Espanyolisme

ideologia política
(S'ha redirigit des de: Espanyolista)
Aquest article tracta sobre al terme polític. Vegeu-ne altres significats a «Reial Club Deportiu Espanyol».
No s'ha de confondre amb Unionisme espanyol.

L'espanyolisme o nacionalisme espanyol és el moviment que defensa l'existència d'una nació espanyola i, conseqüentment, la integritat territorial de l'actual Regne d'Espanya,[1] partidari de l'uniformisme polític,[2] i d'una cultura homogènia de matriu castellana.[3]

Campanya "Pon una bandera en tu balcón". 2018

D'acord amb els postulats de l'espanyolisme, l'Estat espanyol s'hauria d'articular com una nació unitària fonamentada en una llengua (la castellana), un dret i unes institucions comunes.[4] És un moviment fort i transversal ideològicament, que pot ser rígid davant els canvis socials i entra en conflicte amb els altres nacionalismes del territori de l'estat nació.[5] En el seu corrent majoritari considera que la sobirania recau de manera exclusiva al conjunt del poble espanyol, vivint dins les fronteres actuals. Es contraposa i combat els anomenats nacionalismes perifèrics (català, basc, gallec, aragonès, asturià, etc.) presents dins les fronteres de l'estat.[6]

Tot i que hi ha arrels anteriors, els historiadors generalment situen l'inici del nacionalisme espanyol a primers del segle xix, i particularment com a reacció durant la Guerra del francès, i amb l'efímera Constitució de 1812 com a destacat carreu legal. Pel seu costat, els nacionalismes perifèrics s'haurien desenvolupat a darrers del mateix segle, com a reacció al nacionalisme espanyol de matriu castellana,[7] però també en relació a un moviment de modernització i renaixença de la societat,[8][9] tot i que l'allistament de soldats a les guerres carlines com a mitjà per recuperar els Furs indicarien un sentiment previ. Cal recordar que fins als s. XVIII - XIX el terme espanyol encara venia a representar totes les cultures del territori estatal, essent l'espanyolisme un sentiment inclusiu, mentre que després l'Estat promogué la correlació excloent espanyol = castellà.

Com tots els nacionalismes europeus, al llarg del temps el nacionalisme espanyol ha tingut èpoques de caràcter més radical i èpoques de caràcter més cívic.

Definició, origen, i característiques modifica

Definició i origen modifica

El nacionalisme espanyol és el moviment social, polític i ideològic que des del segle xix intenta conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat, [10] esdevingudes minories nacionals no reconegudes.

Com va passar a altres estats nació d'Europa Occidental (França, la Gran Bretanya, etc.), a Espanya la conformació d'una monarquia autoritària des de finals de l'edat mitjana va produir el desenvolupament secular paral·lel de l'Estat sota les successives conformacions territorials de la Monarquia Hispànica.

Però, després de la Guerra de successió, format un Estat sota un únic govern, lleis i usos, es procedí a construir la nació, i en conseqüència l'estat nació. Com a França, és l'estat qui crea la nació i el nacionalisme, i no el procés contrari. Això implica també la imposició del castellà des del primer moment, amb el Decret de nova planta i successives lleis.[11][12][13] Coincidint amb la Primavera de les nacions, al llarg del s. XIX s'intensifica aquest procés.[11]

Cent anys després, la creació de la nació des de l'Estat (les seves elits) també és descrita pel falangista José Pemartín: [14]

«Existeix un íntim i decisiu dualisme, tant en el feixisme italià com en el nacional-socialisme alemany. D'una banda s'aferma la doctrina hegeliana de l'absolutisme de l'Estat. L'Estat origina a la Nació, educa i forma la mentalitat de l'individu; és, segons l'expressió de Mussolini, l'ànima de l'ànima»[15]

I, dos-cents anys després, pel socialista Josep Borrell:[16]

La història moderna d´Espanya és una història desafortunada que va fer que no consolidem un Estat modern. Els independentistes pensen que la nació fa l'Estat. Jo penso el contrari. L'Estat fa la nació. Un Estat fort, que imposa la seva llengua, cultura, educació.[17]

Característiques modifica

El nacionalisme espanyol ha combinat el liberalisme amb les actituds autoritàries de l'Antic Règim (el centralisme liberal, hereu de la política castellanitzadora impulsada pel Felip V, segons en Joaquín Varela Suanzes-Carpegna catedràtic de Dret Constitucional),[18] i el jacobinisme de polítics com Antonio Alcalá Galiano, així com amb la simbologia catòlica. Amb la influència liberal provinent del període de Josep I, i dels afrancesats,[19][20] alhora que a l'ombra de la guerra del francès, la Constitució espanyola del 1812, volent sustentar la sobirania en la nació i no en la monarquia, dibuixa un Estat nació uniforme i castellà, refractari a algunes aspiracions d'autogovern de les llavors províncies ultramarines i dels antics regnes de la Monarquia Hispànica.[18] Esdevé una primera formulació legal de l'espanyolisme modern (nacionalisme espanyol de matriu castellana).[21][22]

Les bases jurídiques ideològiques de l'estat espanyol modern beuen del model francès,[23] i el nacionalisme espanyol també s'ajusta al nacionalisme francès: fa del dret estatal el creador i garant de la nació. Alhora, el nacionalisme espanyol es basa en idees indiscutibles que incideixen en la manera de classificar “llengua comuna” i “llengua pròpia”, i que es resumeixen en dos axiomes:

  • La nació espanyola és indivisible;
  • La sobirania només pertany al poble espanyol.

Aquests dos principis estan recollits als articles 1 i 2 de la Constitució de 1978.[24] Aquestes afirmacions, però, té una altra cara que no s'expressa de manera explícita, com apunta J.C. Moreno Cabrera: la negació dels drets fonamentals d'altres nacions dins l'estat:

  • No hi ha cap nació catalana, gallega o basca a l'alçada d'Espanya (i, per tant, no té dret a la sobirania);
  • Catalans, gallecs i bascos mai podrem formar una nació amb poders i drets com Espanya.[24]

Per negar aquests drets, però, també han de negar que són pobles o nacions. Es tracta d'una vulneració d'un dret reconegut internacionalment, com apunta Moreno Cabrera. Aquests axiomes nacionalistes oficials inclouen una tercera afirmació sobre la llengua, consagrat a l'article 3 de la Constitució espanyola: " El castellà és la llengua oficial d'Espanya". L'article 3 de l'article 2 combina la unitat indivisible de la nació espanyola amb la llengua espanyola com a component lingüístic de la indivisibilitat d'aquesta nació.[24][25]

El nacionalisme espanyol és una justificació de l'estat espanyol centralista, segons en Borja de Riquer. En aquest sentit, és el resultat històric d'interessos polític-ideològic-econòmics molt coneguts, de la ment d'alguns grups de pressió, entre els quals esmenta moltes elits dels "pobles hispans".[26]

Estat radial i jerarquitzat modifica

Copiant França, l'Espanyolisme té com a model un estat radial, amb una capital centre i origen de tot, on viuen i treballen les elits "nacionals", que decideix sobre el conjunt del país, i unes perifèries que en depenen, el que durant el franquisme en deien "províncias" en contraposició a la capital. La seva concepció econòmica, de transports i comunicacions, i cultural, segueix aquest patró, molt sovint amb criteris que perjudiquen l'economia i el benestar del conjunt de l'estat.[27][28] A més, sovint també s'hi superposa un criteri ètnic, com testimonien nombrosos estudis econòmics, [29][30][31][32][33][34][35][36][37][38][39] o diversos testimonis, entre els que es poden escollir, per la seva concisió, les paraules del secretari general tècnic del Ministeri de Comerç franquista, Florencio Sánchez, recollides a les memòries del Manuel Ortínez:"[40]a aquests catalans cal ofegar-los econòmicament".[41]

Nacionalisme piramidal modifica

En ser un nacionalisme d'Estat promogut des de les elits per aconseguir un estat nació uniforme, la seva difusió és necessàriament piramidal. Això comporta decisions originades als despatxos no naturals amb la pluralitat de la societat espanyola, però també un risc de corrupció i malversació sistèmics.[42][43][44][45][46][47][48][49][50][51][52][53][54]

Pronunciaments / Cops d'Estat modifica

El sistema polític menat pel nacionalisme espanyol ha patit històricament fortes tensions polítiques i territorials, que s'han traduit en nombroses rebel·lions i pronunciaments durant el s. XIX, cops d'estat (s. XIX i XX), i dictadures (s. XX).

Nacionalisme espanyol excloent modifica

S'entén per nacionalisme excloent aquell que nega qualsevol possibilitat de l'existència d'una nació alternativa a la pròpia, en aquest cas Espanya, dins del mateix territori i la reivindicació de què és quelcom impossible per definició. Aquesta argumentació se sol emparar sobretot en la història i el Dret Internacional.

  • Des del punt de vista històric, defensa la perspectiva que la nació més antiga possible és Espanya, ja que segons la majoria d'historiadors aquesta nasqué en el casament dels Reis Catòlics i segons els més radicals a partir del Regne de Toledo o la província Hispànica romana. El nacionalismes perifèrics serien doncs invents més recents i sense lògica històrica. Sovint impera la creença que és un sentiment imposat des dels poders fàctics territorials com ara la burgesia i les institucions de les Comunitats Autònomes amb la finalitat d'obtenir recursos econòmics, però que no és ni pot ser un sentiment real.
  • Des del punt de vista del Dret Internacional, l'argumentació és que "nació" és igual a "estat independent" (nació en sentit positiu).

Ha estat tradicionalment el corrent de pensament majoritari dins l'espanyolisme, i s'ha desenvolupat en polítiques concretes que perseguien l'assimilació de les identitats no castellanes de l'Estat, més o menys subtils.

Nacionalisme espanyol no excloent modifica

El nacionalisme espanyol no excloent accepta en el seu discurs que dins d'Espanya hi puguin conviure d'altres sentiments identitaris com el català o el basc, sense que això hagi de significar necessàriament l'acceptació de processos d'autodeterminació d'aquests o altres territoris. Algun president del govern espanyol ha fet discursos defensant aquesta concepció d'Espanya com Rodríguez Zapatero o el president de la II República espanyola Azaña, ambdós situats en l'àmbit de l'esquerra, tot i que a l'hora de la veritat els fets no han acompanyat les paraules. Des de la dreta, l'única personalitat que ha defensat aquesta visió no excloent de manera clara és el ponent de la Constitució espanyola i membre de la Unión del Centro Democrático (UCD), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Tanmateix, aquest corrent ha estat clarament minoritari dins l'espanyolisme, tant en l'àmbit de la dreta com de l'esquerra.

El nacionalisme espanyol no excloent destaca pel fet de no atacar directament els nacionalismes "perifèrics", sinó folkloritzar-los en una acció lentament erosiva. Aquesta concepció d'Espanya és present en diversos corrents polítics -per bé que no tots- del PSOE, del PSC i del PSE, per exemple. Des d'aquesta òptica no es considera una amenaça per a Espanya enfortir els governs autonòmics, sinó que pot servir per a un equilibri territorial que n'enforteixi la convivència, i per tant la unitat.

Amb tot, hi ha hagut intel·lectuals catalans que s'han manifestat diverses vegades a favor d'una concepció plural d'Espanya. Destaquen l'Oda a Espanya de Joan Maragall o la cèlebre frase Volem una Espanya no castellana de Víctor Balaguer. En el cas de Maragall, emperò, el seu anhel de construcció d'una nació espanyola en què hi tinguessin cabuda les nacions no castellanes de l'Estat topà amb la realitat històrica de l'espanyolisme, que s'ha estructurat a partir de la idea d'assimilació i no pas d'integració de les diferents identitats no castellanes de l'Estat. Això va derivar en el desencís del poeta.

Espanyolisme i catolicisme modifica

Una de les característiques del nacionalisme espanyol, més acusada en els partits de dreta, és el catolicisme. De fet dos dels mites nacionalistes són els regnats cristians dels reis visigots, i la Reconquesta cristiana de la Península ibèrica. Per exemple, en Ramiro de Maeztu a "Defensa de la Hispanidad", declara que "España empieza a ser al convertirse Recaredo a la religión católica el año 586".[55]

El lligam s'intensifica durant la dictadura de Primo de Rivera,[56] i especialment el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista.[57] Amb diferent intensitat, continua com a característica en els partits de dreta durant la democràcia.[58][59][60]

I de forma recíproca, l'esglèsia catòlica espanyola, amb profundes relacions amb la política, a part de gaudir de diversos privilegis, especialment intensos durant les dictadures, considera que l'estat nació espanyol és un bé moral.[61][62][63][64][65][66]

La Carta col·lectiva dels bisbes espanyols durant la guerra civil modifica

La Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes del món sencer amb motiu de la guerra a Espanya va ser una maniobra de propaganda internacional[67] dels bisbes espanyols, amb el qual volien informar els catòlics d'arreu del món de la postura de l'Església Catòlica en la Guerra Civil.[68] A més del castellà, va ser publicada en francès, italià i anglès el 1r de juliol de 1937.[69][70] No era un producte d'una espontània voluntat de la jerarquia eclesiàstica espanyola, sinó que va ser escrita davant la petició formal del general insurrecte Francisco Franco.[71]

Amb aquesta carta, els bisbes espanyols es posicionaren al costat dels "nacionals" contra l'"antiespanya".

Antieuropeisme modifica

El nacionalisme espanyol, tant per tradició històrica contrareformista com per tradició autàrquica, té característiques antieuropeistes, més acusades segons el moment històric, com ara en el pensament de la generació del 98,[72][73][74] o durant la dictadura franquista.[75][76]

Espanyolisme lingüístic modifica

Segons l’espanyolisme lingüístic la llengua espanyola s'ha convertit en llengua comuna d'Espanya gràcies a un procés natural de propagació i acceptació. Aquest pensament és una constant de l'ideari monolingüista espanyol, que no només no es reconeix com a absolutista, sinó lliure de l'antipatriotime dels que defensen les llengües pròpies de minories nacionals, com ara catalans, gallecs, bascs, asturians, aragonesos. I en aquest sentit, l’espanyolisme lingüístic exalta el concepte llengua comuna en contraposició del concepte llengua pròpia.[77]

Segons el lingüísta Moreno Cabrera, el nacionalisme lingüístic espanyol es fonamenta en tres idees principals: [78]

  • El castellà no s'ha imposat mai.
  • Qualsevol acció de foment i enfortiment del castellà és legítima i necessaria, atès ser la llengua nacional i comuna.
  • Cap acció a favor del castellà és impositiva ni vulnera cap dret.

Per a l’espanyolisme lingüístic, col·locar alguna llengua cooficial al mateix nivell que la llengua nacional, el castellà, condueix a la disgregació i, per tant, vers la dissolució de la nació espanyola, i, emprant la Constitució de 1978, s'arriba a interpretar com un atemptat contra la democràcia, la llibertat, la unitat, el progrés i la cultura.[77] En definitiva, les llengües no castellanes són un destorb.[79]

Fins i tot es pot qualificar d'etnocida per la negativa a acceptar que el català, el gallec o l’eusquera siguin llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials. Així, fins i tot el mateix concepte de llengua pròpia és considerat una manipulació des dels nacionalismes perifèrics: les nacions gallega, basca i catalana no tenen ni dret a veure reconeguda com a pròpia la seva llengua ancestral.[77]

Atesos els discursos i les accions quan han governat, l’espanyolisme lingüístic és compartit en gran manera per la majoria de partits polítics espanyols, així com per amplis sectors dels mitjans de comunicació, com ara la COPE, Onda Cero, El Mundo, La Razón, l'ABC, o El País, i en altres mitjans.[80]

Limitació o prohibició de la discriminació positiva de les llengües no castellanes modifica

Arribades molt afeblides a la monarquia parlamentaria actual, després de llargs períodes de limitacions i prohibicions, es plantejà la discriminació positiva de les llengües no castellanes. Fins i tot, Espanya signà la Carta Europea de Protecció de les Llengües Regionals i Minoritàries. Tot i això hi ha una forta i creixent tendència a promulgar lleis que exclouen les llengües no castellanes de l'ordenament i us diari,[81][82][83][84][85][86][87][88] i els Tribunals Superiors de Justícia i el Tribunal Constitucional, àdhuc en contra de la pròpia jurisprudència i els tractats internacionals, limiten o prohibeixen la discriminació positiva de les llengües no castellanes.[89][90][91][92]

L'educació modifica

L’ensenyament és un dels camps en què l’espanyolisme lingüístic focalitza els seus atacs a les llengües espanyoles no castellanes.[93] S’oposa a que les comunitats autònomes tinguin competències d’Ensenyament, com ara un sistema català d’ensenyament.[80] Alhora s'ataca de forma ferotge la immersió lingüística en altres llengües que no el castellà.[80] Cal recordar que en l’article 8 de la Carta Europea de Protecció de les Llengües Regionals i Minoritàries, signada per Espanya, es reconeix el dret d’escolaritzar íntegrament en aquestes llengües, entre les quals es reconeix el català, el basc i el gallec, i que la jurisprudència provinent de la Transició del Tribunal Constitucional espanyol i el TSJC, tot i que actualment s'obvii, també ho reconeixia.[94]

Lingüicisme modifica

El lingüicisme és considerar que l'educació en una llengua és intrínsecament pitjor que en una altra, i per lingüistes com en Juan Carlos Moreno Cabrera és una expressió de racisme. Hi apela l'espanyolisme lingüístic basant-se en un presumpte fracàs escolar i fractura social a Catalunya, amb el rerefons d'un suposat risc que la recuperació de les llengües minoritzades impliqui la pèrdua de coneixement del castellà o de llengües en general.[93]

Eines de l'espanyolisme modifica

En ser un nacionalisme promogut per l'Estat i les seves elits, l'espanyolisme compta amb un ampli arsenal d'eines de promoció pròpia, de desgast de les minories nacionals, i defensa dels interessos de les elits, categoritzables com a propaganda, desinformació, i repressió.

Al marge del nacionalisme banal, entre altres, es poden espigolar alguns exemples de l'acció d'aquestes eines, com ara:

  • El 1855, el diari madrileny Las Novedades canvià el sentit de la primera vaga general a Espanya, iniciada a Barcelona, per evitar-ne l'expansió, qualificant-la de revolta secessionista. Altres diaris madrilenys incidiren en l'egoísme de la "rica" Catalunya.[95]
  • La revolta proletària de la Setmana tràgica, el 1909, va ser publicitada com a secesionista a la resta de l'Estat per a tallar el contagi que començava a produir-se a altres ciutats.[96][95]
  • Carta del general Severiano Martínez Anido a Miguel Primo de Rivera reclamant accions biopolítiques amb intencions incertes: «Hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España» [97][98]
  • Felipe González, secretari general del PSOE, i president del govern espanyol declara durant un seminario sobre la Transició celebrat a Toledo el maig del 1984: “El terrorisme al País Vasco és una qüestió d'ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català[99][100]
  • Després de la victòria del PP a les eleccions generals espanyoles, la multitud congregada a la seu del partit entonà com a càntic "Pujol, enano, habla castellano", amb la complicitat dels polítics reunits, inclòs el futur president espanyol, José Mª Aznar.[101]
  • Negacionisme històric del rei Joan Carles I durant l'entrega del Premi Cervantes a Francisco Umbral, el 2001: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes".[102][103] Una afirmació que seria recolzada pels principals partits espanyols, PSOE i PP.[104]
  • L'anomenada Operació Catalunya per tallar el creixement de l'actual sobiranisme català.
Folklorització modifica

Un recurs del nacionalisme espanyol és donar la mateixa importància a manifestacions folklòriques com poden ser les tradicions, músiques, danses i vestits regionals, i a la cultura, història i literatura de les minories nacionals. Aquest recurs fou especialment emprat durant el franquisme.[105] Per aconseguir aquesta fi, primer cal minimitzar la informació que arriba a la societat, p.e. en plans d'estudi, de la cultura de les minories nacionals.

Un exemple pot ser l’ordre de l’any 1939 del Ministerio de Educación Nacional espanyol: [14]

"Es suprimeix l'ensenyament de filologia catalana, la història medieval de Catalunya, la història moderna de Catalunya, la geografia de Catalunya, el dret civil català, la història de les idees religioses a Catalunya, la història de l'art medieval català, l'escultura gòtica a Catalunya, etc."[106]

reblada amb desinformacions com la proclamació que els idiomes peninsulars no castellans són dialectes, p.e. al Catecismo patriótico Español, del bisbe Albino González Menéndez-Reigada, del 1939 (on, a més es fa secessionisme lingüístic),[107][108][109] i amb elements propagandístics d'unitat, com ara l'organització Coros y Danzas de España, també del 1939.

Aquesta manera de pensar no és només durant la dictadura franquista, atès que en democràcia també persisteix, si bé amb altres formes i incidència.[110][111][112][113][114]

"Adoctrinament" modifica

Un cop s'aconsegueix la folklorització, per exemple de la llengua catalana, els intents de recuperar-ne la normalitat són qualificats per l'espanyolisme com a adoctrinament ideològic,[115][116][117][118][119][120] i sovint s'acompanyen amb més informacions falses o esbiaixades de gran impacte mediàtic.[121][122][123][124][125]

Violència modifica

Al marge dels episodis històrics protagonitzats per les dictadures nacionalistes de Primo de Rivera i Franco, també cal esmentar la violència exercida per diversos col·lectius amb el pretext de defensar la nació espanyola. Atenent només al segle XX, es pot esmentar com exemple l'atac a la revista satírica Cu-Cut i altres publicacions catalanes, seguit, poc temps després per l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions.

Aquest tipus de nacionalisme va continuar molt present durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, i també a la Segona República Espanyola amb l'actuació dels grups d'extrema dreta espanyola especialment contra els nacionalistes catalans. En paraules de José Antonio Primo de Rivera, calia lluitar al carrer amb punys i pistoles.

El nacionalisme espanyol també té una influéncia cabdal en l'aixecament que va iniciar la Guerra Civil Espanyola, i en la brutal repressió posterior contra els acusats de trencar la unitat d'Espanya. Es pot esmentar les paraules d'en Franco al respecte, recollides pel El Diario Palentino, el 23 d’octubre de 1936, a l'article «España, una»: [14]

El gloriós Cap del Govern de l'Estat espanyol, General Franco, ha fet per a un diari italià unes declaracions relacionades amb la propera entrada de l'Exèrcit a la capital de la República. "Immediatament després de l'entrada a Madrid -ha declarat- les nostres tropes emprendran la conquesta de Catalunya, que haurà de ser definitivament incorporada a la resta d'Espanya d'una manera efectiva..."...Els que sempre hem sentit la veu clara i acusada de la nostra consciència d'espanyols, contemplàvem amb dolor i indignació incontinguda els criminals maneigs per desmembrar la Pàtria. Hi són... les nostres vibrants campanyes contra el separatisme català que ens van valer persecucions i processos...En aquesta carrera cap a l'abisme s'ha arribat molt lluny. Encara avui Catalunya i una part de Bascònia viuen el seu somni separatista... Afortunadament va esclatar a temps el salvador moviment nacional per corregir aquest i altres perills de gravetat extrema... Salvarem la Pàtria que s'enfonsava al mar de la dissociació i de la degeneració racial...»[126]

Amb l'arribada de la democràcia, sorgeixen grups que ataquen l'entorn nacionalista perifèric, com el Batalló Basc Espanyol o Guerrillers de Crist Rei. El terrorisme d'estat també es va practicar amb la creació del GAL. Referit al País Basc, hi ha, a més, un gran nombre de suposats casos de tortura a persones vinculades a l'esquerra nacionalista basca. I també hi ha casos referits a altres minories nacionals, com ara l'Operació Garzón.[127]

El cas més recent de violència estatal fou la repressió policial de ciutadans pacífics durant la jornada de l'1-O.[128][129][130][131]

Discriminació econòmica modifica

Més enllà de la solidaritat interterritorial,[132] la discriminació econòmica i en infraestructures [33][34][35][36][37][38] entre territoris és una acció habitual de l'espanyolisme,[27][133] tant vers territoris que no considera assimilats,[29][30][31][32] com com a eina d'enriquiment de les elits que menen l'Estat.[134][135][136][137][138]

Nacionalisme banal modifica

Els mitjans de comunicació, i actualment les xarxes socials, són un vehicle de difusió de masses del nacionalisme banal espanyol acompanyant una xenofòbia, subtil o explícita, vers les minories nacionals.[139][140] Sovint el missatge sorgeix de mitjans de comunicació o de grupúsculs ultranacionalistes per després incorporar-se de forma més clara o discreta al discurs dels partits espanyols, i d'aquí al seu gruix de votants. La incorporació de diferent grau de catalanofòbia al nacionalisme banal de grans capes de la societat espanyola es sublima en crits d'atac com el "a por ellos, oé" per part de la població[141][142] però també de les forces de l'ordre espanyoles, durant la violenta repressió policial de 1-O del 2017.[143]

Dins del nacionalisme banal hi ha tot un ventall de referències insultants als catalans emprades en castellà, com ara "catalufos", "catalinos", "catalardos" o "polacos", entre altres.[144][145][146][147][148][149][150][151][152]

Reivindicacions històriques i actuals modifica

Dins del variat moviment que defensa aquest concepte d'Espanya hi ha diverses reivindicacions històriques compartides per la majoria. Destaca:

  • Incorporació de Gibraltar a Espanya: destaca el dret històric d'absorbir aquest territori malgrat la voluntat contrària de la població local, expressat en referèndum.
  • Dret a la immersió lingüística en castellà a tot el territori: que es considera un dret irrenunciable i vertebrador d'Espanya.

Irredentisme modifica

El nacionalisme espanyol no s'autoqualifica com a irredentista, atès que l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat Gibraltar (des del segle XVIII). La resta de les reivindicacions territorials han estat històricament les colonials o imperials (durant el segle XIX contra la independència de les colònies americanes i al segle XX sobre el Magrib).

Ara bé, tenint en compte que la mitificació de l'origen de les nacions, com ara les peninsulars,[153] és un fet comú, la mitificació de la Reconquesta [154][155][156][157] (terme aparegut per primer cop a la Historia General de España del Modesto Lafuente, del s. XIX, en plena consolidació del nacionalisme espanyol) també origina una reclamació d'una primigènia Espanya.[158][159][160] És un territori concebut com a unificat i uniforme culturalment, que coincideix amb la Península ibèrica, i/o amb l'estat nació espanyol modern. Això és un presentisme polític, que amb connotacions irredentistes, dona lloc a reiterades accions i discursos d'assimilació cultural d'altres nacionalitats, com si d'una primigènia Espanya protocastellana s'haguessin despenjat modernament altres nacions.[161][162]

Al llarg del temps, el xoc entre el relat de l'estat nació espanyol i la realitat causa estupor[163] i indignació en prohoms, periodistes, polítics i militars espanyols, en trobar-se, per exemple a Catalunya, una vida normalitzada en català. Un de molts exemples pot ser una crònica periodística al diari ABC, del gener del 1924: [14]

Más de una vez hemos oído decir que en el Colegio de Abogados de Barcelona, desoyéndose indebidamente la protesta de muchos colegiales y no disimulada jactancia por parte de los elementos lligueros, se usa para los actos de vida interna el catalán. La verdad es que no lo habíamos creído... Pero una vez más llega hasta nosotros la referencia, y esta vez documentada. En efecto, los recibos...

D'aquests xocs amb la realitat, de forma regular van naixent discursos ultranacionalistes, com ara el llibre El Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo, del José Martos O'Neale i Julio Amado, del 1901, [164] on es es proposaven diferents lleis repressives per a retornar Catalunya a la "normalitat": d'excepció, desterrament, prohibició absoluta del «dialecto catalán» a l'espai públic, «incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña», substitució de tot el clergat local per eclesiàstics «de otras provincias españolas», supressió de l'aranzel proteccionista per castigar la burgesia fabril, etc.. Un altre exemple es pot trobar a la revista Ejercito y Armada, on el 1906 s’afirmava: «Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza».[14]

 
Salvador de Madariaga

També hi ha qui opta per falsejar la realitat, com en Salvador de Madariaga, l’any 1931, en el llibre España. Ensayo de historia contemporánea, on descriu que el català és poc més que una llengua morta:[14]

El lenguaje catalán, único rasgo específico de la región, muere como lengua de cultura a principios del siglo XVI. Cataluña defiende sus libertades contra el rey... Pero su cultura es entonces castellana, como su lenguaje

I en aquest mateix llibre, en Madariaga expresa un irredentisme peninsular:[14]

el abandono del castellano por los pueblos de la Península es quizá el síntoma más grave de la vesania separatista que padecen todos, a comenzar por Portugal

Un irredentisme que també apareix, el mateix any trenta-u, al programa de les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista): [14]

...todo cuanto contribuya a despertar nacionalidades artificiosas e imposibles será considerado por nosotros como un delito de alta traición. Nos batiremos contra las tentativas de los separatismos y juramos que antes de conseguir éstos desmenuzar la unidad de España habrá sangre de sacrificio, la nuestra, porque interceptaremos su camino con nuestro pecho de españoles...

La destrucció de l'herència andalusí modifica

Així com el nacionalisme espanyol accepta l'herència ibera, romana i visigoda, n'expulsa i esborra l'herència andalusí, en considerar-la culturalment i religiosament aliena, tot i la brillantor i potència de caràcter continental que arribà a tindre.[165]

Tot i pertànyer a un periode especialment virulent com la dictatura franquista, es pot esmentar a l'Antonio Tovar, al seu llibre El Imperio de España: [166]

Els visigots són -mirant des d'aquesta consideració bàsica- un episodi de certa importància, més que per la valuosa sang nòrdica que porten, per la ràpida assimilació d'aquesta sang... El regne visigot va ser més que un episodi, per la facilitat amb que es va convertir als postulats bàsics de la nostra història... A la llum d'aquestes consideracions es veurà que els àrabs i els jueus no són més que un episodi desviat, dels quals hem anomenat aberrants... No és només que ens sigui estranya la raça semita... ens en trobem llunyaníssims, com si les espases de la reconquesta l'haguessin arrencat d'arrel. [167]

Dins el nacionalisme espanyol, és normal el presentisme respecte a la presència musulmana a la Península ibèrica,[168] i àdhuc hi ha qui ha reclamat que els musulmans haurien de demanar perdó per haver estat a Espanya, com ara l'expresident Aznar: "Quina és la raó per la qual Occident sempre ha de demanar perdó i ells mai? Ells ocuparen Espanya durant vuit segles!"[169]

Sefardites i antisemitisme modifica

Als segles XIX i XX hi ha un tractament ambivalent dels sefardites. Per un costat hi ha la identificació com antics espanyols d'un passat mitificat, però per l'altre pertanyen a l'ètnia jueva, racialment refusada a occident, i amb una càrrega ancestral de puresa de sang a Espanya.[170] Així, des de mitjans del segle XIX, els sefardites van ser considerats una barreja cultural-històrica de jueus i espanyols. La identitat mixta dels sefardites causà que una part del nacionalisme esdevingués filosefardí, però, alhora, els sefardites mai van ser acceptats com a ciutadans de ple dret a l'Espanya Moderna.[171] De fet, el discurs antisemita durant el primer terç del segle XX anà pujat de to [170][172] fins a nivells comparables als del nazisme, assenyalant la població jueva espanyola i bastint un cens de jueus.[14] L'actitud canvià quan l'Eix començà a perdre la Segona Guerra mundial, en que es reconduí i reescrigué per mostrar un fraquisme amic dels jueus.[14] Tot i això, molt després d'aquell moment el nacionalcatolicisme encara insistia en la Conspiració judeo-maçònica.

Portugal modifica

Evocant el passat remot, però especialment enyorant la unió dinàstica entre els s. XVI i XVII, hi ha hagut diversos intents o projectes d'annexió de Portugal, com ara, al s. XX, el de l'Alfons XIII o el d'en Franco, i molt diferents de la unió lliure propugnada per l'iberisme.

En el primer cas, després de la Conferència d'Algecires, el 1906, la Gran Bretanya volia evitar l'hegemonia alemanya a la Mediterrànea, i feu un apropament a Espanya, tot i ser Portugal el seu aliat tradicional. Això fou aprofitat per l'Alfons XIII per fer la proposta d'annexió, i la Gran Bretanya accedí, tant pel nou tauler internacional que es configurava, com per la desconfiança del nou règim portugués de feia poc, una república. Alhora l'Alfons XIII plantejà l'annexió a l'Alemanya, que l'acceptà per deslliurar-se d'un aliat britànic. L'esclat de la Primera guerra mundial evità l'annexió.[173]

Pel seu costat, sempre perseguit el somni imperial, les primeres peces eren Gibraltar i Portugal, atès que el franquisme considerava que Portugal no debia existir, tal com indicà en Serrano Súñer al ministre d'exteriors alemany Von Ribbentrop: [174]

"Aquesta no pot oblidar la comprensiva actitud de Portugal durant la guerra civil espanyola. No obstant, un no podia evitar adonar-se'n en mirar el mapa d'Europa que geogràficament parlant Portugal no tenia dret a existir; tan sols tenia una justificació moral i política per a la seva independència al fet dels seus 800 anys d'existència"[175]

I en aquest sentit, emmarcat en la negociació per a l'entrada d'Espanya a la Segona guerra mundial, hi ha els plans franquistes d'annexió de Portugal. Tot i que els documents que romanen s'han descrit com un exercici militar, el nivell de detall denota que és un document d'aplicació real.[174][176]

Antigalleguisme modifica

El menyspreu als gallecs, si més no a la literatura, sembla ser una constant durant l'edat moderna (coincidint amb el moment que Galicia passa a dependre de Castella), i que ha continuat fins a temps actuals.[177] Obviant possibles postulats politics, indica en Miguel Herrero García al seu llibre Ideas de los españoles del siglo XVII, els antecents socials del menyspreu antigallec per part de l'espanyolisme: [178]

El tipus del gallec ha estat un dels tòpics satírics de la literatura espanyola més portats i abusivament portats. Aquesta posició antigallega tenia un fonament en la realitat històrica. La servitud tota de Madrid s'alimentava de Galícia. [179]

Ara bé, atesa la formació de l'estat nació espanyol, l'espanyolisme modern considera a les nacionalitats no castellanes les seves antagonistes. Entre elles, si bé es considera Galícia assimilada políticament, no ho és culturalment, pel que apareix un antigalleguisme polític.

Des del temps de la guerra del francés, l'Església és l'encarregada de l'ensenyament a les escoles i d'aplicar les successives normatives que obligaven a emprar exclusivament el castellà, i per a evitar desviacions, sovint àdhuc s'ha procurat enviar religiosos monolingües castellans a les regions amb altres idiomes autòctons. En el cas de Galícia, això és denunciat l'any 1888 pel poeta Manuel Curros Enríquez a O Divino Sainete, on postula que l'antigalleguisme és l'antiprogresisme de l'Església projectat sobre Galícia, i presenta als religiosos com a enemics seculars de la patria gallega.[180]

Durant el primer terç del s. XX, i especialment durant l'adveniment del feixisme, l'antigalleguisme prengué més força. El feixisme gallec, espanyolista i antigalleguista, serà protagonitzat per personatges com Santiago Montero Díaz, antic comunista i autonomista,[181] que es retirà de l'Assemblea de Municipis pro-estatut Gallec a causa de la reclamació de l'oficialitat de la llengua gallega. En Montero Díaz fundaria el butlletí Unidad, amb sotscapçalera "Una, Grande y Libre", contra l'Estatut d'autonomia, i on col·laboraren diversos antigalleguistes.[182]

Culturalment, al llarg dels segles fins a l'actualitat, la llengua gallega ha sofert nombroses prohibicions i coaccions per a mantenir-la en la ruralitat o extingirla, com està documentat al llibre "O libro negro da lingua galega".[183]

Antiasturianisme modifica

Tot i el sentiment de comunitat o ètnia que dona compartir una llengua i cultura, l'asturianisme no ha tingut històricament una traducció política forta. Hi ha una dispersió de petits partits en clau asturianista, com Unión Renovadora Asturiana, Conceyu Nacionalista Astur, el PAS, Ensame Nacionalista Astur, Liga Asturiana, Bloque por Asturies, etc. La manca de força política permet a l'espanyolisme minimitzar/prohibir sense impediments la llengua i cultura asturianes, començant per la cooficialitat, negada en el seu dia pel PSOE i AP.[184][185][186][187][188]

Nacionalisme espanyol i aragonesisme modifica

En el moment de bastir l'estatut d'autonomia aragonès, els partits polítics espanyols (PSOE, AP, IU) i un partit regionalista (PAR) negaren la cooficialitat a la llengua aragonesa, en perill extrem d'extinció,[189][190][191][192] i del català de la Franja, en contra dels criteris d'altres partits aragonesistes. Tot i crear-se una Acadèmia aragonesa de la llengua, i fer-se lleis d'ús i protecció, les llengues diferentes al castellà pateixen una situació de desinterès i desprotecció oficial,[189] amb moments de dificultat agreujada segons el color polític del Govern d'Aragó. És el cas en què s'arribà a negar el mateix nom de les llengües, reanomenant-les LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaica i prepirenaica, per anomenar l'aragonés) i LAPAO (llengua aragonesa pòpia de l'àrea oriental, per anomenar al català).[193][194][195][196]

Dins els procès iniciat amb els Decrets de Nova Planta, i seguit amb la construcció de l'Estat nació espanyol, a l'Aragó, com al País Valencià, Les Illes Balears, i Catalunya, el nacionalisme espanyol intenta substituir els antics llaços comuns per llaços a l'estat nació espanyol de matriu castellana,[197][198][199][200][201][202] com a manera d'esborrar el rastre de l'antiga Corona d'Aragó, anterior a aquell.

Anticatalanisme modifica

L'anticatalanisme del nacionalisme espanyol [203][204][205][206][207] s'entronca amb l'antic anticatalanisme castellà originat després de la Unió d'Armes i la Guerra dels segadors. És un anticatalanisme estimulat pel Comte-duc d'Olivares que marcà l'inici de la catalanofòbia moderna en encarregar al Francisco de Quevedo, que escrivia propaganda per al millor postor,[208] la primera propaganda en aquest sentit.[209][210]

L'anticatalanisme és una constant del nacionalisme espanyol, amb èpoques de gran repressió, com les dictadures del s. XX, [211] però també sovint recolzat per intel·lectuals, no necessàriament conservadors, per exemple l'Antonio Machado: "De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etcétera, antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse"[212]

Tot i ser una constant del nacionalisme espanyol, durant la guerra civil es donen alguns dels episodis més radicals d'anticatalanisme, sovint esperonats per intel·lectuals i propagandístes.

Actualment, de manera més intensa que respecte a Galicia, atès que Catalunya està menys assimilada, a part de missatges politics, hi ha un fluxe continuat de propaganda espanyolista anticatalanista des dels mitjans de comunicació afins a la dreta i a l'esquerra espanyola.[14][213][214][215][216][217][218][219][220]

En l'actual democràcia, aquest flux té clicles de major intensitat en funció dels periodes electorals i pactes post-electorals. Per exemple, al període 1993-1998, el pacte entre Convergència i Unió i el PSOE dóna lloc a una reviscolada de l’anticatalanisme a la premsa espanyola, però a partir del 1996, en pactar Convergència i Unió amb el PP, canvien les tornes i l'anticatalanisme als mitjans afins a la dreta espanyola es modera, mentre s'incrementa als afins a l'esquerra espanyola.[215]

Alhora, en democràcia, s'empra un regionalisme anticatalà com a eina de contenció de les aspiracions d'autogovern i culturals catalanes.[221][222]

L'anticatalanisme té dues finalitats segons en Josep Palou: crear un estat d’opinió advers a l'existència de la nació catalana, i dificultar la convivència dins del mateix territori català.[215]

Propostes públiques de repressió i d'extermini modifica

Durant el primer terç del segle XX, coincidint amb l'aparició del nacionalisme ètnic, hi ha propostes públiques d'arrasar Catalunya, d'arrasar Barcelona, en condició de capital de Catalunya, i àdhuc d'extermini dels catalans. Entre altres, es pot esmenat, per exemple, la del llibre el Peligro Nacional, del José Martos O'Neale i el Julio Amado Reyngondaud, on es demana exterminar el noranta vuit per cent dels catalans, la del Ramiro Ledesma Ramos, l'any 1931, suggerint la possibilitat d'enviar els exercits africans per convertir Catalunya en terra de colonia, [223] la del murcià Juan Pujol, Cap de Premsa i Propaganda de la Junta de Defensa Nacional, que a part d'assenyalar una suposada ètnia semítica dels catalans,[14] arribà a afirmar a La Voz de España [224]

"La nostra croada és la salvació. Però aquesta salvació ha arribat tard per a Catalunya. El poble català, llevat d'aquelles excepcions que mereixen rarament el títol d'heroiques, ha arribat a un extrem d'abjecció incomparable amb la nostra orgullosa dignitat nacional. De Catalunya volem la terra; la terra generosa que no va cometre pecat. I la tindrem pel dret suprem de conquesta. Però la terra, la terra res més" [225]

la del Millan Astray, el 12 d'octubre del 1936, [226] la de Luís Martínez de Galinsoga, a l'article a l'Heraldo de Aragón, "Delenda est Catalonia", [227][228][229] o la del Queipo de Llano, també de l'any 1936: [226][230]

Transformarem Madrid en un verger, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens. El problema de Catalunya? Resolució facilíssima: S'exterminen tots els catalans![231]

Boicots comercials modifica

Al llarg dels anys, sovint les reclamacions polítiques/econòmiques i les fites d’autogovern, a vegades tergiversades com a revolta secessionista, han rebut com a resposta una crida al boicot comercial contra Catalunya.[232] És el cas de la creació de la Unió Regionalista, la creació de Solidaritat catalana, els fets del Cu-Cut, [233] la Setmana Tràgica (que es publicità com a separatista per a que no s’estengués a altres poblacions espanyoles),[96][95] [232] creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, [234] participació de voluntaris catalans a la Primera guerra mundial i reclamació de la doctrina Wilson per a Catalunya, [235] la creació i campanya de la Lliga Regionalista, el 1918, [236][237] l’autonomia mitjançant l’Estatut de Núria, [238] els Fets d’Octubre, [239] o, més recentment, l’Estatut de Miravet.[240][241]

Revisionisme històric/lingüístic modifica

Sovint la història espanyola descriu una decadència "natural" de la llengua catalana i creixent substitució pel castellà entre els segles XVI a XIX, especialment a les classes cultes, arribant al s. XX com un folklorisme romàntic recuperat per "la burgesia" mitjançant la Renaixença. Aquesta versió és un revisionisme històric, atès que, a més d'altres estudis,[242] una enquesta d'usos lingüístics del 1807, encarregada per Napoleó, indica que excepte als tribunals reials el castellà és absent de la vida quotidiana.[243] De fet, no és fins a la dictadura franquista i la repressió cultural que la societat es torna bilingüe.[244]

Espanyolitzar als alumnes catalans modifica
 
José Ignacio Wert, ministre d'educació pel PP, 2011-2015

Una altra de les conseqüències del xoc entre el relat de l'estat nació espanyol i la realitat són les reiterades accions contra l'escola en català al llarg del temps (vegeu Cronologia de la repressió del català).

En els darrers anys es pot destacar la llei estatal d'educació LOMCE (o Llei Wert), amb la intenció, segons el seu ponent, José Ignacio Wert, d'«espanyolitzar els alumnes catalans».[245][246] Aquesta llei promoguda pel PP ha sigut substituida per la LOMLOE (o Llei Celaá) del PSOE, que no reverteix la intromissió de l'Estat en el que era una competència exclusiva de la Generalitat, ans la manté.

Espanyolisme i nacionalisme canari modifica

Si bé hi ha organitzacions i reclamacions regionalistes canàries anteriors, és el 1924, fundat a l’Habana el 30 de gener, quan apareix el Partido Nacionalista Canario, declaradament nacionalista, i amb la independència com a punt programàtic.

Uns anys després, les reunions interprovincials canàries per definir un estatut d’autonomia, foren avortades pel Cop d’estat feixista,[247] que promogué una depuració general, inclosos els centres universitaris com el de La Laguna.[248]

Durant els seixanta hi hagué un rosari d'independències tant a l'Àfrica com a Àsia, així com de revolucions a l'anomenat Tercer Món, que definien un marc de descolonització formal.[249][250] En aquest context aparegueren dues organitzacions noves, Canarias Libre, sota la direcció d’en Fernando Sagaseta, i Movimiento Autonomista Canario, sota la direcció de l’Antonio Cubillo.

Aquest nacionalisme canari patí per un costat una forta repressió del règim franquista, i per l’altre el refús del Partit comunista espanyol.[247] Canarias Libre fou desarticulada per la policia l'abril del 1962, i en Sagaseta i altres foren condemnats a presó.[251] Pel que feia al MPAIAC (partit descendent del Moviment Autonomista Canario), en Cubillo també passà per presó i posteriorment s'exilià. A París es trobà amb Santiago Carrillo, que segons en Cubillo li digué que "alló de la independència era petit-burgés i insistia que Canàries era part de l'Estat espanyol".[250] Instal·lat en Cubillo a Algèria, i esdevenint africanista, el MPAIAC encetà una campanya d'internacionalització del conflicte que causà problemes a la diplomàcia espanyola,[251] tant amb l'OUA com amb l'ONU, on l'ambaixador Manuel Aznar intentà desactivar la reclamació internacional: [250]

Hem dit i mantenim que no existeix als territoris sota la nostra jurisdicció cap assumpte, cap problema, a banda dels de la justícia i l'honor, que no es puguin resoldre per negociacions bilaterals amb els països que estimen tenir dret a una reclamació. [252]

El 1976, després de la mort de Bartolomé García Lorenzo a mans de la policia espanyola, el MPAIAC creà les Fuerzas Armadas Guanches i emprengué la lluita armada. Alhora, el 1977, a la primera conferència del Partit de la Revolució canària, d’ascendència comunista, feu una severa crítica al MPAIAC. I arribada la Transició els principals partits i sindicats d’obediència espanyola i algunes organitzacions locals, deixant-ne fora al nacionalisme independentista, feren un pacte polític per aconseguir l’autonomia.[247]

L'abril de 1978 en Cubillo serà víctima d'un intent d'assassinat a ganivetades per part de les forces policials espanyoles, que li deixaria seqüeles, i és ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa.[253]

Actualment el nacionalisme canari té nombroses faccions i és minoritari a les illes, però tot i això és vigilat/reprimit, com ara el cas de la detenció de l'independentista Roberto Mesa pel fet d'escriure al seu Facebook "els borbons als taurons".[254]

Conflicte basc modifica
 
Ordre de retirar immediatament frases i noms escrits en basc a les tombes de Gernika i posar-los en castellà (1949)

El conflicte basc té antecedents al s. XIX, quan les reformes liberals que s'estaven duent a terme a França i Espanya, i les constitucions dels nous estats-nació, xocaven amb les institucions legals i constitucionals del País Basc. Posteriorment, es pot destacar que el franquisme prohibí la llengua basca, la cultura basca i els símbols bascos en tots els àmbits públics,[255] es suprimí el Govern basc de 1936 i les prerrogatives administratives de les províncies basques (principalment a Biscaia i Guipúscoa per ser províncies traïdores; Navarra i Àlaba en menor mesura), i milers de ciutadans bascos van ser assassinats, torturats i empresonats.[255]

A mitjans del segle XX s'inicià una altra fase del conflicte, amb el Moviment d'Alliberament Nacional del País Basc d'una banda, i els governs espanyol i francès de l'altra. El fet de esdevindre un conflicte armat creà una tensió que afectà tota la societat tant basca com del conjunt d'Espanya.

L'existència d'un conflicte entre nacionalismes és un tema controvertit a Espanya.[256][257] Els governs espanyols, la majoria dels mitjans espanyols, i els unionistes bascos, diuen que aquest conflicte no ha tingut mai una vessant nacional.[258][259][260][261][262] Tot i les diferents negociacions polítiques secretes, una part de l'EAJ i el PSOE, la dreta i l'extrema dreta ho considera només una qüestió d'ordre públic, i atribueixen responsabilitat de tots o la majoria dels problemes a ETA. I alguns historiadors espanyols, com ara el Raúl Romo, responsable del Museu de la Memòria de les Víctimes del Terrorisme, asseguren que el concepte de "conflicte basc" és un mite inventat per ETA i ENAM. Per l'altre costat, les fonts properes a l'Esquerra Nacionalista situen l'origen en l'Estat espanyol, destacant el caràcter polític del conflicte. Alhora, la mirada estrangera indica l'existència d'un conflicte nacional.[263][264][265][266]

De la mateixa manera, els mitjans espanyols i unionistes asseguren que els cossos policials (gairebé) no van torturar.[267][268][269] En conseqüència, com han explicat alguns investigadors, per a alguns mitjans i polítics espanyols no hi ha hagut cap "conflicte del País Basc", i alhora aquests mitjans i polítics l'han convertit en un tabú que no es pot esmentar.[255][270] D'altra banda, en opinió d'altres, s'ha qualificat com "el conflicte més llarg d'Europa occidental de la història moderna".[271]

Per mesurar el conflicte basc és habitual donar el nombre de morts. Les estimacions varien i no hi ha consens sobre el nombre de morts. Pel que fa a ETA, l'ONG Argitez ha bastit una cronologia de les víctimes així com altres violacions dels drets humans.[272] S'ha estimat 829 morts per ETA i grups armats nacionalistes bascos des del 1968, quan ETA va començar a cometre assassinats. Són també les xifres acceptades pel govern espanyol.[273] Tanmateix, els diaris espanyols i, en particular, les associacions de víctimes d'ETA en compten més [274][275][273][276]

En el cas del nombre de persones assassinades pel terrorisme d'estat, forces de seguretat, o grups paramilitars, les interpretacions són encara més variables. El reconeixement per les fonts oficials espanyoles ha sigut escàs.[277][278] Les estimacions de la Fundació Euskal Memoria ha calculat 500 morts, dels quals el 49,2% no eren membres de cap grup o associació política o armada. De totes aquestes morts, gairebé la meitat (46,2%) van ser provocades per les forces de seguretat de l'estat espanyol, i el 16,8% van ser atribuïts a BVE, GAL o altres grups armats.[279]

Contradicció del relat de l'estat nació espanyol modifica

 

El relat de l'estat nació espanyol, unitari, es trenca quan es tracta de forma diferenciada parts de l'estat que coincideixen amb minories nacionals. Havent altres exemples, els més explícits es donen en situacions de crisi. Per exemple la diferència recaptatòria entre Catalunya i la resta de l'Estat, per sufragar la crisi colonial del 1898 (i que originaria el tancament de caixes).

Un altre exemple és, com acabada la guerra civil, es promové la deslocalització d'empreses catalanes, com indica Josep Maria Marcet i Coll, que lluità al Front d'Aragó al bàndol franquista, i posteriorment fou alcalde de Sabadell i procurador a les Corts:[280]

...La pressió fiscal a Catalunya és molt més severa, en molt, que en el Centre i en altres províncies, constituint gran avantatge tenir en ell o en elles el domicili social; això motiva que importants empreses de Catalunya hagin de fixar oficialment la seva seu a Madrid...[281]

 
Esperanza Aguirre

De forma més moderna, el drenatge fiscal dels territoris de parla catalana és quelcom estudiat per nombrosos organismes públics i privats, des de Cambres de comerç a bancs, passant per la Generalitat. Això s'afegeix al dèficit inversor en infraestructures,[37][38] i accions polítiques de deslocalització empresarial d'empreses catalanes, accelerat durant el procés sobiranista.[282] És indicatiu l'actitud d'importants polítics espanyols, com ara l'Esperanza Aguirre durant les opes sobre Endesa (una empresa originàriament catalana que es deslocalitzà durant la presidència de José Maria Aznar), rebutjant públicament que una empresa llavors catalana Gas natural adquirís Endesa, i preferint que ho fes una empresa alemanya.[283][284]

La construcció nacional modifica

Unificat l'Estat jurídicament, després dels Decrets de Nova planta, el següent pas en la construcció de l'estat nació és la construcció nacional. Per exemple, el 1835, a les Cortes del Estatuto Real, ho indicà el polític i ministre Antonio Alcalà Galiano: [285]

un dels objectius principals que nosaltres ens hem de proposar és fer de la nació espanyola una nació, que no ho és ni ho ha sigut fins ara.

Així, el segle xix, per a imposar la matriu nacional castellana, l'Estat no té més remei que enfronar-se a les altres nacions presents a Espanya, assimilant-les o eliminant-les. Atés que el nucli de les nacions pivota en quatre eixos: La història, la cultura, la llengua i l'autogovern i autonomia financera, són els que el nacionalisme espanyol ataca a partir d'aquest moment.

La construcció de la "història nacional" modifica

 
Monument a Pelai d'Astúries, realitzat l'any 1965 i instal·lat al Santuari de Covadonga

La unificació dels regnes sota l'Imperi Espanyol comportà la construcció de les cròniques des d'una perspectiva hispànica, en la qual va tenir un paper decisiu l'aparició de la monumental Història d'Espanya del pare Mariana. Posteriorment, la professió d'historiador es va institucionalitzar, amb les figures de Cronista Major, Cronista de les Índies i a partir del segle xviii, la Reial Acadèmia de la Història.

Però va ser al s. XIX quan seguint les tendències dels estats liberals europeus, la producció de la historiografia espanyola es dugué a terme d'una perspectiva nacionalista de matriu castellana, construint-se a partir de segments, esdeveniments, dades, cites o textos que potencialment tinguessin un caràcter nacional, eliminant-ne els elements inquietants o incòmodes per al necessari encaix del desenvolupament històric d'Espanya com a element unitari. Per a això s'empra materials antics, com ara textos visigòtics i del corpus de cròniques medievals, particularment complets als regnes d'Astúries, Lleó i Castella, sense que falten materials dels regnes orientals de la Península.

S'intentà, doncs, teixir els fets succeïts a la península per corroborar una genealogia d'Espanya com a nació, amb un poble dotat, des de l'antiguitat més remota, d'una trajectòria vital comuna. La història s'havia convertit així en el mitjà per construir la narrativa natural d'Espanya com a nació -castellana-. Les memòries alternatives, mites i llegendes dels nacionalismes perifèrics, van ser en gran part ignorats o fagocitats.[286] Per aquest objectiu, en les dècades centrals del segle xix romàntic els historiadors van fer realitat la visió compacta d'un poble espanyol dotat d'ingredients perennes. Aquesta llista d' herois de la Pàtria, encarnacions del caràcter nacional espanyol o geni de la raça [287] arribaria tant a Recared I i Guzmán El Bueno, com a Roger de Llúria, Rodrigo Díaz de Vivar, Guifré el Pilós, Ferran III de Castella, Jaume el Conqueridor, Hernán Cortés, Juan Sebastián Elcano, Daoíz i Velarde o l'Agustina d'Aragó. Si engrandian la història, àdhuc encaixava en aquesta llista tant els emperadors hispano-romans, com Trajà o Hadrian, com el rebel lusità Viriat.

Un paper nacionalitzador important va ser la inclusió de la història en els currículums, tant a nivell d'educació primària com de secundària, segons la Llei Moyano. Els corrents liberals (hegemònics a mitjan segle XIX: Modesto Lafuente, Juan Valera o reaccionaris (Marcelino Menendez Pelayo, que s'imposa des de finals del segle XIX) no tingueren diferències pel que fa a la seva inqüestionable identificació d'Espanya com a nació.

Durant el franquisme, la construcció de la historia nacional arribà al paroxisme, incloent, per exemple als llibres de batxillerat, destacats feixistes com el José Antonio Primo de Rivera o en Franco dins el llistat de grans figures històriques. La nacionalització de la història va des dels llibres de text a la literatura, de manera que, especialment pels infants, es fa impossible escapar a la versió del nacionalcatolicisme.

Hem tingut la fortuna de néixer a Espanya. Sota el seu rient cel es va gronxar el nostre bressol; en llengua espanyola ens va arrufar la nostra mare, i vam enlairar a Déu les primeres que van brotar dels nostres llavis infantils; per la glòria del sòl beneït en què hem nascut, per la independència de la Pàtria, van ser els nostres avis i els nostres pares la sorpresa del món, lluitant heroicament segles i segles a la terra i als mars, de Nord a Sud, i d'Orient a Occident (del text Patria, de Martín Chico).[288]

La castellanització de figures d'un passat remot, fins i tot mític, no es va limitar al segle xix, al s. XX, en plena transició, i amb una metodologia molt personal i divergent, Fernando Sánchez Dragó va guanyar el Premi Nacional d'Assaig per Gárgoris y Habidis. Una història màgica d'Espanya (1978, premiat el 1979).

Mites i estereotips modifica

Com altres moviments nacionalistes, el nacionalisme espanyol es basa en un cert nombre de mites fundacionals, derivats d'una lectura revisionista de la història. Es poden esmenar els següents:

Entre altres, en Ramon Menéndez Pidal cercaria el volkgeist o esperit popular de l'espanyolitat, i l'identificaria amb la tradició i l'ortodòxia catòlica.[293] Com altres historiadors espanyols, argumentava que "ni la desaparició del Regne Visigot, ni la dispersió dels segles següents", no "aniquilava la idea i el sentiment de la unitat nacional dels 'espanyols". La Reconquesta es va convertir en un dels principals mites fundacionals promoguts pel nacionalisme espanyol.[294][oh 1]

Un altre mite fundacional reivindicat pel nacionalisme liberal, però també per una part del nacionalisme conservador, encara que amb menys insistència, és el de la "guerra d'independència espanyola" (batejat així a posteriori), entre 1808 i 1814, i en particular l'aixecament del Dos de Mayo.[295][296] Hi ha consens en la historiografia per considerar-ho el naixement del nacionalisme modern a Espanya, en particular per la implicació de la gent. Aquest conflicte, és només un episodi d'un conflicte més gran, el de les guerres napoleòniques, que van oposar França i el Regne Unit a Europa, però és rellegit pel nacionalisme espanyol com un acte de resistència de la nació i del poble espanyol contra l'invasor Francès.[297] De fet, però, no va ser una invasió: excepte Catalunya, Napoleó no pretenia "annexionar" Espanya a França, sinó substituir el monarca al tron per un altre (el seu germà Josep Bonaparte) que li fos favorable. És per tant un conflicte semblant en aquest punt a la de la guerra de successió de principis del segle XVIII. A més, a nivell intern, el conflicte revela una desunió vers els afrancesats, i, per tant, es pot veure com una guerra civil, prou diferent de la suposada unanimitat “nacional” de les Corts de Cadis.[289]

Després de la pèrdua de les darreres colònies, al tombant del segle XX, apareix un moviment "regeneracionista", com una reacció i un intent de contrarestar una representació extremadament negativa d'Espanya,[298] de la història "nacional", percebuda com una "perpètua". decadència”, i dels tòpics antiespanyols,[289][298][299] l'encarnació més famosa dels quals és la Llegenda Negra.

La cultura i llengua modifica

El principal cavall de batalla, encara viu avui en dia, és la folklorització, prèvia a l'eliminació, de les llengües no castellanes. Accions represives de caràcter personal a part, a llarg de la història hi ha un llarg regitzell d'accions legals que imposen el castellà en detriment d'altres llengues de l'Estat. Això va acompanyat d'un relat històric a mida, que enalteix la cultura castellana i folkloritza altres cultures de l'Estat.

També hi ha nombrosos exemples d'escriptors catalans a qui els seus contemporanis castellans comminen a escriure en castellà, des del Narcís Oller, lloat per l'Emile Zola, però criticat pel Benito Pérez Galdós («es tontísimo que V. escriba en catalán»), [300] o en Joan Maragall de qui el Miguel de Unamuno no entenia "la dèria" per escriure en català.[301]

 
Ramón Menéndez Pidal

Altrament, la història oficial espanyola descriu una decadència "natural" de la llengua catalana i creixent substitució pel castellà entre els segles XVI a XIX, especialment a les classes cultes. És un discurs actual, però que ja es podia trobar, per exemple, a l'article titulat «Cataluña bilingüe», del Ramón Menéndez Pidal, on defensa el decret Romanones contra la llengua catalana, publicat a El Imparcial, el 15 de desembre de 1902: [14]

«… allí veuran que les Corts de la Confederació catalanoaragonesa mai van tenir per llengua oficial el català; que els reis d'Aragó, fins i tot els de dinastia catalana, empraven el català només a Catalunya, i usaven l'espanyol no només en les Corts d'Aragó, sinó que les relacions exteriors, el mateix amb Castella o Navarra, que amb els reis infidels de Granada, d'Àfrica o d'Àsia, perquè fins i tot en els dies de més importància de Catalunya l'espanyol s'imposava com a llengua del regne aragonès i el català es reservava per als assumptes peculiars del comtat català...»[302]

Aquesta història amb biaix xoca amb la realitat descrita per una enquesta d'usos lingüístics del 1807, encarregada per Napoleó, que indica que excepte als tribunals reials el castellà és absent de la vida quotidiana. S'indica que el català “se enseña en las escolas, se imprimeix y se parla, no sols ente lo baix poble, si que també entre las personas de primera calitat, així en tertulias, com en visitas y congressos”, indicant que es parla a tot arreu “a excepcio dels tribunals reals". També indica que el català es parla a més “en lo Regno de Valencia, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibissa, Sardeña, Corcega y molta part de Sicilia, en la Vall d’Aran i Cerdaña”.[243]

El procés nacionalitzador s'accelerà el s. XIX. Per un costat apareix el nacionalisme espanyol, el moviment social, polític i ideològic que intenta conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat. Com ja s'ha dit abans, per un altre costat, va ser molt important la influència de les Corts de Càdis, en que es dibuixà una Espanya radial a imitació de França. Un model politic que prosseguí tot i els canvis de règim: a part del projecte de divisió provincial establert a Càdis, es derogaren els Drets Penal i Mercantil catalans, s'establí l'ensenyament uniforme en castellà, es creà el Tribunal Suprem a Madrid, es suprimí el Cadastre, que venia a ser una mena de concert econòmic, etc.[303]

Posteriorment, les dues dictadures del s. XX, la del Primo de Rivera i la d'en Franco també intentaren residualitzar la llengua catalana. Per vilolenta i prolongada, l'acció de la dictadura franquista es pot elevar a categoria de genocidi cultural sobre els territoris de parla catalana,[11][304][305][306][307] atès que abans de la dictadura eren majoritàriament monolíngües catalans, i després esdevingueren bilingües sota un règim que, ja en democràcia, continuà afavorint el castellà legalment i pressupostàriament.

Com a mostra de l'agressivitat feixista vers la llengua catalana, durant la Guerra Civil espanyola pràcticament derivà en un conficte ètnic, com s'ha recollit anteriorment, en Paul Preston indica a "L'Holocaust espanyol", que al principi de l'ocupació franquista de Lleida, sovint s'assassinava gent pel sol fet de ser catalanoparlant.[308]

Nacionalisme i economia modifica

En el marc dels estats no es pot deslligar el nacionalisme de l'economia, atès que sovint hi ha el que al llibre "Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània" es descriu com a nacionalisme econòmic, que és el que empren les elits per fer passar per interessos de la nació els seus interessos particulars.[14]

En qualsevol cas, pel que fa a la política econòmica, a través de pràctiques proteccionisme del textil català i els cereals castellans,[309] al s. XIX es forjà un autèntic nacionalisme econòmic que a vegades es qualifica de mentalitat autàrquica,[310] i que prosseguí durant el s. XX. Les demandes de lliure comerç vers el proteccionisme dels productes catalans no eren extensives als cereals castellans, ans al contrari, el fet que es comprés cereal a l'estranger, tot i els arancels més econòmic, va xocar repetidament amb els interessos de la burgesia agrària i l'oligarquia terratinent castellano-andalusa beneficiada de les desamortitzacions, vinculada a l'exportació de matèries primeres (agrícoles i mineres) i a l'obertura a la inversió estrangera.[311]

Posteriorment, el deteriorament econòmic de la burgesia agraria castellano-andalusa combinada amb les demandes d'autogovern catalanes seria la llavor de la creació dels partits feixites espanyols (Falange...).[14]

El triomf del proteccionisme és evident des de finals del segle xix (s'ha parlat del Torn Proteccionista Conservador, entre 1890 i 1892),[312] i serà un dels distintius de la política de la dictadura de Primo de Rivera, quan van fundar un dels monopolis més antics del sector de les comunicacions - Telefónica, 1924 - o el monopoli del petroli - CAMPSA, 1927 -. També es van prendre altres mesures vagament inspirades pel Corporativisme que es desenvolupava simultàniament a la Itàlia feixista, així com una política d'obres públiques (embassaments, carreteres) que va ser continuada per la Segona República Espanyola. Aleshores, l'espanyola va ser qualificada com una de les economies més tancades del món (amb l'òbvia excepció de la Unió Soviètica), i encara es discuteix el grau positiu o negatiu d'aquest fet. Almenys sembla cert que a curt termini la Gran Depressió va afectar les economies més obertes i connectades amb l'exterior, però si hi havia una oportunitat no es podria aprofitar, donat el desastre tant de la guerra civil com de l'aïllament internacional del franquisme, més o menys voluntàriament intensificat amb una política econòmica autàrquica, que no es va superar fins al Pla Nacional d'Estabilització Econòmica de 1959.[313] Tanmateix, durant les dècades següents de fort desenvolupament planificat, l'intervencionisme i el pes del sector públic en Sectors estratègics de l'economia (ferrocarrils - RENFE, 1941–, indústria - INI, 1941–, energia - ENDESA, 1944–) es va mantenir intensament fins a la reconversió industrial dels anys 80 prèvia a l'entrada d'Espanya a la Unió Europea, ja en democràcia i amb el govern socialista de Felipe González.

Posteriorment, amb l'arribada del govern conservador de José María Aznar hi hagué per un costat les darreres grans privatitzacions, però per l'altre l'inici d'una sèrie de deslocalitzacions de grans empreses privades cap a Madrid, que culminà anys després, durant el mandat del també conservador Mariano Rajoy, amb les lleis i accions directes de l'Estat per a deslocalitzar les grans empreses catalanes, començant pels bancs, en previsió que el sobiranisme del 2017 aconseguís reeixir.

Antecedents modifica

Edat Moderna modifica

L'any 1491, durant la guerra de Granada, les forces castellanes i catalano-aragoneses van conquerir aquest darrer reducte d'Al Andalus, un fet que a la historiografia nacionalista espanyola, creada al segle xix, es va començar a anomenar "la fi de la Reconquesta". Conquerit Al-Andalus, els Reis Catòlics emeteren edictes d'homogeneïtzació cultural, que van provocar la destrucció física i cultural dels moriscos i conversos, atès que derivà en una persecució religiosa-ideològica i àdhuc ètnica, en el que esdevindria una neteja ètnica. Durant el regnat d'aquests reis, també es sotmeteren i destruïren les comunitats guanxes de les Illes Canàries, com va assenyalar Bartolomé de las Casas.[314]

L'any 1491, l'Antonio de Nebrija va escriure Gramática castellana, dedicada al seu mestre Ferran; en el qual afirma que "la llengua és la companya de l'Imperi", que el vençut ha d'aprendre la llengua del vencedor i per això la seva gramàtica serà útil.[315] Ell i Juan López de Palacios Rubios també van elaborar informes per legitimar la invasió i conquesta de Navarra per part d'aquests reis (1512), com ara De bello Navariense (La guerra de Navarra, publicat el 1545). Aquesta mena de doctrina va passar a la conquesta de les Índies Occidentals.[315]

En el context de la Guerra d'Itàlia, per primera vegada, les forces de Ferran II van començar a cridar "Espanya, Espanya, Espanya", quan antigament es referien a "Castella" o "Aragó", i aquesta designació va començar a agafar significació política.[316] A la batalla d'Amaiur (1522), soldats de l'exèrcit de l'emperador Carles V cridaven "Castella" i "Espanya", mentre els defensors del castell cridaven "Navarra". Començava a prendre forma una identitat col·lectiva espanyola, basada en l'enemic comú i el vincle de la religió, tot i que no comportava cap dilució del sentiment de pertinença vers cada regne de la monarquia.[317]

L'origen de l'espanyolisme actual comença a prendre forma al segle xvii i rau en la idea dels castellans de formar una única nació a tot el territori que en l'època romana s'anomenava Hispania, però també en factors més mundans com el fet que l'imperi espanyol menat pel Regne de Castella estava arruïnat, tot i les immenses riqueses que extreia d'Amèrica, i caigué repetidament en fallida durant els segles xvi i el XVII. Necessitava aconseguir diners per finançar-se, i això causà primer una revolta interna, la de les comunitats castellanes, i després amb la Unió d'armes del Comte Duc D'Olivares, i el Memorial secret per sotmetre els altres regnes a les lleis de Castella, causant revoltes a Portugal i Catalunya (però no al conjunt de la Corona d'Aragó). Un exemple del seu contingut és:

Tingui V.M. pel negoci més important de la seva Monarquia, el fer-se Rei d'Espanya; vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sinó que treballi i pensi amb consell madur i secret, per reduir aquests regnes que es compon Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència en tot allò que mira a dividir límits, ports secs, el poder celebrar corts de Castella, Aragó i Portugal en la part que volgués, a poder introduir V.M aquí i allà ministres de les nacions promíscuament i en aquell temperament que fos necessari en l'autoritat i mà dels consellers, jurats, diputacions i consells de les mateixes províncies, quan fossin perjudicials per al govern i indecents per a l'autoritat real, que es podrien trobar mitjans proporcionats per a tot, que si V.M. ho arriba a serà el Principe més poderós del món. Conde-duc d'Olivares, «Gran Memorial», 1624

Aquesta actitud va desembocar en la Guerra dels Segadors. Posteriorment Felip V d'Espanya va començar a portar a la pràctica després de la Guerra de Successió la idea d'unir tota la península sota un sol regne, una sola nació i una sola llengua:

Finalment mano, que l'ensenyament de primeres lletres, Llatinitat, i Retòrica es facin en llengua Castellana generalment, onsevulla que no es practiqui, cuidant del seu compliment les Audiències i Justícies respectives, recomanant-se també per l'El meu Consell als Diocesans, Universitats i Superiors Regulars per a la seva exacta observança i diligència a estendre l'idioma general de la Nació per a la seva major harmonia i enllaç recíproc . Article VIII de la Real Cédula, 1768

Després de la Guerra de successió, la dinastia borbònica va inaugurar una nova era basada en el poder absolut del rei. En Felip V va intentar crear una jurisdicció única sota la monarquia amb nous decrets (fins al 1716), derogant les lleis i institucions de l'Aragó, València, Balears i Catalunya (inclosos els costums), incorporant els usos castellans i la llengua castellana per als afers oficials o para-oficials (notaris).[318][319] José Rodrigo Villalpando, fiscal general del Consell de Castella, va enviar instruccions secretes als corregidors del Principat de Catalunya, lloant la igualtat de la llengua i recomanant l'ús d'instruccions càlides i disfressades per a l'establiment del castellà.[319] D'aquesta manera, seguirien el model aplicat a Navarra sobre la llengua basca.[oh 2] Així, es van consolidar les estructures de l'estat espanyol modern homogeni i centralista[318] i es va abandonar l'estructura confederal interhorària de l'estat.[319] Fou l'inici de l'estat nació actual.

El despotisme il·lustrat va reforçar la tendència al centralisme, centralitzant també l'Església. Alhora, a part del llatí durant els oficis, el castellà es convertí en la única llengua formal per a l'Església, s'establiren bisbes castellanoparlants a tota la monarquia, i als col·legis religiosos s'ensenyà exclusivament en castellà. Bevent del model absolutista francès, les estructures culturals oficials de les elits, com ara la Reial Acadèmia Espanyola de les Llengües (1713),[320] i la Reial Acadèmia de la Història (1735), es van constituir per determinar directrius fixes i unificades. Amb l'excusa del racionalisme i del comerç més eficient, el despotisme il·lustrat va arribar al seu punt àlgid amb en Carles III (1759–1788). Va ser en aquesta època quan el castellà (castellà) esdevingué l'única llengua que es podia imprimir ("Idioma Nacional de l'Imperi", 1766, 1768), prohibint la resta, i acceptant només el castellà per a tots els nivells d'ensenyament. Al País Basc Meridional es van establir secretaris (comissaris) de litigis espanyols als països bascoparlants.[319]

Antecedents d'homogeinització social / ètnica modifica

Expulsió dels jueus d'Espanya modifica

 
Còpia de l'ordre d'expulsió d'Espanya o Decret d'Al Hamra.

El 1492, Ferran II i la seva dona Isabel I van decidir eliminar els obstacles als seus objectius polítics d'unir els seus regnes i governar tot Espanya sobre la teoria d'una "Espanya plenament catòlica i unida". Amb aquesta finalitat, van depurar les poblacions musulmanes i jueves de la península Ibèrica.

La lluita, la sospita i la persecució dels jueus van portar molts a convertir-se al cristianisme al segle XV. En aquella època, la idea d'aconseguir una Espanya plenament catòlica era estesa a les elits. El 1480, els fanàtics catòlics espanyols aconseguiren que s'establissin tribunals inquisitorials amb amplis poders per exterminar les restes jueves o altres elements distorsionadors de la Fe (suposada bruixeria, etc).

Tanmateix, una combinació de les sospites d'Isabel i Ferran, les pressions dels cristians fanàtics, i probablement també una possibilitat d'enriquiment amb l'espoli dels bens jueus, van portar a l'expulsió dels jueus el 31 de març de 1492. Segons aquest decret, els jueus havien de convertir-se al cristianisme o bé abandonar Espanya.[321][322]

Expulsió dels moriscs d'Espanya modifica

Després de la caiguda de l'últim regne musulmà a Espanya, l'Emirat de Granada, la unificació religiosa dins els regnes espanyols esdevé un objectiu dels governants cristians. Una combinació de discriminació contra els musulmans, les sospites morisques d'ajudar els enemics d'Espanya, especialment l'Imperi Otomà, i altres pressions religiosos-culturals, com la prohibició de la llengua àrab, els ritus religiosos islàmics i l'ús forçat de roba europea, van provocar revoltes musulmanes, reprimides durament pel Felip II.

Com amb els jueus, tingué lloc una pressió creixent vers l'expulsió, no només per intolerència social i religiosa, sinó tambér per la cobdícia vers les propietats dels moriscs. Cal considerar que Castella no tenia prou diners per a mantindre els conflictes en que estava ficada, com ara al Països Baixos, i, tot i les riqueses espoliades a Amèrica, anava de fallida en fallida (el 1557, el 1575, el 1596, i el 1607, i anava de cap a una altra, el 1627).

Per tot plegat, l'abril de 1609 es decretà l'expulsió dels moriscs al nord d'Àfrica.[321] A més de la limitació temporal, i les restriccions a endur-se riqueses, molts moriscs van perdre la vida, de camí o arribats a l'exili al nord d'Àfrica.[323]

La Gran Batuda modifica

La Gran Batuda,[324] també coneguda com a Presó general de gitanos, va ser una persecució autoritzada pel rei d'Espanya Ferran VI i organitzada en secret pel marquès de l'Ensenada que es va iniciar de manera sincronitzada en tot el territori espanyol el dimecres 30 de juliol de 1749, amb l'objectiu declarat d'arrestar i d'«extingir» tota l'ètnia rom del regne.[325]

Antecedents de l'anticatalanisme modifica

La Unió d'armes provocà un conflicte entre la Corona Castellana i la Corona d'Aragó que desembocà en la guerra dels segadors. Fou el temps en què el Comte-duc d'Olivares va marcar l'inici de la catalanofòbia moderna, encarregant al Francisco de Quevedo, que també escrivia propaganda per al millor postor,[208] la primera propaganda en aquest sentit.[326][209][210]

L'espanyolisme en la història contemporània d'Espanya modifica

En la seva concepció radical, l'espanyolisme entén Espanya com a unitat indivisible i no té en compte les diferències culturals entre els pobles que conformen l'estat espanyol. A més, històricament, el nacionalisme espanyol ha derivat en episodis catalanofòbics, bascofòbics, i en general de fòbia vers qualsevol fet diferencial en el si de l'Estat. Així, per exemple, la voluntat d'articular una llengua comuna per tots els ciutadans espanyols ha fet impulsar, de forma molt clara a partir del segle xviii, polítiques concretes d'ignorància o de prohibició de les llengües no castellanes, en els àmbits públics. L'objectiu d'aquestes polítiques no ha estat tan sols aconseguir el coneixement del castellà per part de tots els ciutadans espanyols, sinó eliminar la presència pública de les altres llengües, copiant d'aquesta manera el model francès. La voluntat unitarista no acaba en la llengua, sinó que s'estén a l'àmbit del dret, les infraestructures, les institucions, la fiscalitat, etc. com a part d'una estratègia global d'assimilació que pretenia que Espanya esdevingués un Estat nació centrat en Castella.

Aquesta estratègia netament espanyolista fou especialment dura, quant a la seva catalanofòbia i bascofòbia, durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, si bé s'ha manifestat també en èpoques democràtiques, en la Restauració, en la Segona República o en l'actual monarquia parlamentària. No obstant això, en aquests últims períodes, les polítiques actives de repressió dels fets diferencials no castellans han minvat, i les autoritats centrals espanyoles han mostrat una tolerància superior cap a la pluralitat de l'Estat i els nacionalismes perifèrics. En el cas català, diversos fets, com la presentació del Memorial de Greuges (1885), la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la restauració de la Generalitat i del Parlament (1932) o l'aprovació de l'Estatut (1980) demostren aquesta major comprensió. No obstant això, en comptades ocasions les institucions centrals espanyoles han fet passos endavant per al reconeixement del caràcter plural d'Espanya, i quan ho han fet ha estat per la pressió democràtica dels ciutadans o dels partits polítics de les regions no monolingües castellanes, i de Catalunya i el País Basc, molt especialment. Aquesta major tolerància no ha impedit, però, la continuïtat de polítiques espanyolistes fins i tot en època democràtica, i és per això que la tensió entre els nacionalismes (espanyol i perifèrics) segueix ben viva encara avui. Un exemple d'actualitat és la impugnació per part del Partit Popular espanyol, davant del Tribunal Constitucional, del nou Estatut d'autonomia català, aprovat per les corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya l'any 2006. Aquest Tribunal ha de determinar-se en relació a la constitucionalitat de l'Estatut, particularment en aspectes (llengua, nació, fiscalitat, relació entre institucions centrals i "autonòmiques") que podrien xocar amb la visió espanyolista-unitarista d'Espanya. Un altre exemple pretèrit, el 1981, fou l'aprovació, per part dels principals partits d'àmbit estatal del moment (Unión del Centro Democrático, Partido Socialista Obrero Español i Alianza Popular) de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA, en castellà) destinada a laminar el desenvolupament de l'Estat espanyol autonòmic, i que fou declarada inconstitucional posteriorment.

S. XIX modifica

La majoria dels experts creuen el nacionalisme espanyol modern va néixer a la Guerra del francès, juntament amb el liberalisme.[327] Aquesta ideologia d'estat copiava el model francès, i va entrar en vigor en el Trienni Liberal, establint, encara que breument, el disseny igualitari de les actuals províncies espanyoles. Segons en Borja de Riquer, no va ser fins a la batalla d'Ayacucho de 1824 no es va passar d'un imperi de vincles polític-administratius entre diferents països a un projecte de la "nación española".[328] Després de la mort de Ferran VII (1833), els liberals van arribar al poder a Espanya per donar suport d'alguna manera a la restauració del model de la Constitució de Cadis.I l'any 1833, Javier de Burgos, basat en el sistema departamental de França, va dissenyar i establir un sistema arbitrari de províncies.[329] El 1837, amb l'esclat de la Primera Guerra Carlina, es va establir una constitució liberal sota el regnat de Maria Cristina de Borbó.

 
Mapa polític oficial d'Espanya del 1850

Durant el segle xix avança l'anul·lació de les institucions no castellanes, doncs en 1822 es derogà el Dret Penal Català, el 1825 s'establí arreu d'Espanya l'ensenyament uniforme en castellà, el 1829 es publicà el codi de comerç espanyol, a imitació del francès, anul·lant el Dret mercantil català i el Llibre del Consolat del Mar, el 1834 es crea el Tribunal Suprem a Madrid, el 1837 va ser el darrer cop que s'encunyà moneda catalana, el 1845 es suprimí el Cadastre, que venia a ser una mena de concert econòmic, i s'imposaren els tributs generals, el 1845 s'imposaren els consums i les quintes, i el 1862 la nova llei del Notariat prohibí les escriptures públiques en català.[303]

I a darrers del s. XIX, recuperant-ne la validesa, l'Antonio Cánovas del Castillo, historiador i president del govern durant la Restauració borbónica, reproduí alguns dels paràgrafs més coneguts del Memorial del Comte-Duc d'Olivares al seu llibre Estudios del reinado de Felipe IV publicat el 1888, i considerà que el Memorial havia de llegir-se com un manifest en el que s'establien les bases del projecte d'Estat nació espanyol del valido del Felip IV.[330]

Marcelino Menendez Pelayo, entre els essencialismes i els arguments històrics, afirmava que els espanyols eren una "raça" o "casta" amb una ortodoxia religiosa pròpia, i que mereixien la unitat de cultura i religió que havia guanyat amb molta lluita i turment.[331]

En el sistema polític desenvolupat a partir de 1880 el frau electoral era habitual, però la presència del cos paramilitar de la Guàrdia Civil relativament nou permetia el control social.[331] L'objectiu principal d'aquest cos policial era moure i establir la presència d'aquest estat nació a tots els racons, especialment a les zones rurals.[332] Altrament, la situació al nord d'Àfrica, les Filipines i Cuba va provocar un nacionalisme popular espanyol.[331] El 1898 va ser l'any que les Filipines i Cuba es van independitzar, causant un gran cop psicològic (El Desastre). El definitiu esfondrament de l'imperi va provocar un moviment que reflexionava sobre l'essència i el nucli d'Espanya a través de la seva pintura, novel·la, poesia i assaig, que pretenia revitalitzar Espanya. Era el regeneracionisme, que entroncà amb el degeneracionisme i el racisme provinents d'Europa,[14] i entre els seus portanveus hi havia el Jose Ortega y Gasset.[333]

Primera Guerra del Marroc modifica

Després de continuats incidents, l'octubre del 1859 s'inicià la Primera Guerra del Marroc, amb un entusiame patriòtic per imitar els avenços colonials francesos a Algèria, i l'enlluernament per les oportunitats. Arreu es publicaren articles i llibres al respecte, alliçonant sobre la missió d'Espanya a l'Àfrica, i elaborant un relat que contraposava el Marroc i Espanya, identificant-los amb despotisme i llibertat, o integrisme i tolerància, respectivament, i s'enumeraven les gestes espanyoles al llarg de la Història.[334]

També es feren nombrosos discursos, com el d'en Francisco Javier Simonet a l'Ateneu de Madrid, el 1859, legitimant el dret que assistia Espanya en la seua missió civilitzadora, atès que al seu parer, el nord d'Àfrica estava poblat per dues grans races, tamites (àrabs) i semites (berbers), ambdues en un estat d'ignorància i barbàrie.[335]

Per se o a través del patriotisme dels mitjans de comunicació, la guerra actuà com a agent nacionalista entre la població.[336] Tot i això, periodistes com Ruperto de Aguirre van més lluny, i parla de raça i degeneració aplicada a la població nordafricana,[334] com també ho fa l'Emilio Castelar a la Crónica de la guerra de África, on elabora un text patriòtic on s'empra el concepte de raça ibèrica, i es descriu que té una missió civilitzadora, de la mateixa manera que la raça eslava havia de "civilitzar" Turkia, i també esmenta la raça indo-europea, «enfrontada des de feia segles a la raça semítica».[337][334]

S. XX modifica

Al tombant del segle XX, la conjunció del nacionalisme ètnic i el racisme influencià, en major o menor mesura, tots els nacionalismes occidentals, i l'eugenèsia i el racisme foren temes de debat polític quotidià, també a Espanya.[14]

Pel que fa a Espanya, fins ben entrat el segle xx, excepte durant la Segona república, el català va ser apartat de la vida pública i només vivia a les relacions socials dels catalans.

 
José Antonio Primo de Rivera, un dels dirigents de Falange i JONS

La imatge dels cercles reaccionaris espanyols es va estendre als cercles més reaccionaris d'Espanya: l'anomenada "conspiració jueu-maçònica". En conseqüència, l'extrema dreta, vinculada a la jerarquia de l'Església, va difondre el missatge que actuaven per una necessitat moral, i no tant per una iniciativa política. Giménez Caballero va escriure el llibre El Genio de España, el text bàsic de la Falange; advocava per una raça espanyola mixta, "la hispanitat", una raça llatinomediterrània de l'imperi espanyol, al llarg del camí obert per Ortega y Gasset, però incloent el factor de mestissatge racial.[338] Al mateix temps, amb l'ajuda d'autors bascos, diversos intel·lectuals van argumentar que els bascos eren espanyols romanitzats incivilitzats, basats en la teoria del basco-iberisme.

En Giménez Caballero va ser membre de la Falange Caballero, un nou moviment fundat l'any 1933. Va beure de les idees d'Ortega y Gasset i les va tornar a imaginar: va explicar que Espanya "és una unió del destí en la universalitat", una visió quasi mística, com diu Joxe Azurmendi. El moviment de la falange va ser liderat per José Antonio Primo de Rivera, el fill gran de Miguel Primo de Rivera. S'hi van unir Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma, fundadors del grup feixista JONS l'octubre de 1931. Van lloar la violència, tornant a les ‘essències’ d’Espanya, demanant la Reconquesta, fent d’aquest concepte el centre del nacionalisme militarista espanyol.[339][oh 3] Doncs bé, les JONS i la Falange es van unir el març de 1934 per unir-se al cop d'estat de 1933 amb els monàrquics i militars africans.[340]

El 8 de desembre de 1934, alguns polítics espanyols d'ideologia radical d'extrema dreta,[341] entre els quals destaca José Calvo Sotelo, van proposar la creació del partit Bloc Nacional. Renovación Española, la dreta i altres partits més petits, es van sumar a la idea. Tot i que al final aquest partit no va reeixir, el partit CEDA, el partit reialista i la majoria dels altres partits de dretes van acabar la seva carrera política al voltant de la falange. La següent declaració del Bloc Nacional deixa clara la visió del nacionalisme catòlic espanyol de dreta. La idea del nacionalisme espanyol queda clara en el primer paràgraf

Doncs abans i per sobre d'Espanya. L'Espanya real, fidel a la història i a l'aparença: una i indivisible. D'aquí el primer punt del nostre programa d'acció: defensar i glorificar la unitat espanyola que la Monarquia i el poble van tractar durant quinze segles, vius o morts. (...) El catolicisme va ser un factor decisiu en la construcció de la nostra nacionalitat...Superat l'Estat anàrquic d'avui, volem un Estat integrador capaç d'establir autoritat sobre totes les classes socials i econòmiques. L'era de la lluita de classes arriba a la seva fi. Per tant, els espanyols proposem el Bloc Nacional que pretén conquerir l'Estat...[342]

Alhora, hi ha un nucli intel·lectual i científic que aposta per una eugenèsia i/o racisme explícits, com ara l'Onésimo Redondo, el José Antonio Primo de Rivera, el psiquiatra Vallejo Nàgera, o el metge Misael Bañuelos, entre altres. Per exemple, aquest darrer va teoritzar sobre ètnies espanyoles,[14] però també sobre la perdua de les colònies americanes: [343]

Si els espanyols, per on van anar a l'època de les conquestes haguessin mantingut neta la seva sang i no s'haguessin creuat amb els indígenes, és gairebé segur que avui encara tindria Espanya tot el seu imperi colonial crescut considerablement, perquè els espanyols purs, siguin on siguin són espanyols, però el bastard, mestís o mulat, ja no és espanyol, encara que visqui a Espanya.[344]

El missatge maniqueu que els estrangers i els seus aliats dins d'Espanya atacaven Espanya, va alimentar des del primer moment el cop d'estat contra la República. Aquesta intenció va ser fomentada per Victor Pradera; el seu model espanyol proclamava el nacionalisme tradicionalista espanyol basat en els seus territoris (españolismo) i, alhora, tractava un discurs violent contra l'Estatut basc. XIX. La iconografia, consolidada a finals del segle xx, es va vestir d'una nova connotació nacionalista-militarista, avalada per oficials militars dissolts durant la Guerra del Rif: Foguera del Cid, Reconquesta (Pelai), Croada i lluita contra els "moriscos" estrangers. Va ser en aquest context que va tenir lloc el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 contra la República, liderat pels militars, que s'autoanomenaren "nacionals", és a dir, els que no van donar suport al cop d'estat no eren espanyols i, per tant, haurien de ser humiliats o destruïts.[oh 4]

Segona restauració borbònica al s. XX modifica

 
Pío Baroja

La fallida de l’imperi colonial espanyol indueix a un replegament interior, emergint una gran preocupació vers la unitat d'Espanya,[345] però també en la necessitat de regenerar una nació mitificada. Alhora les protestes obreres, els atemptats anarquistes,[346] i iniciatives com Solidaritat Catalana, del 1906, són vistos com greus amenaçes al sistema polític de la Restauració. Si bé Solidaritat catalana volia mitigar des de la política el tracte extractiu econòmicament i vexatiu culturalment de l'estat espanyol vers els catalans, la resposta fou inflamada. Una de les respostes del nacionalisme espanyol provingué de l'estament militar amb afirmacions com la de la publicació La Correspondencia militar: "El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". Una altra provingué d'importants intel·lectuals espanyols, com el Pio Baroja o el Blasco Ibáñez, titllant als catalans de "jueus", considerat un greu insult en aquella època en què el racisme agafava força.[14]

Alhora que augmenta el nacionalisme espanyol, s'incrementa el discurs anticatalanista, esdevenint "la rica" Catalunya un enemic interior.[347] Per exemple, s'assenyalà Catalunya per comprar blat estranger, i la creació de la Mancomunitat de Catalunya encaixà molt malament en els cercles més nacionalistes. Tot plegat causa articles com ara Por el monumento a los Comuneros, del 8 de desembre de 1918, al diari El Norte de Castilla:[14]

«L'esperit regional sembla despertar a Castella: la que dóna els seus fills, paga amb prodigalitat els seus impostos, rega els solcs amb la suor seva, perquè als seus productes, com si fossin obtinguts per serfs de la gleva, se'ls sotmeti a una injusta taxa i amb aquesta mesura s'omplin arques d'avars, reminiscència de raça judaica»[348]

Lerrouxisme modifica

L'aparició del lerrouxime aporta un prisma nou a l'espanyolisme, atès que un dels seus elements principals fou l'anticatalanisme explícit i sovint violent, a més de l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, el populisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme.[349] Tot i considerarse un moviment d'esquerres, en aspectes socials i territorials era conservador,[350] i, de fet, al final de la seva carrera política en Lerroux acabaria governant al costat de la CEDA.

Si bé una part del catalanisme reaccionà amb disgust a les primeres onades migratòries de primers de segle,[351] amb una cultura recolzada pels poders de l'estat, just el contrari que la cultura catalana, el Lerrouxisme va posar les bases d'un discurs cultural/ètnic històricament fals [352] però encara present transversalment dins l'espanyolisme,[353][354] segons el que la classe obrera i oprimida era castellanoparlant/immigrant/espanyola, mentre que l'oligarquia/burgesia era catalanoparlant/catalanista.[355][356]

D'en Lerroux, l'Andreu Nin afirma: [357]

Lerroux va ser enviat a Barcelona pel govern central per oposar-se per la creació d'un moviment republicà popular al moviment catalanista que començava a inquietar seriosament els polítics madrilenys. [358]

L’abril del 1922, l’Adolf Hitler proclamà que entre les característiques racials, la "raça ària" considerava el treball com la base del manteniment de la comunitat, mentre que la "raça jueva" el considerava el mitjà per a l’explotació d’altres pobles.[14] En aquella época, i de forma creixent en anys posteriors, el nacionalsocialisme alemany esdevení un referent ideològic molt important del nacionalisme espanyol conservador.[14][359][360][361] I en aquest context, el discurs lerrouxista sobre la explotació burgesa/catalana vs. els espanyols es solapa amb les tesis nacionalsocialistes, refermant afirmacions anteriors sobre la influència semítica dins l'ètnia catalana, i fixant un marc ideològic.[14]

L'anticatalanisme com a expressió de l'espanyolisme modifica

L'any 1905, la celebració dels resultats a les eleccions municipals a Catalunya fou mal entomada per l'espanyolisme, que no tolerà les manifestacions de catalanitat (senyeres i cant dels Segadors), ni crits en contra del lerrouxisme, que causaren que alguns seguidors radicals ataquessin violentament als catalanistes. Això coincidí amb els fets del Cu-Cut, en que uns dos-cents militars assaltaren i destrossaren les redaccions del Cu-cut i La Veu de Catalunya. Els militars no foren sancionats, sinó lloats pel seu patriotisme, atès que el Cu-cut faltava al respecte contínuament a "Espanya i els espanyols", segons el diputat Soldevilla. El Govern espanyol va suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona, i al Congrés, quan el diputat catalanista Frederic Rahola va voler protestar per tot plegat, la Cambra en ples va exigir que cridés "Viva España", cosa que el diputat va haver de fer. Després de tot plegat, el Govern espanyol va aprobar l'anomenada Llei de Jurisdiccions, que permetia a la jurisdicció militar perseguir, jutjar i condemnar als qui questionaven el centralisme polític i la uniformitat cultural.[362]

Pèrdua colonial, regeneracionisme i Hispanitat modifica

La pérdua de les darreres colònies, alhora que causà una onada de nacionalisme,[345] fou percebuda com un fracàs més del nacionalisme espanyol, segons l'historiador José Álvarez Junco: [327]

...la situació del nacionalisme espanyol en les darreres dècades del segle XIX es resumia de manera senzilla: havia fracassat als dos terrenys. Al de la reforma política interna, la revolució liberal estava congelada; a l'àmbit exterior, l'imperi colonial s'havia perdut o estava en trànsit de perdre's...[363]

Aquesta desolació es pot copsar en les paraules de l'Antonio Cánovas del Castillo:[14]

Per on sigui que avui es miri, sobren raons per envejar a la raça germànica i perquè doblegui humiliada el cap tota la gent llatina. Inferior ja anteriorment a l'organització social ia les ciències, eren els darrers baluards de la seva grandesa la Roma pontifical i l'exèrcit francès, i les catàstrofes simultànies que hem presenciat, posen el segell a una decadència potser de totes sorts inevitable.[364]

La pèrdua colonial també donà lloc al regeneracionisme. Hi ha nombroses manifestacions de la necessitat de regenerar la nació, en les que també comença a fer-se notar la barreja de nacionalisme i raça, com ara a l'article «Compulsación de la lealtad» del J. Samperiz Janin, publicat a La Voz de Aragón, el 9 de novembre de 1934: [14]

...L'avenç, el progrés material, en oberta desproporció amb el moral, amb l'espiritual, és factor d'enfonsament i decadència. Ni som tan bons ni tan nobles ni tan lleials com els nostres grans... Estem més engarrotats, més subjectes a la vida moll i regalada... Conseqüències? La degeneració de l'espècie i de la raça i la desconfiança i la rancúnia entre els uns i els altres. Per aquest camí anem directament al més ombrívol abisme...[365]

I fins i tot s'hi pot trobar la influència de l’Übermensch d’en Nietzsche (del llibre Així parlà Zaratrusta)[366] a escrits com el d'en Ramiro de Maetzu a Hacia otra España: [14]

Creiem que només hi ha dues races d'homes; la dels homes que coneixen el seu ofici, raça superior que troba a la feina el seu plaer i viu segura de si mateixa i del provenir, en un present que millora de dia en dia, i la raça dels homes desconeixedors del seu ofici, raça menyspreable que s'arrossega penosament per la vida, condemnada a subsistir en força d'enganys o gràcies a la pietat dels altres... Doncs bé, a la nostra Espanya desventurada, per una lamentable derogació de les lleis dinàmiques, per una inversió de les taules de valors socials, ha prevalgut, erigint-se en directora i dominadora, la raça dels inútils, dels ociosos, dels homes d'engany i de discurs, sobre la dels homes d'acció, de pensament i de treball, que era precisament la única digna de conservar la vida nacional i perpetuar-la [367]

 
Monument a la Raça a Sevilla, del 1929, amb flors el 12 d'octubre

En mig d'aquesta la decadència política i cultural (atès que les literatures americanes segueixen altres camins que l'espanyola) el nacionalisme espanyol basteix el concepte d'Hispanitat,[368] que aniria agafent importància fins esdevindre un dels nous carreus ideològics nacionalista, que si originàriament només tenia sentit cultural,[369][370][371] seria profusament emprat pel feixisme[372][373] afegint també una connotació racial,[374] com ara la celebració del Dia de la Raza.

 
Ramiro de Maeztu

Si bé el mot Hispanitat era anterior, s'atribueix al Miguel de Unamuno la seva reintroducció,[369][370][371] el 1909, en emprar-la, l'11 de març de 1910 en un article titulat "Sobre l'argentinidad", publicat al diari La Nación de Buenos Aires, en el que comentava el llibre La restauración nacionalista del Ricardo Rojas.[375][376] L'Unamuno va associar l'expressió als pobles que parlen el castellà.[377]

Un dels personatges més decisius en l'establiment del concepte d'Hispanitat fou en Ramiro de Maeztu, des de la revista Acción Española, i després del llibre Defensa de la Hispanidad.[55] Una característica que en De Maeztu dona a la Hispanitat, recollida i repetida pel franquisme, és que la Hispanitat va crear la Història universal i no hi va haver obra al món fora del cristianisme comparable a la seva, i incideix en que la crisi de la Hispanitat s'inicià al segle xviii, en que canvià el sentit evangèlic per l'econòmic.[373]

Relacions nacionalisme espanyol - nacionalisme argentí modifica

Moltes de les persones implicades en l'establiment del mot Hispanitat tenen relació amb l'Argentina, per viure-hi, com l'escriptor español José María Salaverría, resident a l'Argentina entre 1910 y 1913, el sacerdot espanyol Zacarías de Vizcarra,[378] resident en Buenos Aires, o el Ramiro de Maeztu, ambaixador a l'Argentina entre el 1928 i el 1930.[379]

De fet, durant tot el primer terç del S. XX hi ha una relació fluida entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme argentí,[380][381] que inclouria la creació de material de gran repercussió a ambdós costats de l'Atlàntic, com ara el llibre El Solar de la raza, de l'argentí Manuel Gálvez, del 1913.[382] Un impacte que abastaria fins a la Guerra civil espanyola,[383] per exemple en les instruccions de la Fiscalía del Ejercito de Ocupación, del gener de 1939, preparant l'ocupació de Barcelona, que unificaven els criteris de les fiscalies militars en la Memoria de la Fiscalía de Ejercito de Ocupación, amb instruccions com ara: [14]

«Cal desinfectar el solar patri. I heus aquí l'obra -feixugesa i glòria- encomanada per atzars del destí a la justícia militar... Aquesta immensa foguera en què s'està eliminant tanta escòria... Cal ressuscitar la Inquisició,... d'espanyolíssima originalitat... [Cal] una nova edificació jurídica al solar de la raça... desposseïda de tot sentiment de pietat personal... Els enemics són faccions de reus del delicte de Rebel·lió Militar, faccions de rebels davant la Pàtria»[384]

Potser es pot encabir dins les relacions amb el nacionalisme espanyol el fet que, durant el pogrom del 1919 a l'Argentina, durant la Setmana Tràgica argentina,[385] es cridà a atacar indistitament a jueus i catalans. Les raons no són clares, més tenint en compte que, en el cas de Buenos Aires, la colònia catalana, establerta principalment al barri de Montserrat, provenia de la mateixa fundació de la ciutat. Podria apuntar-se al fet que el nacionalisme espanyol ja en aquella època qualificava als catalans com d'ètnia semítica.[14]

Dictadura del Primo de Rivera modifica

 
Alfons XIII i Miguel Primo de Rivera
 
Benito Mussolini

Després del cop d'estat del general Primo de Rivera, amb el vist-i-plau del PSOE i la Lliga, en connivència amb l'Alfons XIII, en Primo de Rivera agafà una línia política pròpia, que incloia l'anticatalanisme.[386] De fet, el sollevament estava previst per al 15 de setembre de 1923, però els aldarulls entre catalanistes, exigint un règim autònom, i espanyolistes per l'altre, durant la commemoració de l'11 de setembre, el dugué a avançar la data a l'endemà, 12 de setembre, declarant l'estat de guerra a Catalunya i demanant l'adhesió a altres Capitans generals.[387] Tot i una constant història d'intervenció militar en la política espanyola, aquest cop d'estat del 13 de setembre de 1923 va ser diferent, atés que no es transferí el poder a un grup polític, sinó que l'exèrcit va prendre el poder com a institució amb la intenció de nacionalitzar Espanya.[387] Hi tenia a veure la admiració de Primo de Rivera pel Duce i el feixisme italià, arribant a descriure a en Mussolini com l'Apòstol de la Campanya, segons l'historiador Javier Tussell, i de fet l'Alfons XIII considerava a en Primo de Rivera com una mena de Duce espanyol.[388]

En contra del que creia la Lliga en donar-hi suport, aviat hi hagué mesures espanyolizadores, com ara el Reial decret de 18 de novembre, que prohibia taxativament l'ús d'altres idiomes diferents del castellà —«que és l'oficial de l'Estat espanyol»— en actes oficials de qualsevol tipus i per qualsevol autoritat, encara que «l'expressar-se o escriure en idiomes o dialectes, les cançons, balls, costums o vestits regionals no són objecte de cap prohibició».[389] El mateix decret permetia utilitzar idioma diferent del castellà en la vida interna de les institucions locals i provincials a condició de portar obligatòriament en castellà els seus llibres oficials.[390]

També hi hagué una nacionalització de l'educació primària centrada en el seguiment del professorat (p.e. que no s'emprés el català a l'escola), i les celebracions patriòtiques extracurriculars,[387] i es donà a l'exèrcit la tasca d'adoctrinament patriòtic.

Senyors, han pensat mai que durant els propers deu anys aproximadament un milió d'espanyols completaran el servei militar? Imaginin... Un milió d'espanyols! Imaginin que aquells homes quan surten per darrera vegada de la caserna s'emporten incrustada al cervell la idea de la pàtria. [Perquè] la pàtria és un bé comú que se'ns ha volgut i hem de transmetre íntegrament als nostres successors.[391] Emilio de Rueda.[387]

Segona República modifica

A resultes de la negociació amb en Macià després de la proclamació de la Republica Catalana dins de la Federació de repúbliques ibèriques (un marc que presumptament s'havia acordat en el Pacte de Sant Sebastià), la Segona República acceptà una autonomia administrativa a les nacions diferents de la castellana, en el cas de Catalunya, mitjançant l'Estatut de Núria.

 
Manuel Azaña


Malgrat això, tant des de la dreta com des de l'esquerra espanyola es veia amb gran recel el catalanisme, atès que la major part dels republicans (començant pels seus dos presidents, Niceto Alcalá Zamora i Manuel Azaña) no eren menys nacionalistes espanyols que els seus oponents, i alguns, ni tan sols menys centralistes, com es podia observar en els debats parlamentaris, en què José Ortega y Gasset amollà el terme conllevancia per a designar la relació amb els nacionalistes perifèrics.[392] Alhora, en els debats previs a l'aprovació de l'Estatut de Núria, alguns diputats de l'esquerra es feren ressò dels postulats del centralisme liberal vuitcentista. En la creença que el desconeixement del castellà pels obrers afavoria a «les burgesies nacionalistes», interessades a fomentar els «idiomes vernacles», el socialista Antonio Fabra Ribas va defensar: [393]

Pel que fa a l'ensenyament, no ja del castellà, sinó també en castellà, la República no pot fer la menor concessió, sota pena de faltar a un dels seus més sagrats deures, especialment pel que fa als treballadors.

El també diputat socialista Andrés Ovejero, catedràtic de teoria de la literatura a la Universitat de Madrid, també s'expresà en els mateixos termes: [394]

Voldríem un Govern que prohibís els Jocs Florals (...), que no permetés la literatura regionalista i que acabés amb tots els dialectes i totes les llengües diferents de la nacional.

Tot i això, en coherència amb les futures autonomies, el Govern Provisional de la Segona República Espanyola declarà que l'educació primària «havia de fer-se en la llengua materna», i derogà el 29 d'abril de 1931 (quinze dies després de la proclamació de la República) les disposicions contràries a l'ús del català en aquesta educació primària que tenien el seu origen en la dictadura de Primo de Rivera [395]. L'ensenyament del català a les escoles durant el període històric de la República va permetre integrar culturalment, abans de la Guerra Civil, a una part significativa dels immigrants a Catalunya provinents de regions exclusivament castellanoparlants. [395] Però alhora l'article 4 de la Constitució de la República Espanyola del 9 de desembre de 1931 va establir, per primera vegada en la història en termes legals, l'oficialitat del castellà com a llengua nacional[395], diferenciant-lo de les altres llengues, que esdevenien «llengues regionals», i com a tals de segona categoria (i per tant àdhuc prescindibles), i oficialitzant la diglòsia.

Guerra civil modifica

 
Franco i Mola a Burgos, 1936

En autodenominar-se "nacional" el bàndol rebel fa alhora una declaració d'intencions i una gran maniobra publicitària, complementada amb la denominació de bàndol roig vers els republicans, i de forma general d'Anti-Espanya a tots els que consideraven enemics. És una acció propagandística reeixida, atès que actualment encara hi ha qui anomena als bàndols (o a ràdio "nacional") amb la denominació feixista.[396] En cadascuna de les preses d'una població, es repetia el lema Entra Espanya o Ja és Espanya; i a més d'identificar al bàndol republicà com a rojos i antiespanyols, també ho feien amb Rússia i els jueus. En el cas de Rússia es va continuar fent-se obsessivament després de la guerra amb els temes, convertits en clixés, de Rússia és culpable i L'or de Moscou). En el cas dels jueus, després de la caiguda de l'Eix, minvà dràsticament la culpabilització pública.[14]

Per part del bàndol republicà, per anomenar als rebels s'emprava l'expressió feixistes, i es referia a l'enorme quantitat de tropes estrangeres, d'Alemanya, Itàlia, i magrebines (com a tropes de xoc), per a remarcar l'espanyolitat del bàndol republicà. Alhora, els seus missatges sempre van ser molt internacionalistes (no és casual que es triés el nom de Brigades Internacionals per a les formades per voluntaris estrangers) i procuraven utilitzar l'argumentari pacifista propi de la Societat de Nacions.

En el context de la guerra civil el bàndol revoltat emetia ordres de caràcter ultranacionalista:

Ordeno i Mano:

Article 1r: Tot element extremista que en donar-li el crit de VIVA ESPANYA, no contesti d'igual forma, serà executat passat per les armes en l'acte.

Article 2n: En presentar-se les autoritats als voltants dels seus domicilis i no surti el personal que hi hagi dins del mateix abans de l'arribada de la força amb els braços oberts enlaire cridant VISQUI ESPANYA seran passats per les armes en l'acte (...)

  • Falces, 11 d'agost de 1936. L'Excm. Sr. Comandant militar de la plaça.[397]
Racisme i eugenèsia dins el nacionalisme espanyol franquista modifica
 
Acte de la Falange a Donòstia (1941)

Prèviament, durant i després de la guerra civil, el nacionalisme espanyol s'impregnà fortament de racisme. Àdhuc l'influent José Antonio Primo de Rivera escrigué un assaig anomenat "Germànics contra Berbers", amb clares connotacions racials. Els discursos, articles i arengues dels feixistes anaven plens d'alusions a la raça espanyola. Atès que no sembla haver tingut conseqüències no s'ha investigat gaire, però hi ha treballs que postulen que la guerra serví per a una depuració d'impureses dins la raça espanyola.[14] El fet és que, a més de polítics, diversos científics i intelectuals franquistes proposaren una selecció racial, com ara l'Antonio Vallejo-Nájera:

«...recibió la raza elementos parásitos hebreos y árabes, que continuaron adheridos a ella, no obstante el exilio de judíos y moriscos. Hoy como durante la Reconquista, luchamos los hispano-romano-godos contra los judeos-moriscos. El tronco racial puro contra el espúreo».[14]

 
Cartell informatiu de la trobada de Franco amb Hitler a Hendaia

Com en el cas de l'Alemanya nazi, els jueus eren el màxim enemic, la raça a extirpar. Hi ha exhortacions a tots els nivells polítics en contra seva, començant pel mateix general Franco, i amb la pràctica absència de jueus a la península, excepte la comunitat a Catalunya formada per sefardites i katalanim retornats després de la primera guerra mundial, la violència es redirigí de forma abstracta vers aquells espanyols amb suposades "restes semítiques". Un altre objectiu eren els espanyols amb "restes racials morisques", cabilencs se'ls anomenava, atès que encara coia les derrotes a la Guerra del Rif. I el darrer eren els maçons, servidors dels jueus en els seus plans de domini de les nacions.[14]

El model racial espanyol era el castellà, mitificat per un passat imperial de "conquistadores" i riquesa aconseguida mitjançant la conquesta. I les persones a depurar individus que, malgrat l'antiga expulsió de jueus i moriscs, tenien rastres racials semítics i berbers, i eren sensibles "a contraure" el comunisme i el separatisme. Eren identificables per la manera de guanyar diners, mitjançant la indústria, el comerç, o la banca, en comptes de la conquesta i l'agricultura, i per l'antipatriotisme, pel fet de no acceptar la castellanitat i obstinar-se en l'autogovern o en parlar català, per exemple.[14]

I d'aquí sorgiren propostes purificadores, de les que es poden escollir tres, una del Felipe Aparicio Sarabia:

«La guerra de España ha puesto sobre el tapete el problema impostergable de las purificaciones... La población española del porvenir ha de ser rígidamente controlada. Y para ello hay que partir de la purificación, o sea una previa selección que defina a los habitantes… no solo en el interior de España, sino también en el exterior… Se opondrán a ellas los indeseables, los malvados…»[14]

una altra de l'Antonio Vallejo-Nágera que proposava la guerra com a ambient que permetia fer una selecció sense desatendre els mandats cristians:

«En política racial, pueden seguirse dos criterios: el genetinista y el conductista. Propugnan los genetinistas la selección de los biotopos de buena calidad y la eliminación de los inferiores biológicos... Los conductistas actúan modificando las condiciones ambientales que obran sobre el biotipo, con el objeto de alcanzar su mejoramiento progresivo en el curso de las generaciones. Regenerar la raza a beneficio de la selección de los mejores tiene la contrapartida de la eliminación -imposible y anticristiana- de los genotipos deteriorados... La degeneración de la raza hispana -en lo que respecta a la pérdida o decrepitud de los valores raciales éticos específicos y adquisición de taras morales incrustadas en el genotipo- proviene del mefítico ambiente espiritual... Han florecido al calor de la guerra con extraordinario vigor, los gérmenes de regeneración de la raza... Es el yunque de la guerra instrumento apropiado para forjar los grupos selectos, pues elimina de las filas de combatientes a los de mal temple de espíritu e ínfima calidad biológica. Tiene la guerra el inconveniente de que sucumben muchos de los mejores, por ser los que más se arriesgan. Serán los héroes supervivientes los regeneradores de la raza. De los cobardes y de los emboscados no puede esperarse otra progenie que la raquítica de cuerpo y de espíritu. Ha de concederse al héroe del frente... la calidad de selecto, por su vigor físico y su temple moral... Selección de los mejores en el frente; luego forja en la retaguardia para que retornen al combate con la responsabilidad del mando... Constituyen las Academias militares el modo ideal pera formar la aristocracia eugenésica que propugnamos en nuestro «Programa de Higiene Racial...»[14]

I la darrera del Juan José López Ibor, anys després de la guerra

«Se ha sentido… España, quebrantada en la misma médula de su historia, y... han chocado en su superficie, de un modo más puro, las fuerzas positivas y negativas. Así, el español, en esa terrible purificación de la guerra, se ha podido purificar como pueblo y como destino, y tras la noche oscura de una vida sin profundidad, entregado a remediar su necesidad cotidiana, ha sentido la iluminación súbita de su propia esencia»[14]

Les decalaracions dels ideòlegs són reblades per les declaracions del Portaveu dels "nacionals", en Gonzalo de Aguilera:[398]

"Hem de matar, matar; sap vostè? Són com animals, sap?, i no cal esperar que es lliuren del virus del bolxevisme. Al cap i a la fi, rates i polls són els portadors de la pesta. Ara espero que comprengui vostè què és el que entenem per regeneració d'Espanya... El nostre programa consisteix... a exterminar un terç de la població masculina d'Espanya..."

La depuració assenyalava desenes de milers de persones a títol individual arreu de l'Estat, però també una atenció especial als territoris perifèrics que havien sigut independents de Castella: Galícia, el País Basc, l'antic Al-Andalus (Andalusia i Extremadura), on la repressió fou brutal, i de forma especial la Corona d'Aragó, on la repressió fou continuada en el temps fins consolidar-se com a política d'estat.[14]


El matís supremacista/xenofòbic queda patent si llegim el que assenyalen el falangista Maximiano García Venero:[399]

"Podia escoltar-se amb freqüència en uns certs mitjans l'afirmació que Catalunya hauria de ser sembrada de sal. S'arriba a uns nivells tan alts de xenofòbia que ha de ser el propi general Franco qui emeti una ordre per a atallar el genocidi que s'estava cometent"[400]

o en Paul Preston a «L'Holocaust espanyol»:[308]

«Els dies posteriors a l’ocupació de Lleida (…) els presoners republicans identificats com a catalans eren executats sense judici. Qui fos que sentissin parlar en català era molt possible que acabés arrestat. La brutalitat arbitrària de la repressió anticatalana va arribar a tal punt que Franco mateix va haver d’emetre una ordre disposant que s’havien d’evitar els errors que més tard es poguessin lamentar»...«Hi ha exemples de l’assassinat de pagesos per cap més raó aparent que la de parlar català»

Nacionalisme en el bàndol republicà modifica

Iniciada la guerra, donada la manca d’operativitat de l’exèrcit republicà després del cop d’estat feixista, les columnes de milicians feren temporalment el seu paper. I dins aquestes iniciatives, també hi hagué una expedició recolzada per la Generalitat de Catalunya per recuperar Mallorca. La manca de suport del govern espanyol a la causa de fons de ser la Generalitat qui movia l'operació i per propaganda catalanista-pancatalanista amb què es promogué l’allistament de voluntaris obligà a la retirada. El president Azaña qualificaria la iniciativa com a "Aquella absurda operació va néixer de la tiranesca vanitat, petulància i ambició desvariant d'alguns polítics barcelonins".[401] No reconquerir Mallorca tindria una importància cabal en el futur decurs de la guerra.

 
Juan Negrín

Les relacions entre el govern de la República i la Generalitat eren tibants, com testimonien els anomenats Tretze punts d'en Comorera, en resposta al President Negrín. En Comorera hi criticava la influència anticatalanista del PCE al govern de la República, causant una política centralista i anticatalana, amb la intenció de debilitar la presència política i social del PSUC a Catalunya en benefici del PSOE i la CNT, i alhora, es retallaven i suprimien cada cop més competències de la Generalitat.[402]

La República, impedida de comprar armes a l’estranger per l'acord internacional de neutralitat, que tant Alemanya com Itàlia obviaven, requeria amb urgència material bèl·lic. En aquest context, la Generalitat bastí una xarxa d'indústries de guerra reconvertint indústries civils. Quan el govern republicà es traslladà a Barcelona, el 1937, prengué a la Generalitat el control de les indústries de guerra. Però sota el seu control la producció baixà de forma dramàtica, amb el consegüent impacte en el proveïment als fronts de guerra.[14]

Alhora que passava això, el President Negrín tractà amb notable deslleialtat al President Companys, a qui arribà a deixar abandonat a la frontera Francesa, després de quedar-se els fons de reserva de la Generalitat per a l’exili.

Tot plegat es pot resumir amb la declaració nacionalista del Negrín recollida pel Julián Zugazagoitia:[403]

No estic fent la guerra contra Franco perquè ens rebroti a Barcelona un separatisme estúpid i pallús. Estic fent la guerra per Espanya i per a Espanya! Per la grandesa i per la grandesa! S'equivoquen els que suposin una altra cosa. Només hi ha una nació: Espanya! Abans de consentir campanyes nacionalistes que ens portin a desmembraments que de cap manera admeto, cediria el pas a Franco sense cap altra condició que la que es desprengués d'alemanys i italians.[404]

Dictadura franquista modifica

El franquisme va adoptar la idea de la nació espanyola de José Maria Pemán basada en un tradicionalisme reaccionari. En opinió de Pemán, una monarquia militar espanyola i l'"ideal catòlic" havien sigut la base per construir la nacionalitat espanyola al segle XVI.[405]

D'altra banda, el mal s'identificava amb la no-hispanitat, l'Anti-espanya com ara jueus, maçons, rojos i separatistes. En aquest mateix sentit, el règim va mobilitzar les masses contra les crítiques que venien de l'estranger. Per exemple, va anar en contra de la Declaració de Múnic (anomenada pel règim " Contuberni de Múnic"), o contra la Comunitat Econòmica Europea, atès que refusava l'entrada d'Espanya en no ser un règim democràtic. Els titulars nacionalistes del règim es repetien a través de mitjans de comunicació, i a les celebracions i dates especials, per exemple als homenatges al José Antonio Primo de Rivera o l'Emilio Mola. En aquest context, l'Església va ser la base del nacionalcatolicisme, però com a conseqüència del Concili Vaticà II, les relacions entre el règim i l'Església es van deteriorar. En aquest context, Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao defensà el dret del poble basc a tenir una llengua i una cultura pròpies, que el règim va prendre com una declaració "contra la unitat d'Espanya", i va provocar una greu crisi amb l'Església. El Govern d'Arias Navarro posaria el bisbe sota arrest domiciliari i fins i tot va enviar un avió a Bilbao per expulsar-lo d'Espanya, tot i que les converses amb l'Església finalment ho van impedir.[406][407][408]

Dins la política nacionalista va tindre un especial relleu la castellanització lingüística, malgrat que algun intel·lectual falangista volia mantenir la diversitat cultural, es va imposar de bon principi la linia dura. Així, tota propaganda oral i escrita ha de passar pel mateix tamís. Segons en Josep Montagut, no es permetran ni al·locucions, ni mítings, ni conferències que no es pronunciïn en castellà, i quedarà proscrita tota publicació, llibre, fullet, revista, diari, que no es redacti en el llenguatge oficial d'Espanya, que és el verb de la raça i de tots els seus fills d'aquí i d'allà l'Amèrica Espanyola.[409]

hem d'entrar a Catalunya amb les banderes desplegades en nom d'Espanya i parlant el llenguatge rude i clar de Castella, que per sobre de tots els altres és el d'Espanya, ja que aquest llenguatge ho entenen tots els catalans i l'estimen, malgrat les campanyes aferrissades dels enemics d'Espanya, al costat dels quals es troben, potser inconscientment, alguns camarades que ara preconitzen com a procediment tàctic l'ús del català. Ja li sobrarà temps a Falange i a Espanya per a demostrar a Catalunya que no sent odi ni menyspreu per la seva llengua i per les seves peculiaritats dignes de tenir-se en compte.[409]

 
Extracte del Diario de Navarra del 17 de febrer del 1939, de títol «Es prohibido el uso del catalán como idioma oficial» (traduïble com a «Es prohibeix l'ús del català com a idioma oficial»). Destaca que es prohibí el català com a llengua oficial de segon rang a «les províncies de Catalunya» i en dissolia totes les institucions polítiques amb autonomia, per decret del dictador espanyol Francisco Franco.

A més de nombroses lleis,[410][303][411][412][413] es va desincentivar l'ús del català en tota mena d'àmbits (Si ets espanyol, parla espanyol), fins i tot en els religiosos, la qual cosa va produir conflictes amb les autoritats eclesiàstiques, comprensives en altres temes;[414] i es va prohibir en àmbits oficials (fins i tot en el registre civil dels noms).[415][416][417][418][419] Fins i tot s'emprà a les escoles llibres com el Catecismo patriótico Español, del bisbe Albino González Menéndez-Reigada, del 1939, en que s'afirmava que el català i el gallec eren dialectes (de l'espanyol) i a més s'hi fa secessionisme lingüístic català.[108]

També cal esmentar l'asignatura Formación del espítiru nacional (FEN), que s'ensenyava a les escoles, així com la continuació del relat de guerra (bàndol nacional) en forma de nacionalisme banal, per exemple afegint l'adjectiu nacional a organismes estatals de servei ciutadà (Radio Nacional de España, RENFE, CTNE, INI, etc).

Durant el franquisme s'anomenava molts càrrecs públics sense elecció, com ara alcaldes. Es el cas dels nomenaments de càrrecs sensibles a territoris com Catalunya, com a la Diputació o l'Ajuntament de Barcelona, el rectorat de la Universitat i fins i tot la direcció del periòdic La Vanguardia (que va passar a dir-se La Vanguardia Espanyola), malgrat ser de capital privat (Compte de Godó), o el més que un club Futbol Club Barcelona.[420] Uns exemples poden ser el Galinsoga, autor de llibres com Delenda est Cataluña, i posterior protagonista de l'Afer Galinsoga, a La Vanguardia, o el Wenceslao González Oliveros, fervent admirador d'en Hitler, seguidor de les teories racistes des del Gobineau al Rosenberg, i admirador de les pràctiques eugenèsiques alemanyes de millora racial, com a Governador civil, que només arribar, l'agost del trenta-nou, deixà ben clara la seva missió:[421]

Cuarenta años de progresiva desespañolización de Cataluña exigen un esfuerzo inmediato y continuo de signo contrario. En la reespañolización cultural de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño, desde la primera enseñanza a la alta cultura

En González prenia el relleu al general Eliseo Alvarez, que com a Cap dels serveis d'ocupació, i exercint de Mando único político-militar, ja havia prohibit l'ús públic del català.[422]

Pel que fa al futbol, els clubs bascos eren explícitament posats com a exemple virtuós en alinear únicament jugadors espanyols (a l'ésser de la seva localitat o així). El futbol va ser àmpliament emprat com a vàlvula de fuita de tensions socials i territorials (Pa i futbol), i com a vehicle d'identificació nacional.

Relacions nacionalcatolicisme espanyol - nacionalsocialisme alemany modifica

Al marge dels contactes de polítics i militars espanyols amb dirigents nazis, també hi ha una influència més amplia del nazisme dins la societat espanyola, a través dels centres culturals alemanys a Espanya. Després de la primera guerra mundial, l'Alemanya havia de suportar sancions econòmiques i boicots científics. Per sortejar els obstacles a una relació internacional, l'Alemanya optà per una política exterior cultural, especialment intensa amb els països que havien esdevingut neutrals. Entre ells, Espanya passà a esdevenir un objectiu preferent, per si mateixa i com a pont vers l'Amèrica llatina. S'establiren escoles alemanyes i centres culturals a Barcelona i Madrid, i en sentit recíproc, s'obriren instituts iberoamericans a l'Alemanya. I amb l'arribada del partit nacionalsocialista al poder a l'Alemanya, els centres a l'estrangers anaren esdevenint en instruments de propaganda.[423][424][425]

 
Von Ribbentrop, Himmler, Franco i Serrano Suñer

A més de militars de la Unión Militar Española, molt activa en la propagació d'ideari nacionalista espanyol i colpista,[426] tant gent de la CEDA [427] com de la Falange, com els respectius partits, tingueren relacions amb el nazisme,[360][359] i iniciada la revolta contra la República Espanyola, s'establí una intentsa col·laboració,[360][361] nombrosos militars alemanys col·laboraren amb els rebels espanyols, i àdhuc unitats militars, com la Legió Condor, hi combateren.[427]

Alhora, el govern nacionalsocialista alemany cercà establir relacions amb personalitats de la societat civil favorables al cop d'estat franquista, amb prioritat amb els que ja havien tingut contactes amb la cultura alemanya, tant a Espanya com a l'Alemanya (p.e., mitjançant les antigues beques de la JAE -Junta per a l'Ampliació d'Estudis-),[423] per exemple, l'Antonio Vallejo-Nágera. També es promogueren visites a Alemanya (inclosos els primers camps de concentració) de personatges influents de la dreta espanyola, com el Gil Robles o mossén Tusquets.[14]

La col·laboració cultural s'estenia a molts altres àmbits, com ara el cinema,[428] o la intensa cooperció entre l'Ahnenerbe i arqueòlegs falangistes, en la que, àdhuc, el secretari de la Falange, José Luis Arrese, informà personalment en Himmler sobre l'interès de crear una mena d'Ahnenerbe espanyola dependent de la Falange per a investigar la prehistòria espanyola, com ho feia l’organisme nazi, amb qui es volia coordinar.[14] També es pot esmentar que, des del 1937, les Joventuts Hitlerianes i les Organitzacions Juvenils de FET i de els JONS, organitzaren algunes activitats conjuntes i intercanviaren material com ara revistes,[423] o la col·laboració entre la Secció Femenina de la Falange i les organitzacions femenines nazis (juvenil i adulta: Bund Deutscher Mädel y NS-Frauenschaft) entre el 1936 y el 1945.[429]

Antiespanya modifica

El concepte d’Antiespanya prové de la guerra del francès, segons indica el diplomàtic Luis Mariñas Otero a La herencia del 98, el 1823 «aparece por primera vez la acusación «Antiespaña», lanzada en nombre de la teocracia contra los enemigos del absolutismo».[14]

És un concepte aillacionista vers les potències estrangeres, que suposadament cerquen el mal a la pàtria, però també idees estrangeres alienes a l'espanyolitat propugnada pel nacionalisme espanyol. Durant el primer terç de segle XX i la guerra civil, el concepte s'amplia als mals espanyols, segons el criteri del nacionalisme feixista. Això esdevé una carta blanca per a la repressió dins d'Espanya, i en el cas dels exiliats se'ls arriba a deposeïr de nacionalitat, convertint-los en apàtrides, i causant que part d'ells acabessin als camps de concentració nazis.

Al s. XXI, si bé no anomenat així, el concepte d'Antiespanya (així com el del càncer de la nació[430] d'en Millan-Astray) continua viu en determinats cercles polítics, com demostren afirmacions com les de l'ex-ministre Jaime Mayor Oreja a la revista Horizons del CIRSD: [431]

La derrota dels republicans i del Front Popular a la Guerra Civil de 1936 va comportar el naixement d'un projecte polític i social amb l'objectiu de trencar Espanya i l'ordre social basat en fonaments cristians a mitjans dels anys cinquanta... Com que només hi ha un moviment, no hi pot haver cap moviment nacionalista basc com a entitat separada dels altres. No hi ha moviments nacionalistes bascos, catalans o gallecs que operen independentment els uns dels altres. Sempre hi ha hagut, i continuen existint, interconnexions entre ells. El que canvia és l'avantguarda i la rereguarda del moviment nacionalista... En definitiva, no hi ha problemes individuals bascos, catalans i gallecs. Hi ha un problema que ha consistit essencialment en un complex d'inferioritat que han tingut tots els espanyols, per això el moviment nacionalista ha sabut abusar-ne... En abraçar constantment el mal menor, tard o d'hora ens trobarem davant del mal més gran. El càncer d'aquesta presa de decisions fa molts anys que està present a Espanya i ha fet metàstasi.

Infrahomes-subhomes-individus degenerats vs. l'Home nou modifica

Arreu d’Occident hi ha un pensament polític de substrat darwinista i eugenista, segons el qual la civilització (i segons el nazisme i el feixisme, la democràcia) desfavoreix als millors individus i afavoreix als degenerats. Especialment a partir dels anys 30, a Espanya sovintegen els termes infrahome i subhome, degenerat, i àdhuc rifeny, a diversos discursos i articles.[14] Són termes que també es poden trobar en publicacions republicanes, si bé amb un significat més aviat sociocultural.[14]

El feixisme proclama una exigència regeneradora, tant en el que fa a la depuració de degenerats, com a l'autoexigència. Un exemple d’aquest darrer cas pot ser l'editorial "No basta" a la publicació falangista Imperio, del 4 de novembre de 1936:[14]

"No n'hi ha prou amb la camisa blava i, trenats en vermell, el jou i el feix de fletxes simbòliques. No n'hi ha prou... Res de aparatoses exhibicions. La Falange no vol als seus quadres «ninots uniformats», sinó homes forts, forts de cos i ànima, que siguin brots vigorosos del tronc regenerat de la raça..."[432]

Espanya havia de ser la llar de l'Home nou, un concepte propi dels règims dictatorials del primer terç del segle XX, des del nazisme al comunisme.[14]

Dinàmica artificial de poblacions modifica

Hi ha controversia entre els historiadors sobre els plans del franquisme vers la població catalana, atès que segons el doctor Franz-Berndt Speicher, professor d'història contemporània de la Universitat d'Hamburg, tenia intenció de desplaçar-la als territoris del protectorat francès al nord d'Àfrica, que en Franco volia que en Hitler l'hi cedis, i la repoblació de Catalunya i els territoris catalanoparlants[433] amb gent d'altres llocs d'Espanya. Atesa la derrota de l'Eix a la segona guerra mundial, el règim franquista veié imposibilitzada aquesta deportació. Per això, la biopolítica franquista vers els Països catalans hauria tingut tres eixos: [14]

  • intensa purga política similar a la de la resta de la població espanyola, però afegint el factor cultural com a les raons polítiques [306]
  • promoció de l'emigració des d'altres zones d'Espanya[434]
  • prohibició de l'idioma català i manifestacions culturals no castellanitzades, i ensenyament exclusivament en castellà [11][304][305][307]

En qualsevol cas, la població masculina dels Països catalans en general i de Catalunya en particular patí una dràstica davallada durant la guerra. Quan a poc a poc les fàbriques recuperen l'activitat es fa evident que manca mà d'obra, pel que es promou la immigració des d'altres regions. Ara bé, la promoció de la immigració no s'atura quan ja no és precisa més mà d'obra, pel que es converteix en una onada substitutòria que en algunes poblacions arriba a guetificar la població autòctona. Hi ha controversia entre els historiadors de si això és fruit d'una biopolítica planificada o no, però es poden esmentar declaracions i documents, com les del Leopoldo Calvo Sotelo, antic ministre franquista i expresident democràtic, pertanyent a un llinatge de polítics ultraconservadors:

"La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles" [14]

"Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta" [14]

Es pot afegir a aquestes afirmacions la recomanació del Consejo Nacional del Movimiento, a les seves sessions plenàries, el febrer de 1971, ponència «Defensa de la unidad nacional»,

"Hay que desechar la idea, por estéril, de que la unidad se puede imponer por la sola enérgica autoridad. Hay que buscar nuevos y eficaces caminos. Hay que llegar a conocer, descubrir cómo y por qué se forma la mentalidad del separatista y, conocido este origen, atacar sagaz, inteligentemente con firme energía sus causas. En este orden, la atención a la actividad asociativa de todo tipo, al deporte, a las manifestaciones culturales, etc. parece fundamental. (...) Las masas immigrantes del campo a los centros industriales vascos y catalanes, en medio de un ambiente lingüístico hostil, pueden convertirse en compañeros de viaje de un separatismo disgregador. (...) Debemos impulsar la implantación de "CASAS Y CENTROS REGIONALES" para evitar que los emigrantes, que vienen esforzándose por el engrandecimiento de Cataluña, sean presa del mesianismo de doctrinas sectarias" [14]

Camps de concentració franquistes modifica

Els camps de concentració franquistes foren establerts a Espanya entre 1936 i 1947 coordinats pel Servei de Colònies Penitenciàries Militaritzades.[435] Acabaven en aquests camps de concentració des d'excombatents republicans de l'Exèrcit Popular, les Forces Aèries i la Marina de Guerra, fins a dissidents polítics i els seus familiars, catalanistes, indigents, independentistes marroquins, homosexuals, jueus, gitanos i presos comuns.[436][437] En acabar la guerra, la concentració i classificació de presos es va seguir portant a terme atès que resultava molt eficient. En aquest procés, doncs, els camps de concetració eren una peça clau. A Catalunya, el País Valencià i Les Illes hi va haver nombrosos d'aquests camps.[438]

A més del càstig, una de les grans missions per a les quals es van constituir els camps de concentració va ser la “reeducació” dels interns, almenys dels considerats “recuperables” per a la causa nacionalista. Per fer-ho, es van utilitzar tècniques de sotmetiment, humiliació, propaganda i rentat de cervell per tal d'aconseguir la progressiva deshumanització dels captius. Cada dia eren obligats a formar un mínim de tres vegades, cantar el Cara al sol i altres himnes franquistes, així com saludar a la manera feixista.[435]

Robatori d'infants modifica

El Franquisme vist des d'una biopolitica àmplia, que inclogui la dinàmica artificial de poblacions, va aplicar com a acció eugenèsica el robatori de desenes de milers de nens republicans per donar-los en adopció a famílies afectes i evitar-ne la degeneració, [439] de manera que creixin com a fidels seguidors de les consignes franquistes i com a tals fàcilment controlables. Segons "Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània",[14] si bé "en aquell moment era normal el robatori d'infants a mares solteres a països feixistes com Itàlia o ultracatòlics com Irlanda, la diferència era que a Espanya es robaren també a dones casades (empresonades o amb el marit empresonat). Els robatoris espanyols a famílies són semblants als robatoris d'infants en algunes zones ocupades pels nazis (per exemple en determinades zones poloneses que els nazis consideraven àries), on la raça es considera correcta, però no el medi familiar".

Això encaixa amb els postulats que l'any 1939 pronunciaria en Vallejo Nágera al llibre La locura y la guerra,[440] com ara:

“la ideologia depenia de una predisposició genètica observable en el fenotip, però actuant sobre l'ambient es podia modificar aquests gens nocius”[441]

Amb el temps l'eugenisme donà pas al senzill negoci de tracta de nadons, que continuà fins ben entrada la democràcia.

Autarquia modifica

L'autarquia és el sistema econòmic segons el qual una nació és capaç de proveir-se a si mateixa i subvenir a totes les seves necessitats amb un mínim d'intercanvi comercial amb l'exterior i rebutjant els capitals estrangers.

Al marge del bloqueig económic internacional, després de la guerra civil, l'autarquia era concebuda pel franquisme no només com una resposta a una situació temporal d'emergència, sinó com una política d'Estat.[442] Franco va arribar a afirmar: "L'experiència de la nostra guerra haurà d'influir seriosament en totes les teories econòmiques defensades fins fa poc com si fossin dogmes".[443]

Segons Juan Antonio Suances, ministre de Comerç i Indústria de l'època, primer president de l'INI, i un dels ideòlegs de l'autarquisme espanyol: "L'autarquia és el conjunt de mitjans, circumstàncies i possibilitats que garanteixen un país per si mateix el seu existència, honor, la seva llibertat de moviment i per tant, la seva total independència política, li permeten el seu normal i satisfactori desenvolupament i la satisfacció de les seves justes necessitats espirituals i materials".[444]

Per als dirigents franquistes, el desenvolupament s'havia d'assolir perseguint els nivells màxims d'autoproveïment, i alhora sota el control d'una autoritat forta, contraria a la llibertat econòmica que, deien, havia conduït a l'endarreriment i a l'enfrontament. Alhora es considerava que l'important era aconseguir els objectius quantitatius marcats sense importar a costa de què ni amb quina eficiència econòmica.

Transició i Monarquia constitucional modifica

Amb la restauració democràtica el catalanisme s'implica fortament en la construcció d'una nova Espanya democràtica i descentralitzada, parella a un nou espanyolisme allunyat del franquisme. Participà en la redacció de la Constitució vigent, participà en la fundació d'Aliança Popular, que havía de ser un partit de dretes democràtic homologable als europeus, financià la fundació del diari progressista El País, i donà estabilitat al régim durant les diferents crisis polítiques i econòmiques.[445] En contraprestació, el catalanisme cercava un espanyolisme democràtic i tolerant, i un disseny territorial autonòmic que s'atansés al federalisme, si més no a les autonomies anomenades històriques (les que ja havien tingut estatut d'autonomia durant la Segona República, a les que s'afegiren algunes més).

El cop d'estat del 23F seria el punt d'inflexió a partir del qual, de mà del PSOE i la LOAPA, començà una homogeneització i involució, que continuaria de forma creixent en successius governs espanyols, així com un progressiu retorn a l'espanyolisme pre-democràtic.

Batalla de València modifica

Durant els anys 75 a 82, amb diversos mitjans, incloses bombes, grups ultraespanyols ataquen llibreries, revistes i persones afins al valencianisme/catalanisme, de forma especial al País Valencià, on els fets reben el nom de Batalla de València.

Llengua democràtica i de progrés modifica

Durant la Transició a Catalunya, i especialment al País Valencià, nombrosos pares valencianoparlants començaren a parlar castellà als fills, interrompent la transmissió de la llengua. L'argument era que era progresista i universalista respecte al franquisme, tot i que en realitat reafermava la imposició castellana d'aquell. Com en altres ocasions, aquesta substitució s'iniciava a les classes dirigents.[446]

Respecte a Catalunya, diverses personalitats, com ara els polítics Txiki Benegas, José Prat, Luís González Seara, o Alejo Vidal-Quadras, els acadèmics Julian Marías, Claudio Sánchez Albornoz, i Gregorio Salvador, els escriptors Rafael Sánchez Ferlosio, Antonio Muñoz Molina, Antonio Gala, Arturo Uslar Pietri, Francisco Umbral, o Jesús Tobado, els periodistes Carmen Rico-Godoy, Antonio Crevette, Luís María Ansón, Jaime Capmany, o Federico Jiménez Losantos, el sociòleg Amando de Miguel, el filòsof Eugenio Trias, o l'actriu Carmen Maura, entre altres, denuncien l'ús del català com un element retrògad/tribal/provincial, així com discriminador vers els espanyols castellanoparlants.

Manifest dels 2300 modifica

El Manifest dels 2.300 va ser un manifest aparegut el 25 de gener del 1981.[447] Fou signat per un grup de persones que en principi residien a Catalunya, entre ells Federico Jiménez Losantos, Santiago Trancón, Amando de Miguel, Carlos Sahagún i José Luís Reinoso i suposadament fins a 2.300 persones més.[448] En aquest es criticava la política lingüística, especialment en educació, del nou govern de la Generalitat de Catalunya després de la transició espanyola. Els primers l'acusaven de discriminar el castellà i d'insolidaritat respecte d'Espanya.

El manifest, tot i que redactat el 25 de gener del 1981, havia de ser publicat a finals de febrer a Diario 16, que llavors dirigia el periodista Pedro J. Ramírez. Però eren temps convulsos; el 29 de gener, havia dimitit Adolfo Suárez i el cop d’estat del 23-F en va endarrerir la publicació fins al 12 de març, un dia abans que s'aprovés la LOAPA.[449]

Cop d'estat del 23 de febrer de 1981 modifica

El cop d'estat del 23 de febrer, normalment anomenat del 23-F, fou un intent de cop d'estat militar contra el govern d'Espanya i els parlamentaris del Congrés dels Diputats escollits per sufragi universal, lliure i directe democràtic i legítim d'Espanya que es va produir el 23 de febrer de 1981.[450]

Una de les conseqüències més notòries del 23-F va ser la realització d'una nova política respecte a les autonomies. El nou govern del PSOE va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.

Els GAL modifica

Els Grups Antiterroristes d'Alliberament (en castellà Grupos Antiterroristas de Liberación) o GAL foren grups armats parapolicials espanyols que practicaren el que es coneix com a Guerra bruta o terrorisme d'Estat[451] a Espanya i França durant la dècada del 1980 amb la col·laboració d'alts funcionaris del Ministeri de l'Interior espanyol, aleshores dirigit pel PSOE del president Felipe González per intentar posar fi al santuari de l'organització ETA a França,[452] establerts a partir del document del CESID Acciones en Francia de 1983.[452] Algunes de les accions dels GAL que més van transcendir foren la tortura i assassinat de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, l'atemptat de l'Hotel Monbar [453] o el segrest de Segundo Marey.

Operació Garzón modifica

L'Operació Garzón [454][455] fou una operació policial en que es detingueren 45 persones[oh 5] de molts àmbits professionals, vinculades al moviment independentista català, per presumpta pertinença a l'organització armada Terra Lliure, en aquell moment en fase de dissolució. L'operació fou dirigida principalment pel titular del jutjat central d'Instrucció núm. 5, Baltasar Garzón, i s'acusà l'operatiu de efectuar detencions indiscriminades i tortures,[456][457][458][459][460][461][462][463][464][465][466][467] tot i que des de la Guàrdia civil es negà.[468][469]

Preparada des de 1990, es precipità pel temor a un hipotètic atemptat coincidint amb els Jocs Olímpics d'estiu de 1992 de Barcelona. El 1995, 25 dels detinguts foren jutjats i, d'aquests, 18 foren condemnats per pertinença a l'organització armada.[470][471][472][473][474] L'eco dels fets, però, s'allargà en el temps a causa de les denúncies de tortures de 17 dels detinguts.[475][476][477] Arran d'aquestes denúncies, s'engegà un procés judicial que acabà al Tribunal Europeu dels Drets Humans el 2004 i que condemnà l'Estat Espanyol per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures.[478]

Assetjament dels mitjans de comunicació aliens al nacionalisme espanyol modifica

L'espanyolisme no es tolerant amb cosmovisions y relats històrics que no coincideixin amb el seu, per això practica un assetjament als mitjans de comunicació que generen un relat alié al seu relat.

Per exemple, els diaris catalans en general són acusats de bescanviar subvencions per propaganda política,[479][480][481] tot i que arreu d'Espanya els mitjans de comunicació reben subvencions i publicitat institucional.

Un altre cas és el de TV3, assetjada des del seu mateix naixement,[110][113][114] bé l'empresa en si, bé els repetidors que, per subscripció popular, la gent havia instal·lat al País Valencià o a Les Illes per poder-la veure.[111][112][482] Altres emisores en català, com Canal 9 o IB3 també han estat en el punt de mira de l'espanyolisme, en el primer cas, reduint-ne el pressupost i manipulant-la fins a esdevindre un mitjà residual que acabà tancant-se.[483]

I un cas especial es el del diari basc Egunkaria. Tot i que accions com les del GAL són més greus, el tancament del diari Egunkaria dona la mesura de l'actuació represora del nacionalisme espanyol emprant les eines de l'Estat. Sobtadament, per ordre judicial, el 20 de febrer del 2003 va ser tancat el diari Egunkaria, i els seus responsables van ser detinguts, incomunicats i torturats. Set anys després, una sentència de l'Audiència Nacional els va absoldre i va denegar les acusacions de col·laboració amb ETA.[484][485][486]

Secessionisme lingüístic com a instrument del nacionalisme espanyol als territoris de l'antiga Corona d'Aragó modifica

És interessant assenyalar la barreja de secessionisme lingüístic i anticatalanisme que apareix als territoris que formaven, amb Catalunya, l'antiga Corona d'Aragó: a l'Aragó,[487][488][489] al País Valencià,[490][491][492][493][494][495][496] i a les Illes.[497][498] Sovint és propiciat des de grups polítics que abracen l'espanyolisme com a antídot contra la catalanitat. L'esquema i discurs és el mateix, i alhora que és tolerat per l'esquerra espanyola, acaba incorporant-se sense problemes als grans partits espanyols, PP i PSOE, i influint al seu gruix de votants, i posteriorment a l'acció de govern estatal, com ara secessionisme lingüistic català,[499][500][501] i afavoriment del castellà.[81][82] Fragmentant el català en tantes llengues com territoris, se'l fa inoperatiu, se l'asfixia econòmicament, i se'l converteix en una joguina política en mans dels polítics territorials.

A Navarra succeix un fenomen semblant respecte al País Basc, durant la Transició en nom del provincialisme navarrés aparegueren grups polítics regionalistes amb un marcat discurs antibasquista, alhora que amb un marcat nacionalisme espanyol.[502]

Revisionisme històric modifica

Apareix durant la democràcia un revisionisme històric que afecta els periodes més foscos de la història, per exemple la conquesta americana per la monarquia hispànica,[503][504][505] o bé dictadures com la franquista,[506][507][508] i, sovint, alhora inverteix la culpa i la projecta sobre les minories nacionals.[509]

S. XXI modifica

 
Meritxell Batet, diputada pel PSOE, i des del 21 de maig de 2019, presidenta del Congrés dels Diputats.

El s. XXI, el nacionalisme espanyol persisteix en la formació de l'estat nació espanyol iniciat el s. XVIII, consolidant un règim asimètric de bilingüisme, en el que progressivament s'ha teixit una teranyina de lleis i ajuds que priviligien el castellà[81][82][83][84][85][86][87][88] respecte altres llengues estatals, que esdevenen les llengues febles [510] del bilingüisme als seus territoris, i en conseqüència amenaçades de desaparició. En la mateixa linea, fins al setembre de 2023 (47 anys després de la mort de Franco), s'ha impedit l'ús al Congrés espanyol,[511][512] així com l'oficialitat a Europa, a diferència de llengües menys parlades com ara el gaèlic irlandès.[513][514] En altres àmbits institucionals, com ara la justícia, Plataforma per la Llengua ha denunciat catalanofòbia.[515]

La demanda d'un nou estatut per part de Catalunya (Estatut de Miravet) que revertís la involució nacionalista iniciada després del cop d'estat del 23F,[516] ocasioná un increment del nacionalisme espanyol. Com a exemple, es pot esmentar que el novembre del 2005 Òmnium Cultural organitzà una trobada d'intel·lectuals catalans i madrilenys al Círculo de Bellas Artes per mostrar el suport a un nou estatut d'autonomia català que pretenia solucionar les tensions territorials, i entre altres coses, protegir millor la llengua catalana. Pel costat català es noliejà un vol xarter un centenar de representants del món cultural, cívic, intel·lectual, artístic i esportiu de Catalunya, però pel costat espanyol, excepte Santiago Carrillo, polític provinent de la Segona República Espanyola no acudí ningu més.[517][518] El posterior fracàs de la reforma estatutària respecte els seus objectius obriria la porta al creixement de l'Independentisme català,[218][519][520] que alhora ha causat una radicalització de l'espanyolisme.

A part de discriminacions lingüístiques per part de funcionaris públics,[521][522][523] p.e. als hospitals,[524] la prohibició actual d'emprar la llengua catalana a les institucions de l'Estat, com ara el Congreso,[525] tot i ser l'antiga Corona d'Aragó, amb tres territoris catalanoparlants, un dels cofundadors de l'actual estat espanyol, no és més que la continuació de l'estrangerització dels catalanoparlants del primer terç del s.XX, en ple auge del racisme d'estat i el feixisme.

Com a detall no menor del nacionalisme espanyol que entronca únicament en Castella, es pot esmentar la jura de bandera de la infanta Elionor de Borbó, futura reina, l'octubre del 2023, en graduar-se a l'Academia militar de Saragossa, en que s'emprà una bandera amb només l'escut de Castella.[526]

Noticies falses modifica

No és estrany trobar acusacions d'imposició o àdhuc supremacisme i racisme per part de l'espanyolisme, sovint basades en anècdotes, tergiversacions, o àdhuc mentides, invertint els termes per acusar les minories nacionals d'atacar l'espanyolitat.[121][122][124][527][528][529][530][531][532][533][534][535][536][537][538][539][540][541] L'anomenada Operació Catalunya també és un exemple de com les clavegueres de l'Estat han filtrat notícies falses, en aquest cas contra polítics catalanistes.

Operació Catalunya modifica

L'Operació Catalunya és una conspiració policial impulsada pel Govern del Regne d'Espanya que va tenir per objectiu frenar el procés independentista català. La trama va comportar proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial.[542] És només una de les branques de l'ofensiva contra l'independentisme català. Tot i que és de les que s'havien mantenir ocultes s'ha convertit en la més sorollosa, i ha permès conèixer alguns dels noms d'allò que s'anomenen «les clavegueres de l'estat».[543]

Intent d'assalt a la seu de la CUP modifica

Dins del marc de l'Operació Anubis, sense tindre cap ordre judicial, la Policia espanyola va intentar assaltar la seu central de la CUP, al carrer Casp de Barcelona. Membres i simpatitzants del partit van aconseguir impedir-los l'entrada, i també foren recolzats per polítics aliens a la formació, com el Jaume Asens, la Gala Pin, l'Alfred Bosch, o el Xavier Trias.[544] El desplegament es va mantenir durant vuit hores i finalment van marxar sense fer cap escorcoll ni detenció.[545]

Limitació de drets mitjançant la plantilla antiterrorista modifica

Tot i ser el sobiranisme català un moviment polític pacífic, i com a tal se'l permet concòrrer a eleccions (però no aplicar el seu programa si venç), hi ha un discurs que l'assimila amb la violència per així aplicar la plantilla antiterrorista basca de limitació de drets.[546][547][548][549][550][551][552] Un exemple pot ser la inclusió per part de l'Estat del sobiranisme català en un informe de l'Europol sobre terrorisme.[553][554][555]

Catalangate modifica

Catalangate és un cas d'espionatge, perpetrat principalment amb el programa espia Pegasus de l'empresa NSO Group, contra el moviment independentista català, inclosos els quatre presidents de la Generalitat de Catalunya des del 2010, dos presidents del Parlament de Catalunya i altres càrrecs electes, fins i tot europarlamentaris, a més d'activistes, advocats i desenvolupadors informàtics i, en alguns casos, els seus familiars.[556][557]

Espanyolisme lingüístic modifica

A part d'accions legislatives i propagandístiques, un episodi destacable de l'espanyolisme lingüístic, en tant que vulneració de drets fonamentals, és l'espionatge governamental a l'entitat Plataforma per la Llengua, dedicada a la promoció del català.[558][559] Aquesta entitat ja anteriorment havia demandat judicialment al diari El Mundo per haver-la acusat de filoterrorista,[560] i havia rebut acusacions del partit nacionalista espanyol Ciudadanos en el mateix sentit.[561]

Infiltració de policies espanyols en moviments socials dels Països Catalans modifica

La Infiltració de policies espanyols en moviments socials dels Països Catalans dels anys 2020 és una de les tècniques d'espionatge emprades pel Cos Nacional de Policia espanyol per obtenir informació sobre els moviments socials. El juliol del 2023 es coneixien quatre casos de policies infiltrats en l'activisme independentista, antiracista, i per la defensa del dret a l'habitatge de Barcelona, Girona i València. Els quatre espies van establir relacions afectives estables amb les persones que enganyaven per aconseguir informació per la policia espanyola,[562][563]en un quadre homologable a règims dictatorials.[564][565]

Llei audiovisual modifica

El maig del 2022, el govern espanyol dels partits PSOE i Podemos va aprovar l'anomenada Llei audiovisual en que s'actualitza el marc normatiu a Espanya, incloent-hi les plataformes de pagament. Aquesta llei regula també l'idioma dels doblatges i subtítols, i obliga a que a la suma del 6% dels continguts també estigui en alguna de les altres llengües oficials a l'estat, residualitzant-les respecte al castellà.[566] Alhora, tot i basar-se en una norma europea que obliga al conjunt d'empreses, la llei espanyola només obliga a les empreses amb seu a Espanya, pel que les plataformes estrangeres no tenen cap obligació de doblar o subtitular en català, gallec o euskera.[567][568]

El reflex de l'espanyolisme en el marc jurídico-polític actual d'Espanya modifica

En l'actual monarquia parlamentària espanyola, la translació de determinats postulats espanyolistes a les principals normes jurídiques estatals és molt abundant, ja sigui en l'àmbit de l'educació, de l'economia o de les institucions. Així, per exemple, les lleis estatals vetllen perquè tots els espanyols arribin al final de l'escolarització obligatòria dominant el castellà, mentre ignora les altres llengües de l'Estat. Paral·lelament, els òrgans de govern dels jutges espanyols s'han mostrat reiteradament en contra dels intents dels legisladors "autonòmics" (regionals) d'exigir el coneixement de les llengües diferents del castellà en aquells territoris on són cooficials: a parer dels jutges, l'única llengua que els pot ser requerida és la llengua comuna castellana. Totes aquestes regulacions troben l'empara en la Constitució espanyola aprovada el 1978, que en el seu títol preliminar (art. 3) estableix que "el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat", la qual "tots els espanyols tenen el deure de conèixer" i "el dret a usar-la". El privilegi atorgat pel poder constituent a la llengua castellana, única que és mencionada en la carta magna, és un exemple d'aplicació dels principis de l'espanyolisme.

Tot i així, multitud de preceptes constitucionals desenvolupen idees espanyolistes, com l'atribució de la sobirania al poble espanyol en exclusiva (i no pas als diferents pobles que conformen l'Estat), la consideració d'Espanya com l'única nació (front les "nacionalitats" o "regions" que la conformen), l'atribució a les Forces Armades de la missió de defensar la integritat territorial de l'Estat, o la potestat del govern espanyol d'imposar a un president "autonòmic" (regional) el compliment d'obligacions que emanin de les lleis estatals o de la mateixa Constitució, marcant així una certa relació de jerarquia entre les institucions centrals i les autonòmiques (regionals), més enllà de la relació lògica de competència. Aquests preceptes espanyolistes es veuen contrapesats per d'altres que obren la porta al reconeixement de les llengües no castellanes com a cooficials en llurs àmbits lingüístics respectius, així com en la creació d'institucions regionals (dites comunitats autònomes) per descentralitzar l'Estat. No obstant això, en allò essencial (llengua comuna, sobirania única, dret comú i institucions centrals compartides) la Constitució espanyola de 1978 o bé transposa idees espanyolistes o bé es manté ambigua, deixant en mans de la dinàmica política conjuntural l'adopció de polítiques concretes més o menys espanyolistes.

A la pràctica, la configuració de les majories a les corts espanyoles de 1977 ençà ha permès l'adopció de polítiques espanyolistes en els períodes de majoria absoluta de partits estatals, mentre que quan els nacionalismes perifèrics han pogut influir en la governabilitat d'Espanya, aquestes s'han atenuat i el procés de descentralització autonòmica s'ha accelerat.

En aquesta línia, una de les qüestions que de forma recurrent apareix en l'àmbit polític és la voluntat de limitar la presència dels partits dits "nacionalistes" (partits que no tenen un referent d'àmbit espanyol, només amb seu "autonòmica") al parlament central, per evitar que puguin influir en la governabilitat de l'Estat, impedint les polítiques espanyolistes.

Finalment, tot i que la carta magna espanyola de 1978 obria la porta, encara que de manera ambigua, a una diferenciació, quant al poder "autonòmic", entre nacionalitats i regions, cosa que hauria permès un major sostre d'autogovern, per exemple, per a Catalunya i el País Basc, a la pràctica totes les regions han reclamat el mateix sostre competencial. Això ha derivat en un model autonòmic uniformitzat, anomenat de "cafè per a tots", beneït pel govern espanyol per evitar conflictes entre territoris. Aquest model entronca en certa manera amb els principis uniformistes de l'espanyolisme.

En conclusió, perviuen encara en la Constitució espanyola de 1978 molts preceptes que recullen principis de l'espanyolisme, tals com l'existència d'una llengua comuna obligatòria, d'un dret i unes institucions comunes, d'una sola nació, Espanya, i d'una sobirania única que recau en el conjunt del poble espanyol. El canvi respecte a etapes polítiques anteriors ha vingut per la major tolerància respecte a les altres llengües de l'Estat i, molt especialment, pel procés de descentralització política i la creació de governs i parlaments regionals, que han permès l'establiment de polítiques regionals pròpies en certes matèries. Aquest marge de maniobra regional es veu permanentment amenaçat per les actituds espanyolistes dels partits d'àmbit estatal o bé per les interpretacions més o menys restrictives de la Constitució espanyola que faci el Tribunal constitucional, intèrpret suprem de la carta magna.

Democràcia ètnica? modifica

La Democràcia ètnica és un concepte que descriu sistemes polítics que funcionen segons el principi democràtic, però tracten un determinat grup ètnic de manera particular respecte al conjunt. A Espanya es donen varies condicions de la descripció del teòric Sammy Smooha d'una democràcia ètnica:

  • El domini ètnic precedeix l'aparició de la democràcia.[569]
  • El nacionalisme ètnic precedeix l'aparició de la democràcia.[569][570]
  • Es percep un perill real que requereix una mobilització ètnica sostinguda i generalitzada.[571]
  • Desvinculació a la democràcia.[571] El compromís democràtic està subjecte a limitacions, atès que competeix amb els objectius del principi ètnic.

La Transició des d'una dictadura feixista amb un nacionalisme espanyol de matriu castellana agressiu i marcadament ètnic,[14] mancà d'una ruptura amb el model nacional franquista, en especial en aspectes econòmics i culturals. El tracte a les minories nacionals, començant pel no reconeixement, fa avalular la possibilitat que Espanya sigui una democràcia ètnica, atès que compleix la majoria de punts descrits per l'Smooha:

  • El nacionalisme ètnic dona preponderància a una nació basada en l'ètnia principal.
  • L'estat separa la pertinença a la nació ètnica i la ciutadania de ple dret.
  • L'estat és propietat i està governat per la nació ètnica principal.
  • L'Estat mobilitza la nació ètnica principal.
  • Els grups étnics no principals tenen drets individuals i col·lectius incomplets.
  • L'estat permet als grups étnics no principals dur a terme activitats parlamentària i extraparlamentària.
  • L'estat percep els grups étnics no principals com una amenaça.
  • L'estat imposa cert control als grups étnics no principals.

La difusió de l'espanyolisme en la societat espanyola modifica

El nacionalisme espanyol abraça una gamma molt variada d'ideologies que van des de la ultraesquerra fins a la ultradreta, passant per totes les ideologies intermèdies. No forma cap mena de grup homogeni i això evita que sigui organitzat. Hi podria haver moltes maneres de classificar les tendències que hi conviuen. Es troba en totes les classes socials, edats i territoris espanyols. L'espanyolisme és transversal i majoritari en els territoris monolingües castellans, mentre que la seva influència social és menor en aquelles regions de l'Estat on el castellà conviu amb una altra llengua oficial, particularment a Catalunya i al País Basc, on als respectius parlaments les forces polítiques vinculades a partits polítics amb seu a Madrid estan en minoria respecte als partits d'estricta obediència "autonòmica". No obstant això, precisament en aquests indrets, la condició de minoria social ha fet aparèixer amb força grups organitzats políticament que tenen en l'espanyolisme la seva font d'inspiració principal, tals com Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, a Catalunya, o Unión, Progreso y Democracia (UPyD), liderada per l'ex-dirigent socialista basca, Rosa Díez.

Fora de l'àmbit polític, les mostres d'espanyolisme han estat freqüents en la història recent de l'Estat espanyol, també en l'àmbit de la societat civil i dels mitjans de comunicació, sovint vinculades amb la catalanofòbia o bascofòbia mencionades anteriorment. Així, fou especialment remarcable el boicot a productes i a empreses catalanes arran del procés d'aprovació del nou Estatut d'autonomia de Catalunya, l'any 2006, o les campanyes contra les polítiques de promoció de la llengua catalana del govern català, promogudes per mitjans de comunicació amb seu a Madrid (la ràdio COPE, el diari ABC, etcètera). Al mateix temps, també determinades manifestacions en contra del terrorisme de l'Euskadi Ta Askatasuna (ETA) han estat utilitzades per estigmatitzar el nacionalisme democràtic basc.

Recentment ha aparegut un manifest signat per intel·lectuals espanyols, tant d'esquerra com de dreta, que ha rebut el suport d'entitats i grups empresarials espanyols, en defensa de la llengua comuna castellana i en contra de les polítiques de promoció de les llengües no castellanes que es porten a terme en algunes comunitats autònomes, com Catalunya, el nou Estatut de la qual preveu el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer tant el castellà com el català. Aquest manifest, anomenat Manifiesto por la Lengua Común, s'inspira clarament d'idees espanyolistes, i molt especialment de la concepció del castellà com a llengua preeminent, comuna de tots els espanyols. Una de les empreses que ha donat suport al Manifiesto és la cadena de televisió Telecinco, la qual és líder d'audiència a Catalunya.

Un altre episodi que posa en relleu la contradicció entre espanyolisme i defensa de les llengües no castellanes fou la negativa de l'empresa Air Berlin d'utilitzar la llengua catalana en els vols amb les Illes Balears, amb el mateix pretext que l'única llengua comuna és el castellà. L'actitud hostil d'Air Berlin vers el català motivà la reacció del Govern de les Illes Balears així com de diverses entitats cíviques, i fins i tot el Futbol Club Barcelona es negà a volar amb aquesta companyia en ocasió d'un desplaçament, degut al seu menyspreu vers la llengua catalana.

Segons una enquesta de 2005, un 80% dels espanyols considera intolerable que qualsevol altra entitat espanyola a banda de l'estat central es pugui definir com a nació, si bé no s'especifica si això està motivat per simple nacionalisme espanyol o bé perquè ho estimen contrari al marc legal, estatal i internacional, vigent.

Recentment, arran de diversos èxits internacionals de ciutadans espanyols (Rafael Nadal, Pau Gasol, Ferran Adrià, la selecció espanyola guanyadora de l'Eurocopa 2008, etc.) ha aparegut un sentiment d'espanyolitat o d'espanyolisme molt potent i vinculat a les capes populars i la gent jove, col·lectius que anteriorment s'havien mostrat indiferents davant el fet nacional espanyol. Així doncs, ha aparegut un nou espanyolisme, fonamentat en les virtuts de l'espanyolitat o de la "marca Espanya" (frescor, joventut, espontaneïtat, valentia, etc.), i no pas (almenys de moment) en aspiracions o objectius polítics concrets. La novetat d'aquest fenomen és que ha provocat adhesions no només en els territoris monolingües castellans, tradicionalment més proclius a les expressions d'espanyolitat, sinó també a Catalunya o el País Basc. Així, per exemple, la victòria de la selecció d'Espanya a l'Eurocopa 2008 comportà imatges poc habituals, com la celebració massiva de la victòria pels carrers de la ciutat de Barcelona, amb profusió de banderes espanyoles i d'altres símbols de l'espanyolitat. Caldrà veure si aquest fenomen incipient d'espanyolisme fonamentat en valors i actituds es consolida, i té una translació en els comportaments electorals dels ciutadans, fora de moments puntuals.

Connotació del mot "espanyolista" modifica

La paraula espanyolista tradicionalment ha tingut una connotació negativa i ha estat utilitzada de manera crítica per part d'aquells sectors que defensaven una concepció plural d'Espanya que, en major o menor mesura, donés cabuda a les diferents identitats presents a l'Estat. El fet que els governants espanyols més identificats amb el totalitarisme (Franco, Primo de Rivera) fessin de l'espanyolisme abrandat una de les seves principals senyes polítiques, accentuà la imatge negativa dels grups que s'identificaven com a espanyolistes. Tot i l'adveniment de la democràcia, a partir de 1977, aquesta connotació negativa de l'espanyolisme s'ha mantingut, i fins i tot aquells grups polítics i socials que el defensen obertament de fet, no s'autoqualifiquen com a espanyolistes de paraula. Això els porta a qualificar-se simplement d'"espanyols", o "no nacionalistes", per bé que la seva concepció de l'Estat (única nació, única sobirania, única llengua comuna i institucions centrals fortes) els porti a defensar polítiques concretes que clarament desenvolupen postulats espanyolistes, com s'ha detallat amb anterioritat.

Iberisme modifica

Fora de l'espanyolisme es poden trobar moviments iberistes, alguns dels quals defensen la reconstrucció d'un estat com la Unió Ibèrica, del que formessin part els actuals estats d'Espanya i Portugal. Aquest estat rebria el nom d'Ibèria.

Futbol modifica

Esportivament, el mot espanyolista fa referència també a la persona que és seguidora de l'equip Reial Club Deportiu Espanyol, als quals hom anomena també pericos pels colors de la seva samarreta (blanc i blau) i la mascota del seu equip que és aquest animal.[572]

Notes modifica

  1. Joera nazionalista beretik jo zuen Claudio Sánchez Albornozek, mende luzez espainiarrek, "nazio eta erlijio borroka bat" jarraituz, musulman inbaditzaileen okupaziotik 'lurralde nazionala' askatu zutelakoan; ikus García Fitz, F. 2009, 145. or.
  2. Concretament, Villalpando explica que "a Navarra, majoritàriament parlen basc, i els ministres castellans hi van a governar"; vegeu Esparza Zabalegi, J.M. 2012, pàg 632.
  3. Jose Antonio Primo de Riverak godoen eta berbereen arteko liskar amaiezintzat zeukan Espainiako historia, eta "Espainiako Bigarren Errepublika berbereen beste inbasio bat" zela zeritzon; ikus Preston, Paul. 2012, 48. or.
  4. Konparatu ingelesez eman zen ordainarekin: Nationalist. Ikuspegi dualistari lotuz, kolpistek rojos edo separatistas deitu zieten Errepublikari leial mantendu zirenei.
  5. Els nombres varien segons les fonts. En el recompte de 45 detinguts no s'hi inclou Josep Bou, que sí que es computa per exemple per fonts com La Vanguardia del dia 8 de juliol de 1992. Altres fonts com Vilaregut, p. 138 fixen el nombre de detinguts en 60 però segurament inclouen els encausats i els cridats a declarar.

Referències modifica

  1. «Espanyolisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Espanyolisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Esteban de Vega, Mariano. «La crisis de finales del siglo XIX y el nacionalisme español». A: Jean-René Aymes, Serge Salaün. Les fins de siècles en Espagne (en francès, castellà). París: Presses Sorbonne Nouvelle, 2003, p. 125 ss.. ISBN 9782878542660. 
  4. Ferer, Joan Carles. «Vlaanderen: het Catalonië van het Noorden?». A: P. Gillaerts, Hilde van Belle, Luc Ravier. Vlaamse identiteit: mythe én werkelijkheid (en neerlandès). Leuven: Acco, 2002, p. 147. ISBN 9789033451690. 
  5. Cagiao y Conde, Jorge «Catalogne/Espagne: le «choc» de deux nationalismes !» (en francès). RT. RT France, 04-08-2015.
  6. Viadel, Francesc. La gran depuració: Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol. València: Publicacions de la Universitat de València, 2015. ISBN 978-8437097503. 
  7. Peces-Barba, Gregorio «Los nacionalismos en España». El País, 23-11-2010.
  8. Petithomme, Mathieu «L'État espagnol et le financement autonomique. Le dilemme de la conciliation entre autonomie régionale et solidarité nationale dans un contexte de fédéralisation asymétrique (1980-2009)» (en francès). Fédéralisme Régionalisme. Universitat de Lieja [Lieja], 9, 2, 2009. ISSN: 1374-3864.
  9. Luis, Jean-Philippe (red.). La guerre d'Indépendance espagnole et le libéralisme au XIXe siècle (en francès). 118. Casa de Velázquez, 2011, p. 215 (Collection de la Casa de Velázquez). ISBN 9788496820579. 
  10. Robledo Hernández, Ricardo. «L'actitud castellana enfront del catalanisme» p. 217-273. Recerques: història, economia, cultura, 1975.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Ferrer Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, p. 320. ISBN 978-8429723632. 
  12. Ferrer i Gironès, Francesc «La persecución política de la lengua catalana». Revista Catalònia, pàg. 6-7.
  13. Ginebra, Jordi «La llengua catalana després de 1714.¿ Un idioma en decadència?». Lo Floc, 2012, pàg. 14-17.
  14. 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 14,12 14,13 14,14 14,15 14,16 14,17 14,18 14,19 14,20 14,21 14,22 14,23 14,24 14,25 14,26 14,27 14,28 14,29 14,30 14,31 14,32 14,33 14,34 14,35 14,36 14,37 14,38 14,39 14,40 14,41 14,42 14,43 14,44 14,45 14,46 14,47 14,48 14,49 14,50 Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107. 
  15. Existe un íntimo y decisivo dualismo, tanto en el fascismo italiano como en el nacional-socialismo alemán. Por un lado se sienta la doctrina hegeliana del absolutismo del Estado. El Estado origina a la Nación, educa y forma la mentalidad del individuo; es, según la expresión de Mussolini, el alma del alma.
  16. «Video intervenció Josep Borrell al Géneva Press Club, el 27 de febrer de 2019» (en francès). Joe Brew, 23-02-2019.
  17. La historia moderna de España es una historia desafortunada que hizo que no consolidamos un Estado moderno. Los independentistas piensan que la nación hace el Estado. Yo, pienso el contrario. El Estado hace la nación. Un Estado fuerte, que impone su lengua, su cultura, su educación.
  18. 18,0 18,1 Varela Suanzes-Carpegna, Joaquín «España en la Constitución». El País, 29-04-2004.
  19. LÓPEZ TABAR, Juan. Por una alternativa moderada: los afrancesados ante la Constitución de 1812. Por una alternativa moderada: los afrancesados ante la Constitución de 1812, 2011, 79-100.
  20. RODRÍGUEZ, María Luisa Sánchez-Mejía. Tradición histórica e innovación política en el primer liberalismo español. Revista de estudios políticos, 1997, 97: 277-289
  21. VARELA, Javier, et al. Nación, patria y patriotismo en los orígenes del nacionalismo español. 1994.
  22. Vizcaíno Guerra, Fernando. NACIÓN Y NACIONALISMO EN LAS CORTES DE CÁDIZ (en castellà). Universidad Nacional Autónoma de México, Instituto de Investigaciones Sociales,, 2010. ISBN 9786070215452. 
  23. Carr, Raymond. Espanya 1808-1939 (en castellà). Barcelona: Ediciones Ariel, 1978. ISBN 978-8434424180. 
  24. 24,0 24,1 24,2 Moreno Cabrera, J.C. 2010, 3-8. or.
  25. Moreno Cabrera, Juan Carlos. El nacionalismo lingüístico : una ideología destructiva (en castellà). 1 ed. Ediciones Península, 2008. ISBN 978-84-8307-816-7. 
  26. Borja de Riquer. 2001, 314. or.
  27. 27,0 27,1 Bel, Germà. Espanya, capital París. La Campana, 2011. ISBN 9788496735521. 
  28. Garcia, Eduard. BASTONS A LES RODES: EL CORREDOR MEDITERRANI I LA LÒGICA DEL PODER A ESPANYA. Fundació Vincle, 2022. ISBN B 23770-2022. 
  29. 29,0 29,1 BORRELL, Mireia; GUIU, Roger. Síntesi i política econòmica del dèficit fiscal dels Països Catalans. Eines per a l'esquerra nacional, 2013, 18: 17-38.
  30. 30,0 30,1 ARTADI, Elsa. Balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central. Un dèficit elevat, persistent i sense comparativa internacional. Activitat parlamentària, 2012, 58-71
  31. 31,0 31,1 I OMBRAVELLA, Jacint Ros; I BALCELLS, Ramon Tremosa; I NOVELL, Jordi Pons. Capital públic i dèficit fiscal: l’impacte sobre l’economia catalana. Cal, 5: 6.
  32. 32,0 32,1 I RAMONEDA, Antoni Serra. Els efectes del dèficit fiscal sobre l'economia catalana. Anuari de la Societat Catalana d'Economia, 2011, 19: 205-206.
  33. 33,0 33,1 AMORÓS, Joan. El dèficit crònic d'infraestructures a Catalunya. Eines per a l'esquerra nacional, 2013, 18: 47-56.
  34. 34,0 34,1 BEL, Germà. Infraestructures i Catalunya: Alguns problemes escollits. Fundació Rafael Campalans, 2002.
  35. 35,0 35,1 «Foment xifra en 40.000 milions el dèficit en infraestructures a Catalunya els últims 14 anys». CCMA, 01-06-2023.
  36. 36,0 36,1 «Catalunya pateix un dèficit en infraestructures de 50.915 milions». El Món, 20-06-2023.
  37. 37,0 37,1 37,2 «Catalunya és la comunitat que menys inversió relativa rep des del 2015». La Vanguàrdia, 2021.
  38. 38,0 38,1 38,2 «[DADES Catalunya i el País Valencià, els més maltractats en l'execució de les inversions del govern espanyol]». Vilaweb, 2021.
  39. Goula, Jordi. «Una vintena de col·legis professionals, contra el dèficit fiscal». Vilaweb, 22-02-2024.
  40. Ortínez, Manuel. UNA VIDA ENTRE BURGESOS. MEMORIES. Edicions 62, 1993. ISBN 9788429736625. 
  41. A estos catalanes hay que ahogar-los econòmicamente
  42. Preston, Paul. Un pueblo traicionado: España de 1874 a nuestros días. corrupción, incompetencia politica y division social (en castellà). Debate, 2019, p. 784. ISBN 9788417636333. 
  43. GARCÍA, Víctor Manuel Núñez; DELGADO, María Luisa Calero. CORRUPCIÓN Y REDES DE PODER EN LA CORTE ISABELINA. In: La corrupción política en la España contemporánea: un enfoque interdisciplinar. Marcial Pons, 2018. p. 519-530.
  44. MARTÍNEZ GARCÍA, Cristina Bienvenida. POLÍTICA Y CORRUPCIÓN EN LA CORTE ISABELINA. EL ASCENSO DEL «CLAN DE TARANCÓN». Librosdelacorte. es, 2021, 13.22.
  45. LÓPEZ, Carlos Barciela. Franquismo y corrupción económica. Historia social, 1998, 83-96.
  46. DEL ARCO BLANCO, Miguel Ángel. La corrupción en el franquismo. El fenómeno del “Gran Estraperlo”[Enllaç no actiu]. HISPANIA NOVA. Primera Revista de Historia Contemporánea on-line en castellano. Segunda Época, 2018, 620-645.
  47. «Juan Carlos I: hechos probados» (en castellà). El País, 19-12-2021.
  48. «¿En qué consiste el 'caso Gürtel' y quiénes son los principales implicados?» (en castellà). Antena 3, 14-10-2020.
  49. «El caso de los ERE, en cifras» (en castellà). La Vanguàrdia, 19-11-2019.
  50. «El submarino que no flotaba dispara 2.000 millones el gasto de la Armada» (en castellà). El Español, 18-01-2018.
  51. «Les ajudes a les televisions privades: missatge rebut». Mèdia.cat, 17-04-2020.
  52. «La veritable i vergonyosa dimensió de la corrupció a Espanya: prop de 4.000 casos en 20 anys | MAPA». El Nacional, 18-12-2022.
  53. Garzón, Baltasar. El fango: Cuarenta años de corrupción en España (en castellà). Debate, 2015. ISBN 9788499924847. 
  54. «Dos càrtels manipulen més d’un centenar de contractes militars del Ministeri de Defensa valorats en 60 milions d’euros». La República, 27-07-2023.
  55. 55,0 55,1 55,2 De Maeztu, Rodrigo. Defensa de la Hispanidad. (en castellà), 1934. 
  56. Quiroga, Alejandro. Los orígenes del nacionalcatolicismo: José Pemartín y la dictadura de Primo de Rivera (en castellà). Comares, 2006. ISBN 9788498362114. 
  57. BEA, David Colomer. El Dret penal i la identitat religiosa. InDret, 2019.
  58. DEL RÍO MORILLAS, Miguel Ángel. «España, lo único importante»: Alianza Popular i el nacionalisme neofranquista (1976-1979). Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, 2017, 245-265.
  59. RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luis, et al. Historia de un fracaso y¿ de una refundación?: De la vieja a la nueva extrema derecha en España (1975-2012). 2012.
  60. PUERTA, Antonio Martín. Historia de la derecha en España. Revista de estudios políticos, 2018, 180: 345-351.
  61. «La Conferencia Episcopal española arremete contra el independentismo» (en castellà). El País, 04-10-2012.
  62. «Los obispos llaman a preservar «el bien de la unidad» de España» (en castellà). La Razón, 05-10-2012.
  63. «Rouco Varela: se va el arzobispo mileurista del "ala dura" de la Iglesia española» (en castellà). 20 Minutos, 11-03-2014.
  64. «El obispo Munilla aporta otra visión sobre este separatismo catalán: "No sólo es ilegal, sino profundamente inmoral"» (en castellà). Hispanidad, 04-10-2017.
  65. «Antonio Cañizares: «Los obispos debimos ser más claros ante el soberanismo»» (en castellà). La Razón, 26-11-2017.
  66. «Omella se comprometió con Moncloa a mantener a la Iglesia neutral ante los indultos» (en castellà). El Confidencial, 25-06-2021.
  67. Raguer, Hilari «La carta de los obispos españoles que incomodó al Vaticano» (en castellà). El País, 02-07-2017. ISSN: 1134-6582.
  68. «Espanyolisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  69. Carta colectiva, 1937.
  70. Busquets i Grabulosa, Lluís. Carta al Papa.. Barcelona: Ara Llibres, 2010. ISBN 978-84-92907-25-0. 
  71. Reig i Tapia, Alberto. «El papel de la jerarquía eclesiástica durante la Guerra Civil». A: Església i franquisme. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2017, p.143. ISBN 978-84-8424-610-7. 
  72. ORDOÑO, Andreu Navarra. Un programa político antieuropeísta:" La afirmación española" de José María Salaverría. Sancho el sabio: Revista de cultura e investigación vasca, 2006, 24: 35-56.
  73. Inman Fox, E.. "Grupos y posiciones intelectuales del 98". Discursos del 98: Albores españoles de una modernidad europea, edited by Jochen Mecke, Frankfurt a. M., Madrid: Vervuert Verlagsgesellschaft, 2012, pp. 23-34.
  74. Moreno Hernández, Carlos «Castilla, lugar común del 98». Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid, 1998.
  75. VILLACAÑAS BERLANGA, José Luis. Conciencia histórica y comunidad política. Pasajes. 2020.
  76. PARRA MONSERRAT, David. La narrativa del africanismo franquista: génesis y prácticas socio-educativas. 2012.
  77. 77,0 77,1 77,2 Moreno Cabrera, Juan Carlos. «L’espanyolisme lingüístic i la llengua comuna». Consell de l'advocacia catalana, 2018.
  78. 78,0 78,1 CABRERA, Juan Carlos Moreno. ESCRITOS SOBRE EL ESPAÑOLISMO LINGÜÍSTICO (2011-2012)[Enllaç no actiu]. Actas de la VI reunión de escritores/as en andaluz. Málaga: ZEA, 2012, 3-29.
  79. Campos, Cristian. «¿Para qué sirven el euskera, el catalán y el gallego?» (en castellà). El Español, 20-08-2023.
  80. 80,0 80,1 80,2 Torner, Rafel. «L’espanyolisme lingüístic actual i els seus propagandistes: desacomplexats o desvergonyits?». Revista de Catalunya - IEC, 2007.
  81. 81,0 81,1 81,2 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2014 que afecten Catalunya». Plataforma per la llengua, 2015.
  82. 82,0 82,1 82,2 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2015 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua, 2015.
  83. 83,0 83,1 «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2016». Plataforma per la llengua, 2016.
  84. 84,0 84,1 «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2017». Plataforma per la llengua.
  85. 85,0 85,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  86. 86,0 86,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2019 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  87. 87,0 87,1 «Informe discriminacions lingüístiques 2016». Plataforma per la llengua.
  88. 88,0 88,1 «Comportament lingüístic davant dels cossos policials espanyols». Plataforma per la llengua, 2019.
  89. «El TSJC imposa l'ús del castellà a tota l'aula si un alumne ho demana». Nació digital, 10-04-2013.
  90. «La Generalitat Valenciana imposa el castellà a una escola». Diari Balears, 06-03-2014.
  91. «El TC anul·la la llei que prioritzava l'ús de l'euskera als ajuntaments del País Basc». El Nacional, 06-07-2023.
  92. «Una família imposa el 25% de castellà a una classe de P5 de Canet». El Món, 03-12-2021.
  93. 93,0 93,1 VILA, Francesc Xavier. Cagiao y Conde, Jorge; Juan Jiménez-Salcedo (eds.)(2015)«Políticas lingüísticas en democracias multilingües:¿ es evitable el conflicto?». Revista de Llengua i Dret, 2017, 394-400.
  94. «Els 6 arguments del Govern per defensar la immersió davant el TSJC». Aspepc-scs, 14-09-2011.
  95. 95,0 95,1 95,2 Farrès, Andreu. Roses de foc de Barcelona. Edicions 62. ISBN 978-84-294-8092-5. 
  96. 96,0 96,1 FERNÁNDEZ-CORDERO AZORÍN, Concepción. La crisis de 1917. Actitud de la prensa española ante la adjudicación a D. Juan de la Cierva de la cartera de Guerra. Anales de la Universidad de Alicante: Historia contemporánea. DC Heath & Compañia, 1983. p. 183-224.
  97. Vinyes Roig, Pau «Aquella fotografia, petit homenatge a Antonio Amador, per Pau Vinyes i Roig». Catxipanda. Revista online de Tot Història Associació Cultural.
  98. Marc, Pons. «Qui va assassinar el Noi del Sucre?». El Nacional, 12-03-2023.
  99. El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de órden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán
  100. Puigjaner, Josep Maria. «¿Es Cataluña una 'posesion' de España?» (en castellà). El País, 05-06-1984.
  101. «Aznar responde al cántico 'Pujol, enano, habla castellano' tras su victoria electoral en 1996: "Fue un poco jocoso"» (en castellà). La Sexta, 26-02-2021.
  102. ««El idioma de Cervantes nunca fue una lengua de imposición, sino de encuentro»» (en castellà). ABC, 24-04-2001.
  103. «La afirmación del Rey de que 'nunca se obligó a hablar en castellano' provoca una tormenta política» (en castellà). El País, 25-04-2001.
  104. Marc, Pons. «Joan Carles I d'Espanya: “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”». El Nacional, 23-04-2017.
  105. NÚÑEZ SEIXAS, Xosé M. La región y lo local en el primer franquismo. La región y lo local en el primer franquismo, 2014, 127-154. ISBN 978-84-15636-65-6
  106. «Se suprime la enseñanza de filología catalana, la historia medieval de Cataluña, la historia moderna de Cataluña, la geografía de Cataluña, el derecho civil catalàn, la historia de les ideas religiosas en Cataluña, la historia del arte medieval catalán, la escultura gótica en Cataluña, etc. »
  107. -Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo se habla el vascuence que, como lengua única, sólo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüistica y filológica. -¿Y cuáles son los dialectos principales que se hablan en España? -Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego
  108. 108,0 108,1 A. Menéndez Reigada. Catecismo patriótico español, 3." edición. Salamanca 1939, págs. 11 y 12.
  109. Menéndez-Reigada (2003). «Introducción». En Hilari Raguer, ed. Catecismo patriótico español. Ediciones Península.
  110. 110,0 110,1 «Critican las opiniones de Calviño sobre la televisión catalana» (en castellà). El País, 13-02-1983.
  111. 111,0 111,1 «La Generalitat Valenciana ha precintado el repetidor de TV3 en Alicante» (en castellà). El Mundo, 11-12-2007.
  112. 112,0 112,1 «HISTÓRIA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ». ACPV, 13-05-2009.
  113. 113,0 113,1 «Ibarra proposa eliminar TV3 i Mossos per reduir el dèficit». Naciódigital, 27-11-2011.
  114. 114,0 114,1 «Habría que ir cerrando TV3» (en castellà). Vox Populi, 10-04-2023.
  115. I GARGALLO, Jesús Rul; PAGAZAURTUNDUA, Maite. Nacionalismo catalán y adoctrinamiento escolar: estrategia y práctica de control social y modelaje conductual. Amarante, 2019.
  116. «Prohens promet “impermeabilitzar” les aules de “qualsevol temptació d’adoctrinament ideològic”». El Nacional, 03-07-2023.
  117. «El informe que denuncia cómo se adoctrina en el nacionalismo a los niños catalanes» (en castellà). El Confidencial, 29-09-2018.
  118. AGUILERA MORUECO, Sergio, et al. Cataluña: un proceso de fractura social y política. 2021. Bachelor's Thesis.
  119. Castelló, Enric; O'Donnell, Hugh. Historias de la pequeña pantalla : representaciones históricas en la televisión de la España democrática. -Historias de Cataluña : ficción y memoria histórica en la televisión pública catalana- (en castellà). Iberoamericana Editorial Vervuert, 2009, p. 175-196. ISBN 978-8484894629. 
  120. PÉREZ ÁLVAREZ, Alejandro. Dossier II: Radicalismo en Cataluña: Análisis del discurso de la diada. Quadernos de criminología, 2020, 50: 24-31. ISSN:1888-0665
  121. 121,0 121,1 «Francisco Vázquez compara la inmersión lingüística en Cataluña con la persecución nazi» (en castellà). ABC, 13-12-2012.
  122. 122,0 122,1 «Casado: "Hay profesores con instrucciones para no dejar ir al baño a niños si hablan castellano"» (en castellà). La Vanguàrdia, 17-12-2021.
  123. «“El linxament va ser inclement”: una mestra de l’IES el Palau relata el calvari amb els guàrdies civils». Vilaweb, 08-03-2023.
  124. 124,0 124,1 CALERO, Jorge; MENDIZÁBAL, Álvaro Borja Choi. Efectos de la inmersión lingüística sobre el alumnado castellanoparlante en Cataluña. Madrid: Fundación Europea Sociedad y Educación, 2019.
  125. Lomas García, Carlos «De adoctrinamientos, inquisiciones y otras falacias». Aula de innovación educativa. Nº 266, 2017, págs. 33-36, 2017. ISSN: 1131-995X.
  126. El glorioso Jefe del Gobierno del Estado español, General Franco, ha hecho para un periódico italiano, unas declaraciones relacionadas con la próxima entrada del Ejército en la capital de la República. «Inmediatamente después de la entrada en Madrid -ha declarado- nuestras tropas emprenderán la conquista de Cataluña, que deberá ser definitivamente incorporada al resto de España de una manera efectiva...»...Los que de siempre hemos sentido la voz clara y acusada de nuestra consciencia de españoles, contemplábamos con dolor e indignación incontenida los criminales manejos para desmembrar la Patria. Ahí están... nuestras vibrantes campañas contra el separatismo catalán que nos valieron persecuciones y procesos...En esa carrera hacia el abismo se ha llegado muy lejos. Todavía hoy Cataluña y una parte de Vasconia viven su sueño separatista... Afortunadamente estalló a tiempo el salvador movimiento nacional para corregir este y otros peligros de gravedad extrema... Vamos a salvar a la Patria que se hundía en el mar de la disociación y de la degeneración racial...»
  127. Cardús, Pere. «Les tortures de l’operació Garzón, que ara fa 30 anys, explicades en primera persona». Vilaweb, 28-06-2017.
  128. «Cientos de heridos en violencia desatada durante referéndum en Cataluña» (en castellà). BBC, 01-10-2017.
  129. «Violencia Policial en Cataluña el 1 de octubre de 2017» (en castellà). Universitat de Barcelona.
  130. «Los afectados por la brutalidad policial del 1-O: "Lo que nos hicieron ese día deja marca"» (en castellà). Público, 03-10-2022.
  131. «Vídeos | La violència policial de l'1-O gravada en la retina dels catalans». Naciódigital, 01-10-2021.
  132. ROCA, Núria Bosch. El model de finançament autonòmic del projecte de reforma de l'Estatut de Catalunya. Revista catalana de dret públic, 2006, 32.
  133. VERGÉS, Joaquim. La balança (dèficit) fiscal de Catalunya amb l'Administració Central: informació disponible, i significat. 2021.
  134. «El Tribunal de Cuentas cifra en 37.046 millones las pérdidas de la sociedad de la Expo92» (en castellà). El País, 17-07-1996.
  135. «Los agujeros negros del AVE: sobrecostes, amaños y corrupción tras una inversión de más de 50.000 millones» (en castellà). El diario, 30-03-2019.
  136. «Los «aeropuertos fantasma» españoles» (en castellà). ABC, 03-04-2012.
  137. «Por qué han quebrado radiales: un fallo del sistema sin culpables que pagarás tú» (en castellà). El confidencial, 14-12-2016.
  138. «Las ruinosas radiales madrileñas, un capricho de Aguirre y Aznar» (en castellà). El Plural, 13-12-2016.
  139. Per exemplem entre molts alttres: «Telecinco pregunta en su web: "¿Preferirías un hijo negro, homosexual o catalán?"» (en castellà). La Vanguàrdia, 2011.
  140. «Eliminen les referències a Catalunya de la versió espanyola del nou film de Nicolas Cage». Vilaweb, 03-05-2022. [Consulta: 2022].
  141. «Vídeo: "A por ellos, oé": así despiden por toda España a la Policía enviada a Cataluña» (en castellà). El Confidencial, 2017.
  142. «El hilo que recuerda cómo se arengaba a los policías del 1-O al grito de "a por ellos, oé"» (en castellà). Público, 2018.
  143. «Un estudi inèdit analitza cas per cas la gravetat dels 1.066 ferits de l’1-O». Vilaweb, 2019.
  144. Joan Avenalleda, Viatge a l'origen dels insults Ara Llibres, Badalona, 2006, ISBN 9788496201712 p. 39
  145. Jaume Subirana, Barcelona ABC, Barcelona 2013, ISBN 9788498504347, p. 47
  146. Francisco Garrido, Cataluña y Andalucía, [in:] paralelo36andalusia service, available here Arxivat 2017-07-05 a Wayback Machine.
  147. «Hemeroteca - La Vanguardia - Home». [Consulta: 13 juliol 2023].
  148. see e.g. cries "fuera catalanes, polacos" ("get out Catalans, you poles"), quoted after Ferran Colom i Ortiz, Repertori d'actituds i normes d'ús lingüístic entre els estudiants de la ciutat de València, [in:] Llengua, societat i ensenyament, Valencia 2003, ISBN 9788460800149, p. 19
  149. José R. Bada Panillo, El debat del català a l'Aragó (1983-1987), Calaceit 1990, ISBN 9788487580017, pp. 93, 94, 137, 138
  150. Artur Quintana i Font, Conferencia: Perspectives del catala a Arago, [in:] Ramon Sistac i Vicen, De fronteres i mil·lennis, Barcelona 2003, ISBN 9788472837096, p. 14
  151. for twitter see here, for facebook see here
  152. Vícent de Melchor, Antonio Gala, ¿serbio?, [in:] El País 29.08.1994, available here
  153. ÁLVAREZ JUNCO, JOSÉ; DE LA FUENTE MONGE, GREGORIO «ORÍGENES MITOLÓGICOS DE ESPAÑA». Seminario de Historia. UCM.
  154. Ordóñez Cuevas, Andrea María «La Reconquista: construcción de un mito identitario. Usos políticos y discursivos de un concepto anacrónico». Nuestra Historia, 9 (2020), 2020. ISSN: 2529-9808.[Enllaç no actiu]
  155. Johnston, Taran Sarah Christine. «The sacred face of war: Irredentist ideology in early Spanish literature» (en anglès). disertació sobre tesi doctoral. The University of Texas at Austin, 2004.
  156. Amann, Elizabeth; González Dávila, María José; Durán López, Fernando. La mitificación de un pasado español : reescrituras de figuras y leyendas en la literatura del siglo XIX (en castellà). Iberoamericana Vervuert, 2018. ISBN 978-8416922659. 
  157. García Fitz 2009, p. 146 «Queda claro, pues, que el concepto de Reconquista, tal como surgió en el siglo XIX y se consolidó en la historiografía de la primera mitad del XX, se convirtió en uno de los principales mitos originarios alumbrados por el nacionalismo español. [Queda clar, doncs, que el concepte de Reconquesta, tal com va sorgir en el segle xix i es va consolidar en la hitoriografia de la primera meitat del XX, es va convertir en un dels principals mites originaris albirats pel nacionalisme espanyol.]»
  158. Domínguez Ortiz, Antonio. ESPAÑA TRES MILENIOS DE HISTORIA. Marcial Pons. ISBN 9788496467514. 
  159. Historia de España. Más de 3000 Años de Legado Histórico. Libsa. ISBN 9788466241281. 
  160. Viaje a la historia. España en 3000 años. Lunwerg, S.L., 2005. ISBN 9788497852128. 
  161. «Aguirre: "España es una gran nación, con 3.000 años de historia"» (en castellà). La Vanguàrdia, 17-10-2012.
  162. «¿Por qué Vox rescata ahora el viejo concepto de 'Reconquista'?» (en castellà). Público, 15-01-2019.
  163. Antich, José. «'En español, por favor'». El Nacional, 18-05-2023.
  164. MARTOS O'NEALE, José; AMADO Y REYGONDAUD DE VILLEBARDET, Julio. El Peligro Nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (en castellà), 1901. 
  165. García Sanjuan, Alejandro «La distorsión de al-Andalus en la memoria histórica española». Intus-legere: historia, 2013.
  166. Tovar, Antonio. El Imperio de España (en castellà). Madrid: Ediciones Afrodisio Aguado, 1941. 
  167. Los visigodos son -mirando desde esta consideración básica- un episodio de cierta importancia, más que por la valiosa sangre nórdica que traen, por la rápida asimilación de esta sangre... El reino visigodo fue algo más que un episodio, por la facilidad con que se convirtió a los postulados básicos de nuestra historia... A la luz de estas consideraciones se verá que los árabes y los judíos no son más que un episodio desviado, de los que hemos llamado aberrantes... No es sólo que nos sea extraña la raza semita... nos encontramos lejanísimos de ella, como si las espadas de la reconquista la hubiesen arrancado de raíz.
  168. «Almeida: "No voy a decir a los musulmanes que pidan perdón por invadir España en el año 711"» (en castellà). La Vanguàrdia, 01-10-2021.
  169. «Aznar dice que el islam debe pedir perdón por haber ocupado España» (en castellà). El Periódico, 23-09-2006.
  170. 170,0 170,1 Moradielos, Enrique; López Rodríguez, Santiago; Rina Simón, César. El Holocausto y la España de Franco (en castellà). Turner, 2022. ISBN 978-84-18895-24-1. 
  171. Ojeda Mata, Maite «¿identidades ambivalentes? Sefardíes en la España contemporáneaentre nacionalismo, antisemitismo y filosefardismo». PhD Thesis. Universitat Autònoma de Barcelona., 2009.
  172. Martínez Sanz, José Luís «Reflejo en España del antijudaísmo alemán prehitleriano». Encuentros en Sefarad: Actas del Congreso Internacional " Los Judios en la Historia de España" / coord. por Francisco Ruiz Gómez, Manuel Espadas Burgos. ISBN 84-00-06598-0, 1987, pàg. 347-368.
  173. Klein Bosquet (coord), Oliver. Cien años de la Primera Guerra Mundial. El fracaso de la paz (en castellà). Universitat Rovira i Virgili, 2019. ISBN 978-84-8424-797-5. 
  174. 174,0 174,1 Ros Agudo, Manuel. La gran tentación. Franco, el Imperio colonial y los planes de intervención en la Segunda Guerra Mundial (en castellà). Styria, 2008. ISBN 978-84-96626-71-3. 
  175. "Esta no puede olvidar la comprensiva actitud de Portugal durante la guerra civil española. Sin embargo, uno no podía evitar darse cuenta al mirar el mapa de Europa que geográficamente hablando Portugal no tenía derecho a existir; tan solo tenía una justificación moral y política para su independencia en el hecho de sus 800 años de existencia"
  176. Payne, Stanley G. FRANCO Y HITLER: ESPAÑA, ALEMANIA, LA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL Y EL HOLOCAUSTO (en castellà). La Esfera de los libros, 2008. ISBN 9788497347099. 
  177. PÉREZ VIGO, Alexandre. O estereotipo antigalego na literatura española moderna: xénese, desenvolvemento e consolidación. 2020.
  178. Herrero García, Miguel. Ideas de los españoles del siglo XVII (en castellà). 2a edició. Gredos, 1966. ISBN 978-84-15245-87-2. 
  179. El tipo del gallego ha sido uno de los tópicos satíricos de la literatura española más llevados y abusivamente traídos. Tal posición antigallega tenía un fundamento en la realidad histórica. La servidumbre toda de Madrid se alimentaba de Galicia.
  180. VICENTE FERNÁNDEZ, Francisco J. En el centenario de" O divino sainete" de Manuel Curros Enríquez. Estudios románicos, Vol. 5, 1987-88-89, 1987.
  181. NÚNEZ SEIXAS, Xosé M., et al. Comunismo, fascismo y galleguismo imperial: la deriva particular de Santiago Montero Díaz. Comunismo, fascismo y galleguismo imperial: la deriva particular de Santiago Montero Díaz, 2011, 169-196.
  182. SEIXAS, Xosé M. Núñez. El fascismo en Galicia. El caso de Ourense (1931-1936). Historia y fuente oral, 1993, 143-174.
  183. Callón, Carlos. O libro negro da lingua galega (en gallec). Edicións Xerais, 2022. ISBN 978-8411101196. 
  184. Cándano, Xuan. No hay país: Crónica (política) y sentimental de Asturias (1975-2022) (en castellà). Hoja de Lata editorial, 2022. ISBN 9788418918483. 
  185. «Asturianistas piden la oficialidad del asturiano ante "el veto" a su uso en la Junta» (en castellà). Europa Press, 25-02-2016.
  186. «PP y Ciudadanos insisten en el veto a la oficialidad» (en castellà). La Voz de Asturias, 28-10-2021.
  187. «La Academia de la Llingua rechaza cualquier intento de "censura y prohibición" de la cultura en asturiano» (en castellà). Europa Press, 28-06-2023.
  188. ««Vetar el asturiano es como prohibir las canciones de chigre», critica un grupo de artistas» (en castellà). El Comercio, 28-06-2023.
  189. 189,0 189,1 «Lengua aragonesa. Historia y situación actual» (en castellà). UOC, 2012.
  190. «El aragonés, en máximo nivel de alerta en el mapa de lenguas en peligro de extinción» (en castellà). Heraldo de Aragón, 11-05-2018.
  191. «Estado de salud de la lengua aragonesa» (en castellà). RTVE, 14-04-2019.
  192. «El aragonés: charremos sin pampurrias» (en castellà). Hoy Aragón, 23-08-2021.
  193. «Las Cortes de Aragón aprueban llamar ‘lapao’ al catalán y ‘lapapyp’ al aragonés» (en castellà). El País, 02-05-2013.
  194. «El 'lapao' y el 'lapapyp', las nuevas lenguas oficiales de Aragón» (en castellà). Antena 3, 09-05-2013.
  195. «Aragón excluye al catalán de sus lenguas oficiales, ahora se llama Lapao» (en castellà). RTVE, 09-05-2013.
  196. «Poniendo las bases para la desaparición del aragonés. La nueva regulación de las lenguas propias de Aragón» (en castellà). Universitat de Barcelona.
  197. Rodríguez Bernaveu, Emili. Alacant contra València. Universitat de València, 2006. ISBN 9788437061023. 
  198. Mezquida, Amadeu. El valencianisme enfront d’Espanya (en valencià). Fundació Nexe, 2015. ISBN 978-84-943249-6-3. 
  199. FUSTER, Joan. Nosaltres, els valencians. Edicions 62, 1977.
  200. Solivellas, Ivan «Diferencialisme lingüístic a les Illes Balears: actors, discurs i evolució». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31, 2021, p. 191-206.
  201. Tort i Bardolet, Josep. «LLEIDA I LA MALEDICCIÓ BIDIMENSIONAL». Urtx: revista cultural de l'Urgell, 2021.
  202. Casals Bergés, Quintí. Catalunya dins l'Espanya centralista (1624-2019). Edicions de la Universitat de Lleida, 2019. ISBN 978-8491441526. 
  203. Viadel, Francesc. Catalanofòbia: El mal invisible d’Espanya. BonPort Edicions, 2015. ISBN 9788494165184. 
  204. «Història de l'anticatalanisme». CCMA, 24-01-2016.
  205. Flor, Vicent. Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. 2a. Afers, 2022. ISBN 978-84-18618-29-1. 
  206. MOLINERO, Carme. Les Actituds polítiques a Catalunya durant el primer franquisme. Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, 2001, 97-106.
  207. PICH I MITJANA, Josep; CONTRERAS RUIZ, José; PASTRANA PIÑERO, Juan. A sangre y fuego. Antonio Royo Villanova, maestro de administrativistas y de anticatalanistas. Historia Contemporánea 51: 609-640. 2015. ISSN: 1130-2402. DOI: 10.1387/hc.14728
  208. 208,0 208,1 Arredondo Sirodey, María Soledad. Literatura y propaganda en tiempo de Quevedo: guerras y plumas contra Francia, Cataluña y Portugal (en castellà). 1a edició. Iberoamericana Editorial Vervuert, 2011, p. 380. ISBN 978-8484895497. 
  209. 209,0 209,1 Ferrer i Gironès, Francesc. Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Ed. 62, 2000. 
  210. 210,0 210,1 Simon, Antoni «Els orígens històrics de l’anticatalanisme». L'Espill, nº 24, 2004 i 2007.
  211. Resina, Joan Ramon. The Ghost in the Constitution: Historical Memory and Denial in Spanish Society (en anglès). Volum 15 de Contemporary Hispanic and Lusophone cultures, 2017. Oxford University Press, 2017. ISBN 9781786940223. 
  212. Machado, Antonio. Hora de España. 06.06.1937.
  213. PICH I MITJANA, Josep; CONTRERAS RUIZ, José; PASTRANA PIÑERO, Juan. A sangre y fuego. Antonio Royo Villanova, maestro de administrativistas y de anticatalanistas. Historia contemporánea 51 : 609-640 (2015)
  214. Medina, Jaume. L'anticatalanisme del diari ABC (1916-1936). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 978-8478266067. 
  215. 215,0 215,1 215,2 Palou Mas, Josep. “El País”, la quinta columna. L’anticatalanisme d’esquerres. DOCUMENTA BALEAR, 1999. ISBN 9788489067578. 
  216. Cassà, Rosa Maria; Huguet, Josep. Cornuts i pagar el beure: el discurs anticatalà a la premsa espanyola. Colunma, 2000. ISBN 978-8483008379. 
  217. ROVIRA, Jordi. Missatges perillosos. Capçalera, 2018, 177: 40-47.
  218. 218,0 218,1 PALMER, Aina Monferrer; CALDUCH, Teresa Bellido. Anàlisi dels discursos periodístics en premsa espanyola al voltant dels fets relacionats amb el procés/An analysis of the Spanish press’s discourse on issues connected with the procés. Cultura, Lenguaje y Representación, 2018, 20: 95-111.
  219. Viadel, Francesc. Catalanofòbia: El mal invisible d’Espanya. Bon Port. ISBN 978-8494165184. 
  220. Marfull i Pujadas, Andreu. CATALANOFÒBIA: UNA QUESTIÓ D ESTAT. Llibres de l'Index. ISBN 9788494812026. 
  221. VIADEL GIRBÉS, Francesc. Premsa, poder i anticatalanisme: la vigència de La Provincias. 2010.
  222. Rodríguez Illana, Manuel «EL FIEL SUR, AZOTE DE SEPARATISTAS: VECTORES CATALANÓFOBOS DEL PESOÍSMO EN ANDALUCÍA». Contenidos, medios e imágenes en la comunicación política. N.º 6 de la colección Estudios de Comunicación GICID, 2022, pàg. 377-395.
  223. Ledesma Ramos, Ramiro. «Después de las elecciones ¡Alerta a las Constituyentes!» (en castellà). La Conquista del Estado, 04-07-1931.
  224. Pujol, Juan La Voz de España, 12-1936.
  225. Nuestra cruzada es la salvación. Pero esa salvación ha llegado tarde para Cataluña. El pueblo catalán, salvo aquellas excepciones que por raras merecen el título de heroicas, ha llegado a un extremo de abyección incomparable con nuestra orgullosa dignidad nacional. De Cataluña queremos la tierra; la tierra generosa que no cometió pecado. Y la tendremos por el derecho supremo de conquista. Pero la tierra, la tierra nada más.
  226. 226,0 226,1 Polo, Xavier. Todos los catalanes son una m. Proa, 2009. ISBN 9788484375739. 
  227. Gilmour, David. The Transformation of Spain: From Franco to the Constitutional Monarchy (en anglès). Quartet Books, 1985. ISBN 9780704324619. 
  228. Rossinyol, Jaume. Le problème national catalan (en francès). Walter de Gruyter GmbH & Co KG, 2019, p. 710. ISBN 9783110821109. 
  229. Solé i Sabaté, Josep Maria. Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. 4. Generalitat de Catalunya. Original de la Universitat de Califòrnia, 2003, p. 303. ISBN 9788439361145. 
  230. Roglan, Joaquim. 14 d'abril: la Catalunya republicana (1931-1939). Cossetània edicions, 2006. ISBN 9788497912037. 
  231. Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar. ¿El problema de Cataluña? Resolución facilísima: ¡Se exterminan a todos los catalanes!
  232. 232,0 232,1 Bosch Cuenca, Pere. «L'amenaça permanent dels boicots». El Punt-Avui, 22-12-2014.
  233. La Correspondencia militar. «De política. El españolismo y el catalanismo». 4/12/1905, n.º 8.508. Pàg. 3
  234. Marimon, Sílvia «El primer intent d'estructura d'estat». Diari Ara, 18-12-2013
  235. GIOVANNI C. CATTINI. JOAQUIM DE CAMPS I ARBOIX. Un intel·lectual en temps convulsos. Fundació Josep Irla. Barcelona. 2015., p.27
  236. SMITH, Angel. La Agonía del liberalismo español. La Lliga Regionalista, la derecha catalana y el nacimiento de la dictadura de Primo de Rivera (1916-1923), 2014, 141-170
  237. Casals, Xavier. «Un segle de llaços, ultres i 'indepes' (1919-2019)». El Periódico, 14-07-2019.
  238. CASASSAS YMBERT, Jordi. El catalanismo durante la Segunda República (1931-1939). Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, 2017, 51: 119-133
  239. Fernández, David. «Ai las». La Directa, 30-01-2020.
  240. Juliana, Enric. España en el diván. RBA Libros, 2014. ISBN 9788490562277
  241. Klaus-Jürgen Nagel, amb una aportació de Marició Janué i Miret . Catalunya explicada als alemanys. Les claus per entendre una nació sense estat de l'Europa actual. Cossetània Edicions, 2007 . ISBN 9788497912945
  242. GINEBRA, Jordi. La lengua catalana en el siglo XVIII.¿ Una lengua doméstica?. Dieciocho: Hispanic enlightenment, 2012, 35.1: 105-117.
  243. 243,0 243,1 Merle, René. Visions de “l’idiome natal” à travers l’enquête impériale sur les patois 1807-1812 (en francès). Perpinyà: Editorial Trabucaire, 05-01-2010, p. 223. ISBN 978-2849741078. 
  244. Bernat, Francesc; Galindo, Mireia; De Rosselló, Carles «Des de quan som bilingües els catalans?». Apunts de sociolingüística i política lingüística. Universitat de Barcelona, març 2019.
  245. Sanz, Luis Ángel «Wert: 'Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes'» (en castellà). El Mundo, 10-10-2012.
  246. Spearing Ortiz, A. I. «Goodbye Spain, Hello Europe?» (en anglès). The New Federalist, 23-04-2013. [Consulta: 26 gener 2014].
  247. 247,0 247,1 247,2 DE LAGUNA, Juan Hernández Bravo. El nacionalismo y el regionalismo canarios en torno al siglo XX. Cuadernos del Ateneo, 2004, 18: 13-24.
  248. Claret Miranda, Jaume. «La Repressió franquista a la universitat espanyola». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 2007, Vol. 17, p. 249-258, {{format ref}} https://raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/view/148950.
  249. HAYEK, Domingo Gari-Montllor. Aproximación a la historia del nacionalismo canario. In: IXColoquio de Historia Canario-Americana. 1992.
  250. 250,0 250,1 250,2 Utrera, Federico. Canarias, secreto de estado: episodios inéditos de la transición política y militar en las islas (en castellà). Hijos de Muley-Rubio, 1996. ISBN 9788460546733. 
  251. 251,0 251,1 RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luis. El Ministerio de Asuntos Exteriores español ante la internacionalización de la" descolonización de Canarias" por el MPAIAC. 2023.
  252. Hemos dicho y mantenemos que no existe en los territorios bajo nuestra jurisdicción ningún asumto, ningún problema, aparte de los de la justicia y el honor, que no puedan resolverse por negociaciones bilaterales con los países que estiman tener derecho a una reclamación.
  253. Llorens, Carles «Objectiu:matar Cubillo». Sàpiensa, 240, Març 2022, pàg. 50 [Consulta: 5 març 2022].
  254. «Detingut un jove independentista canari per escriure al seu Facebook: Los Borbones a los tiburones». Directe.cat, 19-04-2018.
  255. 255,0 255,1 255,2 . 
  256. [enllaç sense format] http://www.elmundo.es/pais-vasco/2013/12/02/529be31661fd3d6d748b4581.html
  257. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2021-03-01. [Consulta: 10 juny 2023].
  258. [enllaç sense format] http://www.europapress.es/euskadi/noticia-pse-afirma-existido-existe-ningun-conflicto-vasco-pendiente-superar-20160328122258.html
  259. [enllaç sense format] https://politica.elpais.com/politica/2015/03/11/actualidad/1426103143_149437.html
  260. [enllaç sense format] http://www.elcorreo.com/bizkaia/politica/201603/28/podemos-euskadi-defiende-conflicto-20160328123217.html
  261. [enllaç sense format] https://www.diagonalperiodico.net/libertades/22512-relato-oficial-del-conflicto-vasco-excluye-otras-victimas.html
  262. [enllaç sense format] https://www.elmundo.es/pais-vasco/2013/12/02/529be31661fd3d6d748b4581.html
  263. [enllaç sense format] http://www.bbc.com/news/world-europe-11183574
  264. [enllaç sense format] https://www.usip.org/publications/2015/12/basque-conflict-and-eta-difficulties-ending
  265. [enllaç sense format] https://theconflictwatch.wordpress.com/europe/basque-conflict/
  266. [enllaç sense format] http://www.euskonews.com/0551zbk/gaia55104fr.html
  267. [enllaç sense format] https://elpais.com/diario/2002/05/05/espana/1020549608_850215.html
  268. [enllaç sense format] https://elpais.com/diario/2008/01/16/espana/1200438022_850215.html
  269. [enllaç sense format] http://elcorreoweb.es/historico/el-gobierno-arremete-contra-la-camara-vasca-por-acusarle-de-tolerar-la-tortura-GEEC136707
  270. [enllaç sense format] http://observatorioterrorismo.com/historia/mitos-que-matan-la-narrativa-del-conflicto-vasco/
  271. [enllaç sense format] http://news.bbc.co.uk/2/hi/programmes/from_our_own_correspondent/545414.stm
  272. . 
  273. 273,0 273,1 . 
  274. . 
  275. . 
  276. . 
  277. . 
  278. . 
  279. . 
  280. Marcet i Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960. 
  281. La presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid
  282. «El cop d’estat empresarial a Catalunya». La Directa, 2017.
  283. «Una frase polémica en busca de autor» (en castellà). Público, 01-02-2008.
  284. «Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", pero luego rectifica» (en castellà). El País, 12-09-2005.
  285. Fontana, Josep. Pierre Villar. La fi de l'antic règim i la industrialització. Vol. V Història de Catalunya.. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 453. ISBN 9788429744408. 
  286. Jon Juaristi trata o asunto en ensaios como El bucle melancólico e El bosque originario
  287. La Fiesta de la Raza artículo firmado Por los emigrantes, aparecido en El Carbayón, Oviedo, 14 de outubro de 1921.
  288. Hemos tenido la fortuna de nacer en España. Bajo su riente cielo se meció nuestra cuna; en lengua española nos arrulló nuestra madre, y elevamos a Dios las primeras que brotaron de nuestros labios infantiles; por la gloria del suelo bendito en que hemos nacido, por la independencia de la Patria, fueron nuestros abuelos y nuestros padres el asombro del mundo, luchando heroicamente siglos y siglos en la tierra y en los mares, de Norte a Sur, y de Oriente a Occidente.
  289. 289,00 289,01 289,02 289,03 289,04 289,05 289,06 289,07 289,08 289,09 Henry Kamen (trad. de l'anglè per l'Alejandra Devoto), [« Imagining Spain. Historical Myth and National Identity »], Barcelone, Booket, coll. « Historia », 2021, 516 p. (ISBN 9-788467-063844).
  290. 290,0 290,1 290,2 290,3 290,4 290,5 290,6 Xosé M. Núñez Seixas,, Barcelone, Crítica, 2018 (ISBN 978-84-9199-027-7).
  291. David Parra Monserrat,, dans Ismael Saz, Ferran Achilés (éditeurs),, Valence, Publicacions de la Universitat de València, 2012 (ISBN 978-84-370-8829-7),
  292. José Luis De la Granja Sainz, Justo Beramendi, i Pere Anguera, La España de los nacionalismos y las autonomías. Madrid, Síntesis, 2001 (ISBN 84-7738-918-7).
  293. Azurmendi, J. 2014, "Menendez Pelayo"
  294. García Fitz, F. 2009, 144-146. or.
  295. Xosé M. Núñez Seixas, Suspiros de España: El nacionalismo español 1808-2018, Barcelona, Crítica, 2018 (ISBN 978-84-9199-027-7).
  296. Álvarez Junco, José. Mater dolorosala idea de España en el siglo XIX (en castellà). ISBN 84-306-0441-3. 
  297. El primer historiador espanyol que va considerar la guerra de la "independència" com un episodi dels conflictes revolucionaris entre el liberalisme i l'Antic Règim en decadència és Miguel Artola Gallego a Los orígenes de la España contemporánea.(Madrid, 1959) - Josep R. Segarra Estarelles, La nación rescatada. Historiografía y narrativa nacional en la obra de Miguel Artola, a Ismael Saz, Ferran Achilés (editors), La nación de los españoles. Discursos y prácticas del nacionalismo español en la época contemporránea, València, Publicacions de la Universitat de València, 2012 (ISBN 978-84-370-8829-7), p. 101-145.
  298. 298,0 298,1 Juan Pablo Fusi,, Madrid, Temas de Hoy, coll. « Historia », 2000, 309 p. (ISBN 84-7880-834-5)
  299. Paul Preston (trad. de l'anglais par Jordi Ainaud), Un Pueblo traicionado: España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia, política y división social, Debate, 2019
  300. Roig, Pep Antoni. «Una vacuna contra el desànim». El Nacional. [Consulta: 4 gener 2023].
  301. RIBBANS, Geoffrey W. Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall y escritos complementarios. Barcelona, Edimar SA, 1951. 226+(2) pàgs.+ 2 retrats. Estudis Romànics, 1957, 4: 336-338.
  302. … allí verán que las Cortes de la Confederación catalano-aragonesa jamás tuvieron por lengua oficial el catalán; que los reyes de Aragón, aun los de dinastía catalana, empleaban el catalán solo en Cataluña, y usaban el español no solo en las Cortes de Aragón, sino que las relaciones exteriores, lo mismo con Castilla ó Navarra que con los reyes infieles de Granada, de África ó de Asia, pues aun en los días de más importancia de Cataluña el español se imponía como lengua del reino aragonés y el catalán se reservaba para los asuntos peculiares del condado catalán...
  303. 303,0 303,1 303,2 Rovira i Virgili, Antoni. Resum d'història del catalanisme. Barcelona: Ed. Barcino, 1936, p. 166. 
  304. 304,0 304,1 Mayans Balcells, Pere. CRÒNIQUES NEGRES DEL CATALÀ A L'ESCOLA. Edicions del 1979, p. 230. ISBN 978-84-947201-4-7. 
  305. 305,0 305,1 Benet, Josep. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-620-8. 
  306. 306,0 306,1 Lluís, García Sevilla. Recopilació d'accions genocides contra la nació catalana. Base, p. 300. ISBN 9788418434983. 
  307. 307,0 307,1 Bea Seguí, Ignaci. En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana. Cossetània, p. 216. ISBN 9788490341339. 
  308. 308,0 308,1 Preston, Paul. L'Holocaust espanyol. Base, 2011. ISBN 978-84-15267-23-2. 
  309. Proceso estudiado desde fechas tan tempranas como 1931 -PUGÉS, MANUEL. Cómo triunfó el proteccionismo en España. (La formación de la política arancelaria española). Prólogo del Profesor D. Pedro Gual Villalbí. Barcelona, Editorial Juventud- hasta la actualidad -Antonio Tena Junguito (2001)¿Por qué fue España un país con alta protección industrial? Evidencias desde la protección efectiva 1870-1930 Documento de trabajo de la Universidad Carlos III de Madrid-
  310. Juan Velarde Fortes O español como base do desenvolvemento, no II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, Valladolid, outubro de 2001
    « En España, precisamente, desde o arancel dos moderados de 1847, acentuado coa mensaxe proteccionista de Cánovas do Castelo maximizado polo arancel de guerra de 1891, e continuado, de modo cada vez máis forte, ata 1957, existiu unha clarísima mentalidade autárquica. »
    [1]
  311. Juan Hernández Andreu y Nelson Álvarez Vázquez (2005) Librecambismo y proteccionismo en España (siglos XVIII y XIX) Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia ISBN 84-362-5034-6 Francisco J. Constenla Acasuso (1982) La evolución del proteccionismo en España y el Arancel Cambó de 1922, Santiago de Compostela: F.J. Constenla ISBN 84-300-6438-9
  312. Carlos Dardé Giro proteccionista de los conservadores Arxivat 10 de decembro de 2008 a Wayback Machine., en artehistoria
  313. Josep Fontana, ed. (1986) España bajo el franquismo, Barcelona: Crítica ISBN 84-7423-284-8. Particularmente, para temas económicos, las pgs. 170-215, secciones Estancamiento industrial e intervencionismo económico durante el primer franquismo (José Luis García Delgado), El mercad negro de productos agrarios en la posguerra (Carlos Bariela) y Realidad y propaganda de la planificación indicativa en España (Fabián Estapé y Mercè Amado)
  314. Conversi, Daniele «Nación, Estado y cultura: por una historia política y social de homogeneización cultural». Historia contemporanea. UPV/EHU - Ikerbasque Foundation, 45, pàg. 443. ISSN: 1130-2402 [Consulta: 7 juny 2012].
  315. 315,0 315,1 Monreal, Gregorio; Roldán, Jimeno. Conquista e incorporación del reino de Navarra a Castilla (en castellà), 2012, p. 47-52. ISBN 978-84-7681-736-0. 
  316. Nieto Soria, José Manuel «Conceptos de España en tiempos de los Reyes Católicos». Norba, Revista de Historia, 19, 2006, pàg. 117-118. ISSN: 0213-375X.
  317. Álvarez Junco, José «La invención de la Guerra de la Independencia» (en castellà). STUDIA HISTORICA-HISTORIA CONTEMPORÁNEA. Universidad de Salamanca, 1994, pàg. 75-99.
  318. 318,0 318,1 Martínez de Muniáin, Emilio V. 1993, 94-105. or.
  319. 319,0 319,1 319,2 319,3 Madariaga Orbea (koord.), Juan; Adot, Álvaro. El euskera en las altas instituciones del gobierno a través de la historia / Euskal gobernuko goi erakundeetan historian zehar (Jornadas Internacionales - Nazioarteko Jardunaldiak) (en castellà). Pamiela, 2014, p. 79-81. ISBN 978-84-7681-867-1. 
  320. Watson, C. 27. or.
  321. 321,0 321,1 Cowans, Jon (2003), L'Espanya moderna primerenca: una història documental, University of Pennsylvania Press, pàg. pp ٫ 20-24
  322. Phillips Jr, William D.; Phillips, Carla Rahn (2010), A Concise History of Spain, Nova York: Cambridge University Press, pàg. 115
  323. Peters, FE (2005), «Capítol cinc», The Monotheists: Jews, Christians, and Muslims in Conflict and Competition, Volum I: The Peoples of God, Nova Jersey : Princeton University Press, pàg. pp ٫ 182-183
  324. jesuslerma. «La Gran Batuda, l'intent d'extermini del poble gitano», 30-07-2016. [Consulta: 29 juliol 2019].
  325. «De la Gran Batuda a la gran diàspora dels gitanos catalans». VilaWeb. Martí Crespo, 31-07-2020. [Consulta: 3 agost 2020].
  326. Arredondo, Maria Soledad. «Armas de papel. Quevedo y sus contemporáneos ante la guerra de Cataluña» (en castellà). La Perinola : revista de investigación quevediana. Núm. 2, 1998.
  327. 327,0 327,1 Álvarez Junco, José. Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX. Madrid: Taurus, 2001. 
  328. Borja de Riquer. 2001, 307. or.
  329. Moreno, Luis. Ethnoterritorial Concurrence and Imperfect Federalism in Spain. Madrid: Instituto de Estudios Sociales Avanzados (CSIC), 2010, p. 5. [Enllaç no actiu]
  330. Rivero Rodríguez, 2012a, p. 49.
  331. 331,0 331,1 331,2 Watson, Cameron. 2003, 112-114, 156-168. or.
  332. Watson, Cameron. 2003, 107. or.
  333. Kurlansky, Mark. 2000, 172-176. or.
  334. 334,0 334,1 334,2 SÁNCHEZ-MEJÍA, MARÍA LUISA «Barbarie y civilización en el discurso nacionalista de la guerra de África (1859-60)». Revista de estudios políticos. Núm. 162 (2013): octubre-diciembre, 2013.
  335. Achilés Cardona, Ferrán. INVENTAR LA NACIÓ. Cultura i discursos nacionals a l'Espanya conremporània. Catarroja: Afers, 2017. ISBN 978-84 -16260-32-4. 
  336. Álvarez Junco, José «El nacionalismo español como mito movilizador. cuatro guerras». Cultura y movilización en la España contemporánea / coord. por Manuel Pérez Ledesma, Rafael Cruz Martínez, ISBN 84-206-2882-4, 1997, pàg. 35-67.
  337. Castelar, Emilio. Crónica de la Guerra de África (en castellà). Madrid: Impremta V. Matute, 1859. 
  338. Azurmendi, Joxe. 2014, "16. GIMÉNEZ CABALLERO: 'GENIO DE ESPAÑA'"
  339. Preston, Paul. 2012, 44-50. or.
  340. Preston, Paul. 2012, 62-65. or.
  341. Frankismoaren finkapena eta Krisialdia. 2012ko apirilaren 20a. http://frankismoaazkenaldia.wordpress.com (anglès)
  342. García Nieto, M.C.; Donézar, J.M.. (1974). Bases documentales de la España Contemporánea. Madril: Guadiana, 169-172 or..
  343. BAÑUELOS, Misael. Problemas de mi tiempo y de mi patria. v.6: los grandes errores nacionales de los españoles. Valladolid: Santarén. 1938.
  344. Si los españoles, por donde fueron en la época de las conquistas hubieran mantenido limpia su sangre y no se hubieran cruzado con los indígenas, es casi seguro que hoy todavía tendría España todo su imperio colonial acrecido considerablemente, porque los españoles puros, dondequiera que estén son españoles, pero el bastardo, mestizo o mulato, ya no es español, aunque viva en España.
  345. 345,0 345,1 Lissorgues, Yvan, “España ante la guerra colonial de 1895 a 1898: Leopoldo Alas (Clarín), periodista, y el problema cubano”, en Hommage à Juan Marinello et Nöel Salomon: Cuba, les étapes d’una libération. Actes du Colloque Internacional des 22-24 novembre 1978, Toulouse, Université de Toulouse, 1979
  346. SANTOS, Francesc Rodríguez. Retrospectiva del Canet de 1921. Lluita obrera, catalanisme i guerra del Rif. Sot de l'Aubó, El, 2021, 78: 25-29.
  347. DÍEZ, Xavier. Catalanisme i espanyolisme: un xoc de cultures polítiques. Eines per a l'esquerra nacional, 2010, 169-183.
  348. El espíritu regional parece despertar en Castilla: la que da sus hijos, paga con prodigalidad sus impuestos, riega los surcos con el sudor suyo, para que a sus productos, como si fueran obtenidos por siervos de la gleba, se les someta a una injusta tasa y con esta medida se llenen arcas de avaros, reminiscencia de raza judaica.
  349. «El lerrouxisme a la Catalunya d’inicis del segle XX- Sapiens.cat». [Consulta: 28 novembre 2020].
  350. SIRVENT, Pere Gabriel. Catalanisme Federal al segle XIX: nacionalisme i independentisme. Ordit, L': l'anuari del CREM, 2020, 8: 14-26.
  351. I FERNÁNDEZ, Ramon Grau. Barcelona, eina o monstre. Algunes divagacions del segle XX. L'Avenç: Revista de història i cultura, 2002, 272: 24-31
  352. Bernat i Baltrons, Francesc; De Rosselló Peralta, Carles; Galindo Solé, Mireia. El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització. Onada Edicions, 2022, p. 264. ISBN 978-84-18634-35-2. 
  353. SERRANO, Ivan. Sorolls i silencis. El debat públic a Catalunya. L'Espill, nº 46. 2014.
  354. DELGADO, Manuel. Racisme cultural i dret a la identitat a catalunya. Revista Nous Horitzons, 1996, num. 142, p. 30-36, 1996.
  355. DÍEZ, Xavier. Catalanisme i espanyolisme: un xoc de cultures polítiques. Eines per a l'esquerra nacional, 2010, 169-183.
  356. MARFANY, Joan Lluís. Catalanistes i lerrouxistes. Recerques: història, economia, cultura, 1994, 41-60.
  357. Albesa, Ivan. «Tres aportacions d'Andreu Nin a la cultura catalana: periodisme, crítica literària i assaig». Universitat de les Illes Balears, 2016.
  358. Lerroux fue enviado a Barcelona por el gobierno central para oponerse por la creación de un movimiento republicano popular al movimiento catalanista que comenzaba a inquietar seriamente a los políticos madrileños.
  359. 359,0 359,1 VIDAL, Cesar. Franco’s Spain: Willing, Unwanted Ally of Nazi Germany. The Plunder of Jewish Property during the Holocaust: Confronting European History, 2001, 258-268. ISBN 978-0-333-98528-1
  360. 360,0 360,1 360,2 THOMÀS, Joan Maria. La Alemania nazi y el fascismo español durante la Guerra Civil. Cuadernos de Historia de España, 2020, 87: 37-54.
  361. 361,0 361,1 Bowen, Wayne H. Spaniards and Nazi Germany: Collaboration in the New Order (en anglès). University of Missouri Press, 2000. ISBN 9780826262820. 
  362. González, Damián A.; Hortiz Heras, Manuel; Pérez Garzón, Juan Sinisio. La Historia, lost in translation?: Actas del XIII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea (en castellà). Ediciones de la Universidad de Castilla La Mancha. ISBN 9788490442654. 
  363. ...la situación del nacionalismo español en las últimas décadas del siglo XIX se resumía de manera sencilla: había fracasado en ambos terrenos. En el de la reforma política interna, la revolución liberal estaba congelada; en el ámbito exterior, el imperio colonial se había perdido o se hallaba en trance de perderse...
  364. Por donde quiera que hoy se mire, sobran razones para envidiar a la raza germánica y para que doble humillada la cabeza toda la gente latina. Inferior ya anteriormente en la organización social y en las ciencias, eran los últimos baluartes de su grandeza la Roma pontifical y el ejército francés, y las catástrofes simultáneas que hemos presenciado, ponen el sello a una decadencia quizá de todas suertes inevitable.
  365. ...El avance, el progreso material, en abierta desproporción con el moral, con el espiritual, es factor de desmoronamiento y decadencia. Ni somos tan buenos ni tan nobles ni tan leales como nuestros mayores... Estamos más agarrotados, más sujetos a la vida muelle y regalada... ¿Consecuencias? La degeneración de la especie y de la raza y la desconfianza y el rencor entre unos y otros. Por este camino vamos directamente al más sombrío abismo...
  366. Vosaltres, homes superiors, heu d’aprendre això de mi: al mercat ningú no hi creu en els homes superiors. I si voleu parlar allà, bé, però la plebs dirà parpellejant: “tots som iguals”... Davant Déu! Però ara, aquest Déu és mort.... Ara, nosaltres volem que visqui el superhome... Avui, en efecte, les gents petites s’han convertit en senyors: totes prediquen la resignació i la moderació, i la cordura, i la laboriositat, i els miracles, i el llarg etcètera de les petites virtuts. El que és d’espècia femenina, el que procedeix d’espècie servil i, especialment, la barreja plebea. Això és el que vol fer-se l’amo de tot el destí de l’home...
  367. Creemos que no hay más que dos razas de hombres; la de los hombres que conocen su oficio, raza superior que encuentra en el trabajo su placer y vive segura de si misma y del provenir, en un presente que mejora de día en día, y la raza de los hombres desconocedores de su oficio, raza deleznable que se arrastra penosamente por la vida, condenada a subsistir en fuerza de engaños o merced a la piedad de los demás... Pues bien, en nuestra España desventurada, por una lamentable derogación de las leyes dinámicas, por una inversión de las tablas de valores sociales, ha prevalecido, erigiéndose en directora y dominadora, la raza de los inútiles, de los ociosos, de los hombres de engaño y de discurso, sobre la de los hombres de acción, de pensamiento y de trabajo, que era precisamente la única digna de conservar la vida nacional y perpetuarla».
  368. Saba, Mariano (2019). “Clarín” cosmopolita frente a la literatura americana: erudición, nacionalismo y tensiones críticas en la defensa del canon español, en Dicenda. Estudios de Lengua y Literatura Españolas, 37, 343-362.
  369. 369,0 369,1 Marcilhacy, David (2014). «La Hispanidad bajo el franquismo. El americanismo al servicio de un proyecto nacionalista». En: Stéphane Michonneau y Xosé M. Núñez-Seixas (Eds.). Imaginarios y representaciones de España durante el franquismo (Casa de Velázquez): 73-102. ISBN 978-84-15636-65-6. ISSN 1132-7340.
  370. 370,0 370,1 González Cuevas, Pedro Carlos (2003). Maeztu: biografía de un nacionalista español. Madrid: Marcial Pons Historia. ISBN 84-95379-65-1.
  371. 371,0 371,1 Arenal, Celestino del (2011). Política exterior de España y relaciones con América Latina: iberoamericanidad, europeización y atlantismo en la política exterior española. Madrid y Tres Cantos: Fundación Carolina y Siglo XXI de España Editores. ISBN 978-84-323-1486-5
  372. González Calleja, Eduardo; Limón Nevado, Fredes. La Hispanidad como instrumento de combateraza e imperio en la guerra franquista durante la guerra civil española (en castellà). CSIC. ISBN 84-00-06849-1. 
  373. 373,0 373,1 BAISOTTI, Pablo. Arma" nacional", arma patria. La Hispanidad franquista (1936-1943). Bulletin for Spanish and Portuguese Historical Studies, 2016, 41.1: 3
  374. Vallejo Nagera, Antonio. Eugenesia de la hispanidad y regeneración de la raza. Editorial Española, S.A., 1937. 
  375. Rojas, Ricardo (1916). La argentinidad (1ª edición). Buenos Aires: Librería La Facultad de Juan Roldán.
  376. De Unamuno, Miguel (1997). Oiumette, Víctor, ed. De patriotismo espiritual. Artículos en "La Nación" de Buenos Aires (1901-1914) (1ª edición). Salamanca: Universidad de Salamanca. p. 24. ISBN 847481880X
  377. Rabaté, Jean-Claude (2005). «Miguel de Unamuno frente a las conmemoraciones del 12 de octubre». En Chaguaceda Toledano, Ana, ed. Miguel de Unamuno. Estudios sobre su obra II. Salamanca: Universidad de Salamanca. p. 247. ISBN 8478006834.
  378. Ramón Solans, Francisco Javier (2014). «La Virgen del Pilar dice...»: usos políticos y nacionales de un culto mariano en la España contemporánea. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza. ISBN 978-84-16028-43-6
  379. Núñez Seixas, Xosé M. (2013). «Notas sobre Los españoles en Rosario (1934): Una vindicación republicana de la inmigración española en la Argentina». Revista de Indias (Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas) 73 (259): 857-874. ISSN 0034-8341
  380. LIDA, Miranda. De Manuel Gálvez a Jacques Maritain. Hispanofilia y francofilia en el catolicismo argentino de la primera mitad del siglo XX. Itinerantes: Revista de Historia y Religión, 2017, 7: 61-81.
  381. LOJO, María Rosa. La Argentina y su criptoidentidad gallega. Olivar, 2016, 17.25: 2-2.
  382. Gálvez, Manuel. El Solar de la raza (en castellà). 2a edició. Sociedad Cooperativa "Nosotros", 1913. 
  383. JITRIK, Noé. Lectura de Vasconcelos. Nuevo Texto Crítico, 1988, 1.2: 261-286.
  384. Hay que desinfectar el solar patrio. Y he aquí la obra -pesadumbre y gloria- encomendada por azares del destino a la justicia militar... Esta inmensa hoguera en que se está eliminando tanta escoria... Hay que resucitar la Inquisición,... de españolísima originalidad... [Se precisa] una nueva edificación jurídica en el solar de la raza... despojada de todo sentimiento de piedad personal... Los enemigos son facciones de reos del delito de Rebelión Militar, facciones de rebeldes ante la Patria...
  385. Antisemitism: a historical encyclopedia of prejudice and persecution, Volym 1 AvRichard S. Levy -
  386. RAGUER, Hilari. La política anticatalanista de la dictadura de Primo de Rivera segons una correspondencia íntima. Analecta Sacra Tarraconensia, 2011, 84: 735-838.
  387. 387,0 387,1 387,2 387,3 Quiroga, Alejandro. Making Spaniards. Primo de Rivera and the Nationalization of the Masses, 1923-30 (en anglès). AIAA, 2007. ISBN 978-0230019683. 
  388. BEN-AMI, Shlomo. Hacia una comprensión de la Dictadura de Primo de Rivera. Revista de derecho político, 1980, 6: 107-132.
  389. López Martín (1994), p. 56, nota 69.
  390. Ferrer i Gironés (1987), p. 7.
  391. Gentlemen, have you ever considered that over the next ten years approximately one million Spaniards will complete military service? Just imagine … One million Spaniards! Imagine that those men when they leave the barracks for the last time take away embedded in their brains the idea of the fatherland. [Because] the fatherland is a common good that has been willed to us and we must transmit it entirely to our successors.
  392. L'expressió prové del debat de l'Estatut d'Autonomia de Núria a les Corts (13 de maig de 1932), en el que varen intervidre l'Azaña i l'Ortega:
    « El problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar... un problema perpetuo... un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista... las naciones aquejadas por este mal son en Europa hoy aproximadamente todas, todas menos Francia [por]... su extraño centralismo. »
    Citat pel Juan Carlos Sánchez Illán: Ortega y Azaña frente a la España de las Autonomías: de la ley de Mancomunidades al Estatuto de Cataluña, 1914-1932
  393. Elvira, Javier. Lenguas, reinos y dialectos en la Edad Media ibérica. La construcción de la identidad. Homenaje a Juan Ramón Lodares (en castellà). ISBN 84-8489-305-7. «González Ollé, Fernando (2008). «Identidad idiomática y política lingüística. “Allá van lenguas do quieren reyes”»» 
  394. De Melchor, Vicent; Branchadell, Albert. El catalán. Una lengua de Europa para compartir. UAB, 2002. ISBN 84-490-2299-1. 
  395. 395,0 395,1 395,2 Ruiz Rodrigo, 1993, p. 54.
  396. José Álvarez Junco Mater Dolorosa (2002) y conferencias de la Fundación Juan March del mismo año.
  397. Navarra 1936. De la Esperanza al Terror' (en castellà). Altaffaylla, 2018. ISBN 978-84-94636-53-0. 
  398. La Prensa en Burgos durante la Guerra Civil (en castellà). Fragua, 2018. ISBN 9788470748257. 
  399. Lorenzo Lacruz, Juan. «Las masacres de la guerra civil española y su tratamiento historiográfico» (en castellà). [Consulta: 2022].
  400. Podía oírse con frecuencia en ciertos medios la afirmación de que Cataluña debería ser sembrada de sal. Se llega a unos niveles tan altos de xenofobia que ha de ser el propio general Franco quien emita una orden para atajar el genocidio que se estaba cometiendo.
  401. Massot i Muntaner, Josep. El desembarcament de Bayo a Mallorca: agost-setembre de 1936. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1987, p. 458. ISBN 9788472028357. 
  402. FARRÀS, Josep Puigsech. La Intervenció de la Internacional Comunista a Catalunya durant la fase final de la Guerra Civil. Recerques: història, economia, cultura, 2009, 75-98.
  403. Zugazagoitia, Julián. Guerra y vicisitudes de los españoles (en castellà). 2001. TUSQUETS EDITORES, p. 696. ISBN 9788483107607. 
  404. «No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos».
  405. "Centre Carlos Santamaria - Campus Gipuzkoa - UPV/EHU" www.ehu.eus (Consultat: 14-02-2019) .
  406. «Fallece Añoveros, el obispo que provocó la mayor crisis entre la Iglesia y el franquismo» (en castellà). El País. Ediciones El País, 25-10-1987. ISSN: 1134-6582.
  407. «La Iglesia vasca y el fin del romance entre Franco y el Vaticano». naiz:. TAI GABE DIGITALA SL, 27-04-2013.
  408. «El día que Franco rozó la excomunión». www.publico.es.
  409. 409,0 409,1 Josep Montagut i Roca, citat pel Jorge Martínez Reverte: La caída de Cataluña (reproducción parcial en primeras páginas Arxivat 2007-12-04 a Wayback Machine.), text on també s'explica la polèmica en que intervingueren també Serrano Súñer, Josep Pla i Manuel Aznar.
  410. Ferrando i Francés, Antoni; Nicolás Amorós, Miquel. Història de la llengua catalana. Editorial UOC, 2011, p. 343. ISBN 8497883802. 
  411. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p. 240. ISBN 8483187736. 
  412. Sòria, Josep Maria «El catalán, ni en los cementerios» (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], 13-05-2001 [Consulta: 23 gener 2023].
  413. «El dia que… Madrid va ordenar castellanitzar els carrers de Barcelona» (en catala). El Nacional, 10-04-2023. [Consulta: 10 abril 2023].
  414. Fernando García de Cortázar Breve historia de España, pg. xx
  415. Orden n.º 577 de 28/5 del Ministerio de Justicia, BOE, 18 de mayo de 1938.
  416. Orden 26/5 del Ministerio de Organización y Acción Sindical, , BOE, 21 de mayo de 1938.
  417. Orden 24/07 del Ministerio de la Gobernación, BOE, 7 de marzo de 1941.
  418. Art. 148 del Decreto 7/7 «Reglamento de la Organización y Régimen del notariado», BOE, 2 de junio de 1944.
  419. «Vuit eines de repressió del català durant el franquisme». Ara, 17-05-2015.
  420. ESTAPE, Fabián. Sin acuse de recibo (De tots colors). Barcelona: Plaza y Janés, 2001. ISBN 84-8450-755-6. 
  421. Actes del desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes Frankfurt-am-Main, 18-25 de setembre de 1994 · Volum 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 978-84-7826-672-2. 
  422. Ferrer i Gironès, Francesc. Catalanofòbia.: El pensament anticatalà a través de la història. Ed. 62, 2000. ISBN 9788429769074. 
  423. 423,0 423,1 423,2 JANUÉ I MIRET, Marició. Relaciones culturales en el «Nuevo orden»: la Alemania nazi y la España de Franco. Hispania. 2015; 75 (251): 805-32, 2015.
  424. MARTÍNEZ, Isabel Bernal. La Buchpropaganda nazi en el primer franquismo a través de la política de donaciones bibliográficas (1938-1939). Ayer, 2010, 195-232.
  425. MARTÍNEZ, Isabel Bernal. Libros, bibliotecas y propaganda nazi en el primer franquismo: las exposiciones del libro alemán. {{format ref}} http://hispanianova. rediris. es, 2007, 223.
  426. MOTA MUÑOZ, José Fernando. L'extrema dreta barcelonina durant la Segona República (1931-1936). Plecs d'història local, 2021, 181: 14-17.
  427. 427,0 427,1 Barbieri, Pierpaolo. La sombra de Hitler: El imperio económico nazi y la Guerra Civil española (en castellà). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2015. ISBN 9788430617906. 
  428. Muñoz Aunión, M. . (2022). INTER ARMAS SILENT ARTES II. LA ESTRATEGIA DOCUMENTALISTA DE FALANGE CON LOS ALIADOS NAZIS: 1937-1938. Secuencias, (54), 9–26. {{format ref}} https://doi.org/10.15366/secuencias2021.54.001
  429. I ARIÑO, Antonio Morant. Mujeres para una"" Nueva Europa"": las relaciones y visitas entre la Sección Femenina de Falange y las organizaciones femeninas nazis. 2014. PhD Thesis. Universitat de València.
  430. “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!” Recollit en LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA, d'en Hugh Tomas, ISBN 9788466344692
  431. «Addressing Spain’s Secessionist Problem» (en anglès). CIRSD, 2023. [Consulta: maig 2023].
  432. «No basta la camisa azul y en ella, trenzados en rojo, el yugo y el haz de flechas simbólicas. No basta... Nada de aparatosas exhibiciones. La Falange no quiere en sus cuadros «muñecos uniformados», si no hombres recios, fuertes de cuerpo y alma, que sean brotes vigorosos del tronco regenerado de la raza...»
  433. Gabriel, Ensenyat Pujol. FUSTER I ELS MALLORQUINS. EL DEBAT IDENTITARI A LA MALLORCA TARDOFRANQUISTA. 1a edició. València: Tres i Quatre, 11-04-2022. ISBN 978-84-17469-52-8. 
  434. Santacana, Carles. El franquisme i els catalans: Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971). Editorial Afers, 2000. ISBN 978-8486574840. 
  435. 435,0 435,1 Hernández de Miguel, Carlos. Los campos de concentración de Franco: Sometimiento, torturas y muerte tras las alambradas (en castellà). Penguin Random House, 2019. ISBN 978-84-666-6478-3. 
  436. Felipe, Helena de; Rodríguez Mediano, Fernando (2002). El protectorado español en Marruecos: gestión colonial e identidades. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. p. 122. ISBN 84-00-08074-2. Consultado el 18 de diciembre en Google Libros.
  437. De Riquer, Borja. La dictadura de Franco. Vol. 9 de la Historia de España, dirigida por Josep Fontana y Ramón Villares. Barcelona: Crítica/Marcial Pons, 2010. ISBN 978-84-9892-063-5. 
  438. Monfort Coll, Aram «Els camps de concentració franquistes a Catalunya: el cas de Granollers». Ponències. Revista del centre d'estudis de Granollers, 2018.[Enllaç no actiu]
  439. NAVARRO, Vicenç. Los niños perdidos del franquismo. el País, 2008, 24.
  440. Vallejo Nágera, Antonio. La locura y la guerra. Psicopatología de la guerra española (en castellà), 1939. 
  441. la ideología dependía de una predisposición genética observable en el fenotipo, pero actuando sobre el ambiente podían modificarse esos genes nocivos
  442. Carr, Raymond. España 1808-2008 (en castellà). Planeta, 2009. ISBN 978-84-344-3492-9. 
  443. Barciela López, Carlos. Guerra Civil y primer franquismo (1936-1959) (en castellà). Crítica, 2010. ISBN 978-84-8432-366-2. 
  444. Gómez Mendoza, Antonio. De mitos y milagros: el instituto Nacional de Autarquía, 1941-1963 (en castellà). Universitat de Barcelona, 2000. ISBN 84-8338-225-3. 
  445. Milian Mestre, Manuel. LES PARADOXES DE L'AMISTAT. Pòrtic, 2023. ISBN 9788498095272. 
  446. Montoya Abat, Brauli; Mas Miralles, Antoni. La Transmissió familiar del valencià. Generalitat Valenciana i Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011. ISBN 978-84-482-5691-3. 
  447. Solé i Camardons, Jordi. «El lleuger fracàs del negacionisme | Xarxa CRUSCAT. Coneixements, usos i representacions del català.». IEC. [Consulta: 25 gener 2021].
  448. Carlos Martínez Gorriarán Movimientos cívicos: De la calle al Parlamento p. 168-169
  449. Milian, Àlex «Però... hi va haver mai 2.300 intel·lectuals?». El Temps, 25-01-2021 [Consulta: 31 gener 2021].
  450. Pujol, Clàudia «El 23-F des de dins». Sàpiens [Barcelona], núm. 100, febrer 2011, p. 28-35. ISSN: 1695-2014.
  451. Martínez-Herrera, E. «Nationalist Extremism and Outcomes of State Policies in the Basque Country, 1979-2001» (en anglès). International Journal on Multicultural Societies, 4, 1, 2002, pàg. 1-22.
  452. 452,0 452,1 Armentia, Iker. Lasa y Zabala, los años del terrorismo de Estado (en castellà). El Diario, 15/10/2014. 
  453. Ruiz de Azua, Victorino «La mayor matanza». El Pais, 01-12-1987 [Consulta: 27 juliol 2019].
  454. «L'Operació Garzón». llibresindex.com, 21-06-2007. Arxivat de l'original el 2009-01-07. [Consulta: 24 agost 2011].
  455. «Tardà recorda que en el cas de la "calçotada" contra independentistes la justícia no li va dir res». 324.cat, 10-02-2012. [Consulta: 11 febrer 2012].
  456. «Barcelona 92: trenta anys després, Espanya ja no és, ni serà mai, el nostre futur». Vilaweb, 25-07-2022. [Consulta: 25 juliol 2022].
  457. Narcís Genís. ««Garzonades»». Elpuntavui.cat, 12-02-2010. [Consulta: 11 febrer 2012].
  458. Miquel Pairolí. «El martiri del jutge». Elpuntavui.cat, 18-04-2010. [Consulta: 11 febrer 2012].
  459. Vicent Sanchis. «El doctor Garzón i míster Garzón». Elpuntavui.cat, 01-05-2010. [Consulta: 11 febrer 2012].
  460. Josep Martinoy. «Els GAL, ETA, Pinochet i els independentistes». Elpuntavui.cat, 15-05-2010. [Consulta: 11 febrer 2012].
  461. Vicent Partal. «Garzón i la tortura». Vilaweb, 07-07-2011. [Consulta: 11 febrer 2012].
  462. Jordi Grau. «Garzón, moralment apallissat». Elpuntavui.cat, 18-01-2012. [Consulta: 11 febrer 2012].
  463. Jaume Clotet. «Baltasar Garzón: qui la fa la paga». elsingulardigital.cat, 10-02-2012. Arxivat de l'original el 2012-03-15. [Consulta: 11 febrer 2012].
  464. Editorial. «Garzón: entre les tortures del 92 i la revisió del franquisme». Ara.cat. Edició de Premsa Periòdica Ara, SL, 10-02-2012. [Consulta: 11 febrer 2012].
  465. Pere Martí. «Carta a la filla de Garzón». Ara.cat. Edició de Premsa Periòdica Ara, SL, 10-02-2012. [Consulta: 11 febrer 2012].[Enllaç no actiu]
  466. Joan Lladó. «Contra els crims del franquisme i les tortures, però no a favor d'en Garzón». Diari de Balears. Grup Serra, 17-04-2010. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 12 febrer 2012].
  467. Llorenç Capellà. «Solidaris amb Garzón...?». Diari de Balears. Grup Serra, 24-03-2011. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 12 febrer 2012].
  468. «Terra Lliure ordenó denunciar torturas falsas, según dos detenidos» (en castellà). El País, 01-08-1992. [Consulta: 11 juliol 2012].
  469. «El forense descarta que se maltratara a los independentistas que fueron detenidos» (en castellà). La Vanguardia, 29-07-1992. [Consulta: 24 agost 2011].
  470. Vilaregut, p. 138
  471. Operació Garzón contra l'independenstisme català 10:20
  472. «Avui fa vint anys de l'assalt per la Guàrdia Civil de la redacció d'El Temps». Vilaweb, 06-07-2012. [Consulta: 9 juliol 2012].
  473. «Detenido un dirigente de ERC por presunta relación con Terra Lliure» (en castellà). La Vanguardia, 08-07-1992. [Consulta: 11 febrer 2012].
  474. «Un alcalde y dos independentistas catalanes, detenidos por orden de Garzón» (en castellà). El País, 26-09-1992. [Consulta: 16 febrer 2012].
  475. Partal, Vicent. «Dos años bastan» (en castellà). La Vanguardia, 03-07-1994. [Consulta: 24 agost 2011].
  476. «Bueren ordena investigar el origen de las lesiones de un preso de Terra Lliure» (en castellà). El País, 23-04-1993. [Consulta: 11 juliol 2011].
  477. Pere Martí. «Operació Garzón, 1992: "Una pluja de cops al cos: braços, cames i genitals"». Ara.cat. Edició de Premsa Periòdica Ara, SL, 12-02-2012. [Consulta: 12 febrer 2012].
  478. Gendrau, Pere. «Garzón, un jutge contra les cordes». Avui, 11-02-2010. [Consulta: 24 agost 2011].
  479. «La quiebra de la Generalidad no afecta al 'trinque' de la prensa catalana» (en castellà). Libre Mercado, 28-05-2012.
  480. «181 millones para los medios en pleno proceso soberanista» (en castellà). El Mundo, 08-09-2014.
  481. «El Govern reparte tres millones entre medios afines en seis meses» (en castellà). Crónica Global, 08-04-2017.
  482. «La història de TV3 a les Balears: del terrorisme de Martorell a Bauzá». Diari Balears, 01-04-2015.
  483. «El tancament de Canal 9». La Vanguardia, 30-11-2013.
  484. PASTOR GONZÁLEZ, José Mari. Egunkaria: 15 años de injusticia. Ámbitos. Revista Internacional de Comunicación, 40, 2018.
  485. OTAMENDI, Martxelo. Crònica pausada del cas Egunkaria. Capçalera, 2010, 148.
  486. «Martxelo Otamendi: “Van pensar: els torturarem perquè la gent agafi por, però no els va sortir bé”». Vilaweb, 19-06-2023.
  487. «L’anticatalanisme a Aragó ve de molt lluny». Temps de Franja, 2019.
  488. «Jotes anticatalanes a l’Aragó». El PuntAvui, 2018.
  489. «Un 5% de los aragoneses pasan a hablar Lapao en lugar de catalán» (en castellà). Diario de Sevilla, 09-05-2013.
  490. Flor Moreno, Vicent. L’ANTICATALANISME AL PAÍS VALENCIÀ: IDENTITAT I REPRODUCCIÓ SOCIAL DEL DISCURS DEL “BLAVERISME” (tesi). València: Universitat de València, 2009, p. 674. 
  491. «Anticatalanisme a València. Una aproximació històrica». L'accent.cat, 2013.
  492. «Francesc Viadel: «L’anticatalanisme valencià fa de frontera sentimental i geogràfica i de camp d’experimentació de l’anticatalanisme de l'estat»». Revista Saó.
  493. «PREMSA, PODER I ANTICATALANISME». Universitat de Valencia - Arxius de ciències socials, 2010.
  494. AMORÓS, Miquel Nicolás. “El valencià no se pedrà mai”. La manipulació mediàtica de les emocions col· lectives en l’anticatalanisme valencià durant la transició (1976–1982)/“El valencià no se pedrà mai”: Media manipulation of collective emotions. Constructing Languages: Norms, myths and emotions, 2016, 13: 337.
  495. Martin, Franck. «Le « sécessionnisme linguistique valencien » : un « modèle » de transgressions et de débordements» (en francès). Cahiers du CELEC, 2018. Arxivat de l'original el 2023-04-03. [Consulta: 2 juny 2023].
  496. CADDEO, Alessio. Secesionismo lingüístico en España: el caso del blaverismo. Università Ca'Foscari. Venezia. 2014.
  497. Company, Campins. L'ANTICATALANISME A MALLORCA: EL GONELLISME (tesi). Universitat de Barcelona, p. 2017. 
  498. «Les arrels de l'anticatalanisme illenc». Ara, 2019.
  499. «El Govern espanyol ofereix el 'baléà' com a llengua oficial en una campanya». Diari de Balears, 18-05-2022. [Consulta: 05.2020].
  500. «Les webs de l'Estat: sense presència del català, o amb errors ortogràfics». El Nacional, 01-01-2022. [Consulta: 05-2022].
  501. «RECOPILACIÓN Y SISTEMATIZACIÓN DE LAS OBLIGACIONES DE LA ADMINISTRACIÓN GENERAL DEL ESTADO EN MATERIA DE LENGUAS OFICIALES» (en castellà). Ministerio de Política territorial - Oficina para las lenguas oficiales, 26-09-2022. [Consulta: 27 desembre 2022].
  502. ZABALTZA, Xabier, et al. Vies paral· leles? Anticatalanisme valencià i antibasquisme navarrès durant la Transició. Dictatorships & Democracies (D&D), 2017, 5: 53-80.
  503. «El momento de Felipe VI con la espada de Bolívar en la toma de posesión de Gustavo Petro que ha generado una gran polémica» (en castellà). Público, 08-08-2022.
  504. «Los españoles no fueron genocidas ni hicieron colonias en América: evangelizaron. Ayuso vs Sánchez: la Comunidad de Madrid combatirá la Leyenda Negra en los colegios» (en castellà). Hispanidad, 23-03-2022.
  505. «¿Fue genocida la conquista de América? Desmontando la leyenda el día de la Hispanidad» (en castellà). El Español, 23-03-2022.
  506. Colomines, Agustí «La deconstrucción de la memoria : el argumento perverso sobre la represión franquista». Casa Encantada. Lugares de memoria en la España constitucional (1978-2004). Iberoamericana Editorial Vervuert.
  507. Rodrigo, Javier. CRUZADA, PAZ, MEMORIA (en castellà). Editorial Comares. ISBN 978-84-9045-061-1. 
  508. Yusta Rodrigo, Mercedes «El pasado como trauma. Historia, memoria y «recuperación de la memoria histórica» en la España actual». Pandora: revue d'etudes hispaniques, pàg. 23-41. ISSN: 1632-0514.
  509. Caja, Francisco. LA RAZA CATALANA: EL NUCLEO DOCTRINAL DEL CATALANISMO (en castellà). Encuentro, 2009, p. 367. 
  510. I MARÍ, Bernat Juan. Trenta prejudicis lingüístics. Eivissa, 2017, 61: 38-52.
  511. «El Congrés a Bosch i Jordà: el català hi «està prohibit»». Naciódigital, 2013.
  512. «La presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, prohibeix parlar en català a Albert Botran (CUP) i li talla el micròfon». Diari de les Balears, 2020.
  513. «L'oficialització del gaèlic a la UE torna a evidenciar la discriminació del català». CCMA, 2022.
  514. «El PSOE bloca l’ús del català al Parlament Europeu tot i haver-ho proposat». Vilaweb, 02-11-2022. [Consulta: 3 novembre 2022].
  515. Nova campanya contra la catalanofòbia a la justícia
  516. «En busca de la "España educada"» (en castellà). El Pais, 03-11-2005. [Consulta: 20 juny 2022].
  517. «En busca de la "España educada"» (en castellà). El País, 03-11-2005. [Consulta: 2021].
  518. «El suport explícit de la societat civil de Madrid a l'Estatut es limita a Santiago Carrillo». Vilaweb, 26-07-2013. [Consulta: 05-2022].
  519. «Set anys de la manifestació del 10-J, punt de partida del procés sobiranista». Nació Digital, 10-07-2017. [Consulta: 20 juny 2022].
  520. «FOTOS Set anys de la manifestació del 10-J, punt de partida del procés sobiranista». Nació digital, 10-07-2017. [Consulta: 05-2022].
  521. «Informe de discriminacions lingüístiques 2020: «Habla en castellano, cojones, que estamos en España»». Plataforma per la llengua, 23 decembre 2021. [Consulta: 24 maig 2021].
  522. «Garrotada de l’ONU a Espanya: reconeix els catalans com a “minoria nacional”» (en catala). El Nacional, 13-03-2020.
  523. «El CNP, a un advocat: “No estem obligats a conèixer el dialecte català”». El Món, 22-10-2022. [Consulta: 22 octubre 2022].
  524. «“En espanyol, perquè no t’entenc”: obligada a parlar en castellà mentre visitava un familiar a l’hospital». Vilaweb, 24-05-2022. [Consulta: 24 maig 2022].
  525. «Batet talla la paraula a Botran perquè parlava en català: “La llengua castellana és la de tots”». Vilaweb, 17-05-2022. [Consulta: maig 2022].
  526. «Per què la princesa Elionor va jurar una bandera que no té l'escut de la Corona d'Aragó?». Ara, 09-10-2023.
  527. «Supremacismo catalanista» (en castellà). Diario de Sevilla, 23-11-2017.
  528. «El Supremacismo catalàn» (en castellà). El País, 28-05-2018.
  529. «Ver para creer: las 9 semejanzas demoledoras entre la estética de los nazis y los separatistas» (en castellà). El Español, 14-11-2018.
  530. «La fascinación de Torra por los partidarios del supremacismo catalán y de la insurrección armada» (en castellà). El Mundo, 12-05-2018.
  531. «El talón de Aquiles del catalanismo. Toda la fuerza exhibida por el supremacismo independentista actual se sustenta en la hegemonía moral que el catalanismo nos coló a principios de la Transición.» (en castellà). Libertat digital, 23-12-2021.
  532. «Supremacismo y comprensión lectora» (en castellà). Mallorca Diario, 07-06-2023.
  533. «La solidaridad moral y el supremacismo catalanista» (en castellà). Crónica global, 10-04-2021.
  534. «Pau Guix: “Catalanismo es nacionalismo. Siempre. Y nacionalismo es totalitarismo, supremacismo y xenofobia”» (en castellà). El Catalán, 15-08-2021.
  535. «San Sebastián margina el español para convertirse en 'la capital del euskera'» (en castellà). El Mundo, 26-08-2020.
  536. «El supremacismo catalán siempre estuvo y sigue ahí (algunos ejemplos)» (en castellà). Economia digital, 16-05-2018.
  537. «Niños sacrificados a Frankenstein» (en castellà). ABC, 14-12-2021.
  538. «Hay que dejar de tragar» (en castellà). Vozpópuli, 15-12-2021.
  539. «Los separatistas catalanes son una horda de "fascistas, nazis y Ku-Klus-Kan con barretina"» (en castellà). Libertad digital, 13-12-2021.
  540. «La lengua de Cataluña es el español» (en castellà). Libertad digital, 15-12-2021.
  541. «Racisme a la catalana». El País, 08-07-2023.
  542. «Operació Catalunya». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. [Consulta: 24 maig 2017].
  543. Borràs, Enric. «Qui és qui en l'operació Catalunya?». Diari Ara, 01-02-2017. [Consulta: 24 maig 2017].
  544. «20-S: crònica del setge a la CUP». El Crític, 16-09-2018.
  545. «La policia espanyola abandona la seu de la CUP vuit hores després sense haver-hi pogut entrar». [Consulta: 21 setembre 2017].
  546. «L'unionisme usa els CDR per vincular l'independentisme i la violència». Nació digital, 02-04-2018.
  547. «Màster accelerat en criminalització de l’independentisme». Vilaweb, 10-04-2018.
  548. «L’ANC denuncia un intent de “criminalització” de l’independentisme». El Món, 12-10-2018.
  549. «Independentisme, violència i 155». Viento Sur, 04-10-2019.
  550. «AMPLIACIÓ:Aragonès, davant la "criminalització" de l'independentisme: "Com més crispats ens vulguin, més somrients ens trobaran"». La Vanguàrdia, 28-09-2019.
  551. «La repressió de l'Estat a l'independentisme amb la llei antiterrorista arriba a l'ONU de la mà d'Òmnium». El Nacional, 30-06-2023.
  552. Alonso Rimo, Alberto; Fernández Hernández, Antonio; Cuerda Arnau, María Luísa. Terrorismo, sistema penal y derechos fundamentales (en castellà). Tirant Lo Blanc, 2018. ISBN 978-84-9169-957-6. 
  553. «Així manipula Espanya l’Europol perquè assenyali l’independentisme en un informe sobre terrorisme». Vilaweb, 29-06-2023.
  554. «L’Europol s’empassa la manipulació d’Espanya i inclou l’independentisme català en un informe sobre terrorisme». La República, 29-06-2023.
  555. «Espanya cola l'independentisme català en una llista terrorista de l'Europol». El Nacional, 29-06-2023.
  556. «CatalanGate: Extensive Mercenary Spyware Operation against Catalans Using Pegasus and Candiru». The Citizen Lab, 18-04-2022 [Consulta: 19 abril 2022].
  557. Farrow, Ronan «How Democracies Spy on Their Citizens» (en anglès). The New Yorker, 18-04-2022 [Consulta: 19 abril 2022].
  558. «Plataforma per la Llengua denuncia l’Estat per espionatge». Avui, 08-06-2023.
  559. «La Plataforma per la Llengua denuncia a Bèlgica que Espanya els ha espiat». RAC1, 08-06-2023.
  560. «Plataforma per la Llengua denuncia El Mundo per acusar-la de ‘filoterrorista’». Vilaweb, 05-12-2018.
  561. «Anna Grau compara la Plataforma per la Llengua amb una organització terrorista i li exigeix que entregui les armes». XCatalunya, 06-06-2022.
  562. «Una policia s'infiltra tres anys en els moviments populars de Girona», 14-07-2023. [Consulta: 14 juliol 2023].
  563. «CUP, ERC y UP piden explicaciones a Marlaska por el presunto policía infiltrado que habría mantenido relaciones "sexoafectivas" con activistas» (en castellà), 31-01-2023. [Consulta: 14 juliol 2023].
  564. MILLER, JENNIFER A. Espionage and Intimacy. Cold War Spy Stories from Eastern Europe, 2019, 197. ISBN 9781640122000
  565. LAÍNEZ, Josep Carles. Control y represión. Los servicios secretos del comunismo. Cuadernos de Pensamiento Político, 2019, 62: 81-87
  566. «El congrés espanyol aprova la llei de l’audiovisual sense ERC i gràcies a l’abstenció del PP». Vilaweb, 26-05-2022.
  567. «La quota del 6% de llengües cooficials serà obligatòria només per a les plataformes amb seu a Espanya». Público, 30-11-2021.
  568. «La nova llei de l'audiovisual no obliga a complir la quota del 6% en català plataformes com Netflix i ERC amenaça de tombar els pressupostos al Senat si no es modifica.». TV3, 30-11-2021.
  569. 569,0 569,1 Smooha 2001: 36, eigene Übersetzung
  570. Smooha 2001: 36
  571. 571,0 571,1 Smooha 2001: 37, eigene Übersetzung
  572. «Espanyolisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia complementària modifica

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica