Viquipèdia

Lliga de Delos

(S'ha redirigit des de: Lliga Dèlica)

La Lliga de Delos, també coneguda com a Lliga Hel·lènica, Lliga Dèlica, Confederació de Delos, Confederació marítima de l'Àtica, Lliga Marítima Atenenca, Lliga delo-àtica o Amfictionia de Delos, fou una associació de ciutats estat gregues establerta al segle v aC, amb un nombre de membres que oscil·la, segons les fonts, entre 150 [1] i 173 [2] sota el lideratge d'Atenes, el propòsit de la qual era continuar lluitant contra els perses de l'Imperi Aquemènida després de les victòries gregues a la batalla de Salamina[a] i la batalla de Platea, al final de la segona invasió persa de Grècia.

Infotaula d'organitzacióLliga de Delos
Dades
Tipusconfederació
Koinon Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació477 aC
Data de dissolució o abolició403 aC Modifica el valor a Wikidata

El nom modern de la Lliga deriva del seu lloc de reunió oficial,[b] l'illa de Delos, famosa pel culte a Apol·lo, on se celebraven les assemblees anuals de les ciutats de la Lliga i es va guardar el tresor fins que Pèricles[5] el va traslladar a Atenes,[6] sancionant el predomini militar i polític absolut de la ciutat sobre la resta d'aliats.

Poc després de la seva creació, Atenes va començar a emprar els fons de la Lliga per als seus propis propòsits, fet que va provocar conflictes entre Atenes i els membres menys poderosos de la Lliga. Cap al 431 aC, l'amenaça que la Lliga presentava a l'hegemonia espartana combinada amb el ferri control d'Atenes sobre la Lliga de Delos, va provocar l'esclat de la Guerra del Peloponès; la Lliga es va dissoldre en acabar la guerra l'any 404 aC.

El restabliment d'una aliança naval àtica el 379/78 aC mostra que les funcions protectores associades es van continuar valorant positivament, especialment en el cas de les polis aliades més petites, tanmateix el paper de lideratge d'Atenes es va reduir significativament i es corresponia a la seva posició general debilitada. L'ascens de Macedònia com a gran potència grega també va reduir la influència d'Atenes a l'Egeu i va encoratjar la separació dels confederats. La derrota d'Atenes i els seus aliats a la batalla de Queronea l'any 338 aC contra els macedonis, va significar el final de la Segona Lliga atenesa.

HistòriaModifica

RerefonsModifica

Articles principals: Guerres mèdiques i Revolta Jònica
 
Imperi atenès l'any 445 aC, segons les Llistes de Tributs. Les illes de Lesbos, Quios i Samos (ombrejades al mapa) no pagaven tribut.

Les guerres greco-perses tenen el seu origen en la conquesta de les ciutats gregues d'Àsia Menor, i particularment de Jònia, per l'Imperi persa aquemènida de Cir el Gran poc després del 550 aC. Els perses consideraven els jonis difícils de governar, i finalment es van conformar a patrocinar un tirà a cada ciutat jònica.[7]. Si bé els estats grecs havien estat en el passat sovint governats per tirans, aquesta forma de govern estava en declivi.[8] Cap al 500 aC, Jònia sembla haver estat madura per a la rebel·lió contra aquests vassalls perses. La tensió latent finalment va esclatar en una revolta oberta a causa de les accions del tirà de Milet, Aristàgores. Aquest, en un intent de salvar-se de les conseqüències d'una desastrosa expedició patrocinada pels perses l'any 499 aC, va decidir restablir la democràcia.[9]Això va desencadenar revolucions similars a tota Jònia, que s'estengueren fins a Doris i Eòlia, amb la qual cosa va començar la revolta jònica.[10]

 
Mussol d'Atenea, patrona d'Atenes

Els estats grecs d'Atenes i Erètria es deixaren atreure a aquest conflicte per Aristàgores i durant la seva única temporada de campanya (498 aC) van contribuir a la captura i crema de la capital regional persa de Sardes.[11] Després d'això, la revolta jònica va continuar (sense més ajut exterior) durant cinc anys més, fins que finalment va ser completament esclafada pels perses. No obstant això, en una decisió de gran transcendència històrica, el rei persa Darios el Gran va decidir que, tot i haver sotmès la revolta, calia castigar les ciutats d'Atenes i Erètria per haver donat suport a la revolta jònica, en la creença que els estats grecs podrien constituir en el futur una amenaça per als dominis perses.[12]

Amb aquest propòsit Darios va emprendre la conquesta de Tràcia, Macedònia i les illes de l'Egeu. Després va conquerir Eubea i va arrasar Erètria.[13] La invasió va acabar l'any 490 aC amb la decisiva victòria atenesa a la batalla de Marató.[14] Poc després, Darios va morir i la responsabilitat de la represa del conflicte va recaure en el seu fill Xerxes.[15] Deu anys més tard, Xerxes va dirigir personalment una segona campanya militar contra Grècia amb una imponent força terrestre i naval.[16]

Els grecs, després de les derrotes a les batalles de les Termòpiles i Artemisi[17] es van retirar al Peloponès i abandonaren a mans de l'enemic Beòcia i la mateixa Atenes, que va patir un violent saqueig. Els perses, envalentits, van envoltar la flota grega restant prop de l'illa de Salamina però en la batalla posterior van patir una derrota decisiva.[18] L'any següent els aliats van aplegar l'exèrcit grec més gran vist fins aleshores i van derrotar la força d'invasió persa a la batalla de Platea,[19] mentre que la flota aliada va derrotar les restes de la persa a la batalla de Mícale, que marca convencionalment el final de les invasions perses i l'inici del contraatac grec.[20][21]

La derrota persa de Mícale va induir les ciutats gregues d'Àsia Menor a rebel·lar-se de nou, ja que els perses, sense flota, eren impotents per aturar-les[22]mentre que la flota grega va procedir a ocupar el Quersonès Traci i la ciutat de Sestos.[23]

L'any 478 aC els aliats van enviar una força per conquerir la ciutat de Bizanci, l'actual Istanbul, però, tot i que el setge va tenir èxit, el comportament arrogant del general espartà Pausànies va alienar nombrosos aliats que, després d'aconseguir que Esparta el retirés, van confiar la flota als atenesos.[24]

FundacióModifica

 
Fragment de la Llista de tributs atenesos, 425–424 aC

Després de Bizanci, Esparta estava adelerada per posar fi a la seva implicació en la guerra. Els espartans temien molt l'ascens dels atenesos com un desafiament al seu poder. A més, els espartans opinaven que, amb l'alliberament de la Grècia continental i les ciutats gregues d'Àsia Menor, el propòsit de la guerra ja s'havia assolit. Potser també hi havia la sensació que l'establiment de seguretat a llarg termini per als grecs asiàtics seria impossible.[25] Després de Mícale, el rei espartà Leotíquides havia proposat «trasplantar» tots els grecs d'Àsia Menor a Europa com l'únic mètode per alliberar-los permanentment del domini persa.[25]

Xàntip, el comandant atenès a Mícale, ho havia rebutjat furiós; les ciutats jòniques havien estat colònies ateneses, i els atenesos, si ningú més ho feia, protegirien els jonis.[25] Això va marcar el punt en què el lideratge de l'aliança grega va passar efectivament als atenesos.[25] Amb la retirada espartana després de Bizanci, el lideratge dels atenesos es va fer explícit.

L'aliança informal de ciutats estat que havien lluitat contra la invasió de Xerxes havia estat dominada per Esparta i per la Lliga del Peloponès. Amb la retirada d'aquests estats es va convocar un congrés a l'illa sagrada de Delos a fi i efecte d'instituir una nova aliança per continuar la lluita contra els perses; d'aquí la designació moderna «Lliga de Delos». Segons Tucídides, l'objectiu oficial de la Lliga era «arrasar el territori del rei per venjar els mals que havien patit».[6]

En realitat, aquest objectiu es dividia en tres esforços principals: preparar-se per una futura invasió, consumar la venjança contra Pèrsia i organitzar un mitjà per dividir el botí de guerra. Els membres podien triar entre oferir forces armades o pagar un impost al tresor comú; la majoria dels estats van triar l'impost.[6] Els membres de la Lliga van jurar tenir els mateixos amics i enemics i van llançar lingots de ferro al mar per simbolitzar la permanència de la seva aliança. El polític atenès Aristeides passà la resta de la seva vida ocupat en els afers de l'aliança i morí (segons Plutarc) uns anys més tard al Pont, mentre determinava quin havia de ser l'impost dels nous membres.[26]

El total de les contribucions anuals es va establir originalment en 460 talents.[6] Això encara era inferior a la suma que abans s'havia de pagar als perses només des de les ciutats gregues d'Àsia Menor.[c] Les illes de Tassos, Naxos, Lesbos, Quios i Samos proporcionaren els seus propis vaixells per compensar l'obligació de pagar un tribut. Les polis menors, que no estaven en condicions de fer-ho a causa dels costos derivats de la construcció naval i els salaris de les tripulacions, es van veure obligades a fer pagaments proporcionals a la seva capacitat. Aquesta organització representà, a llarg termini, una innovació per als estàndards grecs; a la Lliga del Peloponès només hi havia pagaments relacionats amb esdeveniments.[29][d]

Estructura organitzativa inicialModifica

Vegeu també: Membres de la Lliga de Delos
 
Ruïnes a l'illa de Delos

Com a simmàquia, la Lliga incloïa un gran nombre de polis a la Grècia continental, a l'Àsia Menor occidental i a Tràcia, així com nombroses illes de l'Egeu. Durant gairebé un quart de segle, el centre i lloc de reunió de l'aliança naval no va ser Atenes, sinó l'illa de Delos,[4] de l'arxipèlag de les Cíclades. L'Assemblea Federal (sinedri) s'hi reunia pel cap baix una vegada a l'any i els fons comuns de la Lliga es custodiaven al temple d'Apol·lo. El déu al qual originalment es va subordinar la Lliga era, per tant, l'Apol·lo de Delos.

La igualtat nominal prevalia a l'Assemblea Federal, des de la polis més gran fins a la més petita: cadascuna tenia un sol vot en el procés de presa de decisions. No obstant això, Atenes trobava sovint majories per a les seves pròpies propostes entre els aliats al sinedri.[e] És probable que l'autoritat de l'Assemblea Federal fos tant el poder sancionador en cas de deserció dels aliats com la funció de control pel que fa a la valoració lícita del tribut per part dels membres de la Lliga.[30]

Lideratge d'AtenesModifica

Des del primer moment, els atenesos, que havien estat nomenats per a la direcció militar de l'aliança naval, no només tenien del seu costat el pes de la seva pròpia gran flota de vaixells i la gestió de les operacions al mar per part dels estrategs atenesos, sinó que, amb Arístides, també van aportar la persona responsable de l'avaluació original del tribut (que sovint va ser lloada com a justa). Endemés, els deu administradors (hel·lenotamiai) del tresor de la Lliga de Delos, format amb les aportacions econòmiques (fóroi) dels membres, procedien de l'Àtica, sense que això hagués causat cap ofensa notable.

Així, a la direcció militar s'hi va sumar el lideratge organitzatiu d'Atenes, combinat amb la corresponent autoritat política, que també es va manifestar a l'assemblea federal. Entre les polis aliades, moltes eren tan petites que difícilment haurien pogut imposar-se de forma independent al seu entorn, per la qual cosa la cura de la llunyana Atenes podia semblar-los avantatjosa.[32][33] Per tant, d'una banda, Atenes era «igual entre iguals» però, de l'altra, fou l'hegèmon de la Lliga Àtica des del principi, la potència líder indiscutible.

El que podria haver significat en realitat la igualtat d'aquestes ciutats aliades, en gran part petites, amb Atenes, roman ben il·lustrat per un dels contes d'animals d'Antístenes, que va viure a Atenes a l'època de Pèricles: «Quan els conills de l'assemblea van demanar la igualtat per a tots els animals, els lleons els van respondre: Conills! A les vostres paraules els manquen les nostres urpes i les nostres dents».[34]

El camí de la rebel·lióModifica

Primers anysModifica

Fins que va passar l'amenaça d'atac persa, els membres de l'aliança tenien bones raons per preservar la unitat, però Xerxes es va resignar a perdre els països de la perifèria de l'imperi, la conquesta dels quals hauria estat massa costosa. Quan Èsquil va escriure la seva tragèdia Els Perses l'any 472 aC, els grecs ja eren conscients que havien guanyat la guerra. En conseqüència, si no al moment de la formació de l'aliança, a finals de la dècada del 470, havia de ser clar per a tothom que l'objectiu de la Lliga de Delos no era només lluitar contra els perses.[35]

Al principi, Atenes probablement va tractar els seus aliats com a parts autònomes i iguals. Per exemple, Potidea, una ciutat colonial de Corint, es va construir a l'estret que condueix a la península de Pal·lene. Corint mai va ser membre de la Lliga de Delos, però això no va impedir que Potidea s'unís al sistema federal d'Atenes, independentment de la seva ciutat natal. Això, al seu torn, no va canviar el fet que la ciutat colonial es mantingués en una relació de dependència amb la seva ciutat natal. Corint enviava inspectors a Potidea any rere any, i Atenes no hi tenia cap objecció.[36] Tanmateix, ja en els primers anys posteriors a la seva constitució, es va fer evident que els membres de l'associació no eren realment independents quan alguns d'ells van començar a cansar-se dels seus compromisos. Atenes, en canvi, actuava amb força cada vegada que s'endarrerien els diners, els vaixells o les tropes promeses.[34] Tal com escriu Aristòtil, Atenes va començar a tractar els seus aliats de manera cada cop més arbitrària; com a màxim era més reservada amb els aliats més grans, com ara Quios, Lesbos o Samos.[37]

RebelsModifica

No és estrany que Atenes comencés a perdre popularitat. Hi va contribuir el fet que molts dels estats membres s'havien unit a l'aliança amb prou feines per voluntat pròpia, com l'illa d'Andros, contra la qual Temístocles va dirigir una expedició punitiva pels seus sentiments perses; o la ciutat de Carist a l'illa d'Eubea, que també havia cooperat anteriorment amb Xerxes i que fou obligada a unir-s'hi a la força per Cimó en algun moment de la dècada del 470,[38] i la ciutat de Faselis durant la seva campanya a l'Eurimedon.[39] L'illa de Naxos va intentar retirar-se de la Lliga l'any 472 aC, tot just sis anys després de la seva formació, per raons desconegudes.[40] Tanmateix, els atenesos van llançar immediatament una guerra contra ella, l'assetjaren l'any 470 aC i l'obligaren a tornar a la Lliga.[35][41] Aquesta era la primera vegada que una ciutat aliada perdia la seva llibertat malgrat l'acord existent. Posteriorment, això li va passar a una darrere l'altra.[41]

El motiu de les expulsions solia ser que no havien pagat adequadament la contribució econòmica que se'ls imposava, que no aportaven prou vaixells o ja no volien continuar proporcionant vaixells als atenesos. Els atenesos, en canvi, van insistir en el compliment estricte de les seves obligacions, fins i tot mitjançant l'ús d'una violència despietada. Tot i que van participar en l'exèrcit més del que haurien d'haver assumit de manera justa, va ser això el que els va facilitar la força de tornar a la seva aliança als Estats membres que es volien retirar. No obstant això, els mateixos aliats van ser els responsables d'aquesta situació, ja que la majoria eren reticents a servir militarment fora de casa i van optar per contribuir econòmicament. En conseqüència, la flota atenesa es va reforçar encara més a costa seva, i quan aquestes ciutats es van aixecar i van intentar separar-se de l'aliança, no estaven preparades militarment i no tenien l'experiència militar d'Atenes.[41]

Un cas memorable, semblant al de Naxos, fou el de la ciutat de Tassos. Aquesta illa del mar Egeu obtenia la seva riquesa principalment gràcies a l'explotació de la costa i les mines de Pangeos. A l'època de les guerres greco-perses, abans de la batalla de Salamina, no es va atrevir a unir-se a la Lliga Hel·lènica d'Esparta i Atenes a causa de la seva proximitat als perses,[42][43] però després de Salamina els tassis es van adonar immediatament que els convenia unir-se a la Lliga Dèlica. Al cap d'un temps, però, van haver d'adonar-se que la prosperitat comercial i econòmica d'Atenes, més avançada que la seva, ja no els donava suport, sinó que els afectava negativament en els seus interessos vitals.[44] El 465 aC Tassos, després d'una fracassada revolta,[35][44] va haver de lliurar els seus vaixells de guerra, com havia fet contra els perses, i, igual que aquests, els atenesos van enderrocar les muralles de la seva ciutat.[44]

A part de Naxos i Tassos, Atenes va tractar de la mateixa manera moltes altres ciutats que volien recuperar la seva llibertat. Els atenesos acostumaven a prendre ostatges i els obligaven a enderrocar els baluards de la seva ciutat, a lliurar les seves naus i a pagar els foros en efectiu a partir d'aleshores, i augmentaven l'import de la contribució, cosa que impossibilitava nous intents de secessió, ja que la pròpia ciutat que volia separar-se finançava el manteniment de l'exèrcit que sufocava les rebel·lions.[35][45] Pèricles, en el cas de Calcis d'Eubea, es va conformar amb l'expulsió de l'aristocràcia, però ja havia expulsat tota la població d'Histiea i l'havia substituïda per atenesos.[46]Tucídides no deixa lloc a dubtes que la seva acció de mà dura al principi va convertir Atenes en un hegemon dins de l'Aliança, però més tard va convertir la Lliga Dèlica en un Imperi atenès.[41][47]

L'Imperi atenèsModifica

Atenes, doncs, va deixar de banda el principi d'igualtat, va emprendre una política de poder, i la pressió sobre els aliats de la Lliga va anar augmentant. Això vingué acompanyat de la separació d'una part del territori (cleruquia) d'aquelles zones aliades sospitoses de no ser dignes de confiança i l'enviament de colons atenesos (clerucs) per a conrear-les.[48] Aquestes colònies, distribuïdes a Atenes per sorteig, tenien un doble propòsit: d'una banda, proporcionar terres als ciutadans sense terra que les necessitessin o les reclamessin, i de l'altra, emprar els colons desplaçats per frenar els aliats.[49] Així doncs, els colons atenesos no només van rebre el territori traci conquistat, la regió del riu Estrimó i la península de Gal·lípoli, sinó també terres de Lemnos, Imbros, Naxos, Andros, i més tard tota l'Eubea.[48] Els aliats que van poder mantenir la seva independència durant més temps van ser els que disposaven d'una força naval important, com Lesbos, Quios i, fins al 439 aC, Samos. Moltes ciutats més petites van passar a dependre d'Atenes —primer econòmicament i després política. Els seus contemporanis ja n'eren conscients, com deixa clar l'autor desconegut de l'obra La constitució dels atenesos (Pseudo-Xenofont).[50]

 
L'Imperi atenès en la seva màxima extensió (al voltant del 450 aC)

Atès que Atenes tenia molts més vaixells que els seus aliats, el comerç marítim es va concentrar principalment en mans dels atenesos. Els aliats només podien proveir Atenes, o pel cap baix difícilment haurien pogut proveir algú més si Atenes no els hagués donat el seu consentiment. Per tant, l'Aliança de Delos, dins de la qual hi havia Atenes, era inicialment només una potència líder (hegemon) que es va transformar cada cop més en una autocràcia atenesa.[51] L'aparició de la dictadura atenesa també es va veure facilitada pel fet que els aliats mai van poder unir forces contra Atenes: eren tants que n'hi havia per triar i remenar.[52]

Durant els primers anys després de la constitució de l'organització, probablement no només guardessin les seves arques a l'illa de Delos, sinó que també hi farien les seves reunions federals. Nogensmenys, no se sap res d'aquestes reunions, llevat que, un cop reestructurada la federació, els atenesos van obligar els ciutadans de les ciutats aliades a portar a Atenes els seus casos legals més importants. En aquest moment, el paper de l'assemblea aliada havia estat assumit des de feia temps per l'assemblea popular atenesa.[53]

El sorgiment de la federació com a imperi atenès es va completar l'any 454 aC, quan, a proposta de Samos (probablement per suggeriment d'Atenes) el tresor de la federació es va traslladar de Delos a Atenes per a més seguretat.[54] Amb aquest fons, Pèricles va finançar els seus ambiciosos projectes de construcció a l'Acròpolis, com ara els propileus, el Partenó i l'estàtua daurada de Pal·les Atenea, obra del seu amic Fídies.[55] Segons l'acadèmic grec Angelos Vlachos aquesta va ser una de les malversacions més grans de la història, però va permetre la creació d'algunes de les millors obres d'art del món antic.[56]

Tot i que ja no combateren contra els perses, els atenesos van continuar cobrant l'impost de manera estricta. Això va donar lloc a moltes queixes i retrets, però els atenesos opinaven —o almenys Pèricles va suggerir que Plutarc va dir això— que els aliats no tenien dret a interferir en l'ús dels diners, puix que la flota atenesa defensava els seus aliats contra els atacs de l'exterior. En fer-ho, Atenes complia el que pagaven els aliats; l'impost recaptat s'usaria com li semblés oportú.[57][58] Això es contradiu amb el fet que Atenes sovint utilitzava els contingents militars dels seus aliats no contra els perses, sinó contra els seus propis enemics grecs, com va fer més tard durant la Guerra del Peloponès. Consegüentment, la llibertat i la igualtat inicials es van convertir en esclavitud i Atenes va exigir als seus aliats allò que haurien hagut de pagar si s'haguessin rendit als perses, o potser fins i tot més.[cal citació] Atenes també intervenia sovint en els seus afers interns: a tot arreu va tractar de substituir l'oligarquia pel que considerava la democràcia, més fiable i, l'any 465 aC, l'assemblea atenesa va obligar una de les seves ciutats aliades, Èritres de Jònia, a acceptar una constitució, redactada fins al més mínim detall per l'assemblea atenesa i en què fins i tot s'establia que els funcionaris haurien de jurar lleialtat a Atenes.[59]

Guerres de l'aliançaModifica

Article principal: Guerres de la Lliga de Delos

Primera Guerra del PeloponèsModifica

Article principal: Primera Guerra del Peloponès

Durant la rebel·lió dels ilotes del 462 aC, el comportament hostil dels espartans va agrir les relacions entre Atenes i Esparta. L'antagonisme entre ambdues ciutats va fer que l'any següent Atenes s'aliés amb els seus enemics, Argos, Tessàlia i després Mègara, que havien abandonat la Lliga del Peloponès, en comptes de fer-ho amb Esparta, Les batalles contra Corint i altres ciutats estat del Peloponès el 460 aC van ser, en gran mesura, favorables a Atenes. Esparta va romandre més o menys inactiva durant els primers anys de la guerra, però el 457 aC va sortir victoriosa a la primera gran batalla contra Atenes, la batalla de Tànagra.[60] El 451 aC, l'exiliat Cimó va ser convocat a Atenes i va concloure una treva de cinc anys amb els espartans.[61]

L'any 449 aC, els espartans van fer una guerra contra els focis que governaven Delfos (Segona Guerra Sagrada) i van tornar el santuari als delfis. Tanmateix, quan els exèrcits espartans s'hi van retirar, Pèricles va aparèixer al capdavant dels exèrcits atenesos i hi va retornar el santuari als focis.[62] Però tot just expirada la treva de cinc anys amb Esparta, Atenes es va veure amenaçada per un nou col·lapse en reprendre's els combats amb Esparta. L'exèrcit atenès va ser anihilat a Beòcia, Mègara es va separar d'Atenes, va esclatar una rebel·lió a Eubea i els espartans van envair l'Àtica.[63] No obstant això, Pèricles va aconseguir negociar i subornar l'exèrcit espartà perquè tornés a casa.[64][65] El final oficial de la crisi va ser la pau dels trenta anys de l'hivern del 446-445 aC, en la qual Atenes va renunciar a gran part dels seus interessos a la Grècia central des del 460 aC per tal de centrar els seus esforços a suprimir la rebel·lió eubeua i ambdues ciutats estat van acceptar de no guanyar-se els aliats de l'altra ciutat.[66]

 
Batalles de la Lliga de Delos entre el 477 aC i el 450 aC

Campanyes contra els persesModifica

TràciaModifica

Segons Tucídides, la primera campanya de la Lliga de Delos va tenir lloc contra la ciutat d'Eíon, a la desembocadura del riu Estrimó, que podria haver estat una guarnició persa supervivent de la campanya de Xerxes.[38] La data de la campanya és incerta, però podria ser del 477 al 476 aC[47] o del 476 al 475 aC.[67] L'exèrcit atenès, sota el control de Cimó, va guanyar la batalla contra els perses, i quan aquests es van retirar a la ciutat, Cimó la va assetjar i va expulsar tots els col·laboradors tracis de la regió per fer que els perses s'hi sotmetessin per la fam.[68] Segons Heròdot, el comandant persa, Boges, hauria tingut via lliure cap a l'Àsia Menor si hagués evacuat la ciutat, però va rebutjar l'oferta dels grecs perquè Xerxes no el considerés un covard. Quan se'ls va acabar el menjar, va llançar els seus tresors al riu Estrimó, va matar tota la seva família i després es varen immolar, ell i els seu súbdits, en una pira gegant.[69] Els atenesos van ocupar llavors la ciutat i van esclavitzar la resta de la seva població.[38]

Àsia MenorModifica

Article principal: Batalla de l'Eurimedon
 
Model reconstruït d'una trirrem, embarcació usada per grecs i perses

Les illes de Samos, Quios i Lesbos a l'Àsia Menor van ser presumiblement membres de la Lliga de Delos des del principi,[70] però no se sap del tot quan s'hi van unir les polis jòniques o les altres ciutats estat d'Àsia Menor. Només que van ser admeses amb certesa.[71]

Segons Plutarc, quan Cimó es va assabentar que l'exèrcit persa s'estava aplegant a Aspendos, al riu Eurimedon, va partir de Cnidos a Cària, amb 200 trirrems. Però quan va arribar a la ciutat lícia de Faselis no el van deixar desembarcar. A continuació, va començar a saquejar la costa de Faselis, però amb la mediació d'un contingent de Quios de la seva flota, els va convèncer d'unir-se a la Lliga de Delos. A canvi, van haver d'enviar unitats a la campanya i pagar 10 talents.[39] Els atenesos van aconseguir d'aquesta manera conquerir la ciutat-estat grega més remota d'Àsia Menor, que a més estava just a l'oest del riu Eurimedon i podria haver estat la primera base naval dels perses, però la seva campanya va fracassar.[72] Cimó va prendre llavors la iniciativa i va atacar els perses a Aspendos.[39]

Quan els perses, que esperaven reforços, van ser atacats per Cimó es van retirar a l'Eurimedon, però es van veure obligats a reprendre la lluita sota la pressió de la flota grega. Tanmateix, la línia de vaixells perses aviat es va trencar, de manera que van fugir per terra per unir-se a un exèrcit estacionat a les rodalies.[39] Cimó va desembarcar malgrat l'esgotament de les seves forces en la primera batalla, però tot i amb això va aconseguir vèncer els perses a terra.[73] Segons Tucídides, els grecs van capturar i van destruir 200 vaixells fenicis[44] i Plutarc recull que Cimó es va afanyar llavors a capturar els 80 vaixells fenicis que els perses havien estat esperant abans de la batalla. Amb el seu atac sorpresa, també va aconseguir destruir tota la flota.[73] Tucídides, però, no esmenta aquest incident, per la qual cosa molts dubten que hagi ocorregut.[74]

La data de la batalla de l'Eurimedon és controvertida: alguns la situen al 469 aC,[75][76][77][78] d'altres al 466 aC.[79][80] La batalla va ser un gran èxit per als grecs, atès que va eliminar gairebé del tot l'amenaça d'una altra invasió persa.[79] Endemés, va mantenir fora de perill les ciutats gregues d'Àsia Menor fins a l'any 451 aC.[81] Després de la campanya de Cimó, altres polis d'Àsia Menor, principalment de Cària, van ser admeses a la Lliga de Delos.[82]

 
Llocs coneguts de la campanya egípcia de la Lliga de Delos

EgipteModifica

La data generalment acceptada de la campanya egípcia és el 460-454 aC,[83] que coincideix amb la Primera Guerra del Peloponès. El 461 aC o 460 aC va esclatar a Egipte una revolta contra el domini persa sota el lideratge del rei libi Inaros. L'aixecament es va estendre ràpidament i gran part del país va caure aviat en mans d'Inaros,[84] que va demanar ajuda a la Lliga de Delos. L'alliberament d'Egipte hauria suposat un gran avantatge econòmic i polític per als atenesos, per la qual cosa es van enviar 200 vaixells per ajudar els revoltats, un fet que va suposar una inversió financera important.[85] Quan els atenesos es van unir a l'exèrcit d'Inaros, el rei Artaxerxes de Pèrsia va reunir el seu exèrcit per derrotar la rebel·lió. Diodor i Ctèsies xifren aquest exèrcit en 300.000 i 400.000 efectius, respectivament, però aquestes estimacions són probablement exagerades.[86][87]

Atenesos i egipcis es van enfrontar amb els perses a la ciutat de Pampremis, al delta del Nil. Al principi, el nombre superior dels perses els va donar avantatge, però finalment els atenesos van trencar la línia persa, amb la qual cosa el derrotat exèrcit persa va fugir. Tanmateix, una part de l'exèrcit persa va trobar refugi a la ciutadella de Memfis (anomenada «Castell Blanc»).[86][88] Els rebels assetjaren la fortalesa durant quatre anys.[89] Segons Tucídides, al principi Artaxerxes va intentar subornar els espartans perquè envaïssin l'Àtica, per tal de treure les forces ateneses d'Egipte. Quan això va fracassar, va aplegar un gran exèrcit, comandat per Megabazos, que va alliberar Memfis del setge de quatre anys: els perses van guanyar la batalla contra els egipcis, els atenesos van ser expulsats de Memfis[89][90] i es van retirar a l'illa de Prosopitis al delta del Nil.[91][92]

Després de 18 mesos de setge, els perses van desviar les aigües del riu al voltant de l'illa amb canals a fi i efecte de poder travessar-lo per terra des de l'altra riba. Segons el relat de Tucídides els perses van materialitzar aquesta fita i van capturar l'illa. Pocs atenesos van poder escapar i tornar a casa via Líbia i Cirene.[91] Segons Diodor, els egipcis es van rendir i els atenesos van tenir via lliure cap a Cirene per evitar la pèrdua de vides.[92] No obstant això, atès que el pànic causat pel fracàs de la campanya egípcia va comportar el trasllat del tresor de la Lliga de Delos a Atenes, la versió de Tucídides és la més probable.[79] Atenes va perdre un total de 35.000 homes i 200 vaixells a l'expedició egípcia.[60]

XipreModifica

 
Mapa dels antics regnes de Xipre

El 460 aC, just abans de la campanya egípcia, la flota de l'aliança va participar en una campanya davant de l'illa de Xipre.[91] La derrota egípcia va conduir finalment a una treva de cinc anys amb Esparta el 451 aC.[93] Alliberades d'aquesta manera dels combats a Grècia, sota el comandament de Cimó, al qual li havia estat perdonat l'ostracisme, les forces de la Lliga van emprendre una altra campanya a Xipre.[94] Cimó va enviar 60 dels 200 vaixells de l'aliança que comandava per ajudar Amirteu, que seguia lluitant contra els perses a Egipte,[94] i va atacar la ciutat de Kètion (l'actual Làrnaca) amb la resta. No obstant això, durant el setge, Cimó va morir o bé de malaltia o bé de ferides mortals, però al seu llit de mort encara va donar ordres als atenesos, que es van retirar a la ciutat de Salamina a Xipre.[94][95]

La mort de Cimó es va mantenir en secret per a l'exèrcit.[95] En conseqüència, quan els perses van ser atacats a Salamina l'any 450 aC per una flota de vaixells cilicis, fenicis i xipriotes i van ser derrotats pels grecs per terra i mar, aquests encara creien que havien guanyat amb el traspassat Cimó. Després van tornar a casa, a Atenes, amb els vaixells que tornaven de la missió egípcia.[94] Aquestes batalles menys notables van marcar el final de les guerres greco-perses, sense que hi hagués més combats entre l'Imperi persa i els grecs fins al 396 aC, amb la curta campanya a l'Àsia Menor del rei espartà Agesilau II.[95]

Pau de Càl·liesModifica

Article principal: Pau de Càl·lies

Després de les batalles de Xipre, Tucídides no esmenta cap pau; només que els grecs van tornar a casa.[94] Diodor, però, afirma que es va concloure un tractat de pau complet amb els perses després de la batalla de Salamina (pau de Càl·lies, al voltant del 449–448 aC).[96][97] Probablement, Diodor seguia la història d'Èfor en aquest moment, que al seu torn va ser presumiblement influenciat pel seu mestre Isòcrates, del qual se'n té la referència més antiga a la suposada pau l'any 380 aC.[98] Però l'existència d'un tractat de pau ja va ser discutida durant el segle iv aC i rebutjada per dos autors de l'època, Cal·lístenes i Teopomp.[99] Tampoc no hi ha acord entre els historiadors moderns sobre aquella pau.[98][100][101]

Les fonts antigues que donen detalls del tractat són raonablement coherents en la seva descripció dels termes:[96][98][100]

  • Totes les ciutats gregues d'Àsia havien de «viure segons les seves pròpies lleis» o «ser autònomes» (segons la traducció).
  • Els sàtrapes perses (i presumiblement els seus exèrcits) no havien de viatjar a l'oest del riu Halis (Isòcrates) ni més a prop d'un dia de viatge a cavall fins al mar Egeu (Cal·lístenes), ni a menys de tres dies de viatge a peu fins al mar Egeu (Èfor i Diodor).
  • Cap vaixell de guerra persa havia de navegar més enllà de l'oest de Faselis (a la costa sud d'Àsia Menor), ni de l'oest de les roques cianeses (probablement a l'extrem oriental del Bòsfor, a la costa nord).
  • Si els termes eren observats pel rei i els seus generals, aleshores els atenesos no havien d'enviar tropes a les terres governades per Pèrsia.

Decadència i final de l'aliançaModifica

Articles principals: Guerra del Peloponès i Guerra de Corint

L'any 445 aC la Pau dels Trenta Anys va posar fi a la Primera Guerra del Peloponès, però un nou deteriorament de les relacions entre Esparta i Atenes va provocar l'esclat de la Segona Guerra del Peloponès 14 anys després.[102][103] La fatídica guerra, que va durar 27 anys, va desencadenar la completa destrucció del poder atenès, la desintegració de l'Imperi atenès i l'establiment de l'hegemonia espartana sobre Grècia.[104] No obstant això, no només Atenes va patir pèrdues, sinó que tota Grècia va quedar significativament afeblida per la guerra.[105]

A partir del 450 aC, els perses, que havien patit una sèrie de derrotes i de rebel·lions internes, van començar a fer política sobre la base del divide et impera ('divideix i venceràs'): van intentar enfrontar Atenes i Esparta recorrent sovint al suborn. Això assegurava que els grecs no tinguessin la capacitat de lluitar contra ells.[105] No va haver-hi batalles greco-perses obertes fins a l'any 396 aC, amb la curta campanya a l'Àsia Menor del rei espartà Agesilau II.[95] Segons Plutarc: «Després de la mort de Cimó, cap líder grec va dur a terme cap acció militar brillant contra els bàrbars. Els grecs es van tornar els uns contra els altres com a resultat de les incitacions de demagogs i bel·licistes. No hi havia ningú que actués com a mediador, per la qual cosa lliuraven guerres internes entre ells».[95]

Tot i que les guerres de la Lliga de Delos van inclinar la balança cap als grecs, el mig segle de guerres internes posterior va permetre de restaurar la posició original dels perses. En la Guerra de Corint, Esparta (enfrontada a Corint, Tebes i Atenes) va demanar ajuda als perses per mantenir l'estatus. En l'anomenada pau d'Antàlcides, el rei persa Artaxerxes II va demanar i va rebre dels espartans el govern de les ciutats gregues d'Àsia Menor.[106] Amb aquesta humiliant pau, els espartans van malaguanyar tots els èxits del segle anterior per tal de mantenir la seva hegemonia sobre els grecs.[107] Va ser llavors quan els oradors van començar a parlar de la pau de Càl·lies (s'hagués fet o no) com un contrapunt a la vergonyosa pau del rei, com a exemple dels «bons vells temps» quan la Lliga de Delos havia alliberat els grecs de la costa de l'Egeu dels perses.[98] Atenes va fundar la Segona Lliga atenesa l'any 377 aC, però ja no va poder recuperar el seu poder anterior, i els seus nous enemics eren molt més forts que els antics.[108]

Segona Lliga atenesaModifica

Article principal: Segona Lliga atenesa

Durant un bon quart de segle, els atenesos es van haver de sotmetre a la supremacia espartana, però després van aprofitar l'oportunitat per restablir una aliança naval quan els lacedemonis estaven militarment lligats i debilitats.

Motius i estructures organitzativesModifica

Quan el 379 aC els demòcrates tebans van aconseguir desfer-se de l'ocupació espartana de la ciutat i posteriorment van assegurar la unificació estatal de tota Beòcia en condicions democràtiques, Atenes també va tenir l'oportunitat d'alliberar-se de les restriccions imposades per Esparta i establir la Segona Lliga atenesa (el 378/377 aC, just 100 anys després de la seva fundació inicial. El motiu decisiu aquesta vegada era l'eliminació de la supremacia espartana, mentre que respecte a Pèrsia es va posar èmfasi en l'equilibri d'interessos.[109]

« La reivindicació comuna sobre la qual Atenes podia posar-se d'acord amb els seus aliats no tenia, però, exactament el mateix significat per a tots els membres de la Lliga. La gran potència Atenes, hegemó reconegut de la Lliga, es va esforçar amb l'ajuda dels seus aliats per assolir una posició de poder pel cap baix equivalent a la dels espartans, sobretot en la recuperació de la supremacia naval. [...] Els aliats d'Atenes, per causa del seu potencial de poder molt menor, es van haver de limitar a l'objectiu de preservar la seva autonomia amb l'ajuda d'Atenes (sobretot contra les invasions espartanes), però Atenes només va aconseguir més afluència a la recent fundada aliança marítima després que —en la crida escrita per Aristòtil— afegís també garanties de llibertat i autonomia dels aliats a la propaganda antiespartana.[110] »
 
Mapa amb els components de la Segona Lliga

En el punt àlgid del seu desenvolupament, la Segona Lliga atenesa, amb uns 70 membres, encara era considerablement més petita que la seva predecessora. El nou sinedri, reunit a Atenes, va tornar a preveure un vot per a cadascun dels aliats. Tanmateix, una resolució d'aquesta representació requeria el consentiment de l'Assemblea Popular atenesa per a ser vàlida;[111] en comptes que les dues institucions fossin òrgans de decisió l'una darrere l'altra, com era el cas a l'època de la Primera Lliga àtica, en aquell moment hi havia juxtaposició i convivència.

Les contribucions dels aliats, abans anomenades fóroi, es deien syntàxeis i havien de pagar-se sempre amb diners. L'Assemblea Popular atenesa podia decidir la reducció de les contribucions per a cadascun dels confederats sense la participació del sinedri, puix que la pèrdua de contribucions només era una càrrega per als atenesos i no afectava els altres aliats. Només un membre fundador, Tebes, estava exempt de contribucions per raó de la seva participació a la guerra terrestre contra els lacedemonis.[112]

El paper canviant d'AtenesModifica

La crida d'adhesió de l'Assemblea Popular Atenesa l'any 377 aC demostrava que Atenes s'esforçava per oblidar el sistema de govern de la segona meitat del segle V: es garantia als aliats la plena autonomia, la lliure elecció de la constitució i l'absència d'ocupació i de supervisors atenesos. Ja no hi hauria d'haver propietat de la terra per part dels atenesos al territori dels confederats.[113]

Als membres de la Lliga no se'ls impedia de mantenir les seves pròpies flotes dins de les seves possibilitats, però no es comprometien a cap ajuda en les operacions militars dutes a terme pels atenesos en assumptes de la Lliga.[f] La transferència de les contribucions monetàries per a la Lliga a Atenes anava normalment a càrrec dels mateixos aliats. «No era estrany que els estrategs atenesos que encapçalaven una campanya també s'ocupessin de les contribucions de les diferents polis per a la seva recollida i ús immediat.»[112] Contràriament al cas dels pagaments de tributs a l'època de l'Imperi atenès del segle V, les contribucions a la Segona Lliga àtica amb prou feines es poden determinar bibliogràficament. Tanmateix, com que els aliats finançaven els seus propis vaixells de guerra a més d'aquestes quotes, la syntàxeis aprovada pel sinedri no haurien d'haver representat una càrrega excessiva.[115]

Per als estrategs atenencs, el fet que les operacions militars es duguessin a terme sense cap participació de vaixells aliats tenia l'avantatge d'una organització simplificada i un comandament unificat. A canvi, però, tots els riscos de caràcter militar i financer romanien només a Atenes. En aquest marc organitzatiu, les obligacions dels ciutadans rics de pagar els costos de construcció i desplegament de les trirrems (les litúrgies associades a la trierarquia) podien arribar a ser desagradablement opressives, especialment quan els costos de la guerra augmentaven en èpoques de més tensions o de confrontació oberta. Les contribucions dels confederats eren una suma fixa; no se'n sap res de gravàmens especials als aliats ni d'augment de les syntàxeis.[115]

Nova expansió de poderModifica

 
Grècia a l'època de l'hegemonia tebana, 371–362 aC

Amb la victòria sobre la flota del Peloponès a l'estret entre Paros i Naxos, els atenesos van aconseguir una vegada més aconseguir la supremacia naval a l'Egeu. L'any 375 aC es va celebrar a Esparta un congrés de pau, sol·licitat conjuntament pels lacedemonis i els atenesos, en què es va concloure una pau panhel·lènica, tot i que de curta durada. Després de tensions intermitents, es va renovar una vegada més l'any 371 aC, però ràpidament va decaure a causa de l'enfrontament bèl·lic de Tebes, sota el lideratge d'Epaminondes, amb Esparta. A la batalla de Leuctra, l'exèrcit espartà va patir grans pèrdues que van provocar la fi d'Esparta com a gran potència militar a Grècia i que va conferir a Tebes la supremacia durant la dècada següent.[116]

Atenes va provar novament d'ampliar el seu domini naval a l'Egeu, especialment al nord i a l'est. L'any 387 aC Samos havia caigut en mans de Pèrsia. Aquesta situació es va rectificar el 365 aC sota el comandament de l'estrateg Timoteu, d'una manera que recordava les pràctiques de l'apogeu de l'imperi marítim atenès: no només l'ocupació persa de l'illa, sinó també els mateixos habitants de Samos van ser expulsats i diversos milers de clerucs atenesos es van instal·lant de mica en mica al seu lloc.[117] La Segona Lliga atenesa es va enfrontar a una reorientació:[118]

« Atenes feia temps que havia abandonat el camí de la política federal; somiava amb un nou imperi marítim atenès l'ascens del qual semblava veure's afavorit per les condicions caòtiques de Grècia i, sobretot, per la paràlisi de la iniciativa persa. »

Debilitament a la Guerra SocialModifica

Sota la impressió del debilitament mutu d'Esparta i Tebes, Atenes podria albergar una vegada més grans ambicions de poder amb l'aliança naval. Tanmateix, a aquest objectiu s'hi va oposar l'ascens de Macedònia sota Filip II a partir del 359 aC. El consegüent debilitament de la posició d'Atenes al nord de l'Egeu va animar els membres més forts de la Lliga a separar-se de la Lliga: Quios, Rodes, Bizanci i Cos van formar una confederació separada contra Atenes. En l'anomenada Guerra Social, els atenesos no van aconseguir revertir la secessió, per la qual cosa van haver d'acceptar una considerable pèrdua de poder amb la conclusió de la pau el 355 aC.[g]

Final sota el signe del desenvolupament del poder macedoniModifica

Després que Lesbos i Corcira abandonessin també l'aliança naval, Atenes va continuar essent la potència protectora i suprema d'un gran nombre d'aliats. Nogensmenys, la lliga ja no era un instrument dissenyat per augmentar el poder, sinó que, sota la influència de l'expansió del poder macedoni, va perdre més membres, sense esdevenir, però, completament irrellevant. Els reduïts ingressos de les contribucions dels aliats van romandre com una partida important per al pressupost financer d'Atenes. I en les relacions exteriors, el poder naval d'Atenes, basat en la Lliga, seguia com a factor d'influència important a l'Egeu per a Filip II fins a l'any 340 aC.[119] Fins a la decisiva batalla de Queronea l'any 338 aC Demòstenes va mantenir l'avantatge amb la seva agitació antimacedònica a Atenes. Per motiu de la derrota de la coalició també forjada per Demòstenes, que, a més d'atenesos i beocis, també va posicionar parts del Peloponès contra Filip II, Atenes va perdre la seva independència i es va veure obligada a aliar-se amb Macedònia durant el següent període. Alhora, la Segona Lliga atenesa es va deteriorar fins a desaparèixer el 338 aC.

Aspectes culturals i religiosos de l'hegemonia atenesaModifica

Aspectes culturalsModifica

 
L'Acròpoli d'Atenes

A l'àmbit cultural, cal destacar en primer lloc les grans obres de l'Acròpoli d'Atenes. L'any 447 aC va començar la construcció del Partenó, un temple, però que seria més aviat un temple tresor. El veritable temple de l'acròpolis és l'Erectèon. Destaca el programa iconogràfic, amb dos frontons: el frontó oriental, que representa el naixement d'Atenea, i l'occidental, que representa la lluita d'Atenea i Posidó per la possessió de l'Àtica, amb Atenea regalant als atenesos l'olivera.

També hi ha mètopes que representen la lluita dels centaures contra els làpites. A l'interior hi ha un fris que representa la processó panatenaica. Aquestes grans obres van continuar fins a finals del segle V aC, després de la mort de Pèricles.

 
Mètopes del Partenó

En el camp del teatre, Èsquil va escriure la trilogia Orestíada l'any 458 aC. L'interès d'aquesta obra és que tota l'acció es desenvolupa a Argos, però el desenllaç es produeix a Atenes. El protagonista és Orestes, que fuig d'Argos per consell de l'oracle de Delfos i es refugia a Atenes. Allà estableix el consell de l'Areòpag. És una forma de celebrar el 458 aC a l'Areòpag, que va perdre la seva funció el 462 aC.

Sòfocles, per la seva banda, va escriure Antígona, l'acció de la qual té lloc a Tebes. En una família formada per una germana i dos germans, aquests últims es maten entre sí per controlar Tebes. El nou rei, Creont, enterra només el que havia defensat la ciutat i exposa les restes del segon —contra les tradicions de l'època. Antígona l'enterra contra el consell del rei: ella mor i el rei es queda sol.

Els punts de vista oposats de Creont i Antígona respecte a les lleis superiors a les de l'Estat informen de les diferents conclusions sobre la desobediència civil. Creont exigeix l'obediència a la llei per sobre de tot, estigui bé o malament. Diu que «no hi ha res pitjor que la desobediència a l'autoritat» (An. 671). Antígona respon amb la idea que la llei de l'Estat no és absoluta, i que es pot trencar per mitjà de la desobediència civil en casos extrems com el d'honrar els déus, el govern i l'autoritat dels quals superen les de Creont.

En presentar el xoc entre el ciutadà privat i l'estat despòtic, Antígona s'ha vist sovint, en els temps moderns, com una metàfora dels drets de l'individu contra els estats totalitaris (tot i que Sòfocles en la seva obra no pren partit obertament a favor de cap dels dos bàndols). En el passat, el drama de Sòfocles ja havia inspirat tragèdies semblants, de les quals se'n destaca l'argument polític (com a l'Antígona d'Alfieri).[120]

Aspectes religiososModifica

 
Representació de les Panatenees en un vas grec

Les Panatenees eren les festes religioses i polítiques més grans de l'antiga Atenes, celebrades en honor a la patrona de la ciutat, la deessa Atena. Sota el govern de l'arcont Hipòclides, sis anys abans del regnat del tirà Pisístrat, els estats veïns ja participaven de les seves festes. L'any 440 aC, un decret va obligar els aliats a proporcionar un animal de sacrifici i una panòplia per a la Panatenea. L'any 425, un altre decret va establir que els aliats havien de desfilar a la Panatenea com les colònies d'Atenes.[121][122]

Similarment es va estendre el culte a Atenea, la deessa protectora dels atenesos. Els diversos cultes d'Atenea eren tots branques del seu culte panhel·lènic. Aquestes adoracions eren portals d'una socialització uniforme, fins i tot més enllà de Grècia continental.[123] Atena era sovint equiparada amb Afaia, una deessa local de l'illa d'Egina, originalment de Creta, i també va ser associada amb Àrtemis i la nimfa Britomartis.[124] A Arcàdia va ser assimilada amb l'antiga deessa Àlea i adorada com a Atena Àlea.[125] També hi va haver santuaris dedicats a Atena Àlea que estaven situats a les ciutats lacònies de Mantinea i Tègea. El temple d'Atena Àlea, situat a Tègea, va ser un centre religiós i important de l'antiga Grècia.[h] El geògraf Pausànies va descriure que el tèmenos d'aquest temple havia estat fundat per Àleu.[126]

L'arribada del culte a Atenea va venir acompanyada també d'una forta promoció de la devoció als misteris d'Eleusis, originalment atenesa. La ciutat d'Eleusis, originalment independent, va acabar incorporant-se al sinecisme d'Atenes en una data que no es pot indicar amb precisió[i] i aquesta integració va facilitar el desenvolupament dels misteris, que van adquirir molt ràpidament un estatus panhel·lènic.[128]

NotesModifica

  1. ↑ Christian Meier [3] descriu aquesta batalla com l'ull de l'agulla «pel qual havia de passar la història del món si, en lloc dels grans imperis governats monàrquicament, hi exerciria un paper decisiu aquest peculiar poble d'aspecte exòtic procedent d'Orient, que vivia a tot tipus de petits pobles independents, gairebé a tot arreu sense monarques i en molts casos ja amb una àmplia participació política d'amplis estrats polítics.»
  2. ↑ A les fonts antigues, no hi ha una designació especial per a la Lliga i els seus membres com a grup són esmentats simplement amb frases semblants a «els atenesos i els seus aliats», grec antic: οἱ Ἀθηναῖοι καὶ οἱ σύμμαχοι.[4]
  3. ↑ Meier[27] explica el valor dels 460 talents en relació a la confederació marítima de la següent manera: «La paga d'un remer estava fixada en mitja dracma. Amb una tripulació d'uns 200 homes, el sou per vaixell i dia costava al voltant de 100 dracmes, o 3.000 al mes, això era mig talent. Per tant, una flota de 100 vaixells, si estava en servei durant sis mesos, tenia un cost laboral de 300 talents».[28]
  4. ↑ Schuller[30] assenyala la propietat de la terra i els ingressos com a criteris racionals per a l'avaluació dels tributs.
  5. ↑ [31] Citant Tucídides 3, 10, 5
  6. ↑ «Atès que Atenes només havia d'enfrontar-se a un oponent fort cada vegada, Esparta als anys 70 i Tebes a la dècada següent, que no podia equipar una flota massa important per si mateixa, la capacitat de la flota atenesa era suficient, a part de assegurar la ruta del gra i una certa lluita contra la pirateria, també per lliurar les principals batalles navals essencialment sola.[...] Per últim, però no menys important, l'aspecte de l'eficàcia, que també tenia un paper important per a la democràcia atenesa en l'organització de les seves pròpies institucions polítiques, pot haver persuadit Atenes de no reunir una flota d'aliança a partir de contingents d'estats individuals, sinó de concentrar la guerra naval totalment a les seves pròpies mans. Amb un comandament unificat ja establert i jeràrquicament estructurat, no es perdia temps a reunir les unitats individuals de la flota i, sobretot, el reclutament dels mercenaris es podia fer de manera centralitzada amb els diners concentrats a Atenes.»[114]
  7. ↑ «La superioritat atenesa només fou seriosament qüestionada per l'oposició dels seus propis aliats desertors, que també eren forts al mar, com Quios, Rodes i Bizanci.»[114]
  8. ↑ «Aquest santuari havia estat respectat des dels primers dies per tots els peloponesos, i oferia una seguretat peculiar als seus suplicants» (Pausànies: Descripció de Grècia, III.5.6)
  9. ↑ Louis Séchan i Pierre Lévêque indiquen el darrer terç del segle VII aC,[127] però altres autors no s'hi pronuncien

ReferènciesModifica

  1. ↑ Nelson i Allard-Nelson, 2005, p. 197.
  2. ↑ Stanton i Hyma, 1999, p. 125.
  3. ↑ Meier, 1995, p. 33.
  4. ↑ 4,0 4,1 Rhodes, 2006, p. 18.
  5. ↑ Keuls, 1993, p. 18.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I.96
  7. ↑ Holland, 2005, p. 147–151.
  8. ↑ Fine, 1983, p. 269–277.
  9. ↑ Heròdot: Històries. 5.37
  10. ↑ Holland, 2005, p. 155–157.
  11. ↑ Holland, 2005, p. 160–162.
  12. ↑ Holland, 2005, p. 175–177.
  13. ↑ Holland, 2005, p. 183–186.
  14. ↑ Holland, 2005, p. 187–194.
  15. ↑ Holland, 2005, p. 202–203.
  16. ↑ Holland, 2005, p. 240-244.
  17. ↑ Holland, 2005, p. 276-281.
  18. ↑ Holland, 2005, p. 320-326.
  19. ↑ Holland, 2005, p. 342-355.
  20. ↑ Holland, 2005, p. 357-358.
  21. ↑ Lazenby, 1993, p. 247.
  22. ↑ Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I,89
  23. ↑ Heròdot, Històries IX, 114
  24. ↑ Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I,95
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Holland 2005, p. 362
  26. ↑ Plutarc: Vides paral·leles. Aristides.26
  27. ↑ Meier, 1995, p. 297-298.
  28. ↑ Meier, 1995, p. 298.
  29. ↑ Lotze, 2007, p. 56.
  30. ↑ 30,0 30,1 Schuller, 1974, p. 146.
  31. ↑ Schuller, 1974, p. 147.
  32. ↑ Kagan, 1989, p. 133.
  33. ↑ Meier, 1995, p. 297.
  34. ↑ 34,0 34,1 Szabó, 1977, p. 90.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 (anglès) Jona Lendering, Delian League Arxivat 2014-03-06 a Wayback Machine. (consulta: 31 de desembre de 2010)
  36. ↑ Szabó, 1977, p. 89.
  37. ↑ Aristòtil: Política, 24.3
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, I.98
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 Plutarc: Vides paral·leles. Cimó, 12
  40. ↑ Szabó, 1977, p. 90-91.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, I.99
  42. ↑ Szabó, 1977, p. 92.
  43. ↑ Heròdot, Històries, VI.48
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès, I.100
  45. ↑ Szabó, 1977, p. 98.
  46. ↑ Plutarc: Vides paral·leles. Pèricles, 23
  47. ↑ 47,0 47,1 Kagan, 1989, p. 44.
  48. ↑ 48,0 48,1 Szabó, 1977, p. 93.
  49. ↑ Szabó, 1996, p. 102-103.
  50. ↑ Szabó, 1977, p. 93-94.
  51. ↑ Szabó, 1977, p. 94.
  52. ↑ Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès, III. 10
  53. ↑ Szabó, 1977, p. 95.
  54. ↑ Szabó, 1996, p. 101.
  55. ↑ Hurwit, 2004, p. 87 i ss..
  56. ↑ Vlachos, 1974, p. 62–63.
  57. ↑ Szabó, 1977, p. 96-97.
  58. ↑ Plutarc: Vides paral·leles. Pèricles, 12
  59. ↑ Szabó, 1977, p. 97-98.
  60. ↑ 60,0 60,1 Szabó, 1996, p. 98-99.
  61. ↑ Plutarc: Vides paral·leles. Cimó, 17
  62. ↑ Plutarc: Vides paral·leles. Pèricles, 21
  63. ↑ Szabó, 1996, p. 99-100.
  64. ↑ Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, II.21
  65. ↑ Aristòfanes: Els acarnesos
  66. ↑ Fine, 1983, p. 368–69.
  67. ↑ Fine, 1985, p. 343.
  68. ↑ Plutarc: Vides paral·leles. Cimó, 7
  69. ↑ Heròdot: Històries, VII.107
  70. ↑ Heròrot. Històries, IX. 106
  71. ↑ Sealey, 1976, p. 247.
  72. ↑ Cawkwell, 1997, p. 133.
  73. ↑ 73,0 73,1 Plutarc: Vides paral·leles. Cimó, 13
  74. ↑ Cawkwell, 1997, p. 134.
  75. ↑ Plutarc: Vides paral·leles, Cimó, 8
  76. ↑ Sealey, 1976, p. 250.
  77. ↑ Kagan, 1989, p. 47.
  78. ↑ Cawkwell, 1997, p. 132.
  79. ↑ 79,0 79,1 79,2 Holland, 2005, p. 363.
  80. ↑ Fine, 1983, p. 345.
  81. ↑ Cawkwell, 1997, p. 132–134.
  82. ↑ Hornblower, 2002, p. 22–23.
  83. ↑ Fine, 1983, p. 351.
  84. ↑ Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès, I.104
  85. ↑ Szabó, 1996, p. 97-98.
  86. ↑ 86,0 86,1 Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, XI.74
  87. ↑ Ctèsies de Cnidos: Persikà, 36
  88. ↑ Heròdot: Històries, II.63
  89. ↑ 89,0 89,1 Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès, I.109-110
  90. ↑ Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, XI.74-77
  91. ↑ 91,0 91,1 91,2 Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès, I.109
  92. ↑ 92,0 92,1 Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, XI.77
  93. ↑ Sealey, 1976, p. 271–273.
  94. ↑ 94,0 94,1 94,2 94,3 94,4 Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I.112
  95. ↑ 95,0 95,1 95,2 95,3 95,4 Plutarc: Vides paral·leles. Cimó, 19
  96. ↑ 96,0 96,1 Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, XII.4
  97. ↑ «Delian League» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 31 desembre 2010].
  98. ↑ 98,0 98,1 98,2 98,3 Fine, 1983, p. 360.
  99. ↑ Sealey, 1976, p. 280.
  100. ↑ 100,0 100,1 Sealey, 1976, p. 281.
  101. ↑ Holland, 2005, p. 366.
  102. ↑ Kagan, 1989, p. 128.
  103. ↑ Holland, 2005, p. 371.
  104. ↑ Xenofont. Hel·lèniques, II.2
  105. ↑ 105,0 105,1 Dandamaev, 1989, p. 256.
  106. ↑ Xenofont. Hel·lèniques, V.1
  107. ↑ Dandamaev, 1989, p. 294.
  108. ↑ «The Delian League» (en anglès). Athens Info Guide. [Consulta: 31 desembre del 2010].
  109. ↑ Lotze, 2007, p. 81.
  110. ↑ Dreher, 1995, p. 276.
  111. ↑ Bengtson, 1979, p. 247.
  112. ↑ 112,0 112,1 Dreher, 1995, p. 88.
  113. ↑ Lotze, 2007, p. 82.
  114. ↑ 114,0 114,1 Dreher, 1995, p. 35.
  115. ↑ 115,0 115,1 Dreher, 1995, p. 280.
  116. ↑ Bengtson, 1979, p. 251.
  117. ↑ Lotze, 2007, p. 83.
  118. ↑ Bengtson, 1979, p. 258.
  119. ↑ Dreher, 1995, p. 291.
  120. ↑ «L'immoralità della Giustizia» (en italià). [Consulta: 6 octubre 2019].
  121. ↑ «Las Panateneas: un ejemplo de relaciones sociales a través de la fiesta» ( PDF) (en castellà). Universitat Complutense de Madrid.
  122. ↑ «Épigraphie et histoire des cités grecques» (en francès). Annuaire du Collège de France. Collège de France.
  123. ↑ Schmitt, 1977, p. 1059–1073.
  124. ↑ Pilafidis-Williams, 2004, p. 165.
  125. ↑ Schwaner, 1996, p. 99–135.
  126. ↑ Pausànies: Descripció de Grècia, VIII. 4.8
  127. ↑ Séchan i Lévêque, 1966, p. 146.
  128. ↑ Gernet i Boulanger, 1970, p. 113.

BibliografiaModifica

Fonts antiguesModifica

Fonts modernesModifica

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lliga de Delos
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lliga_de_Delos&oldid=31336488»