Constel·lació del Sagitari

constel·lació

Sagitari (Sagittarius), amb símbol Sagitari, és una de les constel·lacions del zodíac i es troba a l'hemisferi sud celeste, entre les constel·lacions de l'Àguila, Capricorn, el Microscopi, el Telescopi, la Corona Austral, l'Escorpió, el Serpentari, Serpent i l'Escut.[1][2][3]

Infotaula constel·lacióSagitari 
Nom en llatíSagittarius
AbreviaturaSgr
GenitiuSagittarii
SimbologiaL'Arquer
Ascensió recta19
Declinació−25
Àrea867 graus quadrats
Posició 15a
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed7
Estel més brillantε Sgr (Kaus Australis) (1,9m)
MeteorsSagitàrids
Limita ambAquila

Scutum
Serpens Cauda
Ophiucus
Scorpius
Corona Australis
Telescopium
Indus (cantonada)
Microscopium

Capricornus
Visible a latituds entre +55° i −90°.
Durant el mes d'agost a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

El seu nom prové de la paraula llatína Sagittarius, que significa «arquer», i es representa habitualment com un centaure amb un arc.

És una de les 48 constel·lacions enumerades per l'astrònom Ptolemeu del segle ii i segueix sent una de les 88 constel·lacions modernes.

Sagitari és travessada pel Sol del 18 de desembre al 18 de gener. Sagitari també designa un signe del zodíac corresponent al sector 30° de l'eclíptica travessada pel Sol del 23 de novembre al 21 de desembre. És en aquest sentit que s'utilitza per identificar els moviments planetaris, encara utilitzats en astrologia.

El centre de la Via Làctia es troba a la part més occidental de Sagitari (vegeu Sagitari A).

Conté 204 estels visibles a ull nu, entre els quals n'hi ha dos de segona magnitud i vuit de tercera. L'estel α Sagittarii, de magnitud 4,11, és situat a una distància de 250 anys-llum. Conté estels més brillants que α Sagittarii i la nebulosa d'emissió Trifida, situada al NE de l'estel λ Sagittarii.

D'una zona propera o pertanyent a aquesta constel·lació va provenir l'inexplicat Senyal Wow!.[4][5][6][7]

Situació de la constel·lació

modifica

Sagitari es troba a la cruïlla de diverses alineacions.

Pertany a una immensa alineació que fa la volta al globus, i que és un eix de referència important de la volta celeste. Partint de l'arc i el cap (σ Sgr) de Sagitari, va cap al nord pel cap de Capricorn (β Cap), seguint l'eix d'Aquari, per arribar a la diagonal del Quadrat del Pegàs. Des d'allà passa per la diagonal d'Andròmeda, després per Algol, Capella, Càstor i Pòl·lux, Alphard (Hidra, l'extrem de la Vela, després Acrux i Alpha Centauri, Shaula (λ Scorpii), i finalment torna a Sagitari.

Pertany a una altra gran alineació que parteix d'Arcturus del Bover, passa pel cap de Serpent i la part inferior del Serpentari, passa per Kaus Borealis (λ Sgr) i el «coll» de Sagitari, Nunki (σ Sgr), i continua cap a Fomalhaut del Peix Austral, després puja cap a Balena.

Charles Messier hi va catalogar 15 objectes estel·lars al seu Catàleg de nebuloses i cúmuls estel·lars.

Visualització

modifica

Tal com es veu des de l'hemisferi nord, les estrelles més brillants de la constel·lació formen un asterisme fàcilment reconeixible conegut com «la tetera».[8][9][10] Les estrelles δ Sgr (Kaus Media), ε Sgr (Kaus Australis), ζ Sgr (Askella) i φ Sgr formen el cos de la tetera; λ Sgr (Kaus Borealis) és el punt de la tapa; γ2 Sgr (Alnasl) és la punta del broc; i σ Sgr (Nunki) i τ Sgr el mànec. Aquestes mateixes estrelles formaven originàriament l'arc i la fletxa de Sagitari.[11] Marcant la part inferior del «mànec» de la tetera (o la zona de l'espatlla de l'arquer), hi ha l'estrella brillant (magnitud 2,59 ) ζ Sgr (Zeta Sagittarii, també anomenada Askella), i la més tènue τ Sgr (Tau Sagittarii). Per completar la metàfora de la tetera, sota un cel fosc es pot veure una àrea especialment densa de la Via Làctia (el Gran núvol estel·lar de Sagitari) pujant en un arc nord-oest per sobre del broc, com una bufada de vapor que surt d'una tetera bullint.[12]

La constel·lació en el seu conjunt sovint es representa amb l'aspecte aproximat d'un arquer amb figura de pal dibuixant l'arc, amb les estrelles més tènues que proporcionen el contorn del cos del cavall. Sagitari apunta la seva fletxa al cor d'Escorpió, representat per l'estrella vermellosa Antares, mentre les dues constel·lacions corren al voltant del cel. Seguint la línia directa formada per δ Sgr (Delta Sagittarii) i γ2 Sgr (Gamma2 Sagittarii) condueix gairebé directament a Antares. De manera adequada, Gamma2 Sagittarii és Alnasl (paraula àrab que significa «punt de fletxa»), i Delta Sagittarii també s'anomena Kaus Media, el «centre de l'arc», del qual sobresurt la fletxa. Kaus Media divideix λ Sgr (Lambda Sagittarii) i ε Sgr (Epsilon Sagittarii), els noms dels quals Kaus Borealis i Kaus Australis fan referència a les parts nord i sud de l'arc, respectivament.[13]

Al costat oest de la constel·lació, Ptolemeu també va descriure l'asterisme Terebellum que consta de quatre estrelles de quarta magnitud, inclòs el membre més proper i més ràpid, Omega Sagittarii.[14]

Sagitari és un dels trets destacats del cel d'estiu a l'hemisferi nord tot i que a Europa al nord dels Pirineus s'arrossega molt baix per l'horitzó i pot ser difícil de veure amb claredat. A Escòcia i Escandinàvia no es pot veure gens. Al sud de Brasil, Sud-àfrica i el centre d'Austràlia (30° al sud), Sagitari passa directament per sobre. S'amaga darrere l'enlluernament del Sol des de mitjans de novembre fins a mitjans de gener i és la ubicació del Sol al solstici de desembre. Al març, Sagitari s'aixeca a mitjanit. Al juny aconsegueix oposició i es pot veure tota la nit. La lluna plena de juny apareix en Sagitari. A l'antiguitat clàssica, Capricorn era la ubicació del Sol al solstici de desembre, però a causa de la precessió dels equinoccis, aquest s'havia desplaçat a Sagitari en l'època de l'Imperi Romà. Aproximadament a l'any 2700, el Sol estarà a Escorpí al solstici de desembre.

Característiques destacades

modifica

Estrelles

modifica
 
Imatge en fals color de l'Estel Pistola i la nebulosa circumdant.
 
Estel de la Nebulosa Peònia. Imatge del telescopi espacial Spitzer
 
Òrbites de S2 i altres estrelles del cúmul-S al voltant de Sagitari A*.
 
WR 104 (V5097 Sagittarii)
  • V3961 Sagittarii, variable Alfa2 Canum Venaticorum amb un període excepcionalment llarg de 2300 dies.
  • V4647 Sagittarii (Estel Pistola) és una estrella hipergigant situada a prop del centre de la Via Làctia. Invisible a simple vista, és tanmateix una de les estrelles més lluminoses de la galàxia. Amb una massa al voltant de 27,4 masses solars, l'Estel Pistola està catalogada com a variable lluminosa blava i té una lluminositat equivalent a 3,3 milions de Sols.[45][46]
  • VX Sagittarii, una supergegant vermella entre les estrelles més grans conegudes.
  • WR 102ka (Estel de la Nebulosa Peònia), una de les estrelles més lluminoses de la nostra galàxia; és pràcticament invisible en estar envoltada de pols.
  • WR 104 (V5097 Sagittarii), estrella de Wolf-Rayet on s'ha observat una espiral de gas i pols que flueix d'ella formant una mena de «molinet» que gira juntament amb ella cada 220 dies, per la qual cosa també se l'anomena Estrella Espiral.[47]
  • La nova Sagittarii 2015 No. 2 va ser descoberta el 15 de març de 2015.[48] Es troba prop del centre de la constel·lació. Va arribar a una magnitud màxima de 4,3 abans d'esvair-se definitivament.

Objectes del cel profund

modifica

Sagitari és una constel·lació molt freqüentada pels aficionats a l'astronomia, ja que s'hi troben gran quantitat d'objectes de cel profund. La Via Làctia és més densa a prop de Sagitari, ja que aquí es troba el Centre Galàctic. Com a resultat, Sagitari conté molts cúmuls estel·lars i nebuloses.

Núvols estel·lars

modifica

Sagitari conté dos núvols estel·lars coneguts, tots dos considerats objectes binoculars.

Nebuloses

modifica

Sagitari conté diverses nebuloses conegudes, inclosa la Nebulosa de la Llacuna (Messier 8), prop de λ Sagittarii; la Nebulosa Omega (Messier 17), prop de la frontera amb la constel·lació de l'Escut; i la Nebulosa Trífida (Messier 20), una gran nebulosa que conté unes estrelles molt joves i calentes.

  • Nebulosa de l'Aranya Roja (NGC 6537) és una nebulosa planetària situada a una distància d'uns 4000 anys llum de la Terra. Acull una de les estrelles més calentes que es coneixen, amb una temperatura entre 150.000 i 250.000 K.[51]
  • Nebulosa de la Llacuna (M8), és un núvol interestel·lar gegant catalogat com a nebulosa d'emissió i regió HII que envolta el cúmul d'estrelles NGC 6530. En una nit fosca es pot veure a simple vista al nord de la part més fèrtil de la Via Làctia. Es troba a 5.000 anys llum de la Terra i mesura 140x 60 anys llum (1,5°). Tot i que sembla gris als telescopis a simple vista, les fotografies de llarga exposició revelen el seu color rosat, comú a les nebuloses d'emissió.[52] És bastant brillant, amb una magnitud integrada de 3,0.[53] La nebulosa de la Llacuna va ser descoberta per Giovanni Hodierna abans de 1654,[54] i de manera independent per John Flamsteed el 1680,[55] Guillaume Le Gentil el 1747, i Charles Messier el 1764.[55] La zona central de la nebulosa de la Llacuna també es coneix com la nebulosa del Rellotge de sorra, anomenada així per la seva forma distintiva. La nebulosa del Rellotge de sorra té la seva forma a causa de la matèria impulsada per Herschel 36. La nebulosa de la Llacuna també inclou tres nebuloses fosques enumerades al catàleg de Barnard. La nebulosa de la Llacuna va ser fonamental en el descobriment dels glòbuls de Bok, ja que Bart Bok va estudiar les impressions de la nebulosa intensament el 1947. Aproximadament 17.000 glòbuls de Bok es van descobrir a la nebulosa nou anys més tard com a part del Palomar Sky Survey; estudis posteriors van demostrar que la hipòtesi de Bok que els glòbuls contenien protoestrelles era correcta.[56]
  • Nebulosa Omega (M17) és una nebulosa bastant brillant, de vegades anomenada nebulosa del cigne o del calçador, es pot veure clarament amb ajuda exclusiva de prismàtics.Té una magnitud integrada de 6,0 i es troba a 4890 anys llum de la Terra. Té un diàmetre aproximat de 15 anys llum i està associada a un núvol molecular d'uns 40 anys llum de diàmetre i una massa de 30 000 masses solars. És considerada la regió H II més brillant i massiva de la nostra galàxia.[57] Va ser descoberta l'any 1746 per Philippe Loys de Chésaux; els observadors posteriors a ell han diferit molt en com veuen la nebulosa, d'aquí la seva infinitat de noms. El més sovint vist com una marca de verificació, va ser vist com un cigne per George F. Chambers el 1889, i com un rínxol de fum per Camille Flammarion.[58]
  • Nebulosa Trífida (M20, NGC 6514) és una nebulosa d'emissió que es troba a menys de dos graus de la nebulosa de la Llacuna. Descoberta per Guillaume Le Gentil, és una regió H II que es troba a 5.000 anys llum de la Terra[59] i té un diàmetre d'aproximadament 50 anys llum. L'exterior de la nebulosa Trífida és una nebulosa de reflexió blavosa; l'interior és de color rosa amb dues bandes fosques que el divideixen en tres zones, de vegades anomenades «lòbuls». L'hidrogen de la nebulosa està ionitzat, creant el seu color característic, per una estrella triple central, que es va formar en la intersecció de les dues bandes fosques. M20 s'associa a un clúster que té una magnitud de 6,3.[60]
  • NGC 6445 és una nebulosa planetària amb una magnitud aproximada d'11. És una gran nebulosa de més d'un minut d'arc de diàmetre, sembla situar-se molt a prop del cúmul globular NGC 6440.[61]
  • NGC 6559 és una regió de formació estel·lar situada a una distància d'uns 5.000 anys llum de la Terra que mostra regions tant d'emissió (vermell) com de reflex (blau).
  • NGC 6578 i NGC 6818 són dues nebuloses planetàries; la primera es troba a uns 6.000 anys llum de distància.

Cúmuls estel·lars

modifica
  • 2MASS-GC02, també conegut com Hurt 2, és un cúmul globular a una distància d'uns 16 mil anys llum de la Terra. Va ser descobert l'any 2000 per Joselino Vasquez i confirmat per un equip d'astrònoms sota el lideratge de R. J. Hurt a 2MASS.[62]
  • M18, cúmul obert d'aspecte pobre i dispers. Té una edat estimada de 32 milions d'anys.
  • M21 és un cúmul obert jove amb una edat de 11 milions d'anys.[63]
  • M22, el gran cúmul de Sagitari, de magnitud 5,1, és un objecte fàcil de veure amb prismàtics. A 10.400 anys llum de distància és un dels més propers. En aquest cúmul s'han descobert dos forats negres d'entre 10 i 20 masses solars.[64]
  • M23, cúmul obert proper al sistema solar, es troba a 2150 anys llum.[65] Té una edat de 330 milions d'anys aproximadament[66] i té fins a 870 possibles membres.[67]
  • M25 és un cúmul obert situat a uns 2.200 anys llum.[67] Té una edat de 60 milions d'anys.[66]
  • M54, que es troba a 87 000 anys llum, és un cúmul globular que no forma part de la Via Làctica[68] i va ser el primer cúmul extragalàctic descobert. És un dels cúmuls globulars més densos.
  • M55, cúmul globular conté unes 100.000 estrelles i es troba a 17.600 anys llum del sistema solar; la seva massa és aproximadament 269.000 vegades la del Sol.[69]
  • M69, cúmul globular, i el proper M70, tots dos situats a prop del centre galàctic. El primer es troba a 28.700 anys llum i el segon, que consta de dues poblacions estel·lars diferents,[70] a 29.300 anys llum.[71]
  • M75, cúmul globular de magnitud 9,18 que es troba a 67.500 anys llum de distància.
  • Cúmuls Quíntuple i Arches, els cúmuls més densos i massius de la Via Làctia, que contenen les estrelles més massives i lluminoses conegudes.
  • NGC 6638 és un cúmul globular tènue amb una magnitud de 9,2, tot i que està més lluny que M71, a una distància de 26.000 anys llum. És un clúster de classe VI de Shapley; la classificació vol dir que té una concentració intermèdia en el seu nucli. Es troba aproximadament a un grau de distància dels globulars més brillants M22 i M28; NGC 6638 es troba al sud-est i al sud-oest dels cúmuls respectivament.[72]
  • Menys prominents, però també destacables, els cúmuls globulars NGC 67, NGC 6624, NGC 6638, NGC 6642 i NGC 6652.

Galàxies

modifica

Sagitari conté tres galàxies pertanyents al Grup Local.

Altres objectes del cel profund

modifica

Sistemes planetaris

modifica

La constel·lació conté diversos sistemes planetaris, molts dels quals s'han descobert dins del bulb galàctic, per tant a distàncies molt remotes. Entre els sistemes més propers al Sol hi ha el de HD 169830, que té dos planetes gegants gasosos situats a 0,8 i 3,3 UA de la seva estrella mare. En canvi, HD 179949 té un planeta amb una massa semblant a la de Júpiter, però molt propera, fins al punt que completa tota una revolució en menys d'un dia terrestre.

La recerca SWEEPS, realitzada l'any 2006 amb el telescopi espacial Hubble, va conduir al descobriment de 16 sistemes planetaris candidats. Els planetes descoberts confirmats s'han designat SWEEPS-nn.[83]

Sistema planetari
Nom del sistema
Tipus d'estrella
nom de planetes confirmats
OGLE-TR-10 17h 51m 28s −29° 52′ 35″ 14,93 Nana groga 1 (b)
OGLE-2006-BLG-109L 17h 52m 35s −30° 05′ 16″ 19,6 ? 2 (b - c)
OGLE-TR-56 17h 56m 35s −29° 32′ 21″ 16,56 Nana groga 1 (b)
SWEEPS J175853.92−291120.6 17h 58m 54s −29° 11′ 21″ 18,80 ? 1 (SWEEPS-04)
SWEEPS J175902.00-291323.7 17h 59m 02s −29° 13′ 24″ 26,23 ? 1 (SWEEPS-10)
SWEEPS J175902.67−291153.5 17h 59m 03s −29° 11′ 54″ 19,83 ? 1 (SWEEPS-11)
HD 164604 18h 03m 07s −28° 33′ 38″ 10,04 Nana taronja 1 (b)
OGLE-2003-BLG-235/MOA-2003-BLG-53 18h 05m 16s −28° 53′ 42″ 19,7 Nana taronja 1 (b)
OGLE-2005-BLG-169L 18h 06m 05s −30° 43′ 57″ 19,4 Nana vermella 1 (b)
MOA-2007-BLG-192L 18h 08m 04s −27° 09′ 00″ ? Nana vermella 1 (b)
MOA-2007-BLG-400L 18h 09m 42s −29° 13′ 27″ ? Nana vermella 1 (b)
HD 169830 18h 27m 50s −29° 49′ 00″ 5,90 Nana vermella 1 (b - c)
HD 171238 18h 34m 44s −28° 04′ 20″ 8,66 Nana taronja 1 (b)
HD 179949 19h 15m 33s −24° 10′ 45″ 6,25 Nana groga 1 (b)
HD 181720 19h 22m 53s −32° 55′ 08″ 7,86 Nana groga 1 (b)
HD 187085 19h 49m 34s −37° 46′ 50″ 7,22 Nana groga 1 (b)
HD 190647 20h 07m 20s −35° 32′ 19″ 7,78 Nana groga 1 (b)

Pluja de meteors

modifica

Aquesta constel·lació conté el radiant de la pluja de meteors coneguda com a Sagitàrids (SAG). L'aparició d´aquesta pluja comprèn entre el 15 d´abril i el 15 de juliol. El seu màxim és el 19 de maig amb 5 meteors per hora si hi ha bona visibilitat.[84][85]

Exploració

modifica

Sagitari sembla l'única font d'un possible senyal extraterrestre detectat fins ara. L'incident va tenir lloc el 15 d'agost del 1977 quan els radiotelescopis de la Universitat Estatal d'Ohio van rebre un senyal 30 vegades superior a la radiació de fons normalment detectada. El professor Jerry R. Ehman, sorprès amb aquest senyal, va escriure WOW! al costat del paper, ja que era el primer missatge captat de l'espai per vida intel·ligent. Tot i que només ha estat l'únic missatge enviat des de l'espai sense haver estat nosaltres, mai més no s'ha tornat a utilitzar aquesta paraula, actualment coneguda com a Senyal Wow!.[86][87]

La sonda espacial New Horizons es mou en una trajectòria fora del Sistema Solar des del 2016 que situa la sonda davant de Sagitari vist des de la Terra.[89] New Horizons esgotarà el seu generador termoelèctric de radioisòtops molt abans que arribi a qualsevol altra estrella.

Mitologia

modifica

En Mesopotàmia

modifica
 
Perfil de Pabilsag, l'avantpassat mesopotàmic de Sagitari d'un kudurru del segle xii aC

En Sumèria, l'estrella PA.BÍL.SAG = Pabilsag apareix a les llistes d'estrelles de Nippur a finals del mil·lenni III aC.[90] Pabilsag[Nota 1][91] és, en la mitologia sumèria, una manifestació de Ninurta, el déu de la guerra, el qui era, en el mite d'Anzu, l'herald designat pel consell dels déus per lluitar contra la monstruosa àguila leontocefàlica,[92] caracteritzada a la volta celeste per la figura de TE8 = arû, avantpassada de la figura grega d'Αετός, o en llatí Aquila, «l'Àguila». La identitat d'aquesta estrella no és unànime entre els investigadors, però és molt probable que sigui θ Oph.

Posteriorment, a principis del mil·lenni I aC, el cel s'organitza en constel·lacions, és a dir que els astres s'anomenen d'ara endavant per la seva localització en les figures celestes, i com s'acredita a les famoses efemèrides que s'estenen des de 652 aC fins al 61, aquesta estrella s'anomena MÚL KUR šá KIR4 šil PA, o «la brillant de la punta de fletxa de Pabilsag» (vegeu α Scorpii).[93] La imatge de la figura a la qual pertany Pabilsag, ja és coneguda des de l'Antiguitat per un arquer-centaure alat itifàl·lic amb dues cares.

Els babilonis van identificar Sagitari com el déu Nergal, una criatura semblant a un centaure que disparava una fletxa des d'un arc.[94] Generalment es representa amb ales, amb dos caps, un cap de pantera i un cap humà, així com un agulló d'escorpí aixecat per sobre de la seva cua de cavall més convencional.

En l'antiga Grècia

modifica

En la mitologia grega, Sagitari s'identifica habitualment com un centaure: meitat humà, meitat cavall.

No obstant això, potser a causa de l'adopció dels grecs de la constel·lació sumèria, una certa confusió envolta la identitat de l'arquer. L'arquer-centaure mesopotàmic va ser pres pels grecs amb el nom de Τοξότης, «l'Arquer» que Plini el Vell va agafar en préstec a Cleòstrat de Tenedos, i que en tot cas és testimoniat per Euctemó,[95] i del qual correspon bé la imatge més famosa a la de Pabilsag. Però, per descomptat, ho van adaptar a la seva pròpia imaginació.

Alguns grecs identifiquen Sagitari com el centaure Quiró, fill de Fílira i Cronos, que es deia que es va convertir en un cavall per escapar de la seva gelosa esposa, Rea, i tutor de Jàson. Com que hi ha dos centaures al cel, alguns identifiquen Quiró amb l'altra constel·lació, coneguda com Centaure. O, com diu una tradició alternativa, que Quiró va posar el nom de les constel·lacions de Sagitari i Centaure per ajudar a guiar els argonautes en la seva recerca del Toisó d'Or.[96] Però per a altres autors, representaria el centaure Folos.[97]

Una tradició mitològica oposada, tal com la defensava Eratòstenes, va identificar l'Arquer no com un centaure sinó com el sàtir Crotó, fill de Pan i d'Eufeme, a qui les Muses van ensenyar l'ús de l'arc que li permetia treure el seu menjar de les bèsties salvatges[98] i que els grecs atribuïen la invenció del tir amb arc.[99] Segons el mite, Crotó anava sovint a caçar a cavall i vivia entre les Muses, que van demanar que Zeus el col·loqués al cel, on se'l veu tirant amb arc. La fletxa d'aquesta constel·lació apunta cap a l'estrella Antares, el «cor de l'escorpí», i Sagitari està disposat a atacar si Escorpíó atacava l'Hèrcules proper, o per venjar la matança d'Orió per part d'Escorpió.[100]

En l'antiga Roma

modifica

Els romans traduïen Τοξότης per Sagittarius a partir de l'Aratea, és a dir, les versions llatines dels Φαινόμενα (Fenòmens) d'Arat, començant per les de Ciceró, però utilitzaven diversos sinònims com Sagittipolens, Sagittiger o Arcitenens, més rarament Sagitta o Belliter.[95]

En països àrabs

modifica

Cal distingir el cel tradicional àrab, basat en el manāzil al-qamar (منازل القمر) «estacions lunars», i el cel greco-àrab, és a dir, el que va ser manllevat pels astrònoms dels grecs des de principis del segle ix.

La major part de l'espai de Sagitari està ocupat, en el cel tradicional àrab, per una gran escena animal anomenada al-Naᶜā'im (النعايم ), «els estruços», que correspon al xx del manāzil al-qamar,[101] i que es divideix en dos grups. Un és al-Naᶜā'im al-Wārida (الواردة النعايم), «els estruços que baixen a beure» al riu (en àrab al-Nahar (ألنهر), que és un dels noms de la Via Làctia), mentre que l'altre és al-Naᶜā'im al-Ṣādira (النعايم الصا درة) , «els estruços que tornen de beure». Aquests dos grups s'articulen a banda i banda de Rāᶜī al-Naᶜā'im (راحي النعايم) , «el pastor dels estruços». Al costat d'això, hi ha dos grups subsidiaris: al-Udḥī (الأدحي), («el Niu», és a dir, el lloc on l'estruç incuba els seus ous), situat al Turbant de Sagitari i, amb vistes a aquesta escena, al-Ẓalīmān (الظليمان), «els dos estruços mascles», que pertanyen a l'espai de l'Àguila al cel greco-àrab.[102] Aquestes figures àrabs són l'origen de diversos noms d'estrelles distribuïts en catàlegs contemporanis. S'ha de tenir en compte que el xxi del manāzil al-qamar és al-Balda (البلدة), «el lloc buit [de les estrelles]».

Quan els astrònoms àrabs van iniciar la formació del cel realitzada pels grecs, Τοξότης (l'Arquer), el van anomenar al-Rāmī (الرامي), «l'Arquer». Però ja ho sabien, venint directament de Mesopotàmia per l'arameu Qešta, «l'Arc» (al-Qaws, القوس) que era el nom del 9è signe del zodíac, testimoniat a l'horòscop de la fundació de la ciutat de Bagdad l'any 762, segons informa l'erudit persa al-Bīrūnī.[103] Aquests dos noms s'utilitzen així per a la figura de Sagitari, que es troba en els noms d'estrelles manllevades dels àrabs.

En Europa

modifica

A l'Edat Mitjana, els clergues llatins coneixien el nom de Sagitari a través de les enciclopèdies i dels pocs manuscrits de l'Aratea, és a dir, les versions llatines dels Φαινόμενα (Fenòmens) d'Arat, a la seva disposició, però coneixien des de l'any 1000 el nom àrab d'aquesta figura. Llegim així, a Gerard de Cremona (ca. 1175): «Stellatio Sagittarius & est Arcus» (La constel·lació de Sagitari es l'Arquer),[104] que repeteix Ishaq ibn Hunayn que escriu: «كوكب الرامي... وهو القوس» (kawkab al-Rāmī… wa huwwa al-Qaws, La constel·lació de Sagitari es l'Arquer).[105]

En aquell moment, encara no es llegia el nom grec al text, cosa que no es produiria fins al Renaixement. I trobem per exemple, a l'Uranometria de Johann Bayer (1603), una llista de noms coneguts en les diferents llengües, segons l'ús de l'època: no només Τοξότης (Toxòtis; Sagitari), sinó també notablement Elkusu, vel Elkausu, que són transcripcions de l'àrab. القوس al-Qaws (l'Arc), el nom d'aquesta figura en el cel tradicional àrab.[106] Aquests noms encara apareixen en diversos catàlegs fins que la nomenclatura aprovada el 1930 per la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va desterrar definitivament les designacions diferents de Sagitari, a excepció del grec Τοξότης.

A la Xina

modifica

La constel·lació moderna de Sagitari es troba en dos dels quadrants, simbolitzada pel Drac Blau de l'Est (東方青龍, Dōng Fāng Qīng Lóng) i la Tortuga Negra del Nord (北方玄武, Běi Fāng Xuán Wǔ) de l'astronomia xinesa.

El nom de la constel·lació occidental en xinès modern és 人馬座 (Ren Mǎ Zuò), que significa «La constel·lació de l'home del cavall».

Astrologia

modifica

L'any 2002, el Sol va aparèixer a la constel·lació de Sagitari del 18 de desembre al 18 de gener. En astrologia tropical, es considera que el Sol està en el signe Sagitari del 22 de novembre al 21 de desembre, i en astrologia sideral, del 16 de desembre al 14 de gener.[107]

  1. El nom sumeri Pabilsag es compon de dos elements: Pabil, que significa «parent patern gran», i Sag, que significa «cap». Així, el nom es pot traduir com a «Cap dels ancestres».

Referències

modifica
  1. «Sagittarius» (en anglès). Britannica, 22-02-2024.
  2. «Constellation du Sagittaire» (en francès). Socièté d'Astronomia de Rennes (SAR).
  3. «Star Tales – Sagittarius» (en anglès). Ian Ridpath.
  4. Carlton, Genevieve. «The 'Wow!' Signal: A 72-Second Transmission From Space That's Baffled Scientists For Decades» (en anglès). All thats interesting, 03-12-2022.
  5. Betz, Eric. «The Wow! Signal: An alien missed connection?» (en anglès). Astronomy, 30-09-2020.
  6. «Did the Wow! signal come from this star?» (en anglès). EarthSky, 02-12-2020.
  7. «Wow! Astronomers have an intriguing hypothesis for a decades-old extraterrestrial mystery» (en anglès). Inverse, 15-09-2022.
  8. 8,0 8,1 McClure, Bruce. «Find the Teapot, and look toward the galaxy's center» (en anglès). Earth Sky, 19-08-2019.
  9. McClure, Bruce. «Sagittarius? Here's your constellation» (en anglès). Earth Sky, 01-08-2017.
  10. «Le Sagittaire» (en francès). A.S.C.T Section Astronomie.
  11. «The bow and arrow of Sagittarius» (en anglès). Ian Ridpath.
  12. Chen, 2007.
  13. Ridpath, 2018, p. 154-156.
  14. Allen, 1963.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 «Naming Stars» (en anglès). IAU.
  16. 16,0 16,1 Chartrand, 1983, p. 184.
  17. David i Hillenbrand, 2015, p. 146.
  18. Pasinetti-Fracassini, Pastori i Covino, Pozzi, p. 521-524.
  19. McDonald, Zijlstra i Boyer, 2012, p. 343-357.
  20. 20,0 20,1 20,2 Baker, 1978, p. 132.
  21. «Name Kaus Australis Star in double system» (en anglès). SIMBAD.
  22. 22,0 22,1 Zorec et al., Muratore, p. 297-320.
  23. Hubrig et al., 2001, p. 152-164.
  24. Kaler, Jim. «Ascella» (en anglès). University of Illinois.
  25. De Rosa et al., Schneider, p. 2765-2785.
  26. «eta Sgr Eta Sgr - Long-Period Variable Candidate» (en anglès). SIMBAD.
  27. Charbonnell et al., Shetrone, p. A34.
  28. «Kaus Borealis Lam Sgr - High Proper Motion Star» (en anglès). SIMBAD.
  29. Fraser et al., 2010.
  30. Kaler, Jim. «Polis» (en anglès). Stars.
  31. «Naming Stars» (en anglès). IAU.
  32. Lyubimkov et al., Pokland, p. 1369-1379.
  33. «Sig Sgr - Double or Multiple Star» (en anglès). SIMBAD.
  34. Kaler, Jim. «Upsilon Sagittarii» (en anglès). University Illinois.
  35. Krtička, Kubát i Krtičková, 2015, p. A111.
  36. Naev et al., Santos, p. 205-218.
  37. Tinney et al., Penny, p. 507-511.
  38. Butler et al., Vogt, p. 505-522.
  39. Brogi et al., Snellen.
  40. Santos et al., Figueira.
  41. Santos et al., Bouchy.
  42. Arroyo-Torres et al., 2013, p. A76.
  43. Wargelin et al., Ratzlaff, p. 610-627.
  44. Sabha et al., Witzel.
  45. Lau et al., 2014, p. 120.
  46. Mauerhan et al., Wang, p. L33-L36.
  47. «The Twisted Tale of Wolf-Rayet 104 First of the Pinwheel Nebulae» (en anglès). University of Sidney (School of Physics).
  48. «Transient Object Followup Reports» (en anglès). Universitat Harvard.
  49. Crossen, 2013, p. 24.
  50. Levy, 2005, p. 143–144.
  51. Matsuura, 2005, p. 628-640.
  52. Wilkins i Dunn, 2006.
  53. Levy, 2005, p. 108.
  54. Frommert, Hartmut; Kronberg, Christine. «Messier Object 8» (en anglès). Seds.
  55. 55,0 55,1 Levy, 2005, p. 109.
  56. Levy, 2005, p. 111–112.
  57. Povich et al., Whitney, p. 1278-1306.
  58. Levy, 2005, p. 103.
  59. Rho, Lefloch i Reach, 2008, p. 509.
  60. Levy, 2005, p. 114.
  61. Levy, 2005, p. 133.
  62. «2MASS-GC02, Hurt 2» (en anglès). Spider's Homepage.
  63. Bossini, 2019, p. 11.
  64. Gary, 2012.
  65. Kharchenko et al., Scholz, p. 1163-1173.
  66. 66,0 66,1 Netopil et al., 2016, p. A150.
  67. 67,0 67,1 Tarricq et al., Olivares, p. 13.
  68. 68,0 68,1 Siegel et al., Chaboyer, p. L57-L60.
  69. Boyles et al., Lynch, p. 51.
  70. O'Malley et al., 2017, p. 15.
  71. Kharchenko et al., Scholz, p. 8.
  72. Levy, 2005, p. 167–168.
  73. «First Globular Cluster Outside the Milky Way» (en anglès). ESA/Hubble Photo of the Week. Arxivat de l'original el 2019-10-09. [Consulta: 29 març 2024].
  74. Sbordone et al., Zaggia, p. 905-910.
  75. Hirschauer et al., Srinivasan, p. 19.
  76. Bergh, 2000, p. 529-536.
  77. Momany, Held i Saviance, 2005, p. 111-117.
  78. Levy, 2005, p. 143.
  79. «Dramatic Outburst Reveals Nearest Black Hole» (en anglès). National Radio Astronomy Observatory (NRAO).
  80. «A Black Hole in the Superluminal Source SAX J1819.3-2525 (V4641 SGR)» (en anglès), 2001. «Finally, we find a distance in the range 7.40 ≤ d ≤ 12.31 kpc (90% confidence), which is at least a factor of ≈ 15 larger than the initially assumed distance of ≈ 500 pc.»
  81. Levy, 2005, p. 174–175.
  82. «Hubble finds extrasolar planets far across galaxy» (en anglès). Hubble Site, 04-10-2006.
  83. Sahu i Casertano, 2006.
  84. «Sagitáridas» (en castellà). Historias de astronomia.
  85. Sánchez, Mónica. «¿Qué es la lluvia de estrellas? Lista de lluvias de meteoros» (en castellà).
  86. Krulwich, Robert. «Aliens Found In Ohio? The 'Wow!' Signal» (en anglès). National Public Radio (NPR), 29-05-2010.
  87. Kiger, 2012.
  88. Wood, Lisa. «WOW!» (en anglès). Ohio History, 03-07-2010.
  89. «Where will New Horizons Go After Pluto? – Science Mission Directorate» (en anglès). NASA. Arxivat de l'original el 2023-07-11. [Consulta: 29 març 2024].
  90. Laffitte, Roland. «L’héritage mésopotamien des Grecs en matière de noms astraux» (  PDF) (en francès). URANOS, le site astronomique de la Selefa.
  91. White, 2008, p. 155.
  92. Bottéro i Kramer, 1989, p. 389-418.
  93. Laffitte, Roland. «Les étoiles de comput dites 'normales' dans les Journaux astronomiques (652-61 av. J.-C.)» (  PDF) (en francès). URANOS, le site astronomique de la Selefa.
  94. Rogers, J. H. «Origins of the ancient constellations: I. The Mesopotamian traditions» (en anglès). Universitat Harvard.
  95. 95,0 95,1 Le Bœuffle, 2010, p. 173-176.
  96. Allen, 1963, p. 353.
  97. «Sagittaire: origine et signification de votre signe astrologique» (en francès). Cosmopolitan.
  98. Charvet, 1998, p. 133.
  99. Condos, 1997, p. 186.
  100. Heifetz, 2004, p. 66.
  101. Laffitte, 2012, p. 198-203.
  102. Sezgin, 1997, p. 186-188.
  103. Laffitte, 2005, p. 46.
  104. Crémone, 1515, p. 84.
  105. Kunitzsch, 1986, p. 251.
  106. Bayer, 1603, p. 30r.
  107. «Sagittarius - The Archer, The Ninth Zodiac Sign» (en anglès). Herong Yang.

Bibliografia

modifica

Vegeu també

modifica