Bisbat de Girona

jurisdicció catòlica de Catalunya
(S'ha redirigit des de: Llista de bisbes de Girona)

El bisbat de Girona és una de les divisions administratives de l'església catòlica a Catalunya, inclòs en la província eclesiàstica de Tarragona. Aquest territori coordinat pel bisbe de Girona s'aproxima, amb petites variacions de municipis limítrofs, al de la província de Girona. La seu del bisbat és a Girona.

Plantilla:Infotaula geografia políticaBisbat de Girona
Diœcesis Gerundensis (la) Modifica el valor a Wikidata
Imatge

Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 41° 59′ 15″ N, 2° 49′ 33″ E / 41.9875°N,2.8258°E / 41.9875; 2.8258
Parròquies382
Conté la subdivisió
Població humana
Població859.649 (2019) Modifica el valor a Wikidata (182,71 hab./km²)
Llengua utilitzadacastellà
català Modifica el valor a Wikidata
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície4.705 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Anterior
Creaciósegle IV Modifica el valor a Wikidata
PatrociniSant Narcís Modifica el valor a Wikidata
CatedralCatedral de Girona Modifica el valor a Wikidata

Lloc webbisbatgirona.cat Modifica el valor a Wikidata
Facebook: bisbatdegirona X: bisbatgirona Instagram: bisbatgirona Telegram: bisbatgirona Modifica els identificadors a Wikidata

Organització

modifica
 
Divisió del bisbat en els arxiprestats (acolorits). Les divisions corresponen a les comarques i municipis (divisions administratives) de manera que les parròquies corresponen amb força exactitud als municipis, amb comptades excepcions

El 2019 el bisbat s'organitza en tretze arxiprestats que aglutina a 382 parròquies[1] Els mateixos límits del bisbat responen a l'orografia: les Alberes al nord, el Collsacabra, les Guilleries i el Montseny a l'oest. Comprèn la totalitat de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès el Pla de l'Estany; bona part de la Selva, el nord del Maresme i algunes parròquies del Ripollès. Els arxiprestats són:

Història

modifica

Les primeres notícies d'un bisbe a Girona són del segle iv en el baix Imperi Romà i posteriorment en els regnes visigòtics de Tolosa i Toledo segurament centrat en les ciutats de Gerunda i Aqua Calidae (Caldes de Malavella). El segle viii, amb l'arribada dels àrabs i la relativament ràpida conquesta carolíngia el bisbat absorbeix el bisbat d'Empúries (de límits i duració imprecises) i la frontera s'allunya ràpidament fins al Llobregat. A partir del segle xii els comtats de Girona, Empúries, Besalú passen a domini reial, i apareixen els vescomtats d'Empúries, Peralada i Cabrera que prenen per delegació comtal el domini feudal i l'administració civil, tot i l'acumulació dels comtats al Casal de Barcelona i l'aparició de les vegueries les antigues divisions comtals persistiren en la divisió en ardiaconats del bisbat. Als segle xiii-xiv el bisbat articulava més de quatre-centes parròquies (4.640 km²) al voltant de quatre divisions o ardiaconats:[2]

La divisió parroquial fou usada per a definir els termes controlats pel bisbat centrats en les esglésies i per atribuir-se'n els drets (el delme) i persistiren durant l'edat moderna i contemporània fins a l'establiment dels municipis amb l'estat liberal. Els límits de les parròquies eren beneïdes anualment amb el salpàs, moment en què les cases eren beneïdes amb sal inclòs els masos i territoris associats a poblaments dispersos. L'administració feudal laica lligada a barons i vescomtes no es desenvolupà extensament i sovint es limitava a la rodalia dels escassos castells i cases fortes disperses pel territori bisbal.

Així doncs la parròquia i la seva església parroquial esdevé el lloc de control administratiu sobre el qual s'elaboren els fogatges, prenen nota dels baptismes, matrimonis i defuncions, és a dir esdevenen la base per al control censal i fiscal de la població. Sovint les parròquies contenien esglésies sufragànies, ermites i capelles rurals. A partir del segle x i xi les parròquies gironines apareixen en la documentació i sovint les esglésies parroquials estructuren el poblament al seu voltant formant sagreres. Bona part d'aquests temples romànics són característics per ser d'una sola nau amb absis semicircular i campanar en espadanya. Sovint, però el pas del temps les anà modificant, segons les necessitats del poblament. Algunes parròquies, les més primitives, segles v a vii, degueren nàixer com capelles o basíliques al voltant de necròpolis on foren enterrats els primers màrtirs (per exemple: Sant Feliu de Girona).

La parròquia fou també el germen de les Universitats (nucli de poder civil local) on els prohoms o bons homes es reunien per prendre decisions en nom de la comunitat, si bé originalment sota protecció i tutela del cap de la parròquia i/o del veguer que eren els detentors absoluts del poder judicial. Així doncs el municipi esdevingué una continuació de la parròquia. Tot i així les universitats no apareixen en viles i vilars dominats directament pel bisbe.

D'aquesta manera, la parròquia esdevingué el centre de la vida eclesiàstica damunt el territori. La quantitat i distribució de les parròquies ha anat variant amb el pas del temps pels fluxos demogràfics. És però durant els segles x-xii quan apareix documentació sobre la fundació - actes de fundació - de noves parròquies (per exemple: La Bisbal, Camprodon, Amer, Santa Coloma, Lloret, Sant Iscle de Vallalta, només per esmentar l'abast d'aquesta dispersió).[3] L'ús del terme aparrochiare en documents del segle x n'indica el procés actiu de parcel·lació dels nous nuclis de poblament i l'arranjament del terme subjecte al delme. Algunes d'aquestes noves parròquies apareixerien per escissió d'altres existents (Vallcanera i Franciac s'escindiren de la parròquia de Caldes s. x-xi), d'altres per aglutinació d'altres més disperses (Sant Andreu de Castanyet passa a ser sufragània de Santa Coloma quan es constituí el 950; la constitució parroquial de Sant Esteve de Banyoles li donà dret de delme sobre les parròquies existents a Miànigues i Guèmol). Sembla que aquest procés de parcel·lació territorial culminà a finals del segle x principis del xi, ja que comencen a aparèixer actes de consagració que estableixen la rodalia i esmenten els elements topogràfics limítrofs amb parròquies colindants, evidentment per establir l'abast dels seus drets fiscals.

El segle xiv, amb la terrible Pesta Negra, impactà negativament en la demografia del bisbat i de retruc sobre el nombre de feligresos de les parròquies.[3] La formació de noves parròquies restà aturada amb algunes excepcions lligades a l'establiment d'unes poques poblaments costaners: Blanes, separada de Tordera el 1319; Palamós formada de Vila-romà i Vall-llobrega el 1428, Canet de Mar, separada de Sant Iscle de Vallalta el 1461; Calella separada de Pineda el 1528; Sant Pol de Mar separada de Sant Cebrià de Vallalta; Arenys de Mar separada d'Arenys de Munt el 1575, Malgrat de Sant Genís de Palafolls el 1601, Castell d'Aro separada de Santa Cristina d'Aro el 1602, L'Escala separada d'Empúries el 1682. Altres parròquies aparegueren al voltant de camins: La Jonquera separada de Sant Miquel de Solans (1362) i Castellfollit separada el 1372 de Montagut) altres per increment de l'agricultura: La Tallada segregada de Verges el 1372, Grions separada d'Hostalric el 1372 o Ventalló separada de Valveralla el 1606. A partir del segle xii es comencen a documentar processos l'absorció de parròquies que s'incrementen al segle xiv i se sostenen durant el xv i xvi, possiblement a la insostenibilitat de mantenir els clergues i l'activitat parroquial essent les esglésies absorbides considerades sufragànies. Al segle xvi el Concili de Trento sembla també mantenir l'absorció de parròquies.

El revifament demogràfic de la segona meitat del segle xviii inicia la creació d'un reguitzell de noves parròquies: Boadella, separada de les Escaules, 1765; Regencós, independitzada de Begur, 1788; Pont de Molins, segregada de Llers, 1793; Vilamaniscle de Garriguella, 1790; o el reviscolament d'algunes desaparegudes (Sant Miquel de la Pineda, Bell-lloc, Fenals, Albanyà i Pincaró).[3] A banda s'inicien una sèrie de demandes de formació que per una o altra raó no prosperaren, però que denoten l'increment demogràfic produït en aquests poblaments. Alguns d'aquests plets s'allargaren dècades i molts assoliren la parròquia pròpia el 1928 en un procés endegat el 1864 però interromput per la darrera carlinada i altres avatars. El segle xx amb l'arribada massiva de la immigració catalana (procés de desruralització), de la resta d'Espanya (industrialització i "desarrollismo" tardofranquista) provocaren l'establiment d'unes poques parròquies en les ciutats receptores d'aquesta immigració i llur descendència (Blanes, Figueres, Girona, Olot). Amb tot l'organització parroquial manté algunes parròquies amb molt pocs feligresos, dites "parròquies mortes", sobretot en poblaments dispersos.

Episcopologi

modifica

Hi ha diverses llistes i cronologies dels bisbes que ocuparen la seu de Girona, algunes presentant discordances sobretot per a les de l'antiguitat tardana i alta edat mitjana per la introducció de dades procedents de falsos cronicons. No sembla haver-hi gaires discussions sobre les cronologies a partir d'Odó. Algunes d'aquestes llistes sobretot en la necessitat d'emplenar la llista amb el major nombre de bisbes fins a dates de l'antiguitat tardana. Diversos autors al llarg de la història han tractat d'oferir llistes cronològiques amb el períodes episcopals dels bisbes de Girona: Sulpici Pontich, Roig i Jalpí, Francisco Diago, Villanueva, Enrique Flórez, Juan Tamayo de Salazar, i contemporàniament Josep Maria Marquès, Gabriel Roura o Antoni Pladevall (per citar-ne alguns). Malgrat les discordances i per simplificar la lectura es mostra una llista dels bisbes reconeguts pel mateix bisbat:[4]

Núm.[5] Nom Episcopat Notes
1 Frontinià 516 - 517
2 Estafili 540 - 546
3 Alici 589
4 Joan de Biclar 591 - 621
5 Nonnit 621 - 633
6 Toila 636 - 656
7 Amador 673
8 Jaume 683
9 Savaric 688
10 Gilimir 693
11 Ataülf 778 - 788 Probablement una invenció del segle xi per tal d'emplenar l'episcopologi fins a la Conquesta de Girona [6]
12 Valaric 816 - 817
13 Nifridi 818 Citat com a bisbe de Girona probablement erròniament en diversos episcopologis.[6]
14 Guimer 834
15 Gotmar I 841 - 850
16 Elies 853 Citat en un document que actuava com a bisbe l'onze de juny de 853 [7]
17 Sunifred I 858
18 Teuter 870 - 888
19 Servus Dei 888 - 907
20 Guiu 907 - 936
21 Gotmar II 943 - 951 [8] Fundador del Monestir de Camprodon
22 Sunifred II 951 - 954 [8]
23 Arnulf 954 - 976 Abat del Monestir de Ripoll (948 - 970)
24 Miró 970 - 984 comte de Cerdanya, de Conflent i de Besalú (968 - 984)
25 Gotmar III 985 - 993 Flórez cita com a dubtós un Arnulf II que ocuparia el lapse entre Gotmar i Odó [8]
26 Odó 995 - 1010 Abat del monestir de Sant Cugat (9861010).
27 Pere Roger o Pere de Carcassona 1010 - 1050 Germà petit d'Ermessenda de Carcassona durant el seu episcopat es funda el monestir de Sant Daniel
28 Berenguer Guifré 1050 - 1093
29 Bernat Umbert 1094 - 1111
30 Ramon I 1112
31 Berenguer Dalmau 1113 - 1145
32 Berenguer de Llers 1145 - 1158
33 Guillem de Peratallada 1160 - 1168
34 Guillem de Monells 1168 - 1178
35 Ramon d'Usall 1179 - 1196
36 Gaufred de Medinyà 1196 - 1198
37 Arnau de Creixell 1199 - 1214
38 Ramon de Palafolls 1214 - 1218
39 Alemany d'Aiguaviva 1219 - 1227
40 Guillem de Cabanelles 1227 - 1245
41 Berenguer de Castellbisbal 1245 - 1254
42 Pere de Castellnou 1254 - 1279
43 Berenguer o Bernat de Vilert 1279 - 1291
44 Bernat de Vilamarí 1292 - 1312
45 Guillem de Vilamarí 1312 - 1318
46 Pere de Rocabertí i Desfar 1318 - 1324
47 Pedro de Urrea 1325 - 1328 Traslladat al bisbat d'Osca
48 Gastó de Montcada 1328 - 1334 procedent del bisbat d'Osca
49 Gilabert de Cruïlles 1334 - 1335
50 Arnau de Mont-rodon 1335 - 1348
51 Berenguer de Cruïlles 1348 - 1362 Primer President de la Diputació del General de Catalunya
52 Ènnec de Vallterra 1362 - 1369 Traslladat al bisbat de Sogorb
53 Jaume Satrilla 1369 - 1374
54 Bertran de Mont-rodon 1374 - 1384
55 Berenguer d'Anglesola 1384 - 1408 cardenal des de 1397
56 Francesc de Blanes 1408 - 1409 Traslladat a Barcelona
57 Ramon Descatllar 1409 - 1415
58 Dalmau de Mur 1415 - 1419 Posteriorment fou nomenat Arquebisbe de Tarragona (1419 - 1431) i finalment Arquebisbe de Saragossa (1431 - 1456).
59 Gonzalvo de Santamaria 1419 Traslladat a Astorga. No és esmentat en l'episcopologi de Roig i Jalpí[9]
60 Andreu Bertran 1419 - 1429 Procedent de Barcelona, traslladat a Barcelona
61 Joan de Casanova 1431 - 1436 cardenal administrador
62 Bernat de Pau 1436 - 1457 Després d'ell Roig i Jalpí omet a Roderic de Borja i Cosme i menciona en el seu lloc a Roger de Cartellà, del llinatge dels senyors del castell de Folgons i de Granollers, que renuncià a la seva elecció restant com a canonge de la catedral de Girona i prevere d'Aredo (probablement Castell d'Aro)[10]
63 Roderic de Borja 1457 - 1458 cardenal administrador, traslladat a València
64 Cosme de Montserrat 1458 - 1459 Traslladat a Vic
65 Jaume de Cardona 1459 - 1462 Procedent de Vic, traslladat a la Seu d'Urgell, 22è President de la Diputació del General de Catalunya
66 Joan Margarit i Pau 1462 - 1484 Procedent d'Elna, cardenal des de 1483
67 Berenguer de Pau 1486 - 1506
68 Joan d'Espés 1507 - 1508
69 Guillem Ramon Boïl 1508 - 1532
70 Joan de Margarit 1534 - 1554 50é President de la Diputació del General de Catalunya
71 Arias Gallego 1556 - 1565 Traslladat a Cartagena
72 Pere Carlos 1565 - 1572
73 Benet de Tocco 1572 - 1583 Traslladat a Lleida
74 Jaume Caçador i Claret 1583 - 1597 76è President de la Diputació del General de Catalunya
75 Francisco Arévalo de Zuazo 1598 - 1611
76 Onofre de Reart 1611 - 1620 Procedent de Vic
77 Pere de Montcada i de Montcada 1620 - 1621
78 Francesc de Sentjust i de Castre 1622 - 1627 Procedent d'Elna. 83è President de la Diputació del General de Catalunya
79 Garcia Gil de Manrique y Maldonado 1627 - 1633 92è President de la Diputació del General de Catalunya. Posteriorment, bisbe de Barcelona (1633-1651). Després de l'assassinat del comte de Santa Coloma a l'inici de la Guerra dels Segadors (1640) fou nomenat lloctinent de Catalunya.
80 Gregorio Parcero 1633 - 1656 Procedent d'Elna, traslladat a Tortosa
81 Bernat de Cardona i de Raset 1656 - 1658 96è. President de la Diputació del General de Catalunya.
82 Francesc Pijoan 1659 100è President de la Diputació del General de Catalunya.
83 Josep Fageda 1660 - 1664 Tortosa
84 Josep de Ninot 1664 - 1668 Lleida
85 Francesc Dou 1668 - 1673
86 Alonso Balmaseda 1673 - 1679
87 Sever Tomàs Auter 1679 - 1686
88 Miquel Pontich 1686 - 1699
89 Miquel Joan de Taverner i Rubí 1699 - 1720 Traslladat a Tarragona
90 Josep de Taverner i d'Ardena 1720 - 1726
91 Pere de Copons 1726 - 1728 Traslladat a Tarragona
92 Baltasar de Bastero i Lledó 1728 - 1745
93 Lorenzo Taranco 1745 - 1756
94 Manuel Antonio de Palmero 1756 - 1774
95 Tomàs de Lorenzana 1775 - 1796
96 Santiago Pérez de Arenillas 1796 - 1797
97 Juan Ramírez de Arellano 1798 - 1810
98 Pedro Valero 1815
99 Antonio de Allué 1817 - 1818
100 Juan Miquel Pérez González 1819 - 1824
101 Dionisio Castaño 1825 - 1834
102 Florencio Lorente 1847 - 1862
103 Constantí Bonet i Zanuy 1862 - 1875 Traslladat a Tarragona
104 Isidre Valls 1875 - 1877
105 Tomàs Sivilla 1878 - 1906
106 Francesc de Pol i Baralt 1906 - 1914
107 Francesc Mas i Oliver 1915 - 1920
108 Gabriel Llompart i Jaume 1922 - 1925 Procedent de Tenerife, traslladat a Mallorca
109 Josep Vila Martínez 1925 - 1932
110 Josep Cartañà i Inglés 1934 - 1963
111 Narcís Jubany i Arnau 1964 - 1972 Traslladat a Barcelona
112 Jaume Camprodon i Rovira 1973 - 2001
113 Carles Soler i Perdigó 2001 - 2008
114 Francesc Pardo i Artigas 2008 - 2022
115 Octavi Vilà i Mayo 2024 - act.

Estadístiques

modifica

A finals del 2006, la diòcesi tenia 630.000 batejats sobre una població de 740.214 persones, equivalent al 85,1% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 389.000 390.000 99,7 584 516 68 666 98 1.392 385
1970 395.000 395.729 99,8 542 447 95 728 181 1.231 378
1980 478.000 483.222 98,9 409 361 48 1.168 121 991 385
1990 534.000 545.228 97,9 358 304 54 1.491 124 796 403
1999 475.000 576.252 82,4 298 246 52 1.593 116 791 403
2000 500.000 592.689 84,4 301 240 61 1.661 109 791 403
2001 500.000 592.689 84,4 289 236 53 1.730 112 730 403
2002 550.000 634.724 86,7 278 228 50 1.978 97 705 403
2003 550.000 634.724 86,7 271 223 48 2.029 96 731 403
2004 600.000 687.314 87,3 270 219 51 2.222 90 654 403
2006 630.000 740.214 85,1 265 216 49 2.377 89 642 403

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. «Butlletí de l'Església de Girona - any 2019». Arxivat de l'original el 2019-06-16. [Consulta: 16 juny 2019].
  2. Mallorquí García, Elvis; Lluís To Figueras (director de tesi). Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii i XIV (  PDF). Publicacions de la Universitat de Girona, 2006. D.L.: GI-849-2007. ISBN 978-84-690-7666-8 [Consulta: 10 març 2011]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Marquès, Josep M. «Creació i extinció de parròquies al bisbat de Girona» (  PDF). Annals de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], Vol. XXXV, 1995 MCMXCV, pàg. 405-446 [Consulta: 12 març 2011].
  4. «El Bisbat. Episcopologi. Bisbes de Girona». Arxivat de l'original el 2013-12-24. [Consulta: 11 març 2011].
  5. Segons la llista acceptada pel mateix bisbat
  6. 6,0 6,1 Ordeig i Mata, Ramon «Precisions sobre l'episcopologi de Girona dels segles VIII-X» (  PDF). Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 45, 2004, p. 471-482 [Consulta: 14 desembre 2014].
  7. Ordeig i Mata, Ramon «Precisions sobre l'episcopologi de Girona dels segles VIII-X». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 45, 2004, pàg. 471-482.
  8. 8,0 8,1 8,2 Merino, Antolín; de la Canal, José. «Cap. VI. Obispos de Gerona». A: Enrique Flórez. España sagrada: Tratado LXXXI de la Santa Iglesia de Gerona en su estado antiguo. Madrid: Imprenta de Collado, 1819, p. 130-135 [Consulta: 26 març 2014]. 
  9. Grandezas y antiguedades antiguedades de la ciudad de Gerona, 1678, p. 293.
  10. Grandezas y antiguedades antiguedades de la ciudad de Gerona, 1678, p. 296.

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica