Infotaula de geografia políticaCatalània
República de Catalània [nb 1]
Estelada blava.svg

HimneEls segadors

LemaVirtus Unita Fortior
(«La força unida és més forta»)
Localització
Catalan Countries.svg
 40° 34′ 00″ N, 0° 39′ 00″ E / 40.566667°N,0.65°E / 40.566667; 0.65Coord.: 40° 34′ 00″ N, 0° 39′ 00″ E / 40.566667°N,0.65°E / 40.566667; 0.65

CapitalBarcelona (de facto)
Ciutat més granBarcelona
Població
Total14.157.638  (2009)
• Densitat200,76 hab/km²
GentiliciCatalà, catalana
IdiomaCatalà, castellà i occità (Catalunya)
Català i castellà (País Valencià)
Català i castellà (Illes Balears)
Català, occità i francès (Rosselló)
Català (Andorra)
Català, sard i italià (L'Alguer)
Geografia
Superfície70.520 km²
Dades històriques
Carta federal 
IndependènciaDel Regne d'Espanya, la República de França i la República de Sardenya
Organització política
Forma de governRepública federal, democràtica i constitucional
• Cap d'estatPresident de la República
Vicepresident de la República
Economia
MonedaEuro
Identificador descriptiu
Domini de primer nivell.cat
Altres

  1. El nom en les altres llengües oficials és República de Catalania en castellà, République de Catalanie en francès, Republica de Catalània en occità, Repùblica de Catalània en sard i Repubblica di Catalania en italià.

Catalània, oficialment la República de Catalània, és un Estat del sud-oest d'Europa integrat a la península Ibèrica, el qual es constitueix com a Estat social i democràtic de dret i és membre de la Unió Europea. Amb una superfície de 70.520 km², Catalània és una república federal, democràtica i constitucional formada per 5 regions —dividides en 20 departaments— i 1 ciutat autònoma. Barcelona és la capital de facto de la federació, mentre que altres ciutats importants, a banda de Barcelona, són València, Palma, Perpinyà, Andorra la Vella i L'Alguer.

Catalània limita amb Espanya, l'Aragó, Occitània i Sardenya. L'Estat gaudeix tant d'alts nivells de llibertat econòmica com de justícia i d'igualtat pel que fa a la raça, la religió, el sexe i la condició sexual, a més de pluralisme polític i un ambient de negocis internacional.

ToponímiaModifica

El nom de Catalània (Cathalaniae) apareix per primer cop al Liber maiolichinus de gestis pisanorum el 1113, terme que utilitzaven els pisans per referir-se al territori geogràfic dels Comtats Catalans, i es va recuperar per a tot el conjunt de l'Estat després de la independència. Aquest topònim té la mateixa arrel que el de Catalunya, el qual es va començar a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins a esdevenir sobirans. L'origen del mot encara és incert i obert a interpretacions. Una teoria és que es deriva de "terra de castells",[1] i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell.[2][3] D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que aquests noms provenen de "Gotholàndia", és a dir, la terra dels gots. De fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península Ibèrica) com a Gòtia.

D'altra banda, Talunya o Taluniya fou una localitat musulmana a la regió d'Ath-Thaghr al-Alà pròxima a Lleida. És esmentada per l'historiador i geògraf musulmà Al-Udhrí (1002 – ~1085)[4][5] en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a mitjan camí entre Lleida i Osca, fet que fa que molts experts la identifiquin amb Montsó.[4][5] El nom atorga al poblat un origen ibèric.[5] Durant l'època sarraïna disposà d'una fortificació o castell (qalat en àrab), que donà qalat Talunya o, usant la contracció qa- per referir-se a castell, qa Talunya (en català, castell de Talunya).[5] Segons aquesta hipòtesi, els àrabs anomenarien els habitants de la Marca Hispànica com «els que viuen més enllà de qa Talunya». L'origen àrab, a través d'un topònim iber, podria explicar la falta de correspondència exacta entre el gentilici català i el topònim Catalunya.[4][5]

Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.[6]

Política i governModifica

Catalània basa el seu model en un exhaustiu estat del benestar universal dirigit específicament a millorar l'autonomia individual i a promoure la mobilitat social —un sistema corporativista basat en un acord tripartit sobre la base del qual els respresentants dels treballadors i dels empresaris negocien els salaris i la política laboral amb la mediació del govern, i el reconeixement de la propietat privada en el marc d'una economia mixta de mercat—, i un sistema de negociació col·lectiva multinivell basat en els fonaments econòmics del capitalisme de mercat lliure (barreja l'economia capitalista amb els valors socialistes), amb un alt percentatge de la força laboral sindicalitzada i un gran percentatge de la població ocupada al sector públic. Aquest model també se centra en la plena ocupació, la promoció de la igualtat de gènere, els beneficis socials significatius i igualitaris, una gran redistribució de les rendes, uns plans públics de pensions, una reducció de la pobresa, una elaborada xarxa de seguretat social, a més de serveis públics com l'educació gratuïta i l'assistència sanitària universal en un sistema finançat principalment a través d'impostos, baixos nivells de corrupció i una política fiscal liberal expansionista.

Per la seva part, l'estructura de l'organització política de Catalània es basa en tres nivells: municipi, regió/ciutat autònoma i federació (encara que entre la regió i el municipi trobem els departaments i les comarques, però aquests no tenen valor administratiu, sinó que serveixen com a demarcació territorial). Aquests tres àmbits gaudeixen d'una àmplia autonomia. En cas de dubte, la presa de decisions té lloc en l'àmbit regional o municipal. Aquesta circumstància permet que el nivell més davall de l'esfera política nacional, el municipi, tingui també un alt grau d'autonomia. Les matèries que el municipi no estigui en condicions de reglamentar per si sol són assumides per la regió/ciutat autònoma, les competències de la qual, al seu torn, són complementades per les de la Federació. Aquesta actitud de coordinació i suport es denomina subsidiarietat. Aquesta evita la preponderància d'una administració central i només concedeix accions de suport a la Federació.

Estructura constitucionalModifica

Amb origen en el terme llatí "federatio", el concepte de federalisme té com a finalitat la unió d'ens estatals equiparables (les regions i ciutats autònomes en aquest cas), la sobirania de la qual ha de quedar garantida per aquesta. El federalisme català es caracteritza pel seu interès a mantenir l'autonomia de les regions/ciutats autònomes, la qual cosa suposa un principi del quefer polític del país: prendre el nombre més gran possible de decisions de manera descentralitzada.

La constitució federal de Catalània estableix la Federació com a república federal de 5 regions —dividides en 20 departaments— i 1 ciutat autònoma, i hi inclou una sèrie de drets individuals i populars, com ara el dret al referèndum popular per aprovar les lleis federals i les esmenes constitucionals, descriu les responsabilitats de les regions/ciutats autònomes i del govern de la Federació i estableix les autoritats federals i de govern.

Pel que fa al Parlament de Catalània, aquest és unicameral i està integrat per 200 membres, electes cada quatre anys mitjançant un sistema de representació proporcional, segons la població de cada regió/ciutat autònoma. A més, per mitjà del referèndum, els ciutadans poden qüestionar qualsevol llei aprovada pel parlament, i per mitjà de les iniciatives, poden introduir esmenes a la constitució federal, un sistema conegut com a democràcia directa. No obstant això, aquest sistema no es pot dur a terme amb els temes relacionats amb la Unió Europea, ja que no existeix una manera que permeti els ciutadans llençar un referèndum per vetar una llei del Parlament Europeu.

Amb relació al cap d'Estat, aquest és el President de la Federació Catalana, qui és elegit democràticament cada quatre anys. És necessari assenyalar que el president és alhora cap d'Estat i cap de govern.

El Govern Federal Català és qui ostenta el poder executiu i dirigeix l'administració federal catalana. És un cos col·legial integrat per set o vuit membres (el President/a, el Vicepresident/a i els i les ministres), electes per la població de tot el país per un mandat de quatre anys.

A nivell regional, els principals òrgans són els Consells regionals (Consell insular a les illes), el nombre de diputats dels quals varia segons la grandària i la població de la regió. Així mateix, les regions de Catalània estan dotades d'una constitució regional pròpia, anomenada Estatut d'Autogovern (aprovada pel Parlament federal). D'aquesta manera, les regions disposen de competències i lleis pròpies, les quals han de ser compatibles amb les de la Constitució Federal.

Els governs regionals, que consten de set o vuit membres —entre ells, el Governador/a i el Vicegovernador/a— i són triats cada quatre anys pels habitants de cada regió, tenen poders suficients per a la presa de decisions. Ells estableixen les seves taxes tributàries, gestionen el seu sistema educatiu, serveis socials i policia o les qüestions lingüístiques, entre d'altres.

Pel que fa als municipis, aquests solen tenir un gran marge d'autonomia en el maneig dels seus assumptes propis. Així, els Ajuntaments aproven mesures relacionades, per exemple, amb els carrers, edificis escolars, transports, seguretat pública, així com les normes d'aparcament de vehicles, la recaptació d'impostos o certs aspectes de salut i educació. Els municipis són governats pels alcaldes/esses junt amb els regidors/es, que són elegits cada quatre anys pels habitants de cada població al mateix temps que elegeixen el govern regional. Per la seva part, els municipis realitzen una assemblea anual en què els ciutadans decideixen amb el seu vot els assumptes més importants, com ara, els pressupostos municipals.

En el cas de la Ciutat Autònoma de L'Alguer, el seu president és el Cap de Govern de la Ciutat Autònoma. Aquesta presidència és, alhora, l'alcaldia de la ciutat. Així mateix, el ple municipal també fa la funció de Consell regional, de manera que els regidors són també diputats regionals. En definitiva, L'Alguer posseeix també el seu Estatut d'Autogovern, per la qual cosa té les mateixes competències que qualsevol regió i municipi de Catalània, i els seus mandataris són elegits de la mateixa manera.

D'altra banda, la Suprema Cort Federal de Catalània, màxim cos de la judicatura, està integrat per jutges electes per l'Assemblea General per un període de sis anys.

Cal destacar que, com que Catalània és un Estat descentralitzat, la constitució arreplega que les institucions seran repartides entre diverses de les ciutats més representatives de la nació. D'aquesta manera, els poders legislatiu i executiu resideixen a Barcelona i el judicial, a València (Tribunal Suprem) i a Palma (Tribunal Constitucional). Així mateix, el Defensor del Poble es troba a Perpinyà i la Sindicatura de Comptes, a Andorra la Vella.

En definitiva, és necessari destacar que la Constitució Federal es troba en l'escalafó més alt del sistema jurídic català, seguits per les ordenances i decrets del Govern Federal i els estatuts, lleis, reglaments i decrets de les regions/ciutats autònomes i els municipis subordinats, sempre que no siguin contraris a la Carta Magna.

Democràcia directaModifica

Els ciutadans catalans són subjectes a tres jurisdiccions legals: el municipi, la regió/ciutat autònoma i el nivell federal. Des de la promulgació de la constitució, hi existeix un sistema de democràcia directa. Els instruments de la democràcia directa, a nivell federal, es coneixen com a "drets cívics" i inclouen el dret a sotmetre una "iniciativa constitucional" i el dret a fer un referèndum. Per mitjà del referèndum, un grup de ciutadans poden rebutjar una llei que ha estat aprovada pel parlament; si aconsegueixen 50.000 signatures en contra de la llei en 100 dies. En el referèndum, els votants decideixen, per majoria simple si accepten o rebutgen la llei. Diversos departaments junts també poden convocar un referèndum.

De manera semblant, una "iniciativa constitucional" permet els ciutadans proposar una esmena constitucional per mitjà del vot nacional, si aconsegueixen 100.000 signatures en 18 mesos. Les esmenes constitucionals, ja siguin introduïdes per una iniciativa ciutadana, o pel parlament mateix, han de ser acceptades per majoria doble, és a dir, per mitjà del vot popular a nivell federal i en cadascuna de les regions/ciutats autònomes.

No obstant això, aquest sistema no es pot dur a terme amb els temes relacionats amb la Unió Europea, ja que no existeix una manera que permeti els ciutadans llençar un referèndum per vetar una llei del Parlament Europeu.

Relacions de Catalània amb els Estats ibèricsModifica

Catalània es localitza geogràficament a la península Ibèrica junt a Espanya, Portugalícia, l'Aragó, Bascònia i la República Asturlleonesa. Aquests sis països són completament independents entre si, però disposen d'acords en diverses matèries com ara el comerç, el transport o les comunicacions.

Paper de Catalània a la Unió EuropeaModifica

D'altra banda, cada cinc anys es convoquen eleccions al Parlament Europeu en tot el continent. Així, en aquesta jornada, a la Federació Catalana competeixen candidatures provinents dels diferents partits polítics, els quals reben vots de les 5 regions i la ciutat autònoma de manera proporcional, i tenen la funció de representar la república davant la resta dels països membres. També pot ser que el President del Parlament Europeu sigui de Catalània, ja que aquest és triat pels membres del Parlament per la majoria absoluta, i su mandat és de dos anys i mig renovables.

Així mateix, cada cert temps, existeix la possibilitat d'ostentar la Presidència del Consell de la Unió Europea, un càrrec rotatiu que pot ocupar el país membre membre si dona la casualitat que a aquest li correspon ocupar el càrrec en aqueix moment, ja que aquesta tasca es preestableix amb suficient antelació. La presidència dura sis mesos.

La resta d'institucions en què participa la República Catalana a nivell europeu són: el Consell d'Europa, la Comissió Europea, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal de Comptes i el Banc Central Europeu.

Forces ArmadesModifica

Les Forces Armades depenen del Ministeri de Defensa i es divideixen en les següents branques: l'Exèrcit de Terra, l'Armada i la Força Aèria. Cal destacar que el servei militar és optatiu.​

Relacions exteriorsModifica

A més, Catalània forma part d'organitzacions internacionals com l'Organització de les Nacions Unides (ONU), l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic. Quant als organismes continentals, forma part de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i l'Agència Europea de Defensa.

Organització territorialModifica

Territoris que conformen Catalània

Catalània segons el criteri lingüístic (gris) i l'oficial (argent)

Catalània es divideix administrativament en 5 regions i en 1 ciutat autònoma. Les regions estan dividides en 20 departaments, els quals no tenen valor administratiu, però serveixen com a demarcació territorial. Aquests departaments són agrupaments de comarques amb relacions històriques, culturals, de veïnatge entre els pobles que la formen o també causades per condicions naturals. Cada comarca, que tampoc no té importància administrativa per si mateixa, es troba dividida al mateix temps en municipis. Cal destacar que les localitats petites que són veïnes o que formen una conurbació es troben mancomunades, és a dir, presten serveis conjunts per a tots els seus membres, i en alguns casos existeix la possibilitat de fusió de municipis.

Les grans regions i la ciutat autònoma són les següents:

Aquesta és la subdivisió territorial que compon Catalània:

Organització territorial de Catalània
Regions Departaments Comarques Ciutat capital
Catalunya
Alt Pirineu Alta Ribagorça, Alt Urgell, Baixa Cerdanya, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Vall d’Aran La Seu d'Urgell
Barcelona-Metròpoli Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental i Vallès Occidental Barcelona
Catalunya Central Bages, Berguedà, Moianès, Osona i Solsonès Manresa
Costa Brava-Pirineus Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, Selva i Ripollès Girona
Costa Daurada-El Camp Tarragonès, Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà i Priorat Tarragona
Franja de Ponent Baix Cinca, Llitera, Matarranya i Ribagorça Fraga
Penedès Alt Penedès, Anoia, Baix Penedès i Garraf Vilanova i la Geltrú
Terra Ferma Garrigues, Noguera, Segarra, Segrià, Pla d'Urgell i Urgell Lleida
Terres de l'Ebre Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta Tortosa
País Valencià
Costa Blanca Central-Vinalopó L'Alacantí, l'Alt Vinalopó, el Baix Vinalopó, el Carxe i el Vinalopó Mitjà Alacant
Diània l'Alcoià, el Comtat, la Costera, la Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor i la Vall d’Albaida Gandia
Sénia-Belcaire L'Alcalatén, l'Alt Maestrat, el Baix Maestrat, la Plana Alta, la Plana Baixa i els Ports Castelló de la Plana
Terres Xurres L'Alt Millars, l'Alt Palància, la Canal de Navarrés, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel, el Racó d’Ademús, els Serrans i la Vall de Cofrents Xiva
Túria-Xúquer Camp de Morvedre, Camp de Túria, l'Horta Nord, l'Horta Sud, l'Horta Oest, Ribera Alta, Ribera Baixa i València València
Vega Baixa El Baix Segura Oriola
Illes Balears
Illa de Mallorca Llevant, Migjorn, Palma, Pla de Mallorca, Raiguer i Serra de Tramuntana Palma
Illa de Menorca Illa de Menorca Maó
Illes Pitiüses Illa d'Eivissa i Formentera Eivissa
Rosselló Rosselló Alta Cerdanya, Capcir, Conflent, Fenolleda, Rosselló Oriental i Vallespir Perpinyà
Andorra Andorra Andorra Andorra la Vella
Ciutat Autònoma Ciutat capital
Ciutat Autònoma de L'Alguer L'Alguer
  • La Vall d'Aran i la Fenolleda tenen dret a annexionar-se a Occitània, de la mateixa manera que ocorre amb la comarca de la Plana d'Utiel (a excepció dels municipis de Sinarques i Xera) i amb les localitats de Villena i Saix, que poden unir-se a Conca i Múrcia (Espanya), respectivament, per mitjà de referèndums.
  • La ciutat de L'Alguer no està integrada en l'organització regional, sinó que es constitueix com a ciutat autònoma, d'acord amb el seu Estatut d'Autogovern i la Carta Federal.

Geografia físicaModifica

 
Vista del Canigó des de Vernet de Conflent.

Catalània està situada a la costa occidental de la mar Mediterrània i està integrada per una franja de territori de la península Ibèrica que va de Salses a Pilar de la Foradada i de la Franja de Ponent i el límit occidental del País Valencià a la costa mediterrània. També en forma part l'arxipèlag de les Balears. Catalània limita al nord amb Occitània, al sud i a l'oest amb Espanya, i a l'est amb la mar Mediterrània.

El relleu de Catalània és molt variat, des de l'extensa plana de Ponent, fins als alts cims dels Pirineus passant per les costes abruptes de la Costa Brava (Empordà) o el Cap de la Nau (Marina Alta), i finalment les illes, amb nombroses cales. Existeixen cinc grans conjunts muntanyosos principals: els Pirineus, el Sistema Mediterrani Català, les muntanyes del nord-oest del País Valencià que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic, les Corberes, les Serres de Llevant i la Serra de Tramuntana. Altres unitats de relleu importants són la Depressió Central i el Delta de l'Ebre. El cim més alt de Catalània és, segons l'Enciclopèdia Catalana,[7] el pic d'Aneto (3.404 msnm), tot i que el cim se situa tot just fora de l'àmbit catalanoparlant, a Benasc (Ribagorça). El següent cim més alt és la Pica d'Estats (Pallars Sobirà, 3.143,1 msnm),[8] però potser el que més simbolisme té és el Canigó (Conflent, 2.784 msnm).

La xarxa hidrogràfica de Catalània és molt extensa. És típicament mediterrània, amb l'excepció de la zona pirinenca: els rius tenen un cabal molt variable, que davalla a l'estiu i creix amb les pluges torrencials d'octubre i febrer. A la zona plenament mediterrània, hi ha un gran contrast entre els rius, infreqüents, de curt recorregut, i cabalosos, i els més nombrosos barrancs, ja que en aquest cas els cabals menors es redueixen a zero als mesos més càlids. L'excepció és la Catalunya Vella, on s'observa una gran quantiat de rieres petites i mitjanes que poden mantenir el seu cabal gairebé tot l'any. El riu més important i cabalós és l'Ebre, que desemboca entre les comarques del Montsià i el Baix Ebre formant el delta més gran del país, el seu principal tributari a terres catalanes és el Segre. Altres rius també importants són el Tet, Tec, Aglí, Ter, La Tordera, El Besòs, el Llobregat, el Francolí, el Millars, el Túria, el Xúquer, el Vinalopó i el Segura. També són importants les capçaleres del riu Aude i Garona.

VegetacióModifica

 
Roureda a la Font del Racó (Barcelona)

La vegetació de Catalània comprèn la cobertura vegetal, tant l'espontània com la conreada, d'aquest territori que ocupa una superfície d'uns 70.000 km². Hi domina el clima mediterrani amb més o menys continentalització i localment els climes de muntanya. Actualment la vegetació basada en la flora mediterrània constitueix l'element autòcton principal en una gran part del territori. Respecte a la vegetació conreada, hi ha un cert equilibri entre les espècies herbàcies i les llenyoses.

FaunaModifica

Article principal: Fauna dels Països Catalans
 
El samaruc, un peix endèmic.

La fauna de Catalània es caracteritza per una major diversitat de tàxons que no pas les zones properes, ja que aquest territori es troba en una zona de confluència de continents. A més la menor densitat relativa de població humana i, també de forma relativa, el menor grau d'influència humana i d'urbanització ha jugat a favor de la biodiversitat faunística.

L'arribada i establiment d'animals a aquest territori ha tingut diversos orígens: espècies provinents del continent africà, espècies de la resta d'Europa i espècies que vénen de l'orient de la Mediterrània. En alguns casos aquestes espècies nouvingudes han hagut d'evolucionar de manera força aïllada, ja que s'han trobat amb un clima i característiques geogràfiques molt especials: serralades, rius i valls, el mar Mediterrani que han fet de barrera i potencien els endemismes.

Els departaments del nord i la Franja de Ponent tenen una bona part del territori situat a l'Alta muntanya, on la flora i la fauna tenen moltes particularitats de la mateixa manera que hi ha zones de molt alta i molt baixa pluviometria amb la fauna diferenciada que hi correspon.

Als departaments de la meitat sud, amb gran diversitat d'hàbitats incloent la marjal, hi ha una gran riquesa d'espècies de mol·luscs, crustacis aràcnids insectes i vertebrats: Hi ha unes 24 espècies de rèptils, 252 espècies d'aus i 61 de mamífers.[9]

La fauna vertebrada insular de les Balears abans de l'arribada dels humans es componia d'un conjunt molt reduït d'espècies, sota condicions evolutives ben particulars, bàsicament d'absència de vertebrats depredadors. La insularitat ha sigut un element atractiu per a l'estudi de les biotes. L'arxiduc Lluís Salvador Habsburg-Lorena, a final del segle xix va estudiar la fauna de les Illes Balears on per exemple, la família dels coleòpters Tenebrionidae compta amb el 65% d'endemismes.

EconomiaModifica

La principal activitat econòmica de Catalània és el turisme; suposa no només la major part dels ingressos sinó, lògicament, el sector que directament i indirectament ocupa a més treballadors i treballadores al llarg del territori català. Aquesta gairebé exclusivitat econòmica planificada per grans empreses (tant hoteleres com constructores) ha provocat un greu perjudici ambiental: la major part de la costa, entre Perpinyà i Guardamar està construïda, sent poques les zones verges i sense edificacions. Exactament igual ocorre a les Illes Balears, on si cap aquest procés edificador s'ha vist multiplicat. Així mateix, en els últims temps s'ha vist un procés urbanitzador a les comarques de l'interior, sobretot a les zones pirinenques al voltant de la construcció de grans complexos relacionats amb l'esquí.

Mentre les elits aposten per una economia de sol i platja, els recursos mediambientals escassegen (fonamentalment l'aigua potable) i es destrueixen la majoria dels paratges naturals de Catalània. Al mateix temps, aquesta activitat econòmica centrada en el turisme produeix una gran estacionalitat laboral i precarietat en l'ocupació.

Així doncs, l'enorme preponderància del turisme i del sector terciari ha relegat a l'agricultura tradicional gairebé a la desaparició. Les directrius restrictives de la Unió Europea, la falta d'ajuda institucional, la competència exterior i la implantació de grans superfícies de distribució i venda que controlen els preus han provocat que els sectors agrícola i ramader es trobin en reculada i pel camí de la desaparició.

Catalània va ser de les primeres zones del sud d'Europa a industrialitzar-se vers el segle xix (Barcelona, Reus, Sagunt, Alcoi...), uns focus que van perdurar fins entrat el segle XX i que van donar origen a un poderós moviment obrer. A inicis del segle xxi l'impacte de la crisi financera global ha situat les taxes d'atur de Catalània en valors per sobre del 20%. La indústria tèxtil, química, petroquímica i de transformació (calçat, moble, etc.) que va superar el desmantellament dels anys vuitanta s'enfronta avui dia al fenomen de la deslocalització. En efecte, nombroses empreses instal·lades als Països Catalans han traslladat en els últims anys les seves factories a països del Tercer Món, a la recerca d'un major benefici empresarial a costa de reduir els costos laborals.

DemografiaModifica

Els territoris de llengua catalana tenen una població de 13.422.117 habitants (dades entre el 2008 i el 2009). Juntament amb les comarques castellanoparlants del País Valencià (719.970 habitants) i les occitanoparlants de la Vall d'Aran (10.194 habitants[10]) i la Fenolleda (5.357[11]) sumen 14.157.638 habitants.

Regió Població % pop total
  Catalunya 7.411.764[12] habitants incloent-hi la Vall d'Aran.
7.401.570[13] habitants sense la Vall d'Aran.
≈51,884%
≈51,814%
  País Valencià 5.085.172[14] habitants incloent-hi les comarques castellanoparlants.
4.367.202 habitants sense incloure les comarques castellanoparlants.
≈35,605%
  Illes Balears 1.094.972[15] habitants. ≈7,665%
  Rosselló 440.855[16] habitants incloent-hi la Fenolleda.
435.498[11] habitants sense incloure la Fenolleda.
≈3,086%
≈3,048%
  Andorra 84.484 habitants.
31.363[17][Enllaç no actiu]habitants amb nacionalitat andorrana.
≈0,59%
≈0,22%
  L'Alguer 42.289 habitants. ≈0,296%
TOTAL 14.157.638 / 13.422.117 habitants. 100%


LlengüesModifica

Articles principals: Català i Dialectes del català
 
Territoris de llengua catalana.
 
Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa entre les que apareix el català.

La llengua pròpia, oficial i comuna de totes les regions de Catalània és el català. S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla majoritàriament el castellà. Precisament aquesta última, per raons històriques i per ser l'idioma més parlat a la península Ibèrica, és la llengua d'enteniment dels sis Estats que la componen, a més de ser cooficial a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. D'una manera semblant, l'estatut del Rosselló també reconeix el francès com a llengua cooficial de la regió, a l'igual que aquest estatut i el de Catalunya reconeixen l'occità mentre La Vall d'Aran i la Fenolleda formin part del país. També, en el cas de L'Alguer, el sard i l'italià són considerades llengües cooficials junt amb el català.

L'actual extensió del català té el seu origen a la Corona d'Aragó, on era la llengua dominant i més parlada, parlada pel 80% de la població.

Per a definir Catalània, no es tenen en compte els processos de castellanització o afrancesament a les grans urbs (València, Alacant, Perpinyà, etc.) que s'han dut a terme des del segle xix fins a l'actualitat. Per contra, s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Malgrat ser la llengua pròpia i històrica de Catalània, el català es troba a gairebé tot el territori en una situació de minorització i comparteix l'espai lingüístic amb les llengües oficials esmentades adés, a més de l'occità i nombroses llengües de la immigració, entre elles el xinès, el quítxua, l'anglès, l'urdú, l'àrab, l'amazic, el wòlof i el mandinga.[18][19] Els parlants del català com a llengua materna són una minoria important a Catalània, uns 5,2 milions d'un total de 14 milions, i amb els que l'han après, una modesta majoria d'entre 8 i 9 milions. En canvi, si al nombre dels que tenen el castellà com a primera llengua, s'afegeix tots aquells que el saben parlar, l'espanyol hi és la llengua més parlada.

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.[20] Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.[21]

HistòriaModifica

 
Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català.

Els primers testimonis de català escrit són del segle ix, encara que el primer document considerat literari en català són les Homilies d'Organyà, del segle xiii.[22] Fins als segles XVI i XVII, quan comença el retrocés de la llengua enfront del castellà, el català s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara Ramon Llull (s. XIII - s. XIV), Ausiàs March i Joanot Martorell (s. XV).

L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716),[23] al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja.

Des de la meitat del segle XIII fins a la fi del segle XIV, hom ha parlat el català al Regne de Múrcia, on hi havia components militars de la Corona d'Aragó i pobladors catalans. A la ciutat de Càller, a Sardenya, havia estat una llengua habitual fins al segle xviii. Durant el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Saint Augustine (Florida) i a Algèria, que parlaven un dialecte extint, conegut com a patuet.

Al segle xix amb la Reinaxença es produeix la recuperació del català com a llengua de cultura i posteriorment s'inicia un esforç normativitzador que culmina al segle XX amb diverses fites com ara l'obra de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Durant el segle xix es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat durant la reconquesta,[24] o pels musulmans durant la retirada de Septimània.[25] Un dels primers filòlegs que van creure que el català i el provençal són llengües diferents fou Friedrich Christian Diez.

Nombre de parlants del català al mónModifica

Article principal: Català al món

Territoris en els quals té estatus oficial (Catalània)Modifica

Regió/Ciutat Autònoma Entén Sap parlar Llengua habitual
Catalunya 5.876.727 4.637.602 2.772.986
País Valencià 3.714.654 1.972.922 1.274.000
Illes Balears 749.100 600.500 404.800
Rosselló 203.121 125.622 11.703
Andorra 62.762 51.587 30.405
L'Alguer 20.000 17.625 4.638
Total 10.626.364 7.405.898 4.498.532

Territoris en els quals no té estatus oficialModifica

Territori Entén Sap parlar Llengua habitual
Resta del món Sense dades 350.000 Sense dades

TotalModifica

Territori Entén Sap parlar Llengua habitual
Europa 10.361.184 7.405.898 4.453.098
Resta del món Sense dades 350.000 Sense dades
Total 10.361.184 7.755.898 4.453.098

[26][27]

Coneixement del català (2003-2004)Modifica

Territori Parlar Entendre Llegir Escriure
Catalunya 86,7 97,9 81,7 46,3
País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5
Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9
Rosselló 37,1 65,3 31,4 10,6
Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1
L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4

(% de la població de 15 i més anys).

Ús socialModifica

Territori A Casa Al Carrer
Catalunya 57 56
País Valencià 37 32
Illes Balears 44 41
Rosselló 1 1
Andorra 38 51
L'Alguer 8 4

(% de la població de 15 i més anys).

Llengua maternaModifica

Territori Persones Percentatge
Catalunya 2.846.000 54,3%
País Valencià 1.047.000 21,1%
Illes Balears 392.000 36,1%
Andorra 26.000 33,8%
Rosselló 35.000 8,5%
L'Alguer 8.000 20%
TOTAL 4.353.000 31,2%

[28]

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[29]

Àmbit educatiuModifica

La llei educativa que es troba vigent a Catalània és fruit d'un pacte educatiu entre els polítics i la comunitat educativa, encara que les regions/ciutats autònomes poden adaptar-la al seu context i les seves necessitats (per exemple, en el cas de l'ensenyament de les llengües oficials). Aquesta llei estableix que l'educació sigui obligatòria i gratuïta per a tots els nens que estiguin entre la franja d'edat dels 6 anys als 16, a més d'incloure tot el material escolar necessari i un àpat el dia. Així doncs, el sistema educatiu català és igualitari. Els alumnes que viuen lluny de l'escola — a més de 5km — poden demanar el reemborsament del cost del transport. Els alumnes que tenen dificultats d'aprenentatge poden també beneficiar-se, en el mateix centre, de l'ajuda d'un professor especialista, que pot anar a classe per guiar-lo o bé treballar amb ell de manera separada.

Cal destacar que tot el territori compta amb un model lingüístic, segons el qual, el català és la llengua vehicular principal,[30] encara que existeixen les àrees de Llengua Castellana i Literatura, que s'imparteix en castellà, i la de Llengua Estrangera, que és en anglès, a banda d'assignatures optatives d'altres idiomes. Així mateix, l'ensenyament no inclou la matèria de Religió, ja que la constitució indica que Catalània és un estat laic, però els ciutadans tenen l'oportunitat d'instruir-se i professar les seves creences fora d'ell.

Accés a la docènciaModifica

En primer lloc, cal aclarir que les places oferides per a l'accés a qualsevol titulació universitària relacionada amb la docència, són molt limitades. Això és degut a que no pot haver-hi més demanda que oferta un cop surtin al mercat laboral.

Després de la Universitat, els i les mestres han de formalitzar la inscripció al Consell General d'Ensenyament de Catalània (CGEC), que depèn directament del Ministeri d'Educació de l'Estat juntament amb les Conselleries regionals d'Educació. Aquest s'encarrega d'oferir anualment les vacants de cada regió/ciutat autònoma i, posteriorment, de contractar els professors.

Per dur a terme aquest procés, és necessari disposar del títol que els hi acrediti, junt amb l'expedient acadèmic compulsat, un certificat de capacitació lingüística en català i un certificat que demostri no haver comès delictes de caràcter sexual. Seguidament, el Consell realitza una llista que ordena els aspirants des del més qualificat al que menys ho està, tot en funció de la nota mitjana dels estudis universitaris, els mèrits aportats (capacitació en llengua estrangera, cursos homologats, certificats B2, C1 i C2 d'idiomes regionals i estrangers dins el MECRL, etc.) i l'experiència.

Cal destacar que, a l'inici de la carrera professional, tots tenen lloc de treball, però els més qualificats tenen més oportunitats a l'hora de triar la destinació. Aquest període és de prova i té una durada d'un curs acadèmic per tal de ser avaluats amb la perspectiva d'obtenir un contracte temporal i, més tard, el nomenament de funcionari permanent. A pesar d'això, el docent por demanar el trasllat, si aquest fos possible, fins i tot en qualsevol punt de la geografia catalana.

Educació infantilModifica

El primer cicle d'aquesta etapa educativa s’inicia als tres anys fins als cinc anys d’edat, on els nens poden estar en guarderies infantils. Realitzar aquest cicle és d’elecció lliure, però els pares l’hauran de pagar amb els seus propis ingressos. Tot i això, les mares poden gaudir de 43 setmanes de llicència maternal cobrant dues terceres parts del seu salari; a més, tenen dret d’allargar aquest permís fins a un total de cinc anys per poder estar amb el nen. Existeix una llicència matrimonial que permet compartir aquest període de baixa amb el pare. D'altra banda, el segon cicle és de caràcter gratuït. La regla general és que tots els infants portin a terme aquest cicle a partir dels sis anys. Pel que fa a la duració és de dos anys. L’objectiu d’aquesta etapa escolar és consolidar les competències d’aprenentatge dels nens i, d’aquesta manera, hi hagi un desenvolupament i creixement d’aquests.

Educació primària i secundàriaModifica

Sistema educatiu català
Estudis Acadèmics Edat
Educació superior 2-3 a.
3-4 a.
Educació terciària 17
16
Educació secundària 15
14
13
12
Educació primària 11
10
9
8
Segon cicle d'educació infantil 6-7
Primer cicle d'educació infantil 3-5

L’educació obligatòria i bàsica es desenvolupa a l’escola comprensiva catalana de caràcter gratuït. Aquest cicle es prolonga des dels vuit anys d’edat fins als setze, per tant, disposa d’una durada de nou anys on podem distingir dues fases: la primera (primària) correspon als quatre primers anys, on les classes són impartides per professors que dominen totes les matèries; i la segona (secundària) es desenvolupa en els quatre últims anys, on cada professor està encarregat d’una assignatura concreta.

Educació terciàriaModifica

L'educació terciària no és obligatòria i és gratuïta. Aquesta està dividida en dues modalitats, on els alumnes seran lliures d’optar quina realitzaran: l’acadèmica, atès que Catalània està integrat en el Pla Bolònia, i la professional. Els dos tipus inclouen tant joves com adults (majors de vint-i-cinc anys). I el temps de prolongació dels dos cicles és de dos cursos, dels setze als divuit anys.

BatxilleratModifica

El Batxillerat presenta un caràcter flexible: en general, la prolongació és de dos cursos, tot i això, pot durar tres si l’alumne ho requereix. L’educació superior es finalitza amb el certificat d’un examen basat a desenvolupar quatre proves diferents sobre: la llengua nacional (català), una de les llengües cooficials de la regió —a banda del català— a triar per l'alumne si és possible (en el cas d'Andorra, es pot triar entre el castellà i el francès), un idioma estranger (normalment, anglès) i les matemàtiques o els estudis generals (considerats com a humanitats i ciències naturals).

Formació ProfessionalModifica

La principal funció de la Formació Professional és oferir les eines suficients als alumnes amb la finalitat de desenvolupar correctament un sector laboral. Per tant, les titulacions professionals subministren una àmplia preparació per treballar en una professió i la capacitat especialitzada per un sector específic. Aquesta formació es dóna, principalment, als Instituts, però hi ha estudiants que es titulen a través de centres de treball mitjançant un control d’aprenentatge o a partir d’efectuar proves de destresa. Per últim, cal destacar que aquesta ensenyança es basa segons unes pautes nacionals aprovades pel Consell Nacional d’Educació.

Educació superiorModifica

L’Educació Superior es divideix en dos segments: les Escoles Superiors Professionals i les Universitats. Els dos sectors tenen el seu propi perfil i els alumnes hauran d’escollir quin volen.

Escola superior professionalModifica

L’Escola Superior Professional posa èmfasi a un estil pràctic. Per això, el seu objectiu primordial és acomplir un exercici qualificat per a la professió específica. A més, les Escoles Superiors Professionals realitzen treballs d'investigació i desenvolupament aplicats al suport del seu sector laboral, del desenvolupament regional i de l’estructura econòmica específica. Quant al finançament, l’Estat i els municipis permeten que les Escoles Superiors Professionals siguin de caràcter gratuït.

UniversitatModifica

La Universitat té com a objectiu promoure la investigació, l'ensenyament científic i l'ensenyament artístic. Es basa en tres titulacions que s’assoleixen progressivament: els graus, els màsters (oficials o propis de cada Universitat) i els doctorats.

Cal destacar que l'examen final de Batxillerat et permet accedir a aquesta Educació Superior, però qui tingui el diploma de l'Educació Secundària Superior de Formació Professional també té possibilitats d’estudiar a una Universitat. Cal fer esment que la selecció d'alumnes a les Universitats, en cas d’excés de demanda, es basa en les qualificacions i, de vegades, en proves de selecció.

Quant el finançament, prové, majoritàriament, de l'Estat i cada regió.

SanitatModifica

En el cas de la sanitat pública, que és universal, la República de Catalània manté el sistema heretat del Servei Català de la Salut, l'Agència Valenciana de Salut, el Servei de Salut de les Illes Balears, la Caixa Andorrana de Seguretat Social, la Seguretat Social de França aplicada al anterior departament dels Pirineus Orientals (actual Rosselló) i, en el cas de L'Alguer, el seu Servei Sanitari Nacional (heretat d'Itàlia). Així mateix, existeix l'opció de la sanitat privada, la qual no depèn del Ministeri ni de les conselleries o les regidories de Sanitat, sinó d'empreses privades especialitzades.

Energia i medi ambientModifica

EnergiaModifica

La República de Catalània te una política energètica que afavoreix l'ús de les energies renovables en detriment de les energies fòssils o l'energia nuclear (aquesta última, totalment prohibida). Així, com que bona part del país gaudeix de moltes hores de llum solar durant tot l'any, l'energia solar —tant tèrmica com fotovoltaica— és molt utilitzada. Així mateix, existeixen parcs eòlics en aquelles zones on bufa el vent de manera continuada, fet que genera electricitat constant.

D'altra banda, les nombroses masses d'aigua que tenen lloc a la república fan que sigui possible l'ús, tant de l'energia hidroelèctrica com de la mareomotriu (inclús la de les onades). Així i tot, cal destacar que la biomassa i la crema d'escombraries són notables generadors d'energia elèctrica (veure el subapartat de medi ambient).

Medi ambientModifica

Catalània és un Estat conscienciat amb el medi ambient, de manera que la població compta amb un bon sistema de separació de residus. Així, els municipis posen a disposició de la ciutadania un sistema jeràrquic en la gestió de residus, el qual se centra en la prevenció, la reutilització, el reciclatge, les alternatives al reciclatge i, com a últim recurs, l’eliminació a l'abocador.

Per llei, a Catalània han d'existir estacions de reciclatge en cada zona residencial. La major part dels catalans separen els residus reciclables a casa seva i els dipositen als contenidors especials del seu barri per portar-los a les estacions de reciclatge.

Un dels principals usos de les escombraries és convertir-les en electricitat. En aquest sentit, primer, un lector òptic separa les bosses per color: les blaves amb paper i cartró, les verdes amb vidres i les grogues amb plàstics i envasos són enviades a les plantes de reciclatge per aprofitar el material. Les negres, amb restes d'aliments, s'usen per obtenir fertilitzants, compost i el biogàs que usen de combustible els autobusos. Les blanques, també amb restes orgàniques, són incinerades en un forn de 850°C i, a canvi, obtenen energia per abastir gran quantitat de llars, escoles, etc. Les cendres resultants són soterrades.

Per la seva part, la gent pot portar les restes de medicaments i els seus envasos a les farmàcies per al seu correcte rebuig. També hi ha iniciatives de botigues de roba, que fan descomptes per donar roba usada, o de restaurants que canvien un nombre determinat d’envasos (com llaunes de refresc) per un menú, entre d'altres. A més, els comerços no proporcionen bosses de plàstic, de manera que els clients han de portar-ne d'altres materials més sostenibles.

En definitiva, tot es recicla, es reutilitza o serveix com a adob. L’aigua es purifica i es té especial cura amb la recollida i el reciclatge d’escombraries electròniques i residus perillosos (bateries, bombetes, material elèctric, productes químics, etc.), ja que aquests últims són arreplegats i portats per camions als centres especials de reciclatge que hi ha fora de les ciutats.

D'altra banda, Catalània s'està convertint en un dels països amb major quantitat de vehicles elèctrics de gran autonomia per càpita. Aquesta substitució de vehicles de motor de combustió permet millorar la qualitat de l'aire i reduir l'emissió a l'atmosfera de gasos que provoquen el canvi climàtic.

També, l'ús del transport públic i de les bicicletes s'ha incrementat els últims anys. Aquests fets han tingut lloc gràcies al foment per part dels governs i de la construcció de noves vies ferroviàries, de transport metropolità, carrils bici pertot arreu i la disposició de més línies d’autobusos al llarg del dia. A més, part dels impostos es destinen al transport públic municipal, de manera que els ciutadans no han de pagar al moment de pujar al mitjà de transport.

ReligióModifica

La constitució catalana estableix que Catalània és un estat laic, pel que no exerceix suport ni oposició explícita o implícita a cap organització o confessió religiosa. A Catalània, on la religió tradicional històrica ha estat el catolicisme romà, es garanteix la llibertat de culte de les persones.

Entre les religions minoritàries hi ha les denominacions protestants, els Testimonis de Jehovà, així com els Adventistes del Setè Dia i l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons). Hi ha un nombre important de musulmans, el qual ha crescut a causa a la immigració.

En general, a més del catolicisme (en ordre cronològic), el protestantisme, el judaisme, l'islam, el mormonisme, els Testimonis de Jehovà, el budisme i el cristianisme ortodox han assolit "notori arrelament".[31]

Cultura i festes popularsModifica

 
Foguera de la nit de Sant Joan a la platja de la Marina Alta.
 
Les Falles.

Les festes populars a Catalània són el conjunt de festes tradicionals que se celebren als territoris que conformen la república. El foc és l'element més important de les festes tradicionals, la qual cosa hi denota una gran arrel pagana. És interessant notar que aquestes festes del foc, que també són ben repesents arreu d'Europa i més enllà, tenen una altíssima acceptació a tots els Països Catalans, des de les Falles del Pallars Sobirà,[32] les Falles d'Andorra[33] i la Flama del Canigó[34] fins a les Fogueres d'Alacant i les Falles, celebrades a 90 poblacions entre València, Alacant i Castelló.

La pirotècnia és l'eix de moltes festes tant familiars com majors. Des de les traques de casament, passant per les mascletades, batalles de focs d'artifici anomenades "cordades" (com aquella de Paterna[35]), els correfocs de la Patum[36] de Berga, de la Festa Major de Vilafranca del Penedès[37] i altres festes semblants, els castells de focs d'artifici (destaquen el Concurs Internacional de Focs d'Artifici de la Costa Brava celebrat a Blanes,[38] la Nit del Foc de València, la "Palmera" d'Alacant, la Nit de l'Albà d'Elx i el Castell de l'Olla a Altea), els masclets que tenen tanta afició entre la jovenalla, i acabant amb les disparades de trabucs durant els moros i cristians, o les actuacions dels trabucaires. És interessant notar una tradició de focs d'artifici relativament nova, que són aquells de la Nit de la Bastila de Cotlliure i altres poblacions nord-catalanes.

Pel que fa a les festivitats amb animals, aquestes van ser abolides junt amb la tauromàquia des de la independència. D'aquesta manera, Catalània és un estat lliure de maltractament animal.

GastronomiaModifica

 
Llesques de pa amb tomàquet.

La cuina de Catalània s'emmarca dins la cuina mediterrània i n'és un exemple típic. Sovint fa referència al menjar de l'anterior Comunitat Autònoma de Catalunya i de la Catalunya del Nord,[39] i ocasionalment, de la d'Andorra[40] però alguns autors contemporanis - Josep Pla,[41] Jaume Fàbrega,[42][43] Eliana Thibaut i Comalada,[44] Ferran Agulló[45] i l'escriptor en llengua anglesa, Colman Andrews[46] - parlen d'una gastronomia compartida de tota l'àrea cultural catalana i, per tant, seria la cuina més destacada de Catalània. Altres autors consideren, però, que existeixen unes cuines valenciana i balear diferenciades: vegeu cuina del País Valencià i cuina de les Illes Balears.[47][48][49][50][51]

« Es tracta d'una cuina que parteix d'un territori, els Països Catalans –ho deia Josep Pla o un geògraf francès com Pierre de Fontaine–, d’una Història [...] –el primer llibre europeu de receptes és català, el Llibre de Sent Soví, de 1324– i sobretot d’una consciència pròpia. Cal afegir l'existència d'una continuïtat bibliogràfica de la cuina catalana des del segle XIV fins ara... »
— Jaume Fàbregas, Gastroteca.cat[42]

D'altra banda, cal destacar-hi la presència local de cuines diferenciades en major o menor grau, com la xurra - a les comarques xurres i la Canal de Navarrés -, la castellana - al Baix Segura, la Vall de Cofrents i la Plana d'Utiel a més de parts de l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà -, i l'occitana - a la Vall d'Aran i la Fenolleda. Igualment cal aclarir que la cuina catalana ha deixat petjada a Múrcia gràcies a la seva població històricament catalana i el contacte històric entre aquesta i els alacantins.

Història de la cuina de CatalàniaModifica

 
Escudella de nadal, plat insígnia de Catalunya.

El que mengem o bevem és fruit del passat i totes aquelles civilitzacions que han passat per aquests territoris han deixat una petjada en la cuina de Catalània. La cuina catalana actual té característiques que han deixat els ibers, fenicis, grecs, romans, jueus i àrabs. També hi ha algunes aportacions de la cuina francesa i italiana. El descobriment d'Amèrica va aportar nous ingredients, actualment bàsics, com la patata i el tomàquet i la nova cuina americana també ha comportat canvis en la cuina tradicional.

Al neolític al Baix Llobregat ja s'elaborava cervesa. L'arribada dels grecs, a Empúries, i els fenicis, a les Illes Balears i al País Valencià, suposà un canvi d'hàbits importantíssim. Abans d'ells no es trobava ni oli d'oliva ni vi.

Des de 5.000 anys abans de Crist l'alimentació es basava en ordi vestit, blat de tipus espelta, mill, panís o blat de moro, llegums (es menjaven frescos o secs), fruits, peix, xai, cabra i porc. En alguns indrets del Pirineu es menjava cavall i fins i tot gos.

Els ibers ja elaboraven vi que venien als fenicis, cervesa i a la Cerdanya uns pernils exquisits lloats pels romans,«Cerretana mihi fiat vel missa licebit / de Menapis; lauti de petasone rorent» («que em serveixin el pernil del país dels ceretans i que no em trametin el del país del menapis, i que els desganats devorin la cuixa»). Emmagetzaven molt de gra que menjaven en forma de pa i farines.

EsportsModifica

En qualsevol competició esportiva en què es juga en equip, com ara el futbol, l'handbol o el bàsquet, Catalània compta amb les seves pròpies lligues i seleccions nacionals. A més, participa als Jocs Olímpics.

Mitjans de comunicacióModifica

A Catalània existeixen diferents mitjans de comunicació en català, els quals conformen l'anomenat espai català de comunicació. En l'àmbit de la premsa cal destacar els diaris El Punt Avui, Ara, Diari de Balears i L'Esportiu; la nombrosa premsa comarcal en català (Segre, Regió 7, Diari de Girona, El 9 Nou, etc.), les revistes en català (El Temps, Sàpiens, etc.) i els nombrosos diaris digitals en català (VilaWeb, Racó Català, Nació Digital, Ara.cat, 324.cat, etc.), entre d'altres.

Pel que fa al servei públic de ràdio i televisió catalana, aquest és gestionat per la Corporació de Ràdio i Televisió Catalana (RTVC), una societat mercantil estatal que divideix els seus serveis en dos filials: Televisió de Catalània (TVC) per als audiovisuals i Ràdio Catalània (RC) per als radiofònics. D'una banda, en relació amb la ràdio, destaca Catalània Ràdio com a emissora generalista pública, Catalània Informació com a emissora d'informació 24 hores, i Catalània Música com a emissora musical. D'altra, pel que respecta a la televisió pública, cal fer esment de TVC 1 (generalista nacional), TVC 2 (generalistes regionals, algunes heredades de les anteriors televisions autonòmiques —en cas d'haver existit— o nacionals en el cas d'Andorra, amb una gestió totalment independent per part de cada regió), TVC 3 (generalista cultural), TVC 24 (notícies), Super C (infantil), Esport C (esports) i TVC Hit (música). Cal esmentar que RTVC forma part de la Unió Europea de Radiodifusió, fet que li permet col·laborar amb altres radiodifusores públiques associades a través de l'intercanvi de programes, la coordinació de coproduccions o la participació als festivals europeus com Eurovisió, Eurovisió Júnior, el Festival de Joves Ballarins, el Festival de Joves Músics o el Cor de l'Any d'Eurovisió, per exemple. Així mateix, el país disposa de canals de televisió i ràdio gestionats per empreses privades.

Per altre costat, amb motiu de la diversitat lingüística i cultural de Catalània, a més de la proximitat territorial, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears reben els senyals internacionals de ràdio i televisió d'Espanya (tant els públics com els privats). El mateix ocorre al Rosselló, on es reben els senyals de França i a L'Alguer, els d'Itàlia i Sardenya. En el cas d'Andorra, per la seva situació geogràfica, rep tant els senyals internacionals espanyols com els francesos. Així mateix, moltes televisions tenen acords per a l'intercanvi de continguts, la realització de coproduccions i l'emissió de programes en comú entre els sis països de la península Ibèrica, ja que les radiodifusores públiques d'aquests (RTVC, RTVE, RTP, CARTV, ETB i EPRA) formen part de l'associació Iberiavisió.

Finalment, és necessari destacar la presència de premsa escrita en català, castellà, occità, francès, italià i sard. D'aquesta manera, els habitants de cada regió poden llegir la premsa en qualsevol de les llengües oficials de la mateixa.

HistòriaModifica

PrehistòriaModifica

La Prehistòria a Catalània comprèn el període des de l'aparició de l'home a la constatació dels primers testimonis escrits. La prehistòria es coneix gràcies a l'arqueologia. Entre els territoris de Catalunya i el País Valencià hi ha una certa continuïtat en el desenvolupament prehistòric. Les Illes Balears en canvi són un món a part; Mallorca i Menorca pertanyien a civilitzacions sense connexió continental mentre Eivissa i Formentera tradicionalment s'ha cregut que no estaven habitades fins a l'arribada dels fenicis però aquesta suposició està en revisió.

 
Animació representant la tècnica Levallois per a fer estris de pedra en la prehistòria.

Al Rosselló s'hi han trobat, a la Cova de l'Aragó a Talteüll, fòssils d'humans anteriors a la dels homes neandertals essent aquestes restes entre les més antigues dels Països Catalans i d'Europa. Al Principat de Catalunya els primers poblaments que s'han trobat són del paleolític mitjà amb la mandíbula de Banyoles com a fòssil prominent. Els jaciments del període mosterià de Catalunya més coneguts són l'Abric Romaní i l'Estació Agut a Capellades, Moià i la Cova de les Teixoneres a Reus. Al País Valencià les primeres restes de poblament també corresponen al paleolític mitjà amb els jaciments principals de la Cova Negra (Bellús i Xàtiva), la Cova de la Petxina (Bellús) i la Cova del Cochino (Villena) amb restes dels nenadertals. A les Illes Balears en sentit estricte (Mallorca i Menorca) els primers artefactes humans s'han trobat a la Cova del Canet de Mallorca i s'han datat de 7220 aC.[52] Els primers fòssils humans s'han trobat a la Cova de Muleta de Sóller que, datats amb el carboni 14, han donat uns 5.500 anys d'antiguitat. La cultura dels talaiots no apareixeria fins 1.500 anys després. A Eivissa, es detecten uns canvis de fauna a la Cova d'es Pouàs (datats del cinquè mil·lenni) difícils d'explicar sense la intervenció humana (Alcover, 1994).[53]

A l'illa de Mallorca la seva extensió superficial (3.600 km²) permet considerar-la com un únic territori de captació de recursos d'una població caçadora recol·lectora D'acord amb Gamble (1990) l'illa hauria d'estar poblada per més d'una banda (aproximadament una banda és de 30 persones) i el màxim demogràfic seria d'unes 500 persones.[52] Extrapolant aquesta dada, la totalitat dels Països Catalans (68.500 km²) estarien habitats, en el Paleolític per unes 10.000 persones. Els habitatges protegits com les coves proporcionen la majoria de restes que s'han conservat del Paleolític, per això s'estima que aquest tipus d'hàbitat està sobre-representat i que de la immensa majoria dels habitatges a l'aire lliure, segurament molt abundants, és difícil trobar-ne res. També s'ha de tenir en compte que els ossos no es conserven en terrenys àcids que són freqüents al nord del Llobregat, en determinats punts del País Valencià (com la Serra d'Espadà) i a la meitat de Menorca.

Les principals mostres d'art d'aquest període a Catalània es troben en coves del País Valencià com la Cova del Parpalló. Cap a final del paleolític a Catalunya es trobarà en l'extrem nord de l'art rupestre en el que s'anomena art rupestre llevantí o “pintors de les serres” per exemple a la Cova del Cogul a les Garrigues. A l'antic País Valencià estan testimoniades les eines de pedra típiques del paleolític superior mediterrani successivament: Gravetià, Solutrià, Epigravetià i Magdalenià. Les coves més explorades són les del Parpalló i de les Meravelles (Gandia), de les Rates Penades i del barranc Blanc (Ròtova), de les Malladetes (Barx), del Volcà del Far (Cullera). El nivell amb restes del magdalenià i solutrià només s'ha trobat al Parpalló, l'abundor de troballes d'artefactes i d'art contrasta amb els poc fòssils d'ossos humans que s'hi han trobat. El País Valencià hi ha nombroses i famoses pintures prehistòriques de l'art rupestre llevantí (que arriben també als territoris veïns d'Aragó, Múrcia i Catalunya). Van des de les muntanyes de les comarques dels Ports i del Maestrat (amb l'emblemàtic grup del barranc de la Valltorta, Gasulla d'Ares) al centre del país Dosaigües, Aiora, Bicorb (Cova de l'Aranya) i fins a Alcoi (Cova de la Sarga). L'art rupestre llevantí mostra representacions esquemàtiques i dinàmiques de caceres. La cronologia d'aquestes representacions artístiques ha estat molt discutida si bé al principi es consideraven del paleolític superior actualment es pensa que són del neolític. A Mallorca i Menorca no s'ha testimoniat un poblament paleolític. Fins al neolític, a la fi del tercer mil·lenni aC o començament del segon mil·lenni, no hi ha restes d'un poblament generalitzat.

El neolític significa una revolució en passar d'una economia humana basada en la caça i la recol·lecció a una altra agrícola i ramadera. Mesolític o Epipaleolític és el període de transició entre el Paleolític i el Neolític, quan el clima ja es va fer més càlid però encara no s'havia adoptat l'agricultura i la ramaderia. A Catalunya és típica la ceràmica impresa o montserratina més coneguda com la variant de la ceràmica cardial que estava estesa sobre gran part de Catalunya i que a més arribava més al nord amb la ceràmica impresa del Llenguadoc i cap al sud amb la ceràmica impresa del País Valencià. Va ser en el segon període neolític quan es van conrear les planes i les terres baixes i allí es feien els sepulcres de fossa que a la Península només es troben a Catalunya però que estan relacionats amb una cultura d'Europa Occidental (Chassey, Lagozza, Cortaillod), malgrat que els prehistoriadors van estar durant anys considerant-los una manifestació de la[cultura d'Almeria. Al País Valencià les principals coves amb restes del neolític són: la Cova de la Sarsa, a Bocairent, i la de l'Or, a Beniarrés, amb ceràmica impresa cardial. Abans del 5000 aC, ja comença a la cova de l'Or el neolític amb conreu de blat i 'ordi. Del megalitisme propi d'aquesta època Lluís Pericot va recollir 211 dòlmens catalans (a més de 46 dubtosos) situats en un mapa junt amb els del Rosselló (39 dòlmens).[54]

A Catalunya, fa uns 4000 anys BP, l'esperança de vida era d'uns 26 anys.[55]

Edat antigaModifica

La Catalània no insular compartia, abans de la colonització romana, la cultura dels ibers que s'estenia des de Montpeller a Alacant (aquesta ciutat va ser fundada, però, pel cartaginés Amílcar). Segons el grec Aviè els ibers eren diferents dels pobles limítrofs.[56] En aquella mateixa època els púnics dominaven les Illes Balears. Les colònies gregues situades al litoral eren anteriors a la presència romana. Els romans van acabar dominant tot el territori dels actuals Països Catalans i la llengua llatina es va estendre després d'un període de bilingüisme iber/llatí com ho testimoniegen, per exemple, les monedes amb inscripcions bilingües. El llatí vulgar acabaria sent el fonament de la llengua catalana amb una conversió gradual que també queda reflectida amb la presència de paraules catalanes en documents escrits en llatí a partir del segle IX aproximadament.

Edat mitjana: Antecedents i formació de CatalàniaModifica

 
El rei Jaume I d'Aragó amb el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou i els magnats Bernat de Centelles i Gilabert de Cruïlles durant la Conquesta de Mallorca (1229)
(Frescos del Palau Aguilar de Barcelona. MNAC)
 
Mapa cronològic de la conquesta del Regne de València.
 
El bandolerisme de Serrallonga era de caràcter popular

El punt de partida de la història de Catalània es pot considerar que arrenca durant la Corona d'Aragó amb la creació del Regne de València amb els Furs de València, a partir del 1238 o 1239. S'ha de tenir en compte que el terme concret "Països Catalans" no apareix documentat fins al 1876 en una obra del valencià Benvingut Oliver i Esteller.[57]

El procés de poblament del Regne de València va ser un procés llarg que no s'acabarà fins al segle xvii, després de l'expulsió dels moriscos. La població del Regne de València,des del principi, era d'origen divers (catalans, aragonesos, navarresos, italians, etc.) encara que predominava la d'origen català i amb l'expulsió dels moriscos l'element catalanoparlant encara s'enfortí més. Al conjunt de la Corona d'Aragó els catalanoparlants representaven prop del 80% de la població.

Socialment, el feudalisme, al segle xvii, si bé va quedar debilitat en el cas de la Catalunya Vella, però tanmateix sense desaparéixer mentre a la resta del territori de Catalunya, les Illes i al País Valencià, el feudalisme va seguir sent molt poderós.

Edat modernaModifica

Catalània es va trobar durant l'edat moderna envoltada per la formació d'un poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van representar per Catalània:

  • L'entronització de la dinastia Trastàmara. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla, Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans.
  • La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol.
  • La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i contribuí a la castellanització de la societat.
  • El feudalisme hispànic derrotà les Germanies, en el cas de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També l'expulsió dels moriscos estava -i està clar que ara i aquí no estem parlant des de l'òptica morisca- fou feta en base orientada a no perjudicar el poder feudal però perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana.
  • El Bandolerisme als Països Catalans es pot interpretar com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es presenta d'una banda, un bandolerisme popular camperol i de l'altra un bandolerisme nobiliari. El bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Segadors, al País Valencià durarà encara més.
  • Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó defensaven un model polític diferent del borbònic centralista, volien un model federal i respectuós amb els territoris històrics.

El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís XIV de França va obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb l'arribada del segle XVII el rei francès va deixar clar que literalment, "li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.

La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707 el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de 1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil.

Al conjunt de Catalània, durant el segle xviii, la distribució dels beneficis de la renda de la terra serà, encara, majoritàriament feudal situació més accentuada al País Valencià i Mallorca, però en el cas de Catalunya en acabar el XVIII, la capacitat mercantil del Principat era més intensa i cap a finals del xviii, una part del capital acumulat va anar a la fabricació d'indianes, mentre que en canvi fracassaria la sederia valenciana, però Alcoi s'industrialitzà basant-se en el tèxtil de la llana i el treball familiar dels pagesos, més que no pas en el comerç colonial.[58]

Edat contemporàniaModifica

 
La capçalera de La Renaixensa fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix.[59]

El segle xix va estar dominat per la inestabilitat política, de primer la Guerra del Francès napoleònica dins una situació de guerra internacional i després per les tres Guerres Carlines. Mentrestant administrativament, el 1833, tot el territori espanyol va ser dividit en províncies, cosa que va provocar protestes a Catalunya, on es veia com una divisió de l'anterior província única de Catalunya en quatre províncies no relacionades entre elles. Fins i tot el govern espanyol donava suport al fet que la província de Barcelona portés el nom de Província de Catalunya. En el cas del País Valencià la divisió provincial efectiva va suposar que territoris castellanoparlants que mai havien format part del Regne de València formessin part de les tres províncies. Aquest és el cas de la Plana d'Utiel o de la comarca de Requena, per exemple.

Durant la segona meitat del segle xix es va produir la Renaixença catalana, moviment social i cultural que reivindicava la renaixença del català com a llengua literària i de prestigi després de segles de foscor i decadència. Durant aquesta època també va sorgir el catalanisme polític, que reivindicava l'autonomia política de Catalunya i l'oficialitat del català. Tota aquesta renaixença catalanista, que va aconseguir ser transversal, ja que s'hi va afegir tant la burgesia com la classe obrera, va culminar en la Mancomunitat de Catalunya, primera reunificació política de Catalunya i primera institució catalana des del 1714, i durant la segona república espanyola, en la restauració de la Generalitat de Catalunya.

La guerra civil espanyola també s'ha considerat, en part com una guerra carlista. Durant aquesta guerra tant València com Barcelona van ser capitals de la República espanyola. Als Països Catalans hi havia partidaris dels dos bàndols enfrontats. Catalunya havia estat considerada "bastió de la República". Les divises que entraven per l'exportació de les taronges valencianes ajudaren al govern republicà a mantenir la guerra, la ciutat de València no va caure fins als darrers dies de la guerra.

Catalunya i el País valencià visqueren durant la guerra una autèntica revolució social, política i econòmica amb col·lectivitzacions tant en el camp com en la indústria.[60]

Mentre Menorca va restar fidel al govern republicà, Mallorca i Eivissa aviat van caure en mans dels franquistes i des d'allí els avions bombardejaven Barcelona. No va ser aquesta l'única vegada que els territoris de Catalània lluitaven els uns contra els altres.

Durant el franquisme es va reprimir durament la llibertat política, de premsa, d'expressió, els Països Catalans i el català, prohibint el seu ensenyament i el seu ús públic. Durant la transició democràtica es va dividir Catalània en tres comunitats autònomes (encara que algunes parts van formar part de l'Aragó, Múrcia i el departament de Pirineus Orientals de França) i la nova Constitució en va prohibir la federació.

Finalment, després de moltes dificultats al llarg dels anys, els territoris esmentats es van independitzar gràcies als referèndums pactats amb els Estats d'Espanya, França i Sardenya. Com a conseqüència, es van federar en una república federal presidencialista, democràtica i constitucional anomenada Catalània, amb capital de facto a Barcelona i amb l'assumpció tant de l'himne de Catalunya com a himne també de la federació (amb modificacions en la lletra) com del lema d'Andorra. Posteriorment, va esdevenir un país membre de la Unió Europea després dels tràmits necessaris.

ReferènciesModifica

  1. La formació de Catalunya
  2. Curiositats sobre Catalunya i el català
  3. Etimología de Cataluña
  4. 4,0 4,1 4,2 «Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Coll i Alentorn, Miquel. Textos i Estudis de Cultura Catalana: Història. Barcelona: Curial/Abadia de Montserrat, 1992, p. 185. ISBN 8478262997 [Consulta: 12 abril 2010]. 
  6. El Misteri de la Paraula Cathalunya
  7. Enciclopèdia Catalana
  8. Enciclopèdia Catalana
  9. [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=HcOsRPUrD0IC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q=Fauna&f=false
  10. IDESCAT 2008
  11. 11,0 11,1 INSEE 2009: 440.855 - cantons de Sornià (1.168), Sant Pau de Fenollet (4.189)
  12. IDESCAT 2008
  13. [7.364.078-10.194 (mira IDESCAT 2008)=7.353.884
  14. INE 2009:Comunitat Valenciana, homes i dones
  15. INE 2009:Illes Balears, homes i dones
  16. INSEE cens oficial 2009:pob total sense comptes dobles
  17. d'Estadistica, població per nacionalitat (2008)
  18. Guia Què faig si...
  19. «LINGUAMÓN - Casa de les Llengües > Cerca de llengües».
  20. Rànquing de traduccions
  21. Estudi sobre l'ús del català a Internet el 2005
  22. Josep Moran i Joan Anton Rabella, Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà., Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. [Consulta: 2 de novembre del 2010]
  23. "Les causes a la Real Audiència es faran en llengua castellana". Article IV del decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716
  24. Meyer-Lübke, Wilhelm. Grammatik der romanischen Sprachen (en alemany). Reisland, 1890-1902, p. 14. 
  25. Bourciez, Édouard. Éléments de linguistique romane (en francès). Bulletin Hispanique, 1910. 
  26. Fonts: Catalunya: Dades estadístiques del cens de l'any 2001, de l'Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat catalana . País Valencià: Dades estadístiques del cens de l'any 2001, de l'Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana . Illes Balears: Enquesta Sociolingüística realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística, Govern de les Illes Balears . Catalunya del Nord: Enquesta de Mitjana Pluriel encarregada per la prefectura de la Regió de Llenguadoc-Rosselló realitzada a l'octubre de 1997 i publicada el gener de 1998 . Andorra: Enquesta d'usos lingüístics realitzada pel Govern d'Andorra, 2004 . Aragó: Estadística d'usos lingüístics a la Franja d'Aragó realitzada l'any 2004 per la Generalitat de Catalunya . Un estudi realitzat en les mateixes dates per l'Institut Aragonès d'Estadística mostra unes xifres similars . L'Alguer: Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic . El Carxe: la població d'aquesta zona de Múrcia segons el cens de l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya de 2006 era de 697 habitants. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.
  27. Fonts (per a llengua habitual): Catalunya, Catalunya del Nord i L'Alguer: Dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics a Catalunya del Nord de l'any 2004, de la Generalitat catalana [1] en els quals es pregunta a 400 persones "Quina llengua utilitza habitualment?". Andorra: Enquesta d'usos lingüístics realitzada pel Govern d'Andorra, 2004 [2]. País Valencià: Enquesta de juny del 2005 del Servei de Recerca i Estudis Sociolingüístics, de la Consellería de Cultura, Generalitat Valenciana [3], on es pregunta a 6.600 persones "Quina llengua és la que utilitza a casa?". Illes Balears: Enquesta Sociolingüística realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística, Govern de les Illes Balears [4]. Aragó: Estadística d'usos lingüístics a la Franja d'Aragó realitzada l'any 2004 per la Generalitat de Catalunya [5]. Un estudi realitzat en les mateixes dates per l'Institut Aragonès d'Estadística mostra unes xifres similars [6]
  28. Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans
  29. «TV3 - Telenotícies: La salut del català - YouTube».
  30. «El català en l'àmbit educatiu». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 26 març 2013].
  31. «Notorio Arraigo» (en castellà). Observatorio del Pluralismo religioso en España. Fundación Pluralismo y Convivencia. [Consulta: 8 febrer 2015].
  32. festes.org/Falles de Pallars Sobirà
  33. Festes.org/Falles d'Andorra
  34. Festes.org/la Flama
  35. Paterna
  36. lapatum.cat
  37. Festes.org/Festa Major de Vilafranca del Penedès
  38. Concurs Internacional de Focs d'Artifici de Blanes
  39. Pàgina web oficial del Consell General de la Catalunya Nord
  40. Cultura de Andorra - Introducción a la historia y cultura de Andorra. Data d'accés: 5 de setembre, 2008
  41. Jaume Fàbregas sobre Josep Pla
  42. 42,0 42,1 Gastroteca.cat
  43. Jaume Fàbrega:"Pertànyer a la nació de catalans, valencians i balears, no és solament parlar una llengua comuna: consisteix, a més, a expressar-la a través de la taula, d'una cultura culinària."
  44. THIBAUT I COMALADA, Eliana, 2001, 'La Cuina dels Països Catalans, reflex d'una societat', Editorial Pòrtic, S.A. ISBN 978-84-7306-716-4
  45. AGULLÓ, Ferran, 1933, 'Llibre de la cuina catalana', Editorial Alta Fulla ISBN 84-85403-86-X
  46. ANDREWS, Colman, Catalan cuisine pp3-4: "It is, to put it another way, the cooking of the region of Catalonia in northeastern Spain - and, by extension, of the historically and linguistically related països catalans or Catalan lands.." (anglès)
  47. Turisme de la Comunitat Valenciana: Gastronomia valenciana
  48. Gastronomia de la Comunitat Valenciana
  49. Turisme Illes Balears
  50. Generalitat de Catalunya
  51. Culturcat País Valencià i Culturcat Illes Balears
  52. 52,0 52,1 Víctor M. Guerrero. El poblamiento inicial de la Isla de Mallorca Complutum extra 1996
  53. Lluís Plantalamor Massanet Prehistoria de las islas Baleares Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueoiogia, t. 10, 1997, págs. 325-389
  54. E. Ripoll Perelló La catalogación de los dólmenes pirenaicos a Espacio, Tiempo y Forma, S. I, Prehist. y Arqueo!., t. 2, 1989, pàgs. 445-451
  55. Josep Castany Noves aportacions al megalitisme de l'interior de Catalunya.
  56. P. Villalba Orígens dels Països Catalans en els clàssics grecs i llatins
  57. Segons cita Joan Fuster en la seva obra Destinat (sobretot) a valencians
  58. defensadelaterra.org
  59. Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, ISBN 0-300-12106-7, 2006.
  60. Pelai Pagès La Guerra Civil als Països Catalans

Vegeu-ne tambéModifica

Enllaços externsModifica