Obre el menú principal
Vaixells neerlandesos abordant galeres espanyoles a la Batalla dels mars estrets l'any 1602; (2) Bandera flamenca i emblema del nacionalisme flamenc; (3) Autoretrat del pintor flamenc Rubens amb la seua esposa Isabella Brant; (4) Primera locomotiva introduïda en sòl belga durant la Revolució Industrial; (5) Maltractament físic per part dels colons belgues amb fuet a la mà a finals del segle XIX al Congo Belga; (6) Bandera de la Unió Europea, projecte inspirat del Benelux

La història de Bèlgica comença el 1830 quan la part meridional del Regne Unit dels Països Baixos decidí després de la revolució belga d'expulsar les tropes neerlandeses i de declarar la independència. Abans, aquest territori mai no havia estat un estat. El territori geogràfic era part de diversos feus, comtats, ducats i altres senyories que a poquet a poquet es reuniren en una unió personal de les Disset Províncies, els Països Baixos espanyols, els Països Baixos austríacs, possessions successives - amb fronteres molt variables - del ducat de Borgonya, d'Espanya i d'Àustria. Aquesta federació política no era l'expressió de la voluntat del poble, sinó el resultat de matrimonis estratègics dels sobirans.

Les fronteres actuals començaren a traçar-se al segle XVI després de la Guerra dels Vuitanta Anys, l'adveniment del protestantisme i la independència d'Espanya de la República de les Set Províncies Unides. Sociològicament, les Terres de la Generalitat catòliques, feien part del 'sud', la República les ocupà per a protegir-se contra els espanyols i els francesos. Fins al 1795, la República sempre mantingué ciutats fortificades al territori espanyol i després austríac. Era durant segles un territori de ningú i de tothom, camp de batalla preferit de gairebé totes les cases reials d'Europa.

Abans del 1830 els mots Belgium, bèlgic, Bèlgica tenien diverses significacions de voltes molt allunyades del territori actual (vegeu Països Baixos (topònim)).

Les fronteres definitives es fixaren el 1839 amb el tractat de Londres (1839) i el 1919 amb el Tractat de Versalles quan els cantons d'Eupen, Malmedy i Sankt-Vith s'annexaren de l'Imperi alemany.

Com que no es pot parlar de Bèlgica en el sentit contemporani abans 1830, la història anterior es troba a la història dels estats que posseïen el territori.

L'estat de 1830 era unitari, segons el model jacobí francès. Poquet a poquet, els belgues de parla neerlandesa - i després del 1919 els de parla alemanya - s'emanciparen. El moviment való, per raons econòmiques, també va demanar més autonomia. Després de diverses reformes d'estat, l'estat evolucionà fins a l'estat federal contemporani, en què hi ha tres nivells de govern: federal, comunitari i regional. En traçar la frontera lingüística del 1963, es creà una nova frontera política, a través de les fronteres històriques dels comtats i ducats antics.

Contingut

Historiografia belgaModifica

PrehistòriaModifica

Restes d'homínidsModifica

Vegeu també: Scladina

Les restes més antigues de què l'arqueologia ens haja fet arribar sobre el territori que coneixem actualment com a Bèlgica, fan remuntar la presència humana a 800.000 anys arrere, a Hallebaye, prop de les muntanyes de Sant-Pierre a la província de Lieja. El Regne de Bèlgica fou l'un dels pioners en termes de recerca arqueològica. Ja des de la dècada del 1830 que s'hi trobaren restes fòssils de Neandertal; de les primeres descobertes al continent europeu. L'any 1829, per exemple, a la localitat valona d'Engis, a Lieja, s'hi trobà el primer crani de Neandertal, que després dels anàlisis pertinents, es conclogué que eren d'un infant. Sabem que la seua instal·lació permanent es fe cap als volts del 400.000 ane, a les vores del riu de la Meuse. De 250 000 a 35 000 ane s'han apreciat a les cerques arqueològiques una expansió de l'home de Neandertal a Bèlgica, sobretot a la província de Lieja i en tenim les proves amb la Cova d'Schmerling a Awirs o les traces d'Spy a la província de Namur. La troballa més recent és del 2014 a Flandes, concretament a Wavre-Sainte-Catherine[1][2][3].

Algunes fites arqueològiques:

  • 1866 - troballa de mandíbula de Neanderal al Trou de la Naulette, Dinant
  • 1866 - troballa de dos esquelets a Spy
  • 1895 - troballa de fragment de fémur a Fons-de-Forêt

De tots els assentaments prehistòrics, hi destaca especialment la cova d'Scladina o del Nen d'Scaldina. L'any 1971 un grup d'espeleòlegs descobrix a Scaldyn restes d'un homínid d'11 anys acompanyat de força material lític. Llavors es decidí d'anomenar l'indret Scaldina. El bateig fou el principi de molts titulars de premsa i molta expectació al seu voltant fins hui dia. I és que les traces deixades per Neandertal a Bèlgica demostren que vivia en campaments, tot i que degut al clima, escollí grutes i coves per establir-se. També vivia de carn d'animal gruixut i gran.[3]

NeolíticModifica

Hui ja és consens que cap als volts de 30.000 ane hi ha una substitució gradual de l'home de Neandertal per l'Homo Sàpiens per bé que a Bèlgica hi hagué interrupció de la presència humana. Els glacials impossibilitaren sobreviure en territori belga i per aquest motiu les restes presencien d'un tall que es reprèn amb l'augment de les temperatures. En eixe sentit, es planteja la hipòtesi que la presència d'humans a Bèlgica torna per un canvi notable de l'aliment. Els animals deixen de ser grans i esdevenen més xiquets. Són més hàbils i poden desplaçar-se més ràpidament. El canvi de temperatures els empeny segurament cap a Bèlgica. L'apujada dels nivells de la mar així com la necessitat de seguir aquest nou aliment, fou el que portà probablement a la repoblació de Bèlgica.[4]

Així doncs l'home modern substituïx l'home antic i aparïx novament vers els volts de 14.000 anys arrere. Tots aquests canvis procuren un pas del modus vivendi nòmada cap al modus vivendi sedentari. Amb el sedentarisme naix l'agricultura, l'horticultura i la creació de les primeres comunitats estratificades. A Bèlgica aquest femòmen es veu a les regions de Lieja, Meusa i Limbourg. També es traduïx en campaments a l'aire lliure, amb l'arribada de les primeres creences religioses i les primeres eines no estrictament lítiques. S'hi cultiva llavors el cereal i s'hi domestica igualment el gos. La ceràmica esdevé una font important per a la supervivència. S'utilitza per a tot tipus d'eines i construccions.[5]

El jaciment més important és la mina d'Spiennes, reconeguda actualment per la UNESCO com a patrimoni mundial. Es tracta en realitat d'un conjunt heterodox i dispers de mines d'època que s'estenen entre 100 hectàrees i que caldria datar de 4400 ane a 2500 ane. Tot i açò, existixen altres assentaments,[6]

  • Wommersom al Brabant flamenc
  • Jandrain-Jandrenouille al Brabant való
  • Ciply, Flénu, Ghlin, Mesvin, Obourg, Saint-Denis, Sant-Symphorien i Strépy a l'Hainaut
  • Avennes, Braives i Meffe a l'Hesbaye

D'aquesta època també cal parlar de les pràctiques funeràries de les primeres poblacions sedentàries que fan servir les coves per tal d'enterrar-hi els seus propers. Ara bé, de les pràctiques funeràries, com a la resta d'Europa, hi ha sobretot un gran interès pels megalítics de tota mena, una mica repartits a Bèlgica. De fet, es pot parlar de les sepultures de Wéris que s'estenen en prop de 8 quilòmetres per 300 metres. Es tracta d'un conjunt de menhirs i megalítics que juntament amb aquells de la regió del Luxemburg, Namur i Hainaut donen una perspectiva d'allò que hauria sigut la cultura neolítica a Bèlgica.[7]

Edat dels MetallsModifica

Vegeu també: Celtes

L'Edat de Bronze aparïx vers el 1800 ane però no té efectes gaire importants llevant de la importació de bronze i de les pràctiques de la cultura de Hallstatt. Bèlgica pareix que devia ser un territori on no hi havia manera de fabricar-hi bronze per manca de recursos naturals i per aquest motiu s'importà el bronze des de fora mitjançant el comerç que si bé ja existix, no n'és l'activitat principal que continua en les línies anteriors, l'agricultura i la domesticació. Les construccions d'habitatges, però, adoptaren l'estil de vida propi dels Països Baixos. També, les restes arqueològiques han tot la introducció de la cultura funerària de les cremacions, força estesa per tot Europa.

Els Hallstatt començaren a viure de la sal cap a l'Edat del Ferro i s'expandiren per tot Europa central. Es troba documentada la cultura a Suïssa o Àustria. L'ocupació dels Hallstatt en territori flamenc derivà en vertaderes resistències per part de la població local. Els Hallstatt pareix que foren grups guerrers més organitzats i estratificats en viure a mode de tribu. La resistència de la comunitat flamenca indígena de la zona de Flandes-Occidental portà a la construcció d'alguns fortaleses.

Aquesta expansió no pot deixar de banda la presència de la cultura celta. Els celtes foren una civilització pròpia de l'Edat del Ferro. Sabien escriure tot i no tenir escriptura pròpia. Parlaven diferents llengües que eren procedents d'una única branca lingüística que els dona actualment nom de celtes. Practicaven una religió politeista i creien en una Creació cíclica de l'Univers. Utilitzaven ja moneda per fer les intercanvis comercials que devien de ser més importants que els seus anteriors ocupants. S'estengueren amb força facilitat per tot Europa fins al punt d'arribar a la península ibèrica. Aquest conjunt de pobles que anomenem de forma genèrica per celtes tingueren desencontres amb Roma. Roma donà qualificatius a cadascun dels pobles que vivien als diferents territoris que mirà d'annexionar. Així sabem o pensem saber que a Bèlgica hi vivien els eburons, els atuàtucs, els nervis, els menapis, els mòrins i els rems.

L'antiguitat a BèlgicaModifica

Quant a la denominació "belga"Modifica

 
Fronteres lingüístiques actuals; (1) en groc la zona neerlandesa anomenada Flandes (2) en roig la zona francòfona anomenada Valònia (3) en blau la zona germanòfona que es considera dins de Valònia (4) la capital Brussel·les on francès i neerlandès són oficials

És en la seqüència de la invasió romana del territori no peninsular itàlic que Roma s'apropa a l'actual Bèlgica. Cèsar fou el general i posteriorment emperador que s'encarregà de l'ocupació de territori aliè. Segons els relats que ell mateix ens ha fet arribar de les guerres que emprengué contra els pobles assentats, el territori belga estaria ocupat per celtes als quals hi donà nom. No només a ells, sinó també a la regió on habitaven. Aquesta fou designada en llatí com a gàl·lia bèlgica. Per a Juli Cèsar, la Gàl·lia era una regió força vasta que anava fins al Rihn. Per tant, amb l'objectiu de diferenciar-ne les diferents parts, decidix donar noms a regions d'aquesta gàl·lia romanitzada i el territori actual belga rep aquest nom.[7] De fet, el terme Bèlgica incloïa una part de França i de Bèlgica. Ara bé, els romans diferenciaren la Belgica Secunda de la Belgica Prima.

La secunda és precisament la que correspon hui dia al territori que anomenem Bèlgica. El terme és reprès posteriorment per tal de construir un Estat al segle XIX. Tanmateix, cal entendre que durant el segle XIX el país que coneixem com a Bèlgica no és una realitat. Mai la fou abans del 1830. L'Estat belga actual era terra de tothom i de ningú, disputada per les reialeses europees que fracturaven contínuament la Bèlgica actual, donant peu a fronteres que hui inclús seguixen donant problemes. La "nació" que es volgué construir al segle XIX és efectivament contestada. El territori belga actual és l'hereu de les ocupacions germàniques. Sofrix vàries divisions a partir de la mort de Carlemany, torna a ajuntar-se però amb realitats dispars, torna a dividir-se, forma part de les Set Províncies Unides i així contínuament fins a l'any 1830. Tot plegat sota diverses cases reials. L'única unió visible fou la dels Països Baixos que no contempla precisament el territori actual belga sinó que un territori més ampli encara.

Degut a la Reforma protestant del segle XVI, moment en què el territori de parla neerlandesa es revolta contra el poder hispànic per les seues ambicions imperialistes i centralistes, les províncies del nord, de parla neerlandesa, es dividixen de les del sud, en una guerra d'independència que produïx la separació dels territoris de parla neerlandesa en dos. D'aleshores ençà es distingixen dos tipus de Països Baixos:

  • Els Països Baixos del Nord: corresponen a la República independent que s'alliberà del poder hispànic i que hui anomenem Holanda per tal de deixar clar que el territori panneerlandès hauria d'incloure totes les terres de parla neerlandesa, és a dir, les Províncies Unides o Països Baixos. En eixos Països del Nord s'hi practicava majoritàriament el protestantisme contràriament al sud on s'hi acabà practicant finalment el catolicisme de forma majoritària degut al fet que el regne hispànic aconseguí dividir el territori panneerlandès
  • Els Països Baixos del Sud: corresponen a la Bèlgica actual i per això poden rebre a voltes la designació de Bèlgica Règia. En virtut del seu traspàs continu a mans de diferents dinasties d'Estats aliens, aquesta part neerlandesa deslligada del nord, es trobà en mans hispàniques, franceses, borgonyones i austríaques. Això en condicionà l'esdevenir lingüístic i estatal. El nord continuà parlant neerlandès (designat a la zona com a "flamenc" que és el nom que rep el dialecte neerlandès de la zona) i el sud francès amb una porció xiqueta on s'hi parlava ja l'alemany.

És precisament a la primera meitat del segle XIX que Bèlgica o Països Baixos del Sud queda en mans franceses. Sota criteris jacobins l'Estat francès formà l'Estat belga. Açò no obstant, es mirà de reconstruir l'antiga unitat de les Províncies Unides però per querelles religioses es derivaren les fronteres cap a l'Estat belga d'hui. Bèlgica es construí fen correspondre les fronteres religioses i no les lingüístiques de manera que tot plegat ha derivat amb el temps en la voluntat de la part neerlandesa de Bèlgica a voler-se separar de la part francòfona. Hi ha biografies que parlen inclús d'Estat-tampó.[8]

És doncs al segle XIX quan es reprèn la idea de Bèlgica romana per tal de construir aquest Estat amb una "nació" - del tot contestada - que vol seguir la concepció de l'Estat-nació oberta però que finix en una perpètua baralla entre comunitats lingüístiques que no senten que a Bèlgica hi existisca cap "nació" única i unificada. Al segle XIX es volgué reprendre el terme belga per una simple situació romàntica en què s'exaltaren herois "bàrbars" contra el poder romà. Aquest esquema que és típicament europeu i de l'època, permeté popularitzar escrits de Juli Cèsar com ara "de tots els pobles de la Gàl·lia, els belgues són els més ferotges" (De Bello Gallico; I-II). Als manuals actuals d'història els alumnes hi seguixen veient aquest aforisme com si encara es volgués donar certa veritat a tot allò que Juli Cèsar escrigué vist que la cita es troba mig tallada i que segurament l'emperador romà escrigué això per tal d'encoratjar la guerra contra els celtes.

La Guerra de les Gàl·liesModifica

Vegeu també: Guerra de les Gàl·lies

L'ocupació romana començà precisament degut a ocupacions.[7] Per raons que no sabem en l'actualitat, les tribus helvètiques dels santons volgueren al segle I ane desplaçar-se cap a la Gàl·lia de l'oest. Es pensa que el seu cap Orgetorix fou qui incentivà la migració. Pareix que procurava reprendre el territori que amb anterioritat les tribus helvètiques dels tigurins no aconseguiren. Els santons cremaren ciutats i pobles al seu pas.

Juli Cèsar veié en aquestes avançades un perill que fou orquestrat contra els locals per tal de fer efectiva la seua voluntat d'apoderar-se de tot el territori celta. Tribus germàniques s'instal·laren precisament vers el 70 ane en territori belga. El seu líder en cap Ariovist, hagué de rebel·lar-se contra Roma. La desfeta contra els romans per part dels santons incentivà a moltes tribus gal·les de revoltar-se contra Roma amb l'ajuda d'Ariovist. La unió entre les tribus gal·les és l'element que l'emperador romà utilitzà per a fer-hi la guerra. Una unió que com a la resta de territoris europeus sota el domini romà resultà ser un fracàs.[7]

La guerra no fou una victòria per a les ètnies locals i l'estat romà guanyà per començar a instal·lar-se en territori belga. A la batalla de "bàrbars contra romans" hi destaquen líders de tribus ben diverses. Podem parlar de Boduognat, Ambiorix, Vercingetòrix o Uxellodunum. Les revoltes se succeïxen després de l'intent de Roma d'envair Anglaterra però malgrat algunes victòries dites "bàrbars" el poder centralitzat romà aconseguix avançar irreparablement.[7]

Romanització o aculturacióModifica

Vegeu també: Procés de romanització

La implantació de Roma en territori belga significà per als pobles celtes la pèrdua de la seua cultura i l'aculturació a la nova. També hi hagué una incorporació del model de vida romà, així com una reorganització de tots els territoris conquistats a vista de tenir-ho tot molt més ben controlat i estratègicament col·locat per tal de fer funcionar l'Estat romà. La perifèria belga esdevé doncs territori de construcció de vies romanes i altres infraestructures pròpies de Roma.[7]

Quan l'emperador August arriba al poder, el territori de la Gàl·lia és redistribuït. La Gàl·lia del Nord que Cèsar havia ocupat, se separa de la Gàl·lia narbonesa, la qual queda dividida en tres províncies, Aquitània, Llió i Bèlgica. Després de la revolta Batava, August vol avançar encara més i pren la decisió d'anar-se'n a conquerir territori germànic. Vers el 9 ane l'armada romana avança fins al Rhin, des d'on una coalició de tribus germàniques desfà Roma i li posa un límit. D'ençà que la frontera entre el món romà i el món germànic s'estabilitza al Rhin.[7]

El regirament que Roma va fer del territori belga ha originat amb el temps moltes de les ciutats que hui coneixem. És el cas de Tournai, Metz o Tongres. Moltes ciutats actuals a Bèlgica s'assenten precisament sobre les ruïnes del que fou Roma i això explica que no hi haja gaires elements visibles del que fou l'ocupació romana. Tot i açò, la ciutat de Tongres és la que destaca més a l'època perquè esdevé un centre urbà important, mecanisme de romanització. Roma troba inclús en territori belga abundants recursos naturals.[7]

A Tongres s'hi troba el temple més important de Roma a Bèlgica. El temple és un testimoniatge del procés de substitució de la cultura anterior. Roma el fe servir perquè s'hi rendís honor i servei a Roma i les divinitats romanes. Malgrat que Roma permeté l'existència de les divinitats anteriors, la realitat és que tot estava pensat per tal que els antics ocupants s'aculturitzessen. A Haccourt s'hi troben igualment termes, banys públics i altres tipus de pràctiques culturals romanes.[7]

L'ocupació germànica i la caiguda de RomaModifica

Vegeu també: Imperi Gal
 
Mapa de les tribus franques (s. III)

Les tensions entre romans i perses, i romans i germans, finalment acaben destruint l'imperi Romà. Immens, ja no s'aconseguix des de Roma controlar l'abast de les possessions. Les tensions internes pròpies de Roma, l'aboquen progressivament al seu final definitiu. Al final del segle III les incursions bàrbares desplacen progressivament la frontera entre Roma i Germània. En poquet temps, els germans ja són en territori romà i Roma ja no pot tornar arrere. S'instal·len tribus noves i Estats nous. Roma es fractura i desapareix.[7]

El primer signe d'aquesta caiguda és la fracturació de l'imperi l'any 260. Les lluites pel poder es traduïxen igualment a Bèlgica. La inestabilitat pròpia del context porta llavors al general Pòstum a separar les províncies d'Hispània, Gàl·lia i Britània de la resta de l'imperi. Fou proclamat com a nou emperador i s'establí un nou regne independent, el de l'Imperi Gal. La separació durà tretze anys vist que tot seguit Roma mirà altra volta de recuperar la part secessionista. Tot i açò, res impedix que el territori belga siga saquejat.[7]

Quan Dioclecià és proclamat emperador, l'Imperi Romà torna a dividir-se, aquesta volta per voluntat de Roma. L'imperi quedarà administrat per dos emperadors. L'un per a Occident, l'altre par Orient. Es reorganitza novament el territori romà. Les zones fronteres són acompanyades de murs militars que han de fer front a les ocupacions germàniques. Això mateix es veu a Bèlgica. De Colònia a Bavay una línia militar altament controlada s'hi erigix. Les costes del mar belga també són rodejades de militars. Les fronteres belgues són doncs amb diferència les que patiren més d'aquesta reorganització. Tot un mur de contenció fou erigit contra els anomenats "bàrbars".[7]

Tanmateix, res hi fa. Roma es troba igualment en crisi econòmica i ideològica. El cristianisme ja penetra des del segle II el territori dels llims belgues. Quan l'Edicte de Milà aparïx, el cristianisme avança per bé que a les fronteres militars de Bèlgica, també hi passaren idees i costums de les religions orientals. És així com les comunitats missioneres de cristians aconseguixen construir progressivament esglésies, abadies o monestirs a Bèlgica.[7]

Vers el 340 la lluita fratricida entre els fills de l'emperador Constantí és usada pel poble germànic franc amb la intenció d'acostar-se a territori belga. Constantí I els vens però accepta que s'instal·len a Toxandria - a la Gàl·lia del nord romana -. L'episodi del seu assassinat torna a ser aprofitat pels francs que envaïxen Roma. La caiguda de Colònia amenaça llavors l'imperi. Constantí torna a designar algun dels seus fills - Julià - per expulsar els francs i, malgrat les victòries, vers el 360 Julià, designat anteriorment per a combatre contra els bàrbars, és elegit emperador dels bàrbars en un ritual iniciàtic. El procés d'aculturació esdevé llavors una realitat. Tribus germàniques pacten amb Roma per assentar-s'hi. Roma les acull amb autonomies pròpies - les federacions - tot aprofitant els militars bàrbars que són aculturitzats.[7]

Les relacions entre francs i romans ja són entre amistoses i enemistoses. Són sobretot complexes però un element que segella el final de Roma amb tota seguretat. L'any 406 tribus germàniques com els vàndals, els alamans o els sueus travessen el riu Rihn i decidixen ocupar la península ibèrica. Els visigots prenen Roma i aquesta cau definitivament. És el punt i final de l'Imperi Romà. La falta de protecció militar que amb anterioritat era garantida pel poder central romà permet als francs salians de Bèlgica començar la seva "conquesta" de la França actual.[7]

Vegeu també: Caps francs

La invasió franca s'inicià amb la proclamació del rei Clodió - els texts d'època no permeten traçar correctament la primera dinastia franca però es pensa que el primer rei franc fou Meroveu, suposadament pare de Clodió -. En aquesta empenta, segons Gregori de Tours, la dinastia dels merovingis vens l'Atila, líder dels huns, i prosseguix territori avall, de Bèlgica fins a França, tot expulsant els visigots de França, els quals s'instal·len a la península ibèrica, on derroten els sueus. La successió és suposadament interrompuda - això es desprèn de texts de l'època, hui contestats - fins que arriba Clodoveu al poder. Clodoveu destrona Siagri i es casa amb la filla del rei burgundi. Naix així doncs una estratègia que comença a divulgar-se a les cantarelles trobadoresques de la recent entronitzada Edat Mitjana.[7]

A l'Edat Mitjana l'estratègia de Clodoveu és fer-se amb el territori romà complet. No hi arribà però aconseguí annexionar-se pràcticament tot el sòl francòfon actual. Es casà doncs amb la filla del rei burgundi per fer-se amb el territori. Després fa la guerra contra els alamans. Les cròniques de l'època diuen que jurà al Déu cristià de la seua dona que si els vencia, es convertiria al catolicisme. Dit i fet, el rei dels francs es convertix al catolicisme, en realitat en una estratègia per anar avançant per territori romà assegurant-se el suport de la teocràcia cristiana. L'objectiu, segons Gregori de Tours, és la guerra contra els infidels, és a dir, la "croada contra els arrians". En aquesta guerra "evangelitzadora" s'estrenen els primers Concilis de l'Església catòlica sota la tutela de Clodoveu.[7]

L'Edat MitjanaModifica

Sinopsi dels Estats
establerts des del 800 fins avui al territori del
Benelux
Imperi Carolingi
ca.800 - 843
Regne de Lotaríngia
843 - 855
Uns vint feus (comtats, ducats, principats, senyories…)
del rei de França: Flandes
o del Sacre Imperi (els altres territoris)
amb fronteres i aliances canviants
855 - 1384
 
Principat de Lieja
+
Principat de Stavelot-Malmedy
+
Ducat de Bouillon
9851795
 
Països Baixos Borgonyons
 
Ducat de Luxemburg
integrat el 1441

1384/14731482

Disset Províncies
14821556
Països Baixos espanyols 15811713  
República de les Set Províncies Unides
15811795
Luxemburg: 1684 - 1697 francès
Països Baixos austríacs 17131790
Estats Units Bèlgics 1790 1713 - 1795 austríac
Països Baixos austríacs 17901794
 
Revolució Francesa 17951804
República batava
1795
1806
 
Primer Imperi francès 18041815
Regne d'Holanda
18061810

 
Regne Unit dels Països Baixos
18151830
 
Luxemburg
 
Regne de Bèlgica
des 1830
Regne dels Països Baixos
des 1830
(unió personal amb els Països Baixos fins a 1890)
vegeu / modifiqueu la plantilla

La dinastia merovíngiaModifica

Vegeu també: Regne Franc

Després de les grans invasions del segle IV i V el territori belga es transforma en el cor del primer regne franc. Tot i que a l'època no existia encara el concepte de capital, tal i com l'entenem nosaltres, es pot dir que Tournai n'era el centre gravitatori des d'on Khilderic I administrava el conjunt. Vers el 496, Clodoveu (466-511), rei dels Francs, rep el baptisme a Reims, i abandona Tournai per instal·lar-se a París. La cristianització massiva comença llavors a partir del 630 amb el suport de monjos i altres figures eclesiàstiques.[7]

Després de la mort de Clodoveu, el regne franc es partïx entre els successors, tal i com regna la tradició franca. Les divisions entre les distintes parts del regne franc variaren diverses voltes al llarg del segle VI. A més a més, altres "conquestes" augmenten l'extensió del territori cap al sud francès actual, fins al riu Sena i Roine. Els períodes d'unificació són escassos. La dinastia dels merovingis continua succeint-se al poder amb un allargament constant del territori. D'aquesta política naixen tres entitats polítiques diferents que malgrat trobar-se separades per diferents reis, són totes sota l'espasa d'algun merovingi.[7]

  • Nèustria, nord-est de França amb la Bèlgica actual inclosa
  • Austràsia, que va de les fronteres belgues amb Alemanya actuals fins les fronteres frisones i saxones de l'època
  • Borgonya, que comprèn la regió de Borgonya francesa actual fins a Suïssa

El territori helvètic és en aquest període absorbit pels francs i el regne borgonyó entra en l'òrbita franca. Tanmateix, com s'ha dit, malgrat l'expansió evident, el regne franc dels merovingis és sobretot una constant fragmentació degut a la tradició que voldria que el pare repartís el seu territori a parts iguals entre els fills. Això obligà els reis merovingis a trobar aliances amb els grans terratinents. És així com els futurs majordoms de palau dits Pipínids aconseguix teixir un gran poder a Austràsia des d'on hi finix implantant el seu propi llinatge.[7]

Les ambicions franques porten el territori belga a ser posat de banda. Les antigues ciutats romanes són progressivament abandonades o es troben en situació de retrocés. Els monarques francs preferixen les ciutats franceses per assentar el seu poder i això anà en detriment de les regions belgues a pesar que a Bèlgica s'hi desenvolupà una forta indústria del ferro que serví justament per a l'elaboració i comercialització de les armes necessàries per l'expansió merovíngia.[7]

Les fronteres lingüístiquesModifica

Els francs que s'instal·laren inicialment a la Bèlgica actual, parlaven una branca germànica del fràncic. Quan penetren territori romà mercès a la caiguda de Romà, la incursió massiva impossibilita una imposició de la seua llengua i les poblacions romanes s'aculturen al fràncic alhora que les poblacions franques s'aculturen al llatí. És així com naix progressivament el francès actual.

Les discussions sobre l'origen de les fronteres lingüístiques de la Bèlgica actual és més especulació que fets verídics. Això es deu al fet que les fonts actuals de què disposem no donen certeses siga per la composició mateixa del fràncic com pels relats que els mateixos pobles de l'època volgueren donar-se. Tot i açò, es pensa saber que la regió actual de Valònia, on s'hi parla el francès majoritàriament, rebé precisament aquest nom dels assentaments francs salians. La paraula pareix que procedix del fràncic "walha" derivat en "waal" i finalment "walonia".

El llatí, no obstant, s'anà imposant de forma progressiva entre les elits de l'època. La fragmentació pròpia del llatí que deriva en les llengües actuals es fa notar encara més degut a l'ús del llatí per part de l'administració eclesiàstica com reial. El parlar del carrer ja no és exactament el mateix que el parlar de l'Església romana. Això pronuncia la frontera lingüística actual. El nord seguix la tendència dels parlars fràncic i poquet a poquet es dibuixa una realitat lingüística diferent del sud. El sud origina el francès actual mentre que el nord origina el neerlandès que evoluciona del baix-alemany marcant la diferència amb el frisó que alhora marca la seua diferència amb l'alemany i el neerlandès.

El frisó és actualment una comunitat lingüística sense Estat propi que se situa a Holana. Els Països Baixos actuals (Holanda) tenen el neerlandès com a llengua oficial i compartien territori amb Flandes fins que la guerra d'independència contra l'imperi hispànic portà la fragmentació del territori de parla neerlandesa en dos. La part del sud (Flandes) s'incorporà al segle XIX a la part francòfona belga (Valònia) per crear l'Estat belga. La part nord neerlandesa (Holanda) formà el seu propi Estat independent: els Països Baixos. Alhora, una xiqueta part del territori del Sacre Imperi Germànic de parla alemanya s'inclogué igualment dins de Valònia (sud-oest).

L'Imperi CarolingiModifica

Vegeu també: Imperi Carolingi

L'ascens de la família dels Pipínids entre els majordoms de palau de la monarquia franca canvia la dinastia dels merovingis. El patrimoni dels merovingis és deixat a la pràctica en mans dels majordoms de plau en aquesta política merovíngia de trobar suports en els terratinents. Els Pipínids hàbilment s'adoperen progressivament de tots els territoris francs. És el cas de Carles Martell qui inclús s'omple de glòria en vèncer els exèrcits musulmans a Poitiers. El seu pare és qui elabora l'estratègia per fer-se amb el poder. Reprèn la missió dita evangelitzadora contra els pobles "pagans". Això li permet tenir la jerarquia cristiana rere seu. En assentar-se sobre l'antic Imperi Romà, és de l'interès dels reis "bàrbars" de tenir l'Església romana al seu costat perquè així la submissió del territori esdevé més fàcil. D'ací doncs que el seu fill Carles Martell anés a liderar la batalla de Poitiers contra els àrabs. No és estrany tampoc que els mateixos Pipínids estimulessen els concilis eclesiàstics de Roma. Alhora tampoc ha d'estranyar-nos les batalles contra els frisons, alamans o els saxons per la part dels francs ja que aquests no practiquen el catolicisme i això no agrada a l'Església romana.[7]

A la mort del rei merovingi Teodoric IV l'any 737, Carles Martell, en tant que majordom de palau, no procedix a designar successor al tron. Exercix doncs la realitat del poder però contràriament a allò que hom pogués pensar, tampoc pareix voler emparar-se del regne, com a mínim a simple vista. El seu fill, Pipí I el Breu, és qui s'encarrega de fer allò que el pare hauria d'haver fet. L'any 751 destrona els merovingis amb tota l'habilitat habitual que caracteritza els Pipínids. Rep el suport de l'Església romana després que exercís el paper major durant el Concili de Soissons. Davant la coalició dels ducs d'Aquitània, Baviera i Alemània, troba llavors l'ocasió ideal per a un nou monarca i, precisament, es proclama a ell mateix, amb el vist-i-plau de l'Església, com a nou rei dels francs. Per legitimar la seua conquesta del poder, procedix a consagrar-se mitjançant una emulació ritualística dels reis jueus descrita a la Bíblia - fet que l'atorga a ulls de l'Església poder diví -. El legítim rei dels francs, el merovingi Khilderik III, és apartat voluntàriament i reglat al monestir de Sant Bertí. Finalment, per tal d'assegurar-se continuïtat, ajuda tres anys més tard al papa Étienne II que es troba en dificultats a causa dels llombards. Neix una nova dinastia, la dels carolingis.[7]

Els fills successors Carloman i Carles són els qui finalment acabaren donant nom a la nova dinastia. Mentre Carloman és apartat del poder, el seu germà, Carles o Carles el Gran, d'ací que es faça designar en català com a Carlemany, reprèn la política expansionista dels francs posant la religió com a pretext de tot. Així destruïx el santuari religiós dels saxons. Torna a la guerra contra els pobles de l'est. Conquerix el sud de la França actual i arriba fins a Catalunya. Mirà de fer-se amb la península ibèrica, aqueixa antiga Hispània romana que aleshores es trobava sota el poder musulmà. Les tropes basques el foragiten malgrat que la seua cort només veu grandesa en el nou monarca. En poquet temps l'Imperi Carolingi esdevé d'envergadura. S'estén de la frontera danesa, a la bretona, passant pels Pirineus i la frontera hongaresa, des d'on el seu regne ha de fer front als àvars i hongaresos. Els hongaresos constituïxen una frontera sobre la qual el monarca no aconseguix passar.[7]

Amb tot, la seua tasca "evangelitzadora" és compensada, una altra volta, amb intrigues entre l'Església i la reialesa. El Nadal del 800 és consagrat a Roma amb el títol d'"Emperador dels Romans". És a dir, el papat li concedix la reialesa romana de forma que a partir d'aleshores es considerà que Carles, posteriorment anomenat el Gran i amb el temps abreujat en Carlemany, havia reconstruït l'Imperi romà i per aquest motiu era digne de rebre el títol d'Emperador dels romans. Sota aquests auguris i glòries, Carlemany tindrà temps per fixar la seua capital a Aquisgrà, des d'on hi potencial un renaixement cultural gràcies a la implantació de monestirs, els quals són els responsables de començar la tasca gens fàcil de traduir els clàssics grecs i romans. El llatí cobra importància dins d'aquest context ja que es reivindica des de la reialesa. És d'aquesta manera com brolla lentament un entorn culte al voltant del monarca.[7]

El Regne de LotaríngiaModifica

La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdun després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l'oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia, posteriorment unit al Sacre Imperi Romanogermànic. Es desenvolupen múltiples feus independents com els comtats de Comtat de Flandes, Hainaut, comtat de Loon i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d'ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera administrativa fins al 1963.

Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ieper), al Tournaisis, Tournai i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja). La urbanització és més lenta en algunes ciutats del ducat de Brabant més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Mechelen). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d'Europa, ajudada per la navegació fluvial a l'Escalda i entre el Rin i el Mosa.

Sigibert de Gembloux va escriure una història que abasta des de l'any 378 al 1112.

En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontaments entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d'Or l'11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota. Durant aquesta batalla, les tropes del comtat de Namur van lluitar del costat flamenc, les del ducat de Brabant lluitaren al costat dels francesos.

Les Disset Províncies o els Països BaixosModifica

Després de la Guerra dels Cent Anys, els comtats i ducats, excepte el principat de Lieja passen a estar una possessió borgonyona. El nom de Països Baixos data d'aquesta època. Després de la mort de Carles el Temerari, les Disset Províncies van passar en mans dels Habsburg espanyols.

 
Les Disset Províncies i el Bisbat de Liège, 1477)

Els Països Baixos del sudModifica

Es pot considerar que la història de l'espai territorial que sembla molt a poc a poc al territori belga actual, comença amb la ruptura el 1579 de les Disset Províncies, un cop la República de les Set Províncies Unides de la Unió d'Utrecht (actuals Països Baixos) reformistes i protestants, farts d'intolerància religiosa i de la Inquisició van assolir la independència dels espanyols. Tot i que el protestantisme va néixer al sud (Steenvoorde) la repressió espanyola fa fugir tots els protestants i amb ells molts d'intel·lectuals, comerciants, i artistes. Els espanyols imposen amb força un catolicisme a les províncies del sud de la Unió d'Arras, sota el domini de Felip II. Privat de la seua elit, va caldre al poble empobrit més de dos segles per a tornar a la prosperitat.

Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d'Europa entre un imperi espanyol en decadència, la República de les Set Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l'expansió francesa. Durant les sis guerres que s'hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l'Artois o l'Hainaut francès.

La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d'Utrecht el 1713, que cedeix els Països Baixos espanyols als Habsburg d'Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comtats i marquesats dels Països Baixos del sud s'administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l'agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç.

El principat de LiejaModifica

Des de la seva creació al segle X fins al 1795, el principat bisbal de Lieja mai no va integrar cap de les unions personals. Això va ser un obstacle a la continuïtat geogràfica de les possessions borgonyones (i després espanyoles i austríaques). Malgrat la voluntat d'annexar, la destrucció de les ciutats de Lieja i de Huy i les massacres a càrrec de Carles I de Borgonya dit el Temerari el 1468 no ha estat part de les Disset Províncies. El màxim que les ducs de Borgonya van obtenir era el nomenament de bisbes 'amics'. Breument, el 1790, el principat va ajuntar-se als Estats Units bèlgics, una experiència que només va durar uns mesos.

Els Estats Units bèlgicsModifica

Els Estats Units bèlgics són una confederació dels països dels Països Baixos austríacs que es van declarar independents de l'emperador Josep II. L'experiment només va durar alguns mesos. Els estats generals de les diverses províncies meridionals (excepte Luxemburg) van signar un tractat d'unió l'11 de gener 1790. La nova república no obtingué gaire aprovació internacional. Al desembre de 1790, l'exèrcit austríac va reconquerir el poder en nom de l'emperador nou Leopold II.

Annexió a FrançaModifica

A finals del segle XVIII, França, s'annexiona els Països Baixos austríacs i el principat de Lieja. S'aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara que els ciutadans estan des d'ara sotmesos a les lleis i institucions franceses. S'endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins als nostres dies: organització de l'estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia. Es continua la industrialització del vall del Mosa i del Sambre (carbó, siderúrgica, tèxtil), començat pels austríacs, mentre creix el descontentament per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l'exèrcit napoleònic.

El Regne Unit dels Països BaixosModifica

La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l'aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. En reunificar els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, el Congrés de Viena el 1818 forma el Regne Unit dels Països Baixos, sota el rei Guillem I.

Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació a les províncies del nord pels canals i ports. El riu Escalda torna a estar obert i això contribueix a l'expansió del port d'Anvers.

Políticament, creix l'oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos del nord i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús de l'elit al sud del regne. Anglaterra, que temia que la força combinada de l'expertesa industrial valona juntament amb la potència de la flota holandesa els fes ombra a les colònies, i el Vaticà, que temia que els antics Països Baixos catòlics (espanyols) es tornessin protestants, van atiar discretament per fomentar els sentiments secessionistes. França per la seva part, sempre somiava d'annexar el sud i va crear la ‘Légion belge parisienne’ un exèrcit de vuit-cents voluntaris i mercenaris, esperant que una rebel·lió al sud l'ajudés amb el seu projecte expansionista. A ambdós costats del regne, l'oposició contra l'absolutisme del rei feia créixer el camp dels liberals, favorable a un règim més democràtic. Tot això contribuirà a la Revolució belga del 1830 i la fi definitiva del Regne Unit dels Països Baixos el 1839.

La independènciaModifica

 
Dues fites de la frontera belgo-neerlandesa a Moelingen

La revolució belga del 1830, s'inicia el 15 d'agost al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lesos i altres voluntaris dels països des suds. Finalment la revolta és general i les tropes holandeses són vençudes. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s'havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés nacional de notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxen-Coburg-Gotha, el futur Leopold I de Bèlgica. El 21 de juliol 1831, Leopold I va prestar el jurament de fidelitat a les lleis del poble belga i esdevenir el primer rei dels belgues.

Només el 1839, el rei neerlandès, Guillem I, va reconèixer l'estat nou. El tractat de Londres (1839) fixarà les fronteres definitives i unes altres condicions de la separació.

Regne de BèlgicaModifica

Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es continua desenvolupant la revolució industrial. Durant alguns anys el país va ser la segona potència econòmica mundial. El 1865, el rei Leopold II succeeix al seu pare Leopold I. Es troba molt estret al seu regne petit, al qual el sistema parlamentari no li deixa molt de poder. Presideix l’Association Internationale africaine i patrocina Henry Morton Stanley per a explorar Àfrica en esperar trobar-hi una colonia personal. El rei dirigeix en el seu nom la colonització del Congo. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap de l'Estat Lliure del Congo, que va dirigir fins al 1908. Aviat, el Regne Unit després d'un informe del diplomàtic Roger Casement i treballs, entre d'altres, dels escriptors Mark Twain i Joseph Conrad acusen el rei d'explotació inhumana. Segons les estimacions, entre 5 i 15 milions de congolesos van morir en aquesta era. El 1908, el parlament belga acceptà sota la pressió internacional coordinada pels intel·lectuals i el Regne Unit, sense molt d'entusiasme, de prendre la gestió de la colònia. Després la mort de Leopold II el 1909 com que no tenia progenitura masculina, el seu nebot Albert I el va succeir.

Durant la Primera Guerra Mundial, el 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l'entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l'exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrere la línia de l'IJzer. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi

Durant el període d'entreguerres, Bèlgica, com tota Europa, pateix les conseqüències d'una forta crisi econòmica.

En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold III decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l'ocupació es desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l'exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s'anul·larà després de l'alliberació.

Després de la guerra, el 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la "qüestió reial" amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d'un 80% de vots en contra) i a l'Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d'ordre. S'arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L'abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l'unitarisme belga.

Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l'OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea.

 
Pancarta sobre el doctor André Wynen en una manifestació de protesta per la vaga mèdica de 1964

El 1964 es va dur a terme una vaga de metges per pressionar el govern, que pretenia la instauració d'un sistema de sanitat públic (Llei Leburton). Aquesta vaga va durar de l'1 al 18 d'abril. El líder dels vaguistes va ser el doctor André Wynen. La protesta va tenir repercussió internacional, ja que durant la vaga es van produir diverses morts atribuïbles a la falta d'assistència mèdica.[9][10][11][12]

Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc i del moviment való, Bèlgica s'enfronta a majors demandes de descentralització de l'estat, evolucionant progressivament cap a un estat federal. El 1963 es fixà una frontera lingüística administrativa que a poc a poc esdevé frontera política (vegeu: subdivisions de Bèlgica. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, que el 1968-1969 arriben al zenit amb l'escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d'una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. El 1970 les comunitats (flamenca, francesa i germanòfona), el 1980 les regions (Valona, Flamenca) i finalment el 1995 la regió de Brussel·les Capital) atenyen al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats i regions.

ReferènciesModifica

  1. (neerlandès) Zeldzaam prehistorisch voorwerp gevonden in Sint-Katelijne-Waver - De Morgen, 24
  2. Un rare ustensile néandertalien découvert à Wavre-Sainte-Catherine - La Meuse, 24
  3. 3,0 3,1 Fred Stevens & Axel Tixhon. L'histoire de la Belgique pour les nuls. First Editions. 
  4. Fred Stevens & Axel Tixhon. L'histoire de la Belgique pour les nuls. First Editions. 
  5. Fred Stevens & Axel Tixhon. L'histoire de la Belgique pour les nuls. First Editions. 
  6. Fred Stevens & Axel Tixhon. L'histoire de la Belgique pour les nuls. First Editions. 
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 7,16 7,17 7,18 7,19 7,20 7,21 7,22 7,23 7,24 Fred Stevens & Axel Tixhon. L'histoire de la Belgique pour les nuls. First Editions. 
  8. ARTE. «Le Dessous des Cartes – Une Belgique, des Belgiques ?» (en en). [Consulta: 9 juny 2019].
  9. EFE «El enfermo como rehén». ABC. EFE, 05-04-1964, p. 43 [Consulta: 19 novembre 2017].
  10. EFE «Según el Bild Zeitung, tres personas han muerto en Bélgica a consecuencia de la huelga de médicos». ABC. EFE, 08-04-1964, p. 16 [Consulta: 19 novembre 2017].
  11. «Trágicas consecuencias de la huelga de médicos en Bélgica. Han muerto siete enfermos por falta de asistencia». La Vanguardia Española. 5 de abril de 1964.
  12. «Belgien/Ärztestreik: Am Galgen.» - Der Spiegel 16/1964, 15 de abril de 1964.

Vegeu tambéModifica