Obre el menú principal

El llatí és la llengua més coneguda entre les llengües mortes i deu el seu nom al Laci ―comarca d'Itàlia, on es trobava Roma-. El monument més antic que es conserva del llatí és un cant o himne que els arvales (col·legi de sacerdots romans) recitaven a la seua festa anual i que va ser descobert l'any 1777, gravat en una pedra.

El llatí continuà usant-se després de l'escissió de l'Imperi romà d'Occident fins a la seua dissolució, i des de l'edat mitjana com a llengua sagrada de l'Església cristiana occidental, de la ciència, la filosofia, la teologia i l'humanisme. En l'actualitat, encara s'ensenya en alguns currículums educatius.

La literatura romana és fonamentalment literatura llatina, encara que també inclou alguns autors romans que van escriure en grec.[1] No obstant això, hi ha molta literatura llatina escrita després del final de l'Imperi romà a Occident que ja no és literatura romana, evidentment.

Literatura romanaModifica

La literatura romana en llatí conté dues parts molt marcades que són la literatura indígena i la imitada.

  • La literatura romana indígena ha deixat molt pocs vestigis i només ens ofereix fragments, que procedeixen de l'origen de Roma i de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonins.
  • La literatura romana imitada: De vegades s'han confós les obres d'origen italià, produccions més tosques del geni agrícola o religiós dels primitius romans (que ofereixen un caràcter més original), amb còpies llatines de les obres mestres de Grècia, que ofereixen una elegància i una creativitat corresponents a una civilització culta i refinada.

Comunament, la literatura romana es divideix en cinc èpoques principals:[2]

Des de l'origen de Roma fins a Livi AndrònicModifica

Article principal: Livio Andrónico
Aquest primer període només ofereix obres incompletes. Amb aquestes característiques:
  • La religió mostra cerimònies supersticioses.
  • L'afició a l'agricultura.
  • El geni jurista.

El primer cant tradicional de la literatura llatina es deu a la institució dels arvales, corporació religiosa encarregada de presidir l'agricultura, la fundació dels quals s'atribueix a Ròmul.

Aquests sacerdots en arribar la primavera recorrien tots els camps per obtenir dels déus una bona collita. Portaven una truja prenyada i després de la processó, es reunien en cercle, entonaven una pregària i sacrificaven aquest animal. La pregària constava de cinc frases diferents, cadascuna de les quals es repetia tres vegades, i d'una exclamació final que es repetia cinc vegades.

Alguns estudiosos opinen que estaven escrits en forma mètrica els versos d'aquests càntics i en versos saturnis de desigual mesura sense més signe prosòdic que el iambe i del troqueu. L'únic caràcter poètic del cant és la triple repetició de cada frase o de cada vers i la repetició de la paraula final.

Els axamenta o cants dels sacerdots salii es refereixen també a cerimònies pietoses i s'expressaven amb danses acompanyades de cants i cerimònies en què figuraven anciles, escuts consagrats al déu Mart.

Quant a l'origen del gust escènic dels romans, el trobem en:

  • Certes invectives satíriques, dirigides pels soldats als triomfadors.
  • Certes festes campestres celebrades fora de les ciutats: donaven també lloc a embriaguesa i danses en què es barrejaven cants fescenins i diàlegs que tenien certa aparença dramàtica: disputes alternades o una espècie de prosa cadenciosa, escrita en versos saturnis, formava el diàleg.
  • La introducció a Roma l'any 391 de ballarins i actors etruscs quan el poble consternat procurava conjurar amb cerimònies jocoses i extraordinàries els estralls de la pesta, i que va ser l'ocasió d'una espècie d'inauguració dramàtica a Roma.

Aquest origen del teatre indígena romà és ben divers del drama imitat dels grecs que va captivar després al públic.

Aquestes improvisacions verificades pels joves s'incorporaven amb una espècie de marc de rondalles atel·lanes, de la vila d'Atel·la de Campània, prop d'Aversa, i constituïen un teatre peculiar amb els seus personatges especials, com Maccus, Bucco i Puppus (amb l'exclusió dels histrions o actors assalariats, dedicats a les peces d'origen grec).

Més endavant aquest repertori inclogué actors cèlebres.

Des d'aquesta primera època hi hagué la necessitat d'acumular en una espècie d'inventari, els fets i noms principals relatius a la política o religió, com són aquests:

Els indigitamenta atribuïts a Numa i comentats més tard per Grani Flac, com un repertori sacerdotal de tots els déus coneguts del Laci.

Col·lecció de lleis reials titulat Dret papirià, que prengué nom d'un tal Papiri, el qual, sota el regnat de Tarquini Prisc, n'havia compilat les diverses parts.

Es troben en els fragments d'aquestes lleis i constitucions reials algunes prescripcions provinents de Ròmul, Taci, Numa, Servi Tul·li, que descobreixen hàbits supersticiosos o l'experiència de la vida pràctica, com ara:

  • Les libacions de llet practicades i previngudes per Ròmul.
  • La prohibició feta per Numa de fer els últims honors a qui fos mort per un raig.
  • Les malediccions de Déu llançades per aquest rei sobre qui no respectara els límits d'un camp.

De la severitat de preceptes que regeixen el culte es passà a les lleis judicials que ordenen la vida civil: el caràcter romà apareixerà des d'aquest primer període.

La caiguda de la monarquia romana causà el descrèdit de les seues ordenances, i calgué emmotllar la nova llei a les institucions republicanes.

Després d'haver enviat a Grècia diputats encarregats de fer una còpia de les lleis d'Atenes i altres ciutats, publicaren els decemvirs la Llei de les Dotze Taules que l'any 306, esculpides en bronze, es van fixar al Fòrum junta a la tribuna d'oradors i enfront de la Cúria.

Aquest codi, el millor redactat, el més discretament sever de les primeres lleis romanes, fou durant molt de temps acatat, codifica les més antigues lleis de dret públic, criminal, privat, sacre i processal, comunes a patricis i plebeus, amb estil admirablement breu, rigorós i precís.

Aquesta llei va perviure fins a Justinià, època què es van reinterpretar les Dotze Taules. Les característiques principals d'aquesta monumental obra jurídica són:

  • Va ser la primera i l'última codificació feta a Roma.
  • Tingué importància perquè patricis i plebeus hi van tenir consciència d'unitat d'estat.
  • Al principi només es van escriure deu taules pel primer decemvirat al 303 ae, només de patricis. Les altres dues taules es van fer un any després per un segon decemvirat en què hi havia patricis i plebeus junts.
  • Alguns estudiosos de dret romà afirmen que el primer decemvirat va realitzar la comesa més fàcil de codificar el procediment i el dret privat i sacre, afí i dipositaris dels patricis; i el segon decemvirat una tasca més àrdua d'establir la constitució política i el dret públic més afí a les necessitats legals dels plebeus.


Grans juristes d'aquesta època van ser Appi Claudi i Tiberi Coruncanio.

En aquesta època primitiva de la literatura llatina també s'inicià la història com a ciència social amb aquestes obres:

  • La primera obra coneguda històrica foren els Annales pontificum, redactat pel gran pontífex, auxiliat per quatre col·legues. Ciceró ens diu d'aquesta obra: «Recollia tots els esdeveniments de cada any, i els escrivia en una taula blanca, que mostrava a casa seua a fi que el poble pogués consultar-los».
  • Altres llibres en foren els libri magistratuum, els libri lintet i els censorum commentarii, que eren registres portats pels dipositaris de poders públics; el mateix Titus Livi devia haver-los conegut. Són breus notes, un lacònic esment dels fets extraordinaris, etc.
  • Altres vestigis històrics van ser les inscripcions de les columnes de Duili, erigides en commemoració de la victòria naval obtinguda per Roma al 494 contra els cartaginesos, i dos epitafis dels sepulcres dels Escipions.

El resum d'aquest primer període es caracteritza, per tant, per les obres de lleis i de jurisprudència més algunes obres amb vestigis històrics.

Des de Livi Andrònic fins a la mort de Sul·laModifica

L'art grec va aparéixer a Roma fent gairebé desaparéixer les obres d'inspiració local.

No hi havia a Roma un esperit literari quan va caure Tàrent en mans dels romans i amb els presoners d'aquesta ciutat entrà a Roma Andrònic, que va correspondre al cònsol Livi Salinator i així començà la sèrie d'esclaus erudits que pagaren amb els dons del seu esperit el rescat de la seua llibertat.

La part més excel·lent de la literatura dramàtica, és a dir, el poema dramàtic, transmet aspectes greus de la vida en la seua realitat més quotidiana, des d'allò més tràgic al més còmic, s'inicia amb Livi Andrònic, que va viure al segle III ae, i fou el poeta més antic llatí: va rebre el seu nom llatí de Livi Salinator, en paga d'haver educat els seus fills. Es presentà davant els espectadors romans primer com a actor i autor de les seues obres; se'n conserven vint llibres dels seus drames, però amb pocs fragments. Livi Andrònic es va exercitar en altres gèneres, com ara:

  • En l'èpica traduí en versos llatins l'Odissea; només se'n conserven petits fragments.
  • Es creu que la primera obra que va fer representar fou una comèdia (se'n conserven fragments).
  • Se li atribueixen cants religiosos o himnes segons Titus Livi en la seua obra XXVII.

Els fragments dels seus versos es troben en la col·lecció Poetae scaenici latini de Bothe.

Un altre autor és Nevi, donat a conéixer cap als anys 520 ae; gran apassionat dels grecs, es va centrar més en personatges romans, però va trobar oposició en l'aristocràcia romana i el van desterrar; morí a Útica cap a l'any 550 ae. Va conrear diversos gèneres:

  • Tragèdies: obres dramàtiques d'acció extraordinària, amb personatges que realitzen actes heroics i final fatal, de les quals conservem només alguns títols i fragments.
  • Comèdies.
  • Va escriure un Poema èpic sobre la primera guerra púnica i una traducció de la Ilíada.

Entre aquests poetes enciclopèdics fou Enni, nascut l'any 515 ae a Rudies, un dels més fecunds i celebrats: va conrear epopeies, sàtires, comèdies, tragèdies, poemes filosòfics, didàctics... Algunes obres seues:

  • En el gènere tràgic van destacar les seues traduccions d'Eurípides.
  • Va fer traduccions en prosa de l'Evèmer i dels sensuals poemes dels Phagética.
  • La seua obra més notable és el seu poema Anals, que conté la narració dels successos de Roma, des dels principis remots fins al temps d'Enni. La Primera Guerra púnica n'és el principal objecte.

Després, Pacuvi omplí l'escena romana amb produccions d'imitació tràgica d'autors grecs com Sòfocles, Eurípides i altres autors. Es caracteritza aquest autor de literatura llatina per la seua originalitat i fermesa sense deixar de ser copista. La major part dels erudits antics li donaren l'epítet de doctus per l'ús de certes expressions pintoresques.

Finalment, Àccium fou el més important dels tràgics romans cap al 632, del qual es conserva:

  • Alguns fragments d'una peça titulada Brut, en què pot citar-se un fragment notable del seu Prometeu, traducció agosarada del Prometeu d'Èsquil.
  • Se li atribueixen també obres en prosa relatives a la crítica literària i dramàtica.
  • Se'n conserven fragments d'Annals que Macrobi ens trasllada en un passatge escrit en hexàmetres.
  • Però la seua fama és la de tràgic (tragèdia palliata), imitada dels grecs, més aviat que la pretextata, és a dir, representant de l'aristocràcia romana.

En el gènere literari de la comèdia van destacar dos autors:


Plaute, natural de Sarsina, a Úmbria, va florir per l'època de la Segona Guerra púnica; és un dels poetes més fidels al patriotisme i va tenir una gran penetració psicològica dels successos interiors, de les contrarietats i emocions de la vida romana, tocant els vicis, els defectes de totes les classes. Sabia evitar els ressentiments dels poderosos i complaure els menys acomodats; se li atribueixen més de cent trenta comèdies, és a dir, poemes dramàtics de final festiu; encara que només ens han arribat vint comèdies i probablement l'Amfitrió és copiada dels grecs. Una de les seues comèdies més curiosa és Captius. Altres en són: El soldat fanfarró, El persa, El cartaginés, El mentider.

Terenci, com la major part dels introductors de la poesia dramàtica a Roma, va arribar d'Àfrica en el bagatge del senador Terenci Lucà. En les obres que ha deixat es veuen vestigis de Grècia i sobretot imità Menandre, la qual cosa li va fer rebre de Cèsar el títol de semi-Menandre. Solia reunir dues peces d'aquest autor o d'un contemporani romà per fer-ne una de sola, amb gran puresa i elegància, i el seu talent consistia en:

  • Polir la conversa i millorar així l'escena anticipant-se en un segle al gust refinat de Virgili i un reflex brillant de la societat escollida del seu temps.
  • De les seues comèdies solament sis s'han salvat i cal remarcar-ne l'ús d'un llatí de gran puresa i perfecció.
  • Les seues obres tenen una entonació moral més severa que les de Plaute.
  • És el millor autor en llengua llatina que ha pintat les passions humanes i les més oposades situacions de la vida amb més versemblança.

Les seues sis comèdies són: Andria, Hecyra, Heautontimorumenos, Phormio, Eunuchus, Adelphi. La primera edició de les seues obres és de 1469 i porta les notes de Donato.

Gairebé a la fi del segle VII és quan van viure dos autors còmics d'un mèrit potser menor que els dos anteriors, Nevi i Luci Pomponi de Bolonya, autors d'atel·lanes, farses populars indígenes.

La peces menors (attellaniolae) de Nevi van fer les delícies de Marc Aureli.

Luci Pomponi, autor de seixanta-una peces, de les quals queden només alguns fragments, guardà certa correcció en aquest gènere de sàtira dramàtica i la va elevar fins a donar-los certa força i bastant popularitat per fer tremolar els primers emperadors en el seu tron.

Altres autors còmics d'aquesta època són 'esclau gal Cecili Estaci i Afrani, inventor de la comèdia pròpiament romana, titulada Togata: van escriure peces del gènere atel·lanes i d'altres a l'estil de Plaute.

Un contemporani dels Escipions, patrici, va voler realçar les lletres llatines pel rang d'escriptor, perquè fins llavors només havia estat una ocupació d'esclaus savis: Gai Lucili (148–105 ae) va fer incloure oficialment la professió de literat entre allò permés als patricis. De les seues sàtires, obres que ridiculitzaven persones i fets, va escriure trenta llibres i hui a penes en resten fragments; foren una veritable creació, perquè el vers, la forma, les personalitats, etc., diferien de les sàtires anteriors: romà quant al vigor o força de les seves expressions i al cinisme en la pintura dels costums del seu temps. També se li atribueixen una comèdia i himnes; Horaci l'anomena patrocinador de poesia desconeguda als grecs i li'n retrau la duresa de la versificació.

En prosa, Quint Fabi Pictor, que va viure cap al 220 ae, a qui es considera el més antic dels historiadors romans, va deixar una obra titulada Annals que no ha arribat fins a nosaltres, escrita durant la Segona Guerra púnica. Aquesta obra començava probablement amb l'arribada d'Enees a Itàlia i arribava fins al temps de l'autor. Els fets passats estan explicats d'una manera breu, però els contemporanis es relaten amb molt més detall. Polibi atribueix a l'obra de Pictor certa parcialitat cap als romans; i contenia una posició exactíssima de les variacions ocorregudes en la Constitució romana.

Cató Censorí va redactar en set llibres els Orígens de Roma, abastava fins al segle VII els esdeveniments romans i suscità un gran interés.

  • El coneixement que tenia l'escriptor dels fets veriables que van distingir els principis del seu país.
  • La seva posició personal enmig dels negocis públics.
  • La seva amistat amb Ennio, que havia escrit Anals en vers.
  • La seva experiència en la política del Senat.

Per desgràcia per a la història, només han quedat alguns fragments de la seua obra històrica.

Va escriure també altres obres:

  • Sobre els costums.
  • Els seus principals discursos sobre educació dels joves, estil epistolar, art oratori i art militar.
  • L'obra Re rustica, diari de cent seixanta-dos capítols, en què consignava cada dia les observacions recollides per ell sobre el cultiu de les terres que posseïa a Savina.

Entre tots els historiadors que figuren com a gramàtics, destaquen:

En retòrica, l'art del ben parlar atorgant al llenguatge eficàcia per delectar o persuadir:


  • Temien la influència de Grècia i dels sofistes, perquè podien substituir la moral pràctica i positiva de l'esperit romà.
  • Excloïen els filòsofs i els retòrics, perquè volien combatre el prestigi que havia gaudit l'acadèmic Carnèades, l'estoic Diògenes i Critolau, que són els que van ensenyar a Roma l'art de filosofar.

D'altra banda l'escola estoica, filosofia grega fundada per Zenó, que va tenir per deixebles dels més famosos a Paneci i Rutili Rufus, amics d'Escipió, hi tingué nombrosos partidaris.

Els juristes, aquells que posseïen el sentiment més rigorós del dret, que comprenien que les lleis, tan fàcilment atropellades per la prepotència dels magnats, es refugiaven en l'estoïcisme:

  • Ja per suportar la vida i resistir sense massa perills la invasora arbitrarietat.
  • Ja per reduir a la seva esfera els vicis que tot això genera.

La jurisprudència va donar lloc a un gran nombre de lleis:

  • La Llei voconia, relativa a les herències de les dones, que podien heretar la meitat del patrimoni.
  • Les lleis Funnia i Orchia, per moderar les despeses de la taula.

Des de la mort de Sul·la fins a la d'AugustModifica

Els costums romans van arribar a un extrem exagerat d'influència grega:

  • L'ascendent dels estudis grecs havia prevalgut tant que els joves romans tenien per costum residir a les ciutats gregues de Rodes, Atenes, Apol·línia, Mitilene, per completar-ne els estudis.
  • La filosofia grega fou afavorida per Lucul·le: obrí una biblioteca composta per obres gregues, i Sul·laportà a Roma les obres d'Aristòtil que esdevingueren un estudi seriós.

La prohibició d'escoles de retòrica caigué aviat en desús, i se'n multipliquen sota el triumvirat de Lèpid, Marc Antoni i Octavi i n'isqueren sobretot advocats.

Amb Octavi August:

  • Es feren lectures públiques instituïdes per Gai Asini Pol·lió, un dels favorits d'Octavi August.
  • En aquestes lectures públiques es va llegir per primera vegada el poema de Corneli Sever Sobre la guerra de Sicília entre Sext Pompeu i Octavi i alguns fragments de poema que preparava Asini Pol·lió sobre les guerres civils, que acabaven de canviar l'aspecte dels negocis a Roma.

Quant a Gai Asini Pol·lió va ser un d'aquells que més van contribuir al moviment literari:

  • Creació de biblioteques públiques.
  • Amb Mecenes, fou un protector dels artistes.

Per manca d'originals locals romans es va buscar les epopeies immediates més celebrades, sobretot les gregues. Van destacar, però, en l'èpica Varró d'Altax, Virgili i Ovidi.

Publi Terenci Varró Atací, després d'haver traduït Apol·loni de Rodes, prengué per argument per escriure una epopeia un episodi de les guerres de Juli Cèsar.

Cap autor, però, va igualar el poema de l'Eneida o història primitiva de Roma, de Virgili, nascut en un llogaret proper a Màntua. Està escrit hàbilment amb narracions meravelloses dels temps heroics de Grècia. Es pot considerar aquest poema èpic com l'epopeia nacional del poble de Roma, però es diferencia de l'altra gran epopeia grega la Ilíada perquè no descansa sobre una sola idea posada en acció pel geni d'un escriptor. Sobre l'objecte del poema hi ha diferents opinions:

  • Uns creuen que l'objecte del poema és la fundació d'un nou imperi a Itàlia (hi ha certa similitud entre Enees i Octavi August) pel cap dels troians, Enees.
  • Uns altres opinen que Príam i el seu poble són accessoris en l'Eneida, perquè el poeta té sempre davant Roma i August.
  • Uns altres opinen que imita massa la Ilíada i l'Odissea d'Homer, tant que va voler condensar en dotze cants els quaranta-vuit de les dues obres gregues, amb aquesta singular circumstància: que el seu heroi comença a errar sobre els mars d'Ulisses i conclou combatent amb Torn com Aquil·les contra Hèctor.
  • Uns altres consideren que és la Rondalla de rondalles èpiques.

Quant als seus episodis, es troben perfectament units a l'assumpte, és a dir, a la principal acció; el nus d'aquesta epopeia és d'una sorprenent habilitat quan hi introdueix el recurs del meravellós. Algun episodi com la rondalla de les harpies, però, va ser reprovada per gran nombre de crítics pel seu efecte summament desagradable. La còlera de Juno, com va dir el poeta:

Quum Juno aeternum servans sub pectore vulnus. Haec secum: Meme incepto desistere victam. Nec posse Itàlia teucrorum avertere regem?
Quan Juno, la dea que fonda ferida, al seu pit, conserva eternament, airada, a si mateixa es demana: Com? per ventura desistiré vençuda? En l'empresa podré, a penes començada, de la meua venjança, sense poder d'Itàlia, dels teucres al rei desviar al punt.

Per tant, la còlera de Juno, oposant-se amb constància al pensament d'Enees, és causa dels molts contratemps que aquest experimenta: s'estableix una relació entre els déus i les persones durant tot el discurs èpic, com es demostra així:

  • La tempesta que llança a Enees sobre les platges africanes.
  • La passió de la reina Dido, que s'obstina a retenir-lo a Cartago.
  • Els esforços de Juno fent-li la guerra, fins que, cedint Júpiter a les persecucions de Juno, consent que el nom dels troians es refonga amb el dels llatins; la dea Juno oblida el seu rancor i ix l'heroi victoriós de la seua empresa.

En aquests punts el poeta d'August va portar el poema amb summa propietat i va provar tot el seu gran judici i art immens, tot i que no s'hi exclouen defectes, ja que molts estudiosos opinen que no va ser un poeta d'inspiracions personals i es va valer de les ales de Teòcrit en les Èglogues, d'Hesíode en les Geòrgiques i d'Homer en l'Eneida. Malgrat que es pot afirmar que en conjunt no satisfà el lector per la representació dels caràcters, en l'Eneida s'han donat bones lliçons als poetes que han succeït l'autor del poema llatí, doncs destaca per una gran harmonia.

D'altra banda, també és opinió d'alguns estudiosos de la literatura grecoromana que no hi ha caràcters ben delineats en aquesta obra i, comparada amb La Ilíada, és lànguida, ja que els troians Acatis, Gias, Cloautes i altres que van anar amb Enees al Laci són personatges insignificants. El caràcter de l'Enees que dibuixa Virgili és més aviat una simbiosi de fredor i dolçor. En el monòleg d'Enees en el llibre IV, després d'haver sospitat Dido que tracta d'abandonar-la, indica una duresa de cor i poca tendresa que no serien trets d'un amant generós i apassionat:

Nun fletu ingenuit nostro? Num lumina flexit? Num lachrymas virtus dedit: aut miseratus amantem est?

Però, tret de Dido, que és el personatge millor descrit en l'obra perquè es veu la vehemència de les passions i la seua ardent indignació amb un to violent tan propi que col·loquen la reina de Cartago en primer terme entre els personatges del poema, tota la justificació de la conducta d'Enees, la troba Virgili en la predestinació pels déus a ser tronc dels reis d'Alba i posar els fonaments de l'orgullosa Roma i amb ells preparar la futura grandesa d'Itàlia. Amb aquest caràcter èpic o heroic, Enees ha estat presentat moltes vegades com a arquetip, des d'Homer, que personifica en ell el més valent dels grecs, després del gran Hèctor, seguint per una tradició que presenta aquest mateix Enees venent la causa troiana i, de conveni amb Antenor, lliurant la seva pàtria als grecs. Virgil concorda amb Quint d'Esmirna a presentar-lo lluitant fins a la fi per salvar Troia i no abandonant-la fins a l'últim moment.

Quant a l'última part de l'Eneida, baixa el nivell respecte als anteriors capítols. Les guerres al Laci no estan descrites amb l'entonació veritablement èpica que havia fet l'autor respecte a la destrucció de Troia, en els amors de la reina Dido i en el famós descens als inferns que es conté en el llibre VI.

Virgili no va tractar de pintar cap època en particular, ni àdhuc la pròpia. Intentà obrir nous camins als seus descendents; el mateix Virgili diu que l'Eneida no va ser la seua obra inspirada i es retreia haver-la escomés sense la preparació suficient amb aquestes paraules: Tantum opus penis vilio mentis ingressus.

Altres poemes de Virgili, presos de Grècia, però amb un caràcter més original són:

  • Les Bucòliques i les Geòrgiques van subsistir sempre com a obres mestres, com a sàvies lliçons d'economia agrícola, i com a models de poesia malenconiosa. En les Bucòliques i les Geòrgiques són trets a col·lació autors de Grècia com Pitàgores, Epicur i sobretot Plató, perquè quan el poeta va arribar a Nàpols es preparà per a l'eloqüència amb la pràctica dels models grecs que van deixar-li una profunda petjada, i amb l'estudi de sistemes filosòfics grecs. En aquests poemes es reflecteixen clarament les teories gregues de l'organització de la matèria, de la immortalitat de l'ànima, de les seues transmigracions, de la constitució de tots els éssers d'aquest univers.
  • Altres poemes menors com el Galex (el mosquit), el Moretum (guisat de camp), la Copa (la tavernera), tenen un nivell poètic molt menor que la resta de les seues obres. S'hi ofereix un testimoniatge dels costums, gustos i coneixements del gran poeta.
  • També cal destacar l'obra titulada Les Èglogues, mitjançant la qual es mostra la pàtria romana abatuda per les faccions i aixecada per August.

També cal citar a un fill de cavaller romà, Ovidi, dins de l'èpica romana, encara que la Metamorfosi pertany a la mitologia; no té una intenció èpica.Va ser un superdotat per a tots els assumptes que va conrear juntament amb la tragèdia:

  • Va escriure el poema elegíac en les Tristes i les Pòntiques.
  • La declamació seguint les escoles retòriques.
  • Conreà l'art didàctic precrivint Remeis d'amor.
  • Cronologia històrica: publicà el primer dels Fastos en vers.
  • Poemes elegíacs que va escriure en el seu desterrament manat per August a les més allunyades fronteres orientals de l'Imperi, a Tomi, a la vora del aam Negre,aper causa encara desconeguda e,ntot iue relacionada amb el caràcter lasciu dels seus escrits, lloc on va morir sense poder tornar a Roma.

Per aquesta època la comèdia i la farsa havien perdut importància a favor dels mims o pantomimes, que van aconseguir gran èxit.

Amb el consolat de Ciceró i en temps de Catul, la tragèdia, tal volta perquè no era més que una importació de l'art grec, havia guanyat els sufragis necessaris dels erudits i el favor del públic juntament amb els mims (pantomimes), espècie de farses (sainets) en què la improvisació i el gest de l'actor semblen haver constituït l'element més important. Eclipsaven aquestes farses tots els altres gèneres escènics i obtenien una immensa popularitat.

L'autor de mims més prestigiós fou Leberi, cavaller romà, com ho havia estat l'autor satíric Lucili. Se li coneix per l'anècdota que, tenint ja una edat avançada de 60 anys, Juli Cèsar li va obligar a eixir a escena per representar alguna de les seues pantomimes i disputar el premi de l'habilitat escènica. El poeta va passar comptes en el seu pròleg admirable, que no és més que una eloqüent protesta contra la violència executada amb un home lliure, un cavaller romà i contra la tirania d'un dictador. Juli Cèsar, en la seua irritació, va concedir el primer premi al seu rival, que l'havia merescut menys.

Un altre autor prestigiós de mims fou Publili o Publi Sirus, als quals l'antiguitat concedí un mèrit especial, perquè contenien sentències morals en vers, que han arribat en un nombre de nou-centes, superior a les d'un altre autor conegut (Matti), que va tenir més reputació per la seua fidelitat a la memòria de Juli Cèsar que pels seus mims, cap de les quals ens ha pervingut.

La tragèdia a Roma no tingué massa èxit i desaparegué de l'escena:

  • Només es llegia en privat.
  • Les seues representacions estaven destinades als «esperits selectes» poc nombrosos.

Però, la tragèdia, sota el consolat de Ciceró i en temps de Catul, va reunir els sufragis necessaris i s'havia guanyat el favor públic com un gènere purament literari.

Entre els autors cal destacar:

  • Gai Asini Pol·lió.
  • Vari, un dels amics de Virgili, autor d'una tragèdia titulada Thyestes, la celebritat de la qual és l'única cosa que ens n'ha arribat.
  • Ovidi, que va escriure una obra coneguda amb el nom de Medea, de la qual només coneixem un fragment molt curt i incomplet.

Finalment, com la comèdia, va produir dos grans actors com Esop i Rosci. A la fi dels temps d'August va evolucionar el mim cap a les pantomimes, espècie de ball mímic, i va tenir els seus més cèlebres actors en Bàtil i Pílades, i més endavant Hitas.

Alguns autors satírics són:

  • Marc Terenci Varró, que, alhora que poeta, historiador i gramàtic, havia escrit sàtires, mescla de prosa i vers, en què analitza la política i les anomalies del seu temps ridiculitzats amb la major vivesa.
  • Horaci, natural de Pulla, es va consagrar a escriure obres satíriques al més familiars i elegants possible. Va escriure sàtires, epístoles, entre les quals és de les més famoses l'Epistola ad Pisones, que tracta de l'art de compondre i escriure, i que s'ha denominat Art poètica; també odes i epodes, en la seua major part magistrals imitacions de la poesia grega, dotades de gran talent i entusiasme líric.
  • Catul, que va intentar primer a Roma assajar la poesia lírica en alguns passatges dels seus poemes Thetys i Barallo i en algunes odes notables, amb grans elegies i epigrames.
  • Tíbul i Properci, poetes elegíacs imitadors dels grecs, encara que el segon es considera un dels cantors més originals de Roma abans de Lucreci.
    • Tibul (54–19 ae, es va educar a casa del seu avi patern a Pedum, on va rebre aquelles impressions de la vida del camp que després materialitzà en els seus poemes, ocultà el nom de les seues estimades Dèlia i Nèmesi i probablement es va amagar amb el nom de Ligdam en el llibre tercer de les seues Elegies. Amb el nom de Tibul corren quatre llibres d'Elegies de les quals només els dos primers poden atribuir-se-li amb seguretat; el tercer, titulat Panegíric de Mesala, és de nivell tan discret que no degué ser seu. Al quart li'n falta la inspiració dels dos primers i relata els amors de Corint i Sulpícia. Els quatre llibres sumen 37 breus poemes, escrits en dístics elegíacs, tret del Panegíric de Mesala, escrit en hexàmetres. Tibul és, amb Virgili, un dels pocs poetes romans amb veritable sensibilitat; l'amor és la seua vida i manca de l'altivesa del romà típic; odia i tem la guerra, per la qual cosa segurament es va limitar a complir amb la seua expedició a Aquitània acompanyant Mesala. Va pertànyer també a la nova generació de poetes que en la segona meitat del govern d'August critica la degradació dels caràcters i el complet oblit del vigor republicà. L'edició príncep de les poesies de Tibul sembla haver estat feta cap a 1472 i s'atribueix a la cura de Florenci d'Argentina.
    • Properci (51–15 ae) provenia d'una família rica provincial de l'ordre eqüestre i alguns biògrafs creuen que va ser un dels tres-cents cavallers que van immolar Juli Cèsar en vèncer la Guerra civil romana; si no fou així, almenys se li van confiscar els béns. Cantà el seu amor a Cíntia i alguns crítics pensen que sota aquest nom s'oculta un personatge reial, el d'Hòrtia, mètricament equivalent, que va ser l'heroïna de les seues elegies i els versos de les quals elogien autors com Horaci i Ovidi. Va deixar quatre llibres d'Elegies:
  • Els tres primers dedicats exclusivament als seus amors i als incidents de la seu vida privada. El quart versa sobre llegendes i història de Roma.
  • És un gran imitador dels poetes grecs com Calímac i Filetes.
  • El seu estil és una mica amanerat, poc natural, didàctic, per semblar un erudit de la història i la mitologia; el desig de presentar comparacions i records mata l'afecte i el sentiment que és l'ànima de l'elegia.
  • Se li pot considerar un poeta sincer i enèrgic quan deixa a un costat els mestres alexandrins i agrada quan particularment escriu els costums senzills i la vella ètnia llatina en oposició a la corrupció de la seua època.

En didàctica destaca Lucreci, nascut al 14 ae, que va ser el més original poeta didàctic de l'època amb el seu famós poema De rerum natura, amb la gran força d'arguments i els magnífics quadres que desplega en favor de les doctrines gregues d'Epicur, de la filosofia de les quals és apologeta. És una de les obres romanes més admirables que ha produït el geni local. Va nàixer al 94 ae i es va suïcidar al 51 ae; es creu que va ser a Atenes i va tenir com a mestres Zenó i Fedre; va escriure el seu poema en sis llibres dedicat al seu amic Memni; l'inesperat suïcidi de l'autor va fer a Ciceró corregir i editar el poema epicuri, un dels pilars del materialisme del món antic, oposat a l'estoïcisme. Lucreci pretén alliberar les persones del temor a la mort i redueix tot a la matèria, nega l'existència de déus que intervinguen en els actes humans i en la natura; l'ànima no és immortal ni diferent al cos i mor amb aquest. «Res no naix del no-res, res no torna al no-res». Com a característiques de la seua obra poètica cal destacar:

  • L'elevat to.
  • El seu enginy, que més que buscar la glòria de l'artista cerca la glòria del filòsof i discorre amb elevada argumentació i profund talent sobre l'origen i el destí del món.
  • Tenint en compte el principi de la seua filosofia Ex Nihilo nihil fit, aquest destí del món el troba en l'amor, causa de tot i que tot ho dirigeix, i el temor és font de tota religió.
  • Lucreci no va tenir predecessors en la literatura llatina i és el primer que va fer sentir un cant d'aquell gènere a Roma i l'estat incult de la llengua en l'època en què Lucreci va escriure el seu poema dona més valor a la seua obra.

La prosa en aquest període subministra obres no menys notables per forma i fons i per la categoria dels seus autors, alguns dels quals són:

  • Juli Cèsar i la seua obra Comentaris sobre la guerra dels gals i sobre la guerra civil (De Bell Gallico), model de precisió nerviosa i elegant simplicitat. S'adverteix en llegir-los que és el soldat que ha manejat l'espasa qui exercita la ploma i que l'home d'estat està ocult a l'ombra de l'escriptor.
  • Sal·lusti (n. 85 ae, va escriure Història de la conjuració de Catilina, la de la Guerra de Iugurta, i una Història dels principals successos de la República, de la qual només han restat fragments. Profund en les seues anàlisis polítiques, mai va descurar l'estil. Va nàixer a la ciutat sabina d'Amiternum (56 ae–34 d). L'estudi dels historiadors li va ensenyar a meditar en els esdeveniments dels pobles, i en les seues institucions i costums va aprendre a veure l'origen dels mals que la majoria atribueix a causes del moment. Va arribar a tribú de la plebs i a senador i el seu temps era de desordres. Va ser a Àfrica amb Juli Cèsar i fou propretor de Numídia. La primera de les obres citades té per objecte la conjuració de Catilina, que, esperonat pels deutes, i ajudat per la joventut més depravada de Roma, havia concebut la idea d'assassinar en una nit els cònsols i incendiar Roma i, secundat pel poble i per l'exèrcit, apoderar-se de la ciutat, derrocar la República i establir un govern despòtic. En la segona obra, Bellum Iugurtinum, tracta la mort dels hereus del tron de Numídia a mans de Iugurta, que havia comprat els senadors de Roma per fer més profitós el seu crim fins que les legions de Mari pacificaren la zona i Jugurta va ser portat presoner a Roma.
  • Titus Livi, que emprà vint anys a escriure la Història de Roma en 142 llibres, perduts en la seua major part uns i conservats en epítome uns altres, caracteritzats per:
    • Una molt extensa quantitat de fonts i materials.
    • Una especial atenció als valors estilístics, narratius, literaris i lingüístics de l'obra, manifesta en l'exposició de fets, els discursos intercalats dels personatges i la gravetat d'alguns dels judicis.
    • Alguns errors inevitables i certa superstició que arrabassa part de crèdit a diverses de les seves afirmacions.
  • Corneli Nepot, contemporani i amic d'Àtic, comtemporani d'August, autor d'una Victòria de Macedònia i Orígens del món, del qual només ens queda un extracte redactat per Justini en les Historiae Philippicae ex Trogo Pompeio, libri XLIV.
  • Troge Pompeu, autor de Vides dels grans capitans.
  • Octavi August, per l'obra Monument d'Ancira.

En retòrica (l'art de declamar) cal destacar:

  • Hortensi, que va equilibrar per un temps la celebritat de Ciceró.
  • Marc Tuli Ciceró, natural d'Arpino, que va conrear aquests gèneres:
    • Poesia.
    • Filosofia.
    • Jurisprudència.
    • Història.
    • Gènere epistolar.
    • Gènere oratori.
    • Política.

El gran camp de Ciceró va ser l'oratòria per la seua eloqüència florida, abundant, més asiàtica que romana: ens han quedat cinquanta-sis discursos de la seua eloqüència.

En agricultura i jurisprudència, les dues branques cabdals de la ciència romana, cal destacar:

    • Marc Terenci Varró, en agricultura, que als vint-i-quatre anys, va escriure el seu llibre De re rustica, tractat metòdic del cultiu dels jardins i les oliveres, de l'art de criar els bestiars, de la sustentació dels cereals i de la caça i la pesca.

Tots aquests autors van ser famosos per les seues obres, de les quals només trobarem imperfectes residus en les obres ja del segle V de: Pandectas i Institucions del gran emperador romà d'Orient Justinià.

En astronomia va destacar Publi Nigidi Fígul, del qual queden fragments poc importants.

En arquitectura va destacar Vitruvi, nomenat per August inspector dels edificis públics; va escriure l'obra titulada Tractat d'arquitectura en estil senzill, concís i alhora fosc.

En medicina destaquen:

  • Antoni Musa: era llibert, i fou elevat a cavaller per haver guarit August d'una malaltia que feia perillar la seva vida.
  • Aule Corneli Cels. No se sap res cert sobre la seua vida; ens n'ha quedat només un llibre, escrit amb tal elegància que se li sol denominar "el Ciceró de la medicina".

Des de la mort d'August fins al regnat d'AdriàModifica

Vegeu també: AdrianoEn aquesta etapa tot canvia per:
  • El temor de la mort
  • La necessitat i gust de la servitud
  • La rivalitat o el despotisme dels emperadors perverteixen les condicions de la literatura.

La seua decadència lenta i imperceptible primer, es marca més a mesura que la moda de les lectures públiques i privades avança.

En la poesia dramàtica es va donar a conéixer l'escriptor ibèric Luci Anni Sèneca, famós filòsof que ha deixat nou tragèdies preses d'assumptes grecs però arranjades segons la filosofia estoica per una mescla de màximes. La desena tragèdia que va escriure titulada Octavia, tracta un assumpte romà i sembla haver estat escrita per llegir-se més aviat que per al teatre.

Altres autors dignes d'esment són i Pomponi Secund, els elogis del qual i no les seues obres ens queden.

En la comèdia cal destacar Vergini Romà, autor de mims i comèdies a estil de Menandre, Plaute i Terenci, els quals, segons Plini el Jove, mereixen els majors elogis, perquè ridiculitzaven, sota un vel transparent, els vicis i desordres de l'època.

L'epopeia en aquest període és més històrica que un relat novel·lat inspirat i es caracteritza per:

    • L'absència d'aquests relats del meravellós que va caracteritzar a altres períodes.
    • El gust per les expressions retòriques.
    • El fals gust propagat per les lectures públiques.

Conseqüència d'això és que ja no tornaria a fer-se una obra com, per exemple, l'Eneida.

El poema èpic més notable d'aquest període és una obra de l'ibèric Lucà, titulada La Farsàlia, 38 de, nebot de Sèneca. L'obra tracta la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu, en un vers molt retòric i declamatori, però amb una excel·lent veracitat històrica que fa d'aquesta epopeia més història poetitzada que una epopeia estrictament parlant; l'heroi en realitat és l'estoic Cató d'Útica. Les característiques més destacades d'aquesta obra són:

    • El poeta narra però no pren partit, suggereix més que afirma i manca d'un final ostensible.
    • Manca contingut ètic i religiós, ja que l'obra no moralitza ni hi fa intervenir els déus.
    • És, per tant, una narració versificada, sovint de gran bellesa i patetisme, composta per ser declamada.

Un altre autor destacable en l'èpica d'aquest període és Valeri Flac amb la seua obra titulada Argonàutiques, encara que es considerava que hi ha molt d'imitació de l'obra de l'autor grec Apoloni. Es tracta de les aventures i famosa expedició dels Argonautas, però manca d'originalitat en certs passatges.

Les guerres púniques presten a Sili Itàlic, orador i poeta alhora, l'ocasió d'una temptativa poètica, en què la professió i imitació ocupen el lloc de la inspiració.

Finalment, pot col·locar-se entre les epopeies llatines d'aquesta època la Tebaida d'Estaci, que narra amb poca unitat però gran bellesa la història dels set contra Tebes.

Durant el període anterior, el gran Ciceró, mestre de l'oratòria, i el net adoptiu d'August, Cèsar Germànic, havien realitzat una important obra de traducció a hexàmetres llatins el poema dels Fenòmens d'Arat i havien compost el segon altre poema didàctic titulat Diosemeria o Pronòstics, a imitació de diverses obres gregues de diferents autors.

També cal destacar en astronomia M. Manili, amb l'obra titulada Astronòmiques, que potser manca de belleses poètiques, però interessant per a la història de l'astronomia i l'astrologia.

En la sàtira cal destacar:

  • Persi i les seves Sàtires en nombre de sis, concises i de tan elaborat llenguatge que arriben a l'obscuritat.
  • Juvenal, que va escriure sàtires amb gran energia i ironia, atacant severament la decadència moral de Roma.
  • Marcial, natural d'Ibèria, que va escriure catorze llibres d'epigrames, de gran picardia i enginy, i importants també per les seues notes costumistes sobre la vida a Roma; manca de la severitat ètica de Juvenal.
  • Uns altres com Turnus, Getúlic i Volcaci Sedigit, dels quals posseïm alguns versos notables sobre el rang dels poetes dramàtics de Roma i el seu mèrit relatiu.

En prosa històrica cal destacar:

  • Vel·lei Patercle, que va escriure un compedi d'història romana amb sentències filosòfiques i d'adulació a Tiberi i, a no ser per alguns arcaismes i quadres més violents que naturals, es trobaria col·locada en un lloc més preferent. Aquest historiador llatí va nàixer al 19 ae i es va morir en el 31 de; va acompanyar Gai Cèsar en la seua entrevista amb el rei dels parts i guanyà el càrrec de prefecte de cavalleria a Germania, Panònia i Dalmàcia. La seua obra es titula C. Vellei Paterculi historiae romanae ad M. Vinicium cos. Libri II. És un compedi d'història universal en relació amb la història de Roma i es considera model de compendios, clar, concís, però adula massa a Tiberi i Selaius.
  • Tàcit, autor de Germania, història contra la corrupció romana. També va escriure Vida d'Agrícola, dedicat a l'honradesa del seu avi, i Annals i Historia, quadres profunds de la societat romana i dels emperadors. Se li atribueix també Causes de la corrupció de l'eloqüència romana. És un filòsof de gran virtuosisme que es caracteritza per ser un gran observador i les seues màximes.
  • Altres autors són Quint Curci, autor d'una vida d'Alexandre el Gran; Suetoni, historiador que va compondre la Vida dels dotze Cèsars, en què es deté especialment a assenyalar els seus defectes morals; Flor o Valeri Màxim, compilador de sentències morals aquest últim.

L'art declamatori, de l'època d'August, va ser substituït per la retòrica, que va donar vida a nombrosos retòrics que ens dona a conéixer Suetoni en una recopilació.

En destaca Marc Anneu Sèneca amb els seus dos llibres titulats Persuasives i Controvèrsies: ofereix la matèria de les discussions que cobrien les escoles de retòrica.

Un altre autor n'és Quintilià, natural de Calahorra, amb el seu llibre Institucions oratòries: proposa com a model de la llengua Ciceró i intenta restaurar l'ideal d'una formació integral i humanística de l'orador; i Plini el Jove amb la seua obra <i id="mwA7c">El panegíric de Trajà</i> i especialment les seues Cartes, que ens descobreixen molts detalls i costums desconeguts del seu temps, així com l'abús de les lectures públiques i el nom dels autors que s'hi van lliurar.

En filosofia destaca Sèneca el Jove, amb els seus Dotze tractats filosòfics, forjats en una prosa preciosista plena de conceptisme, paradoxes i antítesis, més onze Cartes morals a Lucili, que són en realitat un tractat moral en epístoles. També és autor d'una espècie de sàtira burlesca contra l'emperador Claudi titulada Apocolocynthosis i un llibre de Qüestions sobre la natura, tracta de física.

Plini el Vell, oncle del Jove, va atorgar a les ciències naturals un lloc important en el seu Naturalis Historia, vasta enciclopèdia en 57 llibres que va ser compendiada per Solí; els ibèrics Columel·la i Pomponi Mela van tractar, respectivament, sobre agricultura i geografia.

Fedre va compondre una col·lecció de Rondalles plena de concisió, elegància i moralitat, i Petroni va escriure una novel·la en prosa i vers de detalls eròtics i enginyosa poesia dirigida contra Neró en el Satiricó, que es conserva incomplet

Des d'Adrià fins a Ròmul AugústulModifica

Abans del regnat de Marc Aureli la literatura llatina ja era cosmopolita; no sols es conreava a Roma sinó en ciutats com Bizanci, Alexandria, Milà i a les primeres ciutats de la Gàl·lia.

Després de Marc Aureli, la literatura decau i ja no recuperarà l'antiga esplendor:

  • La transició del paganisme expirant a l'organització del cristianisme cada vegada més dominant.
  • La barreja invasora de les poblacions bàrbares.
  • El gust de la gramàtica substitueix el sentiment més elevat de la literatura.

Gran part de la poesia d'aquesta època ha estat transmesa a partir de l'anomenada Anthologia llatina, dins del Codex Salmasianus, denominat així pel seu posseïdor, l'humanista francès Claude de Saumaise (1588-1653), que conté l'obra heterogènia de poetes llatins tal vegada originals en la seua major part del nord d'Àfrica: Pentadi, Reposià, Vespa, Osidi Geta i l'anònim Pervirgilium Veneris. És una espècie d'himne en honor a Venus, a imitació del poema secular d'Horaci atribuït a Flor o a Vibia Chelidon. Captambé destacar aucilio,amb el seu elegant poema Sobre l'Etna i Dionís Cató, amb el seu poema Els Diòtics.

Serenus Sammoticus ha deixat un poema obscur titulat Sobre les malalties i els seus remeis, que sols és una continuació de receptes versificadas. Aquest autor, que va viure al segle III de segons Capitoli, va reunir 62.000 volums per a la seua biblioteca i Alexandre Sever li escollia les seues lectures particulars. Mor en un festí per ordre de Caracal·la i passa per ser l'autor d'un poema de medicina: Q. Seveni Sammonici de medicina praecepta saluberrima de 1.115 versos hexàmetres i 65 capítols; comprén multitud de preceptes curatives de Plini i Dioscòrides amb versificació acurada. Baemer li atribuí un altre poema: De tingendis capillis.

Nemesià era cartaginés i va viure en el 284; va escriure tres poemes sobre la caça, la pesca i l'art nàutic titulats Cynegeticas.

Calpurni Sícul va ser secretari de l'emperador Car; va escriure èglogues i bucòliques, algunes de les quals són atribuïdes a Nemesià; Virgili i Teòcrit foren els principals models d'aquestes composicions fredes i elegants, desproveïdes d'originalitat.

En retòrica destaca Ausoni, nascut a Bordeus el 309; fou professor d'eloqüència, comte, qüestor, prefecte del pretori, cònsol, procònsol, i preceptor de l'emperador Gracià; va escriure en vers Epigrames, Efemeride, Parentalias, Epitafis, Poema sobre els dotze Cèsars, Ludus septem Sapientum (comèdia), Idil·lis, Descripció de Mosel·la. Aquestes poesies, més d'un polígraf que d'un poeta inspirat, contenen enginy i ciència, però amb poc d'art.

Un altre autor, Ruf Fest Avié, que no ha de confondre's amb el fabulista contemporani Avià, autor de quaranta-dues rondalles, mort abans del cinqué segle; Avié fou poeta geogràfic i didàctic, i va escriure:

  • Una obra de geografia titulada Descripció del món, còpia de Dionís de Charan.
  • Un poemari titulat Oda marítima, elegies i epístoles.
  • Se li atribueix un resum de La Ilíada.

També cal citar el poeta didàctic Sever Sant, que va viure sota el regnat de Teodosi, i escrigué sobre la mort dels bous, versos en què es troba amb sorpresa un elogi de la religió denominada cristianisme.


Entre els novel·listes destaca Apuleu, que va escriure la seva famosa Metamorfosi o L'ase d'or, en el qual algun erudit albira continguts neopitagòrics, però que per a uns altres no és més que un quadre al·legòric dels desordres morals i les supersticions de l'època. Altres obres seues són Liber de món i Déu de Sòcrates.

Al segle V de cal destacar:

  • El poeta Claudià, que unit sobretot a Estilicó, ministre de l'emperador Honori, exercità tots els gèneres des de l'epopeia a la sàtira; es recorda especialment el seu poema El rapte de Prosèrpina i Invectives contra Rufí i Eutropi.
  • Rutili Namacià, que escrigué un llibre de viatges titulat Itinerarium seu De redita, molt crític amb el cristianisme incipient.
  • Sidoni Apol·linar, un sacerdot cristià que publicà 24 poemes en què predomina el gust del panegíric.
  • Alcim Eedici Avil, bisbe de Viena en el Delfinat i el qual, en un poema en cinc cants, Mosaicae historiae gestis, testifica grans coneixements sobre l'antiguitat.

Al segle VI de cal destacar:

En la prosa històrica cal destacar una compilació feta sense massa talent sota l'epígraf d'Història Augusta: tracta sobre la vida dels emperadors Adrià, Antoní Pius, Marc Aureli... fins a Carí.

D'autors destacats de prosa històrica, hi ha:

En retòrica destaquen:

  • Marc Corneli Frontó, que va escriure De diferentiis vocabulorum.
  • Apuleu, amb la seva obra Apologia, fou acusada de màgia, i la Florida, declamació retòrica eminent.

D'altra banda, els panegírics s'havien posat de moda des de Plini el Jove i el nombre de prosistes i poetes que es consagrà a aquest gènere va créixer prou en aquest període: hi destaca Ennònic, que va pronunciar el 508 el fastuós Elogi de Teodoric.

Entre els epistolars d'aquest període després de Frontí i Marc Aureli, cal esmentar Símmac, famós prefecte de Roma, que va lluitar en va, amb gran eloqüència i convicció, en pro del restabliment de l'altar de la Victòria i dels ritus pagans. Les seues Cartes publicades en deu llibres es trobaren al segle XIX: contenen curioses instruccions sobre el moviment religiós social d'aquells dies i sobre les passions paganes, interessades a combatre la invasió de les idees cristianes.

En matemàtiques Boeci i Juli Fírmic Matern; més curioses les obres d'aquest últim pels estranys capritxos que contenen que no per les discussions científiques.

En arquitectura civil i tractats militars destaca Frontí, que comandà els exèrcits romans a Bretanya sota les ordres de Domicià i fou encarregat de la inspecció dels Aqüeductes de Roma, obra en què els descriu i preciosa per les instruccions arqueològiques que conté. Els seus Estratagemes, que solen situar-se entre els escrits militars, són un repertori d'anècdotes, en què prova sovint la seua escassa crítica.

Vegeci ens va deixar un Tractat d'art militar, dedicat a l'emperador Valentinià II o Teodosi, el millor de l'antiguitat a Occident.

La medicina es donà a l'escola de Salern, dirigida pels monjos de Mont Casino, una celebritat que no s'ha esborrat.

En economia agrícola destaca Palladio: va escriure De Re Rustica amb un estil jactanciós, amb incorreccions i neologismes.

En geografia destaquen els itineraris de tota mena, la cosmografia i els escriptors Solí Publi, Víctor i Vivius Secuester.

En dret destaquen:

  • L'emperador Adrià: va tenir la iniciativa en la revolució del Dret romà com a promotor de l'Edicte perpetu, que substituïa els edictes anuals que anteriorment pronunciaven els pretors, amb ajuda del redactor Salvus Julià.
  • Amb Septimi Sever va florir Ulpià, famós per la seua desgraciada fi i nombrosos treballs sobre dret. També hi va destacar Juli Paulus, conseller de Septimi Sever, amb 2.800 fragments de les seues obres que passaren al Digesto amb aquestes remarcables:
    • Vuitanta llibres Ad Edictum
    • Deu i vuit llibres Ad Plautium
    • Quatre llibres Ad Netarium
    • Deu i set llibres Ad Sabinum, Ad Vitellium, notae ad Scevolam, ad Julianum, ad Papinianum
    • Deu llibres Ad legem Juliam ert Papiam
    • Vint-i-sis llibres quastionum
    • Vint-i-tres llibres responsorum i libri quinque sentetiarum
  • Valentinià III feu decidir al Senat quins havien de ser els rescriptes dels prínceps i els juristes, les opinions dels quals havien de constituir autoritat en matèria judicial.
  • Teodosià i el seu Codi, recopilació de les constitucions dels prínceps, treballat per vuit juristes de dret civil, públic i eclesiàstic. Aquest codi es considera més important que el seu precedent, el Codi Gregorià perquè ha arribat fins a nosaltres íntegre i perquè va tenir valor legal. Teodosi II al 429 de va crear una comissió amb l'encàrrec de completar el Codi Gregorià i Hermogià mitjançant aquesta nova recopilació de totes les constitucions imperials publicades després de Constantí. Una altra comissió del 435 de va acabar el treball en el 438 de la nostra era.
  • L'emperador romà d'Orient Justinià I, que va regnar del 527 al 565, va fer-hi encara més: manà al seu canceller Triborià, amb la col·laboració de Teòfil i Doroteu, reunir els treballs dels seus antecessors (vegeu Corpus Iuris Cívili) en un cos complet les Novel·les, les Institucions de Gai, les Sentències de Paulus, els Llibres de Papià, titulats les Pandectas o Digesto. Justinià va fondre la infinita varietat de lleis romanes dels deu segles anteriors al seu regnat i és una viva imatge del dret clàssic.

Finalment, els compiladors i gramàtics havien de trobar lloc i favor al costat d'aquests emperadors positivistes i enciclopèdics:

  • Aule Gel·li, autor de les Nits Àtiques, obra miscel·lània que conté tota mena d'instruccions per als moderns.
  • Noni Marcel, autor del llibre De propietate sermonum.
  • Macrobi i els seus Estudis sobre la diferència de les paraules gregues i llatines i Comentari al somni d'Escipió. Aquest cèlebre gramàtic llatí va nàixer probablement a Grècia o en algun lloc d'influència hel·lenística al segle IV de, i va ser contemporani d'Honori i Teodosi el Gran. Escrigué una altra obra titulada Els saturnals en 7 llibres; tenia un fill per a la instrucció del qual va compondre obres sobre molt diverses matèries en forma de diàleg: Gastronomia, Agricultura, Correccions del calendari romà, Història de l'influx exercit pel Sol en les creences mitològiques, etc., i fins i tot de dialèctica, obres que usaren molt els filòsofs i teòlegs de l'edat mitjana. Escrigué també un Comentarium in somnium Scipionis (‘Comentari al somni d'Escipió’) que va escriure Ciceró al final de la seua República, i també In sunmium Scipionis libri duo a manera d'enciclopèdia que resumeix:
    • Els coneixements fins llavors adquirits sobre els principals fenòmens físics del cel i la Terra.
    • Dissertacions metafísiques sobre els somnis.
    • Exposicions de doctrines pitagòriques relatives als nombres.
  • Sidoni Apol·linar, professor de gramàtica, natural d'Alexandria, estudià gramàtica en el 335 ae. Ell i el seu fill van compondre moltes obres en prosa i vers per reemplaçar els autors pagans. En destaca l'obra Gramàtica o retòrica, on harmonitza passatges dels escriptors del paganisme amb preceptes de l'Evangeli.

Tanca aquest últim període de la literatura llatina els gramàtics comentaristes:

  • Servi, que fou un gramàtic que visqué al segle IV de. Sabem de la seua existència perquè Macrobi el cita en Els Saturnals i la seua obra principal era un Comentari sobre Virgili, alterat i compendiat pels copistes de l'edat mitjana; malgrat això, és un tresor per a l'estudi de la història i la mitologia antiga. També va escriure In Secundam Donati editionem interpretatio i De ratione ultimarum syllabarum ad Aquilium liber.
  • Diomedes.
  • Priscià Carisi.
  • Isidor de Sevilla.

. Tots aquests autors representen ja la decadència i succeeixen sempre en les literatures en el seu declivi, com per criticar-les i empobrint-les, sepultant-les en comentaris.

Literatura romana en grecModifica

Roma aviat conquista la Magna Grècia i altres colònies occidentals de parla grega, i al -146 s'apodera de la mateixa Grècia. Fins a la partició de l'imperi i la formació de l'Imperi romà d'Orient el 395, en què la literatura grega reprèn la seva marxa independent, part de la literatura escrita en grec pertany clarament a la literatura romana des d'un punt de vista tant polític com cultural, sobretot en el cas d'historiadors de tema romà com:

  • Polibi (200–118 ae) i la seua Història general.
  • Dionís d'Halicarnàs (mort cap al 7 ae) i les seues Antiguitats romanes.
  • Apià (meitat segle II).
  • Plutarc (ca. 46-ca. 120) i les seues Vides paral·leles.

El metge Galé (131-201), el personatge més significatiu de la medicina antiga després d'Hipòcrates, que va viure a Roma, en la cort imperial, la major part de la seua vida activa.

Claudi Claudià, poeta de la cort de l'emperador d'Occident Honori, escrigué la major part de la seua obra en llatí, però en grec Gigantomaquia i alguns dels seus epigrames.

La literatura de l'Imperi romà d'Orient constitueix la literatura bizantina.

Manuals contemporanis d'història de la literatura romanaModifica

  • Ludwig Bieler, Historia de la literatura romana, versió de M. Sánchez Gil, Madrid, Editorial Gredos, 1971.
  • Ernst Bickel, Historia de la literatura romana, versió de José Mª Díaz-Regañón López, Madrid, Editorial Gredos, 1982 (2009, ISBN 978-84-249-0196-7).
  • Manfred Fuhrmann, Literatura romana, versió de Rafael de la Vega, Madrid, Editorial Gredos, 1985.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Ludwig Bieler, Història de la literatura romana [1971], versió espanyola de M. Sánchez Gil. Madrid: Gredos, 1987, p.9
  2. Fuentes: Diccionari enciclopèdic Hispà-Muntaner. Barcelona: Montaner i Simon, 1887-1889; i Enciclopèdia moderna: diccionari universal de literatura, ciències, arts, agricultura, indústria i comerç. Madrid: Francisco P. de Mellado, 1851.

Enllaços externsModifica

  • Paul Albert (1827 - 1880): Historia de la literatura romana (Histoire de la littérature romaine, 1871). Ed. Xerris Delagrave.