Ilvaïta
La ilvaïta és un mineral de la classe dels silicats que pertany al grup de la lawsonita. El seu nom prové de Ilva, el nom antic de l'illa d'Elba, on es troba la seva localitat tipus.[1]
 Ilvaïta | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | CaFe3+Fe2+ 2(Si₂O₇)O(OH) |
| Epònim | Elba |
| Localitat tipus | Torre di Rio - Santa Filomena area (Monte della Torre), Rio Marina, illa d'Elba, Província de Liorna, Toscana, Itàlia |
| Classificació | |
| Categoria | silicats > sorosilicats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 9.BE.07 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.BE.07 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/C.10 |
| Dana | 56.2.3.3 |
| Heys | 14.22.7 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic |
| Estructura cristal·lina | a = 8,800Å; b = 13,019Å; c = 5,852Å; |
| Grup puntual | mmm (2/m 2/m 2/m) - dipiramidalnegr |
| Grup espacial | grup espacial P2₁/a |
| Color | negre-ferro, negre grisenc obscur |
| Exfoliació | distingible/bona - distingible en {001}, {010} |
| Fractura | irregular, desigual |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa | 5,5 a 6 |
| Lluïssor | submetàl·lica |
| Color de la ratlla | negre, tendint a verd o marró |
| Diafanitat | opaca |
| Densitat | 3,99 a 4,05 g/cm³ (mesurada); 4,064 g/cm³ (calculada) |
| Propietats òptiques | biaxial (+) |
| Índex de refracció | nα = 1,727 nβ = 1,870 nγ = 1,883 |
| Birefringència | δ = 0,156 |
| Pleocroisme | fort |
| Angle 2V | mesurat: 20° to 30°, calculat: 30° |
| Dispersió òptica | forta r<v |
| Impureses comunes | Mg, Mn |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Any d'aprovació | 1811 |
| Símbol | Ilv |
| Referències | [1] |
Característiques modifica
La ilvaïta és un sorosilicat de fórmula química CaFe3+Fe2+
2(Si₂O₇)O(OH). Cristal·litza en el sistema ortoròmbic. Els cristalls són prismàtics, estriats al llarg de {001}, de fins a 25 cm; també poden ser columnars, radiants o massius compactes.[2] La seva duresa a l'escala de Mohs és 5,5 a 6. És l'anàleg mineral amb ferro de la manganilvaïta.[1] N'existeixen polimorfs monoclínics i ortoròmbics.[2]
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la ilvaïta pertany a «09.BE - Estructures de sorosilicats, amb grups Si₂O₇, amb anions addicionals; cations en coordinació octaèdrica [6] i major coordinació» juntament amb els següents minerals: wadsleyita, hennomartinita, lawsonita, noelbensonita, itoigawaïta, manganilvaïta, suolunita, jaffeïta, fresnoïta, baghdadita, burpalita, cuspidina, hiortdahlita, janhaugita, låvenita, niocalita, normandita, wöhlerita, hiortdahlita I, marianoïta, mosandrita, nacareniobsita-(Ce), götzenita, hainita, rosenbuschita, kochita, dovyrenita, baritolamprofil·lita, ericssonita, lamprofil·lita, ericssonita-2O, seidozerita, nabalamprofil·lita, grenmarita, schüllerita, lileyita, murmanita, epistolita, lomonossovita, vuonnemita, sobolevita, innelita, fosfoinnelita, yoshimuraïta, quadrufita, polifita, bornemanita, xkatulkalita, bafertisita, hejtmanita, bykovaïta, nechelyustovita, delindeïta, bussenita, jinshajiangita, perraultita, surkhobita, karnasurtita-(Ce), perrierita-(Ce), estronciochevkinita, chevkinita-(Ce), poliakovita-(Ce), rengeïta, matsubaraïta, dingdaohengita-(Ce), maoniupingita-(Ce), perrierita-(La), hezuolinita, fersmanita, belkovita, nasonita, kentrolita, melanotekita, til·leyita, kil·lalaïta, stavelotita-(La), biraïta-(Ce), cervandonita-(Ce) i batisivita.
Formació i jaciments modifica
La ilvaïta es forma en contacte amb roques metasomàtiques i dipòsits de ferro; també apareix en pedres calcàries metamorfosades i dolomies amb altres minerals calco-silicats.[2] Va ser descoberta l'any 1811 a l'àrea de Torre di Rio - Santa Filomena a l'illa d'Elba (Província de Liorna, Itàlia).[1] Als territoris de parla catalana ha estat descrita a l'skarn karn de Sarrahèra (Vall d'Aran).[3] Sol trobar-se associada amb altres minerals com: quars, magnetita, hedenbergita, esfalerita i fluorita.[2]
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilvaïta |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Ilvaite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 7 novembre 2015].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ilvaite» (en anglès). Handbook of Mineralogy. Arxivat de l'original el 8 de maig 2019. [Consulta: 29 novembre 2017].
- ↑ Garrido, José Luis «Localitzada la ilvaïta del skarn de Sarrahèra, Val d’Aran». Infominer, 2015-1, 61, 2015, pàg. 14 [Consulta: 28 novembre 2023].