Senyera reial

En camper d'or, quatre pals de gules
(S'ha redirigit des de: Quatre Pals)
Aquest article tracta sobre la senyera com a símbol heràldic. Per a referir-se a banderes, vegeu Bandera de Catalunya i Bandera del País Valencià.

La senyera reial fou la senyera privativa i històrica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. La senyera reial és la translació vexil·lològica del senyal reial, altrament dit senyal dels quatre pals. Aquest senyal heràldic es descriu de la manera següent:

Escut d'armes de la Corona d'Aragó amb la Senyera Reial
Qui primer portà el senyal dels Quatre Pals fou Ramon Berenguer IV l'any 1150, tal com assenyalen els màxims especialistes en heràldica:

 · Alberto Montaner Frutos: «[...] no hay duda de que el primer poseedor de los palos de oro y gules fue Ramon Berenguer IV» [El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 29]
 · Menéndez Pidal: «[...] el primer testimonio auténtico de las armas que usaron los reyes de Aragón se encuentra en los sellos de Ramon Berenguer IV» [Los emblemas de España (1998); pàg. 451]
 · Armand de Fluvià: «Els segells més antics que tenim d'un sobirà català són els del comte Ramon Berenguer IV [...] L'escut porta el senyal dels pals» [Els quatre pals (1995); pàg. 51-52)]
Revers del segell de Millau. L'any 1187 Alfons II d'Aragó concedí a la vila el privilegi d'usar un segell comú. La llegenda del segell en detalla el titular: «Segell del rey d'Aragó comte de Barcelona i marquès de Provença», on hi apareix el senyal del rei d'Aragó format per tres —no quatre— gruixudes línies verticals i per sobre d'elles l'escarboncle -o bloca-. El segell de Millau és la prova que demostra que el senyal dels pals era el «senyal personal» de Ramon Berenguer IV, i que tots els seus fills, el rei Alfons II d'Aragó, el comte Ramon Berenguer IV de Provença i el comte Sanç de Cerdanya, el van heretar del seu pare, el comte de Barcelona i príncep d'Aragó Ramon Berenguer IV.

 · Menéndez Pidal: «[...] Porque los palos de oro y gules, hasta el fin de la edad media, tuvieron el caràcter preponderante o único de armas familiares de los descendientes de Ramon Berenguer IV» [El escudo de España (2004); pàg. 99]
 · Alberto Montaner Frutos: «[...] puede establecerse sin lugar a dudas que los palos de oro y gules nacen como emblema personal de Ramon Berenguer IV y, al hereadarlos sus hijos se convierten en el símbolo de su família, la Casa de Aragón, sin ligazón alguna con un territorio determinado.» [El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 35]
El senyal dels quatre pals apareix per primera vegada en la història en l'escut que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre del 1150. En heretar-lo tots els seus fills esdevingué un senyal heràldic del seu llinatge que només podien portar en el seu escut d'armes els seus descendents.
Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380): «Ramon Berenguer comte de Barcelona, quart del seu nom (f.34r) [...] Mai no va voler ser anomenat rei, sinó administrador del regne, ni canvià les armes comtals, i àdhuc el Senyal Reial és aquell que era del comte de Barcelona. (f34.v)» Numquam tamen voluit rex appellari, sed administrator regni, nec arma comitatus mutare, unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis Barchinone erant.
En camper d'or, quatre pals de gules.

De la senyera reial, en deriven actualment la bandera d'Aragó, la bandera de Catalunya, la bandera del País Valencià i la bandera de les Illes Balears. El senyal i la senyera reial han estat objecte de debat i polèmica per qüestions que, més enllà de la historiografia estricta, tenen un rerefons polític i/o sentimental, tant pel que fa a la denominació, com al seu origen, com a la seva territorialitat.

El senyal heràldic descrit «en camper d'or quatre pals de gules» fou denominat inicialment al segle xii i durant la primeria del segle xiii pels mateixos reis d'Aragó i comtes de Barcelona com a «senyal propi» (signo proprio) i «senyal nostre» (signi nostri), i la bandera vexillum nostrum. A partir de mitjan segle xiii se li associà la dignitat reial, i fou denominat a partir d'aleshores pels sobirans mateixos com a «senyal nostre reial» (signi nostri regium) o senzillament «senyal reyal» (signum regium), i la bandera «nostra senyera». Paral·lelament, en les cròniques catalanes de finals del segle xiii i principis del segle xiv se'l denominà «senyal del rey d'Aragó»,[1] i a la bandera «senyera reial del senyor rei d'Aragon»,[2] «estendard reial del senyor rei d'Aragó»,[3] o «bandera de la casa reial d'Aragó».[4] A finals del segle xiv i principis del segle XV els sobirans mateixos el denominaren «senyal del comtat de Barchelona»,[5] i «bandera nostra antiga del Principat de Cathalunya»,[6] i fou denominat també «armes comtals» (arma comitatus). En l'heràldica i historiografia contemporànies, es fan servir les denominacions senyal reial, senyal dels quatre pals, senyal reial d'Aragó, senyal del rei d'Aragó o armes d'Aragó. Les denominacions «barres de Catalunya» o «barres d'Aragó» no són emprades avui en dia perquè, en terminologia heràldica, una barra és una banda que travessa l'escut en diagonal, i per tant el que és heràldicament correcte és utilitzar l'expressió pals, que són els que es disposen en vertical.

Actualment, hi ha consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar l'origen del senyal dels quatre pals: aquest apareix per primera vegada en la història en l'escut de Ramon Berenguer IV (1114-1162), testimoniat en un segell que valida un document del 2 de setembre del 1150. Donat que l'heràldica aparegué en l'àrea iberooccitana entre el 1125 i el 1150, i evidenciat que no hi ha cap document sigil·logràfic que mostri el senyal dels quatre pals ni en els anteriors comtes de Barcelona, ni en els anteriors reis d'Aragó, s'argüí l'existència de possibles emblemes preheràldics. Així, es proposà la hipòtesi dels lemniscs, segons la qual els anteriors reis d'Aragó haurien adoptat els colors papals roig i daurat a causa del vassallatge establert amb la Santa Seu pel rei Sanç d'Aragó (v. 1042–1094); paral·lelament, també es proposà que haurien estat els anteriors comtes de Barcelona els que haurien adoptat els colors roig i daurat basant-se en les pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona de Ramon Berenguer II (1053-1082) i Ermessenda de Carcassona (972-1058). Cap de les dues opcions ha resultat concloent a l'hora de demostrar possibles emblemes preheràldics anteriors a Ramon Berenguer IV i segons l'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués la presència arcaica de l'escarboncle sobre el senyal dels Quatre Pals confirmaria que anteriorment ningú no hauria emprat aquest símbol, sinó que hauria estat Ramon Berenguer IV —comte de Barcelona i príncep d'Aragó—, i just en el moment en què estava naixent l'heràldica a Europa, el primer en la història a adoptar aquesta simbologia sobre el seu escut com a distintiu personal.

Durant l'edat mitjana el nombre de pals del senyal reial i la senyera reial fou variable. No fou fins al 1344 quan el rei Pere el Cerimoniós fixà per la Cancelleria Reial en quatre el nombre de pals, tot i que més enllà d'aquesta data els artistes continuaren representant el senyal amb nombre variable de pals. (Pintures murals de la conquesta de Mallorca, 1285-1290; 071447-CJT, MNAC)

Actualment hi ha consens, també, a l'hora de determinar que originàriament la significació del senyal dels quatre pals era la d'un senyal heràldic de llinatge. Ramon Berenguer IV el portava a l'escut com un senyal personal, i no com un senyal heràldic de dignitat territorial, de manera que, en origen, el senyal dels quatre pals no el portava ni per ser el comte de Barcelona, ni tampoc per ser el príncep d'Aragó, de manera que ni representava el Regne d'Aragó ni tampoc el comtat de Barcelona sinó que, en origen, els senyals heràldics eren uns símbols d'identificació personal dels cavallers en el camp de batalla. Quan aquest símbol fou adoptat per tots els seus fills indistintament, ja fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin comtes de Provença, o fossin comtes de Rosselló i Cerdanya, el senyal dels quatre pals esdevingué un senyal heràldic de llinatge; només els descendents directes de Ramon Berenguer IV tenien dret a mostrar-lo sobre el seu escut d'armes.

La discussió ha quedat reduïda avui en dia entre els especialistes a una qüestió de matís i de denominació: determinar quin era el llinatge de Ramon Berenguer IV i el dels seus descendents, i com anomenar-lo. Segons la teoria del casament en casa proposada per l'historiador Antonio Ubieto i seguida per diversos historiadors com Guillermo Fatás, Guillermo Redondo, Alberto Montaner o José Ángel Sesma entre d'altres, en el moment en què Ramon Berenguer IV pactà el seu casament amb la infanta Peronella d'Aragó en els capítols matrimonials de Barbastre (1137), aquest fou adoptat i esdevingué membre de ple dret del llinatge dels reis d'Aragó de la dinastia Ximena; per tant, el llinatge dels comtes de Barcelona hauria quedat totalment extingit el 1137 i com que el segell on apareix per primera vegada l'escut dels quatre pals és del 2 de setembre del 1150, tot just un mes posterior a la celebració del matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, i molts anys posteriors als pactes del 1137, el senyal dels quatre pals és el senyal del llinatge dels reis d'Aragó de la dinastia Ximena. Per a d'altres com Armand de Fluvià i Escorsa o Josep Serrano Daura, ni Ramon Berenguer IV va ser adoptat pels reis d'Aragó, ni el llinatge dels comtes de Barcelona s'extingí el 1137, sinó que en els capítols matrimonials de Barbastre (1137) només es pactà el matrimoni i la donació dels drets sobre el Regne d'Aragó als fills dels contraents; per tant i segons aquesta interpretació, els quatre pals són el senyal del llinatge dels comtes de Barcelona, un llinatge que, posteriorment, prengué el nom de casal d'Aragó perquè el títol de rei d'Aragó era la seva dignitat (títol) més important, tal com manifestà el rei Pere el Cerimoniós en les Ordinacions del 1344: «regne Darago, lo qual regne es títol e nom nostre principal».[7]

Caplletra A del capítol XXII de les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona (v. 1359) La miniatura representa el pare de Guifré el Pilós amb el seu escut d'armes, d'or i quatre pals de gules, retent homenatge al rei de França (Biblioteca de la Universitat de Salamanca, ms. 2664, f.22v). Aquesta crònica del 1359 establí les bases de la llegenda de les quatre barres de sang escrita pel valencià Pere Beuter el 1551, i que remuntava l'origen del senyal a Guifré el Pilós vers l'any 897. En realitat la heràldica no aparegué a Europa fins al 1125-1150 i el primer que usà el senyal dels pals fou Ramon Berenguer IV l'any 1150

Al llarg del segle xiii, el senyal dels quatre pals, com a senyal heràldic de llinatge, fou heretat per totes les branques del casal d'Aragó, ja fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin reis de Mallorca i comtes de Rosselló, ja fossin comtes de Provença i Forcalquier. Tot i així, l'heraldista Alberto Montaner és de l'opinió que a finals del segle xiii, i parell a l'associació de la dignitat reial al senyal (signum regium), el «senyal reyal» adquirí la connotació de senyal heràldic de dignitat territorial, esdevenint així no sols el senyal de tots els descendents de Ramon Berenguer IV sinó, també, el senyal que identificava aquell que era el rei d'Aragó, de la resta de sobirans. Per contra, els historiadors aragonesos Rafael Conde i Faustino Menéndez Pidal de Navascués assenyalen que aquesta funció de senyal heràldic de dignitat territorial d'Aragó —identificar el rei d'Aragó—, respon a les característiques que presenta un altre senyal, la creu d'Alcoraz, creada per Pere el Gran el 1280. Aquesta associació entre el Regne d'Aragó i la creu d'Alcoraz queda explícita en la llegenda que l'acompanya, Rex Aragonum, i el nom que li donà el rei Pere el Cerimoniós el 1340, les armes Daragó, mentre els quatre pals mantingueren la significació d'armes de la família, el senyal que identificava els descendents de Ramon Berenguer IV.

Al segle xiv s'inicià la historiografia del senyal dels quatre pals quan durant el regnat de Pere el Cerimoniós i en ple apogeu de l'heràldica les cròniques començaren a parlar sobre qui fou el primer a utilitzar-lo, i sorgiren diverses llegendes sobre l'origen i el significat del «senyal reial».

Concepte: senyeres i senyals heràldics

modifica

La vexil·lologia és l'estudi de l'emblemàtica de les banderes o senyeres, mentre que l'heràldica és específicament l'estudi de l'ús sistemàtic d'emblemes hereditaris plasmats sobre un escut.[8] L'emblemàtica de les banderes és molt més antiga que l'heràldica, puix l'ús d'emblemes sobre un tros de tela està documentat des d'antic. Paral·lelament, l'escut és una arma defensiva que des de temps immemorials es convertí en el suport més adequat per a rebre tota mena de decoracions. Però és només a partir de l'edat mitjana, de resultes de la crisi dels estats centralitzats i l'ascens dels senyors feudals, quan aquests es dotaren d'un emblema personal privat que els identifiqués individualment en el camp de batalla, i a més, aquest emblema personal del cavaller esdevingué hereditari, no podent ser usurpat per ningú altre i sent només transmès als seus parents i descendents directes, esdevenint d'aquesta manera un emblema del seu llinatge: era el naixement de l'heràldica.[8]

La preheràldica

modifica
 
Guillem «el Conqueridor» (1027-1087), rei d'Anglaterra i duc de Normandia. «Hic est dux Wilelmus». L'heràldica, l'ús d'emblemes personals hereditaris per a identificar-se al camp de batalla i plasmats sobre un escut, encara no havia nascut l'any 1066 quan tingué lloc la batalla de Hastings, ni el 1080-1100, quan es brodà aquesta escena del tapís de Bayex[9]

Diverses escenes de la batalla de Hastings (Regne d'Anglaterra, 1066) foren representades al tapís de Bayeux, brodat entre el 1080 i 1100.[8] En un moment de la batalla, s'estengué el rumor que el cabdill de les tropes invasores, el duc Guillem de Normandia, havia mort. Una de les escenes del tapís representa el moment en què el duc Guillem de Normandia gira el cap enrere i amb la mà s'alça l'elm per tal que els seus homes vegin el seu rostre i reconeguin que no ha mort; fins el mateix gonfanoner, Eustaqui II de Boulogne, que porta el gonfanó i cavalca al seu costat, es veu forçat a col·laborar en la seva identificació alçant el braç dret i assenyalant amb el dit el rostre del duc Guillem. Tal com resumeix Martí de Riquer (1983),[8] els guerrers de l'any 1066, per tal de poder reconèixer el seu cabdill al mig del cap de batalla, li havien de veure el rostre, que quedava cobert sota l'elm; cap símbol ni emblema l'identificava personalment. Si hagués existit l'heràldica l'any en què tingué lloc la batalla (1066), el duc Guillem no s'hauria vist forçat a cometre un acte tant perillós com era alçar-se l'elm, o fins quan es confeccionà el tapís (1080-1100), aquells que el brodaren no l'hagueren representat d'aquesta manera; i és que, de fet, per tal de deixar explícit que el representat és el cabdill de les tropes invasores d'Anglaterra, els autors del tapís no el representaren amb cap emblema o símbol personal identificatiu, sinó que hi hagueren de brodar les paraules següents: «Hic est dux Wilel / mus» («Aquí està el duc Guillem»).[8]

Martí de Riquer (1983)[8] també assenyala que molts dels guerrers representats al tapís de Bayeux van proveïts d'escuts de tipus ametlla decorats amb motius geomètrics (cercles, aspes, creus corbades, arcs) i zoomorfs (dracs); però aquests emblemes encara no tenen la consideració de senyals identificatius individuals perquè apareixen aleatòriament tant en els escuts d'un bàndol com en els escuts de l'altre; més encara, un dels personatges identificats que apareix en dues escenes és representat en cadascuna amb escuts amb emblemes diferents; si hagués existit l'heràldica aleshores, els emblemes mai no haurien estat aleatoris i, ensems, el cabdill de les tropes invasores, el duc Guillem, hauria estat representat portant un escut armoriat personal.[8]

L'emblemàtica de les banderes

modifica
 
Recreació del penó del Regne de Lleó en temps de l'emperador Alfons VII (1105-1157). El senyal del lleó apareix descrit en la Chronica Adefonsi Imperatoris (v. 1150) i fou representat gràficament el 1159, però no apareix representat sobre segell fins un segle després. Tal com indica Martí de Riquer, l'emblemàtica de les banderes és molt més antiga que l'heràldica dels escuts. També assenyala que la sigil·lografia, l'estudi dels segells, malgrat oferir evidències històriques segures, aporta un cronologia conservadora per datar el naixement de l'heràldica; així mateix, recorda que els emblemes de les banderes preexistents constituïren una de les fonts que donà lloc als senyals heràldics dels escuts

Les senyeres -vexillum o gonfanons-, és a dir, les banderes usades com a insígnia de guerra a l'edat mitjana, foren l'element característic de l'emblemàtica militar al camp de batalla abans del naixement de l'heràldica. Tot i així, però, les banderes foren primordialment un emblema col·lectiu, d'un grup o d'una unitat militar combatent, i en menor mesura individual. En aquests casos específics, la bandera que identificava un alt personatge o cabdill era portada al camp de batalla per un gonfanoner, el qual, enmig del combat, podia acabar distanciant-se del senyor al qual identificava, perdre el gonfanó, o caure ferit de mort.

Un testimoni excepcional sobre l'ús de vexillum i gonfanons en el període preheràldic és el Liber Maiolichinus, una epopeia llatina que narra la croada pisanocatalana de l'any 1113-1114 cabdellada per l'arquebisbe de Niça Pere II i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III contra Al-jaza’ir al-Sharquiya li-l-Andalus (les Balears musulmanes). En aquesta epopeia llatina, a part de ser el primer document històric en què apareixen els termes Catalunya i català, es documenta la presència massiva de banderes -vexillum, plural vexilla-.[10] Un altre testimoni documental indirecte de l'emblemàtica de les banderes en el període preheràldic l'ofereix De captione Almerie et Tortuose, una crònica llatina que narra la croada contra al-Mariyya (l'Almeria musulmana) de l'any 1147, acabdillada per l'emperador Alfons VII (1105-1157) i en la qual participaren Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller. Segons l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués, els emblemes d'aquests personatges ja es devien veure tant en la croada contra al-Mariyya com també en la gran parada triomfal que preparà l'emperador Alfons VII a Toledo el 1154.[11]

Naixement del senyal heràldic

modifica
 
Guillem el Conqueridor (1027-1087), rei d'Anglaterra i duc de Normandia. Segell de Guillem I d'Anglaterra. A l'anvers segell tipus majestàtic, que el representa com a rei sedent al tron amb els atributs de la reialesa. Al revers, segell tipus eqüestre anglofrancès (flanc dret), portant la llança amb gallardet, el cavall sense gualdrapes i l'escut en posició natural. L'heràldica, l'ús d'emblemes personals hereditaris per a identificar-se al camp de batalla i plasmats sobre un escut encara no havia nascut, i l'escut apareix girat com un element defensiu no significatiu

L'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1988) afirma que els senyals heràldics aparegueren en tota Europa sense diferències cronològiques significatives vers el segon quart del segle xii (1125-1150), en un context caracteritzat per la revolució feudal i el creixent protagonisme de la figura del cavaller, en què la identificació personal d'aquests al camp de batalla esdevingué clau. L'escut, l'arma defensiva bàsica i l'element personal més visible del cavaller en combat, ben lligat per mitjà de corretges i que difícilment es desprenia d'aquest, oferí una superfície apta per a rebre l'emblemàtica gràfica i mostrar la seva identificació individual; més encara quan el rostre del cavaller quedava pràcticament invisible per la cobertura del casc. L'heràldica nasqué, doncs, com un sistema de signes per a la reconeixença individual dels cavallers en el camp de batalla.

Martí de Riquer es remet a la primera evidència històrica que existeix a Europa d'un escut amb senyal heràldic, que és de l'any 1141. A partir del segle xii, es començaren a difondre a Europa els segells de cera penjants, que anaven lligats als pergamins; aquest fet permet datar amb seguretat el segell. Tot i així, adverteix, però, que malgrat que la sigil·lografia ofereix una evidència històrica segura, la cronologia que se'n desprèn és la més conservadora i no és completa. Basant-se en l'evidència documental que ofereixen els segells i més enllà de tot dubte raonable, Martí de Riquer ofereix una cronologia de segells en què apareixen escuts amb senyal heràldic:

Antecedents emblemàtics preheràldics mai no confirmats

modifica

Malgrat que l'evidència més antiga del senyal heràldic dels quatre pals en un escut apareix en el segell de Ramon Berenguer IV del setembre de 1150, s'han apuntat dos possibles antecedents preheràldics per a aquest senyal. D'una banda, s'ha formulat la hipòtesi dels lemniscs basant-se en la relació entre el primigeni Regne d'Aragó i els colors emblemàtics de la Santa Seu, quan el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 1042–1094) es declarà vassall del papa; per altra banda, també s'ha apuntat com a possible antecedent preheràldic les pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona de Ramon Berenguer II (1053-1082) i Ermessenda de Carcassona (972-1058). Ambdues es refereixen a situacions preheràldiques, ja que en ambdós casos, l'heràldica no havia aparegut encara en tota Europa.

La hipòtesi dels lemniscs

modifica
 
Miniatura còpia diferent de l'original, del segle xiv.[12] Representa la bandera papal portada per l'emperador Carlemany de roig i daurat. (Còdex Calixtinus-Liber Sancti Iacobi, f.90, ms. 2631, Biblioteca General Històrica de la Universitat de Salamanca)

La hipòtesi dels lemniscs és una hipòtesi sobre els possibles antecedents emblemàtics preheràldics del senyal reial formulada per l'historiador Guillermo Fatás Cabeza (1990),[13][14] que es basa en la relació de vassallatge establerta entre el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona i la Santa Seu el 1063. Basant-se en aquest fet històric, i en la premissa que els colors papals serien ja al segle xi el roig i daurat, prenent com a prova els lemniscs de les butlles papals, es conclou que els reis d'Aragó de la dinastia Ximena haurien adoptat aquests colors papals com a emblemes propis abans que aparegués l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del senyal dels quatre pals en l'escut que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre de 1150.

Per a bastir aquesta hipòtesi, Guillermo Fatás Cabeza reciclà un estudi de l'any 1928 de l'historiador alemany Paul Fridolin Kehr en el qual l'historiador alemany tracta d'esbrinar quan i com el Regne d'Aragó esdevingué feudatari de la Santa Seu, centrant-se en l'estudi d'un decret del papa Gregori VII adreçat al bisbe d'Osca i rei d'Aragó. En descriure el decret papal que es conserva a la catedral de Jaca, Kher apuntà que «només queden uns fils de seda grocs i vermells dels quals penjava». Basant-se en aquesta dada, Guillermo Fatás Cabeza establí la premissa que ja el 1063 aquests eren els colors emblemàtics de la Santa Seu. I basant-se en aquesta premissa, establí la hipòtesi que el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 1042-1094), en declarar-se vassall de la Santa Seu, hauria adoptat els colors de la Santa Seu com a propis. Però la hipòtesi dels lemniscs no fou argüida ni pel mateix Guillermo Fatás Cabeza en l'edició del 2000,[15] ha estat sempre ignorada pels heraldistes aragonesos Faustino Menéndez Pidal de Navascués i Alberto Montaner Frutos, i és menystinguda per l'historiador Juan José Sánchez Badiola (2010),[16] que afirma que «la tesi d'un origen pontifici ha de reconèixer-se que té molt pocs arguments a favor seu, puix, malgrat que els colors groc i vermell eren emprats per la cancelleria pontifícia, poc més poc treure's d'això».

Pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona

modifica
 
L'any 1982 s'obriren els sarcòfags gòtics de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona. Al seu interior es descobriren els vells sarcòfags romànics originals. En una data no determinada per cap estudi científic, foren pintades simultàniament sobre els dos sarcòfags comtals franges verticals de color roig i daurat

El 24 de novembre de l'any 1982 es va obrir el sepulcre del comte de Barcelona Ramon Berenguer II (†1082) que hi havia a la catedral de Girona amb motiu de la commemoració dels 900 anys de la seva mort; aprofitant l'ocasió, també es va obrir l'altre sepulcre comtal que hi havia a la mateixa catedral i que corresponia al de la comtessa Ermessenda de Carcassona (†1058), muller del comte de Barcelona Ramon Borrell. Quan s'obriren els sepulcres gòtics construïts els 1385, es descobrí que a l'interior s'hi havien preservat els originals sepulcres romànics i que aquests presentaven com a única decoració exterior franges verticals pintades de color roig i daurat. Aquests sepulcres romànics havien estat a la galilea ('atri') exterior de la catedral des del moment dels respectius òbits fins al trasllat del 1385.

El mateix any 1982 es va elaborar una anàlisi fisicoquímica dels pigments de les pintures per tal de determinar-ne la composició i l'estat de conservació, però no s'ha pogut datar mai el moment en què van ser pintades les franges; aquesta manca de datació científica ha impulsat diversos historiadors a especular sobre quan van ser pintades. Atès que les pintures presenten la mateixa composició química, i atès que tots dos sobirans moriren amb tres dècades de diferència, les pintures no foren pintades al moment de les seves morts, sinó en algun moment posterior. Per a uns, aquestes pintures hi foren pintades abans del 1150,[17] any en què apareix la primera evidència històrica del senyal dels quatre pals en l'escut de Ramon Berenguer IV; per a d'altres, les pintures hi foren afegides el 1385 per ordre del rei Pere el Cerimoniós,[18] que tenia el convenciment que el senyal reial era originari dels comtes de Barcelona, de manera que les pintures només mostren que el rei tenia aquesta creença, però en cap cas demostren que aquesta creença fos certa o que els comtes de Barcelona tinguessin com a emblema preheràldic els pals rojos sobre un fons daurat abans de Ramon Berenguer IV.

La hipòtesi del Regne de Borgonya-Provença

modifica

Pastoureau (1980: p.99 i n.18) assenyalà l'alta freqüència de senyals heràldics palats a la zona de Borgonya i Provença per proposar la hipòtesi d'un suposat emblema preheràldic durant el segle xi, una bandera d'un rei de Borgonya-Provença, que un cop esfondrat el dit regne molts dels comtes d'aquells territoris haurien pres el senyal dels pals en recordança. El senyal heràldic palat dels comtes de Foix seria uns d'aquests casos, així com ho seria el dels comtes de Barcelona, que en esdevenir comtes de Provença haurien adoptat també aquesta pràctica d'adoptar el senyal palat. Això no obstant, aquesta teoria fou completament refutada l'any següent per Calicó (1981) i per Menéndez Pidal (1986: pp. 219-220).

Naixement del senyal heràldic dels quatre pals (segle xii)

modifica

Primer testimoni: l'escut de Ramon Berenguer IV

modifica
 
Anvers del segell de Ramon Berenguer IV (2 de setembre, 1150), primer testimoni històric del senyal dels quatre pals. La seva forma arcaica s'evidencia perquè a sobre de l'escut palat hi ha el carboncle o bloca, el reforç de l'escut consistent en làmines metàl·liques convergents disposades en forma d'aspa i orientades cap als flancs

El primer testimoni històric del senyal heràldic dels quatre pals apareix en un segell de cera d'un document datat el 2 de setembre del 1150, on es representa a Ramon Berenguer IV portant sobre l'escut el senyal dels quatre pals. Actualment, hi ha consens entre els màxims especialistes heràldics a l'hora de determinar que el senyal heràldic nasqué i aparegué com a emblema personal de Ramon Berenguer IV (1114-1162). El fet que, de resultes del desgast, només en una de les empremtes dels segells de cera hi aparegui clarament el senyal heràldic, ja és suficient per a indicar que a les matrius base (dues en aquest cas) hi havia gravats els quatre pals. Aquest origen com a emblema personal de Ramon Berenguer IV ve reforçat per l'arcaisme del senyal en un moment on l'heràldica tot just acabava de nàixer a Europa (segon quart del segle xii, 1125-1150), fet que s'evidencia en aquest cas per la presència arcaica del carboncle -o bloca-, unes proteccions metàl·liques en forma d'aspa que protegien l'escut.

D'aquesta manera s'ha pronunciat l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués,[19] l'heraldista aragonès Alberto Montaner Frutos,[20] i l'heraldista català Armand de Fluvià.[21] Dels segells de Ramon Berenguer IV, «comte dels barcelonins i príncep del Regne dels aragonesos», se n'han conservat 7 exemplars provinents de dues matrius diferents: de la primera matriu, són 3 segells que validen documents datats durant el seu govern (anys 1150, 1157 i 1160), i de la segona matriu són els altres 4 segells que validen documents corresponents a la minoria d'edat del seu fill el rei Alfons II d'Aragó, que governava assessorat per un consell de regència (documents datats el 1164, 1166, 1170, i un d'indatable perquè s'ha després del document).[22]

Tots set segells són fets de cera i les dues matrius base segueixen el mateix patró iconogràfic: a l'anvers, la representació de Ramon Berenguer IV com a cavaller cavalcant sobre un cavall alforrat i portant la llança i l'escut amb la llegenda que l'identifica: «RAIMVNDVS BERENGARII COMES BARCHINONENSIS», i al revers el patró iconogràfic és exactament el mateix, i tan sols canvia la llegenda: «ET PRINCEPS REGNI ARAGONENSIS».[23]


Roger I
de Carcassona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Borrell II
de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sanç Garcés II
de Pamplona

(Abarca)
 
 
 
 
 
Ordoni III
de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Bernat I
de Foix
 
Ramon I
de Carcassona
 
Ermessenda
de Carcassona
 
Ramon Borrell
de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Garcia Sanxes II
de Pamplona

(el Tremolós)
 
 
 
 
 
Beremund II
de Lleó

(el Gotós)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Berenguer Ramon I
de Barcelona

(el Corbat)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sanç Garcés III
de Pamplona

(el Gran)
 
 
 
 
 
Alfons V
de Lleó

(el Noble)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere I
de Foix
 
Roger I
de Foix
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer I
de Barcelona

(el Vell)
 
 
 
 
 
Garcia Sanxes III
de Pamplona

(el de Nájera)
 
Ramir Sanxes
(fill del rei Sanç)
 
Ferran I de Lleó
(el Magne)
 
Sança
de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer II
de Barcelona

(el Cap d'Estopa)
 
 
 
 
 
Sanç Garcés IV
de Pamplona

(el de Penyalén)
 
Sanç I
d'Aragó i Pamplona

(Sanç Ramires)
 
Alfons VI de Lleó
(el Valent)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger II
de Foix
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer III
de Barcelona

(el Gran)
 
Ramir II
d'Aragó

(el Monjo)
 
Alfons I
d'Aragó i Pamplona

(el Batallador)
 
Pere I
d'Aragó i Pamplona

(el d'Osca)
 
Urraca I de Lleó
 
Ramir Sanxes
(senyor de Montsó)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger III
de Foix
 
Ximena
 
Berenguer Ramon I
de Provença
 
Ramon Berenguer IV
de Barcelona

(el Sant)
 
Peronella d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alfons VII
de Lleó

(l'Emperador)
 
Garcia Ramires I
de Pamplona

(el Restaurador)
 
 
 
 
 
 
 
(1150-1160)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sanç III de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Bernat I
de Foix
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer III
de Provença
 
Alfons II d'Aragó
(el Cast)
 
R. Berenguer IV
de Provença
 
Sanç I
de Provença
 
Millau
 
Ferran II
de Lleó
 
Alfons VIII
de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
   
(1164-1170) (1186-1196)
 
 
(1178)
 
 
(1180)
 
 
(1187)
 
 
 
 
(1176)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Roger I
de Foix
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
Alfons II
de Provença
 
Nunó Sanç
 
Millau
 
Alfons IX
de Lleó
 
Berenguera I
de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Bernat II
de Foix
 
 
(1229)
 

Senyal hereditari

modifica
 
Segell d'Alfons II d'Aragó (c.1157-1196). Al revers dels nous segells, el rei Alfons hi manté la representació com a cavaller i tant sobre l'escut com en el penó de la llança, com en les gualdrapes del cavall, s'hi observa ben definit el senyal heràldic dels quatre pals, del qual s'ha eliminat l'arcaic carboncle -o bloca- que apareixia en els segells del seu pare

El comte Ramon Berenguer IV morí abruptament el 1162 i el senyal dels quatre pals fou heretat per tots els seus fills, tant pel primer Alfons el Cast rei d'Aragó i comte de Barcelona, com pel segon Ramon Berenguer comte de Provença, com pel tercer Sanç comte de Cerdanya. El seu fill Alfons, primer a ser alhora rei d'Aragó i comte de Barcelona, utilitzà durant la seva minoria d'edat el mateix segell del seu pare, i els altres germans menors, Ramon Berenguer comte de Provença, i Sanç comte de Cerdanya, varen heretar del seu pare el senyal dels quatre pals en la seva forma arcaica amb el carboncle -o bloca- per sobre, esdevenint per tant un senyal heràldic de significació hereditària i de llinatge compartit per totes les seves branques fos quin fos el seu títol.[24] Un net de Ramon Berenguer IV fruit d'aquestes altres branques, el comte Nunó Sanç (c.1185-1241), fill del comte Sanç de Cerdanya, continuava portant el senyal del seu llinatge -els quatre pals.

En assolir la majoria d'edat i esdevenir rei d'Aragó, Alfons el Cast es confeccionà una nova matriu base per als seus segells que el representa com a monarca. Segons Sagarra,[25] existeix certa analogia entre els nous segells del rei Alfons II d'Aragó i els del seu coetani Lluís VII (1137-1180), rei de França i duc d'Aquitània. Els reis eren representats tradicionalment en els segells com a monarques sedents sobre un tron, però en el revers dels segells d'aquest apareix per primera vegada representat un rei de França també com a simple cavaller. De manera equivalent, els nous segells d'Alfons II d'Aragó el representen a la cara principal, l'anvers, com a rei en forma majestàtica i la llegenda l'identifica «SIGILLVM ILDEFONSIS REGIS ARAGONENSIS» (segell del rei dels aragonesos), representació que el seu pare, el comte Ramon Berenguer IV, mai no utilitzà perquè mai no ostentà la dignitat (títol) de rei, de manera que l'anvers dels seus segells era tan sols un duplicat del revers. El revers del segell d'Alfons el Cast reprodueix els segells del seu pare i el rei hi és representat com un cavaller i, tant en l'escut com en el penó de la llança, com en les gualdrapes del cavall, s'hi observa ben definit el senyal heràldic dels quatre pals, del qual s'ha eliminat l'arcaic carboncle -o bloca- i la llegenda «COMITIS BARCHINONENSIS ET MARCHIONIS PROVINCIE» (comte dels barcelonins i marquès de Provença).[26][25]

El segell de Millau

modifica
 
Revers del segell de Millau. El 1187 Alfons II d'Aragó concedí a la vila el privilegi d'usar un segell comú. La llegenda del segell en detalla el titular: Segell del rey d'Aragó comte de Barcelona i marquès de Provença. Hi apareix el senyal del rei d'Aragó format per tres gruixudes línies verticals i per sobre la presència arcaica del carboncle -o bloca-, evidència que prengueren com a model els segells de Ramon Berenguer IV o dels seus fills menors, però no els nous segells que emeté Alfons com a rei d'Aragó, on ja no apareix el carboncle o bloca

D'especial importància és també el segell de Millau (c.1187). El 1167 el rei Alfons II d'Aragó es feu amb la titularitat del vescomtat de Millau i el cedí als seus germans menors fins que passà a governar-lo ell directament el 1185. Dos anys després, l'1 d'abril de 1187 i des de Girona estant,[27] el rei Alfons II d'Aragó trameté una carta[28] als cònsols de la vila concedint-los una sèrie de privilegis que venien a confirmar el seu consolat (autogovern municipal). El rei també els concedí la creació d'un segell comú: «Concedimus namque sigillum comune», a fi de mostrar la doble jurisdicció sobre la vila «sub subscriptione nostra et sua», així com els concedí l'ús de «nostra bandera», «et etiam vexillum nostrum».[29] Tal com resumeix l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2004),[30] d'acord amb les condicions del privilegi, els cònsols de Millau encarregaren seguidament un segell circular de dues cares en què al revers del segell apareix la llegenda amb el titular: «Segell del rey d'Aragó comte de Barcelona i marquès de Provença» «+SIGILLU(M) R(EGIS) ARAGON(ENSIS) COMITIS BA[RCHINONENSIS ET MARCHIONIS PROVI]NCIE». Al centre hi ha un escut del rei amb tres gruixudes línies verticals i per sobre hi ha el carboncle -o bloca-, els reforços metàl·lics de l'escut en forma d'aspa; els radis d'aspa es creuarien al centre de l'escut, l'òmfal, un detall actualment deteriorat; els reforços es completen amb una altra barra horitzontal situada a la part inferior a un terç de la punta de l'escut.[31] Això mostra que per elaborar el senyal del rei d'Aragó copiaren els segells de Ramon Berenguer IV o dels seus fills menors, no dels que emprà Alfons II. El segell de Millau també és significatiu pel fet que és el primer cop que el senyal heràldic dels quatre pals apareix en un escut, però no com una arma de guerra portada pel rei com a cavaller, sinó com un emblema identificatiu per si sol.

Els quatre pals: senyal heràldic de llinatge

modifica

L'emblema personal de Ramon Berenguer IV (1114-1162), el senyal dels quatre pals, fou heretat per tots els seus fills, fos quina fos la seva dignitat territorial -ja fossin reis d'Aragó, comtes de Barcelona, comtes de Provença o comtes de Cerdanya-, i tots els fills el plasmaren en el seu escut d'armes. El senyal dels quatre pals esdevingué així un senyal heràldic de llinatge: el dels descendents de Ramon Berenguer IV. Quant a la denominació, inicialment no tingué un nom determinat i específic, i així tant el rei Alfons II d'Aragó (c.1157-1196) com el seu fill Pere II d'Aragó (c.1177-1213) l'anomenaren «senyal propi» (signo proprio) o «senyal nostre» (signi nostri), i a la bandera, «nostra senyera» (vexillum nostrum). Per a l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2004),[32][24] el fet que el senyal dels quatre pals no tingui precedents anteriors a Ramon Berenguer IV, i que els seus fills Alfons, Ramon Berenguer i Sanç, empressin igualment els pals en els escuts de les seves representacions eqüestres, vindria a demostrar que aquest senyal era un emblema personal i particular de Ramon Berenguer IV; per tant, en origen no s'adscrivia a cap dignitat (títol) territorial, de manera que no estava relacionat ni amb el comtat de Barcelona, ni amb el Regne d'Aragó, ni tampoc amb el cap altre dels seus dominis territorials. El senyal dels quatre pals portat sobre un escut identificava solament els membres d'una família, i tan sols el podien portar els membres d'aquella família: era un senyal heràldic.[33] L'heraldista aragonès Alberto Montaner Frutos també assenyala que el senyal dels quatre pals nasqué com un emblema personal de Ramon Berneguer IV, i que en heretar-lo els seus fills esdevingué el senyal heràldic de la família sense cap lligam amb un territori específic de tots els que governaven.[34] Menéndez Pidal (2004)[35] afegeix que el senyal dels quatre pals és del tipus d'emblemes de significat inicialment personal constituït per figures geomètriques, i que foren introduïts en tota la cristiandat en el segon quart del segle xii (1125-1150), i insisteix novament que malgrat el limitat coneixement que es té dels usos emblemàtics del segle xii està molt clara la inicial significació familiar de l'emblema dels pals d'or i gules, i que no s'adscrivia a cap dignitat territorial.

Polèmica pel llinatge de Ramon Berenguer IV

modifica
 
Als capítols matrimonials de Barbastre de l'11 d'agost del 1137 es pactà el matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó, que conceberen un fill i successor comú per als seus territoris i dignitats: Alfons el Cast, primus rex Aragonum post unionem.[36] (ACA, Perg. RBIV, car. 35, núm. 86)

La polèmica sobre el senyal dels quatre pals s'havia centrat primerament a determinar quan aparegué per primera vegada. Actualment, hi ha consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar que el senyal dels quatre pals apareix per primera vegada en la història en l'escut de Ramon Berenguer IV. Posteriorment, se'n buscaren antecedents emblemàtics preheràldics, però cap de les opcions proposades ha esdevingut concloent a l'hora de demostrar un possible antecedent preheràldic anterior a Ramon Berenguer IV. Descartada la recerca d'antecedents preheràldics la polèmica avançà a l'entorn de les dignitats (títols) de Ramon Berenguer IV. Com que el senyal dels quatre pals apareix en el seu escut, quan aquest ostentava dues dignitats (títols) simultàniament -tal com queda reflectit en la llegenda del segell- la de ser comte dels barcelonins i la de ser prínceo del Regne dels aragonesos «RAIMVNDVS BERENGARII COMES BARCHINONENSIS / ET PRINCEPS REGNI ARAGONENSIS», es plantejaren arguments a favor o en contra de quina de les dues dignitats (títols) representava el senyal. En funció de quina de les dues dignitats representés el senyal, es legitimaria el dret d'un territori o l'altre a emprar el senyal avui en dia. Actualment, aquesta polèmica ja també ha quedat superada, perquè hi ha consens entre els especialistes a l'hora de determinar que el senyal dels quatre pals no fou en origen un senyal heràldic de dignitat territorial, sinó al contrari, un senyal heràldic de llinatge. El senyal aparegué, per primera vegada en la història, en l'escut de Ramon Berenguer IV, i en el moment en què tots els seus fills també l'adoptaren com a propi, el senyal adoptà una significació de senyal heràldic del llinatge, el dels descendents de Ramon Berenguer IV, ja tingués l'un la dignitat de rei d'Aragó i comte de Barcelona, l'altre la dignitat de comte de Provença, i l'altre la dignitat de comte Rosselló i de Cerdanya.

 
Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, capítols XX i XXI: «Com fina la generació masculina dels reis d'Aragó: Ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial, vejam qui fo primer comte de Barcelona, e puis de grau en grau de cascun comte, segons que davallaren un d'altre, parlarem e llur vida recontarem.
Del començament dels comtes de Barcelona: Ara tractem del començament del llinatge dels comtes de Barcelona. En lo temps antic fo un cavaller qui era apellat Guifré, qui fo de la vila d'Arrià [...] ab son fill qui havia nom Guifré Pelós, per haver [...]»

Existint total consens entre els especialistes heràldics a l'hora de determinar que el senyal dels quatre pals apareix per primera vegada en la història en l'escut de Ramon Berenguer IV (segell del 2 de setembre del 1150), i havent-hi consens, també, en el fet que aquest era un senyal de llinatge que no representava cap territori, ni el comtat de Barcelona, ni el Regne d'Aragó, avui en dia la polèmica entre els especialistes ha quedat reduïda només a una qüestió merament de matís i de denominació: determinar quin era el llinatge i la casa de Ramon Berenguer IV, el llinatge i la casa dels seus descendents, i com anomenar el llinatge i la casa. Segons la teoria del casament en casa formulada per Antonio Ubieto Arteta el 1987, Ramon Berenguer IV esdevingué des dels capítols matrimonials de Barbastre (1137) membre de la casa dels reis d'Aragó; segons aquesta interpretació, Ramon Berenguer IV hauria estat adoptat com a membre de ple dret en la casa, la família, i el llinatge dels antics reis d'Aragó, i per tant, la família, la casa, i el llinatge dels comtes de Barcelona hauria quedat totalment extingit ja des del 1137. Per a d'altres com Josep Serrano Daura, per contra, ni Ramon Berenguer IV va ser adoptat pel llinatge dels anteriors reis d'Aragó, ni el llinatge dels comtes de Barcelona s'extingí el 1137, i per tant i segons aquesta interpretació, els quatre pals són el senyal del llinatge dels comtes de Barcelona. Un llinatge que, posteriorment, prengué el nom de casal d'Aragó perquè el títol de rei d'Aragó era la seva dignitat (títol) més important, tal com manifestà el rei en Pere el Cerimoniós en les Ordinacions del 1344: «Regne Darago, lo qual regne es títol e nom nostre principal».[7]

L'historiador aragonès Antonio Ubieto Arteta mai no va derivar implicacions heràldiques de la seva teoria. Serà l'historiador aragonès Guillermo Fatás Cabeza (2000), prenent com a certa la teoria del casament en casa i després de rebatejar-la amb el nom de «matrimoni en casa» (en lloc de «casament en casa»), qui reblarà, doncs, que ja no té la menor transcendència el fet que el senyal heràldic dels quatre pals no aparegui en cap dels anteriors reis d'Aragó i Pamplona, o que el primer a portar-lo a l'escut fos el comte de Barcelona i príncep d'Aragó Ramon Berenguer IV. Com que, segons la teoria del casament en casa, Ramon Berenguer IV ja havia estat adoptat des del 1137 com a membre de la casa reial d'Aragó, però també en la família i llinatge dels reis d'Aragó, i a més, el primer segell no apareix fins tretze anys després, el setembre del 1150, un mes posterior al casament formal entre Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó, el senyal heràldic dels quatre pals seria, doncs, un senyal propi i exclusiu de la seva casa d'Aragó i del seu nou llinatge, el dels reis d'Aragó. En definitiva, doncs, per a Guillermo Fatás Cabeza, donat que no existeixen testimonis datables anteriors a Ramon Berenguer IV, i que quan el senyal heràldic dels quatre pals apareix en l'escut dels segells de Ramon Berenguer IV aquest ja és, segons la teoria del casament en casa, membre de casa reial d'Aragó i ha estat adoptat com a fill del llinatge dels reis d'Aragó, el senyal dels quatre pals és propietat exclusiva de la casa reial d'Aragó i del llinatge dels reis d'Aragó, i per tant no es correspon ni al territori del Regne d'Aragó, ni tampoc al comtat de Barcelona, i encara menys al llinatge dels comtes de Barcelona, que s'hauria extingit ja des del 1137, per bé que les cròniques de l'edat mitjana mai no reflectiren aquest parer.

Nostre senyal reial (segle xiii)

modifica

Els quatre pals: nostre senyal reial

modifica
 
Segell major -flaó- de Pere el Cerimoniós. Segons Menéndez Pidal, des del primer segell emès per Alfons II d'Aragó, el segell major -el flaó- seguí sempre el mateix patró: «com a rei d'Aragó és figurat a l'anvers, sedent al seu tron, en majestat, i com a comte de Barcelona apareix al revers cavalcant amb el seu equip de guerra, única representació que emprà el seu pare, Ramón Berenguer IV».[37] (Reial Acadèmia de la Història; GN4/637)

Al senyal dels quatre pals, originàriament no se li atorgà cap denominació específica, i així tant el rei Alfons II d'Aragó (c.1157-1196) com el seu fill Pere II d'Aragó (c.1177-1213) l'anomenaren «senyal propi» (signo proprio) o «senyal nostre» (signi nostri), i a la bandera, «nostra senyera» (vexillum nostrum). Els heraldistes s'hi refereixen en aquest període inicial com a «quatre pals» o «pals d'or i de gules». A mitjans del segle xiii i durant el regnat de Jaume el Conqueridor, aquest li assignà la dignitat (títol) reial, i així s'hi refereix en la confirmació de l'ús per part de l'orde de la Mercè el 1256[38] anomenant-lo «senyal nostre reial» (signi nostri regium), i en altres casos com «escut barrat a senyal reial» (scutum barratum ad signum regium) o simplement «senyal reyal» (signum regium).[39] La bandera és referida en el Llibre dels fets, literalment, com «nostra senyera»: Basant-se en aquesta associació a la dignitat reial, Alberto Montaner Frutos (1995)[40] planteja la tesi que a partir de mitjan segle xiii el senyal dels quatre pals ja no era, tan sols, un senyal heràldic de llinatge sinó que també havia adquirit la connotació de senyal heràldic de dignitat territorial, i més concretament, que el senyal dels quatre pals es referia, en exclusiva, a la «dignitat reial aragonesa», sense referir-se per tant a cap de les altres dignitats que ostentava el rei: rei de València o comte de Barcelona.

Tanmateix, però, Menéndez Pidal (2006)[37] assenyala que en les cancelleries reials el segell major era el principal segell i el titular posava especial interès a fer saber pel seu contingut gràfic la posició que ocupava en la societat: la seva auctoritas. En aquest contingut gràfic, la imatge prevalia sobre la llegenda per la importància dels signes en la cultura medieval, de manera que en el retrat jeràrquic tan sols importen els atributs, les insígnies i les actituds de l'autoritat que exerceix.[37] En el cas dels reis d'Aragó, el segell major -el flaó- tingué sempre dues cares que presentaven les dues principals «personalitats socials» corresponents a les seves titulacions. Com a rei d'Aragó, és figurat a l'anvers jaient en un tron en majestat, i com a comte de Barcelona apareix en el revers cavalcant amb equip de guerra, única representació que emprà el seu pare Ramon Berenguer IV. La composició dels segells amb «doble retrat jeràrquic», la de reis d'Aragó i comtes de Barcelona, és totalment anàloga a la que ja havia emprat Lluís VII de França per a expressar també la seva doble condició de rex Francorum, dux Aquitanorum, i també Guillem I d'Anglaterra com a rex Anglorum, dux Normadorum.

Els quatre pals: senyal dels comtes de Foix, dels Sévérac i dels Arborea

modifica

També els comtes de Foix empraren el senyal dels pals de gules sobre camper d'or sense tenir cap lligam dinàstic amb els descendents de Ramon Berenguer IV. El primer segell d'un comte de Foix és el de Ramon Roger I de Foix (v 1152-1223), del qual el desgast no en permet apreciar els detalls. En un segell del 1229 del seu fill Roger Bernat II de Foix «el Gran» (1223 - 1241) ja apareix l'escut palat, que també apareix en els segells dels seus successors Roger IV de Foix (†1265) i Roger Bernat III de Foix (†1302). En aquesta sèrie de tres comtes, els seus escuts presenten un nombre variable de pals, 6, 5 i 4 respectivament, però mai en nombre de tres pals. En el segell del següent comte de Foix Gastó I (1288-1315), l'escut d'armes ja apareix quarterat amb el senyal de les vaques propi dels vescomtes de Bearn heretat de la seva mare, i els pals reduïts a tres, nombre que ja quedarà fixat pels seus successors.

Martí de Riquer (1983)[41] proposà la hipòtesi que els pals dels comtes de Foix del segle xiv eren una brisura, una alteració d'un senyal heràldic per a distingir les branques menors o els bastards d'un llinatge, establint la filiació entre ambdós llinatges. Riquer assenyalà el matrimoni hagut en data tan reculada com el 1118 entre Roger III de Foix i Ximena de Barcelona, filla de Ramon Berenguer III. Això no obstant, remarcava que no és que cregués que en el moment de l'enllaç, el 1118, quan tot just encara no havia aparegut l'heràldica, els comtes de Foix ja tinguessin armes heràldiques, sinó que en temps més moderns haurien adoptat els tres pals en memòria d'aquest enllaç.

Per a Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1986: 219), (1991:680) i (2004),[42] es tracta d'una adopció d'armes d'homenatge a fi d'invocar, o bé que un noble vassall ha retut homenatge a un noble superior, o bé a fi de mostrar un antic parentiu de l'època preheràldica. Alberto Montaner Frutos (1995)[43] és de la mateixa opinió i ho atribueix a armes d'homenatge, invocant sobre aquest sistema de transmissió les obres de Menéndez Pidal (1982: 243-45) i Pastoreau (1993: 35, 44 i 301). Recorda que el comte Roger Bernat I de Foix «el Gras» reté homenatge a Alfons II d'Aragó el 1188, i que llavors el seu fill, o el seu net, haurien adoptat el senyal dels quatre pals invocant el vassallatge que havia retut pel seu pare, o el seu avi, segons sigui el cas. Aquest tipus de transmissió d'armes heràldiques, adoptant un noble vassall les armes del seu senyor a qui havia retut homenatge, o per mostrar un antic parentiu de l'època preheràldica, també seria segons Casula (1985:66a-b) i Alberto Montaner Frutos (1995)[44] la raó per la qual els jutges d'Arborea tindrien en les seves armes els quatre pals: en senyal extern del vassallatge prestat. Aquest hauria estat retut pel jutge d'Arborea Hug II de Bas a Jaume II d'Aragó, de manera que el primer hauria unit en les seves armes personals el seu senyal heràldic de llinatge, amb el senyal del rei d'Aragó; responia amb aquest plantejament a la interpretació que n'havia fet Armand de Fluvià (1995)[45] assenyalant que les armes dels jutges d'Arborea del casal de Bas eren un prova per a plantejar un origen català dels quatre pals fins anterior i fora del llinatge de Ramon Berenguer IV. El cas de les armes dels Sévérac no està resolt concloentment, per bé que Menéndez Pidal recorda que la baronia de Sévérac formava part del vescomtat de Milhau, que Gui de Sévérac morí el 1181 amb Ramon Berenguer IV de Provença enfrontant-se als partidaris del comte de Tolosa i que per notícies posteriors es conclou que eren d'or i gules.[42]

Senyal del rei d'Aragó (segle XII-XIV)

modifica

Els senyals heràldics de dignitat territorial

modifica
 
Segell de 1248 de Carles I d'Anjou, comte de Provença.
Anvers: senyal heràldic de llinatge: A l'anvers apareix cavalcant amb les armes del seu llinatge, els Anjou, tant en l'escut, com en les gualdrapes del cavall. Revers: senyal heràldic de dignitat territorial: al revers, les armes dels comtes de Provença, els quatre pals, de la seva muller Beatriu I de Provença, filla de Ramon Berenguer V de Provença i neta d'Alfons II de Provença
 
Segell de Ramon Berenguer V de Provença (1209-1245) rebesnet de Ramon Berenguer IV de Barcelona, portant el senyal del llinatge, els quatre pals.[46] La seva filla Beatriu I de Provença es casarà amb Carles I d'Anjou, que lluirà el senyal dels quatre pals com a senyal heràldic de dignitat territorial del comte de Provença

Menéndez Pidal assenyala el cas particular dels senyals heràldics de dignitat territorial, un exemple del qual és el castell del Regne de Castella que apareix per primer cop en un segell del 1176. Els senyals de dignitat territorial tenen les característiques següents: 1) generalment apareixen a la cara secundària, el revers; 2) es presenten sols, ocupant la totalitat de la cara del segell; 3) el caràcter específicament territorial d'aquests senyals es remarca encara més quan difereix del senyal heràldic de llinatge, que apareix a l'anvers portant-lo en l'escut d'armes de cavaller i 4) alguns d'aquests senyals territorials acabaran esdevenint, al seu torn, senyals de llinatge. Un exemple en són els segells de Ferran III, rei només de Castella, on a l'anvers del segell de tipus eqüestre apareix armat cavalcant amb escut heràldic de llinatge, el lleó (armes familiars), i a l'anvers hi ha l'emblema de Castella (senyal territorial). L'emblema del castell apareix al segell amb unes clares connotacions territorials en tractar-se d'un senyal parlant que al·ludeix a la denominació del regne.

Els quatre pals: senyal del comte de Provença

modifica

Basant-se en aquesta associació a la dignitat reial, Alberto Montaner Frutos (1995)[40] és de la tesi que a partir de mitjan segle xiii el senyal dels quatre pals ja no era, tan sols, un senyal heràldic de llinatge sinó que també havia adquirit la connotació de senyal heràldic de dignitat territorial, i més concretament, que el senyal dels quatre pals es referia, en exclusiva, a la «dignitat reial aragonesa», sense referir-se, per tant, a cap de les altres dignitats que ostentava el rei: rei de València o comte de Barcelona. En favor d'aquesta tesi, argumenta que fou aleshores quan al senyal dels quatre pals se'l començà a denominar «senyal reyal», fet que Alberto Montaner interpreta com una evidència que el senyal dels quatre pals s'associava només a la «dignitat reial aragonesa». En contra de la seva tesi, però, es troba amb l'evidència que aleshores el senyal dels quatre pals era, efectivament, un senyal heràldic de dignitat territorial, però no del rei d'Aragó sinó del comte de Provença.[47] El comte de Provença Ramon Berenguer V era rebesnet de Ramon Berenguer IV de Barcelona, i portava per tant el senyal del llinatge, els quatre pals. Aquest morí el 1245 i el comtat fou heretat per la seva filla Beatriu I de Provença, que es casà amb Carles I d'Anjou, i aquest esdevingué comte consort de Provença. Per mostrar la seva dignitat territorial com a comte Provença, els segells de Carles I d'Anjou tenen el senyal dels quatre pals, senyal inequívoc que s'associaven al territori de Provença. A l'altra cara dels segells, hi apareix el senyal heràldic del seu llinatge, la flor de lis.



Roger Bernat II
de Foix
 
Lluís VIII de França
 
Ramon Berenguer V
de Provença
 
Manfred I
de Sicília
 
Orde Mercedari
 
Violant
d'Hongria
 
Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
Elionor
de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1256
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger IV
de Foix
 
Carles I d'Anjou
(comte de Provença)
 
Beatriu I
de Provença
 
Constança
de Sicília
 
Pere III d'Aragó (el Gran)
 
 
 
 
 
Jaume II de Mallorca
(el Prudent)
 
Alfons
d'Aragó
   
 
   
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Bernat III
de Foix
 
Carles II de Nàpols
(comte de Provença)
 
Alfons III d'Aragó
(el Franc)
 
Jaume II
d'Aragó

(el Just)
 
Frederic II
de Sicília
 
Universitat
de Mallorca
 
Sanç I de Mallorca
(el Pacífic)
 
Ferran
de Mallorca
   
 
   
 
   
 
 
 
 
 
 
(1312)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gastó I
de Foix
 
Robert I de Nàpols
(comte de Provença)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere II de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Jaume III
de Mallorca
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gastó II
de Foix
 
Joana I de Nàpols
(comtessa de Provença)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Lluís I de Sicília
 
Frederic III de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Maria de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Creu d'Alcoraz: senyal heràldic de dignitat territorial d'Aragó

modifica
 
«Les armes Daragó» (creu d'Alcoraz) apareixen per primer cop en el revers de la bolla de plom de Pere III d'Aragó el Gran de 1281. Segons l'heraldista Menéndez Pidal de Navascués: «el caràcter territorial dels emblemes situats al revers dels segells restarà durant molt temps i s'evidencia quan no coincideix amb les armes personals. Són notables els exemples dels segells de Ferran III de Castella (...) i els segells reials aragonesos des de finals del segle xiii, en els quals la creu cantonada, anomenada d'Alcoraz (armes del Regne d'Aragó), ocupen sempre el revers, mentre que les figures eqüestres s'armaren invariablement amb els pals (armes familiars)»
 
Recreació de la creu d'Alcoraz tal com apareix descrita per Gaspar de Torres en l'Armorial de Aragón, 1536: «De argén, cruz de gules con cabezas de reyes moros en sus cuarteles, llamada cruz de Alcoraz»

El 1210, el rei Pere el Catòlic introduí l'ús de segells de plom -la bolla de plom-, mantenint el disseny dels anteriors segells de cera: a l'anvers el rei jaient al tron, i al revers la figura del rei com a cavaller amb l'escut dels quatre pals. Però el 1281 Pere el Gran (1240-1285) introduí un canvi significatiu en el disseny de la bolla de plom substituint la representació del rei a cavall per un símbol totalment nou, «l'escut de la creu amb els 4 caps de sarraïns». Posteriorment, el rei Pere el Cerimoniós (1319-1387) en les Ordinacions de casa i cort (1348) les anomenà explícitament «armes d'Aragó». Ja durant l'edat moderna, es relacionà aquest símbol amb la llegenda de la batalla d'Alcoraz (1096) i a partir d'aleshores va rebre el nom creu d'Alcoraz, malgrat que està demostrat que l'origen d'aquest símbol no es remunta a aquella data sinó que apareix per primera vegada en la bolla de plom de 1281. L'ús d'aquest senyal estigué reservat a les bolles de plom dels reis d'Aragó i la seva aparició i significació és objecte de discussió entre els especialistes heràldics.

Per a l'historiador aragonès Guillermo Redondo Veintemillas, el rei Pere el Gran creà la creu d'Alcoraz com a escut merament personal, amb la significació de l'esperit de croada vencedora sobre l'islam.[48] Per a la historiadora sarda Luisa D'Arienzo, el rei Pere el Gran creà la creu d'Alcoraz com a escut territorial d'una nova corona d'Aragó unificada. Aquesta nova entitat política caracteritzada per la indivisibilitat de la unió es reflectiria d'una banda en la nova intitulació única que emprà el rei, Rex Aragonum, deixant d'utilitzar la resta de títols, i de l'altra en el nou símbol, que representaria la nova corona d'Aragó unificada.

L'historiador aragonès Rafael Conde rebutja tant la hipòtesi d'un escut personal, com la hipòtesi d'un emblema d'un territori, i planteja la hipòtesi que la creu d'Alcoraz és un senyal heràldic de dignitat territorial, el senyal del rei d'Aragó. Assenyala que Pere el Gran era rei d'Aragó, rei de Sicília, rei de València i comte de Barcelona, però aquest nou senyal es referia únicament a la «dignitat reial aragonesa», independentment de la resta de dignitats (títols) que ostentava. D'aquesta manera, afegeix Rafael Conde, mentre el senyal dels quatre pals era un «senyal heràldic de llinatge» que havia de compartir amb totes les branques del llinatge descendents de Ramon Berenguer IV, ja fossin reis d'Aragó i comtes de Barcelona, ja fossin reis de Mallorca i comtes de Rosselló, ja fossin comtes de Provença i Forcalquier, la creu d'Alcoraz era el senyal unívoc que distingia el rei d'Aragó de la resta de sobirans. Aquesta significació es veuria confirmada per la nova intitulació única adoptada per Pere el Gran, Rex Aragonum, que envolta la seva efígie majestàtica a l'anvers, mentre que al revers hi ha la «creu amb els 4 caps de sarraïns», el senyal del rei d'Aragó. També assenyala que la significació de «senyal heràldic de dignitat territorial» amb l'evidència que la creu d'Alcoraz mai no va escampar-se per la resta de branques de la família, com va passar amb el senyal de llinatge dels quatre pals, sinó que fou reservat únicament a aquells que ostentaren la dignitat (títol) de ser reis d'Aragó, i fou per tant l'autèntic senyal reial d'Aragó. Respecte al significat, Rafael Conde creu que l'explicació rau en la mateixa llegenda «Serpens dampna tulit, crus tamen hoc repulit» que emmarca la creu sobre els 4 caps de sarraïns, i que presenten la mateixa idea: el mal (la serp, els sarraïns) portaren mals al món, però Crist (la creu, l'arbre) els vencé. Ferran de Sagarra i Armand de Fluvià coincideixen en aquesta interpretació de la creu vencedora sobre el mal.

També per a Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1998: 461-462) la creu d'Alcoraz té unes clares connotacions territorials, «armes d'Aragó», contraposada als segells de cera on apareix la figura eqüestre armada invariablement amb els quatre pals, les armes del llinatge. Fa esment a la tradició hispànica de diferenciar el rei -rex- del regne -regnum-. Els sentits d'armes de llinatge i armes de dignitat convisqueren amb vigència contínua i per això s'establiren les diferències o brisures a fi de resoldre conflictes de significació. Però el sentit territorial, la vinculació d'unes armes al regnum i abans que al rex, i separades d'aquest, només apareix en ocasions molt excepcionals, i aquest seria el cas de la creu d'Alcoraz apareguda entre 1276 i 1281. Un símbol nou a la bolla de plom, on al revers hi ha Pere el Gran de manera majestàtica, i al revers un escut d'armes nou: la creu de la cristiandat -vermella sobre camp blanc- cantonada amb quatre caps de moros. Continuà en ús i a mitjans del segle xiv Pere el Cerimoniós en les seves Ordinacions afirmà que l'escut pertany a Aragó: un escut en lo qual sien les armes d'Aragó, que son aytals: una creu per mig del escut e a cascun carté un cap de sarray. Per a Menéndez Pidal la situació de l'escut al revers confirmaria el seu caràcter territorial, no personal, puix en les representacions eqüestres el rei sempre apareix amb els quatre pals. L'atribució a Aragó estaria recolzada per la llegenda del segell, que de manera excepcional, només anomena aquest regne.

Roger II de Foix
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer III
(el Gran)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ponç I de Cervera
(vescomte de Bas)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger III de Foix
 
Ximena
 
Ramon Berenguer IV
(el Sant)
 
Mafalda de Barcelona
 
Estefania de Barcelona
 
Berenguer Ramon I
de Provença
 
Almodis de Barcelona
 
Ponç II de Cervera
(vescomte de Bas)
 
 
 
 
 
(1150-1160)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Bernat I de Foix
 
 
 
 
 
Alfons II d'Aragó (el Cast)
 
R. Berenguer IV
de Provença
 
Sanç I de Provença
 
Ramon Berenguer III
de Provença
 
Agalbursa
de Cervera
 
Hug I de Cervera
(vescomte de Bas)
 
 
 
 
 
 
   
(1164-1170) (1186-1196)
 
 
(1178)
 
 
(1180)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Roger I de Foix
 
Alfons II
de Provença
 
Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
Ferran d'Aragó
 
Nunó Sanç de
Rosselló i Cerdanya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hug I d'Arborea
(vescomte de Bas)
 
(1215)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Bernat II
de Foix
 
R. Berenguer V
de Provença
 
Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere II d'Arborea
 
 
 
 
(1229)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger IV
de Foix
 
Beatriu I de Provença
 
Pere III d'Aragó
(el Gran)
 
 
 
 
 
Jaume II de Mallorca
(el Prudent)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Marià II d'Arborea
   
 
 
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Bernat III
de Foix
 
Margarida
de Bearn
 
Alfons III d'Aragó
(el Franc)
 
Jaume II d'Aragó
(el Just)
 
Sanç I de Mallorca
(el Pacífic)
 
Ferran de Mallorca
 
Vera Cappai
 
Joan d'Arborea
   
 
 
 
  
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gastó I
de Foix
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alfons IV d'Aragó
(el Benigne)
 
 
 
 
 
Jaume III de Mallorca
(el Temerari)
 
(fill il·legítim)
Marià III d'Arborea
 
Paulesa de Serra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gastó II
de Foix
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere IV d'Aragó
(el Cerimoniós)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
(fill il·legítim)
Hug II d'Arborea
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gastó III
de Foix
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I d'Aragó
(el Caçador)
 
Martí I d'Aragó
(l'Humà)
 
 
 
 
 
Pere III d'Arborea
 
Marià IV d'Arborea
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Mateu I
de Foix
 
Joan III de Grailly
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hug III d'Arborea
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Isabel I
de Foix
 
Arquimbald de Grailly
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I
de Foix
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


« el primer testimonio auténtico de las armas que usaron los reyes de Aragón se encuentra en los sellos de Ramon Berenguer IV, la impronta más antigua de los cuales es del año 1150. »
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Los emblemas de España (1998); pàg. 451

« [...] no hay duda de que el primer poseedor de los palos de oro y gules fue Ramon Berenguer IV, [...] »
— Alberto Montaner Furtos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 29
« Porque los palos de oro y gules, hasta el fin de la edad media, tuvieron el carácter preponderante o único de armas familiares de los descendientes de Ramon Berenguer IV. »
— Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 99

« En virtud de todas las consideracions previas, puede establecerse sin lugar a dudas que los palos de oro y gules nacen como emblema personal de Ramon Berenguer IV y, al hereadarlos sus hijos se convierten en el símbolo de su família, la Casa de Aragón, sin ligazón alguna con un territorio determinado. »
— Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 35

El cas de la creu d'Ènnec Aritza i la doctrina heràldica de Pere el Cerimoniós

modifica
 
Cimera reial de Pere el Cerimoniós

No serà fins al regnat de Pere el Cerimoniós al segle xiv, uns 200 anys després del matrimoni entre el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i la reina Peronella d'Aragó, quan naixerà la preocupació per deixar per escrit quin fou l'origen i la història del senyal reial, iniciant-se així la historiografia del senyal dels quatre pals. Pere el Cerimoniós tenia la ferma creença que el senyal reial era originari del llinatge dels comtes de Barcelona; aquesta doctrina quedà explicitada en les Ordinacions de casa i cort, on es detalla l'origen de les altres ensenyes reials, explicant que la creu d'Ènnec Aritza era el «senyal antich del rey Daragó» mentre que la creu d'Alcoraz eren «les armes Darago que son aytals una creu per mig del escut e a cascun carté un cap de sarray». Així mateix, en la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona (v. 1359), redactada a instàncies del mateix rei, s'explicita que fou el fill del comte de Barcelona, el rei Alfons II d'Aragó, qui canvià l'antic senyal reial i les armes d'Aragó i prengué l'emblema dels pals com a nou senyal reial: «mudá armes e senyals daragó e pres bastons». En la mateixa crònica, en el capítol XXII, que narra el començament del llinatge dels comtes de Barcelona, s'inicia amb una caplletra A miniada on es representa al pare de Guifré el Pilós retent homenatge al rei de França per haver-ne rebut el comtat de Barcelona. El comte de Barcelona apareix amb el seu escut armes, d'or quatre pals de gules. Aquesta creença quedà fixada i la seguiren els seus successors, de manera que en la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, la genealogia personal del rei Joan I d'Aragó el Caçador, es detalla que quan el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona es va casar amb la reina Peronella d'Aragó no va voler canviar les seves «armes comtals», de manera que aquestes esdevingueren el «senyal reial»: «mai no va voler ser anomenat rei ni va canviar les armes comtals i àdhuc el senyal reial és aquell que era del comte de Barcelona».

 
Creu d'Ènnec Aritza

Tal com recull Guillermo Fatás Cabeza (1999),[49] una menció literària a la creu d'Alcoraz prové d'un autor anònim que al segle xiv escrigué alguns comentaris a la Primera Cronica General del rei Alfons X de Castella. En aquests comentaris es llegeix: «Este rey don Alfonso de Aragón el Batallero traía las armas del campo blanco y la cruz bermeja, y en los cuatro cuarteles del campo traía cuatro cabezas de moros negros y hacía esto por cuatro reyes moros que venciera y matara en un día en una batalla» (la creu d'Alcoraz). Tal com exposa Alberto Montaner Frutos (1995),[50] la creu d'Ènnec Aritza fou una innovació heràldica del rei Pere el Cerimoniós. Per a Menénedez Pidal (1998):[51] el rei Cerimoniós també canvià el segell major -anomenat flaó- tal com assenyala Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2006).[52]


 
 
 
 
 
 
Jaume II d'Aragó
(el Just)
 
Blanca d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alfons IV d'Aragó
(el Benigne)
 
R. Berenguer I
d'Empúries
 
 
 
 
 
Pere IV
de Ribagorça
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Jaume I d'Urgell
 
Pere IV d'Aragó
(el Cerimoniós)
 
Joan I d'Empúries
 
Alfons IV
de Ribagorça
 
Joan de Prades
 
 
 
 
     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere II d'Urgell
 
Joan I d'Aragó
(el Caçador)
 
Martí d'Aragó
duc de Montblanc
 
Lope de Luna
 
 
 
 
 
 
     
 
 
 
 
 
 
  • El mateix rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós manà traslladar les restes d'Ènnec Arista el 1372 des d'Arahuast al Reial monestir de Sant Victorià. L'any següent, el 1373, envià una carta a l'abat de San Victorián amb un teixit d'or «por ornamento de la sepultura del Rey Enyego Ariesta, qui fue Rey d'Aragón e de Navarra», que estava ornamentat «con señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer».[53]
  • El mateix rei Joan I d'Aragó el Caçador, el 1384: "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha".
  • La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
Imatge 1 Imatge 2 Nom, data, autor, text
 
 
Parlament de Barcelona de 1393

(1396)
Reina Maria de Luna
«Item es ordonat que les galees no porten banderes, cendals ne panyos de senyal alcu sino del comtat de Barchinona ço es barres grogues e vermelles tan solament»[54][5]

 
 
Proposició del procés de Corts de Perpinyà de 1406

(1406)
Rei Martí I d'Aragó
«Gloriosa dicta sunt de te. Psalm LXXXVI. ... lo qual tenint la bandera nostra reyal en les mans li digué aquestes paraules: Fill yous dó la bandera nostra antiga del Principat de Cathalunya (...) null temps en camp on la dita nostra bandera reyal sia stada james no fo vençuda ni desbaratada. E aço per singular gracia de Nostre Senyor Déu ...»[6]

Les armes de la família Aragó

modifica

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Jaume II d'Aragó
(el Just)
 
Blanca de Nàpols
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alfons IV d'Aragó
(el Benigne)
 
 
 
 
 
R. Berenguer I
d'Empúries
 
 
 
 
 
Pere IV
de Ribagorça
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere IV d'Aragó
(el Cerimoniós)
 
Jaume I d'Urgell
 
Joan I d'Empúries
 
Alfons IV
de Ribagorça
 
Joan
de Prades
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I de Castella
 
Elionor d'Aragó
 
Martí d'Aragó
duc de Montblanc
 
Joan I d'Aragó
(el Caçador)
 
Pere II d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere
de Prades
 
 
 
 
     
 
     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric III de Castella
 
Ferran I d'Aragó
(el d'Antequera)
 
Martí I de Sicília
 
 
 
 
 
Jaume II d'Urgell
(el dissortat)
 
 
 
 
 
J. Ramon II
Folc de Cardona
 
Joana
de Prades
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan II de Castella
 
Alfons V d'Aragó
 
Joan II d'Aragó
 
Enric de Trastàmara
 
Joana d'Urgell
 
 
 
 
 
J. Ramon III
Folc de Cardona
 
 
 
 
   
 
     
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Isabel I de Castella
 
Ferran I de Nàpols
 
Ferran II d'Aragó
 
Enric d'Aragó
I duc de Sogorb
 
 
 
 
 
 
 
 
 
J. Ramon IV
Folc de Cardona
 
 
 
 
 
 
     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joana I de Castella
 
 
 
 
 
Alfons d'Aragó
II duc de Sogorb
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ferran Joan Ramon
Folc de Cardona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Característiques del senyal reial

modifica

El nombre variable de pals

modifica
 
Caplletra C de l'obra jurídica Vidal Mayor, redactada pel bisbe d'Osca Vidal de Canyelles entre 1247 i 1252 per manament del rei Jaume el Conqueridor. La caplletra està il·luminada amb una miniatura en què es representa la mateixa persona del rei lluint en la sobrecota, en el guió triangular de la llança, i en les gualdrapes del cavall la senyera reial. Mentre en el guió figuren 5 franges en horitzontal (faixes), a l'esquerra del rei hi ha el portabandera del rei d'Aragó, l'encarregat de portar i custodiar la senyera del rei durant les campanyes militars, portant la senyera reial amb 4 franges en horitzontal (faixes). (Vidal Mayor, fundació Paul Getty, Los Angeles)

Martí de Riquer (1983)[55] assenyala que només dos segells permeten interpretar l'escut de Pere II d'Aragó el Catòlic (1196-1213); tot i reconèixer que presenten «grans dificultats», determina que en el de 1207 (Sagarra nº10) i en el 1210 (sagarra nº13) hi ha 8 ratlles verticals. Estudiant els segells dels seus germans, determina que l'infant Alfons d'Aragó en un segell de 1204 (Sagarra nº179) presentaria 4 ratlles, fet que suposaria que aquest portava en les armes només 2 pals de gules, mentre que l'infant Ferran d'Aragó en un segell del 1246 (Sagarra nº181) en portaria sis, fet que suposaria que només portaria 3 pals de gules. Basant-se en les premisses que Pere II d'Aragó el Catòlic hauria portat un escut de 4 pals de gules mentre que els seus germans portaven un nombre menor de pals, Martí de Riquer estableix la hipòtesi que, a fi de distingir l'hereu de la resta d'infants, s'haurien introduït una brisura per reducció de pals a fi de diferenciar el senyal dels quatre pals, propi de l'hereu, de la resta de branques.

En heràldica, la brisura (del francès brisure, de briser, 'trencar') és qualsevol modificació que s'introdueix a les armories d'una família per tal de distingir-ne les diferents branques o bé els bastards. L'ús de les brisures, per la seva complexitat, va acabar quedant relegat gairebé a les cases reials. L'escut d'armes es pot brisar de diverses maneres:

 
Caplletra N de l'obra jurídica de Vidal Mayor (1247-1252). La caplletra està il·luminada amb un escuder del rei portant un escut amb el senyal reial on hi figuren 3 franges en vertical (pals). (Vidal Mayor, fundació Paul Getty, Los Angeles)

El cap d'una determinada línia del casal porta generalment les armes plenes de la seva família a títol personal, mentre els altres membres de la família, àdhuc l'hereu abans de la mort del pare, en teoria no hi tenen dret. Basant-se en aquest principi, la resta de membres de la família haurien de posar una brisura diferenciadora a les seves armes personals o bé acontentar-se d'utilitzar les armes del casal, però no a títol personal. Tot i així, però, sovint es fa cas omís d'aquest principi i els segons fills es diferencien de l'hereu conservant les mateixes armes i prenent el nom d'un altre territori.

Per a Martí de Riquer (1983),[56] seguint la seva tècnica de comptar els pals dels segells a fi de provar de determinar per aquesta via si existia un nombre de pals regular o no, conclou que els segells de Jaume I (1213-1276) presentarien «un desgavell» heràldic pel que fa al nombre de pals. Així, entre els anys 1220 i 1226, el rei usà un segell amb escut amb sis ratlles verticals (Sagarra, 19) que Riquer interpreta amb un escut de tres pals sobre el camper. Segueix un segell del juliol del 1229, on Riquer determina que el rei porta només cinc ratlles a l'escut (Sagarra, 21), cosa que faria un palet de sis peces. Després, des del març del 1231 fins al 1233 (Sagarra 22,23,24), els segells de Jaume I ofereixen vuit ratlles, que equivaldrien teòricament a quatre pals. Seguidament el 1241 (Sagarra, 26) portaria quatre ratlles, o sia dos pals, i el 1255 (Sagarra, 29) encara quatre ratlles, o sia dos pals. Per a Alberto Montaner Frutos (1995),[57] no hi ha lloc per a cap «desgavell» heràldic, sinó que això respondria a la típica inestabilitat del nombre de pals d'aquesta època. Per a argumentar-ho, porta a col·lació l'emblemàtica de Ramon Berenguer V de Provença.

La fixació del nombre de pals

modifica

El nombre de pals va ser variable fins al 1344, moment a partir del qual el rei en Pere IV d'Aragó (que signava Pere terç) fixà que fossin quatre els pals de la senyera reial que hi hauria als segells de la cancelleria reial. I fixat el cànon pel rei, així ho recollí poc després el frare dominic valencià Joan de Montsó, que en el pròleg de la traducció dedicada al duc de Montblanc Martí, futur rei Martí I d'Aragó l'Humà, dels sermons de sant Bernat sobre el Càntic dels càntics (1392-1395)[58] li explicà la seva particular interpretació de què representaven les quatre barres de la senyera reial: «E aquesta gloriosa creu e lit de Jhesucrist fou de IIII barres, les quals foren envermellides de la sua preciosa sanch, hy entre aquestes IIII barres lo nostre Salvador dormi, he per aquesta significança pues quels vostres predecessors de la casa d'Aragó aygen, preses IIII barres vermelles per llurs armes é divisa, en senyal que pugreu dir que les IIII barres, fustes ho bastons de la creu de Jhesucrist porten per senyal en lo lur cors, segons que deya sant Pau de si mateix».

Brisures

modifica

Brisures amb bordura

modifica

La brisura amb bordura o brisura a la castellana consisteix a fer una brisura afegint una bordura amb les armes de llinatge matern, que envolten les armes del llinatge patern, seguint el costum castellà de representar, també, les armes de la família materna en l'escut d'armes.[59] Un clar exemple apareix en les armes de l'infant Alfons d'Aragó (1222-1260), únic fill que Jaume I tingué amb la seva primera muller Elionor de Castella. L'infant Alfons d'Aragó, malgrat ser el primogènit, mai no arribar a regnar, i acabà per enfrontar-se militarment contra el seu pare el rei Jaume I quant aquest, de resultes de les seves disposicions testamentàries, anà cedint en herència cada volta més territoris als altres fills menors que havia tingut amb la seva segona muller, Violant d'Hongria. Finalment, l'infant Alfons d'Aragó morí sense hereus el 1260, abans fins de la mort del seu pare el rei Jaume I, ocorreguda el 1276. Martí de Riquer assenyala primerament un segell del 1224 (Sagarra, núm. 151) de la primera muller de Jaume I, Elionor de Castella, on a l'anvers hi ha els pals del senyal heràldic del seu marit, que estarien gravats amb vuit ratlles i que per a l'heraldista equivaldrien a quatre pals de gules; al revers hi ha el senyal heràldic del castell, propi del seu llinatge. Pel que fa a les armes de l'infant Alfons d'Aragó, fill d'ambdós, Martí de Riquer (1983)[60] s'atén a l'opinió de Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1972),[61] que assenyala que les seves tan sols en són conegudes per la seva llaura sepulcral que hi ha al monestir de Veruela; en les seves armes, hi ha el senyal dels quatre pals amb una bordura carregada de vint escudets de Castella, fet aquest darrer que indicaria que la bordura era de metall (heràldica), probablement d'argent (heràldica).

Paral·lelament, el comte Nunó Sanç (c.1185-1241), fill del comte Sanç I de Cerdanya i de Sança Núnyez de Lara, hauria actuat de la mateixa manera, perquè en un segell emès el 1226 es representa a l'anvers portant un escut amb el senyal dels quatre pals, i al revers portant les armes de la seva mare, els calders dels Lara. Però, després, en una pintura sobre fusta del Museu de Mallorca del segle xiii, és representat en un escut en losange dos pals de gules en camp d'or, amb bordura cosida d'argent i carregada amb vuit calders de sable. Així mateix, apareix en les pintures murals del saló del Tinell del palau Reial Major de Barcelona: se'ls representa portant el senyal dels quatre pals amb bordura d'argent i calders de sable tant en l'escut com en la sobrevesta del cavall.

Martí de Riquer afegeix que aquesta brisura a la castellana amb bordura de castells tingué repercussió no sols en la casa reial d'Aragó sinó a nivell internacional, perquè igualment portaren brisures de castells molts dels nets d'Alfons VIII de Castella (1155-1214); així per exemple, el rei Alfons III de Portugal, fill d'Urraca de Castella i d'Anglaterra i net d'Alfons VIII de Castella, brisà a la castellana les armes de Portugal amb una bordura de castells, una combinació que restà permanent i es convertí en les armes d'aquell regne quan aquest succeí el seu germà Sanç II de Portugal. També Carles d'Anjou, fill de Blanca de Castella i d'Anglaterra i net d'Alfons VIII de Castella, brisà a la castellana les armes de d'Anjou amb una bordura de castells, fins que el 1253 passà a emprar un lambeu de gules.

Quarterat

modifica

Quarterant en sautor

modifica

En heràldica, una brisura (del francès brisure, de briser, 'trencar') és qualsevol modificació que s'introdueix a les armories d'una família per tal de distingir-ne les diferents branques o bé els bastards. Per altra banda, s'anomena sautor la peça honorable resultant de la unió d'una banda i una barra, de manera que formen una creu en forma d'aspa; basant-se en això, es diu que si la partició d'un escut d'armes es fa en forma d'aspa, aleshores es té un escut quarterat en sautor. L'infant Frederic i el seu germà no estaven destinats a regnar. Però en esdevenir aquest rei de Sicília, les seves armes esdevingueren les armes de Sicília. Les armes personals de l'infant Frederic d'Aragó, el senyal reial amb brisura en quarter en losange de les armes de Sicília: «En camp de plata, quarterat en sautor, 1r i 4t d'Aragó, 2n i 3r en camp de plata, àliga expandida de sable». En la següent reconstrucció les àguiles s'han representat confrontades quan no ho haurien d'estar.

Recreació incorrecta de les armes del comte de Prades, Joan de Prades, heretades del seu pare Pere IV de Ribagorça. El lambel és d'argent, que representaria les armes dels ducs d'Orleans, quan en realitat hauria de ser de gules, armes dels comtes d'Anjou. Heràldicament: «quarterat en sautor: cap i punta: d'or, quatre pals de gules. Flancs: d'atzur sembrat de flors de lis d'or, amb un lambel de tres pendents de gules». El germà d'aquest, Ramon Berenguer I d'Empúries, emprà les mateixes armes, però només quarterades:[62]

Recreació segons l'armorial de l'herald de Gelre de les armes de Pere II d'Urgell, heretades del seu pare Jaume I d'Urgell:[62]

Escut caironat

modifica

Historiografia

modifica

En cap dels cronicons i dels annals medievals apareix cap esment al senyal dels quatre pals anterior a Ramon Berenguer IV. Des de les Genealogies de Roda d'Isàvena (980-990) i el Cronicó Rivipullense I que anota els fets des del 985 al 1191, passant pel Cronicó Dertusense II, redactat des del 1097 fins al 1210, i el Cronicó de Sant Cugat, fins a arribar al Chronicon Barcinonenses IV, redactat fins al 1452 i que anota els fets des del 714 al 1405, no es diu res sobre el senyal dels quatre pals. Tampoc en el Cronicó de Sant Feliu de Guíxols, redactat a finals del segle xiv i que anota els fets des del 980 al 1312, o en les èpiques Gesta Comitum Barchinonensium, Liber Maiolichinus, De captione Almerie et Tortuose i tants d'altres, s'esmenta el senyal reial anterior a Ramon Berenguer IV. Malgrat que el citen diverses vegades i apareixen ja algunes de les llegendes relacionades amb el senyal dels quatre pals, caldrà esperar a les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona perquè es reculli la primera versió historiogràfica sobre l'origen del senyal. Els historiadors de l'edat moderna i gran part de l'edat contemporània, tant aragonesos com valencians, com catalans, es limitaran a retenir l'origen barceloní de la senyera reial, afegint-hi però, les seves pròpies teories, versions i llegendes sobre com i quan els comtes de Barcelona adoptaren aquest senyal heràldic.

Territorialització

modifica

L'heraldista català Armand de Fluvià i Escorsa (1994), com la resta d'especialistes, assenyala que els quatre pals tingueren durant l'edat mitjana una significació d'un «senyal heràldic de llinatge», raó per la qual tots els descendents de Ramon Berenguer IV portaren aquest senyal en els seus escuts d'armes. A més a més, Armand de Fluvià estableix la tesi que el senyal dels quatre pals és un símbol català basant-se en les següents premisses: el primer testimoni històric del senyal apareix en els segells de Ramon Berenguer IV; Ramon Berenguer IV era membre de la família dels comtes de Barcelona. En ser els quatre pals un senyal heràldic de llinatge, aleshores el senyal heràldic dels quatre pals ha de ser el senyal de la família dels comtes de Barcelona. Per tant, com que el senyal dels quatre pals era el senyal de la família dels comtes de Barcelona, i donat que la família dels comtes de Barcelona era una família catalana, ergo Armand de Fluvià en desprèn la conclusió que els quatre pals és un senyal heràldic català. Basant-se en aquesta conclusió, Armand de Fluvià estableix que com a senyal heràldic català només correspon pròpiament a Catalunya el dret a emprar el senyal dels quatre pals plenament, sense cap tipus d'addició o símbol diferenciador, tant pel que fa a la bandera de Catalunya, com al seu escut.

 

Llegendes sobre la senyera reial

modifica

Llegenda de la senyera reial i els colors heràldics papals

modifica
 
L'umbraculum o pavelló papal roig i daurat. Pintura al fresc del 1246,[63] que decora la capella de Sant Silvestre a la basílica dels Quatre Sants (Roma). Fou pintada durant les lluites polítiques que enfrontaren el Sant Pare Innocenci IV (1243-1254) i l'excomunicat emperador Frederic II Hohenstaufen. Les pintures volien demostrar la sobirania de l'Església sobre l'emperador, representant el Sant Pare Silvestre I (314-335) rebent una tiara de l'emperador Constantí I (272-337) en submissió

La llegenda de la senyera reial i els colors heràldics papals és una llegenda sobre com els Sants Pares de Roma adoptaren els colors de la senyera reial del casal d'Aragó per a l'umbraculum o pavelló papal del Sant Pare. Aquesta llegenda apareix per primera vegada en la Gesta Comitum Barchinonensium, i d'aquí passà a la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona (anomenada popularment Crònica de Sant Joan de la Penya). Segons aquesta llegenda, arran de la coronació del rei Pere II d'Aragó el Catòlic a Roma de mans del papa, aquest decidí adoptar la senyera reial com a pròpia de la Santa Seu. Diu la crònica: «Del rey en Pere e de sos feyts. E per aquesta devoció lo Pare Sant per honor de la casa d'Aragó constituí que ell et tots sos succehidors levassen I papallo feyt a senyal del rey d'Aragó.»

Llegenda de la senyera reial i els capítols matrimonials

modifica

La llegenda dels capítols matrimonials és una llegenda sobre l'adopció i ús de la senyera reial per part dels reis del casal d'Aragó i que apareix per primera vegada el 1438. Aquesta llegenda fou recopilada pel noble català mossèn Pere Tomic en la seva obra Histories e conquestes dels reys de Arago e comtes de Barcelona. Aquesta llegenda explica, contra l'evidència històrica, que en els capítols matrimonials de Barbastre (1137) pels quals el rei Ramir II d'Aragó donà la seva filla Peronella d'Aragó amb el Regne d'Aragó en matrimoni al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, ja s'hi va pactar que a partir d'aleshores els reis d'Aragó usarien la senyera del comte de Barcelona; els nobles aragonesos hi accediren, demanant, però, el privilegi que fos alguns d'ells qui la portés en batalla, petició a què el comte de Barcelona accedí: «lo qual matrimoni se acaba ab certs capitols que lo dit comte volgue entre los quals són aquests primerament que lo dit comte tant com visques: nos hagues adir rey darago;sino comte de Barçelona e princep de Arago:pero que lo primer fill que dells exiria se digues rey darago:e comte de Barçelona. Lo segon capitol: que los reys de Arago haguessen aportar les armes del comte de Barçelona:en no de Arago e que lo crit fos de sanct Jordi sens contradictio alguna:los quals capitols plasqueren als aregonesos:e tant post los fermaren e demenaren en gracia del dit comte quels volgues atorgar que tostemps que los reys darago anassen en batalla aragones hagues aportar la senyera: en no altre:e lo dite comte atorgalsho.e fou unit lo comtat de Barçelona ab lo realme de Arago». Malgrat que això mai no formà part dels capítols matrimonials de Barbastre (1137), sí que és cert, però, que el privilegi de ser el portabandera de la senyera reial estava reservat als nobles de la casa del rei d'Aragó, i que en la genealogia del rei Joan I d'Aragó feta el 1380 es detalla que el comte de Barcelona mai no va canviar la seva senyera comtal, que es convertí en la senyera reial.

Llegenda de les quatre barres de sang

modifica
 
"Guifré I de Barcelona, el Pilós" (Pau Béjar, v. 1892)

La llegenda de les quatre barres de sang és una llegenda sobre l'origen de senyera reial que apareix en una primària versió el 1532,[64] i en la versió definitiva el 1551.[65] La versió primigènia de la llegenda fou inventada per l'historiador castellà Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés en la seva obra autògrafa Catálogo Real de Castilla. L'historiador castellà emprà com a font l'obra de Lucio Marineo Sículo De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V (1509), en què s'atribueix l'origen de la senyera reial al llegendari cavaller Otger Cataló; aquesta obra fou traduïda al castellà i impresa a València amb el nom Crónica de Aragón. Partint d'aquesta traducció, l'historiador castellà explica en la seva obra que el cavaller Otger Cataló tenia per armes un escut franc tot daurat, i que mentre lluitava contra els sarraïns fou ferit en una mà; en volent adreçar l'escut, li quedaren cinc marques dels dits tacats de sang marcats a l'escut. Finada la batalla, Otger Cataló manà que a partir d'aleshores aquell seria l'escut dels seus successors.

Aquesta versió primària de la llegenda escrita el 1532 fou adapatda el 1551 per l'historiador valencià Pere Antoni Beuter,[65] que la publicà en la seva obra Segunda parte de la crónica general de España, una crònica editada en castellà a València el 1551. L'historiador valencià canvià al llegendari cavaller Otger Cataló per l'històric comte Guifré el Pilós, als sarraïns pels normands, i l'accidental marca dels dits ensagonats sobre l'escut en una èpica concessió formal per part de l'emperador dels francs al comte de Barcelona: quedà fixada d'aquesta manera la versió definitiva de la llegenda de les quatre barres de sang. Explica Beuter que els normands atacaren França i el comte Guifré el Pilós anà a ajudar a l'emperador franc. Derrotats els normands, el comte Guifré el Pilós demanà a l'emperador Lluís (no es concreta de quin Lluís es tractava) que li donés un escut d'armes; aleshores el rei se li acostà i mullà els seus dits de la mà dreta en una ferida que tenia el comte, passant-los després de dalt a baix per sobre de l'escut daurat del comte. Aleshores li digué: «Aquestes seran les vostres armes, comte». I així Beuter explica l'origen de la senyera reial en la figura del comte Guifré el Pilós, i l'associació d'ambdós símbols quedà segellada.

És el mateix Beuter qui adverteix que ha trobat la llegenda «según he hallado escrito» en uns suposats «cuadernos de mano». Si bé hom no pot imputar amb absoluta seguretat que Beuter adaptés la versió primigènia d'Otger Cataló de Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés, sembla clar que l'apel·lació als «cuadernos de mano» remet a una font anterior, o era subterfugi per a evitar qualsevol crítica posterior.[65] L'historiador Agustí Alcoberro i Pericay assenyala que, en tot cas, tant si Beuter fou l'inventor de la llegenda, com si la llegenda és una adaptació de la versió d'Otger Cataló circulava per València, els «cuadernos de mano» no serien gaire anteriors al 1551.[65] Per altra part, l'historiador Martí de Riquer assenyala[66] que la versió de la llegenda de les quatre barres de sang redactada per Beuter el 1551 presenta notables similituds amb una altra llegenda redactada per l'heraldista Hernán Mexía el 1485 en Nobiliario vero. El Nobiliario vero és un tractat de noblesa i cavalleria que en el seu tercer llibre tracta sobre l'ús i invenció de les armes, insígnies, blasons, senyals i banderes de la noblesa. Riquer assenyala concretament el passatge on Hernán Mexía explicà quin era l'origen de les armes del llinatge dels Aguilar-Priego, després anomenats Fernández de Córdoba, explicant que les armes d'aquest llinatge tenien l'origen en la conquesta de la ciutat de Còrdova pel rei Ferran III de Castella el 1236, moment en el qual, tenint el rei la seva mà tacada de sang, passà tres dits per sobre l'escut daurat d'un cavaller d'aquell llinatge.

Teories interpretatives sobre la senyera reial

modifica

Teoria de la senyera reial i els cops de bastons contra els mals eclesiàstics

modifica
 
Miniatura de Lo Terç del Chrestià
 
Hipotètica senyera invertida de 1112, tres ceptres (pals) daurats sobre fons roig, on cada ceptre (pal) daurat representaria un territori: el primer al comtat de Barcelona, el segon al comtat de Besalú, i el tercer al comtat de Provença

La teoria de la senyera reial i els cops de bastons contra els mals eclesiàstics és un teoria interpretativa sobre el significat de la senyera reial proposada pel frare franciscà de Girona fra Francesc Eiximenis en Lo primer del Chrestià (1378-1381). En aquest primer volum de l'obra, fra Eximenis fa una introducció general al cristianisme i refuta tant l'islam com el judaisme en uns tres-cents setanta capítols. L'obra fou de les primeres a ser impreses a la península Ibèrica, concretament a València el 29 de gener del 1483 per Llambert Palmart. Seguint aquesta edició, en el capítol 247, foli 133v, fra Eximenis explica la seva peculiar interpretació del que representen els quatre pals de la senyera reial: «Signifiquen bastons e colps e persecucions qui d'aquesta casa deuen contra los mals eclesiàstichs, per a purgar lurs pecats e per abaxar lur ergull e pompa e per reduy-los al primer stament».

Teoria de la senyera reial i el llit de Jesucrist

modifica

La teoria de la senyera reial i el llit de Jesucrist és un teoria interpretativa sobre el significat de la senyera reial proposada pel frare dominic valencià Joan de Montsó a la traducció[58] dels sermons de sant Bernat sobre el Càntic dels càntics (1392-1395). Aquesta traducció dels sermons de sant Bernat fou dedicada per fra Joan de Montsó al duc de Montblanc Martí, futur rei Martí I d'Aragó l'Humà, i en el pròleg explica la seva interpretació del que representen els quatre pals de la senyera reial: «No rés menys Senyor, dich que aquest llibre, més que un altre vós convé quel deguats entendre, per rahó de les vostres armes glorioses que vos fets e el vostre excellent llinatge. Cor en lo dit llibre, en figura hy són mostrades; cor trobarets, Senyor, que aquí es fa menció d'un llit sollempne que es feu Salamó, e aquest lit era de fust e de barres, on ell dormia, e significava la vera creu de Jesucrist, on Ell dormí així com en sos lit, segons que diu Sent Agostí sobre Sent Johan. E aquesta gloriosa creu e lit de Jhesucrist fou de IIII barres, les quals foren envermellides de la sua preciosa sanch, hy entre aquestes IIII barres lo nostre Salvador dormi, he per aquesta significança pues quels vostres predecessors de la Casa d'Aragó aygen, preses IIII barres vermelles per llurs armes é divisa, en senyal que pugreu dir que les IIII barres, fustes ho bastons de la Creu de Jhesucrist porten per senyal en lo lur cors, segons que deya Sant Pau de si mateix».

Teoria de la senyera reial i els ceptres daurats

modifica

La teoria de la senyera reial i els ceptres daurats és una teoria interpretativa sobre el significat de la senyera reial elaborada el 1909 per l'historiador andalús Narciso Sentenach y Cabañas. Aquesta teoria es basava en l'estudi dels segells, monedes i pintures on apareixia la senyera reial i ha quedat desacreditada a mesura que s'ha anat ampliat el registre de segells, monedes i pintures en què inicialment es fonamentava la teoria.

La teoria interpretativa que plantejà Narciso Sentenach y Cabañas el 1909 es basava en la hipòtesi que la senyera reial no són pals rojos sobre un fons daurat, sinó al contrari, pals daurats sobre un fons roig. A partir d'aquesta hipòtesi, plantejà la teoria que cada pal daurat representava un bastó de comandament o ceptre sobre un territori. Segons Narciso Sentenach, els tres bastons daurats van començar a existir el 1112 sota el govern del comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran, que es casà amb Dolça de Provença. Gràcies a aquest matrimoni, tindria sota el seu domini tres territoris, de manera que en la seva senyera hi hauria representat un ceptre daurat o bastó de comandament per cada territori: un pel comtat de Barcelona, un altre pel comtat de Besalú, i el darrer pel comtat de Provença.

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. Desclot, Bernat: cap. 166
  2. Muntaner, Ramon: cap. 219
  3. Muntaner, Ramon: cap. 290
  4. Crònica de Pere el Cerimoniós; cap. 1, p. 12
  5. 5,0 5,1 Fluvià 1995, pàg. 87. Parlament General de Barcelona (Reina Maria de Luna)
  6. 6,0 6,1 Fluvià 1995, pàg. 88. Proposició del procés de Corts de Perpinyà (Rei Martí I d'Aragó)
  7. 7,0 7,1 Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago
    « On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi »
    — Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; Pròsper de Bofarull i Mascaró
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Riquer 1983, Vol. I, pàg. 11
  9. Riquer 1983, Vol. II, pàg. 361
  10. Menéndez Pidal 2004, pàg. 115
  11. Menéndez Pidal 2004, pàg. 114
    « Los emblemas de muchos de estos personajes se vieron ya, con gran probabilidad, en la campaña contra Alemería o en aquella gran parada que preparó Alfonso VII en la vega de Toledo el año 1154, con el fin de asombrar a su yerno Luis VII de Francia que volvía de Compostela. Entre aquella diversiorum insignium copia, quod a mullo poterat aestinari, estaban ciertamente los del propio Emperador: el león, los palos de Ramon Berenguer IV, la roela de Guillén de Montpellier, la cruz de Tolosa y probablemente otros, como el águila de Navarra. Parece muy verosímil suponer que la implantación de los emblemas heráldicos en España tuvo lugar en estos movimientos desarrollados alrededor de Alfonso VII. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 114
  12. Gabinete de Comunicación de la Universidad de Salamanca
  13. Fatás 1990, pàg. 187
    « En cuanto al origen, nada sabemos de cierto. La hipótesis más verosímil es la dependencia muy temprana que el recién nacido y diminuto Reino de Aragón tuvo con la Santa Sede. Desde Sancho Ramírez (el segundo rey) en adelante, los soberanos aragoneses prestaron sumisión y tributo en oro a los papas a cambio de su protección moral frente a sus poderosos vecinos. San Pedro fue el patrono aragonés (a él se consagran las catedrales y muchos monasterios, así como los nombres de varios reyes) antes que San Jorge. Los reyes de Aragón llegaron a ser portaestandartes del papado. Y está bien comprobado que el emblema de la cancillería papal era una cinta o lemnisco rojo hilos de oro (los colores heráldicos de Roma, que lo siguen siendo hoy). Ya Pedro III estatuyó que una cinta similar, para uso de los reyes aragoneses, había de tener veinte hilos de ancho (diez rojos y diez amarillos). Y Pedro IV dispuso que las franjas amarillas tuvieran siete hilos de anchura y cinco las rojas y la amarilla del centro. Esta es, por el momento, la suposición más aceptable respecto del origen de las barras de Aragón, [...] »
    — Guillermo Fatás Cabeza, La bandera y el escudo de Aragón (1990); pàg. 187-188
  14. Fatás 1978, pàg. 19
  15. Fatás 2000, pàgs. 170-172
  16. Sánchez Badiola 2010, pàg. 74
    « Sin embargo, la tesis de un origen pontificio ha de econocerse que cuenta con muy pocos argumentos a su favor, pues, pese a que los colores amarillo y rojo eran usados por la cancillería pontifcia, poco más puede sacarse de ello, mientras que el palado característico del gonfalón se adoptó ya con Inocencio III, por su amistad con los reyes aragoneses, y así lo recoge Juan Montsó, hacia 1392. »
  17. Udina i Martorell, Frederic. «Problemàtica acerca del escudo de los palos de gules». A: Seminario sobre Heráldica y Genealogía. Institución «Fernando el Católico», 1989, p. 47, 56. ISBN 84-00-06841-6. 
  18. Fluvià i Escorsa, Armand. "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona". Ed. Rafael Dalmau Editor (Episodis de la Història, 300), 1995, p. 131. ISBN 84-232-0478-2. 
  19. Menéndez Pidal 1998, pàg. 451
    « el primer testimonio auténtico de las armes que usaron los reyes de Aragón se encuentra en los sellos de Ramon Berenguer IV, la impronta más antigua de los cuales es del año. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Los emblemas de España; pàg. 451
  20. Montaner Frutos 1995, pàg. 29
    « no hay duda de que el primer poseedor de los palos de oro y gules fue Ramon Berenguer IV »
    — El señal del rey de Aragón; pàg. 29
  21. Fluvià 1995, pp. 51-52
    « Els segells més antics que tenim d'un sobirà català són els del comte Ramon Berenguer IV [...] L'escut porta el senyal dels pals, [...] »
    — Armand de Fluvià i Escorsa, Els Quatre Pals (1995); pàg. 51-52
  22. Fluvià, Armand de: "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona"
  23. Martí de Riquer. "Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550". 1983. Quaderns Crema. ISBN 84-85704-34-7
  24. 24,0 24,1 Menéndez Pidal 2004, pàg. 116
    « En concordancia con esta forma de presentar el emblema, los tres hijos del conde príncipe: Alfonso, rey de Aragón y conde de Barcelona, Ramón Berenguer, conde de Provenza y de Carcasona, y Sancho, conde de Provenza, Rosellón y de Cerdaña usan igualmente los palos en el escudo de sus representaciones ecuestres (sellos de 1172, 1178 y 1180). [...] Según su uso, pertenece al tipo de emblemas de significado inicialmente personal, introducido en todo el occidente de Europa en el segundo cuarto del siglo XII, que se llevan al escudo y están constituidos preferentemente por figuras geométricas. Admitiendo todas las limitaciones derivadas del defectuoso conocimiento que aún tenemos de los usos emblemáticos del siglo XII, parece que está muy clara la inicial significación familiar del emblema de los bastones de oro y gules y que no se adscribía a una dignidad ni a la posesión de un territorio. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués; El escudo de España (2004), pàg. 116
  25. 25,0 25,1 Sagarra 1916, Vol. I, pàg. 102
  26. Sagarra 1916, Vol. I, pàg. 101
  27. Framond 1989, pàg. 104
  28. Framond 1989, pàg. 104; Fragment de la carta del 1187 d'Alfons II d'Aragó, concedint el segell als cònsols de Millau:
    « Consulatum eis firmum ita volumus haber quod ille qui ad monitionem consulum salva fidelitate nostra in eo non fuerit vel ipsum non juraverit extune non erit in nostro amore vel fiducia nec volumus ut remaneat in villa. Concedimus namque sigillum comune consulibus et comuni sub subscriptione nostra et sua et etiam vexillum nostrum. Et si aliquid occurerit vel contigerit in quo artitrium ipsorum consulum necessarium sit salvo jure curie, damus eis in totum artitrandi libertatem por difelitate nostra et ville et tocius comunis »
    — Alfons II d'Aragó als cònsols de Millau
  29. Framond 1989, pàg. 101
  30. Menéndez Pidal 2004, pàg. 110
  31. Menéndez Pidal 2004, pàg. 112
  32. Menéndez Pidal 2004, pp. 114-116
    « La figura ecuestre que adoptó para su sello Ramon Berenguer IV - y fue tan puntualmente seguida por sus descendientes - parece que no tuvo un precedente más antiguo. Sagarra dedujo de sus investigaciones casi exhaustivas que Ramón Berenguer III no usó sello. Tampoco lo tuvieron ni su hijo menor, ni su nieto, condes de Provenza, según todos los indicios. Concuerda perfectamente con lo que hoy nos es dado conocer acerca de la cronología de la introducción del uso del sello pendiente en el área ibero-occitana. [...] El tipo sigilar adoptado por Ramon Berenguer IV llegó por Languedoc [...] Dentro de ese restringido grupo de emblemas, el de Ramón Berenguer IV aparece como el más avanzado, tanto en las formas de presentación plástica com en su significación, según el uso que de él harán todos sus hijos. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 114-116
  33. Menéndez Pidal 2004, p.99
    « Porque los palos de oro y gules, hasta el fin de la edad media, tuvieron el caràcter preponderante o único de armas familiares de los descendientes de Ramon Berenguer IV. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 99
  34. Montaner 1995, p.35
    « En virtud de todas las consideracions previas, puede establecerse sin lugar a dudas que los palos de oro y gules nacen como emblema personal de Ramon Berenguer IV y, al hereadarlos sus hijos se convierten en el símbolo de su família, la Casa de Aragón, sin ligazón alguna con un territorio determinado. »
    — Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 35
  35. Menéndez Pidal 2004, pàg. 116
    « Según su uso, pertenece al tipo de emblemas de significado inicialmente personal, introducido en todo el occidente de Europa en el segundo cuarto del siglo XII, que se llevan al escudo y están constituidos preferentemente por figuras geométricas. Admitiendo todas las limitaciones derivadas del defectuoso conocimiento que aún tenemos de los usos emblemáticos del siglo XII, parece que está muy clara la inicial significación familiar del emblema de los bastones de oro y gules y que no se adscribía a una dignidad ni a la posesión de un territorio. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España (2004); pàg. 116
  36. Generatio Regum Aragonum
  37. 37,0 37,1 37,2 Menédez Pidal 2006, pàg. 539-552
    « El sello mayor de los reyes de Aragón, desde Alfonso II, el primer rey de Aragón que tuvo sello de validación, es siempre de dos caras, que presentan los retratos del monarca correspondientes a sus dos principales «personalidades sociales» correspondientes a sus titulaciones. Como rey de Aragón es figuradao en el anverso, sentado en su trono, en majestad, y como conde de Barcelona aparece en el reverso cabalgando con equipo de guerra, única representación que usara ya su padre, Ramón Berenguer IV. La composición de estos sellos, con doble retraro jerárquico, es totalmente análoga a la que ya habían empleado para expresar su doble condición el rex Francorum, dux Aquitanorum, y el rex Anglorum, dux Normadorum »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Un sello de Pedro IV de Aragón; pp. 539-552
  38. Miret i Sans, Joaquim; Itinerari de Jaume I "el Conqueridor"; pàg. 214
  39. Cfr. Montaner, op. cit. págs. 41-42:
    « [...] Sin embargo, ya desde la segunda mitad del siglo XIII se añade a ese sentido una connotación que cada vez cobrará más fuerza: su asociación a la dignidad real regia, como armas de la dinastía que la ostenta. Al menos desde mediados del reinado de Jaime I se denomina constantemente a ese emblema signum regium en latín y senyal reyal en romance. Los primeros testimonios de dicho uso son los siguientes: 1256: Concesión de las armas regias a la Orden de la Merced: "signum illud quod de cetero deferatis scutum, scilicet, signi nostri regium et crucem desuper positam albam"; 1262: Descripción notarial del sello de Jaime I en el traslado coetáneo de un privilegio suyo: "et ex altera parte dicti sigilli erat ipsa regia [pág. 42] magestas equitans in suo equo armatum, tenens in dextera manu lanceam, et sinistra scutum barratum ad signum regium [subratllat de Montaner], cum corona desuper". »
  40. 40,0 40,1 Montaner Frutos 1995, pàg. 44
    « Esta connotación de emblema de dignidad real de Aragón era ya muy intensa a finales del siglo XIII. »
    — El señal del rey de Aragón; pàg. 44
  41. Riquer 1983, Vol. I, p. 106
    « [les armes del comte de Foix són una brisura per reducció de les armas dels comtes de Barcelona, justificada poel matrimoni, el 1118, de Roger III de Foix amb Ximena de Barcelona, filla de Ramon Berenguer i de Maria Vivar, la filla del Campeador [Rodrigo Díaz de Vivar]. No es que cregui que en data tan temprana els comtes de Foix ja tinguessin heràldica, sinó que en temps més moderns degueren adoptar els tres pals en memòria d'aquest enllaç. »
    — Martí de Riquer, Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550. (1983), p. 106
  42. 42,0 42,1 Menéndez Pidal 2004, p.103 i pp.118-119
    « En las inmediaciones de la casa de Barcelona hallamos los Foix y los Sévérac con armas con palos testimoniadas por sellos de 1210-1230 [nota 159:Los palos aparecen en el sello de Roger Bernardo II, año 1229 (LA PLAGNE BARRIS, Paul: Sceaux gascons du moyen âge, Paris-Auch, 1888-1889, I, n.º 195; DOUËT D'ARCQ, L.: "Collection de sceaux", en Inventaires et documents publiés par ordre de l'Empereur, Paris, 1863-1868, n.º 662), pero pudieran estar ya en el sello del mismo tipo que usaba su padre Ramón Roger en 1215, (Sceaux gascons, n.º 196; DOUËT D'ARCQ, n.º 661), muy desgastado. Para los Sévérac vid. nota 141. La baronía de Sévérac forma parte del vizcondado de Milhau. Gui de Sévérac murió en 1181 junto a Ramón Berenguer de Provenza frente a los partidarios del conde de Tolosa.]; por noticias posteriores sabemos que eran de oro y gules. Indudablemente en ambos casos hay una transmisión de armas significante, no una coincidencia casual. Cuál fue exactamente esa significación es cuestión que escapa a nuestros conocimientos. [...] Los Foix comienzan a intervenir en el reino de Aragón en 1208. En el caso de Foix no se puede pensar en una transmisión hereditaria por matrimonio en 1118. Es más probable la significación de homenaje, favorecida por el parentesco. La existencia de una antigua relación genealógica no supone necesariamente que date de ese momento la transmisión de las armas, pues hubo transmisiones colaterales. »
    — Faustino Menéndez Pidal, El escudo de España (2004); pp. 118-119
  43. Montaner Frutos 1995, pp. 13-15
  44. Montaner Frutos 1995, pp. 13-15
    « Otra explicación factible, ya apuntada, es que, simplemente, se asumiesen como armas de homenaje o alianza política, según ocurrió con los condes de Foix. La presencia de los palos de oro y gules en las armas de estos condes, al menos desde 1210, fue esgrimida por Pastoureau (1980: 99 y n.18) con fines parecidos a los que aquí se propone Fluvià [...] En su hipótesis, esa señal heráldica procedería de una supuesta bandera del rey de Borgoña-Provenza en el siglo XI. Refutada tal teoría [nota 23], la explicación más razonable, ya indicada por Menéndez Pidal (1986: 219 y 1991:680), es que se trate de armas de homenaje, pues éste le fue prestado por el conde Roger Bernardo I al rey Alfonso II el Casto [nota 24]. Como se ha visto, [en les armes dels jutges d'Arborea] Casula (1985:66a-b) da por seguro ese origen del emblema comentando: en señal externa del vasallaje prestado por Hugo II de Bas a Jaime II de Aragón, el giudice de Arborea uniría en sus armerías personales su símbolo dinástico y el señal del rey aragonés. »
    — El señal del rey de Aragón; pàg. 15
  45. Fluvià 1995, pàg. 67
  46. Montaner Frutos 1995, pàg. 129
  47. Montaner Frutos 1995, pàg. 44
    « Esta connotación de emblema de dignidad real de Aragón era ya muy intensa a finales del siglo xIII. [..] Parece militar en contra de esta interpretación el hecho de que, precisamente, el rival siciliano de Pedro III, Carlos de Anjou, emplease como contrasello la señal palada, por ser titular del condado de Provenza, desde su matrimonio en 1246 con Beatriz, hija del último conde de [Provenza de] la Casa de Aragón, Ramón Berenguer V. Sin embargo, en este caso las armas sí se llevan por parentesco, aunque sea de afinidad, a lo que, desde luego, coadyuva la tradicional ligazón entre las armerías y las posesión del feudo propio del área clásica. Puede establecerse que en tal ejemplo la denotación sigue siendo familiar, aunque ello sirva sólo de justificación formal para lo que, de hecho, eran unas armas de dignidad. »
    — El señal del rey de Aragón; pàg. 44
  48. Redondo, Guillermo, "Aragón en sus escudos y banderas", pàg. 19-20
  49. Fatás 1999, pàg. 36
  50. Montaner Frutos 1995, pàg. 63-68
  51. Menéndez Pidal 1998, pàg. 454
    « El cambio en la dinastía real de Aragón, precisamente en el momento de la introducción del uso de los emblemas heráldicos, y la adopción de uno de estos por el protagonista del cambio, Ramón Berenguer IV, plantea una situación muy especial para sus sucesores. Porque saben que las armas que usan no traen su origen de los antiguos reyes de Aragón, de quienes habían heredado el título real y el principal territorio de los que componen su corona, y sienten la necesidad de un refrendo emblemático de su situación. Para suplir la falta, incorporan a su patrimonio dos nuevos emblemas: el que ya citamos, antiguo signo de los reyes de la Reconquista interpretado como emblema propio de los reyes aragoneses, y el que se atribuirá al reino de Aragón, creado por Pedro III. [...] Los reyes de Aragón de la dinastía de Barcelona utilizaron así un singular conjunto de emblemas, que se consideraban de diferente género, y por eso jamás se reunían en el campo de un solo escudo, como se reunieron las armas reales con las de Sicilia, porque éstas también poseían un auténtico soporte personal. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Los emblemas de España (1998); pàg. 454
  52. Menédez Pidal 2006, pàg. 539-552
    « Pero más nos interesa aquí el cambio que se produce en la representación ecuestre del reverso de los flahones, precisamente en este segundo tipo de Pedro IV [...] En estos sellos, la representación del rey como conde de Barcelona sigue en lo esencial el modelo inaugurado por Ramón Berenguer IV: el caballero visto por su lado izquierdo. Incorpora claro es, las modificaciones introducidas por Alfonso II -las cubiertas del caballo-, por Jaime I-sustitucion del caso con trascoles por la corona- y por Pedro III-sustitución de la lanza por la espada, de acuerdo con las más modernas prácticas guerreras- pero mantiene invariable el sentido de la marcha del caballero, que siempre deja ver su lado izquierdo. En la represntación ecuestre del reverso del segundo tipo (la impronta que posee la Academia) hallamos diferencias muy acusadas respecto del primero. [...] El escudo que embaraza Pedro IV es ahora pequeño y lo lleva muy alto, casi en el hombro, y el yelmo aparece rematado por un nuevo elemento: la cimera, el dragon alado que usarán en lo sucesivo los reyes de Aragón y que luego comentaremos. Pero sobre todo, la figura ecuestre ha cambiado de sentido, dejando ver ahora su lado derecho. Hasta este flahón de 1343, todas las representaciones sigilares ecuestres de los reyes de Aragón dejaban ver su lado izquierdo; a partir de este flahón de 1343, todas dejarán ver su lado derecho. »
    — Faustino Menéndez Pidal de Navascués, Un sello de Pedro IV de Aragón; pp. 539-552
  53. Menéndez Pidal y Navascués, Faustino: España: reflexiones sobre el ser de España / Los emblemas de España; pàg. 440
  54. Real Academia de la Historia: Cortes de los antiguos reinos de Aragón y Valencia y Principado de Cataluña. Tomo IV (1377-1401); pàg. 274. Madrid, 1901.
  55. Riquer 1983, Vol. I, pàg. 116
  56. Riquer 1983, Vol. I, pp. 117-118
  57. Montaner Frutos 1995, pp. 37-38
  58. 58,0 58,1 Sermons del Càntic dels càntics: MS. Barcelona, ACA, Cartes reials de Joan I, núm. 1.061
  59. 59,0 59,1 Faustino Menéndez-Pidal de Navascués, El Escudo de España, Madrid, Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2004, pàg. 143. ISBN 84-88833-02-4
  60. Riquer 1983, Vol. I, pàg. 118
  61. Menéndez Pidal 1972, pàg. 374
    « Las armas del joven Alfons de Aragón (+1260) nos son conocidas únicamente por su lauda sepulcral en el monasterio de Veruela, interesantísima desde el punto de vista heráldico. Trae los palos de Aragón-Barcelona con una bordura cargada de veinte escudetes de Castilla. Ello demuestra que esta bordura era de metal, probablemente de plata, quizá por razones de contraste cromàtico »
    — Faustino Menéndez Pidal, Las brisuras en las casas soberanas de la España Medieval, pàg. 374
  62. 62,0 62,1 Las principales armas catalanas
  63. «Medieval & Renaissance Popes». Arxivat de l'original el 2011-04-25. [Consulta: 29 setembre 2010].
  64. Galdeano 2006, pag. 380
  65. 65,0 65,1 65,2 65,3 Alcoberro 2003, pag. 144
  66. Riquer i Morera, Martí de: Llegendes històriques catalanes Arxivat 2013-12-02 a Wayback Machine.

Bibliografia

modifica

Edat mitjana

modifica

Edat moderna

modifica

Edat contemporània

modifica

Restauració democràtica i estatuts d'autonomia

modifica

Enllaços externs

modifica