquell mateix any, en el marc de l'Exposició Regional valenciana, es va crear la Federación Regional de Clubes de Football. Els clubs d'aquella primera temporada foren el València Futbol Club (desaparegut el 1918, antecessor de l'actual València CF), l'Espanya, el Llevant FC, l'Hispano i Lo Rat Penat.
Paral·lelament, el dia 16 de setembre de 1909 es publica l'anunci de constitució de la societat Gimnàstic Futbol Club, que jugava en un camp cedit pel Patronat de la Joventut Obrera al barri de Campanar.
La temporada 1921-22, el Llevant FC obté el seu primer succés: ser subcampió regional valencià. De la mà de Gaspar Rubio, arriba a ser campió regional valencià en la temporada 1928-29. Després d'aquesta temporada, naix el campionat nacional de lliga amb tres divisions. La temporada 1934-1935 aconsegueix vèncer de nou en la divisió regional València-Múrcia i arriba a les semifinals de la Copa d'Espanya, on cau eliminat pel Sabadell.
Per la seua banda, el Gimnàstic FC finalitza campió de la regió valenciana la temporada 1923-24.
Durant la Guerra Civil espanyola, Llevant i Gimnàstic van jugar a la Lliga de la Mediterrània, acabant cinquè i sisè, respectivament. Els equips d'aquesta lliga també van competir en la Copa de l'Espanya Lliure, ocupant el FC Llevant la plaça que havia deixat el FC Barcelona quan va optar per recórrer Mèxic i els Estats Units a la recerca de fons per a la II República. La primera ronda de la competició va ser una minilliga amb els dos millors equips, Llevant i València, de classificació per a la final. El 18 de juliol de 1937, el Llevant FC va derrotar el València CF per 1-0 a l'estadi de Montjuïc i es proclamà campió de la Copa de l'Espanya Lliure. Aquesta copa no ha estat reconeguda per la Reial Federació Espanyola de Futbol,[3] tot i que l'any 2007 el Congrés dels Diputats d'Espanya va aprovar una proposició no de llei en què empenyia la Federació a estudiar la possible oficialitat d'aquesta competició.[4]
Paralitzat el futbol per la guerra civil, en acabar-se, el Llevant FC es va trobar amb un equip sense camp, ja que el del Camí Fondo del Grau estava totalment destruït. D'altra banda, el Gimnàstic FC es va trobar en la situació inversa: sense equip i amb el seu camp del Vallejo hàbil per a la pràctica del futbol. Davant d'aquesta situació van acordar fusionar-se i així nasqué la Unió Esportiva Llevant-Gimnàstic, coneguda popularment com l'Udelage a partir de les seues inicials en castellà. El color inicial de la samarreta fou de bandes blanques i vermelles, fruit del blaugrana del Gimnàstic i blanc-i-negre del Llevant. El nou club també heretà el sobrenom de 'granotes', de quan el Gimnàstic FC jugava al camp Stadium, situat al llit del riu Túria.
La temporada 1941-42 es va acordar el canvi de nom, per anomenar-se Llevant Unió Esportiva, i canvià els colors de la samarreta pels blaugranes del Gimnàstic FC.
Quadre de les penyes llevantinistes en el XXV aniversari de la inauguració de l'estadi del club (1994).
Durant els anys seixanta, el club va dur a terme un procés d'estabilització econòmica davant els problemes monetaris que va començar a mostrar. La temporada 1962/63, el Llevant aconsegueix el seu primer ascens a Primera Divisió, sota la presidència d'Eduardo Clérigues, després de vèncer en la promoció al Deportivo, guanyant tant a Riazor com a Vallejo. El Llevant va debutar a primera divisió el dia 15 de setembre de 1963 a Barcelona davant el RCD Espanyol, empatant a quatre gols. L'equip va finalitzar la temporada en un respectable desè lloc. A l'any següent, el Llevant no va aconseguir assegurar la permanència, perdent en la promoció contra el Málaga.
En finalitzar la següent temporada a Segona Divisió, el Llevant es va veure obligat a traspassar als seus millors jugadors davant el desfasament econòmic que presentava. A l'any següent, en la temporada 1967-1968, el Llevant es va classificar en 14a posició. Això no va ser suficient, ja que la Federació Espanyola va decidir reduir la Segona Divisió a un sol grup, de manera que el Llevant es va veure obligat a descendir a Tercera Divisió. Per finalitzar amb els deutes del club, la directiva va decidir vendre el ja antic estadi de Vallejo i comprar uns terrenys al barri d'Orriols, on es va construir un nou estadi, l'actual Ciutat de València, amb el nom d'Antonio Román, president del club, que seria inaugurat el 1969. Mentre es construïa l'estadi, el Llevant va jugar els seus partits en el camp de Mestalla, propietat del veí València CF.
La temporada 1972/73, el Llevant va aconseguir sortir de la Tercera Divisió i va ascendir com a campió a la divisió de plata a falta de diverses jornades; però, a l'any següent no va aconseguir mantenir la categoria i va descendir de nou, tot i el sonat fitxatge de l'internacional xilè Carlos Caszely. De nou a Tercera Divisió, el Llevant va realitzar una magnífica temporada 1974/75 i va aconseguir un segon lloc, encara que va perdre en la promoció contra el Deportivo Alavés. En finalitzar la campanya, Caszely va ser traspassat al RCD Espanyol. A l'any següent, durant la temporada 1975/76, el Llevant aconsegueix una vegada més l'ascens. Per celebrar-ho, es va organitzar un partit homenatge contra la selecció brasilera, atraient al públic a l'estadi. No obstant això, a l'any següent l'equip va tornar a perdre la categoria, descendint a la Segona Divisió B i entrant en una delicada situació econòmica. Durant els dos següents anys, el Llevant no va reparar en despeses i va invertir àmpliament per tal de recuperar la categoria, objectiu complert en finalitzar la temporada 1978-1979. El club havia retornat a la divisió de plata i va mantenir la categoria durant diversos anys, però a costa d'una gran deute econòmic.
La temporada 1981/82, la situació econòmica és tan difícil que es fa impossible el cobrament dels jugadors. Aquests van decidir tancar-se al vestidor obligant amb això a dimitir el president i als seus col·laboradors. Aquesta mateixa temporada, el club descendeix a la Segona Divisió B. No obstant això, a causa dels deutes, el club es veu obligat a descendir una altra categoria més fins a la Tercera Divisió. La temporada següent, 1982-1983, va aconseguir el subcampionat, però va perdre la promoció davant del Real Avilés Industrial. A l'any següent, s'aconsegueix ascendir a la Segona Divisió B. En aquesta temporada se celebra el 75è aniversari del club, nomenant com a president d'honor al príncep Felip i duent-se a terme diversos actes socials sota la presidència d'Antonio Aragonés. Al 76.º aniversari del club, aquest descendeix un cop més a Tercera Divisió, mentre es porta a terme un sanejament de l'economia del club. La temporada 1986-1987 arriba a la presidència Ramón Victòria, el qual va intentar pal·liar el desastre econòmic durant els seus vuit anys de mandat, retornant i mantenint al club a la Segona Divisió B. Durant aquest període, es va popularitzar el sobrenom d'"equip ascensor", a causa dels constants ascensos i descensos del club durant la seva història. La temporada 1988-1989, l'equip aconsegueix ascendir a la divisió de plata i manté la categoria a l'any següent. La manca de mitjans econòmics no va permetre la formació d'un equip adequat, cosa que va provocar a la temporada 1990/91 el descens a la Segona Divisió B. Tres temporades després, a la 1993/94, l'equip arriba sense èxit la promoció d'ascens.
A la temporada 1995/96, l'equip va aconseguir, després d'una excel·lent campanya, el primer lloc i l'ascens a la Segona Divisió. La temporada següent, de la mà del tècnic José Manuel Esnal "Mané", l'equip es classifica en el primer quart de la taula. La temporada 1996/97, Pedro Villarroel arriba a la presidència del club i, tot i el lema de "La nostra bandera és un Llevant de Primera", l'equip va tornar a la Segona Divisió B, per tornar a la Segona Divisió A l'any següent de la mà de Pep Balaguer. Durant la temporada 1999/2000, l'equip va estar a punt d'aconseguir l'ascens.
L'Estadi Ciutat de València és el camp on juga els seus partits el Llevant UE.
Està situat al carrer Sant Vicent de Paül, 44, al barri de Sant Llorenç, a València. Té capacitat per a 25.354 espectadors i unes dimensions del terreny de joc de 107x70 metres.
La Ciutat Esportiva de Bunyol és un complex esportiu del Llevant Unió Esportiva, situat en el terme municipal de Bunyol, població situada a 40 km a l'oest de la ciutat de València.[5]
Pels anys cinquanta era tan gran la popularitat del Llevant UE i amb una quantitat d'aficionats tan gran, que un grup d'ells es va reunir per a crear un himne oficial.
En José Sanchis i N'Antonio Ramón Sancho van ser els promotors del projecte; el poeta En Joaquín Sendra, l'autor de la lletra, i els mestres En J. M. Olcina i Pascual García, els encarregats de compondre la música.
Es va estrenar en el Districte Marítim el 1954 amb un clamorós èxit:
¡Levante!
Les teues barres blaugranes
del teu net clàssic jersei,
¡Levante!
L'afició fidel i sana
amb ardor posa la fe.
¡Levante!
El teu coratge i nous brius,
d'entusiasme fan vibrar,
¡Levante!
Són els teus els meus colors
són els teus els meus colors
el teu nom és el meu ideal.
El sol valencià li dona als colors
el seu càlid bes rendit d'amor,
el mar la carícia, de l'horta les flors,
i el nostre esport la millor afició.
Prodigues Levante, l'essència i solera
que és fruit d'un net i honrós historial
i hui ferme el teu pas, el gran triomf t'espera,
es cobrix de glòria el teu nom immortal.
¡Levante!
Són els teus els meus colors
són els teus els meus colors
el teu nom és el meu ideal.
Categoria:primera divisió Accionista majoritari: Fundació Llevant Unió Esportiva Cent Anys Comunitat Valenciana Nombre de socis: 15.000 Himne oficial: lletra de Joaquím Sendra, música de J. M. Olcina i Pascual García Assistència mitjana (2016/17): 11.750 espectadors Equipament esportiu: Kelme Àlies: els granotes, l'equip granota
Valente Domingos
Salva
Rubén Suárez
Gabriel Amato
Alfred Takacs
Cícero Ramalho
Vladimir Manchev
Quique Setién
Lauren
José Veiga
Alberto Rivera
Sergio García
Edwin Congo
Mladen Munjakovic
Felipe Caicedo
Yago
Juvenal Edjogo-Owono
Iñaki Descarga
Xota Arveladze
Karlheinz Jonas
Juvencio Correia
Ian Harte
Marco Storari
Moha
Johan Cruyff
José Francisco Molina
Osvaldo Peralta
Duda
Brahim Thiam
Aleksandar Kocic
Predrag Mijatović
Johan Mjällby
Fabio Celestini
Héctor Núñez
Carlos Caszely
Radoslav Bebic
