Fuentes Claras

municipi de la província de Terol, Espanya

Fuentes Claras és un municipi d'Aragó, situat a la província de Terol i enquadrat a la comarca de Jiloca.

Infotaula de geografia políticaFuentes Claras
Bandera de Fuentesclaras.svg Escudo de Fuentesclaras.svg
Iglesia fuentes claras.JPG

Localització
 40° 51′ 49″ N, 1° 19′ 25″ O / 40.863611111111°N,1.3236111111111°O / 40.863611111111; -1.3236111111111
EstatEspanya
AutonomiaAragó
ProvínciaTerol

CapitalFuentes Claras
Població
Total461 (2019)
• Densitat12,58 hab/km²
Predomini lingüísticCastellà
Geografia
Superfície36,64 km²
Altitud909 m
Limita amb
Organització política
• AlcaldeDiego Hernández (en) Tradueix
Identificador descriptiu
Codi postal44340
Fus horari
Codi de municipi INE44112
Altres

Lloc webhttp://www.fuentesclaras. ...
Modifica les dades a Wikidata

La població és coneguda per haver-se registrat allà la temperatura més baixa en zones habitades d'Espanya: –30ºC a l'estació d'observació meteorològica de Calamocha el 17 de desembre de 1963, rècord oficial de fred des que hi ha mesuraments oficials.

ToponímiaModifica

La primera referència a l'actual nucli de població es remunta a l'any 1205, inicialment com a Fuentesclaras. Durant segles s’han fet servir dues versions: Fuentes Claras i Fuentesclaras, i actualment és oficial la primera.

El topònim es deu al gran nombre de fonts i brolladors que hi ha al terme muinicipal i que serveixen de reforç al cabal del riu Jiloca, regant una àmplia i fèrtil horta. En l'escut de la població s'utilitza la versió en llatí, Fonts Clarae, sense que se'n dedueixi forçosament que l'actual població tingui origen romà.[1]

Geografia físicaModifica

UbicacióModifica

 
Sabina mil•lenària, un dels arbres més singulars de Fuentes Claras

El municipi té un àrea de 36,64 km² amb una població de 461 habitants (INE 2019) i una densitat de 18,37 hab/km². Es troba a 7 km de la capital comarcal, Calamocha; a uns 65 km de la capital provincial Terol, i a uns 110 km de la capital autonòmica, Saragossa.[2]

OrografiaModifica

Fuentes Claras s'ubica sobre una terrassa quaternària, al costat de la llera fluvial del riu Jiloca, de sediments travertínics; és a dir, acumulacions de carbonat càlcic precipitades químicament al voltant de restes vegetals. Cap als marges del riu les acumulacions quaternàries de ventalls al·luvials i glacis formen superfícies planes de gran extensió, recorregudes per petites rambles, de les quals la més important és la de Cañamaría, a la riba occidental del riu. S'observa una forta transformació del paisatge que ha provocat l'aparició d'una pastura degradada amb domini del llistó al costat de grans extensions de cultius. Destaca en les rodalies, a l'est de la vila, el pic de Valdellosa, de 1.227 m d'altitud, amb matolls de port arbustiu amb presència de alzines i roures. Els paisatges són de zones conreades molt planes, entre els quals trobem zones de regadiu i de secà.[3]

La presència del riu Jiloca i les seves àmplies zones de cultiu fan que sigui una important zona d'aliment de la grua europea. La proximitat a la llacuna de Gallocanta permet que aquestes aus es desplacin en gran nombre a les diferents zones de cultiu de la zona del Jiloca.

HidrografiaModifica

Dins el patrimoni natural de Fuentes Claras són destacables els ulls, fonts naturals similars a les d'altres municipis de la vall del Jiloca, així anomenats a la comarca per la seva forma circular o ovalada.[4][5] Com és una zona molt plana afloren a la part més baixa. Són cinc masses d'aigua de petita extensió i estan connectades entre si per séquies que aprofiten l'aigua per regar. La massa d'aigua més gran ocupa uns 1.000 m². Al municipi es denominen Las Balsas. La profunditat màxima està entre tres i quatre metres i la mínima és d'uns 35 cm. Els materials calcaris de terra són de gran permeabilitat i permeten que l'aigua s'infiltri fins a l'aqüífer, alimentant el riu Jiloca.

És una zona magnífica per observar el milà reial, garses o ànecs collverds. També són nombrosos els crancs de riu.

Dins de l'arquitectura popular vinculada als usos de l'aigua destaquen les pesqueras, el safareig del Chopo,[6] el safareig de el Cubo)[7] i las Suertes.[8] Menció a part mereixen la Font de pedra i el Molí fariner, descrits en l'apartat de patrimoni civil.

Galeria fotogràfica

ClimaModifica

A grans trets, les variables climàtiques de la comarca del Jiloca defineixen un clima de tipus mediterrani continentalitzat fresc i una mica sec. Permet conrear sense necessitat de regs artificials cereals de gra d'hivern, vinya i plantes resistents com el safrà. En els horts i camps amb major grau d'humitat és possible el cultiu de lleguminoses, hortalisses, bulbs i certs cultius industrials com el cànem i el lli. També alguns arbres fruiters, però cal tenir en compte el risc d'alguna gelada a la primavera que arruïni la floració i impedeixi la recollida posterior dels fruits, el que passa amb certa freqüència.[9]

El 17 de desembre de 1963 es van registrar –30ºC a l'estació meteorològica de l'observatori VOR de navegació aèria de la població veïna de Calamocha, dada que va suposar el registre rècord oficial de fred en zones habitades d'Espanya.[10][11][12][13] Ambdues poblacions s'adjudiquen la paternitat d'aquesta marca, ja que l'observatori pertanyia oficialment a Calamocha però entre 1951 i 1980 va estar emplaçat al terme municipal de Fuentes Claras.[14][15]

HistòriaModifica

Les restes més antigues de població s'ubiquen a La Loma del Prado, zona situada al costat del límit municipal amb El Poyo del Cid. Seria una ciutat romana d'època imperial, potser fundada en abandonar-se el nucli urbà del municipi veí (actual jaciment de Sant Esteve) i hauria existit fins al segle IV d.C. Actualment no queden estructures en superfície, tot i que les restes aflorades han estat quantioses.

La primera referència sobre l'actual nucli de població de Fuentes Claras apareix a la Adjudicación de Diezmos y Primicias de las Aldeas de la Comunidad de Daroca del bisbe de Saragossa Ramón de Castrocol l'any 1205, recollida en el Llibre vermell de l'Arxiu Col·legial de Daroca, així com en un document del monestir de Casbas el 1209. La creació s'emmarca en el procés històric de la Reconquesta, en l'avenç de les tropes cristianes de la Corona d'Aragó cap al sud. Atès que els reis d’Aragó no només van enfrontar-se als musulmans durant l’Edat Mitjana –la guerra contra el Regne de Castella també va estar present– el rei Jaume II va ordenar la construcció de la ciutadella de Fuentes Claras l'any 1337. la zona del Jiloca en què es troba la localitat va ser atacada pel Regne de Castella durant la Guerra dels dos Peres entre 1356 i 1369. El 1361 Pere IV va manar fer obres a la ciutadella per resistir l'atac castellà.[16]

Des de 1414 Fuentes Claras va pertànyer a la Comunitat d'aldees de Daroca, concretament a la Sesma de Jiloca, i des d'aleshores la seva història va estar lligada a la comunitat fins al segle XIX. També va pertànyer successivament a la sobrecollida (des de 1488-1495), a la vereda[17] (des de 1646) i al corregiment (des de 1711) de la ciutat mencionada.

Amb la Divisió territorial d'Espanya de 1833 en províncies la població fou integrada a la província de Terol. En 1834 es va constituir com a ajuntament i des de llavors forma part del partit judicial de Calamocha.

Segons el Diccionario estadístico de Pascual Madoz, l'any 1847 el poble tenia 412 habitants repartits en 120 cases i mantenia una escola de primeres lletres amb 40 alumnes. L'economia local es basava en blat, sègol, ordi, cànem, patata, civada i safrà. També esmentava el bestiar de llana i l'abundància de guatlles, truites de riu, anguiles, barbos i crancs de riu. A més existia una pedrera de moles de molí fariner, avui abandonada.[18]

En 2003 es va incorporar a la Comarca del Jiloca,[19] dins el Pla de Comarcalització d’Aragó.

Geografia humanaModifica

Demografia[20]Modifica

Evolució demogràfica de Fuentes Claras
1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2004 2007 2010 2013 2016 2019
1.123 1.179 1.178 1.318 1.540 1.421 1.369 1.103 909 742 689 625 571 605 590 553 494 461

UrbanismeModifica

 
Plaça de la Concòrdia
Arquitectura[21]

Els edificis són de baixa altura, com a molt de dues o tres plantes. Les construccions tradicionals són de pedra i de gran gruix, llevat de les recents que utilitzen materials moderns.

Curiosament l'estil arquitectònic que impera en els principals edificis no és l'estil mudèjar aragonès propi de la comarca, sinó el barroc castellà posterior. Així mateix destaca l'escassa utilització com a material de construcció del maó a la vista en favor de la pedra.

ComunicacionsModifica

Història

Durant molts anys la via principal de comunicació fou la carretera N-234 que uneix Sagunt amb Burgos i que passa entre altres nuclis de població per Terol, Calatayud o Sòria. Històricament es remunta a l’antiga calçada romana que unia Saguntum (Sagunt) i Bilbilis (Calatayud), la qual cosa posa de manifest la seva gran importància històrica. Part del vial, a l’altura de Fuentes Claras, coincidia amb l'antic Camí Reial medieval que unia Saragossa y Terol.[22] La carretera passa pels afores del poble, aproximadament a mig kilòmetre del nucli urbà, i connecta amb un vial d’accés. Actualment ha perdut bona part d’utilitat amb la posada en servei de l’Autovia Mudèjar o A-23.

Més endavant va arribar el ferrocarril amb la construcció de la línia entre Calatayud i Terol, que va entrar en servei el 1901 amb parada als afores del terme municipal veí de Caminreal però a una distancia similar d’ambdós nuclis; de fet, la nova estació, inaugurada el 1933, va generar una agra polèmica entre els pobles per la denominació: Caminreal o Caminreal-Fuentes Claras, imposant-se finalment la primera.[23] La línia va funcionar fins 1985.

L’any 2001 va entrar en servei el tram de l'Autovia Mudèjar (A-23) entre Saragossa i València a l'altura de Fuentes Claras. Amb l’entrada en funcionament en la seva totalitat a partir de 2008 gran part del trànsit rodat passa per aquesta via, que transcorre paral·lela a la N-234 però una mica més allunyada del municipi. Per entrar o sortir d'ella és necessari desplaçar-s'hi fins a Caminreal o Calamocha.[24]

El poble se troba situat enmig d'un dels principals eixos de transport d’Espanya: el Corredor Cantàbric-Mediterrani, aproximadament en la meitat del tram Saragossa-Terol. És un corredor transversal que uneix per autovia (A-23 i A-68) i ferrocarril la costa est de la península (València) amb la costa nord (Bilbao i Santander).

Carreteres
Ferrocarril
Autobús

EconomiaModifica

Tradicionalment les activitats agropecuàries han constituït la base econòmica de la localitat, encara que en els últims anys ha canviat la tendència i tant la indústria com la construcció són les principals activitats.[25]

Sector primariModifica

Agricultura

Gran part del terme municipal està ocupat per zones agrícoles amb 3.334 hectàrees (un 90,4% del total), de les quals 346 són de regadiu. El principal cultiu és el dedicat a herbacis, amb 2.934 hectàrees (2.601 en secà i 333 en regadiu) i els fruiters ocupen 23 (20 en secà i 3 en regadiu). Destaca el cultiu de cereals per a gra (blat, civada, sègol i ordi) i en menor mesura de lleguminoses, patates, vinyes i fruiters.[26][27]

Pesca

Atesa la presència de nombrosos cursos d’aigua és freqüent la pesca de truita comuna, gobio, madrilla, barbo i cranc de riu americà (el qual ha desplaçat l’autòcton cranc de riu), tot i que per a l'autoconsum i la pesca esportiva, sense generar cap indústria piscícola.[28]

Ramaderia

Quant a la ramaderia destaca el bestiar porcí amb uns 17.500 caps; li segueix l'oví amb uns 2.300 caps i la resta correspon a aus i conills. En total, uns 20.000 caps de bestiar.[27]

Sector secundariModifica

 
Polígon industrial Azalenguas

Els anys 90 es va construir el polígon industrial Azalenguas, situat als afores del nucli urbà i al costat de la carretera general N-234. La factoria més important és una planta dedicada a la fabricació de components per a automoció (SMP Automotive Technologies), instal·lada el 2003, que actualment dona feina a uns 150 residents a la localitat.[29]

Sector terciariModifica

La comarca forma part del Camí del Cid, sèrie de rutes turístic-culturals que segueixen les passes que va recórrer Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, en el segle xi.[30] En concret la localitat forma part de l'anomenada Ruta de les tres taifes, entre Calatayud i Cella de 308 km, que es pot recórrer totalment o parcialment a peu, en bicicleta o en cotxe.

El municipi està envoltat de destacats exemples de l'Arquitectura mudèjar d'Aragó al llarg dels diferents municipis de la comarca del riu Jiloca. Més lluny es troba la ciutat medieval de Daroca i el castell de Peracense, a uns 35 km de la població. També a uns 70 km es troba la ciutat d’Albarrasí, famosa pel seu nucli urbà històric.

Pel que fa a espais naturals és destacable a uns 30 km la reserva natural de la Llacuna de Gallocanta, la major llacuna natural d'aigua salada d'Europa.[31]

Quant a allotjament, des de 2010 funciona l'hostal restaurant La Concordia, situat devora l’església parroquial.[32][27]

SímbolsModifica

 
Escut de Fuentes Claras
 
Bandera de Fuentes Claras

Fuentes Claras té escut i bandera oficials. Foren adoptats oficialment el 1993.[33]

Escut

Quadrilong amb base circular. En camp de gules (vermell), amb una font d'or (2 canelles d'atzur sobre ones d'atzur i argent) carregada d'un om, de sinople (verd), amb les arrels d'atzur, carregada, al seu torn, al tronc, de la xifra «1663», d'or, i ressaltant una cinta amb el Senyal reial d'Aragó, carregada amb la llegenda Fonts Clarae, de sabre (negre). Al timbre, corona reial oberta.

Bandera

En un drap les proporcions són d'una longitud equivalent a tres mitjans d'amplada. L'espai es distribueix en tres faixes: la primera vermella i la tercera groga, d'igual amplada (8/36 cadascuna); la segona o intermèdia, de color blau (d'amplada 20/36), en la qual es col·loquen les armes principals: una font d'or (dues canelles d'atzur sobre ones d'azur i argent) situada al centre de la bandera (inscrita en un rectangle de 16/36 d'alt per 14/54 d'ample), carregada d'un om, de sinople, amb les arrels d'atzur, carregada al seu torn, en el tronc, de la xifra «1663», d'or, i ressaltant una cinta amb el Senyal reial d'Aragó, en la qual es reflecteix la llegenda Fonts Clarae, de sabre.

PolíticaModifica

Govern municipalModifica

Batlles durant la Segona República (1931-1936)
Període Batlle Partit
1931 Pedro Manuel Pérez Fuertes[34] PRR
1931-1934 Enrique Esteban Julve[35] PSOE
Batlles durant el període democràtic (1979-actualitat)
Període Batlle Partit
1979-1983 Antonio Sánchez Sanz[36] UCD
1983-1987 AP-PDP-UL
1987-1991 AP
1991-1995 Mariano Pérez Pellicer[37] PP
1995-1999 Mariano Pérez Pellicer PP
1999-2003 Mariano Pérez Pellicer PP
2003-2007 Joaquín Sánchez Romero PSOE
2007-2011 Joaquín Sánchez Romero PSOE
2011-2015 Joaquín Sánchez Romero PSOE
2015-2019 M. Milagros Gracia Alfonso PAR
2019- Diego Hernández Bernal PAR
Resultats electorals
Eleccions municipals[38]
Partit 1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003 2007 2011 2015 2019
PAR - - - 2 2 3 - 3 3 7 4
PSOE - 3 3 1 1 - 4 4 4 - 3
PP - 4 4 4 4 4 3 - - - -
UCD 7 -
Total 7 7 7 7 7 7 7 7 7 7 7

Serveis públicsModifica

EducacióModifica

La localitat té un centre educatiu públic: el CEIP Nuestra Señora de los Navarros, vinculat al CRA Goya de Caminreal, amb un total de 36 alumnes.[39]

SanitatModifica

Hi ha un consultori, dependent del Servicio Aragonés de Salud, i una farmàcia. Depèn de la zona de salut de Calamocha i de l’hospital de Terol.[40]

CulturaModifica

Patrimoni arqueològicModifica

Jaciment de La Loma del Prado

Són les restes més antigues existents en l'actual terme municipal. Correspon a una ciutat romana d'època imperial, al costat de la partió amb El Poyo del Cid i hauria tingut fins a nou hectàrees d'extensió. S'hauria fundat per l'abandó gradual del poblat de Sant Esteve al municipi veí, localitzat a 1,1 km, i hauria durat fins al segle IV d.C. En superfície no es conserven estructures, encara que les restes aflorades han estat quantioses, sobretot tègules i carreus. Destaca un carreu de gres, en front del qual hi ha esculpit un cap de brau entre fulles d'acant, i una tessera d'hospitalitat en bronze, representant un dofí. Aquest jaciment podria identificar-se amb la ciutat de Leonica, esmentada en referències documentals antigues.[41]

Patrimoni civilModifica

Casa Grande

És l'edifici més emblemàtic d'arquitectura civil de la localitat, encara que podem trobar altres habitatges populars. L'any 1770 pertanyia a Joaquín Cayetano Cavero y Pueyo, IV Comte de Sobradiel (m. 1809), propietari també en aquesta època d'una gran hisenda rústica repartida entre Fuentes Claras i El Poyo del Cid.

És un edifici civil senyorial de dues plantes i àtic, construït en paredat. A la planta principal té una portada allindanada amb carreus i quatre balconades amb reixa de forja. L'escut nobiliari roman picat i per això no és pot reconèixer el llinatge que representa. A la planta superior i al voltant de la casa es troben petites obertures que conformen el colomar de la casa.

En el segle XIX o principis del XX l'edifici es va dividir entre dues famílies que van canviar l'estructura original de les obertures. La porta principal va ser cegada i es van obrir dos laterals, així com els balcons, que també van ser transformats. Actualment una de les meitats (la més propera a l'església parroquial) és propietat municipal i s'espera adquirir l'altra part per dur a terme la restauració de l'edifici com a equipament municipal.[42]

Fou declarat Monument d'Interès Local per la corporació municipal el 2008.[43]

Molí fariner

Va ser construït amb anterioritat a 1555. El 1731 pertanyia a José Latorre Alava, hidalgo veí de Burbáguena, qui ho arrendava a moliners professionals.

Es tracta d'un molí de la tipologia de contrabalsa. Construït en paredat, tapial i maó, segons diverses reparacions. Té quatre carcabans, de diferent factura, uns realitzats en pedra tallada i altres amb els carreus menys regularitzats. Posseeix un habitatge annex, al qual s'accedeix per un porxo d'entrada, sota el qual es troba un arc de mig punt de carreus molt modificat. La resta de la construcció alterna tàpia i paredat. Conserva en l'interior la maquinària del molí i de la fàbrica de llum. Aquesta última instal·lació va ser creada el segle XX per dur electricitat a la fàbrica de farines de Bello, que era dels mateixos propietaris. Va deixar de funcionar a principi dels anys 80.[44]

Colomar circular

Situat a l'entrada de la vila des de l'accés de la carretera general, és una torre de planta circular construïda en paredat. Les pedres més grans emmarquen l'entrada de la porta, amb llinda de fusta. Conserva l'arrebossat d'argamassa original. Té tres plantes, la inferior de magatzem i les dues superiors, a les que s'accedeix mitjançant escales de fusta, destinades a la funció de colomar.[45]

Creu de terme de la Pedra Plana

És un pilar votiu de pedra, format per una grada de graó únic, base i un sol cos que alberga tronc i edicle. Aquest últim és una capella on es podia llegir la dedicatòria i el nom de la víctima, totalment il·legible en l'actualitat. Coronat en forma de piràmide rematada amb una bola, medeix uns dos metres en total.[46]

Font de pedra

Situada en el carrer del mateix nom, amb dues canelles i coberta amb un arc de pedra. És esmentada al segle XIX, encara que pot ser molt anterior. No és la font original, ja que va canviar d'ubicació en els anys 90 del segle XX per facilitar el pas del trànsit rodat.[47]

Patrimoni militarModifica

Ciutadella

Al voltant de l'actual església parroquial queden restes d'una espècie de fortalesa de la qual es conserva un mur de 30 m de longitud i 4 d'alçada. Va ser manada construir per Jaume II el 1337 com a defensa contra les invasions castellanes. Està feta en carreus de grans dimensions. Hi ha diverses sageteres ben visibles en la cara interna i amb prou feines apreciables en la part externa del mur, a més d'un lleuger talús a la base. En el recinte s'incloïa una torre amb barbacana. L'any 1361 Pere III va tornar a ordenar fer obres en el recinte. Després de la Guerra dels dos Peres va quedar molt malmesa i l'Arquebisbat de Saragossa va autoritzar la construcció d'una torre campanar en el castell.[48]

Actualment el recinte forma part de l'església parroquial, que es va construir més tard. La torre de la fortalesa va esdevenir campanar, encegant les espitlleres i eliminant els merlets, per cobrir-se amb una agulla. Està construïda en paredat amb reforç de carreus en els cantons, conserva l'ampit d'una buharda i finestres semicirculars.

Patrimoni religiósModifica

Església parroquial de Sant Pere
 
Església parroquial de Sant Pere

Edifici gòtic-renaixentista, construït al segle XVI. La primera notícia es remunta a 1567, quan el visitador de l'Arquebisbat de Saragossa va ordenar pavimentar-la.[49]

Està construïda en paredat i pedra picada, situada sobre les ruïnes de l'antiga ciutadella. Té una sola nau, de tres trams i amb capelles entre contraforts. La coberta és una volta de creueria estrellada amb volanderes de fusta policromada del segle XVII. La capçalera és poligonal, coberta amb la mateixa volta que el tram adjacent de la nau major.

La torre presenta dos cossos de pedra. El 1699 es va coronar amb una nova agulla a càrrec del mestre d'obres madrileny Juan Antonio Aparicio. Per això presenta una estètica barroca castellana, diferent de la resta de la comarca.[50]

De començaments del segle XVII és el retaule de la Mare de Déu del Rosari, en el qual hauria treballat l'esculptor navarrès Miguel Sanz (m. 1623). De la mateixa època és un retaule manierista, amb imatges de Santa Anna i Sant Bartomeu. Al seu costat, al costat de l'epístola, es conserven les imatges divuitesques de Santa Llúcia, Sant Fabià i Sant Sebastià.

L'òrgan va ser construït pel mestre orguener navarrès Bartolomé Sánchez (m. 1743) l'any 1724.

La portada d'l'edifici és senzilla, de dos cossos. És diferent a les habituals de l'època i seria d'una reforma posterior. Va servir de model a la de l'església parroquial de Caminreal, ja del segle XVIII. Al costat esquerre de la portada es pot apreciar la inscripció «Año 1663 / se plantó la olma». Des de data immemorial la portada estava flanquejada per dos oms centenaris (las olmas). Tots dos van ser atacats per una malaltia i, després d’una consulta popular, tallats el 1989 i substituïts per arbres joves.

Al lateral dret es troba una petita construcció que dóna accés a l'espai del cementiri antic, del qual encara es conserva el mur de carreus que voreja aquest costat de l'església.[51]

Ermita de la Mare de Déu dels Navarresos
 
Ermita de la Mare de Déu dels Navarresos

Datada al segle XVII. Construïda en paredat, als afores del nucli urbà i confrontant amb la carretera N-234, d'una sola nau coberta amb volta de mig canó amb llunetes. La capçalera és poligonal i està alineada amb dos edificis laterals. Té decoració d'estucs. La portada, amb arc de mig punt de maó, està coronada per la imatge de la verge en ceràmica contemporània.[52]

Inicialment l'ermita fou anomenada com a Mare de Déu de la Font, en al·lusió a la font que rega l'horta propera. Sobre el canvi de nom hi ha diverses llegendes populars. Segons una, va ser a propòsit d'uns navarresos que de camí a València van barallar-se i resultaren ferits, però van ser ajudats per la Mare de Déu a recuperar la salut i van dotar l'ermita d’almoines. Una altra teoria parla d'una altra baralla, també de navarresos, en què gràcies a la intercessió de la Mare de Déu es va evitar la mort de la filla a mans del seu pare.[53] Finalment, una altra versió diu que uns navarresos van robar la Mare de Déu de l'ermita i van fugir; quan ja s'havien allunyat de la vila van aturar-se per reposar i es van adonar que la imatge havia desaparegut: miraculosament la Mare de Déu es trobava de nou a l'ermita.

En 1789 el religiós Joaquín Ibáñez de Jesús y María, originari de la vila, li va dedicar un novenari de devoció.[54]

Ermita de Sant Ramon Nonat

Edifici d'una sola nau i de petites proporcions, situat dins el casc urbà al barri de Sant Ramon. Va ser donada el 1726 a l'ajuntament pels seus constructors i segurament es va construir en dates immediatament anteriors. Es tracta d'una sala rectangular, amb un absís poligonal poc pronunciat cobert per una volta d'aresta i teulada a dues aigües. La façana és de carreus i l'entrada presenta un arc de mig punt de carreus.[55]

Ermita de Sant Salvador

Construcció popular de data incerta (potser durant el segle XIX), també coneguda com el Santo i situada al barri homònim. Presenta una sola nau i està coberta a dues aigües. Presenta un senzill arc rebaixat d'entrada, sobre el qual es disposa una fila de maó al portell.[56]

Ermita de Sant Marc

Una quarta ermita, la de Sant Marc, va ser construïda de nova planta l’any 1988. Està situada a les llomes de Valdellosa, a uns cinc quilòmetres de la localitat, i és actualment el lloc de destí de la romeria que tradicionalment se celebra a l'abril i que abans tenia per destinació l'ermita de Sant Esteve, del municipi veí d'El Poyo del Cid.[57]

Festivitats i tradicionsModifica

Festes patronals en honor de la Mare de Déu dels Navarresos

Les festes majors de la vila se celebren en honor de la Mare de Déu dels Navarresos. Se celebren al setembre i són de les últimes celebrades a la comarca: els dies principals són el 7 i 8 d'aquest mes i aquest últim és el dia gran. L'acte central és la processó a l'ermita de la Mare de Déu dels Navarresos, a més d'un gran nombre d'actes lúdics i festius.[58]

És tradicional i emotiu el cant d'albades la mitjanit del 7 de setembre, en la vigília de la festivitat de la Mare de Déu. En l'anomenada zona de la Costerilla s'interpreta una cobla mirant cap a l'església. En acabar es toca una tornada, només amb instruments. Canta tot aquell que tingui motiu o vulgui donar gràcies a la Mare de Déu.[59][60]

Romeria a l'ermita de Sant Marc

El dissabte més proper al dia de Sant Marc (25 d'abril) es va en romiatge a l'ermita de Sant Marc. Aquest dia és conegut com a Romeria o Dia del Turó.

Romeria dels penitents

Les referències més antigues daten de 1674. El segon diumenge de maig els veïns acudeixen en romeria a la localitat veïna de Villalba de los Morales. L'organitza la Confraria de la Sang de Crist,[61] que és la que té el protagonisme en tots els actes. Actualment la componen 182 confrares i 61 germanes, sent l'acte seguit per tots els veïns i gran quantitat de visitants.[62]

Altres tradicions

Darrerament s'ha recuperat la celebració de fogueres per Sant Antoni (17 de gener) per barris o grups de veïns, portant la llenya dels propis interessats. Al caliu de les fogueres es rostien patates, productes del porc que es matava a casa i vi amb figues. Altres fogueres es feien per Santa Llúcia (13 de desembre) o la vigília de Sant Blai (3 de febrer).

Gastronomia i patrimoni agroalimentariModifica

La gastronomia local està representada per tres dels productes de més renom de la comarca: el safrà, el Pernil de Terol i el Anyell de llet d’Aragó, més conegut com a ternasco.

Safrà del Jiloca

El cultiu del safrà es restringeix a terrenys amb condicions molt precises: altitud mitjana entre 900 i 1.100 metres, preferentment calcaris i ben drenats. Fuentes Claras i la vall del riu Jiloca reuneixen aquestes condicions i durant segles va ser una de les principals regions productores de l’Estat. Durant el segle XX l'emigració del camp a la ciutat, la competència de colorants artificials, així com de safrans de baixa qualitat i preu van provocar la seva desaparició gairebé total, però en les últimes dècades s'ha recuperat la producció i es pretén obtenir de la Unió Europea el reconeixement de Denominació d'origen protegida.[63][64]

Pernil de Terol

El pernil salat de Terol és una denominació d'origen protegida nascuda l'any 1984 i va ser la primera d'aquestes característiques a Espanya. La zona de producció està formada pels termes municipals de la província de Terol on l'altitud mitjana no sigui inferior a 800 metres, entre els quals es troba Fuentes Claras. Prové de la selecció de les races de porc blanc Landrace, Large White i Duroc. És un pernil de gust suau, amb el punt just de sal i un percentatge important de greix intramuscular.[65]

Ternasco d'Aragó

Per ternasco s'entén aquella carn d'ovella certificada pel Consejo Regulador de la Indicación Geográfica Ternasco de Aragón, procedent de cinc races autòctones: ansotana, maellana, ojinegra de Terol, rasa aragonesa i roya bilbilitana. Destaca per la carn d'aspecte rosat, amb un baix percentatge de greix, i el seu sabor, molt suau, atès que els bens són alimentats exclusivament amb llet materna i cereals.[66][67]

EsportModifica

Ciclisme

L'esport estrella de la localitat és el ciclisme a nivell d'usuari com a mitjà de transport quotidià. La bicicleta gaudeix d'un arrelament excepcional i s'ha convertit en senyal d'identitat de la vila a nivell supralocal, ja que tots els seus habitants les fan servir per desplaçar-s'hi. Fins i tot, durant un temps, es van arribar a matricular. La localitat ha arribat a ser coneguda com Amsterdam aragonès.[68][69]

Bitlles i frontó

A nivell de competició, dos són els esports que han gaudit de gran arrelament.

D'una banda el joc de bitlles, practicat en qualsevol espai pla i sense obstacles. Format per nou peons amb una corona a la part superior i una alçada de 70 cm i un rei coronat amb tres corones i amb una alçada més gran. Per llançar s'usen dues llançadores o maces cilíndriques de 25 cm de longitud. Tradicionalment ha estat practicat per dones.[70]

D'altra banda el joc de pilota, practicat en el frontó per homes.[71]

Cicloturisme

A més de l'ús de la bicicleta com a mitjà quotidià de transport, el poble forma part de diverses rutes que recorren la comarca del Jiloca (com ara el Camí del Cid) en bicicleta de muntanya com a forma de potenciar el cicloturisme.[72]

Instal·lacions esportivesModifica

La localitat disposa d'un pavelló poliesportiu municipal en el qual se celebren festes i celebracions populars.

A la plaça de la Concòrdia hi ha una zona esportiva de construcció moderna, consistent en un frontó descobert per al joc de pilota i una piscina descoberta.

El frontó vell va deixar de funcionar quan es va inaugurar el nou. Actualment serveix per a actes socials i festius de diversa índole a l'aire lliure gràcies a la seva cèntrica ubicació, a prop de l'ajuntament.

Entitats esportivesModifica

  • Club Deportivo Kuadrones

Esdeveniments esportiusModifica

Destaquen dos esdeveniments atlètics que se celebren anualment.

D'una banda, des de mitjans dels anys 90 es corre la Pujada de Sant Marc a finals d'abril, prova d'entre 6,5 i 7 km disputada casi íntegrament per camins de terra en un suau pendent ascendent entre el municipi i l'ermita del mateix nom. Es celebra a finals d'abril, durant la festivitat homònima.[73]

D'altra banda la cursa popular organitzada anualment pel Club Deportivo Kuadrones des de 2006, que s'organitza a finals d'agost i de 10 km de distància.[74]

De 2012 a 2014 es va celebrar una prova de múixing o gossos de tir. Solia celebrar-se al novembre en dues etapes.[75]

Personatges destacatsModifica

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Ángel Alcañiz Gutiérrez. «Fuentes Claras» (en castellà). Xiloca, 18 p. 250, 1996.
  2. «Estadística local» (en castellà). Instituto Aragonés de Estadística. Gobierno de Aragón.
  3. Benedicto Gimeno, Emilio (coord.). «4.4. Depresión del Alto Jiloca» (en castellà). Comarca del Jiloca p. 34-35, 2003.
  4. «Ojos de Fuentes Claras» (en castellà). Sistema de Información del Patrimonio Cultural Aragonés. Gobierno de Aragón.
  5. «Ojos de Fuentes Claras» (en castellà). Xilocapedia.
  6. «Lavadero del Chopo (Fuentes Claras)» (en castellà). Xilocapedia.
  7. «Lavadero del Cubo (Fuentes Claras)» (en castellà). Xilocapedia.
  8. «Suertes» (en castellà). Xilocapedia.
  9. «El paisaje vegetal en la comarca del Jiloca» (en castellà). Comarca del Jiloca p. 43-60, 2003.
  10. RTVE. «Temperatura mínima histórica en España, Fuentes Claras (Teruel) –30 grados» (en castellà). Youtube, 19-12-2013.
  11. Vicente Aupí Royo. «El triángulo del hielo: Teruel, Calamocha, Molina de Aragón: Estudio climático del polo del frío español» (en castellà). Dovleuve Comunicación, 2013.
  12. Vicente Aupí Royo. «Aniversario del récord de –30ºC en 1963» (en castellà). Levante EMV, 17-12-2017.
  13. «El día polar en el que se alcanzaron –30ºC en el corazón de España» (en castellà). El País, 17-12-2019.
  14. «Calamocha versus Fuentes Claras: clarificando el récord de frío de –30ºC en 1963» (en castellà). Diario de Teruel, 29-12-2017.
  15. «Fuentes Claras reivindica ser el kilómetro cero del frío en España» (en castellà). Diario de Teruel, 17-12-2018.
  16. Ángel Alcañiz Gutiérrez. «Fuentes Claras» (en castellà). Xiloca, 18 p. 251-252, 1996.
  17. «Vereda» (en castellà). Gran Enciclopedia Aragonesa.
  18. Pascual Madoz. «Volum VIII. Fuentes Claras» (en castellà). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar p. 250, 1847.
  19. «Llei 13/2003, de 24 de març, de creació de la Comarca del Jiloca» (en castellà). Butlletí Oficial d’Aragó p. 3972-3977, 26-03-2003.
  20. «Demografía y población. Cifras de población y censos demográficos» (en castellà). Instituto Aragonés de Estadística (IAEST).
  21. Ángel Alcañiz Gutiérrez. «Fuentes Claras» (en castellà). Xiloca, 18, 1996.
  22. «Itinerario Zaragoza-Teruel (por el valle del Jiloca)» (en castellà). Xilocapedia.
  23. José Serafín Aldecoa Calvo. «75 años de la construcción de El Caminreal» (en castellà). Xiloca, 37 p. 88-89, 2009.
  24. «Fomento completa la Autovía Mudéjar, A-23, entre Sagunto y Zaragoza, con la apertura del tramo Calamocha-Romanos» (en castellà). Europa Press, 21-02-2008.
  25. «Estadística Local de Aragón. Ficha territorial. Municipio: Fuentes Claras» (en castellà). Instituto Aragonés de Estadística (IAEST) p. 11, 15-05-2018.
  26. «Cursos de agua» (en castellà). Comarca del Jiloca p. 201-202, 2003.
  27. 27,0 27,1 27,2 «Estadística Local de Aragón. Ficha territorial. Municipio: Fuentes Claras» (en castellà). Instituto Aragonés de Estadística (IAEST) p. 14, 15-05-2018.
  28. «Cursos de agua» (en castellà). Comarca del Jiloca p. 73-74, 2003.
  29. «SMP in Teruel. A natural place to dream about» (en anglès). SMP Automotive.
  30. «Camino del Cid. Un viaje por la Edad Media» (en castellà).
  31. «Reserva Natural Dirigida de la Laguna de Gallocanta» (en castellà). Govern d’Aragó.
  32. «Hostal Restaurante La Concordia» (en castellà). infohostal.com.
  33. «Decreto 190/1993, de 3 de noviembre, de la Diputación General de Aragón, por el que se autoriza al Ayuntamiento de Fuentes Claras, de la provincia de Teruel, para adoptar su escudo heráldico y bandera municipales» (en castellà). Butlletí Oficial d’Aragó p. 3998, 12-11-1993.
  34. José Serafín Aldecoa Bravo. «Entre el hambre de tierra y el despertar social: La II República en tierras del Jiloca (1931-1936)» (en castellà). Centro de Estudios del Jiloca p. 71, 2009.
  35. José Serafín Aldecoa Bravo. «Entre el hambre de tierra y el despertar social: La II República en tierras del Jiloca (1931-1936)» (en castellà). Centro de Estudios del Jiloca p. 211, 2009.
  36. Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques (Govern d’Espanya). «Treinta aniversario de las primeras elecciones municipales de la democracia» (en castellà).
  37. Ángel Alcañiz Gutiérrez. «Fuentes Claras» (en castellà). Xiloca, 18 p. 252, 1996.
  38. «Elecciones municipales» (en castellà).
  39. «Centro Rural Agrupado ‘Goya’» (en castellà).
  40. «Detalle del centro» (en castellà). Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.
  41. «Fuentes Claras» (en castellà). Gran Enciclopedia Aragonesa, 12-11-2009.
  42. «Casa Grande (Fuentes Claras)» (en castellà). Xilocapedia.
  43. «Anuncio del Ayuntamiento de Fuentes Claras (Teruel), aprobando definitivamente la declaración de Monumento de Interés Local de la Casa Grande» (en català). Butlletí Oficial d’Aragó p. 24999, 02-12-2008.
  44. «Molino harinero (Fuentes Claras)» (en castellà). Sistema de Información del Patrimonio Cultural Aragonés. Govern d’Aragó.
  45. Mercedes Souto Silva. «Palomares en el sur de Aragón. Las tierras del Jiloca» (en castellà). El Patrimonio Olvidado, 2 p. 113, 2004.
  46. Emilio Benedicto Gimeno y Pilar Esteban Guillén (coord.). «Los peirones en las comarcas del Jiloca y Campo de Daroca» (en castellà). El Patrimonio Olvidado, 1 p. 47, 2002.
  47. «Fuente (Fuentes Claras)» (en castellà). Sistema de Información del Patrimonio Cultural Aragonés. Govern d’Aragó.
  48. «Ciudadela de Fuentes Claras» (en castellà). Castillos de España.
  49. José María Carreras Asensio. «Noticias sobre la construcción de iglesias en el noroeste de la provincia de Teruel (siglos XVII-XVIII)» (en castellà). Serie Monográfica, 15 p. 214-217, 2003.
  50. José María Carreras Asensio. «Noticias sobre las torres de Olalla, Peralejos, Báguena, Fuentes Claras y Ferreruela de Huerva» (en castellà). Xiloca, 27 p. 57-60, 2001.
  51. «Iglesia parroquial de Fuentes Claras» (en castellà). Xilocapedia.
  52. «Ermita de la Virgen de los Navarros» (en castellà). Xilocapedia.
  53. Roque Alberto Faci. «Aragón, Reyno de Christo, y dote de Maria Santissima» (en castellà). Imprenta de Joseph Fort. Tom I p. 319-321, 1739.
  54. Joaquín Ibáñez de Jesús María. «Novenario para implorar el patrocinio de Maria Santisma, virgen y Madre de Dios, que baxo el titulo de Nra. Sra. de los Navarros se venera en el lugar de Fuentes Claras» (en castellà). Oficina de Francisco Magallon, 1789.
  55. «Ermita de San Ramón Nonato» (en castellà). Xilocapedia.
  56. «Ermita de San Salvador» (en castellà). Xilocapedia.
  57. Ángel Alcañiz Gutiérrez. «Fuentes Claras» (en castellà). Xiloca, 18 p. 254, 1996.
  58. «Judías, espuma y niños con tijeras abren los actos en Fuentes Claras» (en castellà). Heraldo de Aragón, 04-09-2015.
  59. Inmaculada Carné, Laura Pérez y Luis Pérez. «Fuentes Claras. Albadas 8 de septiembre» (en castellà). Asociación Universitaria Aragonesa de Folclore Aragonés, 26-02-1994.
  60. Isabel Pérez Pérez. «Albadas a Nuestra Señora de los Navarros (Fuentes Claras)» (en castellà). Cuadernos del Xiloca, 15 p. 117-120, 2002.
  61. Emilio Benedicto Gimeno. «La Cofradía de la Sangre de Cristo de Fuentes Claras» (en castellà). Cuadernos del Xiloca, 10 p. 51-68, 1997.
  62. «Romería de los Penitentes (Fuentes Claras)» (en castellà). Xilocapedia.
  63. «Hace un siglo, Aragón producía 36.000 kilos de azafrán más que ahora» (en castellà). Heraldo de Aragón, 04-05-2014.
  64. «De 3.200 a 1.000 euros el kilo: el precio frena la expansión del azafrán en Teruel» (en castellà). Heraldo de Aragón, 11-11-2017.
  65. «Jamón de Teruel. Denominación de origen protegida» (en català). Jamón de Teruel. Denominación de origen protegida.
  66. «Ternasco de Aragón» (en castellà). Ternasco de Aragón.
  67. «Una carne muy saludable con ADN aragonés» (en castellà). Heraldo de Aragón, 27-12-2018.
  68. «Las bicicletas no sólo son para el verano en un pueblo de Teruel» (en castellà). Antena 3 Televisión, 09-10-2011.
  69. «Fuentes Claras, el Amsterdam aragonés» (en castellà). Radio 5 Todo Noticias, 26-12-2018.
  70. «Juego de bolos (Fuentes Claras)» (en castellà). Xilocapedia.
  71. «Pelota» (en castellà). Xilocapedia.
  72. «Ruta 6: Ruta del río Jiloca» (en castellà). www.jiloca.es.
  73. «Subida a San Marcos» (en castellà). Runedia.
  74. «10k Kuadrones 2018» (en castellà). rocktesport.com.
  75. «Éxito de participación en la III Carrera de Fuentes Claras con perros de tiro» (en castellà). Heraldo de Aragón, 02-11-2014.
  76. «José Antonio Lázaro, todo un emblema» (en castellà). El Periódico Mediterráneo, 6 d’octubre 2018.
  77. «José Antonio Pérez Cebrián es elegido nuevo presidente de la CEOE en la provincia y anuncia que dejará la Caja Rural en un plazo de tres meses» (en castellà). Diario de Teruel, 15-05-2019.
  78. José Hernández Benedicto. «José Blas Rando Romero» (en castellà). La jota en el Jiloca. Cincuenta joteros por el valle p. 145-146, 2010.
  79. «David Sánchez Fabra, escritor turolense: 'Defender las verdades y perseguir las mentiras es una de mis obsesiones'» (en castellà). Diario de Teruel, 14-09-2019.

BibliografiaModifica

  • (castellà) Alcañiz Gutiérrez, Ángel (1996): Fuentes Claras. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Xiloca, 18). Pàg. 249-259 [1]
  • (castellà) Aldecoa Bravo, José Serafín (2009): Entre el hambre de tierra y el despertar social: La II República en tierras del Jiloca (1931-1936). Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca, Calamocha. ISBN 978-84-613-6661-3 [2]
  • (castellà) Aldecoa Bravo, José Serafín (2009): 75 años de la construcción de El Caminreal. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Xiloca, 37). ISSN 0214-1175. Pàg. 83-112 [3]
  • (castellà) Aupí Royo, Vicente (2013): El triángulo del hielo: Teruel, Calamocha, Molina de Aragón. Estudio climático del polo del frío español. Teruel: Dobleuve Comunicación. ISBN 978-84-938724-7-2.
  • (castellà) Benedicto Gimeno, Emilio (1997): La Cofradía de la Sangre de Cristo de Fuentes Claras. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Cuadernos del Xiloca, 10). ISSN 1136-8209. Pàg. 51-68 [4]
  • (castellà) Benedicto Gimeno, Emilio; Esteban Guillén, Pilar (2002): Los peirones en las comarcas del Jiloca y Campo de Daroca. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (El Patrimonio olvidado, 1). ISBN 84-609-5131-6. Pàg. 47 [5]
  • (castellà) Benedicto Gimeno, Emilio (2003): Comarca del Jiloca. Govern d’Aragó (Territorio, 9). ISBN 84-96223-10-8 [6]
  • (castellà) Carreras Asensio, José María (2001): Noticias sobre las torres de Olalla, Peralejos, Báguena, Fuentes Claras y Ferreruela de Huerva. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Xiloca, 27). ISSN 0214-1175. Pàg. 57-60 [7]
  • (castellà) Carreras Asensio, José María (2003): Noticias sobre la construcción de iglesias en el noroeste de la provincia de Teruel (siglos XVII-XVIII). Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Serie monográfica, 15). ISBN 84-607-7302-7. Pàg. 214-217 [8]
  • (castellà) Faci, Roque Alberto (1739): Aragón, Reyno de Christo, y dote de Maria Santissima. Saragossa: Impremta de Joseph Fort. Pàg. 319-321 [9]
  • (castellà) Hernández Benedicto, José (2010): La jota en el Jiloca. Cincuenta joteros por el valle. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca. ISBN 978-84-614-2829-8 [10]
  • (castellà) Ibáñez de Jesús y María, Joaquín (1789): Novenario para implorar el patrocinio de Maria Santisma, virgen y Madre de Dios, que baxo el titulo de Nra. Sra. de los Navarros se venera en el lugar de Fuentes Claras por el P. Joaquin Ybañez de Jesus y Maria de las Escuelas Pias. Saragossa: Oficina de Francisco Magallon [11]
  • (castellà) Latassa y Ortín, Félix de (1801): Biblioteca nueva de los escritores aragoneses que florecieron desde el año de 1753 hasta el de 1795. Saragossa: Oficina de Joaquín de Domingo [12]
  • (castellà) Madoz e Ibáñez, Pascual (1845-1850): Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Imprenta del Diccionario [13]
  • (castellà) Pérez Pérez , Isabel (2002): Albadas a Nuestra Señora de los Navarros (Fuentes Claras). Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Cuadernos del Xiloca, 15). ISSN 1136-8209. Pàg. 117-120 [14]
  • (castellà) Rando Rando, Marco A. (1988): La evolución demográfica del municipio de Fuentes Claras (1960-1981). Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (Xiloca, 2). ISSN 0214-1175. Pàg. 109-149 [15]
  • (castellà) Souto Oliva, Mercedes (2004): Palomares en el sur de Aragón. Las tierras del Jiloca. Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca (El Patrimonio Olvidado, 2). ISBN 84-609-1598-0 [16]

Enllaços externsModifica