Berkeli

Berkeli
	97Bk
	curi ← berkeli → californi
Aspecte
	Platejat; ; Berkeli metàl·lic; ; ; Línies espectrals del berkeli
Propietats generals
Nom, símbol, nombre	Berkeli, Bk, 97
Categoria d'elements	Actínids
Grup, període, bloc	n/d, 7, f
Pes atòmic estàndard	(247)
Configuració electrònica	[Rn] 5f9 7s2; 2, 8, 18, 32, 27, 8, 2;
Propietats físiques
Fase	Sòlid
Densitat; (prop de la t. a.)	(alfa) 14,78 g·cm−3
Densitat; (prop de la t. a.)	(beta) 13,25 g·cm−3
Punt de fusió	(beta) 1.259 K, 986 °C
Punt d'ebullició	(beta) 2.900 K, 2.627 °C
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació	3, 4
Electronegativitat	1,3 (escala de Pauling)
Energia d'ionització	1a: 601 kJ·mol−1
Radi atòmic	170 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina	Hexagonal empaquetada compacta ;
Ordenació magnètica	Paramagnètic
Conductivitat tèrmica	10 W·m−1·K−1
Nombre CAS	7440-40-6
Isòtops més estables
	Article principal: Isòtops del berkeli

El berkeli és un element sintètic de la taula periòdica el símbol del qual és el Bk i el seu nombre atòmic és 97. Pertany a la sèrie dels actinoides i fou el cinquè transurànid en sintetitzar-se.

HistòriaModifica

El berkeli fou obtingut per primera vegada pels químics estatunidencs Stanley G. Thomson i Glen T. Seaborg i l'enginyer Albert Ghiorso el desembre de 1949 a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. La síntesi d'aquest nou element químic artificial l'obtingueren irradiant l'isòtop americi 241 amb partícules alfa al ciclotró de 60 polsades de la universitat. L'isòtop obtingut, el berkeli 243, té una vida mitjana de 4,4 h desintegrant-se majoritàriament per captura electrònica i per emissió alfa en només un 0,1 %.

{\ce {^241_95Am + ^4_2He -> ^243_97Bk + 2 ^{1}_{0}n}}

Fou aïllat de la resta d'elements químics mitjançant una combinació dels mètodes de precipitació i de bescanvi iònic a partir de la predicció dels seus estats d'oxidació (+3 i +4) en base a la seva posició en la sèrie dels actinoides de la taula periòdica. Proposaren el nom berkeli per la ciutat de Berkeley, Califòrnia, on havia sigut obtingut.^[1]

PropietatsModifica

Propietats físiquesModifica

El berkeli té una densitat de 14,8 g/cm³^[2] i un punt d'ebullició de 996 °C, és electropositiu, reactiu i de lluïssor platejada com els altres metalls actinoides.^[3]

Propietats químiquesModifica

Les investigacions químiques han demostrat que el berkeli existeix en dissolucions aquoses amb estats d'oxidació +3 i +4, presumiblement com a ions ${\ce {Bk^3+}}$ i ${\ce {Bk^4+}}$ . Les propietats de solubilitat del berkeli en els seus dos estats d’oxidació són similars a les dels altres actinoides i als elements lantanoides (sobretot ceri) als estats d’oxidació corresponents. Els compostos sòlids, inclosos els òxids ${\ce {BkO2}}$ i ${\ce {Bk2O3}}$ i els trihalurs com el triclorur de berkeli(III) ${\ce {BkCl3}}$ ,^[2] produït per primera vegada el 1962, s’han sintetitzat per sota dels micrograms.^[3]

IsòtopsModifica

Article principal: Isòtops del berkeli

Actualment es coneixen o s'han sintetitzat tretze isòtops del berkeli.^[3] Tots els isòtops del berkeli són radioactius; el berkeli 247 és la que més temps dura (1379 anys de període de semidesintegració). El berkeli 249 (període de semidesintegració de 330 dies) ha estat àmpliament utilitzat en els estudis químics de l’element perquè es pot produir en quantitats pesables isotòpicament pures per a reaccions nuclears que comencen amb el curi 244.^[2]

ToxicitatModifica

Com la resta d'actinoides, el berkeli té tendència a acumular-se en el sistema esquelètic. La màxima quantitat admissible per a l'isòtop berkeli 249 en l'esquelet humà és de 0,0004 μg.^[3]

AplicacionsModifica

El berkeli no té actualment aplicacions comercials. Tanmateix es prepara berkeli 249 amb finalitats científiques, especialment per a la síntesi d'altres actinoides.^[3]

ReferènciesModifica

↑ Thompson, S. G.; Ghiorso, A.; Seaborg, G. T. «Element 97» (en anglès). Physical Review, 77, 6, 15-03-1950, pàg. 838–839. DOI: 10.1103/PhysRev.77.838.2. ISSN: 0031-899X.
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 «Berkelium | chemical element» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, inc., 12-04-2019. [Consulta: 26 març 2020].
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 ^3,4 William M. Haynes. CRC handbook of chemistry and physics (en anglès). 93rd edition. Boca Raton, FL: CRC Press, 2016. ISBN 978-1-4398-8050-0.

Enllaços externsModifica

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

Los Alamos National Laboratory - Berkeli (anglès)
És Elemental - Berkeli (anglès)
webelements.com - Berkeli (anglès)
environmentalchemistry.com - Berkeli (anglès)

Viccionari

[1] Thompson, S. G.; Ghiorso, A.; Seaborg, G. T. «Element 97» (en anglès). Physical Review, 77, 6, 15-03-1950, pàg. 838–839. DOI: 10.1103/PhysRev.77.838.2. ISSN: 0031-899X.

[:0-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 «Berkelium | chemical element» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, inc., 12-04-2019. [Consulta: 26 març 2020].

[:1-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 ^3,4 William M. Haynes. CRC handbook of chemistry and physics (en anglès). 93rd edition. Boca Raton, FL: CRC Press, 2016. ISBN 978-1-4398-8050-0.

[1]

[2]

[3]