La xocolata o el xocolate[1][2][3] és l'aliment basat en el cacau més conegut i difós al món pel seu sabor, textura i coloració particulars. S'elabora amb la fava o gra de cacau i altres ingredients, com ara, sovint, sucre. El mot "xocolata" prové del nàhuatl (asteca), xocoatl/xocolatl, xococ (agre), i atl (aigua), i ens arriba pel castellà chocolate. Comercialment, la xocolata es presenta típicament en rajoles, que al seu torn se subdivideixen en petites quadrícules anomenades preses (o daus),[4] però també pot venir en forma de pols, encenalls (ratllada) o desfeta.
Xocolata desfeta i dues mitges preses d'una rajola
Per a molts, la paraula xocolata és un manlleu de la paraula nàhuatlxocolātl, passada pel castellà a altres llengües, que feia referència a una «beguda escumosa feta de cacau» i el significat literal és aigua agra. Tanmateix, noves indagacions etimològiques semblen indicar que prové de l'antic idioma maia.
Es postulen, per tant, dues etimologies per a xocolātl:
Es tractaria del resultat d'afegir a la paraula d'origen nàhuatl (de la regió centreoccidental de Mèxic) atl ('aigua') la paraula xococ ('agre'), la paraula xocolia ('agra') o xocolli ('cosa agra').
Es tractaria d'una adaptació de chokolhaa, paraula provinent del maia que significa, literalment, 'líquid calent' o 'beguda calenta', tot i que el terme maia que designa la xocolata és chukwa, cosa que potser semblaria contradir la teoria.
Michael Coe, professor emèrit d'antropologia a Yale, cuidador del Museu Peabody de Yale i coautor del llibre The True History of Chocolate (1996), afirma que la paraula xocolātl "no apareix en cap text o font antiga (prèvia a la conquesta) en llengua nàhuatl, el llenguatge de la cultura asteca". A més, Coe cita el distingit filòleg mexicà Ignacio Dávila Garibi, que proposa que "els espanyols van crear el mot prenent la paraula maia chocol i després reemplaçant el terme maia per aigua haa, amb l'asteca atl".
Segons el missioner anglès Thomas Gage, que es va referir a la xocolata el 1648,[5] el terme tindria un origen onomatopeic, car xoc imitaria el soroll que produïa la beguda quan es movia en el recipient en què es preparava o batia.[6]
La xocolata es va originar a Mèxic, probablement el 1500 aC. Els olmeques, nadius del golf de Mèxic, consumien cacau. Al segle iii, la beguda de xocolata era consumida principalment per la classe alta dels maies amb fins cerimonials. En la seva composició es barrejava el cacau amb bitxo, vainilla, mel o altres components. Els asteques (segles xi a xvi), a més de consumir xocolata com a beguda freda pròpia de les classes altes, utilitzaven el cacau com a moneda i l'associaven amb Xochiquetzal, la dea de la fertilitat.
Cristòfor Colom va portar alguns grans de cacau per mostrar-los als reis Catòlics, però ningú no va saber què fer-ne i van ser oblidats. Les fonts originàries de producció de cacau en l'època de la Nova Espanya es trobaven als estats mexicans de Chiapas, Tabasco i Oaxaca. Una vegada els invasors espanyols van conèixer l'existència del fruit i de la beguda que els asteques hi fabricaven, van quedar sorpresos per la seva textura i la seva fàcil preparació. S'atribueix a les monges d'Oaxaca la iniciativa de crear amb el cacau una beguda dolça, tal com la coneixem actualment, amb cacau, sucre de canya i canyella. Va tenir un gran èxit i de seguida es va difondre per l'estat espanyol i després per la resta d'Europa.
Els frares establerts a Mèxic van enviar al port de Barcelona un carregament de cacau juntament amb la fórmula per elaborar-lo. Va ser traslladat fins al Monestir de Piedra,[7] on els frares van començar a preparar i consumir xocolata, especialment en els períodes d'abstinència. Va obtenir gran popularitat, ja que l'Església catòlica va considerar que el seu consum no trencava el dejuni, i va passar a ser la beguda preferida durant la Quaresma, pel seu valor nutritiu.
El seu alt preu en va fer la beguda oficial dels reis i la cort espanyola. A principi del segle xvii, les infantes espanyoles van introduir aquest costum a França, especialment després de les noces de Maria Teresa d'Àustria amb Lluís XIV. D'aquesta manera, el consum se'n va estendre per Europa i es va convertir en signe de distinció i elegància.
Seduïdes o temptades per aquest fruit, les grans nacions europees van decidir tenir les seves plantacions de cacau per assegurar-se'n l'aprovisionament. Els francesos ho van fer a Martinica i Madagascar; els belgues, al Congo; els anglesos, a l'Índia oriental; els alemanys, al Camerun; els holandesos, a Ceilan, i els portuguesos, al Brasil.
El 1828, Conrad J. van Houten va patentar un mètode per extreure el greix dels grans de cacau i obtenir cacau en pols i greix de cacau. Gràcies a això va ser possible fabricar les modernes rajoles de xocolata. Daniel Peter, un pastisser suís, va entrar en el negoci de la xocolata del seu sogre. El 1867 va començar a experimentar amb la llet com a ingredient. Va dur el seu nou producte, xocolata amb llet, al mercat el 1875. En el procés de treure el contingut d'aigua de la llet per evitar que es florís el va ajudar un veí, un fabricant d'aliments per a bebès: Henri Nestlé. El 1879, un altre suís, Rodolphe Lindt, va desenvolupar un altre procés que va permetre donar a la xocolata, que fins a aquella data tenia un sabor àcid i una textura sorrenca, el delicat sabor i la fina textura que ara coneixem.
Algunes recerques recents demostren que el cacau o la xocolata negra té molts beneficis per a la salut, ja que conté antioxidants i prevé la hipertensió arterial. La xocolata també és un aliment ric en calories, amb un contingut elevat de greix. També s'ha comprovat que la xocolata és un estimulant feble, ja que conté teobromina i cafeïna en petites quantitats.
Un factor important en el gaudi de la xocolata és que el seu punt de fusió és una mica menor que la temperatura del cos, i per tant, es fon dins la boca. La xocolata conté endorfines, que són estimulants per al cervell i que produeixen sensacions de plaer i per això alguns creuen que és un afrodisíac.
Planta de cacau. De les llavors se n'extreu la xocolataMaquinària que processa les llavors de cacau
Després del tractament al qual se sotmeten les llavors del cacau a les zones de recol·lecció, aquestes s'envien a les diferents fàbriques xocolateres. En arribar-hi, els grans s'examinen i es classifiquen minuciosament.
El primer que es realitza és el rentatge de les llavors del cacau; l'objectiu és d'augmentar-ne l'aroma i afavorir el despreniment de la pell de les llavors. Un sistema de raspallada posterior permet d'eliminar aquestes pells i qualsevol altra impuresa o cos estrany.
Seguidament es fa la torrefacció de les llavors del cacau, un procés important per a la qualitat final del producte. En unes grans esferes giratòries, les llavors es torren durant uns minuts entre 110 i 120 °C, eliminant la humitat i l'acidesa, alhora que s'afavoreix el desenvolupament de les aromes. Cada tipus de gra que formarà part d'una determinada barreja de xocolata es torra per separat. Normalment no es fa servir un únic tipus de gra per a elaborar la xocolata.
Les closques esclaten per l'efecte de la torrefacció. Després de refredar-les, les llavors es porten a una màquina d'espellofar i garbellar, que obre els grans torrats i separa les pells (més lleugeres) de la part comestible (més pesant).Empaquetant xocolata
Les closques i pells es reciclen com a compost per a jardins, o per a elaborar mantegues de baixa qualitat anomenades comercialment cocoa. La cocoa té un perfum i un sabor relativament similar al de la xocolata en pols, però manca de les característiques originàries de la xocolata feta a base de cacau. S'aconsegueix majorment de manera industrialitzada i és de color marró fosc. Les closques serveixen per fer begudes encara típiques d'alguns llocs: només es posa a macerar un grapat de closques uns minuts, després es bullen amb llet i es beu calent. Però aquesta beguda resultant manca de nutrients i en algunes ocasions la closca sol contenir coure en quantitats altes. Per ser molt amarga, la cocoa és un recurs amb gran rendiment econòmic sobretot per a les indústries que modifiquen el sabor de la cocoa amb grans marges de sucre. Al cap i a la fi, és un producte de qualitat molt baixa i gens recomanable per al consum.
Després, es molen les llavors del cacau. Les llavors triturades passen a través d'una bateria de molí i se sotmeten a una batuda a una temperatura constant de 60-80 °C; la durada d'aquest tractament pot anar de les 18 a les 72 hores. La durada influeix en la textura de la xocolata resultant: a menys batuda, major aspror. Per efecte de la trituració, el teixit cel·lular de les llavors, que conté d'un 50 a un 60% de mantega de cacau, permet l'alliberament en part d'aquesta mantega, que després es liqua per efecte de la calor generada pel fregament.
Per a la seva utilització en els diferents productes, aquesta pasta s'homogeneïtza i s'escalfa a 100 °C, per a ser després propulsada a premses hidràuliques. S'extreu així la quantitat més gran possible de mantega de cacau, que es filtra i es compacta en grans blocs. La pasta de cacau, amb un percentatge de greix reduït entre el 8 i el 22%, es presenta en forma de pa o fogassa. Aquesta part sòlida és molt dura, ja que se solidifica a 600 atmosferes.
Els característics cruiximents i la delicada brillantor de la bona xocolata és deguda a l'estructura cristal·lina de la mantega de cacau.
La mantega de cacau, a banda de la seva utilització en l'elaboració de xocolata, es fa servir en sabons i cosmètica, per tenir un punt de fusió lleument inferior a la temperatura corporal, la qual cosa la converteix en una base perfecta per a llapis de llavis i altres cremes.
El gust final de la xocolata depèn de la selecció i barreja de diversos tipus de grans de cacau. Aquests tipus de grans de cacau es poden subdividir entre les varietats fortes i les suaus, que se solen barrejar proporcionalment:
Varietats fortes: Santa Llúcia, Accra, Per, Trinitat, Granada, Surinam, Cuba i Dominicana.
Varietats suaus: Sri Lanka, Mauritius, Caracas, Dalt, Java, Madràs, Jamaica i Seychelles.
L'elaboració de la xocolata passa per la seva última fase amb l'acurada barreja de la pasta i la mantega de cacau amb sucre, refinant la composició resultant mitjançant trituradores, refinats que produeixen una pasta molt prima. A continuació, s'efectua l'operació més important, el petxinat, que li donarà a la xocolata tota la finor i la seva untuositat.
El petxinat és un pastat suplementari en arteses que, originàriament, tenien forma de petxina. La pasta és batuda i estirada a l'artesa per uns corrons, amb un lent moviment de vaivé, durant un període i a unes temperatures que varien segons el producte que es vulgui obtenir (en tot cas, unes hores i, sovint, uns dies). Totes aquestes operacions es realitzen a una temperatura superior al punt de fusió de la mantega de cacau que, per tant, es manté líquida.
El darrer pas és el temperament, que consisteix a fondre completament la xocolata a 50 °C per tal que es trenquin les estructures cristal·lines de la mantega de cacau; després es refreda a 30 °C per tornar-li l'estructura i, finalment, s'augmenta lleument la temperatura per tal que els cristalls s'agrupin de nou en petites cadenes.
Els diferents tipus de xocolata s'elaboren modificant les proporcions entre els seus components i afegint altres productes a la composició bàsica de pasta, mantega i sucre. La seva presentació pot ser en forma de pastilla o pols.
La xocolata a la pedra s'usa per a fer xocolata desfeta
Xocolata negra: (anomenada també xocolata 'fondant'; xocolata amarga; xocolata pura) és la xocolata pròpiament dita, car és el resultat de la barreja de la pasta i mantega del cacau amb sucre, sense l'afegit de cap altre producte (exceptuant l'aromatitzant i l'emulsionant més amunt esmentats). Les proporcions amb què s'elabora depenen del fabricant. No obstant això, s'entén que una xocolata negra ha de presentar una proporció de pasta de cacau superior, aproximadament, al 50% del producte, ja que és a partir d'aquesta quantitat quan l'amargor del cacau comença a ser perceptible. En qualsevol cas, hi ha al mercat rajoles de xocolata negra amb diferents proporcions de cacau, arribant, fins i tot, al 99%.
Xocolata de cobertura: és la xocolata que utilitzen els xocolaters i els pastissers com a matèria primera. Pot ser negra o amb llet, però en tot cas es tracta d'una xocolata amb una proporció de mantega de cacau del voltant del 30%, fet que suposa el doble que en els altres tipus de xocolata. La cobertura es fa servir per aconseguir una alta brillantor en temperar la xocolata i perquè es fon fàcilment i és molt modelable.
Escultura de 4000 kg feta amb xocolataXocolata desfeta: és la xocolata negra (normalment, amb una proporció de cacau inferior al 50%, però no necessàriament), a la qual s'ha afegit una petita quantitat de fècula (normalment, farina de blat de moro) perquè a l'hora de coure-la s'espesseixi. Acostuma a dissoldre's en llet. Avui en dia, és possible trobar també aquesta xocolata als comerços en forma ja líquida. En altres països el concepte n'és diferent: es ven la xocolata en pols i es beu en format totalment líquid, sense espesseir, després d'afegir-la a la llet (o aigua). Aquesta forma de prendre xocolata es diu llet amb cacau.
Xocolata a la pedra: és una xocolata molt especial, típica de Catalunya, elaborada amb la tècnica tradicional de molta que es feia servir a Mèxic, és a dir, s'elabora a partir de la fava del cacau, però molta amb pedra (abans a mà, ara a màquina amb pedres de granit) per produir una textura un xic granulada. A més de cacau, sol portar sucre de canya, i algun ingredient espesseïdor, com ara el midó de moresc o la farina de blat, i sol estar aromatitzada amb canyella o vainilla. Normalment no porta lecitina. Es ven en rajoles molt gruixudes (o en encenalls) i serveix per fer la xocolata desfeta, tan típicament espessa de la península Ibèrica. Antigament, es bevia en tasses especials anomenades xicres.
Xocolata amb llet: és el derivat del cacau més popular. Es tracta, bàsicament, d'un dolç, per la qual cosa la proporció de pasta de cacau sol estar per sota del 40%. No obstant això, bona part de les més importants marques de xocolata produeixen rajoles de xocolata amb llet amb proporcions de cacau inusuals, per sobre, fins i tot, del 50%, dirigides tant al mercat dels gourmets com al negoci de la pastisseria. La xocolata amb llet, com el seu nom indica, porta llet afegida, en pols o condensada.
Xocolata blanca: estrictament, no es tracta de xocolata com a tal, ja que manca en la seva composició de la pasta de cacau, que és la matèria que aporta les propietats del cacau. S'elabora amb mantega de cacau (almenys, el 20%), llet (en pols o condensada) i sucre. És un producte extremadament energètic i dolç (no té regust amarg). Visualment molt atractiu, és un element decoratiu molt utilitzat en la rebosteria.
Xocolata farcida: com indica l'expressió, és una coberta de xocolata (en qualsevol de les seves variants i amb un pes superior al 25% del total) que recobreix fruita seca (avellanes, ametlles…), licors, fruites, galetes tipus Waffen, etc.
Patrons per a la degustació de la xocolata negra en rajola o teulaModifica
Degustar la xocolata consisteix a experimentar, analitzar i apreciar les seves característiques organolèptiques amb els cinc sentits. És important de recordar que la temperatura i humitat de l'ambient poden repercutir-ne en la degustació.
Tassa de xocolata desfeta
Anàlisi visual
Una bona xocolata tindrà un color marró molt fosc i brillant, uniforme, sense cap mena de màcula, bombolles o esquerdes.
Anàlisi tàctil
El tacte ha de ser ferm, mai enganxós, i en partir-la ha d'oferir una resistència mínima; és incorrecte si en partir-la forma estelles, està massa seca, i si és difícil de partir o està molt "cerosa". En la boca, la dissolució serà fàcil, continuada i completa, és a dir, sense cap rastre de granulats.
Anàlisi auditiva
En partir-la, el so ha de ser sec, però trencadís.
Anàlisi olfactiva
Es tindran en compte l'olfacció directa i la indirecta (per via retronasal).
La xocolata es produeix habitualment tot manipulant la llavor de cacau i afegint-hi parts de sucre. Avui dia, però, són cada cop més comunes les preparacions de 70%, 90% i fins i tot 100% de cacau.
Les preses de xocolata avui dia es fabriquen comercialment com una preparació combinada de mantega i de pasta de cacau, de manera que es por assolir una experiència gustativa de textura refinada i fondant, a més d'una experiència aromàtica.
La xocolata en pols té per objecte la seva dissolució en llet. S'elabora amb una proporció de cacau que oscil·la entre un 25 i un 32%, i es presenta més o menys desgreixat.
Igual que ocorre amb la xocolata desfeta, hi ha xocolata en pols amb farina afegida per facilitar que espesseixi.
Existeix també en pols l'anomenat cacau pur, que ja no és pròpiament xocolata, doncs no porta sucre en la composició. El seu contingut en greix sol ser baix, entre un 8 i 22%.
El cacau en pols també és utilitzat per a l'elaboració d'altres productes com l'ovomaltina. L'ovomaltina és una beguda suïssa elaborada amb ordi de malt, llet escumosa, cacau, ous i llevat.
El producte originari era una pols espessa que, barrejada amb llet tèbia o refresc, donava com a resultat una beguda de sabor lleugerament a xocolata. Molt més tard es va començar a produir subproductes de l'ovomaltina, com són les barretes de xocolata, les begudes de cereals, les barretes energètiques, gelats...
A Veneçuela l'ovomaltina es pren dissolent la pols de l'ovomaltina en la llet, a més hi ha l'ovomaltina per untar, com la crema de cacau o la mantega.
A Mèxic s'estan elaborant xocolates d'origen tabasc i chiapas amb barreja de cacau dels dos estats amb cacau crioll i trinitari, i estan obtenint molt bon gust afruitat, amb percentatges de cacau molt alt, tot i que també s'està fent xocolata amb llet orgànica i xocolata blanca amb un percentatge de mantega de cacau del 36%.
Cal destacar, així mateix, que a Veneçuela a l'ovomaltina en pols se li sol donar per vulgarització el nom de Toddy.
Els bombons són porcions petites (apropiades per ser ingerides en un sol mos) d'una barreja sòlida de xocolata (negra, blanca o amb llet) o d'una coberta de xocolata (negrea, blanca o amb llet) o farcida de diferents elements.
Constitueixen, al costat de la xocolata en pastilla i en pols, la forma més important i estesa de presentar comercialment la xocolata. A diferència de les altres presentacions, els bombons estan associats a comportaments de gratitud, regal o reconeixement en les relacions socials. La seva producció està especialment cuidada per la pràctica total de les empreses xocolateres.
La xocolata és un aliment obtingut a partir de cacau en gra, de pasta de cacau, de cacau en pols o cacau magre en pols i de sacarosa, amb addició de mantega de cacau, o sense. Ha de contenir, com a mínim, un 35% de matèria seca total de cacau, un 14% de cacau sec desgreixat i un 18% de mantega de cacau.
Els dos principals ingredients de la xocolata són els greixos i els sucres.
Els hidrats de carboni: els proporcionen sobretot els sucres, que aporten gairebé la meitat de l'energia total. El cacau com a matèria primera conté més midó i fibra, però aquests components queden després més diluïts en els productes finals de la xocolata.
Els greixos: proporcionen l'altra meitat de l'energia de la xocolata elaborada. L'excepció n'és el cacau en pols, que té molt poc de contingut gras.
La fibra: es troba en quantitats apreciables tant en el cacau en pols com en l'insoluble; no obstant això, els productes acabats de la xocolata en contenen quantitats poc significatives.
Els minerals: en les xocolates negres i en el cacau en pols l'aportació de minerals es veu reduïda per la dilució en altres ingredients; en canvi, la xocolata amb llet i la xocolata blanca es veuen enriquides sobretot amb l'aportació de calci.
Les proteïnes: no hi tenen un lloc destacat, excepte en la xocolata amb llet i la xocolata blanca: els ingredients lactis augmenten el seu valor proteic. A més, el cacau com a matèria primera també n'ofereix percentatges més alts.
Les vitamines: destaca sobretot l'aportació d'àcid fòlic. Les xocolates blanques i amb llet presenten majors quantitats de vitamina A que la resta dels derivats del cacau, a causa dels lactis que contenen.
L'energia: les xocolates en general (i en menor mesura el cacau en pols) són aliments molt energètics (tònics).
No obstant això, s'ha trobat el motiu pel qual el cacau i els seus derivats (la xocolata és el principal d'ells fins al present) resulten beneficiosos per la salut humana:
Té una elevada dosi de promotor de serotonina gràcies al triptòfan, un aminoàcid molt important en el nostre organisme, regulador de neurotransmissors. També conté una bona dosi d'anandamida. Ambdós són psicotròpics existents de manera natural en l'ésser humà i, obtinguts en dosis suficients (mínimes) quan es consumeix xocolata, generen una sensació de plaer. Aquesta sensació de plaer reforça el sistema immunitari. També s'ha observat que la ingesta de xocolata compensa les inversions de pèptids que solen ocórrer en el sistema nerviós central dels éssers humans durant la seva adolescència quan s'enamoren.
Les principals contraindicacions conegudes al consum de xocolata són l'excés de calories (això si es fa una dieta excessiva de xocolata, més encara si es barreja amb greixos hidrogenats, sucres o glúcids afegits), quan el consum de productes industrialitzats basant-se en la xocolata és freqüent, també és comú que se substitueixin els glúcids per sacarines o per ciclamats, els quals també poden comportar riscos per la salut.
La xocolata negra és la que es considera més saludable, ja que la xocolata blanca és pobra en cacau però té molts greixos i glúcids. S'aconsellen fins a 100 g de xocolata negra al dia, perquè això disminueix el risc d'accidents vasculars i d'hipertensió arterial, encara que certs estudis assenyalen que el consum d'una petita barra de xocolata negra al dia ja redueix de per si la pressió sistòlica en un 8% o 9%. No obstant això, un article publicat el desembre de 2007 en TheLancet, assenyala que molts fabricants de xocolata treuen els flavonoides pel seu gust amarg, i hi afegeixen per contrapartida endolcidors i greixos.[9]
terme que fa referència a la textura de la xocolata, en aquest cas indica 'textura gruixuda'.
Cocoa
la cocoa és la closca de la llavor de cacau polvoritzada en una pols molt fina; es fa servir com a substitut barat del cacau per a dissoldre en llet o en la pastisseria industrial.
Cru
és un terme pres de la indústria del vi que significa literalment 'collita'; es refereix a una plantació de bona qualitat. 'Grand cru' es refereix a la mateixa idea, i s'aplica a les plantacions en les quals s'obtenen els millors grans de cacau.
cuvée
barreja de grans utilitzada pels productors de xocolata barata per crear el seu propi gust.
Cacau en massa
gra de cacau reduït a pasta mitjançant un procediment mecànic, i amb totes les seves substàncies i greixos naturals.
Xocolata orgànica
en la producció del cacau s'usen pesticides i fertilitzants, però el problema són els fongs, que proliferen molt en els humits climes tropicals. La xocolata orgànica s'elabora amb grans d'arbres híbrids que ofereixen més resistència a aquests elements, encara que la qualitat se'n ressenti.
La xocolata és un dels dolços que més es regalen, per això forma part de diverses festes i tradicions, com els bombons de Sant Valentí en la cultura anglosaxona, la mona de Pasqua catalana, els ous de Pasqua del nord d'Europa, els complements que es posen a l'arbre de Nadal en alguns països (d'on deriva el calendari d'Advent) o els berenars populars de la Festa Major. Jugava un paper molt rellevant en la cultura maia i asteca, en què era una beguda cerimonial i, per tant, aglutinadora de la vida social en diversos moments assenyalats.
Algunes de les obres de ficció que se centren en la xocolata des del mateix títol són el llibre de literatura infantil Charlie i la fàbrica de xocolata (amb seqüela i adaptació al cinema), la novel·la Como agua para chocolate de Laura Esquivel o Chocolat (pel·lícula de 2000).
Entre els navegants en patí de vela català, “fer la xocolatera” o “bolcar de xocolatera” significa 'bolcar quilles al sol' amb el pal sota l'aigua i el patí sotsobrat.[10]
La xocolata és perillosa per a les mascotes. Pot ser fatal, especialment per als gossos, gats, rates, lloros o cavalls. La causa és el seu contingut en teobromina, una substància química semblant a la cafeïna, que estimula el sistema nerviós i que el seu metabolisme no assimila ni elimina.
Així, una quantitat significativa (150 gr) és una dosi potencialment letal per a un gos petit,[11] ja que la teobromina es manté durant vint hores en el seu torrent sanguini, i pot causar convulsions epilèptiques, infart de miocardi, hemorràgies internes i, finalment, la mort. En cas d'ingestió, s'ha d'administrar un vomitiu durant les dues hores següents (llevat de les rates)[12] o portar-lo al veterinari. En resum, s'ha d'intentar utilitzar un tractament per limitar l'absorció de la teobromina.[13][14][15]
Martí Escayol, Maria Antònia. El plaer de la xocolata. La Història i la cultura de la xocolata a Catalunya. Valls: Editorial Cossetània, 2004. ISBN 8497910370.
.jpg)
